Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

va venir un capellà així d’amagat a dir missa en una casa i a ella li interessava saber què n’havia
estat d’ell, perquè ningú li donava raó, i aquest capellà, sense saber que era la seva germana,
li va explicar tot. Com no va poder marxar muntanyes a través, com els altres capellans joves,
perquè ja era gran, i que el van trobar que l’havien cremat. No sabem si l’havien cremat viu o
mort, però sí que sabem que era ell.
És clar, tot això s’anava comentant i jo ho anava sentint, i també vivint-ho. Per tant, per
a nosaltres, en aquell moment, Franco va ser l’alliberador, el llibertador de totes aquestes coses
que havíem passat.
La Sònia Garangou
Molt bé. En Lluís Coll, ja ho hem dit abans, era a Palafolls en aquell moment. Per què
havien anat a Palafolls vostès?
En Lluís Coll
Bé, en el bombardeig que van matar setze persones ens vam espantar molt, i a casa, els
meus pares i la meva germana, vam decidir anar a Palafolls, que teníem família allà, i ens vam
refugiar en una casa que en dèiem a Can Riudarenes.
Des d’allà, el dia 31 vam anar al castell de Palafolls amb un amic, en Joaquim Simeón,
i des d’allà vam veure la gran quantitat de gent que fugia cap a França: carros, tota classe de
vehicles, gent a peu, criatures, dones... Era espantós!
I a la nit, quan vam tornar al poble, havent sopat, es va sentir una gran explosió. Havien
volat els ponts del riu Tordera, tant el del ferrocarril com el de la carretera. Al cap de poc ja vam
sentir remor de gent que es movia i que anaven entrant les tropes nacionals, anaven entrant per
Palafolls.
L’endemà al matí, jo vaig agafar la bicicleta i vaig venir cap a Malgrat, a veure què havia
passat. Arribo fins a casa i a les portes havien escrit: «Ocupado por su dueño». Això es feia perquè
a les cases que no hi havia aquest rètol els soldats entraven i saquejaven.
Aquí a Malgrat van assaltar molts llocs, moltes botigues. A ca l’Arnau, a la cooperativa,
al Sindicat de Pagesos. Aquí se’n van emportar molts sacs de farina, moltíssima gent, i tots els
que hi havia, que n’hi havia pocs però n’hi havia.
L’endemà van fer una crida, el pregoner, dient que tothom que s’hagués emportat gènere
que el tornés, perquè era pel racionament del poble. Alguns ho van fer i els altres no sé si van
arribar a fer-ho.
Després, vam quedar sense electricitat. A casa teníem barberia –el meu pare era barber–
i per afaitar a la gent anàvem amb llums de petroli, amb un ble, aguantàvem el ble de nit, anant
fent llum, per poder afaitar. Això de nit, perquè de dia ja ens hi vèiem. Gràcies a això, nosaltres
a casa vam poder tenir diners aviat i vam poder comprar coses que venien els moros, moros que
seguien l’exèrcit d’ocupació i venien productes a la gent. Venien panses, venien figues, carn en
conserva, i altres coses.
Els soldats es van allotjar als llocs grans. Per exemple, el Sindicat dels Pagesos –que era
allà on hi ha l’hotel Guillem– es va omplir de soldats. La unitat es deia Flechas Azules i el
comandament estava a la torre d’en Bosch, allà hi havia l’estat major, i davant de la torre d’en
Bosch hi havia un vagó de tren, que allà era com una espècie d’oficina de l’estat major. I això
jo ho sé perquè el meu pare, com que era barber, el van venir a buscar perquè anés a afaitar a
la gent dels mandos; hi havia un general italià (...)
Nosaltres, com que no hi havia gaire menjar, anàvem aquí als padres, que hi havia un
cuartel també ple de soldats, perquè donaven ranxo. I el que sobrava, un cop els soldats ja
27