Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

El bo del cas és que quan hi vam arribar –en vam arribar tres-cents en aquell poble, vam
anar a dormir en una fàbrica abandonada (...) i anaves pel carrer i la gent et mirava i baixava.
Fèiem pànic, la veritat és que fèiem pànic, però no sabíem què passava amb nosaltres.
Llavors, un va anar en una taverna a veure un got de vi o una cervesa, i va preguntar a
aquella noia –que sembla que la recordi encara– i li va dir: «Oye, ¿qué pasa en este pueblo que
la gente nos tiene miedo?», i va dir: «Esto es el cura. Es que el cura avisó al pueblo que venían
catalanes, que eran asesinos, ateos, rojos y separatistas, y por lo tanto que había que ir con cuidado,
y que eran lo más parecido a los diablos que había en la tierra». Y aquell noi –sempre n’hi
ha de bons– li va dir: «Pues tenía razón el cura. Tenemos cola, pero ahora la tenemos delante.
Si quieres te la enseño».
El cas es que l’endemà sortim al carrer i tot Déu ens mirava rient. Nosaltres no sabíem
què passava, però el dia abans ens miraven amb por i l’endemà ens miraven rient; ens miraven
i reien, i llavors et preguntaves: «Què deu passar? Per què riuen?», i reien per això de la cua.
Jo només us diré una cosa: si avui anéssiu a Elizondo, i anéssiu a l’església d’Elizondo,
veuríeu la Mare de Déu de Montserrat, perquè ens van estimar com es poden estimar els soldats
per a tot arreu. Teníem la casa dels parcs obertes, perquè vam apoderar-nos del poble. I la noia
més maca del poble anava amb en Paco Mar. En Paco Mar, que sempre havia tingut molt d’èxit
amb les dones (rialles) anava amb la noia més maca del poble.
I aquesta és la meva història, agafada una mica amb to...
La Sònia Garangou
Sí, val més que ens ho agafem rient, perquè si ens posem a plorar, malament, eh?
Bé, vist una mica què feia cada un d’ells, ja heu vist que són situacions bastant diferents
quan va acabar la guerra.
Anem a veure com va viure una mica cadascú els anys immediatament posteriors, perquè
depèn de la situació personal hi va haver gent que va patir represàlies, hi va haver gent que
potser per ells la vida en aquell moment els va anar bé i amb normalitat, i m’agradaria que una
mica, resumidament, cada un d’ells ens expliqués els anys immediatament posteriors al final de
la guerra, tant a nivell de la vida quotidiana, d’allò que ens estava explicant el senyor Lluís, això
d’anar a trobar menjar i tot plegat, i també a nivell de si van patir represàlies o com va anar.
Ens agradaria començar per la senyora Francesca, que abans ja ens apuntava una mica
que en el seu cas, que tenia un negoci, que tenia una perruqueria, que l’altre bàndol li van fer
una mica de boicot econòmic perquè no tiressin endavant. Si ens ho vol acabar d’explicar?
La Francesca Fàbregas
Mira, t’hi has fixat? En tot això, hi ha hagut històries tristes i alegres. Tot això comporta
la guerra. Això és el que s’ha d’evitar i aquí estic jo per això, perquè en van passar massa i això
no es pot aguantar.
I sembla que ara algú ho torna a voler, aspiracions de passat. Sobretot, que la gent, que
els joves es posin fort i no els segueixin, perquè aquesta gent està...
De represàlies n’hi va haver moltes. Hi ha vivències de quan bombardejaven, que te
n’havies d’anar corrents. Ara us explicaré una cosa. Sabeu que quan es bombardeja diu que si
et poses una palla o un bastó a la boca..., no ho sabíeu, eh? Doncs, hi havia gent que corria amb
bastons a la boca cap als refugis. Perquè aquí hi havia un refugi, a can Ragull [es refereix al final
del carrer de Mallorca, cantonada amb el de Sant Esteve], fet d’obra i bé.
Com que jo vivia al carrer de Mallorca, estava al mig. Quan sentíem les sirenes hi anàvem
corrents. Resulta que van passar per sobre i jo no hi arribava, i les cases estaven obertes. Jo
30