Un crim imperfecte - Labutxaca
Un crim imperfecte - Labutxaca
Un crim imperfecte - Labutxaca
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
<strong>Un</strong> <strong>crim</strong> <strong>imperfecte</strong><br />
www.labutxaca.cat<br />
correu@grup62.com
Teresa Solana<br />
<strong>Un</strong> <strong>crim</strong> <strong>imperfecte</strong><br />
Edicions 62<br />
Barcelona
© Teresa Solana, 2006<br />
La primera edició catalana d’aquesta obra va ser publicada<br />
a Edicions 62 l’any 2006<br />
Primera edició en aquest segell: gener del 2009<br />
© d’aquesta edició: Edicions 62,s.a.,<br />
labutxaca<br />
Fotocomposició: Víctor Igual<br />
Impressió: Liberdúplex, s. l.<br />
dipòsit legal: b. 50.413-2008<br />
isbn: 978-84-92549-32-0<br />
Reservats tots els drets.<br />
Prohibida qualsevol mena de còpia.
A Peter Bush
Primera part
1<br />
El meu germà Borja no es diu Borja. Es diu Pep (o Josep).<br />
Els seus cognoms tampoc no són Masdéu-Canals<br />
Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda<br />
del pare, i Estivill, per la de la mare.<br />
A diferència del Borja, és a dir, del Pep, jo conservo<br />
el nom i els cognoms amb què em van batejar els<br />
pares: Eduard (Eduardo encara al DNI) Martínez Estivill<br />
a seques. El meu germà, en canvi, es diu (o més<br />
aviat es fa dir) Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga,<br />
malgrat que en el seu carnet d’identitat, caducat des de<br />
fa bastants anys, hi figura com a José Martínez Estivill,<br />
nacido en Barcelona, hijo de Rosa y de Francisco. Esclar<br />
que ningú no n’està al corrent, que el Pep (és a dir, el<br />
Borja) i jo som germans. Germans bessons, per més<br />
inri. Per no saber-ho, ni tan sols no ho sap la meva<br />
dona.<br />
Els pares eren de Barcelona, tots dos, si bé per la<br />
banda paterna els avis i els besavis procedien de Sòria.<br />
En el cas de la família imaginària del Borja-Pep, segons<br />
ell explica, el pare era de Lleida, el fill petit d’una família<br />
amb un important patrimoni de terres de conreu i ramats<br />
de vaques lleteres a l’Alt Urgell, i la mare una pubilla<br />
rica de Santander, ciutat on els falsos pares del Borja<br />
9
van decidir instal.lar-se quan suposadament es van casar<br />
i on ell diu que va néixer.<br />
Aquesta hàbil dispersió genealògica li serveix per explicar<br />
que malgrat aquests cognoms pata negra tan espectaculars<br />
i el suculent patrimoni familiar que hauria<br />
d’haver heretat (ja que es presenta també com a fill únic,<br />
per no embolicar més la troca), la família Masdéu-Canals<br />
Sáenz de Astorga no sigui coneguda a Barcelona. El<br />
meu germà també s’encarrega d’esbombar, per justificar<br />
la seva magra economia, que la seva és una d’aquelles famílies<br />
antigues, inevitablement vingudes a menys, que<br />
endinsen les arrels del seu arbre genealògic en obscurs<br />
cognoms aristòcrates que es remunten a algun punt confús<br />
d’una confusa edat mitjana.<br />
—El pare —acostuma a explicar el Borja (a partir<br />
d’ara faré servir el nom amb el qual tothom el coneix i<br />
que jo mateix m’he acostumat a emprar)— no va saber<br />
adaptar-se als temps moderns i va acabar perdent el patrimoni.<br />
Ho havia invertit tot a l’empresa familiar, allà, a<br />
Santander, i n’havia guanyat molts, de calés... Però els<br />
temps van canviar —continua amb el posat seriós i deixant<br />
anar un sospir—. Hi va haver la famosa reconversió<br />
i, a més, va tenir un problema gros amb Hisenda, que no<br />
va ser culpa seva, esclar, sinó d’un coi de comptable que<br />
li va fer perdre un munt de diners... —diu abaixant els<br />
ulls i sacsejant el cap, amb un punt d’orgull i de resignació<br />
fatalista però sense que li tremoli gens la veu.<br />
Malgrat ser bessons, el meu germà Borja i jo no ens<br />
assemblem gens. Ben mirat, fins i tot ni semblem germans.<br />
Ell tira a la banda de la mare, més espigada i optimista,<br />
i jo a la del pare, rabassuda i taciturna. De fet, el<br />
10
Borja és el petit, perquè va néixer un parell de minuts<br />
després que jo, però de tant en tant li fa gràcia aclarir-me<br />
que, d’haver estat fills d’un rei (fills legítims, lògicament),<br />
l’hereu no seria pas jo sinó ell. Jo sempre li responc<br />
que pot estar tranquil, que per aquest tema no ens<br />
hauríem barallat pas. Aquesta peculiaritat de les monarquies,<br />
que conserven orgulloses els vestigis de la ignorància<br />
d’altres èpoques, a mi més aviat em treu un pes de<br />
sobre, potser perquè dels dos jo sóc el tímid i el cagadubtes,<br />
i ell el temperamental i l’agosarat.<br />
Com que som bessons, tots dos vam fer els quaranta-cinc<br />
al maig, però he de dir que el Borja sembla una<br />
mica més jove. Ell continua solter, encara que des de fa<br />
algun temps té una mena de nòvia més o menys estable<br />
que el passeja pels ambients més selectes de Barcelona.<br />
L’única pega, segons com es miri, és que es tracta d’una<br />
dona casada.<br />
Es veu que el marit de la noia (que de fet ja no és tan<br />
noia) té bastants calés i poc temps per a la família. Ella,<br />
però, segons el que dedueixo del que m’explica el Borja,<br />
també en té, de quartos. La Mercedes —així es diu la<br />
mossa— és una d’aquestes advocades d’èxit, producte<br />
de l’Abat Oliba, amb despatx a la zona alta de Barcelona.<br />
Es dedica a la mena de feina amb què es guanyen les garrofes<br />
els qui estudien en aquestes institucions prestigioses<br />
i cares auspiciades pels catòlics benestants: aconseguir<br />
que els rics s’estalviïn de pagar gaires impostos. Amb la<br />
Merche es veuen una estona a la tarda i passen junts alguns<br />
caps de setmana, quan el manso és fora de viatge, la<br />
qual cosa es veu que succeeix força sovint perquè el marit,<br />
que és empresari i té fàbriques a la Xina (o no sé ben<br />
11
é què, però alguna cosa hi té, allà a la Xina), és d’aquests<br />
que acostumen a passar-se per la pedra les secretàries<br />
i les meritòries durant uns viatges de negocis<br />
que solen tenir com a destí algun indret proveït d’una<br />
platja tropical. Són, segons m’explica el Borja (a qui dec<br />
gairebé tots els meus coneixements sobre les classes altes<br />
barcelonines), un matrimoni modern i típic d’aquest<br />
medi social, o sigui, una parella amb fills i activitats socials<br />
en comú i comptes i vides separades. La Merche és<br />
mare d’un noi adolescent que li dóna massa a la coca<br />
(sospito que com sa mare), mentre que el Borja, que ell<br />
sàpiga, no en té, de fills. L’únic vici una mica preocupant<br />
que li conec és el Cardhu, del qual per sort no pot abusar<br />
gaire donada la seva situació econòmica, permanentment<br />
delicada. De la vida sentimental del Borja abans<br />
que aparegués la Merche, no en sé gairebé res.<br />
De fet, malgrat l’estreta relació que el Borja i jo mantenim<br />
actualment, els darrers vint anys de la vida del<br />
meu germà bessó són tot un misteri que només s’il.lumina<br />
esporàdicament quan, sota l’efecte del Cardhu, se li<br />
escapa alguna confessió que em serveix per anar refent<br />
amb paciència alguns episodis de la seva biografia. Gràcies<br />
a aquest beuratge escocès he pogut saber que ha trepitjat<br />
Austràlia, que a Alemanya va passar gana i que per<br />
res del món tornaria a fer de cuiner en un petrolier. També<br />
he arribat a saber que va viure uns quants anys a París<br />
i que una francesa li va trencar el cor.<br />
Jo continuo casat amb la mateixa dona, la Montse, i<br />
tinc tres fills de catorze i dos anys. Nenes també bessones,<br />
les dues primeres; un nen força entremaliat, el petit.<br />
El meu germà Borja encara pot lluir una esplèndida ca-<br />
12
ellera de color castany (a la qual un cop al mes l’Iranzo<br />
afegeix alguns reflexos rossos, n’estic convençut), i li encanten<br />
les corbates de seda, els vestits creuats d’estil<br />
anglès i els mocassins italians. Jo prefereixo la pana i els<br />
texans, les camises de quadrets, apelfades a l’hivern, i les<br />
sabates de cordons. Tot i que tenim més o menys la mateixa<br />
alçada (fem sobre l’u setanta-cinc), jo li trec uns<br />
dotze quilos, i això que no es pot dir que estigui gras.<br />
Potser és veritat que faig una mica de panxeta, tampoc gaire,i,tal<br />
com li passava al pare, començo a tenir entrades,<br />
que provo de dissimular. Els cabells que resisteixen, que<br />
per sort encara són molts, estan adquirint un to gris<br />
que inexplicablement no aconsegueix atorgar-me un<br />
aire més distingit, ni tan sols imitant el Borja m’hi poso<br />
gomina i me’ls pentino cap enrere, i mentre que la seva<br />
pell sempre està bronzejada amb un envejable to daurat<br />
gràcies a una botiga de raigs uva que té a sota mateix de<br />
casa, la meva té un aspecte més aviat lletós gairebé tot<br />
l’any. El Borja passa pel gimnàs almenys tres cops per<br />
setmana i està en forma, mentre que jo en tinc prou i<br />
massa amb la gimnàstica que em toca fer els dissabtes,<br />
quan a casa fem neteja general, i la que faig una estona<br />
cada dia amb el petit mentre la Montse prepara el sopar.<br />
El Borja és de dretes (per una qüestió d’estètica, diu) i jo<br />
continuo sent un no-votant desencantat d’esquerres.<br />
He de reconèixer que, el que és a mi, em costa molt<br />
poc posar-me vermell quan dic alguna mentida, encara<br />
que es tracti d’una bola innocent, mentre que el Borja<br />
només se n’hi posa, de vermell, quan sense voler se li escapa<br />
alguna confidència amb aire de ser veritat. Al restaurant,<br />
ell sap triar el vi no només en funció del preu i<br />
13
està avesat a fer servir els coberts adequats per cruspir-se<br />
una llagosta, mentre que jo sempre acabo demanant<br />
carn i donant per bo el vi quan me’l fan tastar.<br />
Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena<br />
d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres,<br />
que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a<br />
«Trau Asesores, Sociedad Limitada». De fet, el nom que<br />
el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra<br />
grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac<br />
compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni<br />
castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en<br />
compte les coses estranyes que passen en aquest país<br />
amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van<br />
equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va<br />
pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la<br />
pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi,<br />
la veritat, «trau» em recorda a «forat», segurament perquè<br />
així és com el Borja té sempre els comptes i les butxaques:<br />
foradades. Però és que al meu germà petit li<br />
agrada viure bé, i quan pot, que tampoc és gaire sovint,<br />
no s’està de res.<br />
De fet, no es pot dir que Trau Asesores sigui una empresa<br />
de debò perquè no existeix com a tal en el registre.<br />
De tota manera, la mena de feina que fem no s’escau<br />
amb les factures i la paperassa. L’assessorament que oferim,<br />
i que ens demanen els clients, és massa confidencial<br />
perquè hi hagi contractes per escrit, i encara menys informes<br />
i factures. Ara bé, no queda malament tenir un<br />
despatx on rebre els clients i targetes amb els nostres<br />
noms i telèfons impresos sobre paper car. Com diu el<br />
Borja, això ens dóna un aire de respectabilitat que fa que<br />
14
la gent important es refiï de nosaltres, que és del que es<br />
tracta en definitiva. Pel que fa a la jerarquia, ell és el director<br />
de l’empresa i jo el director adjunt. En la pràctica,<br />
i per entendre’ns, ell hi posa els clients, la classe i l’encant<br />
personal, i jo faig la feina del gos perdiguer.<br />
Com que no tenim secretària (perquè de moment el<br />
pressupost no dóna per tenir una rossa escultural al despatx<br />
sense fotre res en tot el dia, que és una de les millores<br />
que al Borja li agradaria incorporar a l’empresa), ens<br />
veiem obligats a donar als clients els nostres «telèfons directes»,<br />
és a dir, els maleïts mòbils, que, això sí, són d’allò<br />
més moderns, perquè el Borja té un conegut que treballa<br />
pels voltants de les botigues del port i els aconsegueix<br />
molt bé de preu (crec que la venda de mòbils de sotamà<br />
és un dels negocis de què s’ocupa el Borja quan no treballem<br />
en algun cas). El que sí que tenim és un petit despatx,<br />
molt xic (o glamurós, com es diu ara), a dalt de tot<br />
del carrer Muntaner, a tocar de la plaça Bonanova, per sort<br />
de lloguer antic. El Borja diu que el lloguer d’aquest despatx,<br />
que resulta escandalosament barat tenint en compte<br />
que es troba en un barri d’aquells on misteriosament no es<br />
troben grafits a les parets, és un favor d’un amic agraït.<br />
Jo sospito que es tracta d’un amic agraït, en efecte, de<br />
qui el Borja no ha fet pública alguna informació compromesa.<br />
Hi ha un rebedor, un petit lavabo i una saleta<br />
d’uns quaranta metres quadrats on la secretària inexistent<br />
té la seva taula de treball. Com que l’habitació és<br />
àmplia, ens hi caben un parell de butaques i un sofà vermell<br />
(que vam comprar de rebaixes a Ikea, juntament<br />
amb dos llums de peu i una catifa de colors vius), una taula<br />
de vidre allargada, comprada de segona mà i una mica<br />
15
esquerdada d’un costat, i sis cadires amb els seients de<br />
pell que el Borja va aconseguir molt bé de preu (sospito<br />
que procedents d’una mudança). Aquest és el lloc on rebem<br />
els clients quan en tenim, que per dir la veritat tampoc<br />
és gaire sovint. Viu com és, el Borja va fer instal.lar<br />
en una de les parets de la saleta un parell de portes de caoba<br />
falses, molt vistoses (que em penso que el fuster encara<br />
espera cobrar), sobre les quals va fer enganxar un<br />
parell de plaques daurades que, amb lletra cursiva anglesa,<br />
anuncien els nostres noms i càrrecs respectius:<br />
Borja Masdéu-Canals Sáenz de Astorga<br />
Director<br />
i<br />
Eduardo Martínez Estivill<br />
Director Adjunto<br />
Quan rebem els clients, la secretària o bé és de vacances<br />
o és fora fent algun encàrrec, tot i que damunt la seva<br />
taula sempre hi ha un potet d’esmalt d’ungles de color<br />
vermell (de la marca Chanel) i altres petits detalls que<br />
suposadament delaten l’existència d’una presència femenina:<br />
un mocador de Loewe deixat com qui no vol la<br />
cosa sobre el respatller de la cadira (i que, una nit de celebració,<br />
després d’un parell de Cardhus ben carregats,<br />
el Borja em va confessar que havia pispat del penjador<br />
d’un restaurant), un exemplar de l’¡Hola! (sempre un<br />
número endarrerit, perquè em penso que el meu germà<br />
aconsegueix les revistes de franc a l’establiment de raigs<br />
uva) i una planta d’aquelles que no necessiten massa aigua.<br />
Segons ell, aquest estudiat escampall d’objectes fa<br />
16
creïble el fet que allí treballi una dona. En un dels calaixos<br />
de l’escriptori, sobre el que hi ha un Mac que no funciona,<br />
hi guardem un flascó de L’Air du Temps i, de tant<br />
en tant, quan esperem una visita, el fem servir per perfumar<br />
l’ambient i donar-li aquest toc femení, de secretària<br />
amb classe, que segons el Borja resulta imprescindible.<br />
Pel que fa als nostres despatxos, que tampoc existeixen<br />
darrere les falses portes, sempre s’estan pintant o redecorant.<br />
Amb aquesta escenografia, no és difícil endevinar<br />
que els clients pertanyen gairebé sempre a la classe alta<br />
i que nosaltres els venem més que res discreció en els assumptes<br />
que ens confien. «Nano, quien a buen árbol se<br />
arrima...», acostuma a dir el Borja. Aquesta és una de les<br />
seves frases preferides. L’altra és la de Déu i els daus.<br />
—Eduard, Déu no juga als daus... —sol dir quan ens<br />
trobem en un carreró sense sortida o quan de cop i volta<br />
la sort ens afavoreix.<br />
En realitat, el Borja i jo ens ocupem de fer d’intermediaris<br />
en aquella mena de gestions que els rics no volen<br />
fer en persona, com ara comprar i vendre propietats<br />
o empenyorar joies i objectes d’art. De vegades, també<br />
accedim a recopilar informació sobre empreses de la competència<br />
i socis deslleials, i en alguna ocasió hem hagut<br />
de comprovar la veracitat d’algunes baixes per depressió<br />
força sospitoses. Per desgràcia, la necessitat de fer bullir<br />
l’olla també ens obliga a tocar alguns assumptes de banyes.<br />
Esclar que nosaltres no som pas detectius ni res que<br />
s’hi assembli, i precisament per això els clients que ens<br />
vénen a veure decideixen fer-nos confiança. No és el mateix<br />
contractar una agència de professionals perquè se-<br />
17
gueixi la teva dona (o la teva amant, que és el que més<br />
sovint ens demanen), i que després algú amb cara de pomes<br />
agres et presenti un dossier gruixut i una factura<br />
més gruixuda encara que et confirma que no passes per<br />
la porta, que demanar-li informalment a un amic que<br />
bonament s’assabenti del que pugui a canvi d’una generosa<br />
gratificació. Nosaltres som aquest amic: no utilitzem<br />
micròfons ni fem fotografies, no tenim expedients<br />
arxivats ni redactem llargs informes. Tot és de paraula, i<br />
sovint expliquem a l’amic-client el que hem esbrinat asseguts<br />
tranquil.lament prenent una copa en alguna de les<br />
poques cocteleries decents que, segons el Borja, queden<br />
a Barcelona. No pas com els dos empleats anònims d’alguna<br />
d’aquestes sòrdides empreses de detectius que s’anuncien<br />
amb lletres de pam als balcons, sinó com dos<br />
amics comprensius que, si cal, també saben trobar una<br />
paraula de consol i oferir una esquena sobre la qual plorar<br />
quan algun client vol desfogar-se. «Tant com puc»,<br />
aquesta és la nostra divisa, molt ben triada pel Borja, de<br />
la nostra època (no gaire feliç) d’escoltes. Com diu ell, fa<br />
referència tant a la nostra ètica professional, que la tenim,<br />
com als honoraris, sempre una mica exagerats, que<br />
intentem cobrar-los.<br />
Per descomptat, quan vaig acceptar la proposició del<br />
Borja d’associar-me amb ell mai no em vaig imaginar<br />
que les coses arribarien a complicar-se tant, ni que, de<br />
retruc, tots dos acabaríem involucrats en un cas d’assassinat<br />
que ens tocaria provar de resoldre. He d’aclarir,<br />
però, que ni el Borja ni jo teníem (ni de fet tenim a hores<br />
d’ara) la més mínima idea de com investigar aquesta<br />
mena de situacions. En realitat, tots els nostres coneixe-<br />
18
ments sobre el món del <strong>crim</strong> provenen exclusivament<br />
—i no exagero— de les lectures que vam fer els estius<br />
que passàvem a Premià de Mar amb els pares i els avis,<br />
quan Premià només era un poblet que quedava prou<br />
lluny de Barcelona per anar-hi a estiuejar. En el meu cas,<br />
aquestes lectures s’han anat ampliant amb les que he<br />
anat fent al llarg de molts estius ajagut a la platja de Caldetes,<br />
amb la Montse i les nenes, provant de distreure’m<br />
de la tortura que suposa per a la virilitat d’un home relativament<br />
jove passar-se l’estona envoltat de pits i culs a<br />
l’aire. O sigui, que si hem de ser sincers, les nostres autoritats<br />
es limiten a Conan Doyle, Agatha Christie, Chesterton,<br />
Simenon, Vázquez Montalbán i, últimament, a la<br />
senyora Jessica Fletcher i a Colombo. No cal dir que pel<br />
que fa a la qüestió de les pistoles i les armes nosaltres només<br />
les hem vist al cinema. En quedar-nos orfes, vam tenir<br />
la sort de no haver de fer la mili, de manera que ni<br />
tan sols hem tingut mai entre les mans un d’aquells famosos<br />
cetmes que tenien vida pròpia i es disparaven<br />
sols. Quant a coneixements forenses i legals, són, si els<br />
sumem, igual, sinó inferiors, a zero.<br />
Potser sí que el Borja té raó i, com va dir Einstein,<br />
Déu no juga als daus. Jo sóc bastant més escèptic respecte<br />
a convertir la casualitat en causalitat, però he de reconèixer<br />
que van ser moltes les coincidències que ens<br />
van portar a veure’ns embolicats en la investigació d’un<br />
misteriós assassinat que tenia com a protagonistes personatges<br />
destacats de l’alta societat barcelonina. És evident<br />
que, per la nostra manca de preparació, la feina ens<br />
venia gran, però a causa de les peculiars circumstàncies<br />
de tot plegat (i al fet que també hi estàvem en certa ma-<br />
19
nera emmerdats), no vam tenir altre remei que acceptar<br />
fer-nos càrrec del cas. Això sí, eren unes circumstàncies<br />
que haurien fet les delícies de qualsevol dels nostres detectius<br />
de ficció, perquè el <strong>crim</strong> al qual ens vam haver<br />
d’enfrontar era d’aquells que donen per a una pel.lícula.<br />
Si els homicidis que actualment veiem als telenotícies<br />
acostumen a ser sòrdids, sanguinolents i previsibles, la<br />
majoria obra de sonats sota l’efecte d’alguna droga o de<br />
pobres desgraciats que acaben suïcidant-se o lliurant-se<br />
espantats a les autoritats, l’homicidi que ens va tocar investigar<br />
a nosaltres no tenia cap d’aquests ingredients.<br />
Era refinat i desconcertant alhora. En certa manera, donats<br />
els temps que corren, tan aficionats a la sang, el fetge<br />
i el sexe a l’engròs, tant la planificació com l’execució<br />
d’aquell assassinat recordaven la posada en escena d’una<br />
petita, per més que macabra, obra d’art.<br />
20
2<br />
La cosa va començar un matí de principis de desembre<br />
mentre preníem un cafè amb llet i una ensaïmada al<br />
San Marcos, al carrer Major de Sarrià, perquè no teníem<br />
res millor a fer i al despatx feia un fred que pelava.<br />
Tot just acabava d’obrir el diari quan va sonar el mòbil<br />
del Borja.<br />
—No m’ha dit qui és, però ha repetit la paraula<br />
«confidencial» almenys vuit vegades. L’he citat aquesta<br />
tarda al despatx a dos quarts de cinc —va explicar-me<br />
després de penjar.<br />
I va afegir:<br />
—Nano, avui muda’t una mica, perquè em penso<br />
que es tracta d’un peix gros.<br />
—No ens aniria malament, tenint en compte que<br />
s’acosta Nadal. La Montse ja comença a rondinar...<br />
—Ja et vaig dir que no t’amoïnessis per això. Tindràs<br />
la teva paga doble. ¿Què t’he fallat algun cop?<br />
No, és veritat. Des que ens vam associar, ara fa tres<br />
anys, el Borja no m’ha fallat mai. Sembla que sigui ell el<br />
germà gran i no pas a l’inrevés, encara que només sigui<br />
per un parell de minuts. No sé pas com s’ho fa, però jo<br />
sempre cobro alguna cosa abans del dia cinc, que és<br />
quan venç el rebut de la hipoteca. Sospito que quan va<br />
21
molt escurat li demana calés a la Merche, la seva nòvia, o<br />
a la Mariona Castany, que s’ha convertit en una mena de<br />
tieta per a ell, però no m’atreveixo a preguntar-li-ho.<br />
A casa som cinc boques, dues d’elles adolescents, i només<br />
amb el que guanya la Montse no arribem. No puc<br />
permetre’m el luxe de refusar-li el sou, vingui d’on vingui,<br />
tot i que generalment ve en bitllets rebregats dins<br />
d’un sobre de color marró.<br />
—Doncs això, que et mudis.<br />
—Però si vaig bé...<br />
—Et dic que et posis l’uniforme.<br />
El que ell en diu l’«uniforme» és un vestit de color<br />
gris fosc d’Armani que em va obligar a comprar (pagant<br />
ell), una camisa blanca, també d’Armani (que vaig haver<br />
de pagar jo), i una corbata de seda amb ratlletes de colors,<br />
molt fina i discreta, que la sogra em va regalar un<br />
aniversari i que compta amb l’aprovació del meu germà.<br />
Això m’ho poso el dia que hem de rebre algun client o<br />
quan fem de testaferros dels rics.<br />
—I tu, ¿què? —vaig demanar-li amb una mica de<br />
sorna—. ¿T’endiumenjaràs o diràs que véns de jugar al<br />
golf?<br />
De vegades, el Borja es presenta a les entrevistes amb<br />
vestimenta esportiva (però no pas en xandall, esclar,<br />
sinó estil polo, pantalons de cotó i nàutiques) i amb els<br />
cabells molls, com si s’acabés de dutxar, carregant a l’esquena<br />
una gran bossa amb pals de golf o una de més petita<br />
en forma de raqueta de tennis. No l’he vist mai en<br />
acció (de fet, que jo recordi, quan érem petits al meu<br />
germà no li agradava pas, l’esport), i no sé si realment<br />
sap jugar o si només ho fa veure.<br />
22
—Encara no ho he decidit —va somriure, però jo<br />
sabia que en aquell moment estava pensant en una altra<br />
cosa. En l’avançament que en podíem treure.<br />
Vam acabar-nos el cafè amb llet, que amb tanta xerrameca<br />
s’havia refredat, i vam posar-nos en marxa. Ja<br />
era gairebé migdia. Com que era d’hora, vaig arribar-me<br />
fins a casa per fer un mos, prendre una dutxa i canviarme<br />
de roba.<br />
La Montse, la meva dona, acostuma a tenir força<br />
feina als migdies i no ve mai a dinar a casa. Abans treballava<br />
com a psicòloga, que de fet és la seva professió,<br />
en un institut de secundària situat en un dels barris perifèrics<br />
que encerclen Barcelona. Quan amb la reaparició<br />
sobtada del Borja la nostra vida va fer un tomb, la<br />
Montse no va trigar a deixar la feina, de la que n’estava<br />
fins al capdamunt, i ella i dues amigues més van obrir<br />
un Centre Alternatiu de Benestar Integral a Gràcia, a<br />
tocar de la plaça de la Virreina. La Montse i les seves<br />
amigues van tenir sort, perquè van aconseguir uns baixos<br />
destrossats però força espaiosos i amb un lloguer<br />
més que assequible ja que als pisos de dalt vivien una<br />
vintena d’okupes. S’hi van haver de gastar uns quants<br />
calés per transformar el que havia estat el magatzem<br />
d’uns drapaires en un espai d’atmosfera new age, però<br />
he de reconèixer que els va quedar prou bé i que el negoci<br />
va tirant. En un ambient de colors suaus, llums indirectes,<br />
música ètnica i espelmes perfumades, la Montse<br />
i les seves altres dues sòcies ofereixen una panòplia de<br />
teràpies alternatives, des de massatges orientals i tractaments<br />
de bellesa fins a tècniques per guarir l’insomni o<br />
aprimar-se; també hi fan cursets de ioga, de sànscrit i de<br />
23
cuina vegetariana, i, des de fa uns mesos, organitzen<br />
teràpies de grup per deixar de fumar (de les quals s’encarrega<br />
la Montse, tot i que ella encara no ho ha deixat<br />
del tot). Els dijous fan tertúlies literàries, a les quals sovint<br />
assisteixen poetes d’aquells que s’autoediten els<br />
versos tirant mà de fotocopiadora o esgarrapant subvencions<br />
públiques gràcies a tenir un oncle treballant a<br />
la Generalitat, que per cert acaben força tard, invariablement<br />
en un bar de tapes que hi ha al barri. Al migdia,<br />
a l’hora de dinar, el Centre sempre és ple de clientes, de<br />
manera que jo acostumo a pessigar alguna cosa allà on<br />
em trobi, sovint acompanyat del Borja. Aquell dia, com<br />
que m’havia de canviar de roba, vaig haver de passar per<br />
casa. Vaig tenir prou temps de preparar-me una amanida<br />
i una truita a la francesa de dos ous, que vaig cruspirme<br />
amb un parell de llesques de pa amb tomàquet i una<br />
cerveseta, de fer la migdiada i de llegir El Periódico en<br />
versió catalana (el Borja em té prohibit que porti aquest<br />
diari sota el braç pels barris on normalment ens movem).<br />
Amb una mica de mandra al cos, vaig sortir de casa<br />
que eren ben bé tres quarts de quatre. El cel estava completament<br />
encapotat i semblava a punt de ploure, la qual<br />
cosa volia dir que els carrers aviat s’omplirien d’embussos<br />
i que misteriosament els semàfors deixarien de funcionar.<br />
Havia oblidat el paraigua, però com que es feia<br />
una mica tard vaig decidir no tornar a casa a buscar-lo,<br />
resignat a mullar-me si finalment queia un ruixat. Vaig<br />
haver d’esperar l’autobús una estona, però a un quart de<br />
cinc ja era al despatx.<br />
Acomplint el ritual, vaig fer servir el perfum de la<br />
24
secretària com a ambientador, tot i que sabia que després<br />
la Montse l’ensumaria, aquell perfum, i em miraria<br />
malament i em cosiria a preguntes. La Montse s’ha tornat<br />
força gelosa, sobretot perquè amb aquesta feina sovint<br />
arribo a casa a trenc d’alba. Afortunadament, per<br />
aquelles dates la meva dona s’havia fet budista i es prenia<br />
les coses amb força filosofia. Quan calia, però, també<br />
s’empassava un parell de vàliums sense fer gaires escarafalls.<br />
Probablement, el Borja no apareixeria fins ben bé<br />
tres quarts de cinc. Fer esperar els clients, que per impacients<br />
acostumaven a ser sempre molt puntuals, era<br />
la seva manera de donar-los a entendre que la feina ens<br />
sortia per les orelles. En efecte, a dos quarts de cinc en<br />
punt va sonar el timbre, i jo, com sempre, vaig afanyarme<br />
a obrir la porta. El primer que vaig veure van ser les<br />
ulleres de sol que duia posades el nostre misteriós client,<br />
clarament una precaució per preservar la seva identitat<br />
ja que el cel era de color negre i l’escala és més aviat<br />
fosca. Quan se les va treure, sospito que no vaig poder<br />
evitar que se’m notés el petit sobresalt que vaig tenir.<br />
I tant que es tractava d’un peix gros, bo que s’ho havia<br />
ensumat l’espavilat del Borja! Tenia al davant tot un<br />
senyor diputat, i no pas dels de segona o tercera fila,<br />
d’aquells que només escalfen l’escó i que bàsicament<br />
es dediquen a contribuir a la prosperitat econòmica<br />
del bar del Parlament i dels especialistes en malalties del<br />
fetge, sinó dels que mamen tribuna, surten als diaris i<br />
participen a les tertúlies de futbol. El vaig reconèixer de<br />
seguida i vaig resar perquè el Borja no trigués gaire a<br />
aparèixer.<br />
25
—Bona tarda. El senyor Masdéu, suposo —va fer<br />
molt correcte.<br />
—Sóc el seu soci, l’Eduard Martínez, per servir-lo<br />
—vaig dir encaixant la mà i fent-lo passar.<br />
Va dubtar una mica, però finalment va travessar el<br />
llindar de la porta amb pas decidit. Tot i que ja començo<br />
a estar-ne acostumat, els poderosos continuen posantme<br />
nerviós, encara que tinguin problemes. Davant el<br />
desplegament de les seves maneres estudiades i excessivament<br />
cordials, sempre m’acabo sentint com un peix<br />
fora de l’aigua.<br />
—Tinc una entrevista amb el senyor Masdéu —va<br />
fer una mica incòmode en descobrir que jo no era la<br />
persona que s’esperava trobar.<br />
—Sí, n’estic al cas. Però segui, segui, faci el favor... El<br />
senyor Masdéu no trigarà gaire. Tenia una reunió fora...<br />
En aquell moment va sonar el telèfon del despatx.<br />
Esperava la trucada. M’hi vaig posar.<br />
—Ah, hola, ¿ets tu? (...) No, no t’amoïnis, la Mariajo<br />
no hi és. Ja saps que havia de portar aquella documentació<br />
al notari. (...) Sí, va bé. (...) D’acord. T’esperem.<br />
—Era ell —vaig explicar-li—. En cinc minuts serà<br />
aquí. S’ha trobat amb un embús...<br />
—Millor si no hi és, la secretària.<br />
—Aquesta tarda no vindrà. De fet, aprofitem per enviar-la<br />
a fer els encàrrecs quan hem de rebre algú que<br />
prefereix mantenir una discreció absoluta —vaig dir<br />
sense posar-me vermell.<br />
He dit tants cops aquesta mentida que gairebé me la<br />
començo a creure. De vegades, tinc la inquietant impressió<br />
que la tal Mariajo existeix de veritat.<br />
26
—Ben pensat. Sovint les secretàries enraonen massa,<br />
però, esclar, sempre hi ha papers que poden remenar...<br />
—va dir fent una ullada ràpida al seu voltant.<br />
Allò era, suposo, un subtil interrogatori sobre els<br />
nostres mètodes de treball. Vaig decidir tranquil.litzar-lo.<br />
—Oh, no s’amoïni. La Mariajo no s’assabenta de res<br />
que pagui la pena xerrar. Només la tenim per atendre el<br />
telèfon i resoldre qüestions burocràtiques... A més, ja<br />
deu saber que no tenim pas costum de treballar amb papers<br />
pel mig, nosaltres... Cregui’m, en aquest despatx<br />
ningú no trobaria res d’interessant —i això últim sí que<br />
era ben bé veritat.<br />
L’havia fet seure al sofà i vaig veure que es mirava de<br />
reüll les portes dels nostres despatxos. Tocava explicar-li<br />
per què no el feia passar a un lloc més discret en lloc de<br />
deixar-lo assegut a l’entrada com si fos un vulgar venedor<br />
d’enciclopèdies.<br />
—Em sap greu, però allí dins està tot potes enlaire.<br />
Estem pintant i canviant la decoració, i aquestes coses, ja<br />
se sap...<br />
—Sí, és veritat, se sap quan comencen però no quan<br />
acaben... —va concedir amb desgana però intentant respondre<br />
educadament a la meva conversa intranscendent.<br />
—I, a més, ara amb aquest fred... I aquesta maleïda<br />
humitat... La pintura costa d’assecar-se, es veu.<br />
—Sí, aquest desembre està fent força fred. Potser<br />
tindrem un Nadal blanc...<br />
—Tot i que aquí, a Barcelona, no estem pas preparats<br />
per a la neu...<br />
27
—No, i, a més, amb l’escalfor de la ciutat la neu no<br />
cuaja i queda tot fet un fàstic...<br />
Era evident que l’única conversa que el Lluís Font<br />
estava disposat a sostenir amb mi versaria sobre el temps.<br />
Potser si el Borja trigava gaire acabaríem parlant del<br />
Barça, que sempre és un tema agraït. Per sort, el telèfon<br />
va interrompre aquell insípid diàleg que no aportava absolutament<br />
res a les nostres vides. Suposo que un detectiu<br />
professional hauria aprofitat aquella estona per fer<br />
unes quantes deduccions d’aquelles que deixen bocabadat<br />
el client en qüestió, però a mi no se m’acudia res tret<br />
de l’observació evident que tenia al davant un home elegant,<br />
ben situat, una mica tímid i amb cara de mala llet,<br />
malgrat els seus esforços per mostrar-se amable. No havia<br />
gosat dir-li que l’havia reconegut, tot i que sospito<br />
que ell s’ho pensava, ni m’atrevia a parlar-li de política o<br />
a abordar el motiu de la seva visita sense que el Borja hi<br />
fos present. Aquest cop, el telèfon que havia sonat era el<br />
meu mòbil.<br />
—Dispensi —vaig disculpar-me.<br />
—Faci, faci —va dir alleujat.<br />
—¿Sí? Ah, hola noi. ¿Com ho tenim això? (...) ¿A set<br />
punt vint-i-dos? Sí (...) D’acord, compra. Quinze mil, sí.<br />
(...) No, no, el client hi està d’acord. (...) Sí, un bon pico,<br />
aquest cop. (...) Demà digue’m alguna cosa, ¿eh? Adéu,<br />
adéu.<br />
Aquestes trucades (també falses) eren idea del Borja.<br />
En escoltar-les, alguns clients ens preguntaven si també<br />
ens dedicàvem a les inversions, i de vegades els trèiem un<br />
feix addicional de bin ladens per jugar a la borsa. Res gaire<br />
arriscat, en realitat, però tot molt confidencial i, per<br />
28
descomptat, sense papers. Nosaltres els fèiem creure que<br />
podíem obtenir una rendibilitat molt més alta dels seus<br />
diners, sobretot dels que tenien guardats en un calaix, en<br />
negre, a canvi d’una petita comissió. No era veritat, però<br />
en el pitjor dels casos el client no hi perdia gaire. Recuperava<br />
la major part de la inversió, mai no hi havia<br />
guanys i no feia preguntes. Quan la jugada sortia bé, nosaltres<br />
ens quedàvem amb les engrunes.<br />
Però aquesta vegada el nostre client no va picar. Estava<br />
neguitós, tot i que no eren els calés el que semblaven<br />
tenir-lo tan amoïnat. Estava a punt d’encetar una conversa<br />
sobre les virtuts de Ronaldinho i la devoció de<br />
Puyol, quan vaig sentir el soroll d’unes claus furgant el<br />
pany de la porta i la flaire d’una colònia que em resultava<br />
prou familiar.<br />
29
3<br />
—Disculpe el retraso —va dir el Borja quan finalment<br />
va obrir la porta fent servir la seva pròpia clau, ben mudat<br />
sota un abric blau marí de tall molt clàssic. Duia un<br />
vestit creuat, també de color blau marí, una camisa de<br />
ratlletes blaves, d’aquestes que porten el coll i els punys<br />
de color (que jo particularment odio), i una corbata de<br />
seda de color sorra amb dibuixets de cavalls brodats<br />
amb fil de color blau fosc—. Tenía una reunión en Sant<br />
Cugat y el tráfico en la ronda estaba imposible, como<br />
siempre...<br />
Abans de treure’s l’abric, se li va acostar i li va donar<br />
efusivament la mà. Pel meu gust, s’havia passat una mica<br />
amb la colònia.<br />
—Què, ¿ja hi podem entrar? —va preguntar el Borja<br />
dirigint-se a mi al temps que feia el gest d’anar a obrir<br />
la porta del seu despatx.<br />
—No pas encara. Els pintors no han acabat.<br />
—Coi de pintors!<br />
—Potser ja saben qui sóc —va fer el nostre client,<br />
que se’l veia amb ganes d’anar per feina.<br />
—Esclar —vaig apressar-me a contestar abans que<br />
el Borja fiqués la pota—. El senyor Lluís Font, Honorable<br />
Diputat al Parlament de Catalunya. I qui sap —vaig<br />
30
afegir intentant que sonés afalagador—, potser algun<br />
dia Molt Honorable...<br />
Això darrer ho vaig dir perquè el Borja s’adonés de<br />
la mena de personatge que teníem al davant. Com que<br />
ell només fulleja El Mundo o l’ABC, i molt de passada,<br />
no n’està gaire al corrent, de la política catalana, tot i que<br />
sospito que tampoc de l’altra. El meu germà justifica el<br />
seu desinterès dient que la política l’avorreix i que, si fa<br />
no fa, els polítics són tots iguals, tant si són de dretes<br />
com si són d’esquerres. Ara bé, si li preguntes on passa<br />
les vacances la Preysler o en quin mes d’embaràs està la<br />
Infanta, en aquesta mena de qüestions el Borja és tot un<br />
expert.<br />
Mentalment, mentre el Lluís Font i jo havíem mantingut<br />
aquella insípida conversa sobre el temps, havia intentat<br />
recordar el que sabia del personatge que ara teníem<br />
assegut al sofà del rebedor. El diputat Lluís Font era<br />
un dels dos líders que es disputaven el poder al seu partit<br />
(no diré quin, només que els seus diputats i regidors<br />
són dels que tenen el col.legi electoral a l’avinguda Pearson).<br />
Potser arribaria a ser candidat a la presidència de la<br />
Generalitat, tot i que dubto que arribés mai a aconseguir<br />
el tractament de Molt Honorable. Pertanyia al sector<br />
moderat del partit i tenia fama de prudent i d’assenyat.<br />
Pel que havia llegit a la premsa, a Espanya, entre els seus,<br />
no estava especialment ben considerat. A més, era del<br />
Barça, la qual cosa no ajudava, i passava per ser un entès<br />
en qüestions de futbol malgrat no dedicar-se als negocis<br />
immobiliaris, si més no obertament.<br />
Físicament era un home no gaire alt, prim, pulcre i<br />
elegant. El vestit gris marengo que duia li esqueia com<br />
31
un guant. Els cabells li tiraven a rossos i lluïa la mateixa<br />
morenor que gasta el Borja. Parlava un català bastant correcte<br />
que semblava haver estat après una mica a correcuita,<br />
tot i que els Font, tant pel cognom com pels orígens,<br />
eren catalans de soca-rel. Tenia els ulls d’un color<br />
marró que tirava a mel i la mirada una mica pàmfila. No<br />
duia ulleres, tret de les de sol, que finalment s’havia<br />
guardat a la butxaca, i feia olor d’una d’aquelles colònies<br />
d’home que s’anuncien a la televisió quan s’acosten les<br />
festes, cares, de fragància inconfusiblement viril. També<br />
feia olor de diners. Portava un Rolex d’or, i botons de<br />
puny i agulla de corbata. Suposo que per a moltes dones<br />
devia resultar un home de mitjana edat força atractiu.<br />
—Ja li he comentat per telèfon —va dir molt seriós<br />
adreçant-se al Borja— que l’assumpte que em porta fins<br />
aquí és estrictament confidencial. Algunes persones<br />
m’han parlat molt bé de vostè, senyor Masdéu... Sobretot<br />
de la seva discreció. Espero poder confiar-hi —vaig<br />
notar que em mirava de reüll.<br />
—Pot comptar-hi. I també amb la del meu soci, l’Eduard.<br />
Ja deu saber que treballem plegats —va explicar<br />
el Borja—. Jo sóc la part més visible de l’empresa, però<br />
pot confiar en el meu soci com si fos jo mateix. De fet,<br />
l’Eduard i jo som com germans. —I va afegir, amb un<br />
somriure de complicitat—: Estigui tranquil, tot el que<br />
tractem aquí quedarà entre aquestes quatre parets. I ara<br />
expliqui’ns què l’amoïna.<br />
—És un quadro —va dir.<br />
—¿El vol vendre o comprar? —va demanar-li el<br />
Borja amb tota naturalitat.<br />
—Doncs... no, no es tracta d’això. És... —va dubtar<br />
32
una mica abans de continuar— ... una pintura que ara<br />
tinc al despatx. La vaig comprar fa uns dies.<br />
—¿<strong>Un</strong>a antiguitat? ¿<strong>Un</strong>a peça de col.lecció? —va<br />
preguntar el Borja.<br />
—No, no, el pintor encara és viu.<br />
—Aleshores, ¿sospita que es tracta d’un quadro fals,<br />
o potser robat? —va fer el Borja alçant les celles. Jo tenia<br />
al cap la mateixa pregunta.<br />
—Res d’això... —va gargamellejar—. El quadro és<br />
autèntic i l’he adquirit legalment, a través d’un marxant.<br />
Es veia clarament que li costava explicar-se i que se<br />
sentia violent. Valia més que ho enllestíssim aviat, perquè<br />
al despatx la calefacció no funcionava. Els radiadors de ferro<br />
colat, tot i que molt bonics, formaven part de l’attrezzo<br />
i a mi se m’estaven gelant els peus. Suposo que a ell també.<br />
—¿I doncs? ¿On és el problema? —va preguntar el<br />
Borja amb aquell to de veu melós que emprava de vegades.<br />
—La qüestió... és que la model retratada és la meva<br />
dona —ho va dir pausadament, intentant que no se li<br />
notés l’enrabiada que duia a sobre.<br />
—Ah...! —vam fer tots dos.<br />
El Borja i jo ens vam mirar de reüll. Per la manera<br />
com s’explicava, hi havia moltes possibilitats que es tractés<br />
d’un altre assumpte de banyes. Particularment són<br />
els que més em desagraden.<br />
—¿Vol dir que el retrat que li han fet no és el que<br />
s’esperaven? ¿Que no n’estan contents...? —va animarlo<br />
a continuar el Borja.<br />
—No, de fet... Mirin, jo no tenia cap notícia que la<br />
meva dona hagués estat posant com a model. —Va fer<br />
una pausa—. Vull dir que, per la meva sorpresa, m’he<br />
33
trobat amb un quadro que està a la venda i on resulta<br />
que la model retratada és la meva dona —va deixar anar<br />
finalment.<br />
—Potser és justament això, que la seva dona volia<br />
donar-li una sorpresa... —va insinuar el Borja—. Potser<br />
pensava fer-li un regal, ara per Nadal.<br />
—No ho crec —va negar amb el cap—. Vaig descobrir<br />
aquest quadro per casualitat, en un catàleg que em<br />
va arribar per correu (la pintura és una de les meves<br />
afeccions i estic subscrit a les publicacions d’algunes galeries).<br />
Resulta que el retrat en qüestió formava part d’una<br />
exposició col.lectiva que es feia a París, i el quadro va<br />
aparèixer reproduït a plana sencera al catàleg de l’exposició.<br />
El pintor —va afegir— és català, un artista força<br />
conegut entre els entesos. Pel que he llegit, es veu que ara<br />
viu a Barcelona, però no en sé res més. Em penso que<br />
no ha exposat gaire, aquí a Espanya... Però esclar —va canviar<br />
de posició i va agafar aire—, imaginin la meva sorpresa<br />
quan vaig descobrir que una de les models retratades<br />
era la Lídia, la meva dona. I tot això a una conegudíssima<br />
sala d’art de París!<br />
Hi ha moltes maneres de descobrir que la teva parella<br />
t’és infidel, però no es podia negar que aquesta n’era una<br />
de ben peculiar. El Borja es va adonar que jo feia esforços<br />
perquè no se m’escapés el riure i em va mirar malament.<br />
—Potser no és ella. Potser només hi ha una gran<br />
semblança entre la model i la seva muller —va proposar<br />
el meu germà. Semblava el més lògic, i començava a<br />
pensar que ens trobàvem davant un marit gelós i paranoic.<br />
No seria el primer cop.<br />
—No, no —va moure el cap—. A banda que li reco-<br />
34
nec les sabates (perquè la meva dona sempre porta unes<br />
sabates extravagants i caríssimes), la dona del quadro<br />
també duu el seu collaret d’or preferit. Resulta —va explicar—<br />
que la Lídia té una petita cicatriu al coll, d’una<br />
operació que li van fer quan era jove, i aquest collaret és<br />
el que porta cada dia, com si diguéssim, per dissimularla.<br />
No cal dir que en té de més bons, de collarets, però<br />
bé, ara això no fa al cas. És cert que el vestit que duu la<br />
dona del quadro no el reconec. Esclar que es tracta d’un<br />
vestit fosc i deu ser d’una altra temporada, i la Lídia mai<br />
no se’ls posa més de dos o tres cops, els vestits. Ara bé<br />
—va sospirar i va fer una pausa—, no tinc cap dubte<br />
que és ella.<br />
—Sí, fins i tot el detall de les sabates, passi... Però això<br />
del collaret que diu sembla massa coincidència —vaig<br />
concedir—. ¿Segur que és la mateixa joia?<br />
—Són tres cordons d’or, prims, que van entrellaçats.<br />
Al fermall hi ha una flor amb turqueses enfilades, amb<br />
un petit robí al centre. És un collaret molt especial que<br />
li va regalar el seu pare. <strong>Un</strong> disseny exclusiu, per descomptat.<br />
—Naturalment. ¿N’hi ha parlat, del quadro, a la seva<br />
dona? —va preguntar suaument el Borja.<br />
Jo sospitava que si ens havia vingut a veure era justament<br />
perquè no ho havia fet.<br />
—No. Encara no n’hi he dit res. No he gosat, per si<br />
tot plegat només és un malentès —va dir una mica nerviós—.<br />
En realitat, tinc el quadro desat al despatx i ella<br />
encara no l’ha vist. Mirin, si té un lío amb un pintor...<br />
—va fer una pausa—. Suposo que estan al cas de la posició<br />
que ocupo en el partit..., vull dir que, a part del dis-<br />
35
gust que això em suposaria personalment, comprendran<br />
que no em beneficiaria gens que s’esbombés que la Lídia...,<br />
no que li han fet un retrat, esclar, sinó que...<br />
—Comprenc —va assentir el Borja amb un posat<br />
seriós que venia a dir que no calia que s’estengués en detalls<br />
que resultaven humiliants. Segurament la seva dona<br />
es beneficiava un home més jove, un artista que la devia<br />
afalagar amb retrats com aquell a canvi de qui sap quins<br />
regals. L’únic problema era que no havia sabut ser prou<br />
discreta perquè el marit no se n’assabentés.<br />
Sens dubte, del que el diputat tenia por era de l’escàndol.<br />
Si es descobria que la dona del futur candidat a la Presidència<br />
de la Generalitat tenia un embolic de pantalons<br />
(no tant perquè el tingués com pel fet que hi hagués<br />
aquell quadro delator pel mig), allò podia significar la fi<br />
de les aspiracions polítiques del Lluís Font, dirigent i cara<br />
pública d’un partit polític catòlic, conservador i nostàlgic<br />
de les glòries patriòtiques d’altres èpoques. L’escàndol seria<br />
silenciós, perquè aquí les coses no les fem com als Estats<br />
<strong>Un</strong>its o Anglaterra i encara és possible, en alguns<br />
casos i en certs ambients, impedir que s’esbombin determinats<br />
assumptes. Tanmateix, però, les conseqüències serien<br />
les mateixes. Potser no sortirien grans titulars als diaris,<br />
però hi hauria murmuracions, trucades i pressions<br />
per aconseguir que un marit banyut deixés de ser la cara<br />
visible d’un partit que s’inspirava a parts iguals en la ideologia<br />
del Vaticà i el neoliberalisme més furibund.<br />
El Lluís Font ens va demanar si ens molestava que<br />
fumés, es va encendre un cigarret i va continuar.<br />
—Fa dues setmanes vaig enviar el meu secretari a<br />
París i vaig fer que comprés el quadro discretament. Di-<br />
36
vuit mil euros, que m’ha costat la broma... —va dir visiblement<br />
contrariat—. Tinguin, els he portat el catàleg<br />
de l’exposició. Hi trobaran tots els detalls de la pintura.<br />
Esclar que si necessiten veure’l de prop poden passar pel<br />
despatx que tinc a la Diagonal, a tocar de la Via Augusta.<br />
El Borja i jo vam mirar-nos el catàleg amb deteniment<br />
i ens vam aturar a la pàgina on sortia la dona del<br />
Lluís Font. El quadro en qüestió era un oli signat per un<br />
tal Pau Ferrer i feia cinquanta per setanta. Representava<br />
una dona d’edat incerta, entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc<br />
anys, diria jo, plàcidament deixada anar sobre<br />
una mena de butaca d’un color vermell esmorteït.<br />
Duia un vestit fosc, potser negre, amb un escot generós i<br />
seductor on ressaltava l’esmentat collaret. S’hi podia<br />
veure el fermall amb la flor de turqueses i el petit robí.<br />
Les sabates és veritat que cridaven l’atenció, perquè eren<br />
vermelles, amb el taló curt i molt prim, acabades en<br />
punxa, i anaven lligades al turmell. Segur que no haurien<br />
fet mal paper a l’armari de qualsevol fetitxista de sabates.<br />
Potser el Lluís Font ho era, se’m va ocórrer de sobte.<br />
Almenys, vaig pensar per mi mateix amb una mica<br />
d’enveja, tenia la butxaca per poder-ho ser i una dona<br />
disposada a donar-li el gust. Jo mai no aconseguiria que<br />
la Montse se’n posés, de talons, i menys encara que es<br />
gastés el sou en unes sabates com aquelles.<br />
Vaig tornar a concentrar-me en el retrat. La dona era<br />
més aviat rossa, i el nas, tot i que possiblement operat,<br />
delatava una certa distinció. Els ulls eren foscos, gairebé<br />
negres, i s’encaraven directament a l’espectador amb<br />
una mirada entre seductora i mandrosa. Els cabells<br />
llargs, una mica esbullats, li queien per damunt l’escot i<br />
37
el vestit. Els llavis eren d’un vermell intens, però no pas<br />
vulgar. La boca, una mica entreoberta, semblava incitar<br />
que la petonegessin.<br />
No hi havia cap paisatge ni cap interior que es pogués<br />
identificar, només un fons de tons grisos amb unes<br />
quantes pinzellades de blau. Jo no n’entenc pas, de pintura,<br />
però tot i que em semblava prou bo trobava que tenia<br />
alguna cosa d’inquietant. La dona era realment bonica,<br />
ho reconec, però l’expressió del rostre era, no<br />
sabria pas com dir-ho, força estranya, i em provocava un<br />
cert neguit. La seva mirada, intensa però alhora com esvaïda,<br />
aclaparava tota l’atenció del quadro. Em va venir<br />
al cap la idea que es tractava d’una mirada buida i que<br />
aquells ulls eren els d’una morta. Temps després. La<br />
Montse em va dir que es tractava d’una premonició,<br />
però jo encara no tinc clar si el calfred que em va recórrer<br />
l’espinada va ser degut a la contemplació d’aquell retrat,<br />
que jo trobava definitivament sinistre, o al clima<br />
polar que feia dins el despatx.<br />
—Molt guapa, la seva dona —va murmurar cortesament<br />
el Borja.<br />
—Sí, la Lídia continua sent una dona molt bonica.<br />
Potser massa i tot... —el Lluís Font va fer una pausa i va<br />
apagar el cigarret—. Vull que esbrinin què collons passa.<br />
Necessito saber-ho al més aviat possible.<br />
—Deixi-ho a les nostres mans —es va oferir el Borja—.<br />
¿Com es diu, la seva dona? ¿Lídia què més?<br />
—Lídia. Lídia Font, esclar. El seu cognom de soltera<br />
és Vilalta, si és el que vol saber.<br />
El cognom Vilalta m’era prou familiar. Segur que si<br />
m’hi concentrava, acabaria recordant per què.<br />
38
—¿I a què es dedica, la seva dona? —vaig començar<br />
a fer l’interrogatori de rutina—. Vull dir... ¿treballa?,<br />
¿viatja molt?, ¿pertany a alguna associació?, ¿segueix algun<br />
horari?<br />
—La Lídia és decoradora. Es passa el dia visitant botigues<br />
de decoració i de mobles... També és sòcia d’un<br />
club que hi ha molt a prop de casa. Hi passa moltes hores...<br />
—I va afegir, després de rumiar-hi una mica—:<br />
També es dedica a fer obres de caritat i coses per l’estil.<br />
Diu que va bé per a la meva carrera. Bé —es va apressar<br />
a rectificar—, vull dir que és el que ens toca fer als qui<br />
estem en posició de poder ajudar els altres, ¿no?<br />
I va afegir:<br />
—La meva dona és ambiciosa. Potser més que jo i<br />
tot. Per això m’estranya que s’hagi embolicat amb res<br />
que em col.loqui en una posició difícil. Sap que el que<br />
em perjudiqui a mi la perjudica a ella. Sempre hem estat<br />
un equip —va dir, contundent.<br />
—He de fer-li una pregunta una mica, no sé com<br />
dir-l’hi... —el Borja va dubtar. Aquella era sempre una<br />
qüestió delicada, però necessària en determinats ambients—.<br />
¿La seva dona és de l’Opus? ¿Pertany a algun<br />
grup religiós d’aquests que...? Vull dir que si vostès...<br />
La pregunta es referia tant a les activitats i relacions<br />
de la Lídia Font com a les del marit. Sabíem per experiència<br />
que amb la gent de l’Opus, o pitjor encara, amb<br />
els no-sé-què de Cristo, és millor no ensopegar-hi. Són<br />
poderosos i, com que tenen fe, no tenen escrúpols; es<br />
veu que una cosa va per l’altra. El Borja, malgrat que segons<br />
ell és de dretes, tampoc no els pot sofrir.<br />
—Ni som de l’Opus ni legionarios... —va remenar el<br />
39
cap, una mica ofès—. Nosaltres som catòlics, esclar, però<br />
no d’aquesta mena. Suposo que per això a hores d’ara<br />
encara no sóc el candidat oficial del partit.<br />
—Tot sembla indicar que l’acabaran escollint. No<br />
sembla que hi hagi gaires alternatives —vaig dir recordant<br />
el que havia llegit a la premsa—. ¿Quan es reuneix,<br />
la comissió que ha de triar el candidat? Deu ser aviat,<br />
¿no? Les eleccions no estan pas tan lluny...<br />
—Just després de festes —va confirmar—. Hi ha hagut<br />
algunes pressions, però suposo que me’n sortiré.<br />
—I va afegir, com si no les tingués totes—: Si tot això no<br />
acaba malament, esclar...<br />
—No té per què —va fer el Borja amablement—.<br />
Gràcies per la franquesa, això fa més fàcils les coses. Hi<br />
començarem de seguida, a treballar-hi, i el mantindrem<br />
informat. —El meu germà va fer una petita pausa i va<br />
gargamellejar—. D’això, necessitarem un xec...<br />
—Esclar, esclar, ja hi comptava. —Va treure’s de la<br />
butxaca de l’abric el talonari i una Parker d’or—. ¿Tres<br />
mil anirà bé?<br />
—L’avançament és sempre de cinc mil —va mentir<br />
el Borja.<br />
—Déu n’hi do... Això és bastant més de mig quilo...!<br />
—El nostre potencial client va deixar anar un esbufec.<br />
No hi feia res, que fos un home ric. La pela és la pela.<br />
—Si no li va bé en aquest moment... Podem trobarho<br />
un altre dia —va gallejar el Borja fent-se el desmenjat—.<br />
No hi ha pressa.<br />
El Lluís Font va semblar ofendre’s una mica i jo vaig<br />
tenir un petit atac de pànic. I esclar que hi havia pressa,<br />
escurats com estàvem! El Borja s’havia passat, dema-<br />
40
nant-li aquella quantitat i anant de sobrat, tot i que a<br />
aquelles alçades hauria d’haver estat acostumat als farols<br />
del meu germà. Mai no he sabut com s’ho fa per transmetre<br />
la sensació que els calés no l’amoïnen quan no té<br />
ni un duro a la butxaca, i encara ara em sorprèn com<br />
sempre acaba sortint-se amb la seva amb el seu posat<br />
d’indiferència. Jo suo, quequejo i em poso vermell, i per<br />
això, quan es parla de diners, mai no obro boca.<br />
—¿A nom de qui faig el xec? ¿A nom seu, senyor<br />
Masdéu?<br />
—Millor al portador. En els assumptes confidencials,<br />
millor que no hi hagi noms pel mig...<br />
—No hi havia pensat —es veia clarament que mentia—.<br />
Ara, que també ho podríem arreglar en efectiu, si<br />
volen...<br />
—Encara millor.<br />
El Lluís Font es va treure de la butxaca de l’abric un<br />
sobre i va posar sobre la taula, l’un sobre l’altre, cinc mil<br />
euros en bitllets de cent i de cinc-cents. Dins el sobre encara<br />
hi quedava un bon grapat de bitllets.<br />
—No es pensin que sempre porto tants diners a sobre<br />
—es va justificar—. Precisament avui he cobrat un<br />
antic deute...<br />
—Esclar —va concedir el Borja.<br />
Des de fa tres anys, els únics diners que el Borja i jo<br />
veiem són els que els advocats, els notaris i els bancs en<br />
diuen diners «B», suposo que perquè queda més fi. A nosaltres<br />
ja ens està bé, perquè ens estalvia el mal de cap<br />
d’haver de justificar davant Hisenda els ingressos d’una<br />
empresa inexistent.<br />
—Espero resultats aviat.<br />
41
—Confio que d’aquí a un parell de setmanes podrem<br />
dir-li alguna cosa —va assegurar el Borja, i vaig<br />
notar que en aquesta ocasió, potser perquè es tractava<br />
d’un diputat, no gosava passar del vostè al tu—. Serà millor<br />
que el truquem directament al mòbil, ¿no?<br />
—Si no contesto, serà perquè estic en alguna comissió<br />
o en algun ple. Deixin un missatge a la bústia de veu<br />
i jo mateix els trucaré de seguida que pugui —I va afegir,<br />
no gaire convençut—: Potser tot plegat només serà un<br />
malentès...<br />
—Gairebé n’estic segur —va dir el Borja—. Però<br />
vostè es quedarà més tranquil quan en traguem l’entrellat.<br />
De vegades, les dones fan coses estranyes per cridar<br />
l’atenció...<br />
—Molt estranyes! —vaig corroborar amb bon coneixement<br />
de causa.<br />
—¿Necessiten saber res més? —Se’l veia que tenia<br />
ganes de marxar.<br />
—¿Quin horari acostuma a fer, la seva dona? Vull<br />
dir, ¿a quina hora surt de casa i aquestes coses?<br />
Per regla general, sóc jo el que s’encarrega de fer les<br />
preguntes més prosaiques als clients perquè el Borja, tan<br />
bon punt té els diners a la butxaca, s’oblida dels petits<br />
detalls.<br />
—Normalment, als matins, sol sortir de casa cap allà<br />
les deu, per anar a visitar botigues i proveïdors. A les tardes<br />
va a la perruqueria, al gimnàs, queda amb amigues...<br />
Bé, això diu. Com que jo em passo el dia entre el Parlament,<br />
el partit i el despatx...<br />
—Molt bé. Veurem què esbrinem sobre aquest pintor,<br />
i dilluns començarem a seguir-la —va fer el Borja.<br />
42
—Facin el que hagin de fer però no cal que me’n donin<br />
detalls... La veritat és que no m’entusiasma la idea de<br />
fer que espiïn la meva dona. Sobretot —va recalcar—,<br />
siguin discrets.<br />
—No pateixi —el va tranquil.litzar el Borja—. Sabem<br />
el que hem de fer i com ho hem de fer.<br />
Fins i tot després d’haver-nos confessat aquella enrevessada<br />
història sobre la suposada infidelitat de la<br />
seva dona i les seves fatídiques conseqüències, el Lluís<br />
Font no semblava un home menys poderós. Sens dubte,<br />
li havia costat fer aquell pas, però no vaig ser capaç<br />
de decidir si només el preocupaven l’escàndol i els efectes<br />
que les banyes podien tenir a la seva carrera política<br />
o si també hi havia una gelosia sincera pel mig. ¿S’estimava,<br />
el Lluís Font, la seva dona, o el seu era un de tants<br />
matrimonis de conveniència? Havia tingut la serenitat,<br />
o la sang freda, de no agafar la seva muller per banda i<br />
demanar-li explicacions sobre el quadro, que fóra el<br />
més senzill. Si més no, és el que jo hauria fet amb la<br />
Montse en el cas (espero que improbable) de trobar-me<br />
en una situació similar. Però està clar que la vida al<br />
nord de la Diagonal, com no es cansa de repetir-me el<br />
Borja, és molt diferent de la vida que portem la majoria<br />
de mortals.<br />
Vam acomiadar el diputat posant cara de professionals<br />
competents, alhora que intentàvem dissimular<br />
l’alegria que sentíem davant la visió d’aquell feix que<br />
el Borja s’havia apressat a guardar-se a la butxaca. El<br />
que per al Lluís Font era un mal tràngol suposava la<br />
salvació de les nostres economies, però així són de vegades<br />
les coses. En donar-li la mà, vaig notar que el di-<br />
43
putat tenia les mans fredes. Les meves estaven glaçades.<br />
Uf! Cinc mil euros, més de vuit-centes mil cuques de<br />
les d’abans. Els ulls del Borja tornaven a espurnejar. Realment<br />
el Borja en té, d’olfacte, pels diners, tot i que no<br />
sé pas d’on l’ha tret.<br />
—Apa, nano, ja tens arreglats els teus Nadals! —va<br />
dir eufòric quan el Lluís Font va haver marxat. I va afegir—:<br />
I això no s’acaba pas aquí.<br />
—Gràcies, noi. Però amb la meitat ja faig, de moment<br />
—el Borja s’havia apressat a donar-me el sobre<br />
amb tot el contingut—. Tu també deus anar escurat...<br />
Si no et fa res, demà al matí, després de passar pel banc,<br />
m’aproparé un moment a comprar-li aquelles arracades<br />
a la Montse. Ja saps que demà passat fa quaranta<br />
anys.<br />
—I esclar. ¿Què et penses? Jo també tinc pensat un<br />
regal per a la meva cunyada progre... —va riure—. Ara,<br />
que jo no aniria repetint gaire això dels quaranta, sobretot<br />
davant d’ella.<br />
—Doncs em penso que li fa força il.lusió. Ja saps<br />
com n’és, de tossuda. Està decidida a no deprimir-se,<br />
i com que ara és budista i es passa el dia menjant soja per<br />
prevenir no sé què...<br />
—Potser jo també me’n faré, de budista —va dir tot<br />
seriós mentre es posava l’abric—. Últimament molta<br />
gent de per aquí —es referia a aquella zona benestant de<br />
la ciutat on teníem el despatx— se n’ha fet. Eduard, acabes<br />
de donar-me una idea —va afegir com si en portés<br />
alguna de cap—. Deu ser una bona manera de relacionar-se<br />
sense gastar un duro!<br />
44
—Fes el que vulguis. En tot cas, recorda que demà<br />
passat al vespre t’esperem a la festa d’aniversari.<br />
—No t’amoïnis. No ho he oblidat pas.<br />
Com que eren gairebé les sis, vam decidir prendre’ns<br />
la resta de la tarda lliure. El Borja havia quedat amb la<br />
Merche, i jo estava tan content que vaig pensar que li donaria<br />
una alegria a la Montse arribant d’hora a casa.<br />
Després vaig recordar que era dijous, dia de tertúlia, i<br />
que la Montse vindria tard. Els dijous, la Montse ens<br />
deixava mig fet el sopar, i quan jo tenia feina amb el Borja<br />
eren les bessones les que s’ocupaven de l’Arnau. Tanmateix,<br />
vaig decidir que l’esperaria llevat per donar-li la<br />
bona notícia. Sabia que últimament la meva feina la tenia<br />
una mica amoïnada.<br />
El Borja va anunciar que trucaria a la Mariona Castany<br />
i que miraria de quedar per passar per casa seva al<br />
matí següent. Si hi havia alguna xafarderia sobre la Lídia<br />
Font que calia saber, la Mariona Castany era, com sempre<br />
en aquests casos, la persona indicada. Tot i que no li<br />
venia de camí, perquè jo visc al barri de Gràcia i el despatx,<br />
en canvi, queda força a prop del seu piset de solter,<br />
el Borja em va acompanyar amb l’Smart fins a casa. Feia<br />
una estona que havia començat a ploure.<br />
—Encara no ho has dit —vaig recordar mentre sortia<br />
del cotxe.<br />
—¿El què? Ah, sí, tens raó...! —va exclamar, excitat—.<br />
¿Ho veus, Eduard? Déu no juga als daus.<br />
—I quan ho fa, empra daus carregats! —no vaig poder<br />
estar-me’n d’afegir jo.<br />
45
4<br />
—O sigui que el Borja-Mari vindrà demà a la festa...<br />
—va dir la Montse amb un somriure. Els nens encara<br />
no s’havien llevat i nosaltres esmorzàvem a la cuina. Era<br />
d’hora i tot just acabàvem de posar la calefacció. Feia<br />
fred.<br />
—Au, va, que un dia encara et sentiran les nenes i el<br />
repetiran davant seu, aquest nom —protesto jo cada vegada<br />
que la Montse fa aquesta broma—. A més, no rondinis<br />
tant. Coneixent-lo, segur que et portarà un regal<br />
ben bonic.<br />
Sovint, la Montse se’n fot una mica, del Borja, i l’anomena<br />
així, Borja-Mari. Si Borja ja és un nom que sona<br />
pijo, Borja-Mari encara sona més ridícul (tot i que es<br />
veu que n’hi ha, de persones que se n’hi diuen). Però val<br />
a dir que a la Montse el Borja li cau bé, malgrat que davant<br />
d’ella (o potser per això) ell exagera el seu posat<br />
d’home de món, elegant, superficial i encantador. Ha sabut<br />
guanyar-se els nens, que se l’estimen com un oncle<br />
sense saber que veritablement ho és. M’agradaria poder<br />
explicar-li a la meva dona que el Borja es diu Pep i que és<br />
el meu germà.<br />
—És un paio ben curiós —va continuar la Montse<br />
mentre se servia una segona tassa de cafè—. No entenc<br />
46
com vau arribar a associar-vos... Tan diferent que és de<br />
nosaltres! La manera com es vesteix, les històries que explica...<br />
Ara, que em penso que és d’aquests que xerren<br />
molt però que no tenen mai un duro a la butxaca.<br />
—Dona, amb la seva posició i els seus contactes, es<br />
veu obligat a portar un tren de vida...<br />
Fa temps que la Montse l’ha calat, el Borja, però no<br />
crec que ni remotament sospiti que es tracta del meu<br />
bessó.<br />
—<strong>Un</strong> pelat, com tu i com jo —va remugar—. Malgrat<br />
tot, no sembla una mala persona.<br />
—Esclar que no. A la seva manera, el Borja és un<br />
bon jan —vaig intentar justificar-lo, com faig sempre.<br />
És estrany que la Montse encara no s’hagi adonat de<br />
la semblança del Borja amb el retrat de la mare que hi ha<br />
al menjador, sobretot tenint en compte que des d’un<br />
primer moment va copsar que jo m’assemblava al pare.<br />
Tremolo el dia que descobreixi que el Borja i la mare són<br />
com dues gotes d’aigua. Llavors potser tindrem un problema.<br />
—Suposo que em cau bé perquè al final sempre<br />
aconsegueix fer-me riure. Mira que n’arriba a dir, de<br />
bestieses!<br />
—Et cau bé per això i perquè et deixa que li omplis<br />
el cap amb tota aquesta xerrameca esotèrica —vaig afegir<br />
una mica gelós de l’encís del meu germanet.<br />
Quan ve a dinar o a sopar a casa, el Borja s’escolta<br />
amb una atenció que no només és educada totes les ximpleries<br />
amb què la Montse es guanya la vida. Que si el<br />
karma, que si l’I Xing, que si el feng shui, que si les flors<br />
de no sé què... Em fa l’efecte que el meu germà se les<br />
47
creu. <strong>Un</strong>a vegada, una amiga de la Montse, pesada com<br />
ella sola, va fer-li la carta astral i li va predir un futur<br />
esplèndid. Ara bé, com que el Pep ja no és el Pep sinó el<br />
Borja, resulta que en la seva nova identitat el meu germà<br />
no va néixer el dia que realment ho va fer. El seu signe<br />
com a Borja és Aquari, no pas Taure, tot i que segons la<br />
Montse el Borja és un Aquari de cap a peus.<br />
—T’he explicat milers de vegades que la medicina<br />
natural i el budisme no tenen res d’esotèric! —va insistir<br />
la Montse, que s’havia llevat combativa—. I a més, jo<br />
m’hi guanyo la vida... I no pas tan malament!<br />
—Això és veritat —vaig haver de reconèixer—. Au,<br />
cuca, no em facis cas.<br />
Ara per ara, la Montse guanya més diners que jo<br />
amb el seu Centre Alternatiu, que, d’acord que el que hi<br />
fan no tindrà res d’esotèric, segons que no es cansa de<br />
repetir-me, però casualment s’anomena «Isis». Així és<br />
com s’anuncia al rètol que hi penja a la porta i als fulletons<br />
de propaganda de color lila i rosa que ella i les seves<br />
sòcies reparteixen pel barri: «Isis - Centre Alternatiu de<br />
Benestar Integral». Vull dir, no sé, que si el que volien era<br />
batejar el negoci amb el nom d’una dona, en podien haver<br />
triat qualsevol altre, però casualment l’hi van posar<br />
el d’una deessa egípcia objecte d’un culte de caràcter<br />
més aviat estrambòtic entre els romans (per cert, a Sants<br />
hi ha un puticlub que s’anomena igual, però m’he guardat<br />
prou d’explicar-l’hi mai a la Montse perquè no malpensi).<br />
Sí, la Montse en guanya, de diners, però tampoc gaires,<br />
les coses com siguin. Entre tots dos, just en traiem<br />
per anar tirant. Ara, que té raó en una cosa: encara que<br />
48
no ens hem fet milionaris, la vida que portem ara és<br />
molt millor que la que teníem abans que jo canviés de<br />
feina. No hi ha color, de fet. I tot hem d’agrair-ho al<br />
Borja.<br />
He de dir, però, que mentre que jo sé fil per randa<br />
com van les coses al Centre de la Montse —fins i tot amb<br />
massa pèls i senyals, pel meu gust—, la meva dona no<br />
sap ben bé en què treballo. Ella creu que m’ocupo de fer<br />
informes financers per a grans empreses: informes de<br />
viabilitat, de si és rendible adquirir un negoci o injectarhi<br />
diners, per exemple; i que també assessorem particulars<br />
i empresaris en les seves inversions. És conscient que<br />
la discreció és una part fonamental de la meva feina i un<br />
dels requisits que ens imposen els clients, motiu pel qual<br />
no puc donar-li massa detalls. De fet, podria inventarme<br />
amb tota tranquil.litat el que volgués, cosa que faig<br />
de vegades, ja que, d’altes finances, la Montse no n’entén<br />
ni un borrall, com la majoria de nosaltres. Pel que fa a<br />
mi, he après que quan es tenen diners és fàcil fer-ne més,<br />
i que si el que un vol és fer-ne, ha de fer veure que no els<br />
necessita.<br />
—Demà em passaré tot el dia a la cuina. ¿Que podràs<br />
arribar-te fins a can Bolet a comprar un pastís? —em va<br />
demanar la Montse—. Que sigui gros, ¿eh? Millor de xocolata...<br />
I encarrega’t tu de portar el cava.<br />
La Montse va néixer a Sarrià, i a casa només entren<br />
dolços de can Bolet, la petita pastisseria que els fa la<br />
guitza als de can Foix. Ve d’una família modesta, com<br />
també ho era la nostra, però com a bona filla de Sarrià,<br />
enyora el seu antic barri. Tot i que avui dia Sarrià és un<br />
barri multibutxaca on conviuen alts executius, senyores<br />
49
pijes, catedràtics d’universitat, minyones sud-americanes<br />
i avis de tota la vida amb pensions modestes, conserva<br />
un encant que molts altres llocs de Barcelona han<br />
perdut o no han tingut mai. La zona al voltant de la<br />
plaça major, amb l’església, l’ajuntament i el mercat,<br />
manté aquell aire de poblet tranquil que tan orgullosos<br />
fa sentir els veïns, amb les cases antigues de només dos<br />
pisos, ara ja gairebé totes restaurades, i els carrers nets i<br />
silenciosos, alguns encara guarnits amb plantes exòtiques<br />
i autòctones que creixen dins de grans testos de<br />
fang arrenglerats a tocar de les vivendes. La meva sogra<br />
encara viu tota sola al mateix pis tronat i sense calefacció<br />
on van néixer la Montse i sa germana. La Joana, que és<br />
viuda, es nega rotundament a abandonar el que ella<br />
anomena «casa seva», tot i que aquell pis, on ha viscut<br />
tota la vida, és de lloguer. Em consta que els fills dels<br />
propietaris llegeixen esperançats cada matí les esqueles<br />
mentre somien en què es gastaran l’herència quan venguin<br />
el pis per una bona picossada. El pis on viu la meva<br />
sogra és, com es diu ara, una «casa amb bitxo».<br />
—Dona, no és que quedi ben bé al costat del despatx,<br />
can Bolet —vaig argumentar—. A més, demà és<br />
dissabte i no hi pensava anar... —i com que veia que la<br />
Montse no s’estovava, vaig afegir—: Ja veig que hauré de<br />
demanar al Borja que m’hi acompanyi amb el cotxe.<br />
Potser hi podríem passar aquest migdia, o potser aquesta<br />
tarda...<br />
—Millor i tot.<br />
—A més, pel que veig en serem una bona colla, ¿no?<br />
Almenys hauré de carregar mitja dotzena d’ampolles...<br />
No sé pas si hi cabran, a l’Smart.<br />
50
—Jo més aviat pensava en la dotzena —va dir sense<br />
immutar-se—. Com que l’endemà és diumenge i qui<br />
més qui menys pot dormir...<br />
—<strong>Un</strong>a dotzena! Però, ¿es pot saber quants dimonis<br />
de gent serem?! —vaig sospirar—. Ja he vist que el rebost<br />
és ple d’ampolles de vi. A més, no hi haurà prou cadires...<br />
Resumint, que la Montse estava organitzant una festassa<br />
per a l’endemà a la nit. Es veu que això de fer quaranta<br />
anys li feia gràcia, ves per on. La veritat és que no<br />
ho semblava pas, que n’hagués de fer quaranta. Els anys<br />
li proven, no com a mi. Sovint la miro i hi continuo<br />
veient la mateixa noieta idealista de la qual em vaig enamorar<br />
ara fa un munt d’anys.<br />
—¿Que prefereixes ocupar-te’n tu, del sopar? —va<br />
fer alçant les celles i amb un to de veu que deixava clar<br />
que la pregunta era retòrica.<br />
De vegades la Montse és implacable. Estic convençut<br />
que si sabés a què em dedico no li faria gota de gràcia.<br />
Com diu el Borja, la Montse és una progre reconvertida<br />
a tot el que porta l’adjectiu alternatiu: les dietes alternatives,<br />
la medicina alternativa, la cosmètica alternativa,<br />
l’ecologia alternativa i no sé quantes coses alternatives<br />
més. Ara és budista, com la majoria de les seves amigues,<br />
per allò que el budisme no és una religió sinó una filosofia<br />
alternativa de vida. Encara es recull els cabells amb<br />
una trena, porta sabates planes i vestits ètnics, i, això sí,<br />
sempre fa una olor boníssina gràcies a les potingues que<br />
fan servir al Centre. Per sort, la Montse no té res a veure<br />
amb les dones liposuccionades i farcides de silicona amb<br />
les quals sovint ensopego donada la meva feina. Encara<br />
51
que de vegades sembla viure una mica fora d’aquest<br />
món, la Montse és una persona real. Tota ella.<br />
Sovint fins i tot a mi em resulta incòmoda la feina<br />
que faig. Tenint en compte les meves conviccions, no<br />
és que me’n senti especialment orgullós, però, com<br />
acostuma a recordar-me el Borja, abans treballava directament<br />
per als vampirs de coll blanc, no pas en una<br />
ONG. Això sí, ni ell ni jo ens hem embolicat mai en assumptes<br />
lletjos. Res que tingui a veure amb drogues, tràfic<br />
de dones o immigrants ni coses per l’estil. Més aviat<br />
podríem dir que fem als rics la feina d’un majordom o<br />
un secretari de confiança.<br />
I tanmateix, he de reconèixer que aquesta peculiar<br />
feina és el que va salvar el meu matrimoni. Segur que si<br />
el Borja no hagués aparegut de manera tan oportuna, en<br />
aquests moments la Montse i jo estaríem separats —qui<br />
sap si divorciats—, i l’Arnau no seria en aquest món.<br />
Passàvem una mala temporada. Tots dos estàvem<br />
fastiguejats de les nostres feines respectives i no ens<br />
agradava la vida que portàvem. Treballant molt per pagar<br />
la hipoteca i l’escola de les nenes, gairebé sense ni<br />
una mica de temps lliure per a nosaltres. La Montse feia<br />
d’orientadora escolar en un institut, o sigui que era el<br />
sac de gemecs de tothom a canvi d’un sou que fins i tot<br />
els alumnes sabien ridícul. Després de quinze anys, n’estava<br />
tipa de petits delinqüents, pares mafiosos, adolescents<br />
sàdics, mares racistes, nenes embarassades, caps<br />
rapats i d’una Administració massa políticament correcta<br />
per acceptar sentir a parlar d’aquestes coses.<br />
Tot i ser d’esquerres, la Montse havia arribat al convenciment<br />
que calia tornar a introduir els uniformes, els<br />
52
càstigs corporals, la disciplina de ferro i les lliçons apreses<br />
de memòria. Tossuda com és, mai no va voler agafar<br />
una baixa per depressió, tot i que jo veia que s’anava ensorrant<br />
dia a dia. L’institut on s’havia tret la plaça era<br />
d’aquells qualificats per l’Administració de «conflictius»,<br />
i la Laia i l’Aina, les bessones, també passaven una<br />
època complicada. A casa no paraven de barallar-se, i<br />
de l’escola no paràvem de rebre notetes poca-soltes<br />
culpant-nos del seu mal comportament. A mi em semblava<br />
que no n’hi havia per tant, la veritat, que tot plegat<br />
només eren malifetes pròpies de l’edat, però en els darrers<br />
temps la Montse havia desenvolupat una paranoia<br />
preocupant i pertot arreu veia problemes. <strong>Un</strong> dia va<br />
descobrir-li un tatuatge a la Laia, a la cuixa, i va tenir un<br />
atac de nervis. En realitat, només era una calcomania,<br />
però la Laia se’n va endur un bon bolet. Durant un parell<br />
de mesos, la Montse va conviure amb el remordiment<br />
d’aquella cleca, pensant que havia traumatitzat la<br />
nostra filla de per vida, i va començar a prendre Prozac.<br />
Per desgràcia, la millora artificial del seu estat d’ànim,<br />
proporcional a la quantitat de píndoles consumides, va<br />
anar acompanyada d’una progressiva disminució d’allò<br />
que els psicoanalistes anomenen la libido, per expressar-ho<br />
finament. O sigui, que de retruc a mi em tenia a<br />
pa i aigua.<br />
Pel que fa a mi, portava massa anys treballant en un<br />
banc al matí i fent de comptable en una petita empresa<br />
d’ordinadors a les tardes, i n’estava fart. M’havia convertit<br />
en un honest i poruc empleat de banca que creia que<br />
l’única esperança de canviar de vida era la grossa de Nadal.<br />
Per acabar-ho d’adobar, el banc on treballava havia<br />
53
estat adquirit per un banc més important, i els nous<br />
amos havien decidit reorganitzar totalment la plantilla i<br />
aprofitar per fotre al carrer un munt de gent. En el meu<br />
cas, gràcies a la meva condició d’empleat que portava<br />
vint anys a la casa, m’oferien generosament dues possibilitats:<br />
com que encara era massa jove per acollir-me a<br />
la jubilació anticipada, podia acceptar un acomiadament<br />
pactat, amb una indemnització no gaire galdosa i<br />
un parell d’anys d’atur, o anar-me’n a treballar a Lleida.<br />
D’anar-nos-en a viure a Lleida, la Montse no en volia ni<br />
sentir a parlar, i a mi la idea de passar-me un mínim de<br />
quatre hores al dia dins un tren no em feia la més mínima<br />
gràcia.<br />
A més, hi havia una altra cosa. No sé ben bé com (bé,<br />
de fet, va ser en una d’aquelles festes d’empresa, després<br />
d’haver remullat tota i cada una de les meves neurones<br />
en un whisky de cuya marca no quiero acordarme), m’havia<br />
embolicat amb una companya de la feina, també casada,<br />
i no sabia com sortir-me’n. El que havia començat<br />
com una cana al aire durant una nit de gresca s’havia<br />
convertit en un malson. La Raquel, així es deia la mossa,<br />
s’havia fet il.lusions i em parlava de separació, de divorci<br />
i d’anar-nos-en a viure junts. No diré que m’assetjava,<br />
però gairebé. Fins i tot em va arribar a amenaçar de presentar-se<br />
a casa i explicar la nostra relació (com ella l’anomenava)<br />
a la Montse. Era el que faltava pel duro.<br />
Jo estava completament trasbalsat. Esclar que al<br />
principi la Raquel m’agradava força. Estava de bon veure,com<br />
un tren, de fet; per això no entenc què dimonis<br />
li va agafar amb mi, que sóc més aviat normalet. No és<br />
que vulgui justificar-me dient que va ser ella la que va fer<br />
54
el primer pas aquell dia a la festa, ni que va ser ella la que al<br />
cap d’uns dies va llogar una habitació d’hotel, ni que va<br />
ser ella la que no va parar de trucar-me i enviar-me missatges<br />
al mòbil, però així és ben bé com va anar la cosa<br />
en un moment en què la Montse portava ja consumides<br />
unes quantes capses de Prozac.<br />
La qüestió és que aquella aventura, per anomenarho<br />
d’alguna manera, s’havia complicat i jo estava espantat.<br />
Encara me l’estimava, la Montse, i a més hi havia les<br />
nenes. De la Raquel estava enconyat, però no pas enamorat.<br />
En cap moment se m’havia acudit separar-me de<br />
la Montse, i menys encara fer-ho per anar-me’n a viure<br />
amb la Raquel. Les coses com siguin, hi ha dones amb les<br />
quals passaries la nit (sobretot si és de franc), però no<br />
necessàriament el dia. En realitat, jo no volia canviar<br />
la vida que portava amb la meva dona sinó recuperar la<br />
d’abans, tot i que a casa, quan no estàvem massa cansats,<br />
la Montse i jo només discutíem. Cap de nosaltres no sabia<br />
com sortir d’aquell forat negre que ho engolia tot excepte<br />
els rebuts de la hipoteca i les lletres del cotxe.<br />
I aleshores va aparèixer el Borja, el meu germà petit.<br />
Feia una pila d’anys que no el veia, tot i que, com a bons<br />
bessons, sempre havíem estat carn i ungla. El Borja va<br />
tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia<br />
marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos<br />
la cosa més natural del món. <strong>Un</strong> dia, de cop i volta, es va<br />
presentar tot mudat a la sucursal del banc on treballava<br />
i em va proposar que deixés la feina i m’associés amb ell<br />
en aquesta curiosa empresa que ens portem entre mans<br />
i que, a efectes legals, no existeix.<br />
El meu germà i jo portàvem gairebé quinze anys<br />
55
sense veure’ns. Ell havia viscut a l’estranger, i durant<br />
aquest temps l’únic contacte que havíem mantingut<br />
eren les postals que m’enviava de tant en tant i les cartes<br />
que jo li adreçava a un apartat de correus a París. En una<br />
d’aquelles cartes el vaig convidar al meu casament, però<br />
no va venir. El que sí que va fer va ser enviar-me un joc<br />
de dotze copes de vi de cristall de Bohèmia, molt fines,<br />
que van arribar totes trencades. A mi em va saber tan de<br />
greu que no vaig parar de recórrer botigues d’antiquaris<br />
fins que en vaig reunir una nova dotzena d’un model<br />
que s’hi assemblava bastant. Em van costar un ull de la<br />
cara, però no li vaig dir res a la Montse. Per justificar el<br />
dispendi, li vaig explicar que dos encaputxats m’havien<br />
atracat amb una xeringa a la sortida del metro. Era la<br />
primera mentida de debò que li deia des que sortíem<br />
junts.<br />
—Hola, nano, ¿com anem? —em va sorprendre un<br />
dia a la porta del banc. Eren quarts de tres i es veu que<br />
m’esperava des de feia estona—. ¿Així que encara hi treballes,<br />
aquí? Estàs més gras... —va dir mentre em repassava<br />
de dalt a baix.<br />
La veritat és que jo a penes el vaig reconèixer. Portava<br />
els cabells més curts, i ja anava vestit amb aquest estil<br />
elegant i sofisticat que ara gasta. Estava tan content i<br />
sorprès que gairebé no vaig saber què dir-li quan finalment<br />
el vaig reconèixer en sentir-li la veu. De seguida el<br />
vaig convidar a dinar a casa.<br />
—D’això, abans hem de parlar —va fer amb un<br />
somriure enigmàtic—. Vindré a dinar a casa, si ho vols,<br />
però no pots dir a la teva dona (es diu Montse, ¿oi?) ni<br />
a ningú que sóc el teu germà —va fer una pausa mentre<br />
56
a mi se m’instal.lava la perplexitat a la cara—. ¿Saps? Ja<br />
no sóc el Pep. Ara em dic Borja. Borja Masdéu-Canals<br />
Sáez de Astorga. Com ho sents...! —i em va ensenyar tot<br />
cofoi una targeta sòbria i elegant, estampada sobre un<br />
paper car.<br />
Encara em vaig quedar més astorat.<br />
—Doncs sí que han passat coses en aquests anys!<br />
—vaig encertar a dir—. Però, pel que veig —vaig fer mirant-me’l<br />
de dalt a baix—, no només t’has canviat el<br />
nom...<br />
Estava content de tornar a veure el meu germà, però<br />
també una mica dolgut per tots aquells anys durant els<br />
quals jo no havia format part de la seva vida. El Borja no<br />
només és l’únic germà que tinc, sinó que a més és el meu<br />
bessó. I quinze anys, recordo que vaig pensar aquell dia,<br />
és molt de temps.<br />
—Serà millor que anem a fer una canya i t’ho explico<br />
—va proposar, enèrgic.<br />
—No. Trucaré a la Montse i li diré que avui no vaig<br />
a dinar —vaig dir sacsejant el cap—. M’inventaré una<br />
excusa i anirem a dinar plegats. M’has d’explicar moltes<br />
coses, Pep...!<br />
—Borja —em va rectificar—. Recorda que ara em<br />
dic Borja.<br />
El vaig portar al Set Portes, que queia bastant a prop<br />
del banc. Com que era divendres, tenia la tarda lliure, tot<br />
i que la Raquel no deixava d’enviar-me missatges al mòbil<br />
insistint que ens veiéssim una estona. Vaig decidir<br />
arriscar-me i, sense rumiar-m’ho dues vegades, vaig desconnectar<br />
el telèfon i em vaig proposar gaudir del dinar.<br />
El restaurant era ple a vessar de turistes i del que<br />
57
semblaven homes de negocis fent negocis tèrbols entre<br />
plat i plat, però per sort vam aconseguir una taula.<br />
Això sí, al costat d’una sorollosa família de russos que<br />
endrapaven i bevien com cosacs sortits de les estepes.<br />
Vaig encarregar una paella —una de les especialitats de<br />
la casa— i una ampolla de Rioja. Després de quinze<br />
anys de no veure’ns les cares, aquella trobada s’havia de<br />
celebrar.<br />
Però en lloc de deixar-lo parlar a ell, vaig ser jo qui<br />
es va desfogar explicant-li l’embolic amb la Raquel i els<br />
problemes amb la Montse. Vaig parlar-li de com odiava<br />
aquella feina i de la decisió que m’obligaven a prendre<br />
els nous amos del banc. Sense adonar-nos-en, ens<br />
vam ventilar l’ampolla de Rioja davant d’un plat d’olives<br />
abans que arribés la paella. No van trigar a caure’n<br />
dues més.<br />
—Doncs, pel que sembla, no podia haver vingut en<br />
un moment millor —va dir, molt segur—. Em fa l’efecte<br />
que estàs en un bon embolic, germanet.<br />
—No sé pas com m’ho faré...<br />
—Eduard, Déu no juga als daus.<br />
Va ser la primera vegada que li vaig sentir dir aquella<br />
frase, que acabaria escoltant força sovint. En aquell<br />
moment, després del que havia baixat gola avall, vaig estar<br />
a punt d’engegar-li que, si el d’allà a dalt no jugava<br />
als daus, m’agradaria saber què cony estava fent el dia<br />
que els pares van tenir l’accident. Però vaig callar i el vaig<br />
deixar dir, perquè ara li tocava parlar a ell.<br />
—I tu, ¿què? —vaig preguntar—. ¿Què has fet, tots<br />
aquests anys? ¿T’has casat? ¿Tens nòvia?<br />
Aquell dia, però, el Borja em va explicar molt po-<br />
58
ques coses i cap de concreta. Havia viatjat, havia tingut<br />
diferents oficis i, com deia ell, havia vist prou món per<br />
saber que les persones honestes tenen sempre les de perdre.<br />
Pel que fa a la seva vida sentimental, vaig deduir que<br />
no tot havien estat flors i violes.<br />
—Prefereixo no parlar-ne —va dir abaixant la mirada—.<br />
M’estimo més que parlem del futur, del nostre<br />
futur.<br />
Em va explicar la seva idea —aquesta empresa en<br />
què treballem ara—, i em va proposar que deixés la feina<br />
del banc i que ens associéssim. Després de tants anys<br />
voltant pel món, volia una vida més aposentada.<br />
—Mira, tinc un parell de coses entre mans i jo sol no<br />
les puc tirar endavant —va dir en veu baixa—. Et necessito,<br />
Eduard. A més, pel que m’expliques, la teva situació<br />
no és per llançar coets.<br />
—No, és veritat —vaig haver de reconèixer—. Encara<br />
estem pagant la hipoteca, i tot i que la Montse també<br />
treballa i és funcionària, anem escanyats. A més, les bessones<br />
són un pou sense fons! Les hauries de conèixer,<br />
Pep —encara no m’havia acostumat a dir-li Borja—.<br />
Són les teves nebodes!<br />
—Cada cosa al seu temps, Eduard —va fer—. Ja<br />
veuràs que, si les coses surten com he previst, d’aquí a<br />
poc no només liquidaràs la teva hipoteca sinó que encara<br />
et quedarà prou per fer aquell viatge al voltant del<br />
món que volies fer quan érem petits —va fer una pausa—.<br />
No l’has arribat a fer, ¿oi?<br />
No, no l’havia fet pas. Quan als vint-i-tres anys vaig<br />
aconseguir marxar de l’infern de casa els oncles i em<br />
vaig instal.lar a viure pel meu compte, el que vaig fer va<br />
59
ser matricular-me a la facultat de filologia. No podia<br />
deixar la feina al banc, on treballava des dels dinou anys<br />
gràcies a no sé quins fils que havia mogut el meu oncle i,<br />
en aquella època, encara somiava a ser escriptor. Segurament,<br />
he pensat moltes vegades, les nostres vides haurien<br />
estat molt diferents si els pares no s’haguessin estimbat<br />
a les costes del Garraf quan el Pep i jo només<br />
teníem tretze anys, i si no haguessin hagut de fer-se càrrec<br />
de nosaltres uns oncles depressius i garrepes que ens<br />
van amargar l’adolescència amb la seva mesquina visió<br />
del món.<br />
En realitat, no vaig acabar mai la carrera ni vaig arribar<br />
a escriure cap novel.la. La culpa, en part, va ser del<br />
Quixot.<br />
És una llàstima, però el Quixot és un llibre que no<br />
puc sofrir. En aquells temps gloriosos en què els estudiants<br />
encara fèiem vagues i fumàvem porros al descobert<br />
al pati de lletres, jo era un idealista orgullós i babau,<br />
i això sovint em va portar problemes.<br />
—No sé què en pensarà, de tot plegat, la Montse<br />
—vaig reflexionar en veu alta mentre feia baixar la crema<br />
catalana que havia demanat per postres.<br />
—O sigui que et vas acabar casant amb la teva psicoanalista.<br />
Nano, aquesta sí que és bona!<br />
—Que no, que la Montse no és pas psicoanalista. És<br />
psicòloga... —vaig aclarir-li.<br />
—Sigui com sigui, t’hi vas enrotllar —va somriure,<br />
maliciós.<br />
Ben mirat, va ser gràcies al Quixot que vaig conèixer<br />
la Montse. Ella tot just havia acabat la carrera i resulta<br />
que era l’amiga de l’amiga d’un amic... Va insistir a pro-<br />
60
var d’ajudar-me. No ho va aconseguir però m’hi vaig<br />
acabar casant.<br />
Amb el Quixot hi tinc un trauma. Només sentir-ne a<br />
parlar em poso nerviós. No sé d’on em ve, però el fet és<br />
que li tinc mania, una mania espantosa, potser perquè<br />
és l’únic llibre del qual tothom en parla bé. Els polítics<br />
citen trossos de memòria, es desfan en elogis i no els dol<br />
gastar-se els nostres impostos en commemoracions i<br />
homenatges, la qual cosa resulta, si més no, sospitosa.<br />
Estic convençut, però, que la majoria dels nostres parlamentaris<br />
mai no se l’han llegit sencer.<br />
Per dir la veritat, jo no he pogut passar mai de les<br />
primeres quaranta pàgines, i això que m’hi he esforçat, i,<br />
esclar, no haver llegit el Quixot tampoc és cap problema<br />
greu, excepte si estudies filologia hispànica. Suposo que<br />
hauria d’haver fet com la majoria, o sigui fer veure<br />
que me l’havia llegit diverses vegades i dedicar-me a repetir,<br />
amb to pompós i convincent, un grapat de tòpics mal<br />
païts. Però en lloc d’això vaig fer, diguem-ho clar, una rucada.<br />
Només em quedava un any per acabar i no se’m va<br />
ocórrer altra cosa que presentar com a treball de final de<br />
curs un estudi que demostrava que gairebé ningú no<br />
s’havia llegit aquell text sagrat de la literatura hispànica.<br />
Vaig perdre el temps fent cinc-centes entrevistes en forma<br />
d’enquesta, ni una més ni una menys, dins i fora de<br />
la facultat, amb una mostra que incloïa totes les classes<br />
socials, des de Pedralbes fins a Santa Coloma de Gramenet.<br />
Dels cinc-cents enquestats, divuit van assegurar que<br />
se l’havien llegit sencer i que els havia agradat molt, però<br />
els quatre-cents vuitanta-dos restants van confessar que<br />
61
o bé mai no l’havien començat o que de fet no havien<br />
pogut passar de les primeres cinquanta pàgines. El motiu:<br />
era una novel.la massa llarga, la lletra era massa petita<br />
i estava plena de paraules que no s’entenien, per no<br />
parlar de les quilomètriques notes a peu de pàgina que<br />
alguna ment sàdica i retorçada s’ha dedicat a posar amb<br />
l’objectiu claríssim de desmoralitzar els potencials lectors.<br />
Els quatre-cents vuitanta-dos en bloc van respondre<br />
«no» a l’apartat d de l’enquesta, on se’ls demanava si<br />
estarien disposats a confessar en públic que no s’havien<br />
llegit el Quixot.<br />
Com és natural, després d’aquells resultats em vaig<br />
sentir alleujat i una mica menys sol. Sort que no era l’única<br />
persona al món que no s’havia llegit aquella obra<br />
mestra! Tanmateix, a la facultat, els professors del departament<br />
no van valorar en absolut la meva original<br />
aportació a la literatura del Segle d’Or. En lloc d’haver<br />
perdut el temps d’aquella manera, em van dir, el que<br />
hauria hagut de fer era llegir-lo de cap a peus i deixarme<br />
de romanços. Van jurar-me que mai em llicenciaria,<br />
ni en aquella facultat ni enlloc, i que si se me ocurría hacer<br />
el Quijote y hacía pública aquella encuesta de mierda<br />
(paraules textuals) alguien me haría una cara nueva<br />
(també paraules textuals). Com que no sabia ben bé què<br />
era allò de fer el Quixot perquè el llibre no me l’havia<br />
pas llegit, ho vaig deixar estar i em vaig posar en mans<br />
de la Montse.<br />
—L’única condició és que no li diguis que sóc el teu<br />
germà —em va demanar aquell dia el Borja mentre encara<br />
érem al restaurant—. Mira, si ho sabés, tard o d’hora<br />
ficaria la pota... I aquest negoci només tirarà enda-<br />
62
vant si aconseguim fer creure als clients que jo no sóc el<br />
Pep, sinó el Borja, i que formo part de la seva mateixa esfera<br />
social. Creu-me, només així confiaran en nosaltres.<br />
Considera-ho com una segona oportunitat.<br />
—Jo no em penso pas canviar el nom —vaig protestar.<br />
—No caldrà —es va apressar a dir—. Tu pots continuar<br />
sent l’Eduard Martínez i mostrar-te tal com ets. Bé,<br />
no cal que vagis pregonant que ets d’esquerres i tot<br />
això... Suposo que ho continues sent, ¿oi?<br />
—¿Tu no? —vaig preguntar, tot i que a aquelles alçades<br />
em temia la resposta.<br />
—Jo ja no hi crec, en la política. —I va afegir, amb<br />
posat d’estar de volta de tot—: Ara que, posats a triar,<br />
prefereixo viure bé.<br />
No vaig voler continuar furgant per por de sentir alguna<br />
barbaritat que no volia escoltar. D’altra banda, la<br />
decisió a la qual m’enfrontava era massa important per<br />
prendre-la de cop i volta, sobretot després d’haver-nos<br />
empassat tres ampolles de Rioja i un parell de Torres 10.<br />
Li vaig demanar que m’ho deixés rumiar una mica.<br />
—Només faltaria! Pren-te el teu temps. Però recorda<br />
el que deia la mare: qui no s’arrisca...<br />
—... no pisca. Si, me’n recordo. I tant, que me’n recordo!<br />
Pensar en la mare ens va entristir, i durant una estona<br />
ens vam quedar callats. Em vaig adonar que al Borja<br />
li brillaven els ulls i a mi també va estar a punt de relliscar-me<br />
una llàgrima. En aquell moment vaig recordar<br />
que feia un parell d’anys que no passava pel cementiri a<br />
deixar-hi unes flors.<br />
63
El Borja va insistir a convidar ell i em va proposar<br />
que anéssim a fer un volt per aclarir-nos una mica. Vam<br />
enfilar Rambla amunt fent esses i, quan érem a tocar de<br />
la plaça Catalunya, em va fer pujar en un taxi tot dient<br />
que volia ensenyar-me una cosa.<br />
Vam arribar-nos fins al despatx que tenim al carrer<br />
Muntaner, on el Borja encara no havia fet instal.lar aquelles<br />
falses portes. Durant un temps, fins i tot a mi em va<br />
fer creure allò de la secretària. Adoptant un to professional<br />
que no li coneixia, em va explicar el cas que tenia entre<br />
mans: un assumpte relacionat amb unes valuoses<br />
joies que havien desaparegut d’una herència. Havia de<br />
vigilar els moviments de la persona que suposadament<br />
havia fotut mà al joier, per si les exhibia en públic o intentava<br />
vendre-se-les. El familiar perjudicat, que era una<br />
persona coneguda, preferia no contractar una agència<br />
de detectius professional i volia que l’assumpte es portés<br />
amb la màxima discreció.<br />
Vaig estar meditant la seva proposició durant una<br />
setmana. Com que les coses anaven tan malament a<br />
casa, amb la Montse, i no sabia com sortir-me’n d’aquell<br />
embolic amb la Raquel, vaig pensar que havia tocat<br />
fons i que era difícil que les coses empitjoressin.<br />
From lost to the river, em vaig dir a mi mateix en un dels<br />
pocs actes de coratge que he tingut a la meva vida. Vaig<br />
acceptar l’acomiadament, la indemnització i l’oferta del<br />
meu germà. Havia arribat el moment d’escapar d’aquella<br />
vida que ja no funcionava. Vam invertir la indemnització<br />
de l’acomiadament en el negoci de la Montse i les<br />
coses van començar a rutllar. Als quaranta-dos anys,<br />
gràcies al meu germà petit, vam començar una nova<br />
64
vida. Malgrat els ensurts i les dificultats, no me n’he penedit<br />
mai.<br />
Pel que fa a la Raquel, el Borja em va assegurar que<br />
ell s’encarregaria de treure-me-la de sobre. No sé com,<br />
però el fet és que d’un dia per l’altre va deixar d’assetjarme<br />
i desaparegué misteriosament de la meva vida. Es<br />
veu que ella i el Borja van tenir una conversa, però no<br />
tinc la més mínima idea de què li devia dir. Només sé<br />
que quan me la vaig trobar per casualitat un dia, comprant<br />
dins d’uns grans magatzems, em va mirar amb<br />
cara esverada i em va dir que ni m’hi acostés.<br />
—No se t’acudeixi ni mirar-me! —va exclamar fent<br />
una ganyota de fàstic.<br />
Vaig tocar el dos tan de pressa com vaig poder i vaig<br />
anar a explicar al Borja el que havia passat.<br />
—Doncs fes-li cas —va ser l’única cosa que va dir<br />
mentre se li escapava un somriure murri.<br />
Com que conec el meu germà i jo sempre he estat<br />
una mica covard, no vaig gosar preguntar-li res més.<br />
65
5<br />
—¿Hi vols espelmes, al pastís?<br />
—Sí, en vull quaranta. Ni una menys, ¿eh?<br />
Encara no eren les nou del matí, però la Montse havia<br />
d’afanyar-se per no fer tard. Gràcies a l’avançament<br />
que li havíem tret al Lluís Font, estava la mar de contenta<br />
i no va rondinar gaire quan li vaig dir que aquell dia<br />
no podria portar l’Arnau a l’escola. Havia quedat amb el<br />
Borja al despatx cap a les deu per començar amb els preliminars<br />
del cas que teníem entre mans. Tenia temps de<br />
passar pel banc, ingressar els diners i anar a comprar el<br />
regal de la Montse. Se’m va acudir que potser després de<br />
veure la Mariona Castany podríem arribar-nos fins a<br />
can Bolet a comprar el pastís i el cava. Confiava que<br />
aquell matí el Borja portés l’Smart.<br />
Jo no condueixo. Imagino que té a veure amb l’accident<br />
mortal que van patir els pares. Tot i que durant<br />
un temps vaig intentar-ho, m’agafen atacs de pànic<br />
quan estic al volant, no hi fa res que el motor del cotxe<br />
estigui apagat. Per sort, la Montse és una conductora<br />
excel.lent, però no puc pas demanar-li sempre que em<br />
faci de taxista. Sovint m’he d’espavilar recorrent al<br />
transport públic, la qual cosa resulta força ecològica<br />
però poc pràctica.<br />
66
El Borja no en té pas, de cotxe, però sovint condueix<br />
l’Smart bicolor de la Merche. Suposo que queda una<br />
mica ridícul que dos homes com nosaltres, fent la feina<br />
que fem, ens desplacem per Barcelona amb un cotxe<br />
blanc i vermell que no passa gens desapercebut i que té<br />
un aire més aviat femení, però és el que hi ha. La Merche<br />
també té un Audi platejat, molt més senyor, però al Borja<br />
no li deixa conduir gairebé mai.<br />
La nòvia del meu germà és una d’aquestes advocades<br />
fiscalistes que guanyen un grapat de diners i que, entre<br />
el vestit i les joies, sempre porten almenys mig quilo<br />
a sobre. Per no parlar de la perruqueria i dels diferents<br />
tractaments de bellesa: que si les arrugues, que si la<br />
cel.lulitis, que si el gimnàs... La Merche és quatre anys<br />
més gran que nosaltres, i el cert és que malgrat els seus<br />
esforços els aparenta. Pel que m’ha explicat el Borja, només<br />
en potingues es gasta cada mes el que jo cobro com<br />
a sou.<br />
No és una dona especialment bonica, però podríem<br />
dir que s’ha fet a si mateixa a base de calés. El nas retocat<br />
(i pel que sembla també els pits i el cul), el bronzejat<br />
permanent, el ros oxigenat però impecable dels cabells,<br />
els vestits de Chanel cap amunt... La nòvia del Borja<br />
sempre porta la cabellera pentinada com si acabés de<br />
sortir de la perruqueria, massa encartonada pel meu<br />
gust, i no l’he vista mai sense maquillar. Acostuma a deixar<br />
al seu voltant la flaire d’un perfum molt intens, i<br />
també suposo que força car, que a mi personalment em<br />
desagrada una mica. Tota ella és excessiva, com el visó<br />
que es planta a sobre per anar a treballar encara que no<br />
faci fred. Sempre té pressa i va pel món amb un somriu-<br />
67
e als llavis que més aviat sembla una ganyota. Però té els<br />
ulls tristos i no l’he vista mai riure de veritat.<br />
—No sé per què no t’hi cases —li vaig dir una vegada—.<br />
Sembla prou enamorada.<br />
—Perquè aleshores descobriria que no sóc el Borja,<br />
sinó el Pep. A més, ella ja n’està, de casada. Ja estem bé<br />
així.<br />
—Home, si t’estima entendrà això que facis servir<br />
un pseudònim... —vaig insistir amb bona fe—. Per tu<br />
deu ser molt dur viure així, ¿no?<br />
—Pobre Eduard! Em penso que no entens res. Encara<br />
ets un romàntic, ¿oi?<br />
No sé si sóc un romàntic o és que m’atabalen les<br />
històries complicades. Això no vol dir que no se me’n<br />
vagin els ulls darrere de les mosses, sobretot a l’època fatídica<br />
de l’estiu, i que imagini coses que fins i tot a mi em<br />
fan posar vermell. Però fa tants anys que estic amb la<br />
Montse que no sé com m’ho faria si hagués de viure sense<br />
ella.<br />
—No sé què tindria de dolent, que portessis una<br />
vida una mica més normal... —li dic de tant en tant.<br />
—Et dic que ho deixem córrer —em contesta sempre<br />
esquerp.<br />
Aquell matí fred de desembre, al banc, hi havia cua,<br />
i vaig arribar al despatx que eren ben bé dos quarts d’onze<br />
tocades. El Borja, però, estava d’un humor excel.lent.<br />
—He quedat amb la Mariona a la una per fer el vermut<br />
a casa seva —va anunciar—. A veure si esbrinem les<br />
xafarderies que corren sobre la Lídia Font!<br />
—Haurem d’anar amb compte, però. Si la Mariona<br />
sospita que...<br />
68
—Tu deixa’m fer a mi —es va apressar a dir—. Pel<br />
que fa a aquest tal Pau Ferrer, ni una paraula, ¿eh? La<br />
Mariona és molt llesta. Si tot plegat resulta ser un malentès...<br />
—La veritat és que aquest encàrrec em fa mala espina.<br />
Aquest retrat, no sé, tenia alguna cosa estranya... ¿No<br />
te n’has adonat? És sinistre.<br />
—Bah, això són coses de l’art modern...! Com més<br />
lleig, tètric i desagradable és un quadro, més bo és —va<br />
dir com si en fos tot un expert—. Escolta, tenim temps<br />
d’anar a fer un cafè. Coi, quin fred fa avui!<br />
—No estaria malament fer que vinguessin a arreglar<br />
la calefacció —vaig suggerir—. <strong>Un</strong> dia se’ns congelarà<br />
un client.<br />
—No pot ser, ja ho saps.<br />
No, no podia ser, per no sé ben bé quin embolic relacionat<br />
amb el lloguer d’aquell pis. Preferia no preguntar.<br />
—Per cert —vaig dir canviant de tema—, me n’havia<br />
oblidat. Les sabates, les de la Lídia Font, eren vermelles.<br />
Molt extremades.<br />
—Fas bé de dir-m’ho. ¿Alguna cosa més?<br />
—Doncs els llavis, també eren força vermells —vaig<br />
explicar—. I el robí del collaret, esclar. Però tu ja ho saps,<br />
que els robins són vermells.<br />
—Si tu ho dius...<br />
El meu germà és daltonià. Daltonià profund. No és<br />
que confongui el verd amb el vermell, com pensa la<br />
gent que els passa als daltonians, sinó que els percep com<br />
un sol color. La mare se’n va adonar quan teníem set<br />
anys, i des d’aleshores el Borja no ho ha portat mai bé.<br />
69
Potser es deu a les bromes que va haver de patir a l’escola,<br />
o potser el neguiteja saber que no veu el món exactament<br />
de la mateixa manera com el veiem la majoria de<br />
nosaltres.<br />
Personalment em sembla una ximpleria, però el<br />
Borja no vol de cap manera que ningú sàpiga que és daltonià,<br />
com si fos una tara o una mancança que, en saberse,<br />
destruiria la imatge sofisticada d’home exquisit que<br />
s’ha creat. Com que és tan presumit, té completament<br />
desterrats aquests dos colors del seu guarda-roba per tal<br />
de no confondre’s a l’hora de vestir-se. L’única excepció<br />
que li conec és una corbata granat que li va regalar la<br />
Merche i que no es posa gairebé mai.<br />
Des que el Borja va descobrir que era daltonià tenim<br />
un codi. Quan alguna vegada, en públic, té problemes<br />
amb algun d’aquests dos colors, jo em rasco discretament<br />
el nas si el que tenim al davant és vermell, mentre<br />
que si és verd em poso les mans a les butxaques. De vegades,<br />
em limito a fer un comentari innocent per avisarlo,<br />
i a dia d’avui ningú s’ha adonat del seu daltonisme.<br />
Aquella vegada m’havia oblidat de fer-li el senyal convingut<br />
quan parlàvem de les sabates de la Lídia Font.<br />
—Per cert —vaig aprofitar per comentar-li—, m’ha<br />
dit la Montse que demà vindrà sa germana a la festa.<br />
Sense parella.<br />
—Ja m’ho suposava. ¿Serem molts?<br />
—Doncs, pel que es veu, una bona colla... Hi haurà<br />
moltes amigues del Centre, esclar.<br />
—O sigui, que acabarem tots trompes.<br />
—Sí, molta conya alternativa però no vegis com els<br />
agrada el mam, començant per la Montse i la Lola.<br />
70
—Bé —va arronsar les espatlles—, espero que la<br />
Lola no es faci massa il.lusions.<br />
Feia algun temps que la Montse s’havia entossudit a<br />
aparellar la Dolors, que des que s’havia separat del seu<br />
marit es feia dir Lola, amb el Borja. La Dolors, o sigui, la<br />
Lola, és la germana petita de la Montse, tot i que són<br />
dues germanes que, com ens passa al Borja i a mi, no<br />
s’assemblen gens. La Lola viu al Born i es dedica a dissenyar<br />
i a confeccionar joies, bosses i barrets, però no sé<br />
si amb això es guanya realment la vida. Es vesteix amb<br />
roba de disseny, d’estil juvenil i més aviat estrambòtic, i<br />
he de dir que té bona planta. Duu els cabells curts, sovint<br />
tenyits de diferents colors, i ulleres rectangulars de<br />
pasta. Sempre porta a sobre grans collarets i arracades,<br />
que ella mateixa dissenya. Acostuma a pintar-se els llavis,<br />
una mica molsuts, d’un vermell intens, i de tant en tant<br />
es vesteix tota de negre i adopta un aire greu i tràgic que<br />
li passa tan aviat com es pren un parell de copes de vi.<br />
Fuma molt i de vegades sembla com si li faltés un bull.<br />
—Em sap greu, noi —va fer el Borja—, però és que<br />
no la puc sofrir.<br />
La Lola portava quatre anys separada del marit (més<br />
ben dit, el marit, que era arquitecte, l’havia deixat per<br />
una nímfula delineant de casa bona) i, des d’aleshores, la<br />
Lola anava de braç en braç, o, millor dit, de llit en llit i de<br />
desengany en desengany. Per sort, com que el marit estava<br />
ben situat, amb el divorci ella s’havia endut una bona<br />
picossada. A la Lola el Borja li feia patxoca, i la Montse<br />
estava convençuda que farien una bona parella. Jo pensava<br />
que s’equivocava.<br />
—¿Per què no portes la Merche? —vaig suggerir-li<br />
71
sense estar-ne gaire convençut—. No cal que donis explicacions<br />
sobre el fet que és casada —potser si la Lola el<br />
veia acompanyat d’una mossa, desistiria d’intentar lligar<br />
amb ell.<br />
—Perquè no pot ser —em va tallar—. Au va, posa’t<br />
l’abric que hem d’anar per feina. Tinc l’Smart aparcat a<br />
baix, i no sé tu, però jo abans d’engolir els martinis de la<br />
Mariona necessito un cafè. Quins collons de fred que fa<br />
avui...!<br />
Vam arribar-nos fins al bar de la cantonada i, mentre<br />
ens escalfavem a base de fum i cafè, el Borja va aprofitar<br />
per fullejar les pàgines de societat de l’ABC i jo per informar-me<br />
dels disgustos que el món ens donava aquell<br />
dia. <strong>Un</strong> quart d’hora més tard, enfilàvem carrer Mandri<br />
amunt i, quan passaven un parell de minuts de la una,<br />
després d’haver patit una mica per trobar aparcament,<br />
vam plantar-nos al davant de la casa de la distingida i<br />
immensament rica Mariona Castany.<br />
72
6<br />
La Mariona Castany vivia tota sola en una de les poques<br />
torres modernistes que queden al passeig de la Bonanova,<br />
a la zona alta de Barcelona, amb un majordom argentí<br />
que xerrava pels colzes i una minyona filipina a qui<br />
mai no se li sentia la veu. Era un casalot enorme, decorat<br />
amb un gust car i exquisit, al qual s’accedia a través d’un<br />
magnífic jardí que s’estenia com un petit bosc per la part<br />
del darrere. Per un dels murs exteriors de la casa s’enfilava<br />
una immensa buguenvíl.lia que a l’estiu i a la tardor<br />
s’omplia de flors de color porpra que donaven a la torre<br />
l’aire d’un conte de fades. <strong>Un</strong> gruixut tapís vegetal d’heura<br />
de fulla fosca, antiga com la casa, aïllava completament<br />
la torre i el jardí del món exterior.<br />
Havia heretat aquella casa i tota la fortuna familiar<br />
en morir el seu pare un parell d’anys després que ho fes<br />
la seva mare. Hereva universal d’un patrimoni que, ni<br />
volent-ho, aconseguirien polir-se les properes cinc generacions<br />
dels Castany, la Mariona es negava rotundament<br />
a vendre aquella torre, tot i que sovint les agències trucaven<br />
a la porta per oferir-li veritables fortunes. En altres<br />
temps, les exclusives festes i concerts que s’hi celebraven<br />
eren l’enveja d’amigues i enemigues, però, des<br />
que se li va morir el marit de cop i volta, d’un atac de cor,<br />
73
la Mariona Castany no n’havia tornat a celebrar cap.<br />
Deia que li semblava de mal gust.<br />
Feia set anys que s’havia quedat viuda, i les seves tres<br />
filles, que en el seu dia van ser tres excel.lents partits amb<br />
qui van provar sort tots els caçafortunes de Barcelona,<br />
eren casades i havien donat a la Mariona sis néts, dos per<br />
cap, i tres gendres menys rics però força presumptuosos<br />
als quals ella no suportava gaire. A més de ser increïblement<br />
rica, la Mariona era llesta i s’avorria molt.<br />
Just quan ens disposàvem a trucar el timbre, ens<br />
vam creuar amb una cara coneguda que sortia de la torre<br />
i que va enfilar el passeig de la Bonanova en direcció a<br />
la plaça de Sarrià. Sense deturar-se a mirar-nos, ens va<br />
saludar amb un educat «bon dia».<br />
—Aquesta cara em sona —va dir el Borja quan el<br />
vam perdre de vista.<br />
—Esclar que et sona. És l’Enrique Dalmau, el polític.<br />
El deus haver vist per la tele. —I vaig afegir—: És diputat,<br />
i del mateix partit que el nostre client, per cert.<br />
—Ja deia jo...<br />
El Marcelo, el majordom argentí, ens va saludar efusivament<br />
i ens va acompanyar fins a la saleta decorada<br />
amb mobles modernistes on ens esperava, amb un posat<br />
una mica teatral, la Mariona Castany. Tindria més o<br />
menys l’edat que aleshores tindria la mare, al voltant<br />
dels seixanta-cinc anys, i havia afillat el Borja com si fos<br />
un nebot. De vegades, afectuosament i mig en broma, el<br />
Borja s’adreçava a ella dient-li «tieta Mariona». Jo no gosava,<br />
però el Borja, a més de fer-li un petó a la galta (jo<br />
em limitava a fer-li una encaixada respectuosa), també li<br />
feia un galant i sensual petó a la mà.<br />
74
Era una dona alta, esprimatxada i nerviüda, i duia<br />
una mitja cabellera arrissada i platejada, gairebé blanca,<br />
pentinada de manera informal. Tenia els ulls blaus, molt<br />
vius, i fumava tabac ros sense parar. De tant en tant,<br />
però, estossegava una mica. El nas, estret i afuat, acostumat<br />
a olorar fragàncies exquisides a més dels dos paquets<br />
diaris de Winston que s’empassava, tenia aquell<br />
aire aristocràtic que, no sé per què, no tenen els nassos<br />
xatos. Em penso que era autèntic, però vés a saber. Es<br />
vestia a l’última moda i això la feia semblar molt més<br />
jove del que era, tot i que tenia el bon gust de no pretendre<br />
lluir escot. La Mariona Castany tenia diners i classe.<br />
Aquell dia portava unes botes altes, de color negre, amb<br />
un taló alt d’agulla que l’estilitzava encara més, uns pantalons<br />
de pell bastant arrapats, també negres, i una samarreta<br />
ajustada, de màniga curta i de color blanc; a<br />
l’alçada del pit s’hi podia llegir la paraula «Chanel» escrita<br />
amb les lletres que formaven uns lluentons nacrats<br />
que semblaven escates de peix. Estava morena i duia les<br />
ungles i els llavis discretament pintats d’un rosa pàl.lid.<br />
De jove, segur que havia estat una noia d’aquestes que<br />
fan perdre el cap als nois.<br />
—De manera que la Lídia li posa banyes al seu marit...<br />
—va dir la Mariona Castany somrient com una<br />
gata maula mentre ens servia un martini sec amb unes<br />
gotes de ginebra i un tros de pell de llimona.<br />
—Jo no he dit pas que estiguem fent-li cap encàrrec...<br />
—va replicar el Borja picant l’ullet i després d’haver-se<br />
empassat un primer glop de martini—. A més,<br />
Mariona, no avancem esdeveniments. Només t’he preguntat<br />
què en saps, de la Lídia Font.<br />
75
La Mariona Castany és d’aquestes dones que, mentre<br />
un hi va, ella ja hi ha anat i tornat diverses vegades.<br />
Ella i el meu germà es van conèixer per casualitat en la<br />
inauguració d’una exposició a la Fundació Tàpies. Aviat<br />
es van fer amics. La Mariona està convençuda que una<br />
de les companyes d’estudis de l’internat suís on va estudiar<br />
de petita era la mare fictícia del Borja. Es veu que<br />
una de les alumnes espanyoles era una nena de Santander,<br />
la Mariona no recordava el cognom. Es deia María<br />
Eugenia i, des d’aleshores, la mare del Borja va adoptar<br />
aquest nom.<br />
—Quina llàstima, la teva mare, morir tan jove... —li<br />
diu de vegades—. No és pas que haguéssim estat gaire<br />
temps juntes, perquè els pares em van fer tornar aviat a<br />
Barcelona, vist que a mi tot allò no em provava, però<br />
prou que la coneixia. Era tan tímida, tan vergonyosa...<br />
—Sí, mai no ho va deixar de ser —contesta el Borja<br />
amb veu compungida però sense posar-se vermell—.<br />
Ella tampoc no ho va passar gaire bé, a l’internat, i també<br />
se’n va tornar aviat, a Santander. Es recordava de tu...<br />
Entre el Borja i la Mariona han acabat construint la<br />
ficció que la tal María Eugenia i ella havien estat bones<br />
amigues. A vegades, el Borja li recorda anècdotes de l’internat<br />
que prèviament li ha explicat la Mariona després<br />
d’alguns martinis i que la fan riure molt. Suposo que<br />
la relació amb el Borja l’entendreix perquè li recorda la<br />
seva infantesa.<br />
—És el Borja Masdéu, el fill de la meva amiga María<br />
Eugenia, la de Santander —explica la Mariona quan<br />
presenta el Borja—. Vam estudiar juntes a Suïssa, a l’internat.<br />
Pobrissona, va morir molt jove, als quaranta,<br />
76
d’un mal lleig... —I afegeix—: El Borja és una mica com<br />
si fos nebot meu. Tracteu-lo bé, ¿eh?<br />
La Mariona Castany ha obert moltes portes al Borja<br />
i és un pou d’informació, tot i que no n’estic del tot segur<br />
que no s’olori que el Borja, amb tot allò de la seva<br />
mare, en realitat li pren el pèl. Em fa l’efecte, però, que té<br />
prou intel.ligència, sentit de l’humor i savoir faire per seguir-li<br />
la veta i, a sobre, divertir-s’hi. Sempre recorrem a<br />
ella quan volem saber alguna xafarderia sobre algun personatge<br />
de la classe alta de Barcelona, amb la qual ella<br />
s’acostuma a relacionar perquè duu una vida social molt<br />
activa. Però no és una tafanera, sinó més aviat una veritable<br />
mestra en l’art d’aconseguir i manegar informació.<br />
És una dona discreta, informada i eficient. En tot moment<br />
sap què ha d’explicar, com ho ha d’explicar i a qui.<br />
Se sap la vida i miracles de tothom, però tanmateix no és<br />
de les que corren a agafar el telèfon per fer safareig amb<br />
les amigues quan s’assabenten d’alguna notícia suculenta.<br />
Diuen que més d’un matrimoni s’ha salvat gràcies a<br />
la seva discreció i els seus consells.<br />
—Mariona, necessitem que ens expliquis el que sàpigues<br />
de la Lídia Font —li va demanar el Borja—. La<br />
coneixes, ¿oi?<br />
—¿Ja sabeu on us fiqueu?<br />
Aquella pregunta, formulada amb un to no gens innocent,<br />
ens va alarmar una mica. Nosaltres només volíem<br />
saber què es comentava a l’upper side de Barcelona sobre<br />
la Lídia Font. Quina mena de persona era, si tenia<br />
fama de tenir embolics amb altres homes, si s’avenia<br />
amb el marit... Si tot plegat es reduïa a una qüestió de<br />
banyes i d’un marit gelós o preocupat per la seva car-<br />
77
era política, com semblava, aquell comentari estava<br />
fora de lloc.<br />
—Però, ¿la coneixes? —va insistir el Borja.<br />
—I tant, que la conec! —va deixar anar un esbufec—.<br />
Quin remei... Això sí que és bo...! Resulta que és<br />
una mena de cosina segona meva. ¿No ho sabíeu?<br />
Vam negar amb el cap i ella va agafar aire per explicar-se.<br />
—A veure, jo tenia una cosina carnal per banda de<br />
mare, més gran que jo i una mica bleda, que va tenir<br />
una filla... Ella, la meva cosina, va morir bastant jove<br />
(pobreta, es va matar esquiant a Cortina un hivern, desnucada),<br />
i el seu marit, l’Esteve Vilalta, Estevet, li dèiem,<br />
es va tornar a casar amb la filla de l’Ernest Pou, dels Pou<br />
de Sabadell, els de les fàbriques tèxtils, i això que semblava<br />
que s’havia de quedar per vestir sants, la Rosa,<br />
vull dir, o sigui la filla de l’Ernest Pou, esclar, perquè era<br />
una noia tan tòtila i tan poc agraciada... Però ves per on<br />
es va casar amb l’Estevet, que estava fet un figurí, i van<br />
tenir una nena, la Lídia, tot i que la Rosa ja era grandeta...<br />
Esclar que l’Estevet, que era el marit de la meva<br />
cosina de veritat, i jo no som parents de debò, però després<br />
de tot la Lídia és una mena de cosina segona política,<br />
¿no?<br />
—Suposo que sí —vaig fer jo intentant pair tota<br />
aquella informació.<br />
—De fet, no hi ha parentiu de sang, però com que la<br />
Lídia és germanastra de l’altra cosina, la que sí que ho és,<br />
dedueixo que això ens converteix d’alguna manera en<br />
parentes, no sé, els anglesos dirien que som cosines segones<br />
in law...<br />
78
El Borja va interrompre aquella disquisició genealògica:<br />
—Així bé deus poder explicar-nos-en alguna cosa<br />
—va insistir—. Em penso que està casada amb un polític<br />
que ara és diputat. Segur que té una vida social intensa.<br />
La Mariona Castany va tornar a somriure i ens va<br />
oferir un segon martini mentre ella també se’n servia un<br />
altre i va acostar-se un cigarret a la boca esperant que el<br />
Borja li oferís foc, com així ho va fer, amb l’encenedor<br />
d’or amb les inicials gravades que la Merche li havia regalat<br />
l’any passat pel seu aniversari. Després d’un parell<br />
de pipades, va abraçar un coixí amb un gest molt femení,<br />
es va reclinar al sofà i va començar a garlar.<br />
—Bona peça està feta, la Lídia. Mira que a mi no<br />
m’agrada malparlar de ningú, però...<br />
—Ja saps que el que ens expliquis no sortirà d’aquí<br />
—va assegurar el Borja.<br />
—No, si el que jo us pugui explicar ho sap tothom.<br />
A veure, per on començo... Diguem que la Lídia és d’aquestes<br />
que maltracta el servei i que mira a tothom por<br />
ensima del hombro.A mi no, esclar, no gosa... Es creu que<br />
em deixaré ensarronar perquè li deixi redecorar aquesta<br />
vella casa. És ambiciosa, molt més que el Lluís, el seu<br />
marit. Sempre ho ha estat. —I va afegir, en to de confidència—:<br />
Ja de joveneta, li va fer una mala jugada a la<br />
Sílvia, la seva germanastra. Pobra noia...! Es veu que fins<br />
i tot va provar de suïcidar-se...<br />
—Caram!<br />
—Em fa l’efecte que hi ha molta gent que la hi té jurada,<br />
a la Lídia, i també molta que li té por. Té la llengua<br />
79
llarga i esmolada... —va fer una pausa, com si rumiés el<br />
que anava a dir—. Només us dic que quan posa la banya<br />
en alguna cosa, no para fins a aconseguir-la. Però ja sabeu<br />
com és la gent. Tothom li fa la rosca. Bé, no tothom...<br />
—va somriure.<br />
—Veig que no li cau gaire bé —vaig dir. Com que jo<br />
no tenia el privilegi de ser el seu nebot putatiu, la tractava<br />
de vostè.<br />
La Mariona Castany em va dedicar una segona mirada<br />
fulminant que volia dir «ara no m’interrompis». La<br />
primera havia estat dirigida als meus peus, quan es va<br />
adonar que jo duia sabates fosques i mitjons clars, tot i<br />
que no blancs, una relliscada imperdonable.<br />
—A veure, què més us en puc dir... Ve de casa bona,<br />
esclar... Bé, el marit també, vull dir que, en aquest cas,<br />
cap dels dos no va fer un braguetasso... Ara, tampoc no<br />
són de les primeres fortunes de Barcelona —va aclarir<br />
amb un cert menyspreu.<br />
—Es veu que a ella també li interessa la política —va<br />
afegir el Borja.<br />
—Bah, de política n’entén tant com jo —va arronsar<br />
les espatlles—. Més que la política, el que li interessa és<br />
figurar. Està dedicada en cos i ànima a aconseguir que el<br />
seu marit arribi algun dia a president de la Generalitat.<br />
Pobre Lluís, no és que sigui un mal noi, però sí que una<br />
mica tanoca.<br />
—De fet, això no ha estat mai un obstacle per dedicar-se<br />
a la política... —vaig afegir sense malícia.<br />
Ni la Mariona ni el Borja van fer el més mínim cas<br />
del meu comentari.<br />
—Suposo —va continuar la Mariona— que ella ja<br />
80
s’hi troba, en el paper de primera dama, sortint als diaris<br />
i a les revistes, organitzant recepcions, rebent personalitats<br />
i fent reverències al rei i al papa. Va fer mans i<br />
mànigues per tal que la convidessin al casament del<br />
príncep, perquè es veu que coneix la infanta... No se’n va<br />
sortir, esclar.<br />
—¿Tan amunt, pica? —vaig preguntar.<br />
—Contactes no n’hi falten. Aquesta feina de decoradora,<br />
a més de servir-li per guanyar diners, li permet remenar<br />
el cul a les altes esferes. Tonta no és.<br />
—Es veu que en això de la decoració hi té mà i que<br />
s’hi guanya bé la vida —va dir el Borja per continuar estirant-li<br />
la llengua—. Diuen que té molt bon gust i que<br />
n’entén molt, de pintura.<br />
—No faltaria sinó que no tingués bon gust, tants calés<br />
que s’hi gasta! Amb els pressupostos que manega,<br />
qualsevol en pot tenir, de bon gust —va replicar fent-se<br />
l’escandalitzada però sense advertir el subtil comentari<br />
sobre la relació entre la Lídia Font i el món de l’art.<br />
—Em pensava que això del bon gust i l’elegància no<br />
tenia res a veure amb els diners. Que és una cosa innata<br />
—vaig dir per continuar amb el fil que havia encetat el<br />
Borja—. Això és el que diu tothom. Esclar que la sensibilitat<br />
artística cal cultivar-la, anant a museus i galeries<br />
d’art...<br />
—Bah, rucades...! El bon gust és qüestió de butxaca.<br />
Com tot, és un negoci. Quan es diu d’algú que té bon<br />
gust, o és que és ric o és que prova d’imitar la manera de<br />
fer dels rics —la nostra amfitriona continuava sense picar<br />
l’ham que provàvem de llançar.<br />
No era la primera vegada que la conversa amb la<br />
81
Mariona Castany derivava cap a aquestes qüestions. De<br />
tant en tant, li agradava esplaiar-se sobre la seva particular<br />
visió del món i pontificar des del seu pedestal de<br />
dona riquíssima. Segons ella, era prou senzill: el món es<br />
dividia entre els pobres i els rics. Els rics eren els que tenien<br />
prou diners per no privar-se de cap caprici, ja fos<br />
un Van Gogh, una casa a la Rivière o un escó al Parlament.<br />
La resta eren els pobres. La Mariona no feia cap<br />
mena de distinció entre els que vivien en una capsa de<br />
cartró dins del metro i els que ho feien en un pis de seixanta<br />
metres quadrats al sud de la Diagonal.<br />
—Mira, Eduard —va afegir per donar el tema per<br />
tancat—, amb l’única cosa que està renyida l’elegància<br />
és amb la pobresa. —I instintivament, però aquest cop<br />
sense malícia, va tornar a mirar-me els peus.<br />
El Borja va decidir que havia arribat el moment d’arriscar-se<br />
una mica, tot confiant una vegada més en la<br />
discreció d’aquella dona que, en certs ambients de Barcelona,<br />
era una mena d’institució.<br />
—Però la Lídia Font no té fama de tenir embolics,<br />
¿oi? Vull dir, que s’avé amb el marit —va preguntar abaixant<br />
una mica la veu.<br />
—¿Ho veus, Borjita? Ja som al cap del carrer! Ja<br />
m’ho semblava, que es tractaria d’una qüestió de pantalons...<br />
—O sigui, que té embolics... —va suggerir-li el<br />
Borja.<br />
—Doncs la veritat és que la Lídia d’això no en té, de<br />
fama —va reconèixer la Mariona una mica a contracor—.<br />
De trepa i malcarada, sí, però no se li coneix cap<br />
lío de pantalons, que jo sàpiga. I ja és curiós... Sempre he<br />
82
pensat que era frígida —i va afegir, abaixant la veu—: El<br />
pobre Lluís no fa mai cara d’anar ben servit... Ara bé, si<br />
la Lídia en té cap, d’amant, ho porta molt d’amagat.<br />
Però fa temps que no la veig. Potser podria preguntar<br />
per ella discretament... —va fer, condescendent.<br />
—¿Ho faries, tieta Mariona? ¿Ens faries aquest favor?<br />
—va dir el Borja amb aquell to de veu entre afalagador<br />
i seductor que tan bé li funcionava amb la Mariona<br />
Castany.<br />
—Dilluns a la tarda aniré al club... M’ho faré venir<br />
bé perquè la Lídia surti a la conversa. No t’amoïnis, si hi<br />
ha alguna xafarderia sobre ella o el seu marit, me n’acabaré<br />
assabentant. Ara, que aquell lloc és tan ensopit...!<br />
La Mariona Castany era membre d’aquest club car,<br />
selecte i exclusiu que hi ha al carrer Iradier, per damunt<br />
del passeig de la Bonanova, però es veu que s’avorria i no<br />
hi anava gaire.<br />
Va sonar un dels rellotges de la casa. Passaven de les<br />
dues. El Borja va mirar l’hora i va fer el gest d’aixecar-se.<br />
—No et destorbem més, Mariona. Et trucaré la propera<br />
setmana. Suposo que ara que ve Nadal estaràs molt<br />
enfeinada...<br />
—Ai, que me n’oblidava! <strong>Un</strong> moment! —va dir la<br />
Mariona amb aquell to imperatiu que gasta i que va fer<br />
que el Borja i jo ens tornéssim a seure al sofà d’estil decó<br />
on havíem degustat els martinis—. Tinc una cosa per a<br />
vosaltres —i mentre deia això, va trucar un timbre invisible<br />
que no vam sentir.<br />
—¿Xhamaba la señora? —El Marcelo, el majordom,<br />
no va trigar ni trenta segons a presentar-s’hi. Anava d’uniforme<br />
i el seu aspecte era impecable.<br />
83
—Esto, Marcelo, hágame el favor de traerme dos paquetitos<br />
que hay en mi estudio, los que están envueltos con<br />
papel de color rojo, si es tan amable.<br />
—Este, ¿lo qu’están ensima mimo del escritorio? Me<br />
paresió verlo esta mañana, cuando ordenaba la piesa...<br />
—Sí, sí, esos dos. Gracias.<br />
I va afegir:<br />
—És el meu regal de Nadal.<br />
Al cap d’un parell de minuts, el Marcelo va tornar a<br />
aparèixer amb un somriure servicial i dos paquets perfectament<br />
embolicats amb un paper vermell i brillant.<br />
Al Borja li va tocar el més petit, i a mi el paquet pla i<br />
allargat, que, amb tota seguretat, contenia una corbata.<br />
—Teniu. Ja els obrireu a casa.<br />
—Este, si la señora no desea nada más... Me ha paresido<br />
oír que xhamaban a la puerta, y como la muxhaxha<br />
está en la cosina, preparando el almuerso...<br />
—Ves, Marcelo, ves a abrir. Y de paso acompaña a los<br />
señores...<br />
—No t’havies d’haver molestat —va dir el Borja, galant—.<br />
Jo també tinc una cosa per a tu, no et pensis que<br />
me n’he oblidat —i es va treure de la butxaca de l’abric<br />
una capsa que també anava molt ben embolicada, encara<br />
que d’una manera més discreta—. Bon Nadal, Mariona.<br />
—Quina il.lusió...! —va somriure com una nena<br />
petita—. Ai, m’encanten les sorpreses! Gràcies. El posaré<br />
sota l’arbre, amb els altres regals, i l’obriré la nit de<br />
Nadal.<br />
Jo em vaig posar vermell, perquè no li havia portat<br />
res. No se m’havia acudit, ni el Borja m’ho havia suggerit<br />
en cap moment. Com sempre, ell va salvar la situació.<br />
84
—És de part de tots dos. El vam veure i vam pensar<br />
que t’esqueia. Desitgem que t’agradi.<br />
—Ets un sol —va dir—. I tu també, Eduard, maco.<br />
Moltes gràcies. Au, aneu, que tinc companyia per dinar.<br />
El Marcelo ens va donar els abrics i ens va acompanyar<br />
fins a la porta.<br />
—Me parese que últimamente no anda muy bien de<br />
salud, la vieja —va dir emprant un to sol.lícit i confidencial—.<br />
Me tiene preocupado esa tos. Debería ir a ver al<br />
doctor. Pero vos ya sabés cómo es...<br />
El Marcelo sempre les feia, aquestes coses. A vegades<br />
actuava com un majordom de pel.lícula i tractava la<br />
Mariona Castany com si fos la Miss Daisy, d’una manera<br />
una mica exagerada. Em penso que tenia vocació<br />
d’actor i juraria que l’havia vist a la televisió fent algun<br />
anunci.<br />
—Pues tiene un aspecto estupendo, Marcelo —va replicar<br />
el Borja—. Además, está de un humor inmejorable.<br />
¿Hay algún problema que no sepamos? —vaig notar que<br />
el Borja s’alarmava una mica.<br />
—No debería fumar tanto, anda por las dos cajetiyhas<br />
diarias... Quisá vos podría convenserla de que fume un<br />
poco menos y duerma un poco más. Ya son años los que<br />
yheva ensima. A vos lo apresía mucho, la señora...<br />
—Hablaré con ella la próxima vez. Cuídemela, ¿eh<br />
Marcelo?<br />
El Marcelo portava quinze anys al servei de la Mariona<br />
Castany, des que va venir de l’Argentina, i em penso<br />
que se l’apreciava de debò. Tenia uns cinquanta anys i<br />
una bona mata de cabells negres, vivia a la casa i feia de<br />
xofer, de mestre de cerimònies i també de jardiner. De-<br />
85
via cobrar un bon sou, possiblement molt més substanciós<br />
que el meu, i com que a la casa hi havia un bon grapat<br />
de criats que s’hi passaven tot el dia, la feina no devia<br />
ser particularment estressant. Pel seu aspecte, era un<br />
home que feia esport i que es cuidava. Sempre he pensat<br />
que era gai, de la classe dandy, i no cal dir que era el tipus<br />
de majordom que esqueia a una dona com la Mariona<br />
Castany.<br />
A la sortida ens vam creuar amb un conegut arquitecte<br />
que tindria, si fa no fa, l’edat de la Mariona. Feia<br />
anys que circulaven rumors que ell i la Mariona eren<br />
amants, fins i tot des de molt abans que el marit de la<br />
Mariona es morís. També era ric, estava casat i duia una<br />
vida respectable. Mai s’havia vist embolicat en cap<br />
escàndol, que nosaltres sabéssim, com tampoc la nostra<br />
amiga.<br />
<strong>Un</strong> cop dins el cotxe (que mira que n’és, d’incòmode)<br />
no vam poder estar-nos d’obrir els regals. A mi em<br />
va tocar una corbata d’Hermès, atrevida però elegant, i<br />
al Borja uns botons de puny d’or, també d’Hermès.<br />
—Molt maca —vaig reconèixer—. Per fi podré canviar<br />
de corbata! La deixaré al despatx, que si no la Montse<br />
se’m posarà gelosa.<br />
—Aquesta Mariona és tota una senyora —va dir el<br />
Borja contemplant satisfet els botons de puny—. I això<br />
que els rics no acostumen a ser generosos.<br />
—No, més aviat solen ser garrepes. Per això són rics<br />
—vaig fer.<br />
—I mira que ella n’està, de forrada...<br />
—Doncs a mi no se m’havia acudit que havia de<br />
portar-li un regal de Nadal —vaig confessar—. Bé, vull<br />
86
dir que no m’esperava que em regalés res... Se suposa<br />
que ets tu, el seu nebot... Encara com hi has pensat!<br />
—De fet, ha estat un error, noi —va somriure—,<br />
perquè no hi havia pas caigut. Li he donat el regal que<br />
havia comprat per a la Montse. No sé si li agradarà. Espero<br />
que sí.<br />
—¿Puc preguntar què era? —sentia certa curiositat<br />
per saber quina mena d’obsequi els podia escaure alhora<br />
a la meva Montse i a la riquíssima Mariona Castany.<br />
—<strong>Un</strong> collaret de les Muntanyes Atles del Marroc —va<br />
dir—. Sé que a la Montse li agraden aquestes coses ètniques.<br />
Espero que la Mariona ho consideri un detall exòtic,<br />
si més no. Aquesta tarda hauré de passar un altre cop<br />
per la botiga.<br />
—Encara sort de l’avançament del diputat!<br />
—Sí, ni caigut del cel.<br />
—Després, si no et fa res, podríem passar per can<br />
Bolet —vaig proposar—. Ara ja és una mica tard... He de<br />
comprar el cava i el pastís per a demà, però si no et va<br />
bé... —vaig pensar que, com que era divendres, potser<br />
hauria quedat amb la Merche.<br />
—La Merche se’n va a esquiar amb el seu marit i serà<br />
fora tot el cap de setmana —va explicar-me com si m’hagués<br />
llegit el pensament—. Mira, de fet podem deixar<br />
córrer la investigació fins dilluns. Haurem de seguir-la,<br />
la Lídia Font, almenys durant algunes setmanes, a veure<br />
on es fica. Merda! —va fer una pausa mentre esquivava<br />
un cotxe que s’havia saltat un semàfor—. Daixò, mentrestant<br />
podries provar a veure què hi trobes, a internet,<br />
de la Lídia Font i d’aquest tal Pau Ferrer. Potser ens estalviarà<br />
feina.<br />
87
L’ordinador que tenim al despatx, un Mac molt bonic,<br />
d’aquells transparents, el va recollir el Borja d’un<br />
contenidor d’escombraries i no funciona. Per això, quan<br />
necessitem aconseguir informació, faig servir l’ordinador<br />
de les bessones, un PC baratet que va prou bé. És increïble<br />
les coses que s’hi poden arribar a trobar, però<br />
s’ha d’anar amb compte. El Borja, per exemple, té penjada<br />
la seva falsa biografia en una pàgina d’internet.<br />
—Són gairebé les tres —va dir quan vam ser davant<br />
la porta de casa meva—. ¿Et passo a recollir a les sis?<br />
—¿Segur que no vols pujar a fer un mos? Puc preparar<br />
alguna cosa...<br />
—Després dels martinis de la Mariona, estic una<br />
mica espès. Prefereixo passar per casa i jeure una mica.<br />
Aquest vespre tinc partida.<br />
—Com vulguis. ¿Què en penses, de tot plegat?<br />
—Està clar que aquesta mossa va tenir un embolic<br />
amb el pintor —va sentenciar el Borja—. Potser encara<br />
el té. Sospito que serà un assumpte desagradable.<br />
—Sobretot per al marit. Sembla mentida que en ple<br />
segle xxi les banyes encara continuïn movent el món!<br />
—I, ¿què vols? —va somriure—. Aquest invent de la<br />
monogàmia... Tota la vida amb la mateixa dona...<br />
—Doncs t’asseguro que a mi ja m’està bé —vaig<br />
dir recordant que la nit passada, després de la tertúlia,<br />
la Montse havia tornat a casa més tard i alegre que de<br />
costum.<br />
Eren gairebé les tres quan vaig arribar a casa. La<br />
Montse ja hi era. Havia decidit plegar d’hora per ocupar-se<br />
de la festa i vam dinar plegats un plat de pasta i<br />
una amanida. Com que estàvem sols, li vaig suggerir que<br />
88
ens estiréssim a fer la migdiada. Tot i arrossegar una<br />
mica de ressaca, la Montse estava de molt bon humor.<br />
—¿I què? ¿Ja el tens, el meu regal? —va fer.<br />
—No busquis que no el trobaràs pas —vaig dir recordant<br />
que encara el duia a la butxaca i que a mi no se<br />
m’havia acudit oferir-lo a la Mariona Castany com havia<br />
fet el Borja, tot i que potser com a regal de Nadal hauria<br />
resultat una mica excessiu. Eren unes arracades antigues,<br />
d’or blanc i safirs, que em vaig apressar a amagar a<br />
l’armari, entre els calçotets. Vaig suposar que allí dins la<br />
Montse no el buscaria.<br />
Cap a les cinc ens vam llevar, d’un humor millor encara.<br />
Em vaig dutxar i vaig preparar cafè. La Montse va<br />
anunciar que se n’anava al mercat, i jo també vaig preparar-me<br />
per sortir. Havíem quedat que el Borja passaria<br />
a recollir-me per casa amb l’Smart.<br />
—No arribis tard, ¿eh? —va fer la Montse—. Aquest<br />
vespre m’has de donar un cop de mà amb l’Arnau. Avui<br />
les nenes dormen fora, a casa d’una amiga.<br />
—No pateixis. A més, aquesta nit el Borja té bridge.<br />
Mentre esperava que arribés el meu germà, vaig asseure’m<br />
davant l’ordinador i vaig escriure el nom de la<br />
Lídia Font a Google. Res del que vaig esbrinar servia per<br />
a la investigació: havia nascut a Barcelona el 1958, és a<br />
dir, que tenia quaranta-sis anys (jo diria que molt ben<br />
portats, si s’havia de jutjar per la fotografia); la pàgina<br />
que vaig consultar deia que estava casada amb el polític<br />
Lluís Font i que professionalment es dedicava a la decoració.<br />
Era presidenta d’una fundació dedicada a ajudar<br />
nens amb discapacitats i membre d’honor d’una ONG<br />
que apadrinava nens del Tercer Món, i també tenia un<br />
89
càrrec important en una protectora d’animals. Havia rebut<br />
un parell de premis com a decoradora i algun més<br />
com a benefactora d’éssers menys afortunats.<br />
Pel que fa al Pau Ferrer, el pintor del retrat de la Lídia<br />
Font, em va sobtar descobrir que havia nascut el<br />
1941, és a dir, que tenia seixanta-quatre anys. Havia nascut<br />
a Barcelona però havia viscut molts anys a París. Segons<br />
explicava en una entrevista, des de feia uns anys vivia<br />
a Sant Just Desvern, en una nau immensa que li<br />
servia de casa i d’estudi. Havia fet un munt d’exposicions<br />
(i pel que semblava també de calés), i la seva especialitat,<br />
almenys a l’última època, eren els retrats. Tenia<br />
obra exposada a Londres, a París i a Nova York, i alguns<br />
crítics el consideraven un dels pintors contemporanis<br />
més importants. Tot i que jo no n’entenc gaire, les pintures<br />
que vaig veure a través d’internet em van agradar<br />
força, però no estic segur que volgués tenir-les penjades<br />
al menjador de casa.<br />
Vaig imprimir tot el que vaig trobar i vaig posar el<br />
material dins d’una carpeta.<br />
—Dilluns començarem a seguir-la —va proposar el<br />
Borja mentre enfilàvem cap a Sarrià—. Si té un embolic<br />
amb aquest pintor, tard o d’hora ho descobrirem —va<br />
dir, capficat.<br />
—Sembles amoïnat. ¿Què passa alguna cosa?<br />
—No res. Només pensava —va deixar anar un sospir—<br />
en com ens ho farem per treure-n’hi almenys cinc<br />
mil més al diputat abans de Nadal. Noi —va afegir amb<br />
resignació—, la vida cada cop és més cara, des que som<br />
a Europa!<br />
90
7<br />
—Casundena!<br />
—Bon dia, ¿no? —va fer el Borja mentre engegava el<br />
cotxe. S’havia aturat un moment a la porta de casa i jo acabava<br />
de pujar a l’Smart i d’arraulir-me en el petit seient on<br />
a penes em cabien les cames. Feia un quart d’hora que l’esperava.<br />
—Casundena! Casundena! —vaig repetir.<br />
—Home, que només arribo deu minuts tard —es va<br />
justificar—. Ja sé que havíem quedat a les nou, però en sortir<br />
de casa m’he adonat que m’havia tacat la corbata de cafè<br />
amb llet i, esclar, me l’he hagut de canviar... A més, a aquestes<br />
hores, un dilluns al matí, ja se sap que el trànsit va molt<br />
carregat. Però no pateixis, que no farem tard. Tenim temps.<br />
No vaig contestar. Estava malhumorat. El Borja va<br />
enfilar cap a la Via Augusta i jo vaig intentar distreure’m<br />
i posposar la inevitable esbatussada mirant per la finestra.<br />
Com de costum, hi havia un embús. Quan ens vam<br />
aturar en un semàfor, a l’alçada d’on es troba l’Institut<br />
Nord-americà, no vaig poder més i vaig esclatar.<br />
—Però, ¿es pot saber què cony hi tens, al cap? Cagun<br />
l’hòstia, Pep! ¿Saps en quina mena d’embolic ens has ficat<br />
a tots dos? —vaig notar com m’anava posant vermell<br />
i se m’inflava la vena del coll.<br />
91
—O sigui que ja ho saps... —va dir el Borja sense<br />
atrevir-se a mirar-me als ulls i amb un filet de veu.<br />
—¿Que si ja ho sé?! ¿Que si ja ho sé, dius?! —no vaig<br />
poder evitar alçar el to de veu—. ¿Vols que te’n faci un<br />
resum? A veure, ahir al matí, cap a la una, estava jo tan<br />
feliç al llit dormint la ressaca (perquè, està clar, amb tota<br />
la gresca que es va muntar amb la maleïda festa, no me’n<br />
vaig poder anar al llit fins tocades les set) quan va sonar<br />
el telèfon. El va agafar la Montse, que ja estava llevada.<br />
Al cap d’una estona, quan ja m’havia tornat a endormiscar,<br />
va entrar la Montse i em va dir que havia de fer-me<br />
càrrec de l’Arnau perquè havia de parlar urgentment<br />
amb sa germana. Estava molt emocionada i tenia a la<br />
cara un somriure de boca a orella. I em va picar l’ullet.<br />
¿Saps per què?<br />
—No... —però aquell «no» volia dir «sí».<br />
—Resulta —vaig dir agafant alè— que la Lola li havia<br />
trucat per explicar-li que tu i ella finalment us havíeu<br />
enrotllat!<br />
—Merda.<br />
—Sí, ja ho pots ben dir. Merda! Perquè van estar<br />
parlant per telèfon més d’una hora, fins ben bé quarts<br />
de tres —vaig explicar força enfadat—. I quan després de<br />
dinar vaig intentar estirar-me un altre cop per fer la<br />
migdiada i provar d’oblidar-me de la gran notícia, amb<br />
el cap com un bombo per culpa de tot aquell cava i de la<br />
xerrameca de la Montse, va i es presenta la Lola a casa,<br />
amb ressaca i ganes de garlar i garlar!<br />
—Ja veig... —va dir mentre obria la finestra i s’encenia<br />
un cigarret. N’hi vaig demanar un, tot i que ho estava<br />
intentant deixar. Aquell, però, no era el millor dia.<br />
92
—No, no ho veus —vaig replicar—. Però, ¿tu saps el<br />
que has fet?<br />
—Home, suposo que no n’hi ha per tant...<br />
—¿Que no n’hi ha per tant, dius? Però, ¿es pot saber<br />
com collons se’t va acudir ficar-te al llit amb la Lola?<br />
¿Que no saps el que això significa, el que ara ens espera,<br />
a tu, i, el que és més greu encara, a mi?<br />
—Home, Eduard, que la Lola i jo ja som grandets...<br />
—Sí, per cagar-la!<br />
No vaig dir res més. Estàvem pujant per Mandri i el<br />
Borja conduïa més a poc a poc que de costum. Només<br />
faltaven vint minuts per a les deu i esperava que almenys<br />
arribéssim a temps de veure com la Lídia Font treia el<br />
seu cotxe del garatge per poder-la seguir. No faltaria sinó<br />
que el primer dia féssim tard.<br />
Mentrestant, el sol va tenir temps d’atansar-se per<br />
damunt els núvols i em vaig adonar que el dia, encara<br />
que fred, era esplèndid. El meu cabreig, però, lluny d’apaivagar-se<br />
va anar en augment. El Borja ho va notar i va<br />
intentar justificar-se.<br />
—Mira, quan vam marxar de casa vostra —va dir<br />
sense apartar la vista del davant—, la Lola em va demanar<br />
que l’acompanyés a casa en taxi, cosa a la qual no em<br />
podia negar perquè ja saps que per a aquestes coses sóc<br />
un cavaller, i després va insistir perquè pugés i es va entossudir<br />
a convidar-me a una copa. Era molt tard, imagina’t.<br />
<strong>Un</strong>a cosa va portar a l’altra...<br />
El Borja no feia gaire bona cara. Tampoc semblava que<br />
hagués dormit massa bé. Entre la ressaca, la mala nit<br />
que havia passat l’Arnau i tota aquella història, jo gairebé<br />
no havia pogut aclucar l’ull.<br />
93
—Doncs, ¿saps a què ha portat? —vaig exclamar encara<br />
fet una fúria—. ¿Ho saps? Que la Lola s’hagi fet il.lusions,<br />
ves per on! Ella i la Montse es van passar tota la tarda<br />
interrogant-me sobre la teva persona. Que què en<br />
sabia, de la teva vida, que si la teva nòvia, que si aneu de<br />
debò, que què en pensava jo de tot plegat, que com és la<br />
Merche, que si la Lola havia d’esperar o prendre ella la iniciativa<br />
i fer-te un truc...<br />
—Ja. Cagada.<br />
—Sí, noi. Cagada. Cagada i ben cagada.<br />
Feia temps que la Lola anava al darrere del Borja, no<br />
calia ser un Einstein per adonar-se’n. Jo no tinc res en<br />
contra de la meva cunyada, ben al contrari. Em cau bé,<br />
tot i que la trobo una mica eixelebrada i, de vegades, el<br />
seu caràcter més aviat neuròtic m’acaba traient de polleguera.<br />
Però és una bona persona, s’estima els nens i la<br />
Montse n’està molt, de sa germana. Jo l’he acabat apreciant,<br />
però, esclar, una cosa és tenir-la com a cunyada i<br />
una altra, Déu nos en guard, com a parella.<br />
De fet, crec que el que més m’emprenyava d’aquell<br />
inesperat embolic era que el Borja sempre havia afirmat<br />
que la Lola era la mena de dona que ell detestava: feminista<br />
per ressentiment, carn de divà i ànima de Prozac.<br />
La veritat és que no s’equivocava gaire, però això no havia<br />
impedit que el llepafils del meu germà acabés ficantse<br />
al llit amb ella.<br />
La Lola tenia trenta-vuit anys, estava divorciada i era<br />
una mica inestable. Passava de la depressió a l’eufòria i<br />
viceversa amb l’alegria amb què ho fan els maniacodepressius<br />
i els qui han llegit massa sobre el tema. Feia<br />
quatre anys que es psicoanalitzava, que no parava d’anar<br />
94
a festes i gresques i d’intentar trobar un altre cop l’amor<br />
de la seva vida. Tanmateix, no deixava de malparlar dels<br />
homes i d’esbombar que, a ella, el que li agradaria en realitat<br />
seria ser lesbiana per poder prescindir dels mascles.<br />
Des que es va separar del marit vivia tota sola en un<br />
piset al carrer Princesa, a tocar del passeig del Born, que<br />
tan aviat estava endreçat i net com una patena, amb un<br />
ordre que fins i tot resultava una mica maniàtic, com<br />
semblava una quadra. No tenia fills i es passava moltes<br />
hores a casa nostra. A l’estiu, des de la separació, es gastava<br />
fortunes fent turisme d’aventura a països exòtics;<br />
després repetia vacances familiars amb nosaltres, durant<br />
les quals ens explicava les seves gestes amoroses entre<br />
glop i glop de gintònic. Aquells viatges, però, mai no<br />
semblaven provar-li gaire i sovint tornava més ensopida<br />
del que havia marxat.<br />
El Borja, segons m’havia dit la Montse, li va fer patxoca<br />
des del primer dia. La nit de la festa no va deixar de<br />
marcar-lo ni un moment, qualsevol hauria pogut adonarse’n.<br />
He de reconèixer que aquell vespre la Lola estava<br />
maca. S’havia vestit tota de negre, i malgrat el fred, no se<br />
n’havia estat de lluir un generós escot que li deixava a l’aire<br />
els mugrons quan s’ajupia. També duia ulleres de carei,<br />
rectangulars i allargades, amb les motllures i els vidres de<br />
color verd llima (tot i que em penso que ella no en necessita<br />
pas, d’ulleres), i una minifaldilla i unes botes negres<br />
de mitja canya que li donaven un aire una mica marcial.<br />
El que jo no entenia era com el Borja s’havia deixat<br />
ensarronar. Potser havia estat el cava, o potser era que la<br />
Lola, en el fons, no li desagradava tant com deia. De fet,<br />
sota tot aquell embolcall estrambòtic hi havia una dona<br />
95
astant bonica i força bleda. Malgrat el posat d’estar au<br />
delà de tot, em consta que la Lola és una ingènua.<br />
El fet és que entre la festa de dissabte, la ressaca de<br />
diumenge i l’enrabiada de dilluns, el Borja i jo no havíem<br />
tingut gaire temps per parlar del cas que portàvem entre<br />
mans. En aquell moment, encara estàvem convençuts<br />
que es tractava d’un assumpte al qual no caldria donar<br />
massa voltes. Si la Lídia Font tenia un amant, acabaríem<br />
esbrinant-ho. La nostra estratègia seria la mateixa que<br />
sempre feiem servir en aquests casos, encara que aquest<br />
cop potser hauríem de ser una mica més prudents atès<br />
que el Lluís Font era un polític força conegut i que la<br />
seva butxaca podia solucionar-nos la vida durant els<br />
propers mesos. Seguiríem la seva dona durant unes<br />
quantes setmanes, procuraríem reunir tota la informació<br />
que poguéssim sobre el tal Pau Ferrer i després, davant<br />
de tres Cardhus, potser asseguts al Dry Martini o al<br />
Gimlet de Santaló, explicaríem al diputat el resultat de<br />
les nostres investigacions i possiblement li suggeriríem<br />
alguna nova actuació que anés acompanyada d’un nou<br />
sobre amb diners en efectiu.<br />
Vam aparcar l’Smart un parell de carrers més amunt<br />
d’on vivia el nostre client i ens estàvem a dins, esperant<br />
en silenci. Si la Lídia Font agafava el cotxe, hauria de<br />
passar necessàriament per davant nostre, perquè el carrer<br />
era de direcció única. Si sortia caminant en direcció<br />
contrària, ens donava temps de fer la volta i atrapar-la al<br />
passeig de la Bonanova. No vam haver d’esperar gaire.<br />
Quan passaven cinc minuts de les deu, la porta del garatge<br />
es va obrir i vam veure sortir un Mercedes dels petits,<br />
de color blanc. Tot i que portava els vidres fumats<br />
96
sabíem, perquè ens ho havia dit el seu marit, que el conduïa<br />
la Lídia Font.<br />
Vam seguir-la amb l’Smart fins a arribar a la Diagonal,<br />
a tocar de la plaça Francesc Macià. Després de deixar<br />
el cotxe en un pàrquing, la Lídia Font va enfilar cap<br />
al carrer Calvet i va entrar en una botiga de mobles i articles<br />
de decoració, una d’aquelles cares i plenes d’objectes<br />
que jo particularment trobo d’un gust més aviat<br />
dubtós. Després d’aparcar el cotxe, i per no cridar l’atenció<br />
estant-nos allí palplantats al mig del carrer, vam<br />
entrar en un petit bar que es trobava gairebé al davant de<br />
la botiga i vam demanar dos tallats.<br />
—La mossa en té, de classe —va fer el Borja referintse<br />
a la Lídia Font—. Això no es pot negar. Malgrat el que<br />
digui la Mariona, hi ha coses que es porten a dins.<br />
—Sí, a dins de la bossa en forma de talonari —vaig<br />
replicar jo—. Així qualsevol.<br />
—Au, no comencis amb els teus prejudicis. —El<br />
Borja sabia prou bé quina opinió em mereixien per regla<br />
general els nostres clients—. I, a més, està bona.<br />
—No et diré que no. Però no és pas el meu tipus.<br />
Mentre la seguíem a peu pel carrer, ens havíem pogut<br />
fixar una mica en ella. Era la primera vegada que la vèiem<br />
en persona i el Borja tenia raó: la Lídia Font tenia classe,<br />
o estil, o vés a saber què. En qualsevol cas, tenia alguna<br />
cosa que no tenen moltes dones de la seva posició. Per ser<br />
qui era i tenir el que tenia, podríem dir que anava bastant<br />
sòbria, si més no, pel que fa a la manera de vestir.<br />
La Lídia Font era una dona esvelta, caminava amb el<br />
pas segur de qui sap que és algú en aquest món. Sota l’abric<br />
tres quarts de color cru que portava sense cordar,<br />
97
duia un vestit pantaló de color gris marengo, jaspiat, i<br />
un jersei negre de coll alt. Caminava sobre uns botins de<br />
taló alt, també de color negre, i duia penjada del bracet<br />
una d’aquelles bosses on cap mitja vida. La nota de color<br />
la donava un fulard malva que li arribava fins als genolls<br />
i la seva cabellera rossa. Tot el que portava a sobre semblava<br />
acabat d’estrenar. El Borja i jo vam estar d’acord<br />
que el seu aspecte era elegant i alhora discret, com pertoca<br />
a l’esposa d’un futur presidenciable. S’havia recollit<br />
els cabells amb una cua i duia unes ulleres de sol d’aquestes<br />
grans, com les que porten les estrelles de cine.<br />
Dins d’aquella botiga d’objectes cars i esgarrifosos<br />
s’hi va estar ben bé una hora. Durant aquell temps, el<br />
Borja i jo no vam tornar a comentar l’assumpte de la<br />
Lola. No sabia com m’ho faria per no fer-lo quedar gaire<br />
malament davant la Montse i sa germana. A més del meu<br />
germà, el Borja era el meu soci, i preferia evitar haver de<br />
patir a casa les conseqüències del seu flirteig amb la Lola.<br />
Cap al migdia, una mica passades les dotze, la Lídia<br />
Font va sortir de la botiga acompanyada d’una altra<br />
dona. Totes dues van entrar en una cafeteria que hi havia<br />
a prop, una mica més amunt del bar on ens trobàvem<br />
nosaltres. El Borja i jo vam sortir del bar, a aquelles hores<br />
emboirat de fum, i vam entrar discretament a la mateixa<br />
cafeteria. Quan es va treure l’abric, vam comprovar<br />
que a la Lídia Font no li faltava ni li sobrava ni un gram.<br />
Malgrat la seva edat, la llei de Newton no semblava pas<br />
afectar-la. Tot era encara al seu lloc. La dona que l’acompanyava,<br />
que segurament era la propietària o l’encarregada<br />
de la botiga, també portava a sobre l’elegància<br />
de la roba de marca, però el seu aire era més servicial. Va<br />
98
demanar un cafè amb llet i es va cruspir un croissant,<br />
mentre que la Lídia Font va deixar a mitges una ampolla<br />
d’aigua mineral i es va fumar dos cigarrets. Les dues dones<br />
van estar parlant d’un casament, es veu que d’una<br />
amiga comuna, i de coses relacionades amb unes robes<br />
estampades d’una coneguda marca italiana. Res que ens<br />
cridés l’atenció, tot i que quan abaixaven la veu ens resultava<br />
difícil seguir la conversa.<br />
<strong>Un</strong>a mica abans de la una, la Lídia Font va pagar el<br />
compte i les dues dones van sortir de la cafeteria, es van<br />
fer dos petons i es van acomiadar. Nosaltres ja ens disposàvem<br />
a enfilar cap al pàrquing per recollir l’Smart<br />
quan la Lídia Font ens va sorprendre agafant el camí<br />
contrari, en direcció a la plaça Francesc Macià. A aquelles<br />
hores, la Diagonal era plena de cotxes i de gent que<br />
anava amunt i avall pels carrers amb el pas apressat;<br />
també hi circulaven algunes bicicletes. <strong>Un</strong> cop a la plaça,<br />
la Lídia Font va entrar al Sandor, que començava a estar<br />
ple de gent, es va tornar a treure l’abric i es va instal.lar<br />
en una de les taules que hi havia a prop de la finestra. Pel<br />
que semblava, havia quedat amb algú.<br />
El Sandor és d’aquells bars que ja hi eren quan la plaça<br />
es deia Calvo Sotelo, i és un d’aquells llocs on queda la<br />
gent pija per fer el vermut o la copa d’abans de sopar. Com<br />
que estàvem gairebé segurs que la Lídia Font encara no<br />
s’havia fixat en nosaltres vam entrar discretament al Sandor<br />
fent veure que parlàvem de negocis i vam situar-nos<br />
en una de les taules del fons. El racó ens oferia una bona<br />
perspectiva de tot el local, resguardats pels cossos dels<br />
clients que s’estaven a la barra. La Lídia Font va demanar<br />
una canya, i nosaltres, tips de cafès, vam fer el mateix.<br />
99
Aleshores es va treure les ulleres i es va deixar anar<br />
els cabells. A contrallum, vam poder contemplar-la sense<br />
haver de dissimular. No ens va caldre dir res, però en<br />
aquell moment tant el Borja com jo vam entendre per<br />
què el seu amant, si és que ho era, l’havia volgut immortalitzar<br />
en un retrat a l’oli que, com en aquell moment<br />
podíem veure clarament, no li feia justícia.<br />
La Lídia Font era una dona molt més bonica i sensual<br />
del que el pintor havia reflectit en el quadro. Quan<br />
es va deixar anar els cabells per refer-se la cua, durant<br />
uns instants el Sandor es va il.luminar amb tota l’esplendor<br />
de la seva bellesa madura. Segurament no era rossa<br />
natural, però els cabells li brillaven com l’or, o almenys a<br />
mi m’ho va semblar. Vaig veure que duia arracades de<br />
perles i un anell de brillants que no hauria fet mal paper<br />
al casament del Príncep. Estava clar que el que ens havia<br />
insinuat la Mariona Castany sobre la suposada frigidesa<br />
de la seva parenta només era un comentari malintencionat<br />
de femella gelosa. La Lídia Font irradiava la mena de<br />
sensualitat que la majoria de dones odien en un altre ésser<br />
del seu mateix sexe: la que fa perdre el cap als homes.<br />
Salvant les distàncies, posseïa aquell aire felí de les grans<br />
deesses de Hollywood dels anys cinquanta, a les quals<br />
personalment sempre he estat fidel.<br />
Tenia els ulls grossos, foscos i vius, una mirada entrenada<br />
per seduir i un somriure que de cap manera podia<br />
deixar indiferent. Aquella mirada no tenia res a veure<br />
amb l’expressió esmorteïda que el pintor havia retratat.<br />
Anava discretament maquillada, com pertoca a les dones<br />
que ja són maques de mena, i no exhibia aquella morenor<br />
apergaminada, de llangardaix torrat al sol, que tan<br />
100
de moda està en aquests barris. De la bossa va treure una<br />
revista de decoració i va començar a fullejar-la distretament<br />
sense tastar la beguda.<br />
Passaven alguns minuts de la una quan va entrar una<br />
donassa alta i prima que n’aparentava més de cinquanta<br />
i menys de seixanta. Va saludar no gaire efusivament la<br />
Lídia Font (més aviat fredament, diria jo), i es va asseure<br />
al seu costat. La desconeguda es va treure l’abric (un<br />
visó que semblava nou de trinca), va demanar un vermut<br />
i va fer una ullada al seu voltant. Va semblar alleujada<br />
quan no va reconèixer ningú.<br />
Portava els cabells llargs i allisats, tenyits d’un negre<br />
blavós que de cap manera podia passar per un color natural,<br />
i anava molt maquillada. Els ulls, petits i com esverats,<br />
eren més aviat rodons, i duia els llavis pintats<br />
d’un to que tirava a carabassa. Estava molt morena,<br />
però tenia la cara encartonada i el rictus típic de les dones<br />
que s’han estirat la pell. Els llavis també semblaven<br />
haver estat objecte d’alguna transformació. Tot i estar<br />
prima, el cos no era precisament esvelt. El vestit arrapat<br />
i curt, de llaneta de color blau cel, feia palesa una constitució<br />
ossuda. Duia mitges negres, botes altes de color<br />
marró fosc i una bossa de mà decorada amb les lletres<br />
YSL. Anava força enjoiada i el seu aspecte, comparat<br />
amb el de la Lídia Font, era molt més ostentós. Malgrat<br />
els esforços que devia fer cada matí davant el mirall, era<br />
una dona més aviat lletja, d’aquestes que porten malament<br />
envellir.<br />
Des d’on érem, el Borja i jo no sentíem gairebé res<br />
del que deien. Parlaven en castellà però xiuxiuejaven en<br />
veu baixa. La dona morena semblava cada cop més enfa-<br />
101
dada i amoïnada, i gesticulava molt quan parlava. La Lídia<br />
Font, en canvi, va conservar tota l’estona un posat<br />
més aviat fred i distant. En aquell moment el Borja i jo<br />
vam entendre el que la Mariona Castany ens havia explicat<br />
sobre la seva cosina. La Lídia Font, a més de ser una<br />
dona bonica, tenia molta mala llet i sens dubte aconseguia<br />
fer enfurismar els altres. Per l’actitud que mantenia<br />
amb la seva interlocutora, em vaig adonar que no teníem<br />
precisament al davant una deessa ingènua de cabells<br />
daurats.<br />
El Borja i jo vam deduir que estaven negociant alguna<br />
cosa, i que, de les dues, la Lídia Font era la que tenia<br />
la paella pel mànec. La dona morena es va empassar el<br />
vermut d’una atacada i en va demanar un altre. La Lídia<br />
Font amb prou feines va tocar la canya que havia demanat.<br />
D’aquella conversa ens va semblar entendre que la<br />
dona morena pronunciava les paraules «partido», «ovarios»<br />
i «cojones», però la veritat és que ni el Borja ni jo<br />
som experts en l’art de llegir els llavis, que era l’única<br />
cosa que podíem fer a la distància a què ens trobàvem.<br />
La Lídia Font continuava impertèrrita. Ens vam penedir<br />
de no haver triat una taula més a prop, però encara ens<br />
quedaven molts dies de seguiment per davant i no volíem<br />
arriscar-nos que ella sospités si ensopegava amb<br />
nosaltres a cada moment.<br />
Mentre provàvem de llegir els llavis de la Lídia Font<br />
va sonar el mòbil del Borja.<br />
—¿No contestes? —vaig preguntar. El Borja va mirar<br />
el número i va desconnectar el telèfon.<br />
—No, ja trucaré més tard.<br />
102
—Potser és un altre client —vaig dir amb tota la<br />
mala intenció.<br />
—Daixò, no... —va fer abaixant els ulls i provant de<br />
dissimular.<br />
—Ja.<br />
Vaig suposar que era la Lola i vaig recordar que al<br />
vespre, quan tornés a casa, la Montse em sotmetria a un<br />
tercer grau. Això si no havia convidat també la Lola a sopar.<br />
Vaig haver d’interrompre el fil dels meus pensaments<br />
perquè, tot d’una, les dues dones es van aixecar i<br />
es van acomiadar fredament. La dona morena va marxar<br />
primer, després de pagar el compte. Semblava trasbalsada<br />
i ofesa. La Lídia Font, en canvi, es va quedar asseguda<br />
a la mateixa taula un parell de minuts. Fóra del que fóra<br />
del que haguessin parlat, el somriure gèlid que exhibia<br />
denotava que s’havia sortit amb la seva.<br />
Finalment, la Lídia Font va tornar a la seva petita<br />
mansió. El Lluís Font ens havia dit que, quan no tenia altres<br />
compromisos, la seva dona dinava a casa per mantenir<br />
el règim espartà que li permetia mantenir-se en una<br />
talla trenta-sis. Després feia una becaina o s’entretenia<br />
veient algun programa de xafarderies del cor. Fins a les<br />
cinc tocades no acostumava a sortir.<br />
Com que ja era l’hora de dinar i a més estàvem cansats,<br />
el meu germà i jo vam decidir fer un mos ràpid. Esclar<br />
que hauria estat molt més professional haver fet<br />
torns per muntar guàrdia a la cantonada de casa seva,<br />
per si la Lídia canviava d’idea i decidia anar a dinar amb<br />
algú, però treballar així resultava massa avorrit i, a més,<br />
sabíem per experiència que el que es quedava de guàrdia<br />
s’acabava clapant dins del cotxe. Vam buscar, doncs, un<br />
103
d’aquests restaurants de menú a vuit euros i mig, tot<br />
confiant que el marit de la Lídia Font estigués en el cert<br />
respecte dels hàbits de la seva dona.<br />
<strong>Un</strong> cop dinats, vam tornar a apostar-nos a ca la Lídia<br />
Font. Va sortir de casa cap a dos quarts de cinc.<br />
Aquesta vegada anava a peu i semblava tenir pressa. S’havia<br />
canviat de roba i s’havia vestit de manera més informal.<br />
Al passeig de la Bonanova va aturar un taxi, que la<br />
va deixar a la porta d’una perruqueria que no es trobava<br />
gaire lluny de casa seva. Hi va entrar i s’hi va estar ben<br />
bé tres hores, mentre nosaltres ens moríem de fàstic i de<br />
fred dintre del cotxe i jo em mossegava la llengua per no<br />
treure un altre cop l’assumpte de la Lola. A quarts de<br />
vuit tocats, quan va sortir de la perruqueria, ja s’havia<br />
fet fosc, de manera que no vam poder apreciar els resultats<br />
de les hores que s’havia passat allí dins. Vam tornar<br />
a seguir-la fins a casa seva i ens hi vam estar fins al voltant<br />
de les nou de la nit. Llavors vam veure arribar l’Audi<br />
del nostre client i vam decidir que demà seria un altre<br />
dia.<br />
Al matí següent la Lídia Font se’n va anar a comprar<br />
a El Corte Inglés en taxi. La vam seguir per dins dels magatzems,<br />
no fos cas que hagués quedat allí amb el seu<br />
amant. Es va passar ben bé dues hores emprovant-se<br />
pantalons i bruses a les boutiques de la planta de senyores.<br />
Va remenar molt però no va comprar gairebé res.<br />
Després va pujar a la cafeteria, es va beure un cafè amb<br />
llet i s’hi va passar cosa d’una hora parlant pel mòbil i<br />
fumant. Cap a un quart de dues va baixar a la secció de<br />
perfumeria i va adquirir, entre altres potingues, una<br />
ampolla de Chanel n.º 5 (sempre m’he preguntat si exis-<br />
104
teix el Chanel n.º 2 o el n.º 8,posem per cas). Carregada<br />
amb unes quantes bosses, finalment va pujar en un taxi.<br />
El Borja i jo vam haver de deixar l’Smart i seguir-la<br />
en taxi. Vam acabar en un conegut restaurant del carrer<br />
París, al barri de l’Eixample. La Lídia Font va entrar al<br />
restaurant i nosaltres vam decidir que esperaríem deu<br />
minuts i que, després, el Borja hi aniria discretament a<br />
fer una ullada.<br />
—Si està amb un home, intentarem aconseguir una<br />
taula —em va dir el Borja—, però si no anirem a dinar<br />
aquí al davant.<br />
—Sí, no sembla pas barat, aquest restaurant.<br />
—Carregada com va, suposo que ha quedat amb<br />
una amiga. M’hi jugaria el cap.<br />
—¿Per què ho dius, això? —vaig preguntar intrigat.<br />
—És la llei de la bossa —va afirmar el Borja—. No<br />
falla mai.<br />
Gràcies al Borja, durant aquests tres anys he après<br />
un munt de coses de les quals abans no tenia ni idea. Per<br />
exemple, que per anar a dinar amb una amiga, les dones<br />
d’una certa classe social han d’anar primer de compres i<br />
aparèixer al restaurant carregades de bosses, millor si<br />
són de marques exclusives. Perquè no és una qüestió només<br />
de quantitat, sinó també de qualitat. Per exemple,<br />
he après que una sola bossa de Loewe o de Vuitton guanya<br />
totes les bosses del Boulevard Rosa o El Corte Inglés,<br />
que Armani i Chanel empaten, i que les bosses de Zara,<br />
posem per cas, estan terminantment prohibides. Això és<br />
el que el Borja anomena «la llei de la bossa». No és, però,<br />
l’única llei no escrita que funciona en determinats ambients<br />
de la part alta de Barcelona.<br />
105
<strong>Un</strong>a vegada més, el Borja tenia raó. La Lídia Font havia<br />
quedat per dinar amb una amiga, que també anava<br />
parapetada amb les seves bosses respectives. Quatre<br />
Corte Inglés contra dues Boulevard Rosa es podia considerar<br />
un empat tècnic, potser amb un lleuger avantatge<br />
per a la Lídia Font. En aquesta ocasió, la relació entre les<br />
dues dones semblava molt més distesa. Segons el Borja,<br />
que les havia seguit fins a l’interior del restaurant, s’havien<br />
saludat efusivament, i tot semblava indicar que es<br />
tractava d’una de les seves amigues riques. D’altra banda,<br />
la Lídia Font feia la impressió de ser una dona massa<br />
intel.ligent per cometre en públic alguna indiscreció amb<br />
un home que no fos el seu marit, sobretot en un restaurant<br />
luxós com aquell. Així doncs, les vam deixar fer, i el<br />
Borja i jo vam anar a menjar unes tapes en un bar més<br />
modest que hi havia al davant.<br />
Quan un parell d’hores més tard va sortir del restaurant,<br />
vam seguir-la fins a una altra botiga de mobles, a<br />
prop del lloc on havia dinat. S’hi va estar una mitja hora,<br />
i després va tornar cap a casa amb nosaltres al darrere. En<br />
arribar, vam esperar-nos una estona dins el cotxe, per si<br />
de cas, però cap a dos quarts de vuit el Borja i jo vam decidir<br />
que era hora de plegar i d’anar-nos-en cap a casa.<br />
Aquell vespre jugava el Barça i no era qüestió de fer tard.<br />
Els següents dies no hi va haver gaires novetats. Botigues,<br />
amigues, més botigues i algun acte social, de vegades<br />
acompanyada del marit. Dijous a la tarda va anar<br />
a comprar amb la seva filla, una adolescent pàl.lida i esquifida<br />
que clarament no havia heretat la bellesa seductora<br />
de la seva mare. Finalment divendres, a última hora,<br />
la Lídia Font ens va donar una sorpresa.<br />
106
8<br />
Acabaven de tocar les set de la tarda i ja s’havia fet fosc.<br />
El Borja i jo estàvem cansats i una mica tips de muntar<br />
guàrdia a casa del Lluís Font. Teníem ganes de plegar i, a<br />
més, sabíem que aquell vespre els Font tenien convidats.<br />
Gairebé ens disposàvem a engegar el cotxe per tocar el<br />
dos quan la Lídia Font va sortir de casa amb el visó posat<br />
i el pas decidit, i va agafar un taxi al passeig de la Bonanova.<br />
El taxi va enfilar cap al centre i no ens va quedar<br />
altre remei que seguir-la amb l’Smart.<br />
—Però, ¿es pot saber on coi va aquesta dona, a<br />
aquestes hores? Amb l’embús que hi ha! —va exclamar<br />
el Borja.<br />
Eren quarts de vuit i el taxi va començar a baixar per<br />
Balmes. Ens acostàvem al formiguer.<br />
—No sé pas on l’aparcarem, nosaltres, el cotxe.<br />
Mira com està tot! —El Borja odiava conduir pel centre—.<br />
Hauràs de baixar tu i seguir-la mentre jo busco<br />
aparcament —va decidir sense deixar-me cap opció a<br />
protestar.<br />
—Et trucaré al mòbil per dir-te on som. Millor deixa<br />
el cotxe al pàrquing. Potser torna a anar de botigues...<br />
—Déu meu! <strong>Un</strong> altre cop no! —va suplicar el meu<br />
germà.<br />
107
El taxi va continuar pel carrer Pelai i la Lídia Font va<br />
baixar al final de tot, a tocar de la Rambla. Va creuar el carrer<br />
i va entrar al Zurich, un cafè que havia tingut el seu<br />
encant en altres temps, però que ara, un cop remodelat,<br />
ha acabat engolit pel triangle d’or i ha perdut tota la gràcia.<br />
Ja no queda res d’aquell cafè tronat que era punt de<br />
trobada de progres i on l’olor de la maria es barrejava<br />
amb la ferum de pixats dels lavabos. La senyora que els<br />
vigilava, una velleta que sempre anava molt maquillada<br />
sota una esperpèntica perruca negra i que mai s’oblidava<br />
de reclamar la propina, ja no hi era.<br />
<strong>Un</strong> cop dins el Zurich, la Lídia Font va fer el gest de<br />
buscar algú. L’esperava un home d’uns cinquanta-cinc<br />
anys, que la va saludar fredament. S’asseia en una taula<br />
discreta situada en un racó. Jo em vaig haver de conformar<br />
amb una tauleta situada a l’altre extrem. A aquelles<br />
hores del vespre, i amb el fred que feia al carrer, el lloc<br />
era ple a vessar.<br />
—Afanya’t! —vaig dir al Borja pel mòbil—. Està<br />
amb un paio.<br />
—Casum Judes! No hi ha ni una punyetera plaça<br />
buida! Tot el pàrquing és ple...! —va dir fora de si—. No<br />
els treguis l’ull de sobre, ¿eh? I fixa’t en tot el que diuen.<br />
Des d’on era, i amb el soroll que hi havia al bar, no<br />
podia sentir ni una paraula del que deien. Vaig decidir<br />
concentrar-me en l’aspecte del desconegut i comprovar<br />
si les lliçons dels meus detectius de ficció servien per a<br />
alguna cosa.<br />
¿Què en podia deduir, de la fila que feia? En primer<br />
lloc, que l’home no semblava pertànyer al cercle dels<br />
Font. Tot i que anava ben vestit, diguem que el seu as-<br />
108
pecte recordava més a una persona com jo que no pas a<br />
algú com el Borja. Duia un jersei de color verd fosc, del<br />
qual sobresortia el coll d’una camisa blanca, i portava<br />
ulleres bifocals. La muntura, de metall, era antiquada, de<br />
les que gairebé ja no se’n veuen. Com que estava assegut,<br />
no podia veure res més de la seva indumentària. Lluïa<br />
una calba com les d’abans, sense rasurar, i, això sí, els<br />
pocs cabells que li quedaven els duia ben pentinats i anava<br />
ben afaitat. Semblava un home modest, pulcre i de<br />
maneres contingudes i educades. <strong>Un</strong> home d’aspecte<br />
normal, diria jo, d’aquells que no criden l’atenció. Damunt<br />
del seient buit del costat hi havia una caçadora<br />
marró i un casc negre de moto no gaire nou. Ell prenia<br />
una infusió i la Lídia Font, com sempre, havia demanat una<br />
aigua mineral.<br />
S’hi van estar ben bé uns vint minuts, xerrant. L’home<br />
l’escoltava amb cara seriosa mentre ella li explicava<br />
alguna cosa amb cara de vinagre. Em va semblar que<br />
s’enfadava i es trasbalsava. Ella portava la veu cantant i<br />
ell li donava unes explicacions que no la satisfeien pas.<br />
No sabia què en pensaria el Borja, que d’aquestes coses<br />
en sap més que jo, però al meu entendre aquells dos no<br />
semblaven ni de bon tros una parella d’amants. Era evident<br />
que l’home s’anava posant cada vegada més nerviós.<br />
El meu germà no arribava i jo també començava a<br />
posar-me’n, de nerviós. Sabia que després el Borja m’interrogaria<br />
i que em preguntaria sobre coses que segur que<br />
se m’havien escapat, i saber-ho em neguitejava força. Resava<br />
per veure’l entrar d’una vegada per la porta i deixar-li<br />
altre cop a ell les regnes del cas.<br />
No va donar temps. De cop i volta, la Lídia Font es<br />
109
va aixecar i es va posar el visó amb la parsimònia de qui<br />
vol exhibir poder mentre s’acomiadava tota tibada, estirant<br />
el coll i amb una ganyota de menyspreu. Aquesta<br />
vegada no va pagar el compte i va marxar del bar d’una<br />
revolada.<br />
El desconegut no només semblava amoïnat, sinó<br />
també abatut. Continuava allí assegut, amb cara de desconcert,<br />
i vaig veure que li demanava una beguda al<br />
cambrer. Jo no sabia què fer i, com que havia de triar entre<br />
espiar-lo a ell o seguir-la a ella, vaig optar per això últim<br />
mentre intentava desesperadament comunicar-me<br />
amb el Borja, que devia trobar-se sota terra perquè el seu<br />
telèfon no tenia cobertura.<br />
La Lídia Font va creuar el carrer i va entrar en una<br />
perfumeria que hi ha just al davant del Zurich i s’hi va<br />
estar com un quart d’hora ensumant i remenant potingues.<br />
Va comprar unes sals de bany i uns sabons de colors,<br />
que va pagar amb una targeta de crèdit, va agafar<br />
un taxi i va enfilar cap a casa.<br />
Quan finalment vaig aconseguir parlar amb el Borja,<br />
vaig descobrir que encara estava pel centre intentant<br />
aparcar l’Smart. Com que era relativament d’hora, vam<br />
quedar per prendre una copa. Estava ansiós perquè li expliqués<br />
tot el que havia passat.<br />
—Noi, això de conduir pel centre de Barcelona la<br />
setmana abans de Nadal és un fàstic —em va dir pel mòbil—.<br />
Necessito un Cardhu. Agafa un taxi i ens trobem<br />
al Harry’s d’aquí a vint minuts.<br />
El Harry’s és una mena de cocteleria una mica tronada<br />
que hi ha a l’Eixample. Normalment el freqüenten<br />
parelles de mitjana edat ben vestides que no semblen pas<br />
110
matrimonis. Ells acostumen a anar de corbata, com si<br />
sortissin de treballar, i elles endiumenjades com secretàries<br />
o com fulanes amb perfumeria pròpia. Predominen<br />
les cabelleres llargues i esgrogueïdes, els escots, les minifaldilles<br />
i els Dupont d’or. Però és un lloc tranquil i<br />
força agradable quan ningú no es posa a tocar boleros o<br />
cançons del Julio Iglesias al piano. Aquell dia, com que<br />
encara no eren les nou del vespre, l’ambient estava bastant<br />
ensopit.<br />
Al local hi havia tres parelles que passaven dels cinquanta<br />
i sonava música de jazz. Vaig veure que el Borja<br />
encara no hi era, vaig demanar un gintònic i vaig encendre<br />
un cigarret mentre intentava estructurar mentalment<br />
l’informe que faria al meu germà. Hi havia, però, altres<br />
coses que m’amoïnaven i que els primers glops de gintònic<br />
van fer que comencés a sentir pessigolles al cervell: les<br />
notes de les bessones, l’anunci de la Montse de fer-se vegetariana<br />
i el sopar de l’endemà de la Lola i el Borja.<br />
I és que la misteriosa cita de la Lídia Font al Zurich<br />
no havia estat l’única sorpresa de la tarda. Poc abans<br />
d’enxampar la dona del nostre client sortint de casa seva,<br />
el Borja m’havia confessat que havia quedat dissabte al<br />
vespre per sopar amb la Lola.<br />
—Mira, he pensat que era millor acceptar la invitació,<br />
sopar amb ella i deixar-li les coses clares... —va explicar<br />
fent-se el desmenjat—. D’una manera elegant, esclar<br />
—va sospirar—. Tampoc es tracta de dir-li: «Mira,<br />
noia, l’altre dia anava begut i vaig ficar la pota».<br />
—Home, més que la pota...<br />
—Ja m’entens. Fes el favor de no ser vulgar —em va<br />
re<strong>crim</strong>inar.<br />
111
—¿A quin restaurant anireu? Espero que no en triïs<br />
un de gaire romàntic...<br />
—Daixò, ha dit que cuinava ella. Soparem a casa<br />
seva —va confessar defugint mirar-me als ulls.<br />
—Merda —vaig fer jo imaginant com acabaria<br />
aquell sopar.<br />
La persecució de la Lídia Font m’havia obligat a anar<br />
de punta a punta de Barcelona, i el fet d’haver estat l’únic<br />
testimoni ocular d’aquella cita havia contribuït a estressar-me<br />
una mica. Vaig trobar que s’hi estava bé, al<br />
Harry’s, amb els peus calents i el gust de la ginebra freda<br />
a la boca. M’agradava la música que sonava, Miles Davis<br />
em penso, i aquella peça de jazz em va recordar altres<br />
temps, abans de conèixer la Montse, quan estava massa<br />
enfeinat sobrevivint a casa els oncles, fent la revolució,<br />
brindant per la mort de Franco i enamorant-me de noietes<br />
amb trenes i faldilles llargues que prenien la píndola<br />
i no es maquillaven... Còmodament arraulit en una de<br />
les butaques de pell del local, mentre em deixava portar<br />
pel fil incoherent dels meus pensaments i els efectes sedants<br />
de la ginebra, vaig tancar els ulls i em vaig endormiscar<br />
una mica. No vaig trigar gaire, però, a sentir la<br />
veu del Borja demanant un Cardhu mentre s’asseia al<br />
meu costat i començava a sotmetre’m a un minuciós interrogatori,<br />
de manera que vaig haver de desar el pot de<br />
les magdalenes i concentrar-me a recordar el que una estona<br />
abans havia presenciat.<br />
112
9<br />
Dilluns al matí, a primera hora, el nostre client va trucar<br />
al mòbil del Borja i ens va convocar a una reunió. Ens va<br />
citar al despatx que tenia a la Diagonal, que va qualificar<br />
com el seu «refugi privat». El cap de setmana havia estat<br />
força tranquil a cals Font. El matrimoni i la filla se n’havien<br />
anat a passar-lo a la casa que tenien a Cadaqués, i el<br />
Borja i jo ho havíem aprofitat per descansar i perdre’ns<br />
una mica de vista, que també ens començava a fer falta.<br />
La mala notícia, però, era que el sopar del Borja i la Lola<br />
havia acabat al dormitori de la Lola amb ensaïmades per<br />
esmorzar.<br />
—Això acabarà com el rosari de l’aurora! —vaig vaticinar<br />
força emprenyat mentre anàvem a trobar-nos<br />
amb el Lluís Font.<br />
—Van ser les ostres i el cava... —es va excusar—. <strong>Un</strong><br />
cop baix de la teva cunyada.<br />
—Ningú no t’obligava pas a menjar-les. Si la Merche<br />
s’assabenta que li fas el salt...<br />
—No li faig el salt. Ha estat una relliscada... —va dir<br />
abaixant els ulls.<br />
—Sí, al llit equivocat.<br />
Quan vam arribar al despatx del diputat eren quarts<br />
d’una. No era un despatx gaire gran, ni tampoc especial-<br />
113
ment luxós, cosa que em va sorprendre. Vull dir que no<br />
semblava l’oficina d’un advocat, que era la professió que<br />
al nostre client li venia de família, tot i que el patriarca<br />
Font, el pare del nostre client, també havia fet incursions<br />
al món de la política. Tothom sabia que al Lluís Font no<br />
li agradava parlar d’aquest aspecte de la vida del seu progenitor.<br />
En altres temps, no tan llunyans, el Lluís Font<br />
pare havia estat vinculat al Movimiento, i ara això quedava<br />
lleig.<br />
El bufet d’advocats Font i Associats tenia la seu al<br />
passeig de Gràcia, i encara era un dels més prestigiosos i<br />
cars de Barcelona. Potser per això jo m’havia esperat una<br />
altra cosa, la veritat. L’oficina de la Diagonal on ens va<br />
rebre el diputat constava d’un rebedor, una petita sala de<br />
reunions i un despatx que donava al carrer. Sembla que<br />
des d’aquell lloc, a més de fer política, el Lluís Font dirigia<br />
vés a saber quins negocis. Possiblement no tenien res<br />
a veure amb el dret, però segur que resultaven igualment<br />
lucratius.<br />
La taula estava desendreçada i plena de papers. Hi<br />
havia cinc o sis diaris escampats per damunt, oberts per<br />
les pàgines de política, i una pila de dossiers. El Lluís<br />
Font anava amb mànigues de camisa i s’havia afluixat el<br />
nus de la corbata, però continuava tenint un aspecte impecable.<br />
En un racó, just darrere la porta, vaig veure un<br />
paquet embolicat amb paper d’embalar de color marró<br />
que tenia tot l’aspecte de contenir el retrat de la Lídia<br />
Font.<br />
—Els agraeixo que s’hagin acostat fins aquí —va dir<br />
donant-nos afectuosament la mà—. Avui tinc un dia<br />
complicat.<br />
114
A banda de la secretària, en aquell lloc no semblava<br />
que hi treballés ningú més. No hi havia cap bandera, ni<br />
cap fotografia institucional, ni tampoc cartells de propaganda<br />
electoral o res que delatés que allò era el despatx<br />
d’un polític important. Hi havia, això sí, dos moderns<br />
ordinadors (un per a la secretària i el que el Lluís Font<br />
tenia damunt la taula), un fax, un telèfon, i piles de llibres<br />
i dossiers amuntegats de qualsevol manera sobre un<br />
mobiliari una mica atrotinat que no s’havia canviat des<br />
dels anys setanta. El diputat ens va convidar a seure i ens<br />
va demanar si ens venia de gust un cafè.<br />
—Ja sé que és una mica aviat, però volia saber si han<br />
esbrinat alguna cosa —va fer—. Demà al matí, a primera<br />
hora, marxem tota la família a esquiar a Baqueira i no<br />
tornarem fins al 24, just a temps per celebrar la nit de<br />
Nadal. Potser jo hauré de fer cap a la seu del partit un<br />
parell de vegades, però tornaré a pujar a Baqueira el mateix<br />
dia.<br />
Érem a dia 20, o sigui que faltaven només cinc dies<br />
per Nadal. La veritat és que encara no havíem esbrinat<br />
gaire cosa.<br />
—De fet, fa poc que ens hi hem posat —va dir prudentment<br />
el Borja—. Però si ho vol podem explicar-li el<br />
que hem descobert. No és gaire...<br />
—Endavant.<br />
—Ara per ara —va començar el Borja— sabem que<br />
el Pau Ferrer és fora de Barcelona. —Això, de fet, ho sabíem<br />
perquè ho deia el missatge del seu contestador—.<br />
Es veu que passa llargues temporades a París, i sembla<br />
que pensa passar allí el Nadal. —Això últim, però, era<br />
invenció del Borja.<br />
115
El Lluís Font se l’escoltava en silenci mentre es movia<br />
d’un costat a l’altre amb la cadira amb rodes on estava<br />
arrepapat. Semblava una mica decebut, i el Borja va<br />
afegir:<br />
—Aquests assumptes porten el seu temps, sobretot<br />
si s’ha d’anar amb compte... Ara bé, hi ha una cosa...<br />
—va plantejar el meu germà amb prudència.<br />
—¿Sí? —el Lluís Font va alçar les celles, encuriosit.<br />
—Bé, potser és una fotesa... Potser no hi té res a veure,<br />
amb l’assumpte del quadro...<br />
—¿De què es tracta? ¿Han descobert alguna cosa estranya?<br />
—Potser m’ho va semblar a mi, però el nostre<br />
client semblava que de cop i volta s’havia trasbalsat una<br />
mica.<br />
El Borja va treure una petita agenda de tapes negres<br />
de la butxaca de l’abric i li va fer un resum del que havia<br />
succeït durant la setmana que havíem estat seguint la seva<br />
dona. Es va esplaiar explicant-li la trobada amb la dona<br />
morena al Sandor i l’entrevista que la Lídia Font havia<br />
mantingut amb el desconegut del Zurich. La dona morena,<br />
el Lluís Font va semblar que la reconeixia de seguida,<br />
però no va fer cap comentari. Pel que fa a l’altre<br />
home, en canvi, es va mostrar molt més interessat. Semblava<br />
sincer quan deia no tenir ni idea de qui podia ser.<br />
—¿N’està segur, que no era el pintor, aquest tal Pau<br />
Ferrer? Potser fa veure que és fora perquè no l’emprenyin...<br />
—va fer una pausa—. Jo mateix faig servir aquesta<br />
excusa, de vegades.<br />
—De cap manera —vaig dir jo—. No s’assemblava<br />
gens a les fotografies que hem trobat a internet. L’home<br />
del Zurich era molt més jove.<br />
116
—I, ¿com és? ¿Quin aspecte té?<br />
—¿L’home del Zurich? —vaig preguntar.<br />
—No, el Pau Ferrer. Diu que han vist fotografies...<br />
—Doncs...<br />
—Passa dels seixanta —em va interrompre el Borja,<br />
que per aquestes coses s’explica millor que jo—. De fet<br />
—va tornar a consultar l’agenda—, va néixer el 1941 (o<br />
sigui que té seixanta-quatre anys), però es conserva prou<br />
bé, les coses com siguin. Té aspecte d’artista, i es veu que<br />
té diners.<br />
—No m’estranya. Amb el que fa pagar pels seus quadros...<br />
—va fer el diputat alçant les celles.<br />
—En realitat li vénen de família, sobretot per part<br />
de la mare, que era francesa —va continuar el Borja—,<br />
però es veu que ell també n’ha fet uns quants, amb això<br />
de la pintura. Ha viscut molts anys a França, a París, on<br />
és força conegut. Segons les nostres informacions, a principis<br />
dels noranta va decidir instal.lar-se a Barcelona,<br />
però es va emprenyar força perquè volia muntar una<br />
fundació i no va trobar ningú que li fes costat. Fa uns<br />
anys es va comprar una nau immensa a Sant Just Desvern,on<br />
viu i té l’estudi. Gasta fama de bohemi i de ser<br />
una mica extravagant. I és... —el Borja va fer una pausa<br />
i va abaixar el to de veu— d’esquerres. Pacifista i tot<br />
això...<br />
—Només faltava això! —va dir el Lluís Font deixant<br />
anar un sospir i abaixant els ulls—. La Lídia embolicada<br />
amb un d’aquests...<br />
—En realitat, això encara no ho sabem —vaig dir<br />
per animar-lo.<br />
Es va encendre un cigarret i ens en va oferir. En<br />
117
aquell moment va entrar la secretària amb tres tallats i li<br />
va recordar que encara tenia una llarga llista de trucades<br />
pendents.<br />
—¿I l’home del Zurich? —va preguntar quan la secretària<br />
va haver tancat la porta—. ¿Vol dir que no s’estaven<br />
barallant com dos enamorats? —Aquest cop la<br />
pregunta es dirigia directament a mi, que havia estat l’únic<br />
testimoni ocular de la trobada—. Potser hi havia alguna<br />
mena de relació entre ells... —va proposar.<br />
—No, no, de cap manera —vaig sacsejar el cap—.<br />
Estic segur que entre aquell home i la seva dona no hi<br />
havia cap relació... íntima. No semblava pas la mena d’home<br />
que pogués impressionar una dona com la seva. Vull<br />
dir que..., no sé, que aquell home més aviat tenia aspecte<br />
d’oficinista o de venedor...<br />
—Bé. Intentaré consultar l’agenda de la Lídia, a<br />
veure si hi surt algun nom. Mentrestant, mentre nosaltres<br />
som a Baqueira, potser podrien dedicar-se a esbrinar<br />
més coses sobre aquest Pau Ferrer. Ara per ara és<br />
l’única pista que tinc, i vull pensar que aquest quadro<br />
—i va assenyalar el paquet que hi havia darrere la porta—<br />
és l’únic retrat que ha fet a la Lídia. Si n’hi hagués<br />
d’altres circulant...<br />
—Per això mateix creiem que ens caldrà anar a París<br />
—va improvisar el Borja—. Podríem aprofitar aquests<br />
dies que seran fora per fer una investigació sobre el terreny.<br />
No sabia pas com li explicaria, jo, a la Montse que<br />
me n’havia d’anar de viatge, i justament a París, precisament<br />
pocs dies abans de Nadal. A casa hi hauria esbroncada.<br />
Feia anys que la Montse parlava d’anar a passar-hi<br />
118
un cap de setmana romàntic, però ho havíem anat deixant<br />
perquè quan no era per les peles era pels nens. La<br />
qüestió és que no li faria cap gràcia que jo me n’hi anés<br />
sense ella.<br />
—Bé, si ho creuen imprescindible... —va fer el diputat—.<br />
Només els demano, una vegada més, que siguin<br />
tan discrets com puguin. Vull dir que espero que no es<br />
presentin a casa d’aquest paio i li preguntin directament<br />
si té un embolic amb la meva dona...<br />
—I esclar que no! —va exclamar el Borja—. Hi ha<br />
altres maneres. Confiï en nosaltres.<br />
—Suposo que, donades les circumstàncies, no tinc<br />
altre remei. —I va afegir, amb un somriure que pretenia<br />
ser amarg—: Nosaltres, els polítics, estem acostumats a<br />
no confiar mai en ningú.<br />
«Tampoc ningú no es refia dels polítics», vaig pensar.<br />
Pero ara li tocava el torn al Borja. D’aquella part<br />
sempre s’encarregava ell.<br />
—Daixò, necessitarem una provisió de fons, per les<br />
despeses de viatge, l’hotel...<br />
—¿Quant més necessiten?<br />
—Doncs... almenys cinc mil més —va dir el Borja<br />
molt segur, com si s’hagués limitat a demanar-li foc.<br />
Jo em vaig tornar a sobresaltar en escoltar aquella<br />
quantitat. Encara no feia dues setmanes que el Lluís<br />
Font n’havia afluixat cinc mil, i, de fet, l’única informació<br />
que li havíem donat era la que havíem trobat navegant<br />
una tarda per internet. Certament, ens havíem<br />
passat una setmana amunt i avall darrere la seva dona,<br />
però ho vaig trobar excessiu. Sense protestar, el Lluís<br />
Font va obrir un calaix, es va posar a comptar i va dei-<br />
119
xar damunt la taula els cinc mil euros que el Borja li havia<br />
demanat.<br />
—Amb això n’hi van deu —va dir molt seriós—. Espero<br />
que a la tornada em podran dir alguna cosa més<br />
concreta. —La veritat és que no semblava precisament<br />
feliç d’haver-se de desprendre d’aquella quantitat.<br />
—No pateixi —es va apressar a dir el Borja—. Segur<br />
que a París en traurem l’entrellat.<br />
En aquell moment va sonar el telèfon i el Lluís Font<br />
ens va demanar que el dispenséssim. Aquella tarda tenia<br />
una reunió de partit i encara havia de fer moltes trucades.<br />
Vam sortir del despatx, més contents que uns gínjols,<br />
i vam decidir anar a celebrar aquell aguinaldo inesperat<br />
amb un vermut.<br />
—Aquesta tarda passarem per una agència de viatges<br />
—va anunciar el Borja—. Potser podríem anar a París<br />
demà mateix, perquè està clar que l’home està impacient.<br />
Si tot va bé, amb un parell de dies en tindrem<br />
prou. Daixò, perquè tu no et veuries pas amb cor d’anarhi<br />
tot sol, ¿oi? —va dir com aquell que res.<br />
—I esclar que no! —vaig protestar—. No sabria pas<br />
com fer-m’ho, jo, a París... A més, fa molts anys que no<br />
parlo francès, des de l’escola, més ben dit.<br />
—Home, el Pau Ferrer bé deu parlar català, amb<br />
aquest nom... —va insistir.<br />
—¿Què passa? Pensava que et faria gràcia, això d’anar<br />
a París amb les despeses pagades... —ara sí que no<br />
entenia res.<br />
—La veritat és que París no m’agrada gaire —va dir<br />
amb un deix una mica trist.<br />
—Aquesta sí que és bona!<br />
120
Jo no tenia cap intenció d’anar tot sol a París a entrevistar-me<br />
amb un pintor ric i bohemi a qui no coneixia<br />
de res per provar d’esbrinar si tenia un embolic amb<br />
la dona d’un diputat català.<br />
—Oblida-ho, només era una idea. Hi anirem plegats<br />
—va sospirar el Borja.<br />
Però va resultar que aquella tarda no vam anar a cap<br />
agència de viatges perquè, després de dinar mentre jo<br />
feia el mandra ajagut al sofà, el Borja va trucar tot moix<br />
per dir-me que s’estava al llit, amb febre i tot el cos adolorit.<br />
Havia agafat la grip. Al matí següent vaig anar-lo a<br />
veure al seu pis i vaig comprovar que no havia millorat<br />
gaire. Encara tenia molta febre i estossegava, i l’única<br />
cosa que li abellia era dormir. Com que viu sol, li havia<br />
portat alguna cosa per menjar, però vaig descobrir que<br />
algú se m’havia avançat, ja que tenia la nevera plena.<br />
Vaig resar perquè aquest algú no fos la Lola.<br />
El Borja viu en un àtic minúscul a la part de dalt del<br />
carrer Balmes, que em penso que és de la Merche. Tot i<br />
que l’apartament és molt petit, està decorat amb un gust<br />
car i exquisit on es nota la mà d’una dona. El meu germà,<br />
pulcre i polit com és, acostuma a tenir-ho tot net i endreçat<br />
com una patena. Suposo, però, que el lloguer li<br />
surt de franc, perquè aquesta mena d’apartaments en<br />
aquella zona de Barcelona surten per un pico.<br />
Aquella grip li va durar uns quants dies, o sigui que<br />
d’anar a París abans de Nadal, res de res. Vam decidir<br />
que posposaríem el viatge per després de festes, perquè<br />
jo vaig negar-me en rodó a anar-hi sol. No hauria sabut<br />
per on començar i sé que no n’hauria tret res, excepte<br />
passar-m’ho malament i fer el ridícul. El Borja va apro-<br />
121
fitar aquells dies per descansar i refer-se (que entre la<br />
Merche, la Lola i el cas bona falta li feia), i jo per fer contenta<br />
la Montse ajudant-la amb els preparatius de Nadal<br />
i ocupant-me de l’Arnau. No puc negar que aquell any<br />
tant la Montse com jo estàvem de molt bon humor. Gràcies<br />
al Lluís Font, per primera vegada en molts anys<br />
aquell Nadal seria millor del que havíem previst. A més,<br />
finalment la Montse havia desistit de fer-se vegetariana,<br />
la Lola feia dies que no apareixia per casa i les notes de<br />
les bessones no eren tan dolentes com ens havíem imaginat.<br />
La cosa semblava rutllar, de manera que fins i tot<br />
jo em vaig permetre el luxe d’oblidar-me durant uns<br />
quants dies de tots els problemes i vaig decidir aprofitar<br />
la grip del Borja i les vacances dels Font a Baqueira per<br />
capbussar-me en la lectura de la novel.la policíaca que la<br />
Montse m’havia regalat per Sant Jordi i que, a hores d’ara,encara<br />
no havia tingut ni temps ni esma per fullejar.<br />
122
10<br />
Quan va sonar el telèfon, encara era al llit fent la migdiada,<br />
i això que ja eren quarts de nou del vespre. Estava intentant<br />
pair el dinar de Nadal, perquè, com em passa<br />
cada any, havia abusat de la carn d’olla, del capó, dels<br />
torrons, del vermut, del vi, del cava i, sobretot, dels licors.<br />
Les nenes estaven mirant la televisió, i la Montse, que<br />
també s’havia llevat no feia gaire, traginava per la cuina.<br />
L’Arnau era al seu llit dormint, aliè a l’empatx i la ressaca<br />
que els adults arrossegàvem. No recordava com hi havia<br />
arribat, al llit. Només sé que quan la sogra em va fer<br />
dos petons per acomiadar-se cap allà les set, vaig notar<br />
que la ferum a conyac del seu alè havia vençut la bafarada<br />
de perfum ranci que li havia ensumat en arribar.<br />
—És el Borja —va anunciar la Montse esverada—.<br />
Sembla una mica alterat. Es veu que en passa alguna.<br />
Em vaig llevar de mala gana, amb el cap espès i la<br />
boca pastosa. L’endemà, dia de Sant Esteve, el Borja havia<br />
de venir a dinar a casa. La Montse s’havia entossudit<br />
a convidar-lo, suposo que a instàncies de la Lola, i vaig<br />
suposar que trucava per donar alguna excusa i estalviarse<br />
el mal tràngol.<br />
—Prepara’t. Passo a recollir-te amb un taxi d’aquí a<br />
vint minuts —em va abocar per telèfon.<br />
123
—Però, ¿què dius? Si avui és Nadal! —vaig protestar—.<br />
¿Què vols que se m’emprenyi, la Montse? A més,<br />
tinc ressaca...<br />
—Eduard, és un assumpte urgent —va dir molt seriós.<br />
—No pot haver-hi res tan urgent, avui...! —vaig repetir—.<br />
Au, vés a dormir-la. Ja ens veurem demà!<br />
—La Lídia Font l’ha dinyat —va dir abans que jo<br />
aconseguís penjar el telèfon—. Es veu que l’han assassinat.<br />
A casa seva.<br />
—Òndia!<br />
—M’ha trucat el Lluís Font i m’ha demanat que hi<br />
anem de seguida. Estan esperant el jutge.<br />
—Però, Borja, nosaltres, ¿què coi hi pintem? —jo<br />
també em vaig començar a esverar—.Vull dir que una<br />
cosa és allò del quadro, i una altra de molt diferent un<br />
assassinat...<br />
La Montse, que era al meu costat, es va sobresaltar<br />
en sentir la paraula «assassinat», i va parar l’orella. Quan<br />
pengés, hauria d’explicar-li alguna cosa. Alguna cosa<br />
creïble.<br />
—Afanya’t —va insistir el meu germà—. Seré a casa<br />
teva d’aquí a vint minuts —i va penjar.<br />
Com que no tenia temps d’inventar-me una mentida,<br />
vaig decidir explicar a la Montse més o menys la veritat.<br />
El diputat Lluís Font ens havia contractat perquè féssim<br />
algunes indagacions relacionades amb una pintura<br />
que havia comprat a París, i, segons m’havia dit el Borja<br />
per telèfon, acabaven d’assassinar la seva dona i volia que<br />
hi anéssim al més aviat possible. No vaig dir-li, però, que la<br />
pintura en qüestió era un retrat de la seva muller.<br />
124
—¿Quina mena d’indagacions? —va preguntar entre<br />
encuriosida i amoïnada—. ¿Que no us dediqueu a<br />
assessorar sobre inversions, tu i el Borja?<br />
—Esclar, però els quadros i les obres d’art també són<br />
inversions, ja ho saps...<br />
—Doncs no entenc què dimonis tenen a veure els<br />
vostres negocis amb això que dius que ha passat —va argumentar<br />
la Montse—. ¿Hi han entrat lladres? ¿Que<br />
potser la mort ell? Ah, esclar, és això...! <strong>Un</strong> altre cas de<br />
violència de gènere!<br />
—Dona, no ho crec... —vaig dir mentre em vestia.<br />
Tant de bo el Borja arribés aviat i m’estalviés l’interrogatori—.<br />
Potser ha estat un robatori, com dius...<br />
—No sé per què us hi heu d’embolicar, en una cosa<br />
així... —va rondinar—. <strong>Un</strong> dia de Nadal...! I, a més, si hi<br />
ha polítics pel mig, val més que vagis amb compte. Ja sabem<br />
com les gasten... —va alçar les celles i es va posar seriosa—.<br />
Fes-me cas i no t’hi emmerdis, Eduard. Tinc un<br />
pressentiment estrany, un no-sé-què aquí, a l’estómac.<br />
—El que hi tens és el dinar de Nadal, com jo. A més,<br />
no puc pas deixar penjat el Borja.<br />
—¿Dius que és un diputat? —va demanar la Montse<br />
encuriosida—. ¿De quin partit? ¿És de dretes o d’esquerres?<br />
—Doncs mira —vaig haver de confessar— resulta<br />
que és de dretes.<br />
—O sigui que treballes per a ells... —em va fer sentir<br />
com si m’hagués venut a un grup d’extraterrestres que<br />
haguessin vingut a envair el planeta.<br />
—¿Que els preguntes, tu, a les teves clientes, quin<br />
partit voten? —vaig fer-me l’escandalitzat pel seu co-<br />
125
mentari—. No estan els temps per a subtileses, Montse,<br />
prou que ho saps.<br />
—Tot això em sembla molt estrany.<br />
I llavors, amb aquell to de veu gèlid que només saben<br />
posar les dones, va pronunciar aquelles esgarrifoses<br />
paraules que algú hauria d’esborrar del diccionari:<br />
—Ja parlarem.<br />
Començàvem a tenir un problema. Fins aleshores, la<br />
Montse s’havia conformat amb les poques explicacions<br />
que jo li donava sobre la meva feina, però potser a partir<br />
d’ara em cosiria a preguntes. O sigui, que em veuria<br />
obligat a dir-li més mentides i, coneixent la meva poca<br />
memòria, segur que m’acabaria enxampant. En algun<br />
lloc del cervell se’m va encendre una llumeta vermella<br />
d’alarma.<br />
—Potser només és això, dona, que també li han robat<br />
el quadro... —vaig insistir. Jo sabia, però, que el Lluís<br />
Font el tenia ben desat al seu despatx—. M’ha dit el Borja<br />
que m’ho explicarà tot pel camí. Au, sigues bona noia<br />
i prepara’m una mica de cafè mentre em rento la cara i<br />
m’acabo de vestir. Encara tinc la panxa embotida...<br />
—Ja et vaig dir que t’estaves passant amb els torrons.<br />
Del de xocolata, no n’has deixat ni un bocí.<br />
—Pitjor la teva mare, que s’ha polit l’ampolla de Torres<br />
10...<br />
—No exageris! —va somriure mentre posava la cafetera<br />
al foc.<br />
Per sort, les nenes miraven la tele amb uns walkman<br />
a les orelles i no s’havien assabentat de res. A més,<br />
estaven entretingudes enviant missatges pels mòbils<br />
que els havíem regalat la nit abans (i que, gràcies a l’a-<br />
126
mic del Borja, m’havien sortit molt bé de preu). Tot just<br />
acabava de veure’m d’un glop una tassa de cafè quan va<br />
sonar el timbre de la porta. Vaig respirar alleujat. No<br />
feia ni un quart d’hora que el Borja i jo havíem parlat<br />
per telèfon.<br />
—Ara mateix baixo —vaig dir mentre em posava<br />
l’abric a corre-cuita.<br />
Vaig fer un petó a la Montse i vaig córrer escala avall<br />
sense esperar l’ascensor. I aleshores, en sortir al carrer,<br />
vaig tenir una sorpresa.<br />
Estava nevant, es veu que des de feia estona, i sobre<br />
els cotxes i les voreres començava a agafar una finíssima<br />
capa de polsim blanc. Com que ja era de nit i les cortines<br />
estaven corregudes, a casa no ens n’havíem adonat. Vaig<br />
informar la Montse per l’intèrfon, perquè que nevi a<br />
Barcelona és tot un esdeveniment.<br />
—Montse, mira per la finestra, que està nevant!<br />
—vaig dir cridant una mica perquè l’aparell no funciona<br />
gaire bé i els veïns no ens posem d’acord per canviar-lo.<br />
—Au, afanya’t, home! —va exclamar el Borja, impacient.<br />
El meu germà s’esperava dins del taxi, davant mateix<br />
de la porta de casa, i vaig apressar-me a pujar-hi. També<br />
feia cara de cansat, però semblava recuperat de la grip i<br />
prou excitat.<br />
—Quin merder! Just el dia de Nadal! —vaig dir<br />
mentre m’asseia—. ¿Se l’ha carregada ell? —Al capdavall,<br />
l’observació de la Montse no era pas tan desencertada.<br />
Potser ella li havia confessat que tenia un amant i<br />
ell havia comès un <strong>crim</strong> passional.<br />
127
—Xssssst! Abaixa la veu, home! —va dir posant-se<br />
un dit als llavis.<br />
—Em sap greu —vaig fer amb un xiuxiueig—. Però,<br />
¿l’ha mort ell?<br />
—No diguis bestieses! Vull dir... que suposo que no<br />
ha estat ell, esclar.<br />
—Potser ha estat a cop calent. Potser li ha explicat<br />
allò del quadro, s’han barallat... —vaig plantejar en veu<br />
baixa perquè no ens sentís el taxista.<br />
—No és l’estil d’aquesta mena de gent —va negar<br />
amb el cap—. Els homes com el Lluís Font no maten les<br />
seves dones quan descobreixen que els posen banyes.<br />
Truquen als advocats o es consolen amb la secretària<br />
—va pontificar.<br />
—O sigui, que no saps què ha passat —vaig concloure.<br />
De fet, el Lluís Font havia trucat al Borja i s’havia limitat<br />
a demanar-li que hi anéssim de seguida, que havia<br />
passat una desgràcia.<br />
El taxista semblava encuriosit. Estava més pendent<br />
de la conversa que el Borja i jo manteníem en veu baixa<br />
que de la conducció. El meu germà em va fer un senyal<br />
perquè fos discret.<br />
—Quan arribem, deixa’m parlar a mi —va dir.<br />
De fet, jo sempre ho feia això, deixar-lo parlar a ell.<br />
Ara bé, no sabia pas com justificaria davant la policia o<br />
al jutge la nostra presència a cals Font. Vaig pensar en<br />
l’empresa que no existia i en els impostos que no pagàvem.<br />
Em vaig imaginar la policia escorcollant el nostre<br />
despatx i descobrint que darrere les portes de caoba només<br />
hi havia el mur de la paret, i se’m va fer un nus a<br />
128
l’estómac. També vaig recordar que els únics morts que<br />
havia vist de prop s’estaven tranquil.lament dins d’un<br />
taüt a Sancho de Ávila, convenientment maquillats i envoltats<br />
de flors. Només pensar en la possibilitat de trobar-nos<br />
un cadàver ensangonat, potser desfigurat o mutilat,<br />
em va fer venir fluixera. Vaig notar que des de la<br />
boca de l’estómac em pujava una mena de basca i vaig<br />
tenir por de marejar-me. Necessitava un cigarret, però fa<br />
anys que als taxis ja no es pot fumar.<br />
A mesura que ens acostàvem a la part alta de la ciutat,<br />
Barcelona s’anava tornant més blanquinosa i els<br />
flocs de neu semblaven més grans i d’un blanc més pur.<br />
No hi havia ningú pels carrers, fantasmagòrics sota l’enllumenat<br />
de Nadal, i tan silenciosos que costava creure<br />
que érem a la mateixa ciutat de sempre. Envoltats d’aquella<br />
blanca pau nadalenca, nosaltres ens dirigíem a<br />
l’escenari d’un <strong>crim</strong>.<br />
A l’entrada de la casa del Lluís Font hi havia una<br />
ambulància, un cotxe de bombers, tres cotxes de policia<br />
i una gent que semblaven periodistes. Es veu que els policies<br />
estaven avisats de la nostra arribada, perquè ens<br />
van deixar passar sense problemes quan els vam donar<br />
els nostres noms i els vam explicar que el diputat Lluís<br />
Font ens estava esperant. Per raons òbvies, el Borja va<br />
dir que s’havia deixat la documentació a casa i es van<br />
conformar amb el meu DNI. Només de baixar del taxi,<br />
els periodistes se’ns havien tirat a sobre com voltors,<br />
però nosaltres, per precaució, no els vam deixar que ens<br />
sentissin ni la veu.<br />
Ens va obrir la porta una noia molt jove, d’aspecte<br />
oriental, vestida amb un uniforme de setí negre brillant<br />
129
i un davantal i una còfia de color blanc. Era molt baixeta<br />
i semblava espantada.<br />
—Señol en el salón, con policía. Mucha policía —va<br />
fer gesticulant amb les mans—. Señola muelta, de lepente.<br />
Señol vendlá ‘nseguida. ¡Espelal!<br />
En menys d’un minut va sortir a rebre’ns el Lluís<br />
Font. Feia cara de circumstàncies però semblava controlar<br />
la situació.<br />
—Gràcies per venir tan de pressa —va dir amb el<br />
posat seriós mentre allargava la mà al Borja—. Ha passat<br />
una desgràcia.<br />
El Borja se li va abraçar i li va donar el condol efusivament,<br />
com si ells dos fossin amics de tota la vida. Jo<br />
em vaig limitar a estrènyer-li la mà i a dir-li que l’acompanyava<br />
en el sentiment posant cara de circumstàncies.<br />
—El jutge encara no ha arribat —ens va informar—.<br />
Sembla que no el localitzen. La policia ho ha fotografiat<br />
tot, però m’agradaria que discretament hi fessin un cop<br />
d’ull. No hi posaran pegues.<br />
—Esclar —va dir el Borja adoptant un aire professional,<br />
tot i que no sé ben bé de què. Jo em vaig limitar a<br />
seguir-lo, resant per no fer el ridícul desmaiant-me si hi<br />
havia molta sang pel mig.<br />
Vam acompanyar el diputat per un ampli passadís<br />
ple de quadros amb signatures conegudes (entre elles,<br />
per descomptat, un parell de Tàpies), fins que vam arribar<br />
a un saló que era tan gran com tota casa meva. Em<br />
va cridar l’atenció el fet que allí dins tot fos de color<br />
blanc: les parets, els mobles, els sofàs, els coixins que hi<br />
havia damunt dels sofàs, les catifes esteses damunt del<br />
parquet, els cendrers, els gerros de porcellana, les flors...<br />
130
Fins i tot la decoració de l’immens arbre de Nadal que hi<br />
havia en un racó, a prop d’una llar de foc que no es devia<br />
encendre mai, era de color platejat. I tanmateix, totes<br />
les línies de fuga d’aquell decorat de revista convergien<br />
en el cos sense vida de la Lídia Font. Jeia estesa teatralment<br />
damunt d’una de les catifes blanques, gairebé al<br />
bell mig de l’habitació, i anava tota vestida de vermell.<br />
Tant el vestit, llarg, elegant i de festa, com les sabates<br />
de taló eren vermelles. Recordaven una mica les que<br />
portava a la pintura reproduïda en el catàleg que ens havia<br />
mostrat el Lluís Font. La vaig mirar, vaig mirar el<br />
Borja i, tan discretament com vaig poder, em vaig rascar<br />
el nas perquè el Borja sabés que anava vestida d’un d’aquells<br />
colors que ell no pot veure. De fet, la Lídia Font<br />
semblava estesa allí expressament per donar una nota de<br />
color a l’habitació. Vaig pensar que fins i tot morta tenia<br />
classe. Tenia els ulls oberts i un horrible rictus de dolor<br />
al rostre, però no s’hi veien grans taques de sang ni cap<br />
ferida. Dels llavis li regalimava, gairebé imperceptible,<br />
un filet de bava i sang.<br />
—Déu meu! —se’m va escapar en veu baixa mentre<br />
notava com les cames em feien figa.<br />
—Es veu que la mort ha estat gairebé instantània<br />
—va explicar el Lluís Font, com si aquest detall fes<br />
menys terrible l’escena. Em vaig fixar que el diputat tenia<br />
el rostre tens però els ulls ben secs.<br />
Si en aquell moment m’hagués despertat i m’hagués<br />
trobat al meu llit, al costat de la Montse, mig congelat<br />
perquè ella sempre acaba embolicada en l’edredó i em<br />
deixa amb tot el cos a l’aire, no m’hauria estranyat pas.<br />
Hi ha experiències que, viscudes enmig d’una ressaca,<br />
131
adopten l’aire d’un somni. Aquella enorme habitació<br />
blanca, amb la neu blanca caient a fora i el cadàver de la<br />
Lídia Font embolcallat amb un vestit de color vermell,<br />
semblava més aviat el deliri d’un pintor o d’un director<br />
de cinema que no pas una escena del món real.<br />
—Eh! Pero, ¿qué hace? —vaig sentir que cridava un<br />
policia.<br />
Aquell crit em va fer tornar de cop i volta a la realitat.<br />
M’havia quedat com encantat contemplant l’escenari<br />
d’aquella desgràcia, i, em sap greu dir-ho, gaudint d’una<br />
experiència que podríem anomenar estètica, i no<br />
havia prestat atenció als moviments del Borja.<br />
—¡Que este tío se ha comido un bombón de éstos, tú...!<br />
—va dir el mateix policia—. Oiga, ¿se encuentra usted<br />
bien?<br />
El Borja era al costat del piano, a l’altra banda de<br />
l’habitació, i, pel que semblava, acabava de cruspir-se un<br />
bombó d’una capsa oberta que hi havia al damunt.<br />
—¿Qué quiere decir? —el Borja es va posar pàl.lid tot<br />
d’una.<br />
Els policies van observar-lo durant uns segons, sense<br />
saber què fer, i després un d’ells va dir:<br />
—Doncs sembla que no són els bombons, mi sargento...<br />
—¿Que no son el qué? —vaig sentir que deia el Borja<br />
amb un filet de veu.<br />
—¡Cagüen la hostia! ¿Y ahora qué coño le vamos a<br />
contar al juez? —va escridassar el policia que portava la<br />
veu cantant—. ¿Que se han comido ustedes las pruebas<br />
delante de nuestras narices? ¡Cagüen Dios! (Con perdón)<br />
¡Lo que faltaba...!<br />
132
—Tranquilo, mi sargento...<br />
—Ni tranquilo ni leches. —Aquell policia va començar<br />
a suar, visiblement nerviós—. No deberíamos<br />
haber dejado entrar a nadie. ¡Y usted tenía que haber estado<br />
más al tanto, Capdemuny!<br />
—Casademunt, mi sargento. Me llamo Casademunt<br />
—el va rectificar.<br />
—¿Segur que es troba bé? —va preguntar el Lluís<br />
Font al Borja amb cara de sincera preocupació.<br />
—No ho sé, em penso que sí... Em sap greu, ha estat<br />
un gest automàtic. Tinc debilitat pels marron glacé. —I<br />
va aclarir, dirigint-se als policies—: Es que no son bombones,<br />
es otra cosa... —i de cop i volta el Borja es va adonar<br />
del que passava—. ¿Qué quiere decir con esto de las<br />
pruebas? ¿No supondrá que estos dulces están... mal?<br />
—Aquests senyors pensen que es podria tractar<br />
d’un enverinament... —va explicar en veu baixa el<br />
Lluís Font.<br />
—Necessito un conyac —va fer el Borja amb aire de defalliment,<br />
mirant-se l’ampolla de conyac francès que hi<br />
havia damunt d’una tauleta a prop del cadàver de la Lídia<br />
Font.<br />
—Noooooooo! —vam cridar tots alhora.<br />
Es veu que poc abans de caure fulminada, la Lídia<br />
Font s’havia servit una copa de conyac i havia obert<br />
aquella capsa de marron glacé. Al costat de la capsa hi<br />
havia el paper de regal amb què anaven embolicats, i em<br />
vaig fixar que tant el paper com la capsa eren de can<br />
Foix. De marron glacé només en faltaven dos. L’un se<br />
133
l’havia cruspit el Borja, l’altre, presumiblement, la dona<br />
que estava estesa a terra.<br />
—La meva dona també tenia debilitat pels marron<br />
glacé —va explicar el Lluís Font—. Era una dèria, més<br />
ben dit. Era de l’única cosa de la qual no es privava, i<br />
això que sempre estava fent règim. Se’ls podia menjar a<br />
grapats.<br />
Aquell cop, però, només li havia donat temps a empassar-se’n<br />
un. El jutge continuava sense arribar (a cals<br />
Font el sarau havia començat cap a quarts de vuit de la<br />
tarda, però eren quarts d’onze i la policia encara provava<br />
de localitzar el jutge instructor). Mentrestant, els tres<br />
policies que hi havia al saló, visiblement nerviosos, no<br />
ens treien l’ull de sobre.<br />
—¿Per què no ens explica què ha passat? —va suggerir<br />
el Borja.<br />
—Devien ser dos quarts de vuit —va començar el<br />
Lluís Font—. Tothom havia marxat. Hem tingut un dinar<br />
familiar, esclar. Com cada any, érem una bona colla:<br />
els meus pares, els meus sogres, el meu germà Xavier, la<br />
seva dona i els seus tres fills, la germana de la Lídia, i nosaltres<br />
i la Núria, la nostra filla. Després que tothom marxés,<br />
m’he tancat al despatx per fer algunes trucades. La<br />
Lídia s’ha quedat fullejant una revista aquí, al saló. —Va<br />
fer una pausa, com si necessités recuperar l’aplom—. La<br />
noia —es referia a l’oriental endiumenjada que ens havia<br />
obert la porta— s’havia quedat per aquí, endreçant.<br />
Es veu que, de cop i volta, la Lídia... —va fer una altra<br />
pausa— ha fet un crit, s’ha començat a cargolar de dolor<br />
i ha caigut a terra. M’ha vingut a avisar de seguida, però<br />
quan he arribat ja semblava morta. Estava com ara i no<br />
134
tenia pols. De seguida he trucat a una ambulància. He<br />
pensat que es tractava d’un atac de cor —va dir abaixant<br />
els ulls.<br />
I va afegir:<br />
—De fet, jo encara m’ho penso, però els de l’ambulància<br />
no ho han vist clar i han avisat la policia. Com<br />
ja els he dit, aquests senyors —va dir referint-se als policies<br />
que eren en un racó de l’habitació i que de tant en<br />
tant maleïen en veu alta que el jutge no arribés— diuen<br />
que sembla un enverinament. És per la mica de sang que<br />
té a la boca i la que hi ha a terra.<br />
Al costat d’on jeia estesa la Lídia Font hi havia, en<br />
efecte, una petita taca de vòmit i sang. Jo no entenia per<br />
què aquell home ens explicava tot allò ni què pintàvem<br />
nosaltres a casa seva. Tampoc entenia com és que la policia<br />
no ens feia fora de l’habitació, ja que nosaltres no<br />
érem de la família ni vivíem en aquella casa, però suposo<br />
que el fet de ser una persona influent serveix per a<br />
aquestes coses. El Borja, que semblava recuperat de<br />
l’ensurt, havia recobrat la compostura i es comportava<br />
com si fos un detectiu professional. <strong>Un</strong> detectiu de<br />
pega, esclar.<br />
—¿Sap d’on han sortit, el conyac i els marron glacé?<br />
—li va preguntar suaument el meu germà.<br />
—La veritat és que no ho sé —el diputat va remenar<br />
el cap—. El conyac suposo que va arribar en alguna panera.<br />
En rebo unes quantes, per Nadal. I els marron glacé...<br />
—va dubtar una mica—, sí, ara me’n recordo, la Lídia<br />
em va comentar que els hi havien enviat amb una<br />
nota. Ho recordo perquè ella no entenia la signatura i<br />
me la va ensenyar.<br />
135
—¡<strong>Un</strong> momento! —va fer el policia que moments<br />
abans havia esbroncat el Borja dirigint-se a nosaltres—.<br />
¿Dice que hay una nota? ¿Dónde está?<br />
—Doncs no ho sé, a l’escriptori de la Lídia, imagino,<br />
si és que la va guardar... —va fer el Lluís Font—. Ara diré<br />
a la noia que els acompanyi a buscar-la. De fet —va afegir—,<br />
era una postal espantosa...<br />
Al cap d’uns minuts, un dels policies va tornar amb<br />
una postal de Nadal molt carrinclona, com les que ens<br />
envien els oncles cada any. La duia dintre d’una mena de<br />
bosseta de plàstic transparent.<br />
—¿Es ésta? —va preguntar el policia.<br />
—Sí, creo que sí. Pero yo tampoco sé quién la firma...<br />
—va contestar el Lluís Font.<br />
—¿Y el sobre? —va preguntar l’altre policia, que<br />
semblava que era el qui manava.<br />
—Pues, ahora que lo dice —va reflexionar el Lluís<br />
Font en veu alta—, la postal estaba dentro de un sobre<br />
blanco, pero sólo ponía el nombre de mi mujer... Supongo<br />
que debió de tirarlo.<br />
El policia, que duia posats un guants de cirurgià,<br />
va treure la postal de la bosseta i la va examinar amb<br />
cura. El Borja i jo vam estirar el cap per fer-li una ullada.<br />
Amb una cal.ligrafia més aviat tremolosa i amb tinta<br />
de bolígraf de color blau, algú havia escrit el següent:<br />
«Molt agraït per tot. Que passeu unes Bones Festes!<br />
<strong>Un</strong>a abraçada.»<br />
I després hi havia una signatura il.legible.<br />
136
—¿No devia pas arribar per correu, aquest paquet?<br />
—vaig preguntar jo.<br />
—No, em penso que el va portar un missatger —va<br />
fer el Lluís Font—. Potser la noia se’n recordarà. O potser<br />
no, perquè ara, per Nadal, en rebem molts, d’obsequis<br />
i felicitacions...<br />
Vaig pensar en totes les persones que devien enviar<br />
regals als Font, ja fos per agrair-los algun favor o amb<br />
l’esperança de rebre’n un més endavant. Per Nadal, el<br />
suborn és permès si té forma de pernil o de panera.<br />
—¿I no li va estranyar, a la seva dona, que un desconegut<br />
li enviés aquesta capsa de bombons? —vaig gosar<br />
preguntar.<br />
—Són marron glacé... —va puntualitzar el Borja,<br />
una mica ofès per la confusió.<br />
—Bé, la Lídia en rep..., en rebia moltes, de notes d’agraïment,<br />
acompanyades de flors, capses de bombons i<br />
coses per l’estil. —I va afegir—: Tothom sap que li encantaven<br />
els marron glacé, tothom que la coneixia una<br />
mica. En la nostra posició, hi ha molta gent que ens demana<br />
petits favors, i, quan podem, doncs, esclar...<br />
El va interrompre la minyona, que va entrar tota esverada.<br />
—¡Señolita Núlia vomitando aliba! —va dir amb<br />
cara d’espant i gesticulant amb tot el cos—. ¡Señol subir<br />
enseguida! ¡Ella mala, muy mala!<br />
—Déu meu! —va cridar el Lluís Font amb cara d’esverat.<br />
—¡Casadepuny, acompáñele! —va cridar el sergent.<br />
El Lluís Font i el policia van sortir escopetejats de<br />
l’habitació i van enfilar escales amunt. Nosaltres ens<br />
137
vam quedar al saló amb dos policies que no ens treien<br />
l’ull del damunt, sobretot al Borja. Al cap d’uns cinc minuts,<br />
el policia va tornar i ens va explicar que semblava<br />
que no era res, només un atac de nervis. Poc després va<br />
entrar el Lluís Font, una mica més tranquil.<br />
—Està molt trasbalsada però està bé —va explicar<br />
visiblement preocupat—. S’ha pres una pastilla i d’aquí<br />
a una estona vindrà la seva tieta a buscar-la. Està desfeta,<br />
esclar... Serà millor que aquesta nit s’estigui a casa els<br />
oncles. —I va afegir, en veu baixa—: Pobra Núria, només<br />
li faltava això...<br />
—Acaba de llegar el señor juez —va informar una<br />
mica nerviós un dels policies que hi havia fora.<br />
El jutge, que era bastant jove (sobre els trenta, diria<br />
jo), va entrar amb el posat poc dissimulat de qui li han<br />
aixafat la guitarra. Se’l veia competent però inexpert, i<br />
quan li van explicar que allò semblava un enverinament<br />
amb alguna mena de substància fulminant i que el Borja<br />
s’havia cruspit un marron glacé de la mateixa capsa<br />
de la qual havia menjat la víctima, es va emprenyar com<br />
una mona. Va esbroncar els policies i ens va fer fora de<br />
l’habitació a crits. Després de mirar-s’ho tot per sobre,<br />
va ordenar l’aixecament del cadàver. Mentrestant, la<br />
policia judicial regirava l’habitació, agafant mostres i<br />
empremtes. També es van endur la capsa de marron<br />
glacé i l’ampolla i la copa de conyac, on encara hi havia<br />
un parell de dits de licor i una marca visible de pintallavis<br />
vermell.<br />
El jutge va citar el Lluís Font perquè anés l’endemà a<br />
declarar i li va recomanar que portés un advocat. A nosaltres<br />
ens va demanar que estiguéssim localitzables. Tan<br />
138
on punt va haver marxat el jutge, vam fer el gest de tocar<br />
el dos, però el Lluís Font ens va dir en veu baixa que<br />
volia parlar amb nosaltres en privat i ens va demanar<br />
que l’esperéssim al despatx.<br />
Entre una cosa i l’altra ens van tocar quarts de dues.<br />
Malgrat el rebombori i l’excitació, jo estava mort de son.<br />
Durant tota l’estona, el Borja s’havia dedicat a fer veure<br />
que ho observava tot detingudament, tal com el Lluís<br />
Font ens havia demanat, i jo, la veritat és que no sabia<br />
ben bé què fer, allà al mig. Em sorprenia l’aplom d’aquell<br />
home que acabava de perdre la seva dona. Semblava<br />
estar al cas de tot. Si a la Montse, Déu no ho vulgui, li<br />
passés una cosa així, suposo que jo estaria destrossat en<br />
un racó, fet un mar de llàgrimes i amb un atac de nervis.<br />
El Lluís Font, en canvi, demostrava una fredor que posava<br />
els pèls de punta. Primer vaig pensar que potser sí que<br />
era cosa d’ell, la mort de la Lídia Font, però després vaig<br />
rumiar que, si l’hagués assassinat ell el més lògic fóra<br />
fingir, semblar molt més afectat per no despertar sospites.<br />
Quan vam trobar-nos a soles al despatx, vaig fer cinc<br />
cèntims al Borja de les meves deduccions.<br />
—És qüestió d’educació —em va explicar amb<br />
aquell to pedagògic que fa servir per instruir-me sobre<br />
les subtileses de l’univers dels rics—. La processó va per<br />
dins. Aquesta gent sap controlar les seves emocions,<br />
però això no vol dir que les coses no els afectin.<br />
—Home, si poden autocontrolar-se tant, és que no<br />
deuen estar-ne tant, d’afectats —vaig replicar jo.<br />
—És un distintiu de classe, Eduard —va sospirar davant<br />
la meva incredulitat—. Les classes altes no ploren<br />
mai en públic. Es considera de mal gust.<br />
139
—Ah! —vaig fer sense acabar d’entendre-ho.<br />
Quan tothom va haver marxat, el Lluís Font va reunir-se<br />
amb nosaltres i ens va oferir alguna cosa per beure.<br />
Recordant l’ampolla de conyac que s’havia endut la<br />
policia com a prova, el Borja i jo vam declinar prudentment<br />
la invitació. Ell tampoc no es va servir cap beguda,<br />
sospito que pel mateix motiu.<br />
—Els he de demanar un favor —va començar, visiblement<br />
nerviós—. No hi ha ningú més en qui pugui<br />
confiar, en aquest assumpte.<br />
—Vostè dirà —va dir servicial el Borja.<br />
—El meu secretari personal és de vacances a Sri<br />
Lanka. Serà fora fins Cap d’Any... —va fer una pausa i es<br />
va encendre un cigarret—.Vull dir que no els ho demanaria<br />
a vostès si no fos perquè ell és a l’estranger.<br />
—¿Què és el que l’amoïna? —el Borja el va convidar<br />
a anar al gra.<br />
—El quadro, és clar. El retrat de la Lídia que tinc al<br />
despatx és el que m’amoïna —va confessar—. Sobretot<br />
perquè no sabem què ha passat aquesta tarda. Si és veritat,<br />
com creu la policia, que la Lídia ha mort enverinada...<br />
No sé com van aquestes coses, però potser faran un escorcoll...<br />
I, en realitat, ben mirat, jo no tinc res a amagar,<br />
però si descobrissin el quadro, no sé, potser la cosa podria<br />
arribar a complicar-se. Hauria de donar explicacions, vull<br />
dir que no és un retrat fet per encàrrec, sinó que el vaig<br />
descobrir per casualitat, la model és la meva dona...<br />
—... no hi ha factura de compra... —es va apressar a<br />
dir el Borja.<br />
—De fet, sí. Està a nom d’una societat. Aquest no és<br />
el problema.<br />
140
—Doncs no sé pas què hi podem fer, nosaltres —va<br />
dir el meu germà.<br />
—Bé —va sospirar el Lluís Font—, demà és Sant Esteve,<br />
no crec pas que la policia vingui demà mateix a fer<br />
un escorcoll, i menys encara que s’acostin al despatx<br />
—va fer una pausa mentre el Borja i jo intentàvem esbrinar<br />
quina en portava de cap—. Si vostès poguessin<br />
arribar-s’hi discretament, demà al vespre, posem per<br />
cas, i substituir el retrat de la Lídia per un altre quadro,<br />
qualsevol, i guardar-lo durant uns dies...<br />
—¿Substituir el retrat? —va fer el Borja. Jo tampoc<br />
no ho acabava d’entendre.<br />
—Ja sé que el que els demano pot sonar una mica<br />
estrany... —va reconèixer el Lluís Font.<br />
—¿I no n’hi hauria prou a endur-se’l i ja està? —vaig<br />
preguntar-li.<br />
—La secretària ha vist el paquet, però no el contingut.<br />
Ara bé, sap que es tracta d’una pintura. No sé, si la<br />
policia li preguntés si faltava alguna cosa, ella, amb bona<br />
fe, podria ficar la pota. He pensat —va proposar amb veu<br />
innocent davant la nostra atenta mirada— que seria millor<br />
substituir-lo per un altre paquet de la mateixa mida i<br />
no haver de donar explicacions. Si em fan aquest favor<br />
—va dir a poc a poc—, els estaré eternament agraït.<br />
Durant uns instants ni el Borja ni jo vam dir res. El<br />
Borja va deixar anar un esbufec i em va mirar de reüll.<br />
—Però, ¿i si ens veuen els veïns? —vaig objectar—.<br />
Potser ens prendran per uns lladres si veuen que anem<br />
amunt i avall amb un gran paquet per l’escala. No el podem<br />
pas amagar sota l’abric!<br />
—Els donaré la clau —semblava que ho tenia tot lli-<br />
141
gat—. I pel que fa als veïns, no n’hi ha gaires, a l’edifici.<br />
Molts pisos són despatxos com ara el meu. Al vespre i els<br />
dies de festa el porter no hi és. Tampoc no hi ha càmeres<br />
de seguretat, ni cap d’aquestes coses. És un edifici antic,<br />
ja ho van veure. Serà qüestió de deu minuts... —va dir<br />
traient-li importància.<br />
Estava gairebé segur que allò que el Lluís Font ens<br />
demanava era delicte, atès que pel mig hi havia la sospita<br />
que s’havia comès un assassinat. Està clar que no ens<br />
demanava que ens desféssim de l’arma del <strong>crim</strong> ni res<br />
per l’estil, però possiblement el nostre client pensava<br />
—i nosaltres a aquelles alçades també— que hi havia alguna<br />
relació entre la sobtada mort de la Lídia Font i<br />
aquell misteriós retrat. Si ens l’emportàvem, estaríem<br />
posant traves a la feina de la policia i potser ens acabarien<br />
acusant d’encobridors.<br />
—La qüestió és d’on treure d’un dia per l’altre un<br />
quadro de la mateixa mida... —va rumiar el Borja una<br />
mica capficat.<br />
O sigui que ja havia acceptat l’encàrrec. M’ho hauria<br />
hagut d’imaginar.<br />
—Segur que se’ls acudirà alguna cosa —i mentre ho<br />
deia, el Lluís Font em va mirar de reüll, va obrir un dels<br />
calaixos de l’escriptori i va treure un sobre—. Tinguin,<br />
això és per a les despeses.<br />
Allò tenia tota la pinta d’un suborn, o d’una cosa<br />
potser pitjor encara. D’acord que algunes de les coses<br />
que hem fet el Borja i jo freguen la il.legalitat, però fins<br />
aleshores no ens havíem trobat mai amb cap mort pel<br />
mig. Esperava que el Borja li rebutgés aquell sobre, li digués<br />
passi-ho bé i es desentengués de l’assumpte.<br />
142
En comptes d’això, li va donar les gràcies i, amb el<br />
posat seriós, es va guardar el sobre a la butxaca sense<br />
mirar-ne el contingut. A continuació, el Lluís Font li<br />
va donar les claus del despatx i ens va tornar a agrair el<br />
favor.<br />
—Mai no ho oblidaré. Podran comptar sempre amb<br />
mi —va assegurar, contundent. I va tornar a repetir—:<br />
Els estaré eternament agraït.<br />
Des d’allí mateix vam trucar a un taxi i vam enfilar<br />
cap a les nostres cases respectives. Dins del taxi, a les fosques,<br />
el Borja va comptar els diners que hi havia dins del<br />
sobre.<br />
—Deu mil! N’hi ha deu mil! —va xiuxiuejar-me a<br />
l’orella amb la veu tremolosa per l’emoció.<br />
—Pep —quan estava enfadat o especialment amoïnat<br />
l’anomenava pel seu veritable nom—, aquest cop<br />
ens ficarem en un bon embolic. Ens ho hauríem de rumiar<br />
bé...<br />
A aquelles hores de la matinada, Barcelona estava<br />
sumida en la foscor, el silenci i la ressaca. La neu havia<br />
cobert la ciutat d’una fantasmagòrica capa blanca que<br />
disfressava el seu tarannà mediterrani. Feia fred i pels<br />
carrers no voltava ni una ànima. Però havia deixat de nevar<br />
i, entre els núvols, es veien algunes estrelles. Fins i tot<br />
havia sortit la lluna.<br />
—Tot anirà bé, Eduard —va dir sense poder dissimular<br />
l’eufòria—. Però si hi ha algun problema, jo me’n<br />
faré responsable, no pateixis. De fet, no cal que vinguis,<br />
demà. Ho puc fer tot sol...<br />
—Sembla que no em coneguis... —aquell comentari<br />
benintencionat em va saber una mica de greu—. Ara,<br />
143
que no sé pas d’on el traurem, un quadro com aquell.<br />
Demà és festa i totes les botigues estan tancades.<br />
—Ja se m’acudirà alguna cosa. Això deixa-m’ho a mi<br />
—va gallejar.<br />
Però el que se li va acudir només va servir per complicar-nos<br />
més la vida.<br />
144