Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

La Carme Garriga
Sí, jo me’n recordo que estava sota l’escala, estàvem tota la família allà, sota l’escala,
que era el lloc on ens protegien si tiraven bombes. I me’n recordo perfectament que tots estàvem
com molt espantats, jo no sabia ben bé perquè, però sabia que entraven uns i que els altres
reculaven, però no sabia el perill, per exemple, que corria el meu pare, i que ell estava apuntat
a la llista de la reculada, per agafar-lo, i aleshores els assassinaven, els trobaven assassinats.
Per què el meu pare es va salvar? Perquè com que era un bon home i nosaltres teníem
botiga, i havia fet molts favors, algun d’aquests milicians va dir: «No, a Antonio no le tocaréis»,
i per això es va salvar.
I per què a la reculada n’agafaven més? Per dues coses: perquè eren religiosos, eren d’església
–nosaltres ho érem, la meva mare molt, el meu pare també– o perquè tenien un negoci,
un petit negoci. Tots aquests havien de desaparèixer.
És clar, jo tot això no ho sabia. Jo només anava mirant les cares i veia que sí, que patien
i que se sentien les bombes d’uns que ja se n’anaven més lluny i dels altres que venien. Tot això
sembla que ho vegi perfectament.
Després van explicar tant el meu pare com la meva mare que només esperaven el
moment que truquessin a la porta per emportar-se’n algun. No va passar això per això que us he
explicat.
Llavors, quan van començar a sentir ja els crits de victòria, els meus germans, els meus
dos germans, l’Àngel i en Joan, volien anar ja a fora, a rebre els que havien entrat, i el meu pare
els va dir que no, que de cap manera, perquè aquesta reculada podien fer-la expressament, per
després veure quins eren els de l’altra bàndol.
Ho sigui, hi va anar el meu pare molt cautelosament, i llavors quan va entrar també
recordo que va dir: “Sí, ja són aquí”, però per a nosaltres era una victòria, eren el vencedors,
eren els llibertadors. Jo me’n recordo d’això, que vam celebrar que ja haguessin entrat ells, i ens
vam quedar a casa sense cap por.
La Sònia Garangou
Perquè vostès havien patit represàlies durant la guerra i, per tant, per vostès el final de la
guerra significava tornar a viure tranquils, no?, una mica. Patir represàlies o la por que algun
dia...
La Carme Garriga
Bé, més que tot, és clar, jo havia vist com l’església es cremava, que això em va impressionar
moltíssim. Com tiraven les campanes a baix i tot retrunyia. Tot això ho veig perfectament.
I, és clar, amb tot això nosaltres no hi estàvem d’acord. Quan les Germanes se’n van
haver d’anar, de professores només en van quedar dues, perquè no varen poder marxar ja que
eren molt grans. Una ja va morir durant la guerra i l’altra no; l’altra estava a l’hospital. Les de
l’hospital no van haver de marxar, perquè veien que feien un favor al poble i no les van treure.
I nosaltres, precisament, amb aquesta germana que es va quedar, anàvem a l’hospital amb un
farcellet per dissimular –d’això també me’n recordo–, érem tres, i anàvem a fer classe amb ella;
aquesta hermana ens feia classe, però anàvem amb farcellet com si anéssim a portar-ho a la gent
de l’hospital. Això ho vam fer un temps, però no recordo quan de temps.
I, és clar, tot això és el que a mi m’ha quedat. Llavors, quan es va acabar la guerra les
hermanas van tornar. I, és clar, per nosaltres això era com un alliberament.
I una altra cosa. Varen matar el meu oncle capellà i el van cremar. Era el rector de la
Misericòrdia de Canet de Mar, i la meva mare no va saber res fins quasi al final de la guerra, que
26