Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

En Joan Garriga
(...) per tornar-ho a veure, sí; per refer una mica el record, no el mal record, el record de
la terra. Em va arreplegar a Magan (província de Toledo) i a Olías del Rey. Allà fins i tot vaig
rebre la visita d’un que m’havia deixat en el batalló de treballadors –en Joan Freixas– i es va portar
bé; a part que allà no ens rebien gaire, però es va portar molt bé, i n’estic agraït. Ell va poder
venir cap aquí amb les forces d’en Franco, perquè havia sortit avalat, i en venir a Malgrat va anar
a casa meva, perquè a ell a casa seva no el volien obrir aquella nit, perquè es veu que hi havia
una confusió, va entrar a les forces al poble i les portes tancades i va haver de picar tres o quatre
vegades: «Que sóc el noi! Que sóc el noi!». Llavors, les seves germanes o la seva mare el
van baixar a obrir.
La Sònia Garangou
Un moment..., després ens ho explica, que acabo de presentar, perquè si no ens la deixarem.
Ara ho acabarem d’explicar.
Per últim, la Francesca Fàbregas. No ho hem posat per ordre d’edats, però casualment
ha sortit així. La Francesca Fàbregas, que durant la guerra, si heu tingut ocasió de llegir el llibre,
havia sigut una persona molt activa a nivell polític i a ella el final de la guerra la va sorprendre
aquí a Malgrat, i també ens explicarà què va significar per a ella el final de la guerra i el que va
venir a darrera.
tallat.
Si li sembla, Joan, vostè acabi d’explicar això que ens deia, que l’he deixat una mica
En Joan Garriga
Com vulgueu. Doncs, deia que ell havia sortit avalat, a part que també a mi em varen
oferir l’aval, i en Bayarri [Es refereix a Vicenç Bayarri Creixell] també va sortir avalat pel mateix
senyor, en Montalts [es refereix a Joan Montals Fontrodona].
Jo vaig dir que no, que no volia sortir avalat, perquè a part de tot això jo estava en un
batalló de treballadors que, certament, no era dolent; passàvem gana, perquè passava gana
tothom (...) Estàvem bé, bé, bé, i aleshores jo li vaig dir a n’en Bayarri: “Jo estic bé. Anar a tirar
tiros al meu germà, no hi aniré pas. Si en Franco vol soldats, que se’ls faci de plom.” I, que consti,
era apolític, no era polític; era apolític i sóc apolític, i no vaig voler sortir avalat.
Després d’haver lliurat els avals a Malgrat, el meu germà i el pare –pobre home– es varen
cuidar de fer-me venir, i em preguntava per què els volia tants avals. Quan arribava un aval el
sergent em deia: «Escolta, Joan, tornen a arribar avals. Què en vols fer de tants avals?» Estava
dintre de quintes, el 39, i a mi no em deien que sortís. Vaig haver d’esperar vuit mesos a sortir.
Però no penseu, eh?, amb tot aquest temps vaig córrer tota Extremadura, Càceres i Badajoz.
Jo vaig ésser a la d’allò de quan varen fer Caudillo a n’en Franco.
La Sònia Garangou
A la proclamació, no?
En Joan Garriga
Va ser tota una òpera allò. O sigui que aleshores vaig arribar al pensament que allà –que
volia dir aquí– era la FAI amb espardenyes, però és que allà era la FAI amb sabates, perquè no
voleu saber la Falange i Requeté les pallisses que es fotien uns als altres.
Aleshores, en Franco el varen voler arreglar amb tots els generals i llavors va ser quan el
varen fer Caudillo a les runes aquelles de Càceres, i van arreglar les coses per ajuntar-les, una
mica força el que va passar aquí de la CNT i el govern, i la UGT, i el POUM, i totes aquestes
coses, que cadascú anava per la seva fins que el govern va poder tornar a agafar el mando. El
mateix li va passar a n’en Franco allà.
23