Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

costes i a última hora ja, quan va caure l’Ebre, ens van enviar a nosaltres, que érem de metralladores,
al front.
I aquí comença la cosa del camp de concentració. Resulta que la primera nit, jo era
caporal de metralladores, tenia quatre soldats, portàvem una metralladora, portàvem fusells i
portàvem la mar d’armament, ens van col·locar en un túnel de Garraf i havíem de fer foc creuat
amb dues metralladores, una d’aquí i una d’aquí. Però es va fer de nit i van donar retirada, però
no se’n van recordar que jo era allà, i em vaig quedar amb els quatre soldats, ens vam quedar
allà dormint. Perquè teníem disset anys! Ens vam quedar adormits i l’endemà, quan ens vam despertar,
hi havia totes les banderes de l’estanc –perquè en dèiem la bandera de l’estanc– ja passejaven
per la carretera, havien passat el túnel del que nosaltres defensàvem. Ai, mare de Déu!
Què va passar! I nosaltres el defensàvem!
Vam baixar a la carretera i amb aquestes que passa un alférez...
i ens pregunta què fem, ens vam aixecar tots, ens vam posar a sus órdenes, ell em demana
la caçadora de pell i les sabates; a un altre li van demanar el rellotge, perquè deien que ja no
ho havíem de fer servir més, perquè en el camp de concentració tot això no feia falta. Bé, em
van deixar sense caçadora i sense sabates. Llavors, nosaltres enraonàvem entre nosaltres i va ser
la primera vegada que se’ns queda mirant i ens va dir: «Les voy a dar un consejo. Como sigan
ladrando entre ustedes les puede costar muy caro; mejor que hablen en español». Era la primera
vegada que em deien això, que jo en comptes de parlar ladraba. I ho vam tenir molt en compte
perquè a partir de llavors no vam poder parlar el català.
El cas és que llavors ens van dir: «Aneu cap endarrera i ja vindran els de recuperació».
Oh, i el cas és que nosaltres anàvem tots armats i no ens havíem agafat l’armament! I amb aquestes
que veig, a la carretera, un sergent en bicicleta. Era en Pla, de Malgrat! Quina casualitat de
trobar en Santiago Pla, de Malgrat. És clar, el vaig cridar: «Pla!», i aquell es para, veu un soldat,
bé, un caporal vestit de milicià, amb una metralladora, se’m queda mirant i no em coneixia. És
clar, quan li dic: «És que jo sóc de Malgrat, sóc en Forroll de Malgrat», llavors em va conèixer,
per al meu germà, i ens va dir: “Veniu amb nosaltres”, ens van donar sopar i l’endemà vam anar
caminant fins a Tarragona, que quan vaig arribar a Tarragona jo me’n recordava molt de l’alférez
que m’havia agafat les sabates, perquè els peus els tenia totalment rebentats.
En el camp de concentració, la primera cosa va ser que érem..., bé, que érem unos asesinos,
hijos de puta, rojos, separatistas i totes les coses aquestes. Això ens ho deia el sergent,
que era manco. I va dir: «Si mato algú, a la millor encerto el que em va disparar en el braç i el
mato a ell. O sigui, que no em ve de matar-ne un o uns quants». Bé, aquesta va ser la primera
història.
Vam sortir del camp de concentració, amb avals, i ens van portar cap a casa. Arribem a
casa, i ara aquí ve la bona. Vaig sortir del camp de concentració el mes de febrer o el març, i en
vam sortir cinc de Malgrat. Ens van avalar, totes aquelles coses que necessitaves, i llavors vaig
estar quinze dies a casa i ens van destinar a Pamplona, i aquí ve quan el maten.
Arribem a Pamplona i les noies, anaves pel carrer parlant amb un company teu, i les
noies et miraven i deien: «Tu madre». Ai la mare de Déu. És clar, això al principi, això de: «Tu
madre!» no sabíem què era, i és que es veu que si deies una cosa bona era per la teva mare i si
deies una cosa dolenta era per la teva mare... Llavors, un –que sempre n’hi ha d’eixerits– li va
dir: «Mira, niña, si tengo que decirte puta te lo diré en castellano para que me entiendas». Això
ens ho vam agafar tots de debò i al cap d’uns quants dies s’havia acabat allò de: «tu madre».
Però ara ve el final tràgic. Resulta que vam anar en un poble que es diu Elizondo, que
és molt maco, les coses com siguin, en diuen la Suïssa espanyola. A Elizondo hi ha un convent,
que és una fàbrica de capellans, com aquí a Malgrat –ara ja no existeix, em penso– i nosaltres
hi anàvem a jugar a futbol.
29