Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

havien menjat, si la gent del
poble anava allà amb un plat o
el que fos, te’n donaven. I així
vam poder menjar una mica.
Jo havia treballat de
meritori, d’auxiliar d’oficina al
Sindicats dels Pagesos, que estava
aquí on ara hi ha l’hotel
Guillem, al carrer sant Esteve
(...)
La Sònia Garangou
Si els sembla ens ho
reservem una mica això de com
anàvem a buscar menjar i com
s’aconseguia el menjar, sobretot
al principi. Ja veurem que després
quan s’acaba el ranxo
s’haurà d’aconseguir d’una altra
manera.
Quedàvem amb en
Salvador [Forroll] que el 31 de
gener del 39 estava al camp de concentració i una mica suposo que també deu tenir un record
del que va passar.
En Salvador Forroll
Ara jo estic preocupat, en aquest moment estic molt preocupat per aquest moviment que
hi ha contra Catalunya, i això em fa recordar molt aquell temps, molt.
Perquè, mireu, hi ha una cosa molt curiosa que s’ha de tenir molt en compte. Quan jo
estava a casa, el carrer d’en Blanch, en aquest moment es diu: “Avui els diaris porten que aquí
no s’ensenya el castellà”, bé, ells diuen l’espanyol. Abans aquesta frase no es coneixia.
Al carrer d’en Blanch, per exemple, hi havia una família que parlava castellà, perquè
nosaltres abans dèiem “castellà” i “català”, però no “espanyol”, no ho dèiem mai; sempre dèiem
“castellà” i “català”.
Al carrer d’en Blanch hi havia una família que parlava castellà i ningú més, tothom parlava
castellà, però aquests parlaven castellà. És curiós perquè aquesta família, quan el pare sortia,
perquè abans no hi havia televisió i jugàvem al carrer, i quan jugàvem al carrer, quan sortia
el pare a nosaltres ens deien: «Canalla, a sopar» o «Salvador, a sopar». A ells els deien: «cachorros,
a sopar», i és que eren els León; com que es deien León, el pare els deia «cachorros» (rialles).
Bé, en Ramón, en Rafael, amb el temps van parlar el català tan bé com nosaltres.
Això és la primera que recordo moltes vegades. A mi, quan fan una conferències d’aquestes
em vénen moltes coses a la memòria, no tinc res escrit, ho tinc aquí, però hi ha una cosa
molt curiosa, i és que sempre em recordo d’una poesia que deia: «Registrant uns llibres vells /
m’ha cridat molt l’atenció / un de petit que es deia El castell del Figaró / Poso oli al quinqué / i
em col·loco les ulleres / i escolteu-me / la història que us contaré.» Un dia us explicaré aquest...,
però ara, de moment, no.
Bé, quan ens van cridar a nosaltres, jo tenia disset anys. Per una sèrie de circumstàncies,
vam anar a parar a Barcelona. La meitat van anar al front, van morir a l’Ebre la majoria i a nosaltres,
per sort, ens van destinar a Barcelona. A Barcelona vam formar un batalló de defensa de
28
D’esquerra a dreta: Carme Garriga, Lluís Coll i Salvador Forroll
AMMM