Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

política després de sentir-se desemparats i sols davant la fam, les morts i absències de familiars,
el trencament del que fins aquell moment havia estat una vida més o menys tranquil·la i sense
gaires trasbalsos, i la repressió que van patir després del conflicte.
El que sempre es critica del procés revolucionari és la repressió i la seva política iconoclasta,
i potser hauríem d’aturar-nos a valorar moltes altres coses que es van engegar durant
aquells mesos i que han quedat difuminades al darrere de la criminalització de tot el procés i
dels seus protagonistes. En aquells moments hi va haver un sector de la població que va creure
que era necessari optar per un altre model econòmic, polític i social, i potser caldria també
parar-nos a estudiar amb més deteniment i en el context del moment quins aspectes positius va
tenir aquest intent de transformació i que ens ha quedat de tot aquell pòsit llibertari que tot i ser
una opció força majoritària entre els obrers del nostre poble, durant anys fou eradicada i condemnada
a l’oblit. També caldria investigar més a fons altres aspectes del conflicte com l’arribada
dels refugiats, el paper de les dones durant aquells anys, la reforma educativa engegada
durant el conflicte, la importància real de l’arsenal de les mines de can Palomeres o de la fàbrica
d’armament, les polítiques de defensa passiva, el número real de soldats morts i desapareguts,
la figura de l’alcalde Elies Paradeda.... Com es pot comprovar la feina no s’ha acabat i encara
que la Guerra durés pocs anys i pugui semblar que ja s’ha explicat tot sobre el tema, la complexitat
política que va envoltar el conflicte fa que encara avui ens ressonin els seus efectes i ens
quedin molts aspectes per seguir estudiant.
Pel que fa a la fosca història que va venir després, podem dir que encara està tot per
escriure. El capítol que Malgrat 1930-1940 dedicava a aquest tema només pretenia ser una aproximació
i per les reaccions que hi ha hagut abans i després de la seva publicació, cal que ens
preguntem si el poble està preparat per començar a pair el que suposaria aprofundir en l’estudi
de l’etapa franquista. Les opinions sobre si és necessari o no investigar les responsabilitats de la
dictadura són diverses i sovint s’utilitza el que hauria de ser una qüestió purament de recerca
històrica com a arma política. Les susceptibilitats i els temors que desperta el tema ens demostren
una vegada més que la suposada reconciliació en realitat fou oblit i silenci, i ens trobem
discutint coses tant òbvies com que els familiars dels desapareguts durant la guerra i la dictadura
tenen dret a saber on estan enterrats els seus familiars. Les velles consignes franquistes s’han
renovat, se’ns apareixen demanant objectivitat i disfressades d’arguments històrics que esgrimeixen
una suposada responsabilitat republicana en l’inici del conflicte per defensar que no cal
cap reconeixement ni recuperar la memòria històrica. En els debats que hem pogut veure els
últims mesos, certs historiadors justifiquen les seves posicions donant xifres de les persones que
va represaliar el bàndol republicà per treure legitimitat a aquell govern, oblidant sovint acompanyar-les
de les xifres de les persones que va represaliar l’altre bàndol durant i sobretot després
de la guerra. També solen oblidar esmentar que els “caídos por Dios y por Espanya”, van tenir
40 anys d’homenatges i reconeixements i que el que es demana 70 anys després de l’inici del
conflicte només és que totes les víctimes siguin tractades amb el mateix respecte i tinguin el
mateix reconeixement. És evident que ja avui ningú pot negar que la “justícia revolucionària” o
les txeques i camps de treball que hi va haver a la zona republicana foren brutals, però encara
hi ha un sector de gent força nombrós que sembla resistir-se a condemnar amb la mateixa contundència
les execucions i les presons franquistes que, recordem, no només van funcionar en
una situació excepcional, com pot ser una guerra, sinó també durant 40 anys de suposada pau.
Des del punt de vista franquista, la repressió posterior a la Guerra Civil, no fou més que una
neteja necessària d’indesitjables, un mal menor per evitar la destrucció de l’Espanya en què creia
un sector determinat. Sovint s’utilitza la posterior represa econòmica dels anys seixanta, que
segurament sense el pes dels militars s’hauria produït abans i sense tantes deficiències, per argumentar
que tot fou per un benefici i per aconseguir la prosperitat i l’estabilitat per a tot el país.
Aquesta imatge idíl·lica que el NODO i la propaganda franquista van promoure durant anys,
sembla rebrotar i ens vol fer oblidar la veritable cara de la dictadura caracteritzada per les execucions,
tortura i empresonaments de milers de persones innocents i la repressió política, social
i cultural. Seguint la filosofia actual de “més val seguretat que llibertat”, el franquisme és defen-
16