Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

alhora plantejar unes quantes preguntes que comencin a obrir algun dels camins que podrien
seguir les properes investigacions.
Si iniciem aquest repàs de conclusions de manera cronològica, primer de tot ens hauríem
d’aturar en els primers anys de l’etapa republicana. Aquest fou un període, tant pel record
que en tenien els testimonis com per el que podem extreure de les actuacions que s’iniciaren ,
marcat per l’optimisme i l’intent de regeneració d’un país que feia anys que es trobava estancat.
Les èpoques de canvi sempre solen ser força convulses i si repassem la història de les revolucions
liberals i democràtiques europees, també violentes. En aquest cas, però, el canvi fou pacífic
i basat en una victòria electoral prou clara d’una majoria de ciutadans que en aquell moment
van optar per un estat més democràtic i més just per a tothom. A nivell general, no hi ha dubte
que la política de reformes que inicià el primer govern de la Segona República i el Govern de
la Generalitat palesaven aquesta voluntat i encara que hagueren d’enfrontar-se a moltes dificultats
pel que fa al context econòmic general, marcat per la depressió econòmica dels anys trenta,
a les múltiples resistències interiors dels sectors més immobilistes que veien qualsevol canvi
com una amenaça, i a les protestes dels sectors més radicals del moviment obrer que creien que
les polítiques eren massa moderades, no es pot negar que la feina que com a mínim iniciaren
era del tot necessària en un país que com aquell qui diu encara semblava viure en l’Antic Règim.
Si ens fixem en la política municipal encara hi ha menys dubtes sobre l’avanç que va suposar el
nou govern. En el cas concret de Malgrat, l’Ajuntament que va sorgir de les eleccions municipals
d’abril de 1932 va encarar problemes i actuacions que el poble feia anys que tenia pendents,
i també va fer un esforç considerable per promocionar la cultura, millorar l’educació, iniciar
polítiques socials ... Si bé és cert que continuaven les tensions socials perquè les condicions
dels treballadors no havien millorat de la manera que s’esperava, i que hi va haver aixecaments
i enfrontaments protagonitzats pels obrers anarcosindicalistes, és exagerada la imatge de caos
permanent i perill revolucionari constant que pretenen vendre’ns alguns historiadors revisionistes.
Segons aquests, les polítiques republicanes eren massa radicals i estaven encarades a incitar
a la revolució i al trencament de la unitat del país, quan eren només un intent de convertirlo
en una república parlamentària que poc tenia de radical en comparació a les democràcies
europees de l’època o amb el sistema polític actual. ¿Es pot negar encara avui que en aquells
moments era del tot necessari iniciar reformes que permetessin millorar les condicions dels treballadors,
repartir la propietat de la terra per aconseguir el desenvolupament econòmic de les
regions més deprimides o fer arribar l’educació elemental a tothom? ¿Era pervers que Catalunya
i altres regions gaudissin d’autonomia política quan el debat sobre l’estructura territorial de l’estat
estava obert des d’abans de la Primera República? Podem aturar-nos a valorar i a discutir si
aquesta política reformista es va saber dur o no a la pràctica, però sembla prou clar i el cas de
Malgrat n’és un exemple més, que es pretenia afavorir a una majoria de ciutadans que fins aquell
moment no havien estat tractats com a tals.
Aquest procés de canvi va quedar interromput a Catalunya després dels Fets d’Octubre
de 1934 i a la resta de l’estat una mica abans, quan els partits conservadors aconseguiren fer-se
amb el poder després de les eleccions generals de 1933. Sovint els Fets d’Octubre són utilitzats
com a coartada per al revisionisme franquista per, modernitzant velles teories apocalíptiques,
esgrimir la necessitat d’un aixecament militar que acabés amb el perill revolucionari i maçònic
que durant aquells dies s’havia evidenciat que amenaçava Espanya. S’obliden però d’explicar
les causes de l’aixecament dels obrers asturians; també solen obviar que a Catalunya, per exemple,
la CNT, veritable força sindical i revolucionària, en cap moment va seguir la crida del president
Companys; o situar els incidents en un context europeu on les democràcies estaven en
perill per l’amenaça que suposaven els partits feixistes que havien utilitzat la via parlamentària
per destruir-les. A tot això cal afegir que la revolució de 1934 no fou seguida a tot l’estat, que a
Catalunya només es va trigar un dia i mig a sufocar-la i que encara que a Astúries s’allargués una
mica més, amb l’exèrcit sota el seu control, el govern va reprimir la revolta en un temps record.
Així doncs, si aquest aixecament es va reduir de manera prou eficaç, van ser suspesos tots els
ajuntaments democràtics de Catalunya i el govern de la Generalitat, i per fi els sectors més conservadors
havien aconseguit aturar les reformes, quin perill revolucionari quedava l’any 1935?
14