Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

portar a Aranjuez, allà ens van començar a fer despullar, en pilotes tots, que fotíem un goig! Tots
en pilotes. Les butxaques al revés i aquests papers, segons tinc entès, aquests i els altres –perquè
no ens varen deixar ni la fotografia– són a Salamanca. Si ara els vull, els haig d’anar a buscar a
Salamanca.
La Sònia Gargangou
Ara vindran potser...
En Joan Garriga
Si arriben..., perquè es veu que els agrada a aquella gent d’allà (rialles), perquè es veu
que saben que Salamanca és de savis. Si vols ser savi, has d’anar a Salamanca, i els has d’anar
a buscar a Salamanca. No entendran res del que llegiran, però has d’anar a Salamanca.
I així és que jo tinc tota la família allà, perquè se’m van quedar la cartera, se’m van quedar
les fotografies que hi portava, i tot és allà.
De Toledo em van portar a Madrid, i a Madrid no sé què hi fèiem. A mi m’havien de portar
a l’hospital, perquè em va sortir una floroncolosi, que vaig tenir setanta i escaig de floroncos,
un braç foradat..., jo estic com una torradora, ple de forats. Em van foradar el braç, també ferit
de guerra. De la primera cura de la ferida, vaig estar sis dies que no em varen curar, caminant
sense menjar i amb febre. Aquesta també n’és una altra que passava per alt!
Ens porten a Madrid i a Madrid no sabem què hi anem a fer. A l’última hora, era per anar
a treure alambradas de les trinxeres que hi havien a Martín del Río i a Cienpozuelos. Estàvem a
l’església, amb un manicomi al davant. Quan ens anàvem dutxar, a vegades dèiem: “I si fèiem
el boig i ens hi quedàvem?”, perquè estaven més bé els del manicomi que nosaltres, perquè ens
fotíem de gana, no perquè ens maltractéssim –diria mentida–, no ens maltractaven, però de
gana, més que el maestro de escuela, que deien. (...)
[Deprés] em van agafar, em van portar al Regne Victòria de Madrid, em van revisar la
vista –ja m’afectava la vista la floroncolosi–, i el metge em va donar una carta tancada, perquè
la donés al meu metge. I quan el meu metge la va veure, em va dir: “Mira, saps què? Anem a la
cuina”, i a la cuina va dir: “Aquest té ranxo a part. Quan vingui, doneu-li tot el menjar que vulgui”.
Tenia permís per anar a la cuina. Collons! Llavors, nois, havia canviat la truita.
Però no es van conformar amb enviar-me a casa, perquè d’avals ja no me’n podien venir
més. No sé qui els firmava, perquè francament no ho sé, però jo estava en quintes. Ens agafen
de Madrid i ens traslladen cap a Roncesvalles; primer, a Pamplona, vam estar dos dies a
Pamplona, al castell, que també hi vaig trobar una firma del meu cunyat gran i altres firmes, perquè
a tot arreu miraves de deixar una firma, si podies, i deies: “Mira, per aquí ja hi ha passat
fulano”. L’endemà ens van agafar en camions i cap a Roncesvalles.
Allà vaig trobar un capellà que, escolta, es veu que també li feia gràcia, a aquell home.
A la col·legiata, i cada dia anar a passeig. “Sabe qué? Vamos, que iremos de paseo”. Jo no treballava,
eh?, aleshores estava rebaixat i no treballava. I aquell home em va voler donar instruccions
del que era el misteri de Maria Santíssima (...)
Llavors, els alemanys van començar a prendre peu a França, van invadir França...
La Sònia Garangou
La segona guerra mundial, no?
En Joan Garriga
Exacte. I nosaltres allà es veu que fèiem fortins, perquè també sé tirar bombes, eh?, i fer
forats amb dinamita. Això també m’ho varen ensenyar ells, no és que sigui terrorista, però ho sé
fer.
32