Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

El fenomen de la violència a la rereguarda
Un dels fets més controvertits que varen marcar el caràcter de la violència en l’àmbit de
la rereguarda gironina va tenir lloc entre els mesos d’octubre i novembre de 1936. Poc més de
tres mesos després d’haver-se iniciat un procés revolucionari que pretenia posar les bases d’unes
reformes socials profundes, i que va permetre aplicar uns models de gestió política inaudits
fins aleshores, la violència va esdevenir, novament, la protagonista de l’escena pública en un
context social clarament polaritzat per les diferents ideologies polítiques dels primers decennis
del segle passat.
El dia 30 d’octubre de 1936 aparegué en aigües del golf de Roses el creuer facciós anomenat
Canarias. Aquest vaixell, conegut per la potència de la seva artilleria, va iniciar un bombardeig
sobre Roses que tingué fortes repercussions en el desenvolupament de la guerra a la
rereguarda. El Canarias inicià un bombardeig que durà un quart d’hora i que més que danys personals
i materials originà una gran sensació de pànic i de por, no només a Roses sinó a tota la
província. L’atac del Canarias suposava el primer atac militar seriós sobre les comarques gironines.
La reacció a l’atac del creuer nacional no es va fer esperar i es va produir una espontània
mobilització de milicians que iniciaren una nit de repressió contra aquelles persones que representaven
tot allò que el procés revolucionari pretenia destruir: l’exclusivitat en la gestió del
poder, la diferenciació social i els privilegis basats en paràmetres essencialment econòmics. En
una atmosfera d’apassionament i revenja es van assaltar les presons de Girona, Olot i Sant Feliu
de Guíxols i s’assassinaren a l’entorn d’una quarantena de persones, principalment polítics de
dretes, comerciants i eclesiàstics.
L’episodi del Canarias i les seves repercussions acabaren esdevenint la segona onada
repressiva que es va viure a la província de Girona l’any 1936. La primera s’ha de situar uns
mesos abans. Entre els mesos de juliol i agost d’aquell any, des del mateix moment en què la
major part de comitès antifeixistes varen començar a tenir una clara preponderància en la màxima
representació institucional dels municipis, el fenomen de la violència va agafar un clar protagonisme.
Les incautacions i saquejos de locals i d’edificis, al costat de les requises d’automòbils
i d’objectes diversos de l’interior d’algunes cases, foren algunes de les actuacions que es
repetiren en múltiples localitats.
Un dels agents socials que representava d’una manera simbòlica l’antítesi revolucionària
era la institució de l’Església. El paper hegemònic que tradicionalment havia tingut l’Església
catòlica era contestat per la representació política d’aquells sectors socials que havien passat a
gestionar els afers públics. La seva estructura jeràrquica, els rols de poder econòmic i polític que
representava, i la capacitat sancionadora que influïa decisivament en el procés enculturatiu del
conjunt social, identificaven l’Església com un símbol dels valors i dels principis d’un món allunyat
de l’ideal igualitari. És en la hiperritualització en què estava immersa la societat de principi
del segle XX, i en el paper que la violència jugava en aquest univers religiós que alguns autors
hi han trobat altres arguments per entendre els comportaments denunciatius violents dirigits contra
la institució eclesiàstica i els seus representants. A la província de Girona, la iconoclàstia
també hi fou present.
Però sens dubte, la violència que es va dirigir contra les persones va ser encara més colpidora.
Segons les dades de Josep Mª Solé i Joan Villarroya que fan referència a la província de
Girona, d’una població total de 34.000 habitants, a l’entorn d’unes 800 persones varen ser
represaliades durant els anys de la Guerra Civil a la rereguarda. De les diferents comarques de
la província, les dues que varen presentar uns índexs de repressió més elevats foren el Gironès
i la Cerdanya. Pel que fa a la primera, va haver-hi un total de 210 víctimes. Entre les més representatives,
un 27,6 % d’aquestes varen recaure sobre membres de l’Església. A la Cerdanya, amb
un total de 52 víctimes, la presència del “Cojo de Málaga” va condicionar de manera definitiva
la dinàmica de la repressió en aquella comarca de només 11.355 habitants.
11