045-EL QUART REICH-01 15/7/08 09:01 Página 1 - Labutxaca

El Quart Reich
www.labutxaca.cat
correu@grup62.com

Francesc Miralles
El Quart Reich
El secret de Montserrat
Edicions 62
Barcelona

© Francesc Miralles, 2007
La primera edició d’aquesta obra va ser publicada
a Edicions 62 l’any 2007
Primera edició en aquest segell: octubre del 2008
© d’aquesta edició: Edicions 62,s.a.,
labutxaca
Fotocomposició: Víctor Igual
Impressió: Liberdúplex
dipòsit legal: b. 36.782-2008
isbn: 978-84-92549-04-7
Reservats tots els drets.
Prohibida qualsevol mena de còpia.

Dedicat a en Joan Bruna,
que coneix i estima Montserrat.

Tot el que es fa per amor,
es fa més enllà del bé i del mal.
Friedrich Nietzsche

primera part
LA MÀSCARA DE LA POR

1
«La mort és només el principi».
Aquesta frase s’havia congelat a la meva ment, com
el retrat que em mirava des del full del diari: un home
tot just acabat d’entrar a la quarantena, com jo. Sota els
cabells repentinats amb la ratlla al costat i les ulleres de
muntura metàl.lica, la seva expressió era tan absent com
vint anys enrere. Vaig sentir que el cor em bategava amb
força. Quan algú deixa de viure, les fotografies es tornen
espectres fantasmals.
Per uns moments em vaig oblidar que era en un
cafè de la Theaterplatz de Berna, fent temps fins a la
sortida de l’avió que m’havia de portar a casa, i em vaig
amorrar sobre el titular de la notícia del Berner Zeitung:
un periodista nord-americà és assassinat
a l’abadia de montserrat
Tot i que no hi havia estat mai, sabia que Montserrat
no parava gaire lluny de Barcelona, una ciutat que no
coneixia ni m’interessava conèixer, perquè era la terra
natal del meu pare, i ell pertanyia a un passat fosc que jo
13

volia oblidar. Per això mateix em sorprenia que un company
d’estudis de Berkeley hagués trobat la mort justament
en aquell indret.
¿Què dimonis se li havia perdut a Montserrat?
Perquè aquell era, sens dubte, en Fleming Nolte.
Mai no havíem estat allò que se’n diu amics, però
havia coincidit amb ell a la facultat de periodisme i a la
residència universitària. De fet, durant bona part de la carrera
ell havia viscut a dues portes de la meva habitació.
Sempre havia pensat que en Fleming tenia alguna mena
de fòbia social. Reservat en extrem, era molt estrany que
s’aturés a parlar amb ningú. Caminava nerviós d’un lloc
a l’altre amb una carpeta a punt de rebentar sota el braç.
Ocasionalment se li escapava una breu salutació oral,
però el més habitual era que es limités a aixecar les celles,
com dient: «Ara no tinc temps de parlar amb tu,
però dóna’t per saludat». Dins de la seva raresa, semblava
un paio eficient.
No havia tornat a saber-ne res des que m’havia llicenciat
en periodisme. Vint anys d’aventures i desventures
com a freelance de premsa escrita que s’havien saldat
amb un matrimoni, un divorci i una filla adolescent que
acabava de fer els catorze. També tenia una casa a mig
pagar i molts deutes. Per això m’havia vist abocat a acceptar
aquella feina.
Quedaven cinc hores per al meu vol a Los Angeles. Bitllet
obert en primera classe, avantatges de treballar per a
un misteriós mecenes que m’havia encarregat un reportatge
sobre els fons nazis als bancs suïssos durant i des-
14

prés de la guerra. Dues setmanes remenant papers i encara
ningú no m’havia dit on s’havia de publicar. De fet,
ni tan sols sabia per a qui treballava. Havia rebut l’encàrrec
per telèfon a través d’una agència de premsa. La secretària
amb qui havia parlat només havia esmentat les
condicions econòmiques, el tema que s’havia de tractar i
l’extensió. Probablement tampoc no en sabia gaire més.
L’endemà mateix rebia a la meva casa de Santa Monica
els bitllets per volar a Suïssa, la reserva de l’hotel i un
primer xec de cinc mil dòlars.
Poques hores després d’enviar el reportatge a una
indesxifrable adreça electrònica formada per un reguitzell
d’inicials i números, havia rebut un segon xec amb el
mateix import a l’habitació de l’hotel. Feina acabada.
«Tant de bo fos tot sempre tan fàcil», m’havia dit, ignorant
l’abisme que estava a punt d’obrir-se sota els meus
peus.
I és que la notícia inesperada de l’assassinat d’en Fleming
havia fos la felicitat de tornar a casa amb les butxaques
plenes. Tot d’una intuïa que no podia tractar-se
només d’una casualitat sinistra. Era un senyal.
Sense atrevir-me encara a llegir el contingut de la
notícia, em vaig fregar els ulls mentre recordava l’única
frase que en Fleming m’havia adreçat en tots aquells
anys d’universitat: «La mort és només el principi».
Ho havia dit una tarda de maig que ventejava. Davant
la residència d’estudiants hi havia un petit cementiri
privat. Més d’una vegada havia vist entrar en Fleming
amb el seu abric llarg i la carpeta sota el braç. Tot i
que per la facultat es comentava que provenia d’una família
molt religiosa, la pinta que feia aquell dia no era la
15

d’un purità, sinó més aviat la d’un bohemi introvertit
que s’amaga a l’únic lloc on sap que no serà molestat.
Potser precisament per això —els periodistes som tafaners
de mena— aquella tarda vaig decidir seguir-lo.
En Fleming caminava sense pressa, de tant en tant
s’aturava i feia el gest d’aixecar el nas, com si tastés la
qualitat de l’aire. Transcorreguts uns metres es va ajupir
sobre una llosa coberta de molsa. El nom del difunt i la
inscripció eren il.legibles, i només vaig poder distingir
l’any de la mort: 1945. Segons després vaig tenir un sobresalt
en veure que es girava cap a mi amb lenta fermesa,
com si des del principi hagués sabut que algú l’espiava.
La meva presència no va semblar que el molestés.
Llavors va dir la frase que ara em tornava a la memòria:
«La mort és només el principi». I res més. Es va aixecar,
va sortir del cementiri i em va deixar allà tot sol.
Una cambrera pàl.lida i ullerosa em va distreure d’aquell
pensament en preguntar amb una suau cantarella:
—Vol res més? Acabo el torn i haig de fer caixa.
—No, gràcies —vaig contestar amb el meu alemany
après a Berkeley.
Mentre em descarregava de monedes per pagar el
compte, la cambrera va retirar la tassa i el plat amb la
cullera. Quan es va endur els francs que havia deixat
sobre la taula, ho vaig aprofitar per estendre tota la plana
del diari, i vaig respirar fondo abans de començar a
llegir:
16

agències: El ciutadà nord-americà Fleming Nolte va ser
trobat mort ahir dimarts en una cel.la del monestir de
Montserrat, on, segons el portaveu de l’abadia, s’havia
instal.lat dos dies abans per completar un estudi sobre les
verges negres d’Europa. El cadàver del periodista, de quaranta-un
anys, va ser trobat per un empleat de la neteja
sobre l’escriptori, sense que s’hi evidenciés cap signe de
violència o que la porta i les finestres haguessin estat
forçades. Tot i que no han transcendit els detalls de l’informe
forense, la policia descarta que es tracti d’una mort
natural. Fonts properes a la investigació assenyalen que
l’ordinador portàtil del periodista havia estat manipulat
per esborrar-ne tots els arxius, raó per la qual la policia no
ha tingut accés als documents en els quals treballava el difunt.
L’absència de discos gravats i de dispositius USB a la
cel.la corfirmen la hipòtesi que el mòbil del crim podria
estar relacionat amb la investigació que el nord-americà
duia a terme. El jutge ha decretat el secret de sumari.
17

2
Per espolsar-me de sobre la confusió tenebrosa que infon
la mort d’un conegut, vaig decidir fer una breu visita
al Zentrum Paul Klee. L’espectacular edifici dissenyat
per Renzo Piano és als afores de Berna: tres turons arquitectònics
en forma d’onades plenament integrats a la
natura.
Durant la meva primera joventut, Klee havia estat el
meu pintor preferit. M’encantaven les seves composicions
de tons pastel, plenes de passadissos secrets, castells
infantils i escales que condueixen a altres dimensions,
als somnis. Recordava una frase que havia llegit en
un assaig dedicat a la seva obra: «Sóc incomprensible».
Però quan vaig començar a treballar de periodista vaig
perdre sobtadament l’interès per l’art. ¿Serà que només
somien els desocupats?
Al cap d’una hora havia d’agafar el tren cap a l’aeroport
de Zuric, d’on sortia el meu vol. Així doncs, un cop
dins els conductes futuristes que travessen els budells
del museu, vaig deixar que les cames em duguessin fins
a la sala que acollia l’exposició temporal Iconografia de
l’exili, que aplegava els quadres pintats en l’apogeu del
nazisme. Durant el règim, les obres dels pintors avantguardistes
havien estat amuntegades als soterranis dels
18

museus o bé exhibides com a «art degenerat» per a escarni
públic. Paul Klee no va escapar de la purga i va haver
d’exiliar-se del país, com molts altres artistes, per
evitar els camps de concentració.
Em vaig aturar davant d’un oli de l’any 1932 titulat
Màscara de la por. Sobre un fons verd, un cap enorme
sense tors és sostingut per quatre fràgils cames que emprenen
la fugida. Malgrat la seva senzillesa, el quadre
destil.lava una insuportable malenconia. La desproporció
entre els membres posava de manifest com és de difícil
mantenir les idees quan els pragmàtics sense ànima
s’apoderen del món. Em vaig quedar una estona hipnotitzat
davant d’aquella figura grotesca, del cap de la qual
s’escapava una fletxa negra en sentit ascendent. Abans
no pogués interpretar aquest detall, una veu aspra i insistent
va ressonar al meu darrere:
—Pura qüestió de supervivència.
Vaig girar-me irritat davant d’aquella intromissió i
vaig veure un homenet d’uns seixanta anys.
—¿Com sap que parlo la seva llengua? —vaig replicar
per fer-li entendre que era estranger i que només em
trobava allà de pas, sense temps per xerrameca.
—Molt senzill: he observat que llegia els cartells informatius
en alemany. Permeti’m que em presenti: em dic
Walter Voss. Sóc protector d’aquest museu. Pago la meva
quota anual i així puc entrar i sortir d’aquí quan vull.
«M’importa un rave, senyor Voss», m’hauria agradat
contestar-li. Però aquell homenet, que duia unes ulleres
gruixudes de pasta negra i un barret gris d’estil tirolès,
m’observava amb un somriure tan beatífic que vaig cedir
a la cortesia i li vaig preguntar:
19

—¿Per què ha dit això de la supervivència?
El tal Walter va fer una passa cap a mi i em va agafar
del braç. Immediatament em vaig penedir d’haver-li donat
conversa. El seu alè agre i la veu cridanera que ressonava
en la sala van multiplicar la meva irritació.
—El temor és la nostra millor eina per a la supervivència.
Mentre un té por, està fora de perill. ¿No hi està
d’acord?
Em vaig escurar el coll tot nerviós com a preludi de
la meva sortida imminent de la sala, on pensava deixar
plantat aquell pesat. Però la meva fugida topava amb un
problema tècnic: l’homenet no em deixava anar el braç i
semblava disposat a retenir-me fins que acabés el seu
discurs.
—¿Li han fet mai el test del psicòpata? —va preguntar
amb un somriure innocent—. És un exercici molt
instructiu. ¿No el coneix?
Per uns instants em vaig debatre entre escapolir-me
de males maneres d’aquella grapa o escoltar el que havia
de dir. Per no provocar un altercat vaig decantar-me
per la segona opció.
—Una dona va a l’enterrament de la seva mare —va
explicar— i allà es fixa en un home molt atractiu del qual
s’enamora profundament. Però atès que la situació és
força compromesa, no s’atreveix a apropar-se-li per demanar-li
el telèfon o almenys saber-ne el nom. Després de
l’enterrament li perd la pista. Quinze dies més tard aquesta
mateixa dona assassina la seva germana. ¿Per què ho fa?
Mentre ell esperava la meva resposta, em vaig adonar
que ens havíem quedat sols: Walter Voss, jo i la màscara
de la por.
20

—No ho sé —vaig contestar amb la mirada fixa en el
quadre de Klee.
—Per tornar a veure aquell home —va dir sense immutar-se.
Tot seguit el protector del museu va fer el gest de
col.locar-se bé el barret, cosa que em va permetre alliberar-me
de la seva urpa. Vaig abandonar la sala sense ni
tan sols acomiadar-me’n, mentre ell continuava parlant
en veu alta:
—Ha passat la prova satisfactòriament. Un psicòpata
hauria sabut de seguida la resposta. Perquè ells no
coneixen la compassió, ¿sap? Per als psicòpates només
existeixen els fins, no importen els mitjans. Per això poden
cometre un munt de crims sense sentir-se culpables.
21

3
En algun lloc havia llegit que Suïssa és tan lluentment
neta que sembla que les mestresses de casa escombrin
cada dia el país. I la pols va a parar a Itàlia.
En el trajecte del tren de Berna a Zuric vaig poder
confirmar i ampliar aquesta observació. Malgrat la pluja
fina i constant, tot era de postal. Cada casa, cada prat,
fins i tot cada turó semblaven haver estat col.locats seguint
un estricte i ordenat disseny.
Aviat em vaig cansar de contemplar aquell paisatge
idíl.lic i vaig fer una ullada a l’interior del vagó, ocupat
principalment per executius de sabates enormes i ulleres
minúscules que llegien atentament els diaris; unes
quantes dones elegants d’edats diverses amb novel.les,
agendes i ordinadors portàtils, i, en un racó, un grupet
d’africans que xiuxiuejaven en veu baixa com si no volguessin
ser detectats.
Un servicial cambrer va aturar el carro al meu costat
i vaig demanar un cafè i un entrepà de rosbif. Després
d’un parell de mossegades a aquella massa tova, em vaig
deixar abatre per un son pesat.
Quan vaig tornar a obrir els ulls una hora més tard estàvem
a punt d’arribar a l’aeroport de Zuric. Una migra-
22

nya que començava a ocupar posicions al meu front em
va acabar de corroborar que estava despert.
Un cop a l’estació em vaig alegrar de tornar per fi a
casa. Després de dues setmanes llegint informes avorrits
i entrevistant gent avorrida, la notícia de l’assassinat
d’en Fleming i la inquietant conversa amb l’enganxós
protector del museu m’havien enfonsat en una boirosa
malenconia.
L’arribada a l’aeroport m’havia animat. Almenys
aquí tothom semblava anar a algun lloc. Aquest és un
dels avantatges dels aeroports, perquè una sensació comuna
a la vida és no saber cap a on es va. Fins i tot jo, Leo
Vidal, l’etern extraviat, tenia allà un destí: creuar l’Atlàntic
i el continent americà per abraçar la meva filla Ingrid,
tot i que cada vegada es deixava menys. Probablement algun
noi de l’institut acaparava totes les seves abraçades.
Vaig arribar a la porta d’embarcament amb quaranta
minuts d’antel.lació.
Zuric-Los Angeles. Com si llegir aquest cartell m’hagués
acostat una mica a casa, de sobte em vaig sentir relaxat
i la migranya va remetre. L’ambient familiar dels
passatgers que es removien als seients —europeus de
raça blanca i grups d’americans carregats amb bosses
de regals— va fer que recuperés el bon humor, així que
vaig decidir telefonar a la meva filla.
Amb la diferència horària, a Santa Monica devien
ser les nou de la nit. Una hora més que raonable per ser
a casa, tenint en compte que era dimecres i que l’endemà
al matí hi havia classe.
23

No vaig tenir sort: el mòbil estava desconnectat i en
trucar a casa va saltar el contestador, senyal que havia
sortit.
L’Ingrid havia decidit feia poc que volia viure amb
mi i no amb la seva mare, probablement perquè així
gaudia de molta més llibertat, sobretot quan jo era de
viatge. En aquests casos es podia parlar de llibertat absoluta,
i fins i tot de llibertinatge. No vaig permetre que
aquesta preocupació s’instal.lés en el meu cap i amb pas
decidit em vaig dirigir a una botiga de souvenirs. La
meva filla no em perdonaria mai que tornés a casa sense
un detall. Té un caràcter exigent que farà patir a més
d’un.
Vaig passejar la mirada pels prestatges plens de records
típics del país. Havia d’admetre que, en comparació
de les andròmines que es venen a Califòrnia, el disseny
suís té nivell: és pràctic, sobri i elegant. Vaig estar
temptat de comprar una navalla multiusos de l’exèrcit
suís, però aviat ho vaig desestimar. No volia sentir-me
responsable si l’Ingrid la utilitzava per punxar les rodes
del cotxe d’algun professor que l’hagués suspès. N’era
perfectament capaç. Després de mirar bolígrafs i plomes
de l’exèrcit suís —què tindrà aquest exèrcit que produeix
tants souvenirs—, en una paret de la botiga vaig
veure penjada una samarreta vermella i blanca molt original.
La gràcia es trobava en el detall que completava
la bandera suïssa dels dos costats de la samarreta. Per la
part del davant, la creu blanca estava coronada per una
aurèola de sant i a sota es llegia la inscripció: «Suiss angel».
Per la part del darrere, a la creu li havia sortit una
cua rematada en punta de llança: «Suiss demon».
24

Mentre un jove dependent empaquetava el regal,
vaig pensar que era bo prendre consciència de l’àngel i
el dimoni que conviuen en cada un de nosaltres i saber
valorar quin d’ells ha de guiar-nos a cada embat de la
vida.
25

4
Faltaven quinze minuts perquè embarqués el meu avió.
Al taulell del meu vol ja s’havia format una llarga cua i
els empleats de la Swiss International començaven a introduir
les targetes d’embarcament a les màquines validadores.
En situar-me a la cua amb la maleta, em vaig
sentir esgotat. Necessitava urgentment unes vacances. Ja
em veia gandulejant al meu petit jardí de Santa Monica,
instal.lat en una hamaca amb una novel.la ben gruixuda
a les mans i una tetera plena a vessar. No faria res més en
uns quants dies, excepte alguna visita a l’hamburgueseria
del barri amb l’Ingrid.
Aquests pensaments idíl.lics van ser estroncats pel so
metàl.lic d’unes passes nervioses, probablement de talons
d’agulla, que va seguir augmentant d’intensitat fins
que es van aturar al meu costat. Només faltaven tres persones
perquè arribés el meu torn.
De sobte, una veu cristal.lina va dir amb accent
anglès:
—¿Leo Vidal?
Lentament, em vaig girar en la direcció d’on m’havia
arribat la veu. Palplantada al meu davant hi havia una
dona d’uns trenta anys amb els cabells recollits en una cua
i amb un abric llarg de cuir que li cobria tot el cos. Els
26

seus ulls verds lleugerament ametllats m’escrutaven expectants.
Abans no pogués contestar, aquella dona va
afegir:
—Hem de parlar.
Tot i que era una dona extremadament atractiva,
que una persona desconeguda t’identifiqui i et convidi a
parlar justament en el moment d’embarcar fa sospitar
que no es tracta d’una bona notícia. M’havia de posar en
guàrdia.
Vaig perdre el meu lloc a la cua i ens vam enretirar
entre les mirades inquietes de la resta dels passatgers,
que ja m’havien catalogat com un tipus perillós disposat
a segrestar l’avió o a fer-lo saltar pels aires. Afortunadament
per a ells, vaig suposar, una bella agent de la policia
secreta suïssa m’havia detingut abans no fos massa tard.
Visiblement irritat, em vaig encarar a la desconeguda:
—No sé si se n’ha adonat, però estic a punt d’embarcar.
¿Què passa?¿Qui és vostè?
—Em pot dir Cloe, tinc un cognom massa complicat.
El seu client m’ha demanat que el localitzés immediatament.
He tingut sort de trobar-lo.
Aquestes paraules em van caure com un gerro d’aigua
freda. L’experiència em deia que quan un client es
posa en contacte amb tu un cop has acabat la feina, significa
que no ha quedat satisfet amb el resultat. Intuïa
nous problemes.
—Si no està content amb el reportatge —em vaig
defensar— puc reescriure’l a Califòrnia perquè quedi al
seu gust. Avui dia no cal...
—Ben al contrari —em va interrompre la Cloe amb
un somriure radiant—. Ha quedat tan impressionat
27

amb el seu treball que vol confiar-li un nou encàrrec. Un
assumpte de més volada que no requereix paperassa. La
retribució serà generosa.
—Em sembla molt bé —vaig contestar mentre observava
de reüll com la porta d’embarcament s’empassava
els últims passatgers—, però ara no tinc temps. Haig
d’agafar aquest avió. ¿No em podria concretar l’encàrrec
per correu electrònic? Ja discutirem els detalls per telèfon.
—No sap com sento espatllar-li el viatge, però hem
previst que agafi un altre vol. Lògicament, els honoraris
inclouran una compensació per un canvi de plans tan
precipitat —va afegir en veu baixa.
Això era molt més del que estava disposat a tolerar.
No permetria que cap individu, i encara menys un que
es refugiava en l’anonimat, decidís de manera capriciosa
el curs de la meva vida.
—Doncs em sap molt greu, però en aquest cas no
puc acceptar la feina—vaig replicar—. Me’n torno a
casa.
Ella va fer un gest de consternació, però no es va donar
per vençuda.
—Li prego que no prengui cap decisió fins que hagi
escoltat la nostra oferta. Estic convençuda que no la
podrà rebutjar. Quan ell confia en algú, es nega a contemplar
altres opcions. No és dels que accepten un no
per resposta.
—Doncs en el meu cas haurà de fer una excepció.
M’esperen a casa. —I contenint la ira, vaig girar cua i em
vaig dirigir cap al taulell d’embarcament.
La Cloe es va interposar en el meu camí. Indignat,
28

em vaig adonar que era la segona vegada que em retenien
contra la meva voluntat aquell matí. Li anava a dir
una de grossa quan la seva mirada es va tornar freda i
brillant com la d’una serp.
—S’està equivocant greument, Leo. Fa set anys que
treballo amb ell i sé de què parlo —i va inspirar profundament
abans de sentenciar—: Si agafa aquest vol, tot el
seu treball a Suïssa no haurà servit de res, ni per a nosaltres
ni per a vostè. Si defrauda la seva confiança, no dubtarà
a cancel.lar el xec que porta a la butxaca. Per favor,
mediti-ho.
Allò havia estat un cop baix; la confirmació definitiva
que el meu client, a més d’amagar-se a les ombres, jugava
brut. I el pitjor de tot era que jo no tenia elecció.
Fent un càlcul ràpid, vaig deduir que els dòlars del primer
xec ja els hauria xuclat la hipoteca i el càrrec de les
meves dues targetes de crèdit. Si ara tornava amb les mans
buides, no tindria diners ni per prendre un cafè, i hauria
de tornar a pidolar articles mal pagats a revistes locals.
Com si hagués llegit els meus pensaments, de sobte l’expressió
de la Cloe es va relaxar i de sota l’abric va treure
un sobre gruixut i me’l va allargar.
—Si accepta aquest nou encàrrec, li dono ara mateix
l’import del xec en efectiu, més uns cinc mil dòlars més
per les despeses. Aquests diners són seus només per escoltar-me
i oblidar-se del maleït avió —va dir la Cloe
amb expressió victoriosa, mentre m’assenyalava amb el
cap una cafeteria de la terminal.
—És a dir: doble o res —vaig dir ofès, però pensant
ja en els deu mil dòlars a la meva butxaca.
29

5
Mentre demanava un segon cafè, a través del vidre de la
cafeteria vaig veure com el meu avió s’elevava com un
ocell que abandona el niu per cercar paratges més benignes.
Amb ell se n’anaven els meus somnis de placidesa:
l’Ingrid, la tetera i la novel.la haurien d’esperar.
I el pitjor de tot era que encara no havia aconseguit
saber quin era l’encàrrec pel qual havia renunciat al meu
vol. La meva bella acompanyant —¿o hauria de dir vigilant?—
tenia una capacitat extraordinària per eludir les
meves preguntes i conduir la conversa al terreny que li
interessava. De moment, s’havia limitat a entretenir-me
amb preguntes retòriques sobre la meva feina i exagerats
elogis al meu informe, a més de comentar curiositats diverses
sobre la vida a Suïssa. Quant al misteriós mecenes
que pagava aquell encàrrec, només havia aconseguit saber
que dirigia una fundació internacional amb la seu
central a Nova York i nombroses subseus arreu del món
dedicades a sufragar i protegir l’art. Tot generalitzacions
i vaguetats: cap nom, cap adreça, cap detall concret que
m’oferís una espurna de llum per començar a situar-me.
Quan em disposava a començar de nou el meu torn
de preguntes, el seu telèfon va vibrar i immediatament
es va aixecar i es va allunyar uns metres. Per la fermesa
30

amb què agafava l’aparell i l’atenció que parava, vaig deduir
que estava parlant amb el capitost de la maleïda
fundació. Irritat, vaig entendre que, tot i la ferma seguretat
amb la que m’havia parlat, fins a aquell moment la
Cloe no havia sabut quina era la meva missió. Simplement
havia rebut ordres de retenir-me a l’aeroport i no
perdre’m la pista, d’aquí que els seus ulls de serp es fixessin
en mi a intervals regulars.
Per aparentar indiferència, vaig desviar la mirada
fins a un gotet ple de sobres de sucre que era sobre la
taula. Formaven part d’una ridícula sèrie amb el lema:
«Les estadístiques endolceixen la vida». Vaig llegir el revers
de tres sobres i vaig traduir les dades curioses, recopilades
per un seriós centre universitari de Bremen, que
quantificaven ximpleries com: «A la nostra vida besem
durant dues setmanes», «Al llarg de la nostra existència
obrim els ulls 415 milions de vegades», «En total, mengem
durant tres anys i mig».
Quan estava a punt d’agafar un quart sobre, les
passes de la Cloe em van tornar a una realitat difícilment
quantificable en què l’excepció semblava que era
la norma.
—Ja està tot enllestit —va dir ella mentre s’enretirava
uns cabells negres del front—. Amb una mica de sort,
podrà embarcar aquest mateix migdia.
—Aturi’s —vaig dir amb la seguretat que em donaven
els diners a la butxaca—, abans he de saber on vaig i
en què consisteix el reportatge.
—Més que un reportatge serà una entrevista. I em
temo que haurà d’anar força lluny. Es tracta d’algú que
viu al Japó.
31

En sentir allò, la tassa em va lliscar de les mans i va
caure sobre el plat de falsa porcellana amb un fort espetec.
Sens dubte estava fabricat a Suïssa, perquè va resistir
l’impacte sense trencar-se.
—¿Al Japó? —vaig repetir, incrèdul—. Així doncs, el
sentit comú aconsella que faci aquesta entrevista per
telèfon.
—Ningú no paga quinze mil dòlars per una entrevista
telefònica, ¿no li sembla? Si fos tan fàcil, jo mateixa
me n’hauria fet càrrec —va replicar ella amb sornegueria.
A més de fer-me quedar en ridícul, la Cloe acabava
de fixar el muntant de l’operació. Els cinc mil de l’avançament
ja eren a la meva butxaca, juntament amb el
segon pagament del meu primer reportatge. Era de suposar,
per tant, que m’esperaven deu mil dòlars més un
cop acabada l’entrevista. Tot aquell assumpte començava
a fer pudor de brut i perillós.
—¿I a qui haig d’entrevistar, que m’obliga a desplaçar-me
fins a l’altra banda del món?
—Ara mateix no l’hi puc revelar, però ho sabrà en el
seu moment. Diguem que algú que ha descobert una
documentació important a Tòquio es posarà en contacte
amb vostè per fer-lo partícip. La seva missió consisteix
a posar ulls i orelles a aquesta informació i reportar-la a
la fundació amb la màxima discreció. És un treball senzill.
Tres o quatre dies de gestions a tot estirar.
«Algú que ha descobert una documentació important...»,
vaig repetir-me lúgubrement, com si aquella vaguetat
tingués un efecte narcotitzant. Al mateix temps,
al meu interior s’havia encès el llum d’alarma. No es pot
32

parlar d’un «treball senzill» quan has de desplaçar-te
deu mil quilòmetres perquè algú et mostri un document
que ha de ser reportat a una indefinida fundació capitanejada
per algú que s’amaga a l’ombra. L’import del
treball no feia sinó corroborar que es tractava d’un assumpte
força lleig.
—Suposo que allà hi haurà algú de la fundació que
em facilitarà el contacte —vaig dir amb to premeditadament
monòton per fingir indiferència—, ¿o em localitzaran
a l’hotel?
—Tot ha anat tan ràpid que no he tingut temps d’organitzar-li
l’allotjament. Ara mateix l’únic que puc fer és
procurar-li el vol a Tòquio. A l’aeroport de Narita hi ha
una oficina de lloguer de telèfons mòbils. En reservaré un
al seu nom. Només caldrà que el reculli i que esperi una
trucada. Mentrestant, gaudeixi de la ciutat.
33

6
Des del meu seient de primera classe, vaig observar la
pista plena d’esquerdes i bonys amb estranya malenconia,
com si tingués un significat profund que només jo
podia desxifrar. Potser algú altre s’hauria preguntat per
què un aeroport tan sofisticat tenia una pista d’enlairament
en tan males condicions. Jo, en canvi, veia a l’asfalt
el mapa de la meva vida, plena d’esguerrades i caigudes.
Just quan l’Airbus 340 va engegar els motors, una
hostessa japonesa va interrompre les meves lamentacions
amb una carta del menú perquè triés el dinar. Per
anar preparant l’estómac als canvis que s’acostaven, vaig
escollir el menú oriental. En una altra època havia desitjat
intensament conèixer Tòquio, però les circumstàncies
actuals d’aquesta aventura no auguraven cap mena de
plaer. Al caràcter fosc de la missió, s’hi sumava una megaurbs
de més de vint milions d’ànimes. La perspectiva
de passejar-me per avingudes plenes de gent, amb els
cartells en japonès, a l’espera d’un desconegut que m’indiqués
el camí que calia seguir, no em semblava gens
temptadora.
Submergit en aquestes cabòries, vaig començar a fullejar
distretament l’exemplar de la revista de la companyia
aèria que estava dedicat a les destinacions medi-
34

terrànies. Després dels blaus i blancs intensos de les illes
gregues i dels pobles de la Riviera italiana i francesa, va
arribar el torn a Barcelona. El reportatge s’obria amb
una vista aèria de la ciutat, d’on emergia com un míssil
un gratacel rodó de punta roma, mostra de les tendències
més avançades.
En passar pàgina, vaig sentir una fiblada a l’estómac.
Davant dels meus ulls s’estenia el massís de Montserrat,
una extensa i despullada formació de pics de conglomerat
amb mil i una formes impossibles que es perfilaven
entre la boirina com gegants, com un bosc petri ple de
símbols per desxifrar.
Vaig treure de la butxaca de l’abric la pàgina del diari
que havia arrencat dissimuladament en el cafè. Després
de desplegar el full groguenc, em vaig tornar a enfrontar
amb la mirada absent d’en Fleming Nolte, que
havia trobat la mort en aquell recòndit paisatge de malson.
Just quan les rodes de l’avió es van separar del terra,
vaig saber que aquella doble aparició tindria conseqüències.
Tot i que aquelles muntanyes i la mort d’en Fleming
no semblava que guardessin cap relació amb el meu vol
cap a Orient, vaig tenir la certesa que la roda del destí
impenetrable havia començat a girar i amenaçava d’esclafar-me.
35

segona part
EL CEL ÉS EL LÍMIT

1
En arribar a l’aeroport de Narita eren les onze del matí,
però el meu cap, pesant com el formigó, demanava un
llit on poder-me oblidar de tot. Després d’una formidable
cua al control de duanes, em vaig sentir sol i totalment
perdut. Només sabia que en algun punt d’aquella
enorme terminal d’arribades hi havia un telèfon mòbil
reservat a nom meu. Tota la resta era una incògnita. Ben
aviat vaig prendre consciència de com havia estat d’absurd
acceptar l’encàrrec.
Durant uns segons vaig estar temptat de fer mitja
volta i agafar el primer avió que em portés a Los Angeles,
però em vaig sentir reconfortat en veure l’optimisme
intrigant d’un gran cartell publicitari en anglès amb el
lema:
your good times are just beginning
Tomorrowland
De moment, només calia ordenar i aclarir les passes
que havia de seguir. Vaig trobar una finestreta bancària
on canviar mil dòlars per cent deu mil iens, que no sabia
si eren molts o pocs. Havia sentit a dir que al Japó els
preus eren desorbitats, així que em vaig decidir a com-
39

prar una guia del país amb l’esperança que m’ajudés a
trobar un hotel assequible per donar descans als meus
ossos.
Amb aquestes qüestions pràctiques mig resoltes,
vaig començar a vagarejar per l’aeroport fins a trobar el
taulell de DoCoMo, la companyia telefònica que oferia
el servei de lloguer de telèfons mòbils. Després de mirar
força estona el meu passaport mentre assentia amb el
cap i de fer-me emplenar un formulari, una comercial
eficient em va lliurar un aparell amb un manual d’instruccions
en anglès. Tot seguit em va indicar que per
agafar el tren exprés fins a Tòquio havia de baixar al
subterrani.
—¿A quina àrea té l’hotel? —em va preguntar.
—La veritat és que encara no ho sé —vaig reconèixer
mostrant-li la guia Lonely Planet que acabava de
comprar—, però accepto consells.
La japonesa em va contestar amb un somriure exagerat,
que tant podia significar que no m’havia entès bé
com que no sabia què dir-me. Amb el mòbil a la butxaca,
em vaig acomiadar i em vaig dirigir cap a les escales
mecàniques.
Un cop assegut al seient del tren, enmig de dos executius
que dormien pesadament amb el cap inclinat cap
endavant, em vaig dedicar a estudiar atentament la llista
d’hotels. Provaria sort en l’Oak Hotel, pel simple fet
que era a prop d’una de les parades que efectuava aquell
exprés.
A continuació, ja més tranquil, em vaig lliurar a una
40

lectura en diagonal de la introducció històrica sobre el
país. Em vaig saltar sense cap mena de contemplació els
capítols dedicats als atacs mongols i als shogunats, i em
vaig aturar en un episodi recent que em va cridar l’atenció.
Sembla que, durant les dècades de 1970 i 1980,el govern
de Corea del Nord es va dedicar a segrestar habitants
de la costa nipona perquè ensenyessin japonès als
seus espies. Aquestes estranyes desaparicions, juntament
amb els assaigs balístics duts a terme pel règim comunista
directament sobre el Japó, van provocar que la relació
entre tots dos països es refredés i desemboqués en
una evident hostilitat. L’any 2002, però, hi va haver un
punt d’inflexió quan Koizumi Junichiro es va convertir
en el primer president japonès a visitar Corea del Nord,
i va aconseguir l’alliberament de cinc segrestats que feia
gairebé trenta anys que exercien de professors de llengua
a la força. Al seu retorn, van ser rebuts amb grans festes
i honors, però aviat es va saber que vuit segrestats més
havien mort de vells en territori nord-coreà mentre esperaven
un rescat que mai no es va produir. L’opinió pública
es va rebel.lar enfurismada contra el govern.
Vaig tancar la guia amb la seguretat que m’endinsava
en un país molt més estrany encara del que m’havia
imaginat. De fet, recordava una portada de The Economist
amb el titular: «rocket man» —en al.lusió a la
cançó d’Elton John— en la qual es veia el líder coreà
Kim Jong enlairant-se com un projectil. En aquell moment
m’havia fet molta gràcia, però, ara que em trobava
al país, era un element més per a l’estranyesa i la inquietud.
41

El tren exprés circulava a gran velocitat entre camps
perfectament delimitats, on de tant en tant apareixia
una granja de construcció moderna a l’horitzó. Aquell
cel de mitjan octubre em va semblar de sobte força amenaçador,
com si en qualsevol moment un coet de fabricació
nord-coreana pogués travessar-lo.
Un cop a l’estació d’Ueno, em vaig trobar enmig d’una
allau humana que s’escampava per incomptables escales
i passadissos. En un tancar i obrir d’ulls havien passat davant
meu uns quants milers de persones, vaig pensar
amb vertigen mentre m’afanyava a buscar la sortida.
Després de travessar un caòtic laberint de quioscos, botiguetes
i petits restaurants plens de japonesos que xuclaven
fideus, vaig trobar una escala que donava al carrer.
A l’exterior m’esperava una cruïlla de tràmit intens,
sobre la qual s’elevava un ample pont de formigó que
feia de suport per a una autopista. Vaig observar amb
sorpresa que els semàfors duien instal.lats uns altaveus
que escopien publicitat a tot drap, amb música estrident
i unes veus pròpies de dibuixos animats.
Desconcertat, em vaig quedar allà aturat força estona,
amb la guia entre les mans, intentant adequar les indicacions
del plànol a la ciutat. Vaig demanar ajuda a
més d’un japonès, però l’única resposta que vaig obtenir
van ser reverències amb el cap que em van semblar una
mena de disculpa extremadament educada per no parlar
anglès. Finalment vaig arribar a la conclusió que per arribar
a Higashiueno, on era l’hotel, havia de creuar
aquell nus de carreteres.
42

En algun punt d’aquella avinguda plena de comerços
de parament de la llar hi havia d’haver el carreró
de l’Oak Hotel. Vaig necessitar gairebé mitja hora per
trobar-lo: un modest edifici de maons amb un tendal
vermell que feia d’entrada, el qual limitava amb un
aparcament a l’aire lliure. Res de l’altre món.
Mort de son i cansament, vaig omplir la inscripció i,
amb la targeta de plàstic que feia de clau, em vaig dirigir
cap a un passadís de la planta baixa. L’habitació era molt
estreta, amb una finestra que donava a un mur, però disposava
d’un petit bany i es veia polida. Sense forces per
explorar més, em vaig despullar i em vaig posar dins del
llit.
Abans de tancar els ulls ja m’havia adormit.
43

2
Despertar entre tenebres sempre provoca una sensació
torbadora, sobretot si estàs acostumat a dormir de nit i a
aixecar-te de dia. Vaig necessitar un minut llarg per recordar
on era. Un cop assumit que aquella foscor formava
part de l’habitació d’un hotel de Tòquio, on encara
no sabia què havia vingut a fer, em van caldre trenta segons
més per localitzar el rellotge.
21.18. Era una hora una mica estranya per començar
la vigília, així que vaig encendre la làmpada i em vaig
quedar una estona al llit preguntant-me què dimonis feia
allà i quan rebria la maleïda trucada. ¿I si no arribava?
Per diluir la meva confusió em vaig introduir a l’aigua
calenta de la minúscula dutxa. Des d’allà m’arribaven,
procedents del passadís, unes veus cridaneres d’occidentals
que aquella nit es disposaven a sortir.
Després d’assecar-me amb dues tovalloles, vaig vestir-me
amb un quimono de cotó que havia trobat doblegat
amb cura damunt del coixí i me’l vaig cenyir amb un
cinturó. Per matar el temps vaig encendre el televisor.
Amb uns quants minuts de zàping en vaig tenir prou
per constatar que al Japó es pot veure la mateixa porqueria
que als Estats Units, però amb l’avantatge que almenys
no entens què diuen. Quan em vaig afartar de
44

veure anuncis amb coreografies d’executius que cantaven
les qualitats del wasabi —una mena de rave picant—,
vaig fixar-me que al costat de l’aparell hi havia
una targeta de plàstic amb una inscripció en anglès.
Anunciava una promoció gratuïta d’un canal eròtic. Encuriosit,
vaig decidir exercir de solter.
A la pantalla va aparèixer una escena rural molt
bucòlica: unes camperoles vestides de manera tradicional
recollien arròs inclinant-se graciosament mentre un
capatàs llardós n’estudiava les parts posteriors amb lascívia.
Després d’uns instants de dubte, s’acostava a una
de les treballadores i li xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella.
La noia semblava molt sorpresa pel missatge, però
sense pensar-s’ho dues vegades l’acompanyava fent saltirons
fins a un paller. Un cop allà, la imaginació del
guionista semblava haver-se esgotat, perquè tot d’una la
camperola començava a despullar-se, com si instants
abans no hagués estat recollint arròs, sinó en un ball frec
a frec que l’hagués posada a to, i el capatàs, cremant de
desig, també es despullava a tota màquina. Em va cridar
l’atenció que els sexes de tots dos estaven velats per un
filtre localitzat.
Just quan el capatàs es llençava com un animal sobre
la camperola, un timbre llarg i penetrant em va fer saltar
el cor. En un primer moment vaig pensar que l’alarma
antiincendis s’havia activat, però a la segona timbrada
em vaig adonar que era el meu telèfon mòbil. De sobte em
va assaltar una vergonya irracional, com si la persona
que trucava m’hagués estat observant i truqués per renyar-me,
i immediatament vaig apagar el televisor. Amb
la tercera trucada, vaig respondre:
45

—¿Hola?
No va contestar ningú.
En penjar, vaig tenir la certesa que qui havia trucat
només m’havia volgut transmetre que em vigilava i que
en el moment menys pensat em reclamaria.
Després d’aquell avís vaig sentir que l’habitació s’havia
convertit en un parany i ja no podia estar tranquil.
No m’agradava la idea de passejar la meva soledat per
una ciutat absolutament desconeguda i incomprensible
per a mi, però ho preferia abans que angoixar-me a l’habitació
esperant la maleïda trucada que ho havia de posar
tot en marxa.
Amb la guia a la butxaca, vaig caminar amb pas decidit
fins a la parada de metro més propera —Inaricho—
amb la seguretat de qui sap on va, encara que
aquest no fos el meu cas.
Em vaig quedar hipnotitzat davant d’un panell del
metro de Tòquio. Hi havia centenars de parades repartides
en capriciosos nusos ferroviaris que s’enroscaven
entre si formant un immens embolic de línies i colors.
Vaig intentar localitzar el centre, si és que hi havia algun
lloc en aquella ciutat que pogués anomenar-se així, i en
aquell precís instant em va venir al pensament una reflexió
de Roland Barthes que havia llegit en algun lloc. Segons
ell, Tòquio és una ciutat monstruosa on el centre és
el buit. No seria gens estrany, atesa la practicitat dels japonesos,
ja que els taoistes creuen que res és més útil que
el buit.
Em vaig deixar estar de filosofies i, seguint el suggeriment
de la guia, vaig agafar la línia que m’havia de
conduir fins a Roppongi, la meca dels gaijin, els guiris
46

que arriben al Japó. Al vagó hi havia un grupet de noies
molt elegants, amb pentinats verticals —em feien pensar
en les actrius dels anys seixanta— i sabates i bosses
de primeres marques, que xerraven pels descosits.
En sortir novament a la superfície, em vaig trobar en un
encreuament d’avingudes generosament proveïdes de
neó, a més de pantalles gegants amb anuncis de música
trepidant. Les voreres eren plenes de grupets d’homes
lleugerament beguts i un munt de joves amb pentinats
estrafolaris que caminaven com zombis mentre escrivien
missatges als mòbils. Curiosament, no topaven entre
ells, com si duguessin incorporat un sonar.
Un vent inesperat va fer que em cordés l’abric i em
decidís a entrar al bar Moshi-moshi, que era al novè pis
d’un gratacel lleig i funcional. A diferència d’altres ciutats,
bona part de les botigues i restaurants de Tòquio
estan repartits per les diferents plantes dels edificis, probablement
perquè amb el nivell de carrer no n’hi ha
prou per satisfer l’afany de consum de vint milions d’ànimes.
El Moshi-moshi va resultar ser poc més que una barra
de parets negres amb un pòster kitch d’una guineu
que feia un viatge sideral. Vaig asseure’m en un dels tamborets
i vaig demanar una cervesa a un cambrer amb
l’expressió i el pentinat d’un samurai. Vaig haver de pagar
una mica més de set dòlars per una llauna de trentatres
centilitres que va aterrar sobre la barra sense un
miserable got per dur-me-la a la boca. Al meu costat
s’havia assegut un gaijin d’uns cinquanta anys amb gorra
47

de beisbol i barba grisa. Sens dubte era americà, i no va
trigar gaire a iniciar una conversa:
—¿Com va la nit?
Vaig fer un glop de cervesa abans de decidir si contestava
amb un concís OK o li donava una mica més de
joc. Ell, però, ja havia resolt establir la clàssica complicitat
entre ianquis, sempre disposats a qüestionar qualsevol
univers que no sigui el seu.
—Moshi-moshi —va dir per cridar-me l’atenció.
—¿Com? —vaig preguntar sense entendre per què
havia dit el nom del bar.
—Ets nou aquí, ¿oi?
—¿Per què ho dius? —vaig replicar, molest.
—En tens tota la pinta. Quan t’he vist m’he dit: «A
aquest l’han tret del seu terròs americà amb una grua i
l’han deixat caure aquí sense més».
Era de preveure que el ianqui comencés un monòleg
de renecs comparant el Japó amb els Estats Units, però
per sorpresa meva va voler encetar la conversa amb una
nota de cultura:
—¿No saps què significa el nom d’aquest bar?
Quan un japonès despenja el telèfon ha de dir moshimoshi,
encara que no signifiqui res. Una toquiota amb
la qual vaig sortir em va explicar que l’origen d’aquesta
expressió prové d’una llegenda. Antigament hi havia
unes guineus, les kitsune, que parlaven el llenguatge
dels homes i tenien molta habilitat per apoderar-se
de l’ànima de les persones. Aquestes guineus dolentes,
però, no sabien pronunciar l’expressió «moshi-moshi».
Així doncs, quan un japonès es posa al telèfon i diu
«moshi-moshi», et fa saber que no és una kitsune i que
48

no et prendrà l’ànima. ¿Oi que està ben boja aquesta
gent?
Després d’aquesta trobada amb la mare pàtria, una
esperança de son va fer que retornés al metro entre la
gentada.
Novament al vagó, vaig tenir la impressió que no
feia hores sinó dies que era a la ciutat. Tot i que continuava
sense entendre res, em semblava que el meu cos
començava a sintonitzar amb els costums locals, ja que
només seure al vagó també em vaig adormir. Quan vaig
obrir els ulls, em vaig trobar al final de la línia.
49

3
El timbre del telèfon mòbil em va despertar d’un mig
dormir que m’havia tingut hores donant voltes al llit.
Una lluentor dèbil en el mur em deia que el sol havia retornat
al seu país natal, encara que la meva ment es disposés
a entrar en el seu primer son. Eren les nou del
matí. Vaig haver de fer un esforç per incorporar-me i
que la meva veu semblés serena:
—Moshi-moshi —vaig dir sense pensar-hi.
—¿Parla japonès? —va dir una veu d’home suau i
pausada. Pronunciava l’anglès amb tanta pulcritud, que,
sens dubte, es tractava d’un nadiu que havia rebut una
acurada educació en un college britànic.
—Gens ni mica. Sóc en Leo Vidal. Amb qui parlo, ¿si
us plau?
—Pot anomenar-me Takahashi, encara que aquí hi
ha milions de persones amb aquest cognom.
Per no perdre més temps, vaig decidir representar el
paper d’americà descarat i directe que no atén a formulismes.
—¿Haig d’entrevistar-lo a vostè o només em conduirà
fins a qui haig de conèixer? Tinc entès que algú ha
descobert una documentació important que desitja
mostrar-me.
50

—És possible. Però, si us plau, li prego que no simplifiqui
aquesta qüestió. És molt més complicada del
que vostè suposa. Hi ha detalls que hauria de conèixer
abans de decidir si vol ficar-s’hi o no.
—Parlem-ne, llavors. Com abans entrem en matèria,
millor.
—No és una cosa que es pugui parlar per telèfon. Li
proposo que quedem a l’estàtua de Hachiko. ¿Li va bé a
les dotze? Podem dinar mentre entrem «en matèria»,
com vostè diu.
—Un moment, ¿on és aquesta estàtua? ¿Com el reconeixeré?
—És la més popular de Tòquio, segur que la trobarà.
I no és necessari que em reconegui —va dir en un to
lleugerament burleta—, jo el reconeixeré a vostè.
Després de penjar, vaig estar dubtant entre dormir
—o almenys intentar-ho— una hora o aixecar-me i passar
novament per la dutxa. Finalment, em vaig decidir per
aquesta segona opció, perquè si tancava els ulls no estava
segur de poder-los tornar a obrir les vuit hores següents.
Amb una son més demolidora encara que a la meva
arribada a Tòquio, em vaig aixecar amb dificultat i vaig
regalar al meu cos una descàrrega d’aigua freda que només
em va fer reaccionar en part. Em vaig vestir i vaig
sortir al carrer a esmorzar.
A la mateixa avinguda Higashiueno vaig trobar un
cafè que semblava prou acollidor per començar el nou
dia. Tan bon punt vaig entrar, quatre joves cambreres
em van fer una reverència darrere el taulell, mentre
deien una cosa similar a «Ohayo gozaimas!». Vaig entendre
que acabaven de desitjar-me bon dia.
51

Vaig demanar un cafè doble i vaig escollir un sandvitx
de la nevera del costat de la caixa registradora. Després
de pagar, vaig anar amb la meva safata fins a una
taula lliure davant d’una finestra. Tot i que al barri d’Ueno
el ritme de vida era molt més pausat que al centre, a
aquella hora el carrer era ple d’activitat.
Assegut vaig obrir la guia per situar l’estàtua de l’anomenat
Hachiko. Vaig calcular que em caldria una
hora de metro per arribar fins a la parada de Shibuya,
més el temps que necessités per trobar l’estàtua, així que
no em vaig entretenir gaire amb el cafè.
Vaig tenir sort d’entrar al metro just després de l’hora
punta, quan els toquiotes són premsats pels empleats
de guants blancs, però en sortir em vaig trobar novament
perdut entre la gentada.
Després d’uns quants moviments en fals, vaig anar a
parar a una plaça amb gespa envoltada d’edificis alts. En
aquell racó a l’aire lliure s’havien aplegat centenars de
noies adolescents d’estètica punk barrejada amb detalls
kitsch: els seus vestidets i llaços roses al cap contrastaven
amb les sabates de plataformes vertiginoses. Però de Hachiko,
l’estàtua més famosa de Tòquio, ni rastre.
Tot i que encara faltava mitja hora, vaig preguntar a
una d’aquelles noies, que em va assenyalar uns matolls al
final de la plaça. Al fons vaig veure una petita estàtua de
bronze d’un gos envoltada de gent. L’estàtua rebia tota
mena d’atencions per part dels visitants. A més d’una
banda commemorativa penjada al coll, el gos lluïa una corona
de flors fresques i, amuntegats als peus, hi havia diferents
tipus de dolços. La gent esperava dreta en una filera,
ordenada el seu torn per fotografiar-se amb ell, i
52

alguns fins i tot li passaven el braç pel llom. Un vell menut
em va demanar amb un gest cortès que em retirés,
perquè li estava tapant la foto.
Mentre esperava el meu contacte, em vaig asseure
en un banc i vaig buscar a la guia informació sobre
aquell gos que rebia tants honors. Es tractava d’un
exemplar de raça akita que a la dècada dels anys vint havia
pertangut a un professor universitari. Cada matí,
Hachiko acompanyava el seu amo a l’estació i esperava
pacientment el seu retorn fins a la tarda. El 1925 el professor
es va posar malalt a la facultat i va morir abans no
pogués tornar a casa, però el gos el va continuar esperant
davant de l’estació durant onze anys, fins al dia de
la seva mort. Els veïns no van trigar a erigir-li una estàtua,
perquè la fidelitat és una de les virtuts més valorades
pels japonesos.
Quan vaig tancar el llibre, em vaig adonar que un
jove impecablement vestit m’observava a certa distància.
Vestia jaqueta i pantalons color crema amb una corbata
de color bordeus. Les sabates de tipus anglès relluïen.
Es va acostar pausadament i em va somriure
mentre ens saludàvem.
—Conec un restaurant tranquil a uns quants carrers
d’aquí —va dir en el mateix to que havia utilitzat per
telèfon.
—No tinc gana —vaig reconèixer—, però l’acompanyo.
Vam entrar en un dels anomenats restaurant revòlver,
perquè els plats giravolten sense interrupció sobre una
53

cinta, i els clients, asseguts als tamborets de la barra, agafen
els que més els agraden.
—A més del menú habitual tenen fugu —va anunciar
satisfet el japonès mentre ens assèiem—, encara que
pocs clients ho saben.
—¿Què és el fugu? —vaig preguntar.
—Primer tasti-ho i després l’hi explicaré.
—De moment només prendré una cervesa freda,
gràcies.
Takahasi va assentir amb silenci abans d’avisar un
cambrer eficient, que va necessitar menys de deu segons
per posar davant nostre dues ampolles d’Asahi, la cervesa
japonesa més popular, amb els seus respectius gots. El
jove executiu va omplir el meu got. El seu continuava
buit. Tot seguit, va capturar un platet de fideus i un altre
de tofu marinat. Poc després li van portar de la cuina un
plat especial amb una cosa semblant a un peix aixafat: el
fugu.
—És difícil trobar llocs on serveixin peix globus. Cal
un cuiner molt expert. És l’únic peix que té gust de pollastre.
¿Segur que no el vol tastar?
Sense esperar la meva resposta, va arrencar un tros
de peix torrat amb els bastonets i se’l va introduir a la
boca. Jo no volia ser maleducat, però tampoc no estava
disposat a esperar que el tal Takahashi s’afartés per començar
a parlar del que m’havia dut fins allà, així que
vaig tirar pel dret:
—¿És vostè a qui haig d’entrevistar o només treballa
per a la Fundació?
—Ni una cosa ni l’altra —va contestar mentre s’assecava
la boca amb un tovalló—. En realitat, només sóc
54

un intermediari. Poso en contacte gent que es vol conèixer.
Diguem que sóc un facilitador.
—Això em convé, suposo —vaig dir mentre mirava
hipnotitzat els platets que desfilaven davant meu—.
La Fundació no m’ha facilitat gaire informació sobre el
que haig de fer, i no m’agradaria que la meva estada a
Tòquio s’eternitzés. Tinc una filla de catorze anys,
¿sap? Quan sóc massa dies fora de casa comença a fer
bestieses.
—¿Una filla? Ho celebro. Si la cosa s’allarga sempre
la pot fer venir a Tòquio. A les noies els encanten les modes
d’aquí.
Estàvem entrant en el perillós territori de les trivialitats
que no porten enlloc, així que vaig assumir el
meu rol de periodista i vaig tallar aquella línia de conversa:
—Anem al gra. Sembla que hi ha algú amb qui m’haig
d’entrevistar que m’ha d’ensenyar alguna cosa important.
¿Sap res d’aquesta trobada? ¿Quan es produirà?
—Avui mateix —va dir mentre esbufegava i s’assecava
la suor del front. Els fideus devien ser força picants,
tot i que la seva cervesa seguia intacta a l’ampolla.
—¿No té set? —li vaig preguntar, estranyat.
—La veritat és que sí —va somriure—, però quan
dos homes van a un restaurant està mal vist que un mateix
se serveixi. L’etiqueta japonesa diu que cal esperar
que el teu company de taula t’ompli el got.
—Ho lamento moltíssim —vaig contestar, sorprès,
mentre m’apressava a vessar mitja ampolla al seu got,
que va buidar d’un sol glop.
Takahasi, però, continuava acalorat i amb el front
55

amarat de suor. Abans de prosseguir amb l’explicació,
em va lliurar una targeta amb un nom i una adreça.
—Aquesta persona té unes fotografies molt especials
per les quals hem de negociar un preu. Es tracta
d’un important col.leccionista que viu a prop del pont
de Harajuku. Agafi la targeta, perquè hi haurà de contactar
més d’una vegada.
—¿Comprar unes fotografies? —vaig dir sorprès
mentre buidava la resta de la cervesa al got—. El meu
client no m’ha donat cap mena d’instrucció en aquest
sentit.
—Però a mi sí. De fet, aquest col.leccionista li ensenyarà
fotografies del seu propi arxiu, però les que ens interessa
comprar són en mans d’algú altre. Primer ha de
veure les seves i després haurà de valorar les altres. Ja li
vaig anunciar que era un assumpte complex i delicat.
Hem de procedir amb discreció.
—Em fa l’efecte que en sap molts detalls. Potser em
podria avançar alguna cosa perquè pugui preparar la negociació.
—Ho faré quan anem cap allà. No se sap mai qui pot
estar escoltant. I ara disculpi’m un moment, haig d’anar
al bany.
Vaig observar amb preocupació com el jove intermediari
s’aixecava i es dirigia amb pas insegur cap al
fons del restaurant.
Sense acabar d’entendre el que succeïa, vaig fixar la
vista en la cinta de plats. Entre les racions d’arròs, tempura
i fideus, de sobte vaig distingir un plat buit amb un
paper doblegat. Encuriosit, el vaig agafar i em vaig entretenir
a obrir el paper amb els bastonets. Una descàr-
56

ega elèctrica em va recórrer el cos en llegir un missatge
en anglès que sense cap mena de dubte anava dirigit
a mi:
surti d’aquí ara mateix
Vaig mirar a banda i banda. Just a l’altre costat de la
cinta hi havia una japonesa totalment rapada amb uns
ulls molt grans que m’observaven persistentment. Sens
dubte, era l’autora del missatge. No tenia cap intenció de
resistir-me a aquell avís, però en Takahashi s’estava eternitzant
al lavabo.
Em vaig aixecar per pagar sota l’atenta mirada de la
noia, que va sacsejar el cap en direcció a la porta per indicar-me
que sortís de seguida.
Completament alarmat, em vaig saltar el protocol i
vaig irrompre al lavabo d’homes disposat a arrencar
l’intermediari de la tassa si era necessari. Vaig colpejar la
porta amb els nusos dels dits, però no vaig obtenir resposta.
Després d’esperar en va, la vaig empènyer. Era oberta.
—¿Takahashi? —vaig preguntar mentre encenia el
llum.
Com a resposta vaig trobar una mirada pètria en un
rostre blanc i desencaixat. En Takahashi era mort.
Vaig sortir del restaurant abans que la policia no fes acte
de presència. Havien assassinat un paio i jo havia estat
amb ell la darrera hora de la seva vida. Si no em sabia explicar
a l’interrogatori, em convertiria en el principal
57

sospitós. Com i per què havia succeït no era ara una
prioritat.
Un cop comprovat que ningú no m’havia seguit,
vaig aturar un taxi i vaig lliurar la targeta del col.leccionista
al conductor, ja que encara tenia l’esperança de
descobrir alguna cosa abans de recollir les meves coses a
l’hotel i sortir immediatament cap a l’aeroport.
En quedar-nos clavats en un embús, la paraula fugu
va ressonar insistentment en el meu interior tal com
l’havia pronunciat el mort. Vaig buscar a l’apartat de
gastronomia de la guia un article sobre el peix globus
firmat per John Asburne:
Antigament se’ls anomenava teppô (pistola) per la seva
tendència a liquidar els comensals descuidats. El seu ingredient
actiu és la tetrodoxina, un verí transparent i insípid
tretze vegades més potent que l’arsènic; un únic
exemplar de fugu conté prou tetrodoxina per enverinar
trenta-tres persones. Els xefs especialitzats n’eliminen gairebé
tot el verí i en deixen només una mica per entumir
els llavis.
Sens dubte, la passió d’en Takahashi pel peix globus
havia anat molt bé als que se’l volien treure de sobre,
com potser aviat passaria amb mi.
58

4
El taxi es va aturar al costat d’un pont ple de gent i vaig
saltar posseït per la por i els nervis. Vaig buscar el número
del bloc d’apartaments que indicava la targeta i vaig
trucar al sisè pis, on se suposava que vivia el col.leccionista.
Un so entretallat va desbloquejar la porta. Decidit a
tancar tan aviat com pogués aquell assumpte, gairebé
vaig córrer fins a l’ascensor.
En veure’m arribar sol, el col.leccionista, un octogenari
que no parlava paraula d’anglès, es va sobresaltar i
va repetir unes quantes vegades la paraula ¿Takahashi?
Jo arronsava les espatlles, com si no entengués el que
m’estava dient, però el vell hi insistia. Finalment vaig
ajuntar els palmells de les mans i vaig recolzar en elles
una galta per indicar que se n’havia anat a dormir. I d’alguna
manera era així.
En comprendre el meu signe, em va mirar esverat i,
tot seguit, em va indicar que el seguís per una sala força
desendreçada plena de prestatgeries i vitrines. Més que
l’estudi d’un col.leccionista, semblava un magatzem on
es guardava documentació que rarament era consultada.
Vaig tractar de dissimular el meu nerviosisme fent
veure que contemplava amb indiferència els centenars
59

de carpetes, caixes i sobres que acumulaven pols des de
temps remots. Amb el cor encara accelerat, vaig entendre
que havia de mostrar-me com un professional acostumat
a remoure hemeroteques i arxius. I de fet ho era,
però els darrers esdeveniments m’havien col.locat a la
picota.
El vell em va conduir fins a una llarga taula on s’exposava
una col.lecció de trenta-una fotografies en blanc
i negre acuradament ordenades. Hitler i diversos oficials
nazis de primer rang en diferents actes protocol.laris n’eren
els protagonistes. A primera vista, em va semblar
que totes pertanyien a una mateixa sèrie. En una pila a
part, destacava el retrat d’una expedició de soldats nazis
en un terreny àrid i gelat.
No vaig tenir cap mena de dubte que tot aquell material
interessava a la Fundació, però la mort del traductor
i intermediari havia complicat la feina en extrem. Segons
m’havia dit Takahashi abans d’exhalar el darrer
sospir, aquell local era l’arxiu privat d’un col.leccionista,
i l’única cosa que havia de fer era observar el que hi havia
per poder adquirir més tard una fotografia que no
era allà.
Mentre el vell parlava per a si mateix en un japonès
monòton, vaig examinar detingudament cadascuna de
les fotografies. Totes duien al seu revers una etiqueta en
francès amb una breu descripció que incloïa el lloc i la
data de cada retrat; al marge dret hi constava una numeració.
Probablement aquella sèrie procedia d’una col.lecció
francesa dels temps de l’ocupació. Fins i tot podria
ser que hagués estat adquirida de mans d’algun alt càrrec
del govern de Vichy, ja que el bon estat de les imatges
60

i el minuciós etiquetatge demostraven que qui havia
custodiat aquell material tenia coneixement de causa.
Impossible saber com havien arribat aquelles fotografies
fins a Tòquio, tot i que era fàcil suposar que el col.leccionista
les devia haver adquirit en alguna subhasta internacional.
Vaig transmetre al vell la qualitat i interès de la
col.lecció amb més d’un murmuri d’aprovació, i li vaig
fer notar que la sèrie saltava de la fotografia deu a la dotze.
Ell em va correspondre amb una rialla d’orgull, i va
assentir diverses vegades mentre murmurava alguna
cosa atropelladament. No vaig necessitar entendre el seu
idioma per deduir que la fotografia número onze havia
estat venuda per ell mateix —i no precisament a preu
baix— a una tercera persona amb qui ara m’havia de
posar en contacte.
Amb força ingenuïtat per part meva, vaig gesticular
amb els dits per preguntar-li on eren els negatius. Ell va
sospirar movent les mans, fent-me entendre que els negatius
havien volat juntament amb la fotografia número
onze. Es a dir, que el comprador havia procurat que ningú
més que ell no tingués accés a aquella imatge. Sense
perdre més temps, vaig agafar un paper en blanc i vaig
escriure el número onze al costat d’un gran interrogant.
El vell em va mirar cohibit, i sense demanar-me res a
canvi va escriure sota la meva pregunta:
umeda sky / 33l
Justament quan em guardava el paper amb aquestes
senyes, un llarg i impertinent brunzit de l’intèrfon ens
61

va sobresaltar. Vaig suposar que no podia ser res de bo i
una suor freda va començar a amarar-me el clatell.
El col.leccionista es va dirigir cap a la porta tot remugant
alguna cosa en japonès. Seguint un impuls automàtic
i gairebé irracional, vaig apilar totes les fotografies
i les vaig guardar a la butxaca del davant del meu
abric. No em proposava robar-les, però una alerta interior
m’havia avisat que era millor que no ens trobessin
amb aquelles fotografies sobre la taula.
Vaig sentir com la porta s’obria i el vell iniciava una
conversa amb dues veus masculines que eren al replà.
Just llavors va sonar el meu telèfon mòbil i el cor se’m va
accelerar encara més. L’única persona que havia trucat a
aquest aparell ja estava criant malves.
Em vaig acostar el telèfon als llavis i vaig emetre una
salutació xiuxiuejant. A l’altra banda vaig reconèixer la
veu de la Cloe.
—¿On ets? —va preguntar amb sobtada familiaritat,
com si fos ella qui es trobés a la porta i m’estigués buscant.
—Intueixo que al lloc equivocat —vaig dir en veu
baixa mentre sentia com la conversa entre els tres pujava
de to—. Però sé on és la fotografia.
—Leo, escolta’m amb atenció —va dir amb una barreja
de suavitat i fermesa—. Limita’t a fer el que et digui
i tot anirà bé, ¿d’acord? Si ets a l’arxiu, surt ara mateix.
—Aquest matí tothom vol que surti del lloc on sóc
—vaig xiuxiuejar—. Però ara no puc: hi ha gent a la
porta.
—Ho sé —va dir per sorpresa meva—, per això has
de fer el que et dic. A l’esquerra de la finestra hi ha una
62

porta metàl.lica que condueix a una escala d’emergència.
Surt ràpid. Al carrer t’espera un Toyota Yaris.
I va tallar la comunicació.
Sense esperar més esdeveniments —el vell ja venia
cap a mi seguit de dos homes vestits de negre i amb cara
de pocs amics—, em vaig precipitar sobre la porta
metàl.lica. Abans no es tanqués darrere meu, vaig sentir
la veu trencada del vell com si intentés intercedir a favor
meu. Un segon després es va sentir un tret.
Mentre volava literalment escales avall, vaig sentir
com els homes de negre havien creuat la porta i intentaven
caçar-me fent petar les botes per les escales. No tenia
cap dubte que quan em tinguessin a tret em dispararien,
com havien fet amb el col.leccionista. Vaig aconseguir
travessar la porta del carrer i vaig sortir com un llamp.
En menys de dos segons vaig introduir-me dins d’un
cotxe vermell, amb la porta del darrere oberta, que va
arrencar immediatament.
63

5
Vaig trigar uns segons a advertir que qui conduïa era la
mateixa japonesa andrògina del restaurant, tot i que el
cap rapat al zero no oferia dubtes. Per l’efecte de la commoció,
havia estat una bona estona mirant cap enrere
per comprovar si ens seguien, però la intensitat del trànsit
no semblava fer possible cap persecució.
—No t’amoïnis: el perill ha passat. Almenys de moment
—va confirmar la conductora.
—¿Treballes per a la Cloe? —li vaig preguntar mentre
giràvem per una avinguda plena també a petar de
cotxes i camions.
—No exactament. Diguem que les dues treballem
per la Fundació, només que en el meu cas és una col.laboració
puntual. Treballo pel meu compte.
—Dos morts en un sol matí —vaig dir aparentant
una fredor que no tenia—. ¿Ets conscient que aquesta
pot ser la teva darrera feina?
—Per mi no pateixis —va dir mentre s’encenia una cigarreta
curta i fina—. I tampoc no has de témer per la teva
vida. Hi ha hagut un parell d’imprevistos, és cert, però ara
ja ho tornem a tenir tot sota control. Estàs protegit.
—I un rave! —em va sortir de l’ànima— Porta’m a
l’hotel ara mateix. Recolliré la maleta i tocaré el dos.
64

—Ja he pensat en això i tinc el teu equipatge al maleter.
El teu hotel ara com ara no és el lloc més segur. Ho
entens, ¿oi?
—I tant. Espero que puguem arribar a l’aeroport
sense que hagi de morir ningú més.
—No anem a l’aeroport.
—¿Com dius? —vaig replicar, sorprès. Estava decidit
a baixar del cotxe en el primer semàfor, encara que
hagués de renunciar al meu equipatge.
—Tampoc no és un lloc segur —va aclarir—. Ara
mateix l’aeroport de Narita és un camp de mines. Cal
que deixem passar uns dies, i ens hem de moure. Mentre
ens moguem estarem salvats.
—No em vinguis amb històries. Si el cap de la Fundació
ha decidit no deixar-me marxar fins que aconsegueixi
aquesta maleïda foto, porta’m de seguida fins allà
i acabem d’una vegada.
—Per això he vingut —va replicar mentre xuclava
sorollosament la cigarreta i expulsava el fum per la finestra
entreoberta—. ¿On hem d’anar?
Li vaig mostrar la nota amb l’adreça que m’havia
donat el col.leccionista.
—Umeda Sky... —va dir com si evoqués un lloc mític—.
Això és a Osaka, una mica lluny. ¿Has viatjat mai
amb tren bala?
Vam aparcar el cotxe a prop de l’estació central de Tòquio
i ens vam dirigir al taulell on es venien els bitllets
per al shinkansen, el tren que supera els tres-cents quilómetres
per hora. La meva acompanyant es va recolzar en
65

el primer punt de venda buit i va donar unes ràpides
instruccions a la noia que l’atenia, que de seguida va imprimir
dos bitllets sense deixar d’assentir de manera reverencial.
—La missió va pujant de categoria —vaig comentar,
irònic—: ara tinc una guia local que m’indicarà el camí
correcte. ¿O t’han contractat per vigilar que no fugi?
—Sóc la teva guardaespatlles —va dir amb un somriure
de satisfacció—. Em paguen per protegir-te. La
Fundació vol que arribis viu al final de la investigació.
—I després em matareu, com a Takahashi o al
col.leccionista. ¿No et sembla curiós que hagin mort just
després de passar-me la informació?
—Això ho pots atribuir a la mala traça dels nostres
enemics, que sempre arriben massa tard. No ets l’únic
que busca aquesta fotografia, ¿saps?
—Deus ser una experta en arts marcials, com a mínim
—vaig afegir amb sorna—. ¿O tens armes? Per cert,
encara no sé com et dius.
—Em dic Keiko. Fixa’t en tota aquesta gent que corre
per agafar el tren cap a l’aeroport, ¿t’has fixat que
molts porten el mateix model de maleta?
—No me n’havia adonat —vaig dir, sorprès pel ràpid
canvi de tema—, però m’encantaria agafar el seu
tren.
—¿Saps per què n’hi ha tantes d’iguals? —va prosseguir
ella—. Perquè els japonesos no compren maletes,
les lloguen. Com que la majoria només viatgen un o dos
cops a la vida, els surt més a compte. A més, aquí els
apartaments són tan petits que no hi cabrien.
Per primera vegada vaig mirar la meva guardaespat-
66

lles amb certa tendresa. Encara que el cap rapat li donava
un aspecte marcial, els temes de conversa eren propis
d’una noia jove —vint-i-pocs anys en tot cas— que
s’entusiasma amb les anècdotes i les curiositats.
—Però no ens adormim —va concloure—. El shinkansen
a Osaka surt d’aquí a deu minuts.
67

6
Segons abans de sortir, em vaig procurar una safata de
sushi en una de les paradetes de l’andana, perquè des del
matí que no havia menjat res.
A mesura que agafàvem velocitat, els blocs de Tòquio
semblaven ombres espectrals a punt de desintegrar-se
en qualsevol moment. Jo mateix em sentia com
un esperit obligat a viure una estranya existència que era
guiada pels capricis d’uns contendents que no arribaven
a manifestar-se. Que l’enigmàtica Keiko estigués asseguda
al meu costat adormida plàcidament no feia sinó
confirmar que em trobava immers en un joc del qual
desconeixia les regles.
A través dels llavis entreoberts lluïa una dentadura
perfecta. Aquesta imatge em va dur a un pensament que
em va sorprendre a mi mateix: dins de les farses que es
poden arribar a viure, havia de reconèixer que aquella
era de les menys dolentes.
Vaig aprofitar aquesta relativa intimitat per treure’m
de la butxaca les fotografies i intentar fer-me una idea
del terreny que trepitjava. Vaig començar per les de la
pila que havia trobat al costat de la sèrie del col.leccionista.
Per les etiquetes, vaig descobrir que les primeres
68

imatges corresponien a una expedició al Tibet encarregada
per Himmler, el cap de les SS, el 1938. Recordava
haver llegit un assaig sobre aquest episodi en els meus
temps d’estudiant: Himmler hi buscava els orígens de la
raça ària, l’anomenat regne d’Agartha, el Shangri-La
nazi. El capità honorari de les SS, Ernst Schäfer, un aventurer
que havia matat la dona en un accident de caça i
que va ser el primer occidental a abatre —per pur afany
esportiu— un ós panda, fou el líder de l’expedició. Després
de nou mesos de travessa, l’expedició va fer la seva
entrada triomfal a Lhasa, on, entre d’altres activitats, es
van dedicar a filmar les cerimònies lamaistes i a mesurar
cranis. Van tornar a Alemanya com a herois del Tercer
Reich, amb una carta del regent del Tibet per al Führer i
un gos de raça local que se’ls va morir pel camí. Afortunat
ell.
La història de Schäfer m’havia cridat l’atenció perquè
va sortir força ben parat dels judicis de Nuremberg,
i el 1950 es va instal.lar lliurement a Veneçuela, on va viure
dedicat a la biologia. També va passar per Àfrica, on
va rodar per al monarca belga Leopold un documental
per celebrar el cinquantè aniversari de l’annexió del
Congo. Després de tots aquests esforços, s’havia retirat a
un balneari del nord d’Alemanya, on va morir de vell
l’any 1992.
Després del reportatge fotogràfic de l’expedició al
Tibet, vaig passar a la sèrie de trenta-una fotos que el difunt
col.leccionista havia disposat sobre la taula. Una de
les primeres era un retrat molt sobri de Himmler, amb les
seves ulleres rodones i la gorra amb la calavera sota l’àliga
nazi. Les imatges que seguien eren del 1940 i perta-
69

nyien a diverses reunions oficials, com ara un retrat de la
trobada de Hitler i Franco el 23 d’octubre al peu de l’estació
d’Hendaia. Curiosament, vaig observar que la foto
número nou havia estat presa en aquella mateixa data:
mostrava novament Himmler rodejat d’oficials i amb el
braç dret alçat. En llegir la descripció de l’etiqueta, un
calfred em va recórrer la columna vertebral. Vaig repassar
més d’una vegada aquella anotació, fent-me creus
del que estava llegint:
23 d’octubre de 1940. Himmler visita el monestir de
Montserrat per rastrejar l’amagatall del Graal i altres secrets
de la muntanya. Els abats Marcel i Escarré s’han negat
a rebre’l pel maltractament que pateixen els catòlics
alemanys, i finalment el paper d’amfitrió ha recaigut en el
pare Ripoll, que domina perfectament l’alemany.
La fotografia número deu mostrava l’il.lustre grup
pujant una escalinata del monestir. En el revers vaig
llegir:
23 d’octubre de 1940. Himmler es nega finalment a visitar
la basílica catòlica perquè prefereix explorar el món ocult
de la muntanya. L’encarregat de comunicar-ho als religiosos
és el general Wolf, qui adverteix al pare Ripoll: «Disculpi,
però a la Seva Excel.lència no li interessa el monestir,
sinó la natura».
Més enllà d’aquestes rareses històriques, la tercera
aparició de Montserrat aportava una nova llum sobre
aquella investigació, i tornava a remetre’m a la mort d’en
Fleming Nolte. Les meves sospites es van veure confir-
70

mades quan vaig observar que la imatge número dotze
era un primer pla de Himmler de tornada ja de la visita
a Montserrat. No era difícil suposar que la fotografia
desapareguda, la número onze, immortalitzava l’excursió
per la qual el cap de les SS havia renunciat a visitar el
monestir. Tot feia suposar que devia mostrar alguna escena
força comprometedora, ja que havia causat dos assassinats
—potser tres— i mobilitzava els recursos de
dues organitzacions, una de les quals m’havia contractat
com a agent. Algú tenia molt d’interès que aquella fotografia
continués oculta.
De sobte, vaig entendre que em movia en un terreny
extremadament pantanós, perquè podia estar treballant
per al mateix diable i no me n’adonaria fins que fos massa
tard.
71

7
Era negra nit i faltaven pocs minuts per arribar a Osaka
quan una trucada al meu mòbil va acabar de despertar la
Keiko, que mentre dormia havia deixat caure el cap sobre
la meva espatlla.
Em vaig aixecar i em vaig allunyar pel passadís amb
el telèfon a l’orella. Tal com havia suposat, la Cloe era a
l’altre costat.
—¿Tot bé? —em va preguntar recuperant la intimitat
que havia inaugurat a l’anterior trucada—. Després
dels darrers incidents em tenies preocupada.
—Continuo viu, que no és poca cosa ateses les
circumstàncies, i he fet grans progressos pel que fa a la
investigació.
—¿Ah, sí? Sorprèn-me.
—Ja sé quina documentació necessita la Fundació i
on la podem trobar. Es tracta d’una fotografia de
Himmler a la muntanya de Montserrat, fora del monestir,
que pel que sembla no ha estat mai publicada. Però
n’hauré de negociar el preu per comprar-la.
—Bona feina. Veig que la Fundació no s’ha equivocat
a confiar en tu. La negociació pel preu deixa-la a les
nostres mans. La teva missió és només trobar la fotografia,
la resta serà bufar i fer ampolles.
72

—No deu ser tan senzill quan m’heu assignat una
guardaespatlles.
—¿Una guardaespatlles? No diguis bajanades.
—Cloe, et prego que deixis de banda els jocs. Tu mateixa
has organitzat que la Keiko em recollís amb el seu
cotxe.
—Sí —va dir tractant d’amagar la seva sorpresa—,
però la seva missió acabava a Tòquio. ¿És al tren amb tu?
—Doncs, és clar! Ja t’he dit que és la meva guardaespatlles.
—Leo, para atenció: no te’n refiïs ni li donis res. Ara
mateix no sé per a qui treballa, però t’asseguro que no
ho fa per a la Fundació.
—Però llavors...
Vaig haver de tallar la trucada a mitja frase. La Keiko
havia creuat el passadís i em mirava fixament des de l’altre
costat de la finestra.
Vam arribar a Osaka passades les deu de la nit i ens vam
allotjar en un hotel funcional proper a l’estació. La meva
acompanyant es va ocupar de fer la reserva, així que vaig
haver d’esperar fins a arribar a la planta onze per saber
on dormiria i en quines condicions.
—Espero que no t’importi compartir habitació amb
la teva guardaespatlles —va dir amb un somriure entremaliat
a l’ascensor d’alumini.
—Fa tres dies que no descanso així que podria dormir
fins i tot en un pis franc de la yakuza. ¿No anomeneu
així els sicaris com els que m’esperaven a casa del
col.leccionista?
73

—Seria una llàstima que no féssim una sortideta per
Osaka —va dir ella sense fer cas al meu comentari—. No
hi ha cap ciutat al Japó amb una vida nocturna més vibrant.
Sobretot a Dotombori, el barri on soparem
aquesta nit si invites la teva guardaespatlles.
Després de dir això, em va picar l’ullet i va obrir la
porta de la nostra habitació, que era molt petita i tenia
un únic tatami a nivell de terra. Ella no va semblar que li
donés importància a aquell detall —que, sens dubte, era
premeditat—, ja que es va endur la seva petita maleta al
bany i, abans de tancar la porta, va dir:
—Faré una dutxa ràpida. És un dels avantatges del
meu nou pentinat, ¿saps?
Vaig emetre un grunyit com a resposta i em vaig estirar
vestit sobre el matalàs japonès, que era força dur.
Instants després vaig sentir com queia l’aigua i em vaig
imaginar la Keiko; em preguntava si les japoneses devien
cantar a la dutxa. El seu aspecte androgin no havia
despertat en cap moment la meva libido, encara que
tingués els ulls grans i la pell brillant, però tot i així em
resultava violent compartir llit amb una estranya de la
qual, a més, desconeixia les intencions en tot aquell assumpte.
Aquest pensament em va posar en guàrdia i em
vaig incorporar d’un salt. Vaig aprofitar que a l’habitació
hi havia un telèfon per trucar l’Ingrid, amb qui
encara no havia aconseguit parlar. Només li havia deixat
un parell de missatges per comunicar-li el meu retard.
Vaig calcular que a Santa Monica devien de ser les
sis del matí. Encara que la despertés, preferia que em
74

contestés a crits que haver d’imaginar per on corria
mentre jo intentava sortir de tot aquell embolic. Però
tot el que vaig obtenir va ser un nou missatge al contestador:
Hola papa, hola col.legues. La que us parla no hi és, però
tornarà d’aquí a un parell de setmanes. He marxat temporalment
de l’institut per afegir-me a una escola de circ
a Seattle. Papa, no t’enfadis. La resta, desitgeu-me sort. Us
estimo a tots.
Vaig esclafar l’auricular contra la base del telèfon.
Després vaig marcar entre renecs el seu número de mòbil,
però estava desconnectat. Per uns moments vaig estar
temptat de trucar la seva mare, però finalment no ho
vaig fer: en primer lloc, perquè temia la seva reacció a les
sis del matí, i en segon, perquè diria que sóc un irresponsable
per haver marxat deixant campar l’Ingrid al
seu aire. I el pitjor de tot era que tindria raó. Ara més
que mai era urgent que posés fi a aquella missió sinistra
i tornés per posar-hi ordre, encara que hagués de volar
directament a Seattle i arrossegar-la de tornada a casa
pels cabells.
El so de la porta del bany va interrompre aquestes
reflexions de pare amb sentiment de culpabilitat.
En girar-me vaig veure una altra persona: la Keiko
s’havia pintat els llavis i duia una samarreta vermella
provocativament arrapada, amb guants del mateix color.
Minifaldilla de cuir negre i botins a joc. Per sobre
d’aquesta combinació, una gavardina vermella que de
tan llarga amenaçava d’escombrar el terra. El coll aixecat
75

donava al seu cap pelat un aire de princesa sideral o, com
a mínim, d’una atractiva androide de la pel.lícula Blade
Runner.
Orgullosa de l’efecte que havia causat en mi, va dir:
—¿Anem?
76

8
Vam agafar un taxi fins al pont d’Ebusibashi, punt de
reunió de joves d’aspecte extravagant que es deixaven
fotografiar pels turistes. Com a teló de fons, edificis sencers
convertits en potents anuncis lluminosos que promocionaven
marques de cervesa, sake i altres articles de
primera necessitat.
Em vaig fixar en un grupet d’adolescents plens de tatuatges
i pírcings. Els nois duien tupès que desafiaven la
llei de la gravetat, mentre que les noies vestien quimonos
de vinil. Una d’elles duia a sobre una bata d’infermera plena
de tacotes de sang, o almenys això és el que pretenia ser.
—¿T’agraden els àngels tràgics? —em va preguntar
la Keiko en veure el meu interès per la fauna local.
—¿Es diuen així?
—Bé, és un dels noms genèrics que reben, perquè en
realitat hi ha centenars de tribus i subtribus. Moltes
s’inspiren en personatges dels manga.
—Ahà —vaig dir fingint interès mentre notava que
el meu estómac començava a bramar de gana.
La Keiko m’havia llegit el pensament, ja que sense
esperar més em va indicar que giréssim per un carreró
vigilat per un gegantí cranc vermell, símbol d’un restaurant
especialitzat en aquests crustacis.
77

—Conec un lloc on es menja de meravella —va
anunciar.
—Perfecte, però que no serveixin peix globus.
El local en qüestió era un club de jazz estret on servien
plats a la barra. Vaig mirar amb desconfiança les
cistelles fumejants que els cambrers repartien entre la
clientela, on predominaven els homes vestits d’Armani i
les femmes fatals que rondaven la trentena. Una d’elles
era el viu retrat d’Audrey Hepburn —només que amb
els ulls ametllats— i fumava aixecant elegantment la cigarreta
mentre tirava el cap enrere en actitud de desmai.
Vaig mirar la Keiko, que s’havia assegut a la meva esquerra
i que, després de donar instruccions a la cambrera,
es va encendre una cigarreta. Tot i que la seva estètica
s’allunyava força del glamour clàssic, vaig pensar que
tampoc no desentonava en aquell ambient on jo era l’únic
gaijin.
Abans no arribés el menjar, davant nostre van aterrar
dos gots grans plens de sake.
—¿Vols emborratxar-me? —vaig dir, alarmat—. Al
meu país, el sake es pren en gots petits.
—Serà perquè allà us serveixen mata-rates —va dir
la Keiko amb insolència—. Al Japó el sake és com el bon
vi i es beu per apagar la set. Tasta’l, és la meva marca preferida.
Dit això, va fer xocar el seu vas contra el meu i em va
xiuxiuejar a cau d’orella:
—Kampai.
Vaig repetir aquesta fórmula per al brindis i la vaig
sorprendre acostant el meu vas als seus llavis. Ella va
prendre un glop entre rialles i va dir:
78

—¿No et refies de mi? Ets com aquests monarques
que ho feien tastar tot als criats per por que els enverinessin.
—Diguem que sóc un home previngut que no es fia
de la seva guardaespatlles.
La Keiko va prendre un bon glop de sake i, tot seguit,
es va encaminar cap als lavabos amb un suau moviment
de malucs, probablement obligada pels talons alts.
—Espero que tornis —vaig dir—. L’última persona
que va anar al lavabo en presència meva es va quedar
fregida.
La resposta a aquest acudit sense gràcia va ser un
petó que va dipositar al palmell de la mà i que després va
bufar cap a mi. Un cop sol, em vaig lliurar al plaer de
contemplar aquella foguera de vanitats. Les cambreres
vestien quimonos de seda i els seus pentinats recordaven
els de les geishes. Per estrany que semblés, aquell estil
combinava a la perfecció amb el fum de tabac i la música
de jazz.
Vaig observar que en un racó de la sala hi havia la
foto emmarcada d’un contrabaixista negre que arrencava
notes del seu instrument amb la mirada en blanc.
Vaig suposar que era cec. Hi ha alguna cosa molt inquietant
en la mirada dels cecs, potser perquè, com Èdip Rei,
el que no hi veu és qui primer s’assabenta del que està
passant.
El retorn de la Keiko va coincidir amb un canvi
sobtat de música, com si ella hagués estat esperant
aquell moment per reaparèixer. Els quartets de jazz havien
deixat pas a una balada japonesa d’aire infantil. La
meva suposada guardaespatlles va semblar encantada
79

amb aquesta tonada, que va celebrar bevent-se tot el
got de sake mentre ens servien una ració de tempura
gegant.
—És una cançó antiga —va dir mentre aixecava
amb els bastonets un llagostí arrebossat—. ¿Saps què
diu?
—¿Necessites resposta?
—Suposo que no —va dir després d’acabar-se el
mos—. Diu: «Hi ha dues coses que no es poden canviar
ni avui ni mai, des que el temps és temps: el flux de l’aigua
i el caràcter dolç i estrany de l’amor».
—És bonic —vaig admetre mentre la cambrera omplia
novament els nostres gots amb una gran ampolla de
sake.
Abans que el licor d’arròs no m’estabornís del tot,
vaig espetegar-li:
—Però, suposo que no hem vingut fins a aquí per
gaudir del caràcter estrany i dolç de l’amor. ¿On és Umeda
Sky?
La Keiko em va escrutar en silenci amb els ulls falsament
tristos. Després va dir:
—¿A què treu cap ara aquesta pregunta? T’has carregat
el meu flirteig!
—Doncs tinc més preguntes —vaig disparar—. Per
exemple: ¿per què et fas passar per la meva guardaespatlles?
¿Et creus que sóc idiota?
—És lleig parlar de negocis quan surts a sopar amb
una dona, ¿no ho sabies? Deixem aquest tema per demà.
—Digue’m almenys qui té aquesta foto i si està disposat
a vendre-la. Em temo que, si torno a Osaka sense
ella, el pròxim cadàver seré jo.
80

La Keiko es va acostar el dit índex als llavis per demanar-me
silenci.
—No penso callar —vaig protestar.
Tot seguit em va silenciar posant-me un llagostí gegant
a la boca.
Vam arribar a l’hotel passades les quatre de la matinada.
Em trobava en un estat d’estranya lucidesa etílica, en un
déjà vu constant, com si l’esperit del sake em permetés
avançar-me uns segons als esdeveniments.
Mentre la Keiko es treia els guants amb extrema suavitat,
la meva mirada es va aturar a la seva mà esquerra,
on vaig descobrir que hi faltava el dit petit. Fins llavors
no me n’havia adonat.
Potser era de la yakuza i havia assumit la missió de
liquidar-me després de complir la seva feineta per a la
Fundació. Una noia sense escrúpols disposada a qualsevol
cosa a canvi d’uns quants milers de iens. Però ni tan
sols aquest pensament va aconseguir inquietar-me. Em
sentia estranyament tranquil i mentre la Keiko s’arrencava
la samarreta tot donant-me l’esquena, vaig tenir la
certesa que no passaria res de dolent. No encara.
Vaig mirar la seva pell, blanca com un lliri, i el llit
que ens esperava. No estava acostumat a aquell tipus
d’aventures amb dones que no coneixia, però al cap i a la
fi jo era un home lliure —és a dir, sol—, que no havia de
passar comptes a ningú, excepte a mi mateix.
La roba interior de la Keiko de cotó negre ja havia
caigut a terra, però ella seguia dreta en la mateixa posició,
com si tractés de recordar alguna cosa abans de lliu-
81

ar-se a una matinada de plaer. M’hi vaig acostar silenciosament
pel darrere i li vaig cobrir les delicades espatlles
amb les mans mentre li besava el coll. Sense oposar
resistència, la Keiko va dir:
—¿T’importa si apago el llum?
82

9
Quan em vaig despertar eren les vuit de la tarda i em
trobava sol al llit. Havia dormit setze hores, potser per
l’efecte d’algun narcòtic al licor. Tenia el cap força decent
per tot el que havia begut, cosa que demostrava, en
qualsevol cas, que el sake era de qualitat.
L’habitació en penombra feia olor d’ambre, com si la
meva enigmàtica guardaespatlles hagués encès una barreta
d’encens mentre jo dormia.
Abans de preguntar-me on havia anat la Keiko i si
tornaria, em vaig llançar sobre el meu abric i vaig buscar
a la butxaca interior el tros de paper amb l’adreça. Lògicament
ja no era allà. Convençut que era un tros de brètol,
vaig comprovar alleujat que almenys el mòbil continuava
a la butxaca davantera. També els diners eren al
seu lloc.
Mentre em rentava la cara amb força aigua freda,
vaig recordar el que posava a la nota: Umeda Sky. Però
no el número que seguia. Tot i això, possiblement no
serviria de res recordar on havia de trobar la fotografia
número onze perquè devia de fer hores que la Keiko ja hi
havia arribat. Si la Cloe s’assabentava de la meva badada,
vaig pensar, tenia moltes possibilitats d’acabar com els
meus informants.
83

Havia malgastat ja tant de temps, que no em va saber
greu posar-me sota la dutxa i dedicar vint minuts a
recordar la nit d’amor amb la Keiko. Tot havia passat de
manera dolça i silenciosa. En la foscor, la seva pell m’havia
semblat freda i suau com la neu que es desfà.
Un dissabte plujós a la nit era força improbable que trobés
cap taxi, però en sortir de l’hotel en vaig descobrir
un d’aturat a la porta, com si m’hagués estat esperant.
Després d’haver-me acomodat en un seient amb una
funda blanca immaculada, em vaig limitar a indicar l’adreça
al taxista:
—Umeda Sky, sumimazen. —Això darrer era una
fórmula de cortesia que havia après feia poc.
El conductor va assentir amb el cap i va arrencar
mentre feia girar el volant amb els seus guants blancs.
Més que ploure, diluviava. I per accentuar encara més
l’atmosfera tenebrosa, de la ràdio sorgien violins dramàtics
que vaig reconèixer com de l’obertura de Tanhäuser
de Wagner.
Vam travessar una avinguda circular abans d’endinsar-nos
per uns carrerons estrets plens de restaurants i
botigues. Després de vint minuts zigzaguejant entre carrers
foscos, vam sortir a una esplanada on s’aixecava un
imponent gratacels amb dues torres descomunals unides
per la part superior per una mena de plataforma
que s’il.luminava i s’apagava alternativament, com un
cor que batega. La foscor i la constant cortina de pluja
feien que l’estructura adquirís un aspecte encara més
pertorbador. El taxista es va aturar i va anunciar:
84

—Umeda Sky.
L’escenari i la preocupant incertesa de la meva situació
no presagiaven res de bo. Tanmateix, vaig entrar a la
recepció de la torre dreta, on una dotzena de japonesos
feien cua. Al cartell informatiu vaig llegir que a dalt de
tot de l’edifici, de cent setanta-tres metres, les torres es
connectaven amb un observatori anomenat el Jardí Flotant,
que ocupava la planta trenta-nou. Vaig pagar religiosament
els set-cents iens que donaven accés a l’ascensor
pensant que un cop fos allà dalt potser podria
explorar altres plantes de l’edifici a la recerca del meu
contacte.
Després de passar el control de seguretat, em vaig
trobar una cua força més llarga que esperava torn per
pujar a l’observatori en ascensor. Em vaig entretenir mirant
les plaques que hi havia a la paret amb les diferents
corporacions que hi tenien la seva seu, però les que no
estaven escrites en caràcters japonesos no em van aportar
cap pista. Malgrat això, aquell món d’interessos i
ambicions a les alçades em va fer pensar en una novel.la
que de nen m’havia traumatitzat.
El protagonista era un home que és contractat per
una poderosa corporació, les oficines de la qual ocupen
tot un gratacel. L’empleat comença assumint funcions
senzilles a les plantes més baixes i, a mesura que destaca
a la feina, l’ascendeixen i ocupa despatxos més grans a
plantes superiors. La filosofia de l’empresa diu: «El cel és
el límit», i l’executiu escala llocs fins que arriba a la presidència,
a la planta superior. Un cop allà, no hi ha més
esglaons per ascendir, i l’home s’acaba llançant al buit.
La cua va avançar de sobte i vaig deixar de banda
85

aquests pensaments. Vaig ser dels darrers a entrar a l’ascensor
de vidre, que va tancar les portes deixant fora un
bon nombre de persones, amb les càmeres penjades.
L’ascensor es va enlairar amb suavitat, però aviat va
agafar una velocitat considerable. Al cap de quinze segons
havíem pujat prou amunt per veure com es desplegava
davant nostre l’skyline nocturn d’Osaka. Entre el
bosc d’edificis il.luminats, emergia com un oasi el castell
blanc construït feia quatre segles per Toyotomi Hideyoshi,
l’unificador del Japó. Havia llegit que per construirlo
hi van treballar sense descans cent mil persones durant
tres anys. Des de l’aire, però, semblava una joguina
que un nen hagués abandonat al centre de la ciutat.
El trajecte vertical acabava a la planta trenta-quatre.
A partir d’aquí, s’havien d’agafar unes escales mecàniques
cobertes de vidre. Vaig tenir la sensació que em desplaçava
enmig del buit, fet pel qual més d’un visitant poruc
s’agafava amb força a la goma de la barana.
Finalment, vaig arribar al terrat —el Jardí Flotant—,
que oferia una vista espectacular de la ciutat des dels
quatre punts cardinals. Impressionat davant d’aquell
panorama, la pregunta següent era: ¿I ara què?
86

10
El vent començava a sacsejar els fotògrafs que es recolzaven
amb molt de respecte sobre la tanca de vidre i metall
del terrat.
Vaig consultar el rellotge. Eren les deu de la nit passades.
L’observatori tancaria al cap de deu minuts. Feia
estona que em preguntava si el col.leccionista no s’hauria
equivocat d’enviar-me a Umeda Sky, on l’accés a les
plantes inferiors al pis trenta-quatre era tancat. Per sota
del Jardí Flotant només havia trobat sales d’exposicions
buides i un parell de botigues.
De sobte, una silueta coneguda em va fer saber que
era a lloc correcte en el moment oportú. La Keiko s’acostava
a mi.
—Arribes a temps per acomiadar-nos —va dir.
—¿De què em parles? —vaig contestar, irritat—. I,
¿per què m’has regirat les butxaques?
—Sóc la teva guardaespatlles, ¿ho havies oblidat?
—Deixa’t de romanços.
—He pensat que seria menys perillós per a tu que
m’ocupés jo personalment de buscar la fotografia —va
continuar—. Justament a la planta trenta-tres hi ha un
banc internacional d’imatges. Només m’ha calgut fer
un parell de trucades perquè em deixessin entrar. Ha es-
87

tat molt fàcil, sempre ho és quan hi ha algú disposat a
vendre i un altre a comprar.
—Parles com una professional dels tripijocs —vaig
contraatacar—. ¿Puc veure la imatge?
—Per la teva seguretat és millor que no la vegis. La
missió ha acabat, pots tornar a casa.
No vaig poder evitar una riallada nerviosa en sentir
allò. Després d’haver fet deu mil quilòmetres, la Keiko
em deixava al marge de l’operació.
—Si penses que sortiré d’aquest edifici sense la fotografia
és que no em coneixes prou —vaig dir aparentant
una agressivitat que no tenia—. La Fundació em matarà
si sap que ha caigut en altres mans.
—No et preocupis, la fotografia arribarà a la Fundació.
És més, la tindrà tothom perquè aviat es publicarà a
la premsa. Tu que ets periodista hauries d’entendre-ho.
És el millor per a tothom.
—Ara mateix només m’interessa el que és millor per
a mi, és a dir, salvar la pell. I com que no vull que et passi
res, et proposo que aquesta mateixa nit fem una còpia
de la maleïda fotografia. Jo l’hi lliuro a la Cloe i tu la portes
al teu client perquè la publiqui on vulgui. Llavors jo
ja seré a Amèrica llegint el diari al meu jardí.
—Són uns plans magnífics —va dir un home enmig
de la foscor.
En sentir aquella veu se’m va tallar la respiració. Havia
parlat amb un accent clarament oriental, i només
vaig haver de desviar lleugerament la mirada per veure’ls:
dos japonesos vestits de negre, potser els mateixos
que havien disparat contra el col.leccionista, amb aspecte
de ser molt resolutius. El més vell i fornit tenia un dra-
88

gó tatuat al coll i m’observava amb expressió gairebé
malenconiosa. El seu acompanyant era alt i fort, amb
una cicatriu molt lletja a la barbeta.
Paralitzat per la por, vaig fer una ullada al voltant.
Ningú. El Jardí Flotant havia tancat portes sense que
ningú no hagués vingut a desallotjar-nos. Aquella era la
pitjor de les notícies. Vaig mirar furiós la Keiko, pensant
que m’havia venut, però ella semblava tan espantada
com jo.
—Ha escollit una mala època per visitar el nostre
país —em va dir el vell arrossegant les paraules—. Hauria
d’haver vingut a la primavera, per veure els ametllers
florits. És tot un espectacle, ¿sap? Fins i tot ho retransmeten
en directe per la televisió.
—Prenc nota de la recomanació —vaig dir tractant
de mantenir la calma—, tot i que a la primavera tinc
moltes al.lèrgies.
—És clar. A vostè li agraden més les fotografies, si
pot ser de criminals de guerra. ¿Li va mostrar el seu amic
la secció dedicada a Manxúria? És una de les més completes
del Japó. Una col.lecció curiosa amb imatges de xinesos
enterrats vius en fosses comunes. Sense cap mena
de dubte, una manera terrible de morir. Els japonesos,
en això, som uns mestres.
Mentre parlava, el seu acompanyant havia començat
a escorcollar-me a consciència; la Keiko observava l’escena
amb una tremolor de llavis. En trobar el sobre amb
les fotografies, el va allargar a qui semblava el cap. Tot i
que hi havia poca llum, les va revisar amb gran interès,
mentre l’altre no perdia detall dels nostres moviments.
—Mira, mira... Ha trobat un botí modest. Són cro-
89

mos repetits que poden trobar-se a qualsevol lloc. Però
n’hi ha un... ai, ai, ai!, que té molts pretendents. Ho
sap, ¿oi?
—Per això he vingut —vaig reconèixer sabent que
dir una mentida no canviaria res—. Però fins ara no he
tingut massa sort. Potser té raó i he de tornar a la primavera.
Aquest comentari va semblar divertir molt al perdonavides,
que va fer una rialla de rata abans de dir al seu
company:
—M’agrada aquest noi. És dels que aprenen i es volen
superar. Potser hauríem de començar ara mateix
amb la instrucció.
—¡Deixi’l estar! —va cridar la Keiko—. Jo tinc la
foto.
Tot seguit va dir alguna cosa més en japonès que va
semblar irritar molt l’home prim, que es va llançar contra
ella i la va tombar d’un cop de puny. La Keiko va caure
de cara contra el paviment, on es va quedar clavada
mentre semblava tenir espasmes a les cames. Vaig córrer
cap a ella per assistir-la, però l’agressor em va aturar
amb l’amenaça d’una navalla de fulla llarga i fina.
—No faci bestieses —va dir l’altre, en un to didàctic—,
ara que sembla que s’està iniciant. Primera lliçó:
quan un s’envolta de xusma, no troba sinó problemes.
Tingui-ho present a partir d’ara.
—Emporti’s la fotografia i no li faci mal —li vaig suplicar
mentre mirava alternativament els dos mafiosos i
la Keiko.
—Aquí les regles les posem nosaltres —va replicar
sense perdre la calma—. Ens emportarem la noia de
90

gresca, perquè nosaltres som japonesos i vostè un estúpid
gaijin. No està convidat a la festa.
En sentir aquestes paraules, la Keiko es va incorporar
i va avançar trontollant cap a mi. L’home alt i fornit
va fer com si volgués aturar-la, però el seu company el va
frenar amb un gest de la mà.
—Deixa-la que s’acomiadi. Ja sabem que les japoneses
s’encapritxen fàcilment dels americans.
Com si volgués confirmar aquestes paraules, la Keiko
em va abraçar i em va besar llargament tot introduint
la llengua a la meva boca. Aquella inesperada mostra
d’afecte enmig de dos homes de la yakuza primer em va
sobresaltar, però quan la seva llengua va lliscar sota la
meva i hi va deixar una cosa freda i sòlida, de sobte ho
vaig entendre.
—Molt tendre —va dir el cap—, però ara hem de
marxar. Hi ha més gent que vol divertir-se.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid: la Keiko es va
escapolir dels seus captors i d’un salt va pujar a la tanca
del mirador. Darrere d’aquesta protecció d’un metre
d’alçada, hi havia una cornisa estreta. Després el buit.
Els dos es van abraonar sobre ella, que va tenir
temps de saltar a la cornisa. I després va tornar a saltar.
91

11
Crec que només vaig estar uns minuts sense sentit a terra,
després de rebre un poderós cop de puny com a comiat.
Quan vaig recuperar la consciència, em vaig tocar
la mandíbula per comprovar que estava sencera.
El fet que la Keiko hagués saltat al buit amb la fotografia
havia encès els ànims d’aquell parell, però em sobtava
que m’haguessin deixat amb vida. Probablement
havien preferit fugir abans que el cos sense vida atragués
un eixam de policies.
Jo mateix era en el punt de mira, així que vaig ajornar
qualsevol lamentació o reflexió sobre el que havia
succeït fins que em trobés ben lluny d’allà. Amb tres
cadàvers al darrere, cada minut que passava al Japó augmentaven
les meves possibilitats de quedar-me a viure a
la garjola entre els nois de la yakuza.
Torbat, vaig evocar el darrer petó de la Keiko, i tot
d’una em vaig adonar que sota la llengua encara tenia
una reminiscència d’ella. Em vaig ficar els dits a la boca
per treure el que hi havia amagat sense que ells se n’adonessin.
Era un rectangle de plàstic no més gran que mig
segell: el xip d’una càmera digital. La fotografia era allà.
El vaig guardar a la butxaca més petita dels pantalons
i vaig sortir corrents. Per al meu alleujament, la
92

porta que duia a l’interior de la torre era oberta. Amb la
ment centrada únicament a fugir, vaig baixar de dos en
dos els esglaons de les escales mecàniques —ara aturades—
fins a arribar a l’ascensor de la planta trentaquatre.
Vaig pitjar el botó de baixada i em vaig refugiar entre
les ombres, perquè temia que quan s’obrissin les portes
aparegués la policia.
L’ascensor va arribar buit i vaig saltar a l’interior
donant gràcies al cel per aquell cop de sort. Faltava veure
què passaria quan arribés a terra. Com que no depenia
de mi, vaig tancar els ulls durant la meva baixada
particular a l’infern, que era en el que s’havia convertit
la meva vida des que havia acceptat treballar per la Fundació.
En el minut escàs que va durar el viatge, vaig recordar
el sopar amb la Keiko al club de jazz, la vella cançó
d’amor, la seva esquena blanca i el delicat pes del seu cos
entre els meus braços. Vaig notar que em saltaven les llàgrimes
per més que intentava controlar-me davant d’aquella
situació desesperada.
Per donar-me moral, em vaig prometre que, si no
em caçaven quan aterrés a la planta baixa, correria amb
un taxi fins a l’hotel, agafaria la maleta i em dirigiria ràpidament
cap a l’estació del shinkansen. Ja no m’aturaria
fins a arribar a l’aeroport de Narita, on agafaria el primer
vol a Califòrnia, encara que això impliqués invertir
tots els meus diners en el passatge.
Es van obrir les portes i gairebé vaig topar amb una
unitat mòbil de televisió. Sota Umeda Sky s’havien congregat
un centenar de curiosos que assenyalaven la pla-
93

taforma del Jardí Flotant i el punt, ara acordonat per la
policia, on havia aterrat aquell àngel tràgic.
«No miris enrere» va ser la consigna que em vaig donar
mentre abandonava el lloc amb passes ràpides fins a
arribar a un carrer lateral. Des de la llunyania vaig veure
un taxi lliure i el vaig aturar amb la passió d’un nàufrag
que divisa una embarcació.
94

12
Vaig haver d’esperar a les sis del matí per prendre el primer
shinkansen fins a Tòquio i d’allà a Narita.
Poc després de les nou, vaig aconseguir arribar a
l’aeroport sense haver estat detingut, cosa que ja era tot
un èxit. En barrejar-me entre els executius que solcaven
el pavelló de sortides en totes direccions, em vaig sentir
relativament salvat. No era que hi hagués massa occidentals
entre la gentada, però n’hi havia prous perquè la
meva presència no cridés l’atenció. Si sortia aquell mateix
matí del país, potser la policia no arribaria a difondre
les dades sobre mi que sens dubte ja tenien.
Abans de comprar el bitllet a Los Angeles, no vaig
poder resistir la temptació de comprar una càmera digital
compatible amb el meu xip en una botiga de fotografia.
La dependenta va agafar el xip amb la punta dels dits
i va dir alguna cosa en japonès. Després va assenyalar
una vitrina on hi havia diversos models.
Vaig escollir el de preu més baix i em vaig dirigir al
mostrador de la United Airlines, on ja s’havia format
una cua, majoritàriament d’americans.
Amb la tímida seguretat que em donava estar envoltat
dels meus —greu error, perquè en el cas de buscarme
començarien per allà—, em vaig atrevir a desembo-
95

licar la càmera per provar el xip de memòria. Posar la
bateria va ser una operació força fàcil, però mancava el
més important: canviar el xip que venia de fàbrica pel de
la Keiko. Després d’intentar-ho un parell de vegades, ho
vaig aconseguir. Llavors vaig pitjar el power i vaig seleccionar
l’opció per visualitzar les fotos. Només hi havia
quatre imatges.
Si veure les fotos fetes a un mort és com trobar el seu
fantasma, aquelles quatre instantànies equivalien a robar
els ulls de la Keiko, la mirada d’algú que hi era però
ja no hi és. Per sorpresa meva, la primera instantània em
reproduïa a mi mateix i a Takahashi al restaurant revòlver
de Shibuya. A la imatge, l’intermediari omplia el
meu got de cervesa mentre jo xerrava amb cara de son.
Vaig tenir la impressió que havia passat una eternitat des
d’aleshores. La segona imatge retratava la meva precipitada
sortida de la casa del col.leccionista de Harajuku,
amb la cara vermella per la tensió. La tercera mostrava
les sinistres torres d’Umeda Sky amb el cor bategant sota
el Jardí Flotant.
Abans de passar a la quarta imatge vaig contenir la
respiració, perquè segons el que hi aparegués, aquella
desgraciada aventura no hauria servit de res. Quan es va
il.luminar el petit monitor amb la imatge en blanc i negre
vaig estar a punt de deixar anar un crit d’entusiasme.
La Keiko havia tingut la precaució de retratar la fotografia
número onze amb la seva càmera.
La imatge mostrava el mateix grup d’oficials nazis
del monestir de Montserrat, però hi havia una figura separada
del grup. Amb el cor accelerat, vaig utilitzar el
botó del zoom per ampliar aquest detall. Vaig poder
96

veure la figura de Himmler, que mentre s’allunyava de la
resta d’oficials els mirava a través de les seves ulleres rodones.
Vaig utilitzar les fletxes per observar un altre detall
de la fotografia. Himmler carregava una feixuga capsa
metàl.lica rectangular i es dirigia en solitari per un
camí de terra cap a algun lloc del massís de Montserrat.
Encara que era massa aviat per treure cap conclusió,
vaig sortir de la cua i em vaig dirigir a un cafè per mirar
de calmar-me. Just quan m’asseia a taula, va sonar el
telèfon, fet que em va recordar que l’havia de tornar
abans no m’enlairés.
No em va caldre contestar per saber que la Cloe era
a l’altra banda.
—Missió acomplerta —vaig dir—. Tinc la foto amb
mi i possiblement tota la policia del Japó al darrere per
la meva vinculació amb tres assassinats. ¿Estàs satisfeta?
—Més que satisfeta, estic impressionada amb la teva
feina. T’has fet imprescindible per a la Fundació, ¿saps?
Ara mateix ets el nostre millor home.
—Per ben poc temps, perquè torno a casa aquest
mateix matí. Ja he fet prou.
—¿Què hi surt, a la fotografia número onze? —va
preguntar obviant el que acabava de dir-li.
—El que et vaig avançar per telèfon, però ara disposem
d’un detall més. Himmler es va allunyar del grup
per dur una capsa metàl.lica a algun lloc de Montserrat.
Encara em costa de creure que aquesta informació sigui
nova per a la Fundació. De fet, encara no entenc per què
m’heu fet passar per tot això.
—Diguem que necessitàvem una constatació, i tu
has obtingut la prova definitiva. Probablement en
97

aquests moments ets l’únic que té aquesta imatge. A la
roba de la japonesa no hi han trobat cap fotografia. Només
una càmera sense el xip de memòria. La nostra
hipòtesi és que va destruir l’original.
Vaig empassar saliva abans de dir:
—En aquest cas, no em tranquil.litza gens tenir
aquesta maleïda foto. El millor seria que m’enviïs un
missatger de confiança perquè jo li lliuri el xip. Us ben
asseguro que no en tinc cap còpia. I no oblidis incloure
els deu mil dòlars que em falten per cobrar.
—Els rebràs en breu, més un plus pels riscos que has
hagut de córrer, però preferim que guardis tu la fotografia.
Ets qui més bon ús en pot fer, perquè ara i aquí només
confiem en tu.
—¿I què vols que en faci jo, d’aquesta foto? —vaig
preguntar, sorprès.
—Leo, ets prou llest per deduir que la investigació
encara no ha acabat. En realitat no ha fet res sinó començar...
—Sé el que pretens: que faci deu mil quilòmetres
cap a Barcelona per esbrinar més coses sobre aquesta visita
de Himmler i la capsa misteriosa. ¿M’equivoco?
—En absolut, ho has endevinat de ple. Com a premi
t’està esperant un bitllet a Barcelona al mostrador de
Swiss International.
—Ni somiar-ho —vaig replicar—. Ja he viscut prou
calamitats per als pròxims deu anys. I no em faràs xantatge
amb els diners que em deu la Fundació, perquè aquesta
vegada sóc jo qui té la paella pel mànec. Si em negueu
el pagament, enviaré la foto al New York Times i que en facin
el que vulguin. ¿No era això el que pretenia la Keiko?
98

—No és prudent parlar del que es desconeix, Leo
—va dir la Cloe amb suau fermesa—. I no penso fer-te
xantatge. Per demostrar-t’ho, al taulell de la companyia
aèria et lliuraran un sobre al teu nom amb els diners.
Pots cancel.lar el vol a Barcelona si vols, encara que seria
una llàstima.
—¿Per què? A mi no m’ho sembla.
—Ara no puc donar-te detalls, però la teva missió és
molt més important del que suposes. A les teves mans
pot estar...
—La salvació del món —vaig dir, rient.
—Una cosa així —va dir ofesa—. Com que ets un
home fred i calculador, parlem de xifres: cinc mil dòlars
a la teva arribada a Barcelona per les primeres despeses i
mil diaris mentre duri la investigació. Hotel pagat. De
fet, amb els passatges trobaràs la teva reserva... si acceptes
la missió.
—Això ja m’agrada més, que es tingui en compte la
meva opinió —vaig dir, conciliador—. Però la meva resposta
continua sent la mateixa. Haig de resoldre assumptes
personals, ¿saps?
—Només et demano que no prenguis una decisió ara.
—¿Quan, si no? —vaig replicar, sorprès—. Penso
embarcar-me en el primer avió a Amèrica que se’m posi
al davant.
—Permet-me només que et truqui d’aquí a mitja
hora i em dius si sí o si no. Ets lliure. Potser llavors
hauràs descobert que els teus problemes personals s’han
resolt.
99

El comentari que la Cloe havia deixat caure com per casualitat
havia encès totes les alarmes.
Només de penjar, vaig córrer fins a un telèfon de
l’aeroport i vaig tenir el valor de trucar al mòbil de la meva
exdona, que em va explicar a crits que l’Ingrid s’havia
trencat una cama a Seattle i que algú l’havia portat fins a
casa seva. Va jurar i perjurar que no la deixaria moure’s
d’allà fins que el metge li tragués el guix, és a dir, fins al
cap d’unes tres setmanes.
—Després ens asseurem a xerrar i caldrà prendre
decisions —va dir.
—¿Quines decisions?
—Si l’Ingrid no vol quedar-se amb mi i tu ets incapaç
d’ocupar-te’n, haurem de tancar-la en un internat.
—Ni parlar-ne —vaig dir—, l’Ingrid es queda amb
mi. A més, ¿amb quins diners pagaríem un internat?
—Amb el teus, lògicament. T’han d’anar molt bé
les coses si has pogut pagar una agència de detectius
perquè trobessin l’Ingrid a Seattle i la portessin fins
aquí. Sembla que es van endur uns quants cops pel
camí.
La conversa m’havia deixat tan astorat, que vaig restar
deu minuts assegut en un banc de l’aeroport amb el
cap als núvols.
No sabia si enfadar-me amb la Cloe o bé estar-li
agraït. Mentre jo em jugava la vida al Japó, ho havia
aprofitat per esbrinar la meva situació familiar i havia
enviat gent perquè portessin l’Ingrid amb la seva mare
contra la seva voluntat. Lleig, lleig...
L’objectiu era clar: aplanar el camí perquè el seu
100

«millor home» pogués centrar-se en la missió, que a
Barcelona prometia ser igual de complicada i perillosa.
Em trobava en un estat tal de confusió, que quan
trenta minuts més tard va tornar a sonar el mòbil, vaig
contestar simplement:
—Hi aniré.
101

13
Un vell proverbi japonès diu: «Si un Déu t’expulsa, un
altre t’acollirà». Mentre l’avió sobrevolava el mar de la
Xina, vaig desitjar intensament que el déu del Mediterrani
fos més benèvol amb mi que el que havia regit el
meu destí fins aleshores.
Mentre devorava un plat d’arròs amb pollastre i una
mousse extremadament dolça, amb te verd per beure,
vaig fer una anàlisi raonada i raonable de la situació.
Era innegable que aviat em relacionarien amb les
tres morts del Japó. Només havien d’esbrinar la meva
identitat, cosa no gaire difícil perquè m’havia inscrit a
l’Oak Hotel amb el meu nom real. Aquest raonament
em va fer adonar que no era una bona idea establir-me a
Santa Monica a l’espera que m’agafessin quan es dictés
una ordre de cerca i captura internacional contra mi.
Vistes les circumstàncies, estaria més protegit moventme
d’un lloc a l’altre.
Dit d’una altra manera: estava de merda fins al coll i
no podia fer sinó fugir.
El primer que faria en arribar a Barcelona seria canviar-me
d’hotel per un on no hagués de registrar-me
amb el meu nom, un d’aquests tuguris on els casats porten
les amants a totes les ciutats del món.
102

Per dignificar el que podia semblar una simple fugida,
pensava sovint en la Keiko, que m’havia lliurat abans
de morir el secret de Montserrat, la primera pista cap a
un món subterrani i ple de trampes que ni tan sols gosava
imaginar.
D’altra banda, una sospita encoberta i la lleialtat recentment
descoberta m’empenyien a investigar la mort
d’en Fleming, encara que només fos perquè ens havíem
arrossegat per les mateixes aules durant la nostra formació
periodística.
Quan vaig haver donat prou voltes a tot l’assumpte
sense arribar a cap conclusió, em vaig posar els auriculars
i vaig desplegar el monitor del recolzabraços.
Entre les opcions que oferia el menú de vídeo, vaig
optar per la titulada El pescador i la seva dona, una pel.lícula
alemanya filmada al Japó on una parella es dedica a
criar carpes blanques amb taques vermelles a les escames.
Quan aconsegueixen un peix amb una única taca
vermella perfectament rodona sobre el cap, els col.leccionistes
nipons comencen a oferir-los grans fortunes, ja
que el veuen com una encarnació amb brànquies de la
bandera japonesa.
Vaig tallar la pel.lícula en aquest punt, perquè, per
estrany que semblés, el Japó començava a quedar molt
lluny.
103

tercera part
CIUTAT PROHIBIDA

1
Acostumat a la netedat extrema de Suïssa i el Japó, on ni
tan sols hi ha papereres perquè la gent s’emporta les deixalles
a casa, el desembarcament de matinada a l’aeroport
de Barcelona va ser desconcertant.
Després d’un pas caòtic pel control de passaports,
els passatgers vam haver de buscar la terminal de recollida
d’equipatges sortejant grans muntanyes de porqueria,
perquè el personal de neteja s’havia declarat en vaga.
Un cop a la cinta on circulaven les maletes, vaig haver
d’esperar gairebé mitja hora perquè apareguessin els
primers paquets. Quan ja em pensava que havia perdut
la maleta, la vaig trobar, finalment, entre l’equipatge del
vol següent.
Mentre travessava un ampli passadís en direcció a
la terminal d’arribades, em vaig preguntar si el meu
pare havia creuat aquell mateix passadís en sentit invers
cinquanta anys abans, camí d’Amèrica. Mai no
vaig poder parlar amb ell d’aquest viatge, perquè als sis
anys ens va abandonar, a la meva mare i als meus dos
germans. Mai més no vam tornar a tenir notícies seves.
Trenta anys després, ni tan sols sabia si era viu o mort,
i la veritat és que tampoc m’havia preocupat d’esbrinar-ho.
107

Després de treballar fins a l’extenuació per mantenir-nos,
la mare havia mort quan jo ja anava a la universitat.
Amb el temps els tres germans ens havíem dispersat
per diferents estats com les bales perdudes que
érem. Pels avatars de la vida, darrerament la nostra relació
s’havia reduït a la targeta de felicitació que ens enviàvem
per Nadal. Una història molt americana, al cap i
a la fi.
Per la rancúnia que em despertava la figura del pare,
no m’havia interessat mai conèixer Barcelona, on ell havia
viscut fins als divuit anys. Només recordava haver
parlat una vegada sobre aquest tema.
Jo era al llit amb febre i havia reclamat la presència
del pare abans d’adormir-me. Llavors vivíem als afores
de Sunnyvale, una ciutat força avorrida a l’actual Silicon
Valley.
El cas és que li vaig preguntar:
—¿Com és Barcelona, papa?
Ell era home de poques paraules, així que es va limitar
a contestar:
—Fa molt de sol.
—Però a Califòrnia també fa molt de sol —vaig dir.
—Sí, però allà el sol és diferent —va afegir amb desgana.
—¿Com de diferent?
—No ho sé, pica més.
Allò era tot el que sabia de Barcelona, a banda del
que havia vist en documentals sobre Gaudí, la Costa
Brava o les bondats de la dieta mediterrània, aquell reportatge
en què apareixia el gratacel en forma de míssil
que havia trobat a la revista i les diverses notícies sobre
108

el monestir de Montserrat, que prou problemes ja m’havia
creat.
I res més.
Quan vaig sortir a la parada de taxis, el sol començava a
perfilar-se entre els diferents hangars de l’aeroport.
Mentre feia cua, vaig calcular que al Japó devien de ser
les tres de la tarda i a Los Angeles les deu de la nit del dia
anterior. Tot això no ajudava precisament a ordenar el
meu cap.
Va arribar el meu torn i un home força sorrut va
sortir del seu taxi negre i groc i va carregar la maleta al
portaequipatges. Després li vaig mostrar les dades de l’allotjament
que m’havia reservat la Cloe. En veure-hi escrit
«Hotel Jazz» el taxista va pronunciar un concís
«Okay» i va arrencar molt lentament, com si volgués optimitzar
el consum de gasolina fins a la darrera gota.
Amb les notícies de la ràdio de fons, em vaig escandalitzar
en veure la lletjor dels suburbis que precedeixen
Barcelona: blocs de formigó dignes del realisme soviètic
espargits com bolets al costat d’indústries d’aspecte obsolet.
Excepte una mena d’ovni que semblava haver aterrat
sobre un hotel, costava relacionar tot allò amb la ciutat
de l’arquitectura i el disseny.
A mesura que la llum del matí es feia més intensa, els
ulls se m’anaven tancant i el so de la ràdio s’integrava en
un somni inquietant en el qual no havia aconseguit escapar
de l’Umeda Sky.
L’arribada al centre de Barcelona per una avinguda
flanquejada per edificis del segle xix em va despertar els
109

sentits. El taxi va passar per una plaça amb un edifici antic
que, pel cartell blau que penjava sobre el pòrtic, vaig
entendre que albergava la universitat. Després va girar
cap a la dreta i de nou a l’esquerra; hi havia molt de trànsit
per ser tan d’hora al matí. Això em va fer pensar que
ja era dilluns.
El taxi es va aturar davant d’un edifici nou de disseny
espectacular. L’entrada de l’Hotel Jazz harmonitzava
la fusta i el vidre amb una combinació de parets blanques
i negres que hi donaven una estètica zen.
Marejat pel llarg viatge —encara no m’havia recuperat
del jet lag— i per la becaina que havia fet al taxi, vaig
donar el meu nom a la recepció i un empleat tan dissenyat
com l’hotel va consultar l’ordinador.
—No ens consta cap reserva amb aquest nom, senyor
—va dir en un anglès impecable—. I lamento comunicar-li
que l’hotel és ple.
Sorprès, li vaig demanar per favor que tornés a comprovar
el registre de reserves. Aquesta segona comprovació
tampoc no va donar resultat, però de sobte el recepcionista
es va aturar i, sense canviar d’expressió, va dir:
—Disculpi. Veig que tinc registrada una entrada per
avui a aquesta hora, però és a nom de la seva dona. Per
això no la trobava.
Vaig intentar dissimular l’estranyesa que em causava
aquesta informació, perquè estava disposat a donar
descans als meus ossos encara que això signifiqués prendre
l’habitació a algú altre. Per pura precaució vaig preguntar:
—¿Ja ha arribat la meva dona?
—No, ha deixat un missatge en què diu que vindrà a
110

la tarda. Però l’habitació ja està llesta si hi vol deixar la
maleta.
Dit això, em va lliurar una clau amb una targeta doblegada
en dos i va passar a atendre una família que acabava
d’entrar al hall. Ni tan sols vaig haver de mostrar-li
el passaport.
Sens dubte, es tractava d’un error, però de moment
havia preservat l’anonimat i disposava de llit per a unes
quantes hores. Després ja ho veuria.
Vaig pujar en ascensor a la quarta planta i vaig travessar
un passadís de disseny minimalista fins a la porta
que m’havien assignat: la 404. Els tres números estaven
pintats verticalment amb grans caràcters a la mateixa
porta, la qual cosa feia que semblés una enorme fitxa de
dòmino.
L’interior de l’habitació era d’un luxe auster. Sobre
el parquet relluent, un llit de matrimoni, una còmoda
butaca amb una làmpada de peu per llegir i un escriptori
amb un ordinador connectat a Internet. El bany també
estava impecable.
Sense més dilació, vaig córrer les cortines i em vaig
despullar. Vaig entrar al llit disposat a descansar unes
hores per afrontar el que m’estigués esperant, però
abans de tancar els ulls vaig voler mirar la targeta doblegada
que m’havia lliurat el recepcionista.
Vaig veure que es tractava d’una reserva per tres dies
amb el nom de qui l’havia efectuat, Cloe Yahalom, la
meva suposada esposa.
111

2
Vaig poder descansar fins al migdia sense més sobresalts.
Un cop sabut que la Cloe era al caure, només quedava
esperar instruccions i pregar perquè la investigació pogués
tancar-se en pocs dies.
Després de dutxar-me, afaitar-me i canviar-me de
roba, em vaig asseure a la butaca a ordenar tot el que tenia
a les butxaques, començant pels diners. Descomptant
les despeses fetes al Japó, em quedaven un total de
divuit mil dòlars, als quals havia de sumar-ne cinc mil
més per haver-me desplaçat a Barcelona. A mil dòlars
per dia de treball, si l’assumpte durava una setmana vaig
calcular que podria tornar a casa amb uns trenta mil dòlars
a la butxaca, tenint en compte que la Fundació cobriria
totes les meves despeses.
Era una xifra important —no havia vist mai tants
diners junts— que ens permetria a l’Ingrid i a mi viure
bé fins a la primavera. Això em va fer pensar en els ametllers
florits i en la Keiko, que amb la seva desaparició havia
obert un solc profund al meu cor.
Per treure-me-la del cap, vaig tornar als balanços
econòmics —l’afició favorita dels que no tenen ni
cinc— i vaig encendre l’ordinador per consultar el meu
correu. No obstant això, m’adonava que era absurd fer
112

plans perquè els diners només serveixen als vius, i aquella
aventura semblava devorar tots els que s’hi implicaven.
Amb aquesta trista certesa, vaig llegir un parell de
correus electrònics d’agències de premsa per les quals
col.laborava. Deien, bàsicament, que no tenien res per a
mi. També vaig contestar breument un parell de col.legues
que em demanaven fonts i contactes per a articles
senzills, com els que jo solia redactar abans de la trucada
de la Fundació.
Tot seguit, vaig buscar informació sobre el monestir
de Montserrat, perquè tenia intenció de visitar-lo tan
aviat com pogués. La pàgina web de l’abadia em va confirmar
que els monjos de Montserrat estaven molt al dia.
Sota la silueta fantasmal de les muntanyes, vaig poder
seleccionar informació en anglès sobre l’allotjament.
Llogaven cel.les per a retirs espirituals, però no n’hi havia
cap de disponible fins al cap de tres dies.
Vaig suposar que no era cap coincidència que la
Cloe hagués reservat l’habitació de l’hotel per a tres dies
fent-se passar per la meva esposa. ¿Es proposava només
preservar la meva identitat, o tenia la intenció d’allotjarse
a la mateixa habitació?
Em vaig sufocar només de pensar a compartir llit
amb ella, perquè era la dona més atractiva que havia conegut
en anys. Per estrany que semblés, interiorment
vaig desitjar continuar sol aquella peripècia, perquè les
noies massa boniques sempre m’han provocat pànic.
Potser és inseguretat, però sempre que se m’acosta una
dona inabastable em pregunto què dimonis voldrà de
mi, on hi ha el truc.
113

I la Cloe encarnava com ningú aquest paradigma de
vampiresa inquietant.
Dos cops suaus a la porta em van treure de les meves
cabòries, encara que només en part, perquè tenia la certesa
que era alguna cosa relacionada amb ella.
En obrir, un jove empleat amb la cara plena de grans
em va lliurar un sobre marró amb el meu nom escrit
amb ploma. Sens dubte era lletra de dona, i en obrir-lo
vaig confirmar la suposició que me’l feia arribar la Cloe.
El vaig obrir en presència del xicot i vaig trobar-hi
un feix de bitllets aguantats amb un clip i una nota escrita
a mà. Li vaig donar cinc dòlars perquè marxés, però
el noiet va replicar:
—Disculpi, aquí utilitzem euros.
—Doncs bescanvia’ls a recepció —li vaig espetar,
molest, mentre tancava la porta.
Tot seguit vaig llegir la nota:
Estimat Leo,
La situació s’està complicant i hem de parlar urgentment,
per aquest motiu m’he desplaçat a Barcelona.
T’espero a les quatre al Cafè de l’Òpera.
Teva,
114
Cloe

3
Després de menjar a l’hotel, vaig preguntar a l’empleat
amb acne on era el Cafè de l’Òpera i va córrer a buscar
un mapa, on em va assenyalar el lloc exacte. No era lluny
de l’hotel.
Quan li vaig tornar a donar un parell de dòlars em
va mirar empipat i em va dir:
—Per cert, les Rambles són plenes de cases de canvi.
Li vaig agrair el consell, tot i que fos interessat, i vaig
sortir amb pas lleuger sota un sol de justícia. Per ser la
tercera setmana d’octubre, aquella calor semblava que
presagiés la fi del món.
Mentre suava la cansalada sota l’americana de fil,
vaig haver-li de donar la raó al meu pare, encara que només
fos una vegada: a Barcelona el sol picava més.
En arribar a les Rambles, una mena de bulevard
que baixa fins al mar, em vaig espantar. Ni tan sols a
Tòquio havia vist un carrer amb tanta gentada. De sobte,
em vaig trobar immers en un mar de milers de turistes
—molts amb pantalons curts—, que cada pocs
metres s’aturaven davant d’una estàtua humana i bloquejaven
el pas.
Els edificis que flanquejaven aquest carrer eren força
bonics, excepte un bloc que acollia una estrident sala de
115

jocs d’on just en aquell moment en sortia un nodrit
grup d’angleses que celebraven a crits un comiat de soltera
amb els seus barrets plens de penis.
Tot i que per la seva arquitectura semblava que havia
estat un passeig noble, no es podia dir que les Rambles
actuals fossin una desfilada d’elegància.
Vaig accelerar el pas entre taules plenes d’estrangers
amb cerveses de litre, amanides i paelles. Després de passar
pel costat d’un mercat, vaig veure l’edifici que acollia
l’òpera de Barcelona. Segons les indicacions del noi de
l’hotel, el cafè era al davant mateix.
Vaig mirar el rellotge. Faltaven dos minuts per a les
quatre de la tarda, així que vaig entrar en un saló ple de
miralls amb gravats. Mentre buscava la Cloe entre les
taules, un jove amb el cap engominat que seia sol em va
mirar apreciativament i em va dedicar un somriure.
Aquell era, sens dubte, un punt de trobada de la Barcelona
gai.
Un cambrer vestit de vint-i-un botons em va assenyalar
una taula lliure al fons del local, on em vaig instal.lar
després de treure’m l’americana. Per l’època que
era, l’aire condicionat no estava connectat i al cafè feia
una calor terrible.
Tant bon punt em pujava les mànigues de la camisa
com un descarregador del port, la Cloe va fer la seva entrada
triomfal amb un ajustat vestit verd ampolla a joc
amb els seus ulls. Semblava que efectivament sortís de
l’òpera. Els cabells negres li queien a l’altura de les espatlles,
que aquell modelet deixava al descobert. Un serrell
acuradament recte li acabava de donar un aire de
Cleopatra moderna.
116

Vaig intentar amagar el meu torbament davant d’aquell
desplegament d’encants saludant-la tot oferint-li
la mà. Al cap i a la fi, era una cita de negocis.
—¿Com va la retrobada amb les teves arrels? —va
preguntar després de demanar un cafè.
—Per a mi Barcelona és una ciutat tan estrangera
com Berna o Tòquio —vaig dir—. Ni tan sols parlo la
llengua.
—Les llengües —va precisar—, perquè aquí se’n
parlen dues.
—M’és igual, perquè no penso aprendre’n cap. El
meu pare sempre em va parlar en anglès i la meva mare
era del Big South americà.
—Però el teu cognom...
—Sí, el meu cognom és català, però això és només
una anècdota a la meva vida. Per cert, que el teu, Yahalom,
sona molt jueu. ¿No estarà presidida per algun
caçanazis, la Fundació?
La meva estupidesa va fer que em sentís orgullós
d’haver-ho dit. La Cloe se’m va quedar mirant uns segons
amb els seus ulls bellament ametllats i va replicar:
—Sóc jueva, no tinc cap problema a admetre-ho.
Potser tu també ho ets. A França, Vidal és un cognom
jueu, com ara Lunel o Lafitte, que també són força comuns.
—Jo sóc nord-americà —vaig dir per tallar la qüestió.
La Cloe va semblar riure per dins, va fer un petit
glop al cafè i va replicar:
—Ningú no és americà, excepte els indis que teniu a
les reserves. Com els seminola que han comprat la cadena
Hard Rock Cafè. ¿T’has assabentat de la notícia?
117

—Sí, però suposo que no som aquí per parlar dels
indis seminola —vaig dir, assumint el paper de periodista
impacient—. Anem al gra: ¿quina és la complicació de
la qual em parlaves?
—En realitat, són tantes que no sé per on començar.
Resumint molt, ells saben que tenim la fotografia i estan
mobilitzant la seva gent per precipitar els esdeveniments.
Per cert, m’agradaria veure-la. ¿La tens aquí?
Li vaig lliurar la càmera mentre comprovava que
ningú del voltant no ens estigués vigilant. La Cloe va
acostar la seva cara a la meva perquè veiéssim junts la
imatge en blanc i negre. Vaig aspirar el mateix perfum
dolç i especiat que duia a l’aeroport.
—¿Què vols dir quan parles d’ells? —vaig dir sense
prestar atenció la pantalla—. ¿Et refereixes a l’organització
que vol divulgar la fotografia a la premsa?
—Si només fos aquest, el nostre problema! —va
dir—. En realitat, hi ha tres parts enfrontades en aquesta
batalla, si és que no en sorgeix una quarta a mesura
que s’acosti el gran moment.
—¿Quin moment? Escolta, ja que m’has posat en un
dels bàndols, crec que tinc dret a saber-ho tot. Haig de
saber per a qui treballo i a qui haig de témer.
—Has de témer tothom, Leo —va dir ella, de sobte,
seriosa—. Mentre tinguis por, estaràs alerta i no et passarà
res. La recerca del Graal és un acte solitari.
—No em vinguis amb això ara! —vaig riure—. ¿O
és que et penses que la capsa que duia Himmler era per
guardar el Graal després d’haver-lo tret de l’amagatall?
—Aquesta seria la interpretació clàssica dels que
creuen en aquestes coses —va explicar mentre es passa-
118

va l’ungla pel contorn dels llavis—. Però tu i jo ja som
prou grans per saber que el Graal és un símbol, per bé
que continua sent un centre de poder.
—Aleshores, afirmes que Himmler va trobar el que
cercava a la muntanya i va tornar a Alemanya amb allò.
¿Per què tant soroll, llavors, per aquesta fotografia?
—Perquè és inèdita. La va fer un oficial de les SS i la
premsa no hi va tenir mai accés.
—No obstant això, sembla que tothom sabia que
buscava el maleït Graal. ¿Per què té tanta importància
aquesta fotografia?
—Fixa’t bé en la capsa —va dir acostant-me la càmera—
i observa el braç de Himmler.
En ampliar aquest detall, em vaig adonar de què volia
dir la Cloe. El braç amb el qual Himmler sostenia la
capsa metàl·lica estava tens. Fins i tot l’espatlla li baixava
una mica per la inèrcia del pes.
—La capsa no estava buida.
—Bravo —va dir la Cloe, fixant la seva mirada verda
en mi.
—Per tant, no buscava res a Montserrat, perquè el
Graal ja no hi era.
—O si mai va ser-hi, va ser saquejada fa segles i ha
desaparegut. Continua.
—Per tant, la missió de Himmler no era buscar res,
sinó amagar alguna cosa. Alguna cosa tan important
com el Graal que anava dins d’aquella capsa, probablement
encomanat pel mateix Führer. Alguna cosa que
continua allà, esperant ser descoberta.
—Fantàstic —va dir ella, obrint els ulls admirativament—.
Sabia que estaries a l’alçada.
119

—Però jo no sóc detectiu —vaig dir—. Tampoc un
assassí a sou, que seria el perfil més adequat per a aquest
assumpte.
—No has de matar ningú. Només volem que sàpigues
perquè nosaltres puguem saber. Seràs recompensat
generosament.
—Amb el Regne dels Cels, sospito, amb vista a com
les gasten els que protegeixen aquest secret.
—Diguem que no volen que surti abans d’hora de
l’amagatall. Han de preparar-se.
—I jo pujaré fins allà dalt per espatllar-los la festa
—vaig dir, irònic—. Cloe, ¿penses que sóc un suïcida?
No em serveixen de res els diners si no tinc un cos amb
vida per gastar-los.
—Els diners són només un vehicle per fer que passin
coses.
—Per exemple, el vestit que portes. T’ha d’haver
costat un parell de milers d’euros.
La Cloe va rebre el comentari amb un somriure
condescendent, com si jo fos un nen petit a qui es permetien
certes ximpleries. D’alguna manera, vaig entendre
que havia superat la fase d’iniciació i que podia permetre’m
curtes confiances. Però això no volia dir que
pogués refiarme’n.
—Però, ¿per què dimonis havien d’amagar aquesta
mena de Graal a Montserrat? —vaig preguntar—. Estem
parlant del 1940, en ple apogeu del nazisme. ¿No
hauria estat més lògic enterrar-lo en algun lloc d’Alemanya?
Per exemple, al celler de la cerveseria de Baviera
on Hitler va intentar dur a terme el cop d’estat, per dir
alguna cosa.
120

—Això hauria tingut poca mística. I ja saps que
Himmler era molt ritualista. Buscava un lloc sagrat per
al nacionalisme alemany on amagar el secret més gran
del Führer.
—Per això mateix em sobta que escollís unes muntanyes
al nord de Barcelona.
La Cloe va fer un senyal al cambrer i va pagar el
compte abans de concloure:
—Si examines una mica la història, entendràs el
perquè.
Tot seguit, es va aixecar i vaig poder admirar la seva
formidable figura.
—¿Ja marxem? —vaig preguntar sorprès.
—Continuarem parlant aquesta nit. Ara haig de resoldre
uns assumptes per a la Fundació.
121

4
La següent cita havia quedat fixada per a les nou del vespre
en un restaurant del barri Gòtic, el Gran Cafè. Fins
llavors vaig dedicar la tarda a rastrejar biblioteques, com
un estudiant que s’ha quedat enrere en el curs.
Si havia d’implicar-me a fons en aquell merder, necessitava
conèixer les circumstàncies que havien envoltat
l’elecció de Montserrat com a santuari del nazisme.
Vaig comprar una guia molt completa de la ciutat
per esbrinar on eren les millors biblioteques. Vaig començar
per la de la Universitat de Barcelona, que era a
prop de la Rambla, plena d’immigrants pakistanesos i
del Magreb. Un cop allà, em vaig adonar d’un detall obvi
que limitava sobre manera el meu afany d’erudició: la
majoria de llibres estaven editats en llengües que no
comprenia.
A la part baixa de la mateixa Rambles hi havia una
altra biblioteca universitària, la Pompeu Fabra, on em
vaig trobar en la mateixa situació. A Suïssa no havia tingut
problemes per rastrejar els arxius, perquè dominava
l’alemany i una mica del francès, però a la terra de les
meves arrels paternes em trobava amb l’autonomia d’un
nen que no sap llegir.
Després de voltar molt, vaig acabar visitant una an-
122

tiga institució de la ciutat, l’Ateneu Barcelonès, on semblava
que hi havia una biblioteca excel.lent amb milers
d’incunables.
Encara que només fos per matar la tarda, vaig entrar
a la gran mansió que albergava aquell selecte club del
qual havien format part grans artistes i intel.lectuals dels
segles xix i xx. Buscant la biblioteca, vaig travessar un
saló ple de butaques i taules de marbre on es jugava a escacs.
D’allà vaig anar a parar a un pati exòticament enjardinat
amb tauletes sota unes palmeres altíssimes.
De retorn al hall principal, vaig agafar un antic ascensor
de fusta que va pujar a velocitat de cargol fins a la
planta on era la biblioteca.
Acostumat a les funcionals sales de lectura americanes,
em vaig quedar bocabadat en veure els amplis salons
amb frescos al sostre i escriptoris de fustes nobles,
alguns dels quals donaven a aquell jardí romàntic. Una
munió silenciosa de lectors s’inclinava sobre diaris i llibres
sota la llum groguenca d’antigues làmpades de
taula.
Vaig estar una bona estona passejant entre prestatgeries
plenes de gruixuts volums amb tapes de cuir. Per
pur atzar, a la secció de geografia i història vaig llegir
«Montserrat» en un dels lloms, però estava confinat en
una vitrina tancada. Interessat a mirar almenys les làmines
d’aquell llibre, vaig anar fins al taulell, on una noia
d’uns trenta anys passava àgilment un munt de fitxes escrites
a mà.
O no m’havia vist arribar o simulava no veure’m,
perquè vaig estar més d’un minut allà plantat mentre
ella es dedicava a revisar aquelles fitxes sobre les quals de
123

tant en tant queia un manyoc arrissat de la seva cabellera
castanya.
—Disculpi’m, ¿parla anglès? —la vaig interrompre.
La bibliotecària va aixecar la mirada i vaig veure que
aquella cabellera rebel enquadrava una cara força agradable,
i uns ulls profundament marrons darrere unes
ulleres de pasta vermella.
—Sí, ¿té cap problema?
—Hi ha un vell volum d’història que voldria treure
de la vitrina. ¿Em pot deixar la clau?
La bibliotecària em va observar, sorpresa, i va preguntar:
—¿És soci?
—No, però no pretenc endur-me el llibre a casa
—vaig dir molest—. Només vull mirar-lo. ¿Tan estrany
és això en una biblioteca?
—Aquí sí —va dir, aguantant-me la mirada—, perquè
és una biblioteca privada, exclusiva per als socis. De
fet, ni tan sols té permís per ser a l’Ateneu. ¿No l’hi han
dit a l’entrada?
—No hi havia ningú, però em sembla vergonyós que
una biblioteca com aquesta estigui en mans de quatre
privilegiats.
La bibliotecària, primer, es va quedar muda; després
va dir:
—Abans d’obrir la boca, és bo saber de què s’està
parlant, ¿no l’hi han ensenyat, això, al seu país?
—Allà les biblioteques són per al públic general.
—M’alegra molt saber-ho, però ara tinc feina. Si em
disculpa...
—La seva actitud és d’una descortesia insultant
124

—vaig dir, fora de mi—. Podria fer una excepció, sabent
que sóc estranger i que no tindré més oportunitats de
venir aquí.
—L’estic fent —va dir obstinada—, perquè la meva
obligació seria trucar a seguretat i fer-lo fora a puntades
de peu.
I va tornar tranquil.lament a les seves fitxes, mentre
jo sortia del recinte donant un cop de porta que va fer
aixecar més d’un cap de la taula.
125

5
A les nou del vespre vaig arribar amb la meva millor vestimenta
—tenint en compte el que permetia la meva
maleta— al Gran Cafè, un restaurant centenari del carrer
Avinyó. Picasso havia estudiat a l’escola de belles arts
que hi ha a pocs metres d’allà.
Era molt ple per ser un dilluns a la nit, cosa que,
gastronòmicament parlant, era un bon senyal.
Només de creuar la porta, vaig veure que la Cloe se
m’havia anticipat i ocupava una taula al costat d’un finestral.
Llegia un llibre gruixut sota la llum de les espelmes.
Em vaig acostar sigilosament per poder-la observar
abans de ser detectat. Era un costum que havia adquirit
en els meus temps d’institut, quan seia rere la noia que
m’agradava per poder contemplar-la a plaer, encara
que només fossin el clatell i les espatlles.
La Cloe era al davant, en aquest cas, però estava tan
abstreta en la lectura que no s’havia adonat que havia
arribat. Tornava a dur els cabells recollits en una cua i al
penjador hi havia l’abric llarg de cuir que havia lluït la
primera vegada a l’aeroport.
Quan vaig ocupar la meva cadira, em va veure i va
deixar el llibre, que es titulava La mort de Venus,sobre la
taula.
126

—¿Què llegeixes? —li vaig preguntar mentre lliurava
la meva americana a un cambrer.
—Una novel·la de fantasmes —va confessar, una
mica incòmoda, com si l’hagués enxampat en una activitat
clandestina.
—Darrerament el tema m’interessa força —vaig dir
pensant en les fotografies de Himmler, un mort que
semblava que tenia molta influència ara en el món dels
vius.
—Si vols te’n tradueixo algun fragment, però hauràs
d’escollir tu mateix el passatge. Un company d’estudis
de París sempre em deia que, si obres un llibre a l’atzar,
et trobaràs el missatge que necessites.
—M’agraden, aquests jocs —vaig dir prenent-li el
llibre, al qual vaig donar un parell de voltes abans d’obrir-lo
amb els ulls tancats i marcar un paràgraf amb el
dit índex—. Voilà!
La Cloe va retirar amb suavitat el llibre i va fixar els
seus ulls maragda en el passatge seleccionat. Tot seguit,
va llegir amb veu molt serena:
—«La Lola va entendre que en aquell precís instant
havia acabat alguna cosa. Però també, amb gran sorpresa,
que una altra estava a punt de començar. I es va deixar
portar mansament cap a una llum que semblava
propera i llunyana al mateix temps, i que brillava, bellament,
amb una intensitat sobrenatural.»
Després va tancar el llibre i em va mirar expectant
abans de preguntar:
—¿Quin és el missatge?
—No ho sé —vaig admetre—, perquè, sense conèixer
el context, aquest fragment és ambigu. Pot tractar-se
127

d’una experiència mística o de la mort. M’ha fet pensar
en el túnel amb una llum al fons de la qual parlen els que
han estat en coma.
—La mort és una experiència mística —va dir la
Cloe—. Però t’has quedat només amb la segona part del
paràgraf. ¿Què me’n dius, de la primera?
Vaig viatjar mentalment cap a aquest passatge apel.lant
a la meva capacitat de retentiva. Després vaig resumir:
—Una dona comprèn que alguna cosa ha acabat,
però també descobreix que una altra està a punt de començar.
—Molt bé.
—Com que el passatge escollit a l’atzar m’afecta
personalment —vaig dir com un alumne aplicat—, suposo
que aquesta dona ets tu. ¿Què ha acabat, doncs?
¿La meva fase d’iniciació?
—És possible —va dir amb un somriure enigmàtic.
—I el que és més interessant —vaig continuar—:
¿què està a punt de començar?
En aquell moment, la Cloe va fer un senyal al cambrer
i va dir:
—De moment començarem per un bon vi. Després
ja veurem.
El sopar va transcórrer enmig d’una calma estranya,
com si alguna cosa terrible s’amagués rere un vel de voluptuositat.
A mesura que avançava la nit, m’adonava
que aquella dona exercia sobre mi un poder indescriptible.
Només tres dies abans, amb la desgraciada Keiko havia
sentit una barreja de tendresa i atracció que amb el
128

temps podria haver-se convertit en amor. En canvi, la
fascinació que em provocava la Cloe era com la que
sents quan un precipici s’obre sota els teus peus. Saps
que al fons t’hi espera la mort —amb llum brillant o
sense—, però tot i això l’abisme t’atrau.
Per tot això, gairebé em vaig alegrar quan vaig trobar
un punt per reconduir la conversa cap al negoci que
m’havia portat fins allà. La Cloe m’havia demanat que li
parlés de l’Ingrid.
—Deixa’m dir-te una cosa abans —vaig dir, sobtadament
tens—. Al principi, em va tranquil.litzar saber
que ara ella és amb la seva mare, però no m’agrada la
manera com ha arribat fins allà.
—¿Què vols dir?
—No m’agrada que l’Ingrid estigui controlada per la
Fundació. El fet de saber que teníeu més informació sobre
ella que jo mateix em resulta inquietant. De fet, no
entenc de cap manera com vau aconseguir localitzar-la
en aquella maleïda escola de circ. I encara haig d’aclarir
amb ella com es va trencar la cama.
—¿Insinues que li podríem haver fet mal? —va dir la
Cloe aparentment molesta—. ¿Creus que li podria passar
res si et surts del guió, per dir-ho d’alguna manera?
Aquelles preguntes, que eren amenaces disfressades,
van sufocar la flama de desig que havia cremat en mi durant
tot el sopar.
—No estic insinuant res —vaig contraatacar—,
però vull que sàpigues que si a la meva filla li passa res,
me n’aniré d’aquest món enduent-me algú per davant.
—Jo, per exemple —va dir sense mostrar cap mena
de por.
129

—Només vull deixar clara una cosa: la meva filla ha
de quedar al marge de tot això, ¿entesos?
—Perfectament, pel que fa a la Fundació, tot i que
només t’hem volgut alliberar d’una preocupació perquè
et centris en la feina. Pensa, però, que el futur de l’Ingrid,
com el de tothom, també depèn del secret de Montserrat.
—Crec que doneu una importància excessiva al que
podria haver amagat Himmler allà dalt —vaig dir, més
tranquil, després d’haver expressat els meus dubtes—.
Aquest objecte de poder secret no passarà de ser una curiositat
per als historiadors, encara que en una subhasta
podria valer una fortuna. ¿És això el que busqueu?
—A la Fundació no li cal vendre quincalla nazi en
una subhasta. Té els seus propis mitjans de subsistència.
—Llavors es tracta de la síndrome persecutòria que
afecta els jueus des de l’Holocaust.
—Mesura les paraules —em va advertir la Cloe—.
Parles com els negacionistes que qüestionen Auschwitz.
¿Saps que a Alemanya això és motiu per anar a la presó?
—No estic qüestionant res —em vaig defensar—.
Simplement em resisteixo a pensar que l’arma secreta de
Hitler hagi estat guardada impunement durant gairebé
setanta anys. En qualsevol cas, sigui el que sigui, dubto
que a dia d’avui representi cap amenaça.
—Esperem que no, Leo —va dir la Cloe, cobrint de
sobte la meva mà amb la seva—. Però la nostra obligació
és comprovar-ho.
—Comprovar-ho... —vaig repetir, sufocat, en sentir
el contacte de la seva pell—. Per la teva manera de parlar,
sembla que ja sapigueu el que va amagar Himmler.
130

¿Tens cap hipòtesi? Potser Hitler no va morir, com diu la
llegenda, i s’amaga sota la sotana d’un monjo de Montserrat.
Si fos així, no cal preocupar-se, ja que seria inofensiu,
perquè tindria uns cent vint anys.
—No vas desencaminat —va dir apartant la mà amb
un somriure; vaig tornar a respirar—. La nostra hipòtesi,
com bé has endevinat, és que Hitler continua viu,
però no com et penses.
—Deixa’m pensar —vaig murmurar, mentre apurava
la meva copa de vi per agafar un nou impuls en el que
semblava un joc d’endevinalles—. Ja ho tinc: ¿mantenen
viu el seu cervell a l’interior de la muntanya? ¿És això el
que transportava Himmler a la capsa?
—En certa manera és així —va dir la Cloe, molt seriosa—.
Si entenguessis el que està a punt de passar, t’asseguro
que no faries broma.
—No faig broma. Prova d’això és que he assistit a
tres assassinats i, tot i això, estic disposat a anar a Montserrat.
Dit d’una altra manera: m’he tornat boig.
—El món el salven els bojos —va dir la Cloe remenant-me
els cabells com una mare al seu fill rebel.
No sabia si estava intentant seduir-me —feina inútil,
perquè des que havia començat la nit que em tenia als
seus peus—, o si només tractava d’encaminar-me amb
carícies cap a una mort segura. Per amagar al meu torbament,
vaig afegir:
—I també els bojos són els qui l’arruïnen. En qualsevol
cas, opino que hauria de traslladar-m’hi al més
aviat possible, si pots aconseguir-me un mal llit al monestir.
—No encara. Ja t’he dit que han detectat que tenim
131

la fotografia i que ens tenen sobre la pista, tot i que afortunadament
no ens han localitzat a Barcelona. Ara mateix
Montserrat està ocupat per l’estat major del mal.
Quan el camp estigui lliure, ens avisaran. No volem perdre’t,
Leo.
—És un consol —vaig dir, sense sentir-me gens
alleujat—. Però abans de ficar-me a la boca del llop, vull
que em diguis quines faccions estan enfrontades en
aquest assumpte. Crec que tinc dret a saber-ho.
La Cloe va mirar de reüll les taules del nostre voltant.
El restaurant s’havia buidat mentre la nostra conversa
s’allargava, afavorida per una segona ampolla de vi
del Priorat.
—D’una banda, hi ha els que volen ressuscitar Hitler
—va murmurar—. És una lògia que van iniciar el 1946
els fidels del Führer i que es fan dir el Quart Regne. Els
seus ideòlegs ja han mort, però van transmetre el secret
i les finalitats de la lògia a altres membres que van ser
degudament iniciats. Encara no sabem on tenen el quarter
general, que amb tota seguretat no és a Alemanya,
però la Fundació ha detectat tentacles del Quart Regne
en una dotzena de països, comptant aquest. Per tant,
hem d’extremar les precaucions.
—¿Estàs parlant d’una conspiració mundial?
—Pots anomenar-ho així.
—Llavors, entenc que la missió primordial del
Quart Regne és custodiar el secret que el Führer va lliurar
a Himmler perquè l’amagués a les profunditats de
Montserrat.
—I no només això —va xiuxiujear la Cloe mentre
acostava perillosament els seus llavis perquè ningú no
132

pogués sentir-la—. Tenim indicis que preparen alguna
cosa gran per al dia que aquest secret surti a la llum. Per
això, hem d’avançar-nos i arruïnar els seus plans.
—M’atorgues un poder que ni tinc ni vull tenir —vaig
dir amb el cap emboirat pel vi, els encants de la Cloe i la
raresa de la missió—. ¿Com vols que m’enfronti a una
lògia internacional?
—Per més gran que sigui l’estructura, sempre tindrà
punts febles. Només has d’esperar, Leo. L’oportunitat es
presentarà per si sola.
—I la Fundació posarà mitjans per tractar de precipitar-la,
suposo. Per cert, ¿qui és el vostre líder?
—Això no és rellevant, ara mateix.
—Jo crec que sí que ho és, ja que em jugaré la vida
per acomplir un pla dissenyat per ell.
—Tu només tingues els ulls ben oberts, Leo. Estic
aquí per protegir-te.
133

6
L’última persona que havia intentat protegir-me s’havia
acabat llançant des d’un gratacel de cent setanta-tres
metres, així que quan vam sortir del restaurant vaig mirar
la Cloe com si fos la darrera vegada que la veia. Potser
per això, i pel valor que suscita l’alcohol, li vaig preguntar:
—¿T’allotges a la meva habitació d’hotel?
La Cloe em va mirar amb tendresa i va trigar uns segons
a contestar, com si tractés de trobar la manera més
correcte de respondre:
—Vull que entenguis una cosa, Leo: treballem junts,
però no barrejats.
—És a dir, res d’embolics amb la teva superior.
—Almenys mentre estiguem de servei. Quan això
hagi passat, ja ho veurem.
—¿M’estàs prometent una bonificació?
—De moment només prometo dur-te a l’hotel. ¿Et
fan por les motos?
Deu minuts més tard, vam sortir d’un petit garatge ple
de goteres a sobre d’una Ducati Monster, una màquina
imponent amb la qual la Cloe tombava les cantonades
134

amb una perícia sorprenent. El fet que hagués deixat dos
cascs al garatge demostrava que aquella posada en escena
estava premeditada. La Cloe volia desplegar els seus
poders per transmetre’m que pertanyia a la facció forta
en la batalla contra el Quart Regne, si efectivament existia
un grup així.
Després de trobar la sortida al laberint de carrers del
barri Gòtic, vam baixar per una avinguda força transitada
per ser les dues de la matinada. Després vam girar a la
dreta per un passeig amb palmeres on arribava la brisa
del mar, fins i tot a través del casc integral.
Sense previ avís, la Cloe va fer un cop de gas i vaig
haver d’abraçar-me a ella per no sortir disparat cap enrere.
Mentre rodejava a gran velocitat l’estàtua de Colom,
vaig enganxar el meu casc al seu i vaig cridar:
—¿T’has tornat boja? No pots circular per la ciutat
com un coet.
—Agafa’t bé i no miris enrere —va ser la seva resposta
abans d’accelerar per una autovia deserta al costat
del port.
Abraçat a la seva esquena folrada de cuir, no vaig poder
evitar de fer una ullada a una moto de gran cilindrada
que es dirigia cap a nosaltres. Vaig poder veure que,
darrere del pilot, hi anava un home gran sense casc que
en aquell moment parlava pel mòbil. Pintaven bastos.
La Cloe va sortir de l’autovia portuària i es va precipitar
per una carretera estreta i plena de revolts que escalava
Montjuïc, la muntanya que limita amb el mar de
Barcelona.
Els nostres perseguidors ens anaven al darrere, però
la moto de la Cloe semblava més apropiada per a aquell
135

trajecte costerut i sinuós, ja que després d’uns quants revolts
on vaig témer que rodaríem per terra, vam posar
distància pel mig.
Quan ja érem a punt de desembocar en una esplanada
presidida per un hotel, de sobte una altra moto ens va
tallar el pas horitzontalment i la Cloe va haver de frenar
amb una gran derrapada.
Tot va passar molt ràpid, a tot estirar en dos segons,
que a mi em van semblar una eternitat.
Amb l’olor de cautxú cremat per la frenada, vaig tornar
a sentir a l’esquena el brunzit de la moto que ens havia
perseguit. Al davant el motorista que ens tallava el
pas duia un passamuntanyes.
De sobte, la Cloe va treure de la butxaca una pistola
automàtica i va disparar dues vegades.
«Flap, flap», va sonar per efecte del silenciador, i el
motorista es va plegar davant nostre com un ninot.
Un instant després, la Cloe va donar gas a la Ducati
Monster, que en sortejar la moto caiguda va estar a punt
d’aixafar el cadàver.
136

7
—Faré desaparèixer aquesta moto per si algú ha vist la
matrícula —va dir la Cloe després de deixar-me enmig
d’una avinguda flanquejada per naus industrials—. Serà
millor que agafis un taxi per tornar a l’hotel.
Dit això, va arrencar i em vaig quedar a terra horroritzat.
Afortunadament, un minut després vaig veure acostar-se
el llum verd d’un taxi que m’havia de treure provisionalment
d’aquell malson.
Durant tot el trajecte vaig intentar ordenar sense
èxit tot el que havia succeït fins llavors. L’única cosa clara
era que em trobava enmig d’una espiral de violència
sense fi a causa d’una maleïda capsa amagada el 1940 en
unes muntanyes on no havia estat mai.
En demanar la clau a la recepció de l’hotel, el mateix
empleat que m’havia rebut quan vaig arribar a Barcelona
—i d’això semblava haver passat una eternitat— va
etzibar l’estocada final a una nit d’infart.
—La seva dona l’ha estat esperant a l’habitació fins
fa uns minuts —va dir, servicial—, però ja ha marxat.
Després del sobresalt inicial que em va produir aquesta
notícia, estava massa cansat per afegir una volta de rosca
més a aquella farsa, així que vaig replicar severament:
137

—No era la meva dona. Vinc de sopar amb ella.
—Però...
—Res de peròs —el vaig tallar—, no hauria d’haverla
deixat passar. ¿Li ha ensenyat potser la documentació?
¿Què li ha fet pensar que es tractava de la senyora Yahalom?
—Estic desolat —va dir l’empleat—. De fet, la seva
dona va fer la reserva per telèfon i no vaig tenir ocasió de
veure-la, però la senyoreta semblava tan...
—¿Tan què?
—Vull dir que semblava una senyora amb molta
classe, no una lladregota vulgar.
—¿La pot descriure? —vaig dir, sense afluixar.
—Era una dona alta d’aspecte nòrdic, rossa amb els
cabells curts. Vestia de Burberrys, crec. Per això jo em
pensava...
—No pensi i continuï: vull més dades sobre la dona
que ha entrat a la meva habitació.
—Tenia alguna cosa molt particular —va continuar
entre ofuscat i intimidat pel meu interrogatori—, me
n’he adonat quan s’ha acostat al taulell a recollir la clau.
—¿Què era?
—Els seus ulls. Primer m’han semblat blaus, però
després he vist que en tenia un de cada color: un de blau
i l’altre gris. Ara que ho diu —va afegir sobtadament
animat—, aquesta dada pot ser significativa per la denúncia.
No hi deu haver gaires delinqüents així. En
qualsevol cas, l’hotel li abonarà l’import del que li hagin
robat.
—Fem un tracte —vaig dir, prenent el control de la
situació—. Jo no informaré a la direcció de l’hotel de
138

la seva badada i vostè no avisarà a la policia, ¿d’acord?
De totes maneres, no hi havia res per robar, excepte la
meva roba bruta. Ho duc tot a sobre.
—Llavors, ¿no vol presentar cap denúncia? —va
preguntar, esverat.
—Li explicaré un secret —vaig dir amb una seguretat
que em va sorprendre a mi mateix, mentre comprovava
que ningú no ens escoltava.
El recepcionista es va acostar tement que l’acabés ficant
en un embolic. Però jo tenia a punt la història idònia
per reconduir la situació als llocs comuns.
—La veritat és que tinc una amant que respon a
aquesta descripció. Per això l’hi he demanat. En els
meus viatges faig veure que és la meva esposa per no aixecar
sospites, ¿m’entén? Per tant, no hi ha hagut cap robatori.
Ara que sabem que és ella, podem estar tranquils.
—Llavors vaig fer bé lliurant-li la clau —va dir el
recepcionista, atònit.
—Sí, però no l’hi torni a donar. La meva dona està a
punt d’arribar i no vull que m’enxampi, ¿ho entén? És
extremadament gelosa.
—Ho entenc —va dir, però per la seva mirada vaig
saber que no entenia absolutament res.
Vaig acabar de brodar el meu paper de cretí posant un
bitllet de cinquanta euros sobre la taula abans d’acabar:
—Això és per les molèsties.
Només d’obrir la porta de l’habitació, em vaig adonar
que la suposada amant amb la qual estava fent el salt a la
Cloe, la meva esposa, s’havia dedicat a fons a desmun-
139

tar-ho tot. Tota la meva roba era per terra, i també els
llençols i el matalàs.
Mentre recollia les meves coses tractant de no alarmar-me,
em preguntava a quina facció devia de pertànyer
la rossa amb un ull de cada color. També si era sensat
quedar-se a l’habitació, ara que havia estat detectat i
després que la Cloe s’hagués carregat aquell motorista.
Com que totes dues coses havien passat al mateix
moment, la meva deducció era que es tractava de grups
diferents. Prosseguint amb les meves càbales, per tranquil.litzar-me
vaig imaginar que els motoristes eren sicaris
del Quart Regne i la dama bicolor —com l’anomenaria
a partir d’ara—, una agent de la facció a la qual
pertanyia la Keiko, que pel que semblava tenia com a
missió publicar la fotografia a la premsa.
Molt encertadament no havia descarregat la imatge
a l’ordinador de l’habitació i continuava al xip de la càmera,
que no s’havia mogut de la meva butxaca.
Em vaig dir que era improbable que tornessin a venir,
si no havien trobat res. D’altra banda, vaig deduir
que els del Quart Regne havien seguit la Cloe des del seu
allotjament, ja que si no fos així ja m’haurien liquidat
allà mateix.
Equivocat o no, em vaig basar en aquestes deduccions
tranquil.litzadores per anar-me’n a dormir, potser
per sempre.
140

8
Vaig llevar-me amb l’agradable sorpresa d’estar viu i
amb la convicció que si no havia passat res durant la nit,
no calia esperar més problemes fins que arribés el temut
viatge a Montserrat.
Sens dubte, em movia en un terreny pantanós, però
la meva intuïció em deia que encara no m’havia arribat
l’hora de desaparèixer del mapa. Potser fins i tot interessava
a les tres parts que jo seguís donant cops de cec,
mentre al meu voltant la gent queia com mosques.
Havien tingut més d’una ocasió per matar-me, però
continuava viu. Aquest fet m’animava.
Mentre esmorzava a la cafeteria de l’hotel, vaig jugar
a suposar quines raons podia tenir cada una de les
faccions per mantenir-me en el joc. La Cloe podia ser
una criminal, però semblava que confiava en mi. D’altra
banda, la Keiko m’havia salvat la vida a l’Umeda Sky.
La part fosca d’aquest assumpte era al costat del Quart
Regne.
En prendre el meu segon cafè amb llet, vaig tenir
una revelació en forma de pregunta: ¿I si el Quart Regne
no havia aconseguit trobar el Graal o l’arma secreta?
Teòricament custodiaven un objecte amagat per
Himmler, però, per prevenció, l’amagatall només devia
141

d’estar en coneixement de l’esglaó més alt de la lògia. Si
aquest moria o era liquidat, es veurien obligats a buscar
una cosa que els pertanyia com si fossin els seus propis
usurpadors. En aquestes circumstàncies, a la lògia podia
interessar-li que algú aliè com jo posés tots els seus esforços
a trobar l’objecte de poder. Un cop trobat, em
convertiria en un cadàver errant.
Angoixat per aquestes prediccions fatalistes, vaig
agafar un diari local per distreure’m, mentre pensava
què faria a continuació. Encara que no entenia massa els
titulars, per la fotografia de la portada vaig deduir que
parlava del canvi climàtic i dels seus efectes catastròfics.
Mentre aguantava el diari amb les mans, de sobte
vaig recordar el joc que la Cloe m’havia proposat al restaurant.
«Si obres el diari a l’atzar, trobaràs el que necessites
saber», em vaig dir mentre passava els fulls amb els
ulls tancats. Tal com havia fet amb la novel.la, vaig deixar
que el meu dit aterrés arbitràriament entre l’espès bosc
de notícies.
En obrir els ulls, vaig veure que havia encertat de ple
en un petit requadre que anunciava una exposició titulada:
«Gerard Rosés: l’ànima del cartró». Divertit per
aquella enigmàtica proposta, vaig sortir de l’hotel disposat
a passar-m’hi mentre esperava esdeveniments.
La galeria on hi havia l’exposició estava sorprenentment
a prop del Gran Cafè, cosa que em va fer pensar
que potser no havia estat tan absurda l’elecció del meu
dit índex.
Encara que de dimensions modestes, la sala ocupava
142

un local amb uns quants segles d’antiguitat, a jutjar pel
bell arc de pedra de l’entrada. Aquell dimarts al matí era
buit, cosa que va fer que em sentís com un estranger
amb ganes de tafanejar.
L’exposició reunia una dotzena de quadres de gran
format pintats sobre cartró d’embalar. En mirar de prop
la imatge idíl.lica d’una platja, vaig veure que l’artista
treballava amb relleus, és a dir, enganxant diferents capes
de cartró per donar volum a les figures.
Amb el lànguid adagi de Barber de fons, vaig passejar
una estona entre aquelles obres, que destil.laven un
plaer de viure que jo havia perdut feia temps. La majoria
eren paisatges o escenes bucòliques amb gent passants’ho
d’allò més bé, fet que va accentuar encara més la
meva depressió.
Estava a punt de fer mitja volta i sortir, quan vaig
veure que havia passat per alt una saleta annexa on s’exhibia
una sola pintura.
Quan vaig ser a dins, em vaig quedar sense alè.
Allà hi havia el que havia vingut a buscar: un gran
quadre amb el massís de Montserrat i el seu monestir. A
diferència de la resta de peces de l’exposició, que eren
plàcides, sobre la muntanya surava una capa amenaçadora
de núvols. En el punt de trobada entre dos núvols
gegants, un petit clar deixava escapar un raig de llum
que queia capriciosament entre dos pics de formes
impossibles.
Em vaig quedar una estona extasiat davant d’aquesta
obra, a la qual l’atzar atorgava ara una poderosa simbologia,
fins que vaig sentir unes passes que s’acostaven
a la saleta.
143

Un home distingit de cabells grisos i ulleres estretes
i quadrades va fer acte de presència.
—¿És vostè l’autor d’aquest quadre? —li vaig preguntar.
—Desgraciadament sí —va dir en un anglès força
matusser.
—¿Per què ho diu? A mi em sembla magnífic.
—A mi també, però la veritat és que no es ven. Tothom
em demana el mateix: paisatges i finestres.
—Això també és un paisatge —vaig afegir.
—Ja, però em diuen que és massa fosc. I la gent vol
quadres que il.luminin les parets. Per això les finestres es
venen bé.
Sense arribar a tocar les diferents capes de cartró, li
vaig assenyalar el raig de llum que es colava entre dos
pics i li vaig preguntar:
—No voldria semblar pesat, però ¿aquest raig de
llum es deu a cap motiu en especial?
—Depèn de com es miri —va dir el pintor mentre es
netejava les ulleres amb un mocador—. La veritat és que
vaig somiar amb aquesta vista i l’he fixada en el cartró.
144

9
Em vaig aturar en una oficina de la Western Union per
canviar diners i ho vaig aprofitar per ingressar cinccents
dòlars al compte de l’Ingrid. Tenia l’esperança que
la reclusió a casa la seva mare servís perquè no els malgastés
en bajanades, tot i que la meva exdona no era precisament
un bon exemple a seguir.
Des que havia tingut la mala idea de viatjar per la
Fundació, encara no havia aconseguit parlar amb la meva
filla ni una sola vegada, així que vaig desafiar l’hora de
Califòrnia —devien de ser les quatre de la matinada— i
vaig marcar el seu número de mòbil.
Aquesta vegada va fer senyal i, després d’uns segons
d’espera, vaig poder sentir la veu de l’Ingrid. No semblava
pas que estigués dormint.
—Hola, papa!
De fons se sentien veus excitades, que es barrejaven
amb música hip hop a tot drap.
—¿On ets? —vaig preguntar, irritat—. No són hores
de ser en una discoteca, sobretot tenint en compte que
demà és dimecres i has d’anar a l’institut.
—Estic de baixa, papa. ¿No ho sabies? Almenys fins
que em treguin el guix.
—Raó de més per ser a casa fent repòs.
145

—¿I on creus que sóc? —va dir picada—. Aquí l’únic
que s’ho passa bé ets tu.
—Deixem-ho estar. ¿La teva mare està desperta?
Voldria parlar amb ella.
—Avui dorm a casa del seu xicot. Crec que és el seu
instructor de cienciologia.
—I tu ho has aprofitat per organitzar una festa —vaig
dir, furiós.
—Diguem que estava avorrida i m’han vingut a visitar
uns amics, ¿okay? De totes maneres, ja marxaven.
—Més els val, són les quatre de la matinada, i et recordo
que només tens catorze anys.
—Jo també podria recordar-te moltes coses, però no
vull enviar-te mal rotllo des de l’altra punta del globus,
que és el que estàs fent tu ara mateix.
—¿Això penses? —vaig preguntar, sorprès.
—Podries preguntar-me com estic, si estic trista o
alegre, quins són els meus somnis. Què sé jo! Però l’únic
que t’interessa saber és si me’n vaig a dormir d’hora o
tard, si vaig o no vaig a l’institut, si menjo bé o només
m’empasso porqueries. Hi ha altres coses a la vida que
són importants. Tinc sentiments, ¿saps? A veure si despertes,
cony!
Després d’espetar-me això, vaig sentir com sanglotava
i va tallar la comunicació.
Vaig tornar a trucar per intentar arreglar les coses,
però ja havia desconnectat el mòbil.
Amb l’ànima als peus, vaig baixar un carreró medieval
en direcció al mar per mirar d’airejar-me. De sobte,
entenia que aquella aventura en la qual m’havia ficat era
l’excusa perfecta per eludir el meu fracàs personal en
146

tots els àmbits. No havia aconseguit tirar endavant la
meva relació de parella, no era un pare exemplar, ni
tampoc un bon periodista. Si ho hagués estat, en aquests
moments treballaria en un diari de tirada nacional, i no
per a una Fundació obscurantista que utilitzava mètodes
mafiosos per aconseguir els seus objectius.
Mentre pensava tot això, notava que m’encongia i
que els murs d’aquella Barcelona inhòspita es feien més
alts i asfixiants. Estava a punt de posar-me a plorar
quan, de sobte, un doble pip al mòbil em va indicar que
havia entrat un missatge.
Vaig activar la bústia d’entrada i vaig llegir:
sento haver-te cridat, papa.
ja sóc al llit. t’♥ molt.
147

10
Després de creuar la Barceloneta, un antic barri de pescadors
ple de roba estesa als balcons, vaig arribar al mar
i em van saltar les llàgrimes per segona vegada aquell
matí.
En veure la immensa franja blava sota un sol radiant,
vaig comprendre la placidesa que destil.laven els
personatges d’aquells quadres de cartró. Per primera vegada
des que havia arribat a Barcelona, em vaig sentir en
comunió amb el Mediterrani, com si abracés una mare
llargament abandonada.
¿El mapa de les nostres arrels està inscrit en els gens?
Em vaig asseure a la terrassa d’un bar on punxaven
música de Jan Garbarek —un saxofonista noruec força
místic—, fet que no deixava de ser curiós en un cafè a
peu de platja. Vaig demanar una cervesa amb llimona i
em vaig dir que allò era massa felicitat i que, per tant, no
podia durar.
Mentre observava un grup de surfistes aficionats
que queien constantment de les planxes, vaig recordar el
meu viatge de lluna de mel. Deu dies a Hawaiï força animats,
tot i que la meva exdona i jo no vam tenir mai
massa en comú. Després del naixement de la nostra filla,
les diferències entre nosaltres van augmentar fins que la
148

convivència es va tornar impossible. L’Ingrid devia haver
patit molt amb aquell panorama. Només per això
quedava disculpada dels seus atacs de mal geni.
Després de fer un bon glop a la cervesa, vaig aspirar
profundament la brisa marina mentre tancava els ulls.
Volia sentir el sol de finals d’octubre sobre la meva closca
cada cop més despoblada.
Quan vaig tornar a obrir-los, una figura familiar em
va fer saber que els moments perfectes sempre són provisionals,
com la vida mateixa.
Només vaig necessitar uns segons per reconèixer la
noia de les ulleres vermelles i els cabells esbojarrats que
m’havia insultat a la biblioteca. Seia sola a la taula del
costat. Vestia camisa i armilla a joc amb uns pantalons
vermells de pana i unes Converse All Star blanques: la
imatge de la típica setciències amb nostàlgia de Woodstock.
I continuava amb ganes de guerra, perquè em va dir:
—¿Com és que no has demanat una sangria?
—¿Hauria de fer-ho? —vaig dir, molest.
—Tots els guiris la demanen.
—També demanen cerveses de litre, ho he vist amb
els meus propis ulls. ¿N’haig de demanar una?
—Millor que no, perquè perdries la bona forma que
tant t’ha costat guanyar a les sessions de Pilates del
gimnàs.
Com si volgués corroborar les seves pròpies paraules,
es va aixecar les ulleres per mirar-me. Després de la
baralla amb la meva filla, era clar que aquella neohippy
s’havia proposat acabar d’amargar-me el migdia. Vaig
decidir passar rotundament a l’atac:
149

—Estic temptat de demanar una d’aquestes cerveses
de litre per buidar-la sobre el teu cap de rei lleó. Si no ho
faig és perquè sóc ecologista i em fa pena ofegar tants
polls de cop.
Contràriament al que m’esperava —que s’aixequés
ofesa i em deixés en pau—, la noia provocadora, que devia
tenir uns trenta anys, va esclatar a riure. Ja em temia
un contraatac dialèctic per part seva quan va dir:
—Això ha estat molt bé. Tant, que estic temptada
de convidar-te a un cafè per continuar barallant-me
amb tu.
—No ho permetria mai —vaig dir tot d’una disposat
a seguir-li el joc—. Sóc tot un senyor americà que necessita
convidar les dones per sentir-se important.
—Com vulguis, llavors —va somriure divertida—.
T’accepto aquest cafè. ¿A la teva taula o a la meva?
—Haurà de ser a la meva, perquè els matins que no
faig Pilates la lumbàlgia no em deixa moure. Tinc l’esquena
rígida com una planxa de surf.
Semblava que a la bibliotecària li havia agradat la
broma, ja que va abandonar immediatament la seva taula
i es va asseure al meu costat mentre deia.
—Em dic Aina, ¿i tu?
—Leo. Per cert, tens una manera molt original de fer
amics —vaig dir ja relaxat.
—Tu tampoc et quedes curt. Vas entrar a la biblioteca
com un elefant en una botiga de souvenirs. I continues
en la mateixa línia.
—¿Per què ho dius?
—Quan una noia et diu el seu nom has de saludarla
amb dos petons. ¿No ho sabies?
150

—Això es pot arreglar —vaig dir just abans d’acostar
els meus llavis a les seves galtes pigades—. Però deixa
de buscar-me les puces i demanem aquest cafè.
La conversa va continuar en un to sorprenentment
agradable, sobretot des del moment que li vaig explicar
la meva filiació amb Barcelona, com si això em fes
menys americà i estúpid, i més digne de ser iniciat en la
cultura ancestral que havia perdut.
En un moment de la conversa vaig preguntar:
—¿No et sembla estrany que ens hàgim trobat dues
vegades en menys de vint-i-quatre hores?
—Això a Barcelona passa constantment —va explicar
l’Aina—. La ciutat ocupa en realitat un espai força
petit, perquè està tancada entre el mar i la muntanya, i
per tant és força habitual creuar-se amb gent que coneixes
quan surts.
—Parlant de muntanyes, necessito documentació
sobre Montserrat per un article que haig d’escriure —vaig
mentir—. ¿Creus que puc trobar res en anglès que valgui
la pena?
—Digue’m què és el que busques i miraré què puc
fer-hi.
Abans de contestar al que era una proposta de col.laboració
en tota regla, vaig calcular fins on podria arribar
per no aixecar sospites sobre les meves activitats. Finalment,
vaig dir:
—M’interessa la història contemporània de la muntanya
i el monestir.
—¿Què vols dir amb contemporània?
—Des de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
L’Aina em va mirar a través de les seves ulleres amb
151

una curiositat mal dissimulada. Des que havíem trencat
el gel, la trobava molt més bufona, encara que la roba no
ajudava a realçar el seu atractiu.
—Ens repartirem la feina —va proposar de sobte—:
tu visites la llibreria que té l’Abadia de Montserrat a Barcelona
i jo buscaré a la biblioteca alguns articles que et
puguin servir, ¿d’acord?
—Genial. Hauré de pagar-te per aquesta feina.
—Et sortirà car —va contestar amb una ganyota
maliciosa—. De moment pots esperar-me a les vuit a
l’Ateneu Barcelonès. És la meva hora de sortida. Però a la
porta del carrer, ¿d’acord?
—D’acord —vaig dir, amb la lliçó apresa—. No sóc
soci i tinc l’entrada vedada.
—Així m’agrada.
I em va imprimir un petó a la galta abans de deixarme
assegut al cafè.
Vaig demanar una altra cervesa amb llimona per
dissoldre els meus dubtes, ja que sospitava que l’entrada
de l’Aina en escena només aconseguiria augmentar el
nivell de complicació de tot plegat.
152

11
Mentre em perdia deliberadament pels carrerons del
port —com hauria fet en la meva adolescència després
de conèixer una noia interessant—, em vaig dir que la
Cloe es posaria histèrica si sabés que m’havia buscat una
ajudant, encara que no li hagués revelat cap detall sobre
la missió.
Només em tranquil.litzava pensar que, després de
l’incident amb les motos —un eufemisme d’assassinat—,
el més probable era que hagués sortit de la circulació
per un bon temps.
Fins a aquell moment havia intentat esborrar del
meu cap aquell episodi, tot i que la Cloe afegia cada cop
més preguntes a la meva confusió. ¿D’on havia sortit
aquella dona? ¿Qui dimonis dirigia aquella Fundació?
¿Qui més hi havia al darrere?
Ni tan sols tenia clara la meva opinió sobre ella. ¿Era
una criminal o només havia actuat per protegir-me?
¿Què es pot pensar d’algú que va pel món amb una
moto de gran cilindrada i una pistola amb silenciador?
La guerra encoberta a la qual havia assistit al Japó i
ara a Barcelona em deia que la visita de Himmler a
Montserrat era molt més que el somni d’un visionari
que cerca el Graal.
153

Per primera vegada des que havia iniciat la investigació,
em sentia íntimament vinculat a la missió. Després
del que ja havia viscut, tenia mil raons per fer les
maletes i, sense avisar ningú, retornar a Califòrnia per
sempre més; tornar a la plàcida rutina amb la seguretat
que el dia d’avui serà més o menys igual que ahir i no
gaire diferent del demà.
Però hi havia alguna cosa en aquelles muntanyes que
m’atreia irresistiblement, tot i saber que cada passa
que feia m’endinsava una mica més a la gola del llop.
Aquesta reflexió va fer que decidís tornar a visitar el
pintor de cartrons per conèixer més detalls del quadre.
Com que no trigaria massa a pujar a Montserrat, volia
prendre nota del punt exacte on queia aquell revelador
raig de sol.
Quan vaig arribar a la galeria, el pintor ja estava tancant
les contraportes de fusta de l’entrada. Em va saludar
molt efusivament tot aixecant el braç.
—Hauria de passar més vegades per aquí! —va exclamar—.
Em porta sort.
—Crec que vostè és l’únic que pensa així —vaig dir
fent balanç dels darrers dies—. Per cert, ¿per què ho diu?
—He venut un quadre deu minuts després de la seva
visita d’aquest matí.
—¿Quin quadre? —vaig preguntar, tot i que ja en
coneixia la resposta.
—El de Montserrat. I era un dels més cars.
—¿Quant de temps feia que era aquí penjat?
—Un any.
Instintivament vaig mirar tots dos costats del carrer,
que en aquell moment era desert. No em calia saber més
154

per endevinar que aquell matí algú m’havia seguit fins a
la galeria i hi havia entrat darrere meu. Potser s’allotjava
fins i tot al mateix hotel i estava al corrent de tots els
meus moviments. Sens dubte era la mateixa persona que
havia comprat el quadre, bé perquè li interessava o perquè
volia allunyar-lo d’altres mirades.
—És una llàstima, perquè venia amb la intenció de
comprar-lo —vaig mentir—. ¿Com era la persona que
l’ha comprat?
El pintor em va mirar amb estupefacció a través de
les ulleres. Després es va passar la mà per la seva cabellera
grisa i va dir:
—Sempre em passa el mateix, només cal que vengui
un quadre perquè altres persones s’hi interessin. Deu ser
el destí humà: voler el que no podem tenir. ¿Per què li
interessa saber com era el comprador?
—¿Era un home?
—Sí, un alemany, una mica més jove que vostè.
—Però, ¿quin aspecte tenia?
—D’alemany. Els reconec ràpid, perquè la meva
dona és d’Hamburg.
—Aquesta descripció és una mica vaga.
—¿Què més vol que li digui? Un noi jove i ben
plantat. Vestia com un dandy. Tampoc no és tan estrany
en la gent que compra art. Aquest, a més, era simpàtic:
fins i tot parlava català —en aquest punt el pintor va
començar a perdre la paciència—. ¿Vol veure una altra
vegada els quadres? Potser en trobava un altre que li
agradi.
—Gràcies, però sóc d’aquests que vostè diu: vull el
que no puc tenir. Només una última pregunta i me’n
155

vaig: ¿on era el raig de sol que queia sobre el massís? Era
entre dues muntanyes, una d’elles alta i...
—Fàl.lica —va completar l’artista.
—Això mateix.
—N’hi ha moltes així a Montserrat, però crec que
aquesta és la que s’anomena el Cavall Bernat.
156

12
Seguint les indicacions de la bibliotecària, vaig sortir de
la llibreria de l’Abadia de Montserrat, que té una editorial
pròpia, amb uns quants llibres i guies sota el braç.
Com que no em sentia segur a l’hotel, vaig passar el
migdia i bona part de la tarda llegint en un cafè a prop
de la muralla romana. Cap llibre mencionava la visita
del cap de les SS —potser volien obviar aquesta qüestió—,
però em vaig documentar una mica sobre la
història de l’abadia i el massís que l’acull.
Em va sobtar que Montserrat ocupés un espai força
més petit del que semblava a les fotografies: s’estén al
llarg de deu quilòmetres amb una amplada de només
cinc. En total, el perímetre muntanyós és de vint-i-cinc
quilòmetres.
També l’alçada enganyava, perquè el cim més alt gairebé
no supera els mil dos-cents metres. A simple vista,
Montserrat sembla molt més alt pel desnivell del massís
respecte al pla. En només tres quilòmetres hi ha una diferència
de mil cent metres.
Pel que sembla, aquesta formació rocosa, que tenia
incomptables barrancs, pous i coves, es va formar misteriosament
fa deu milions d’anys.
Content amb aquesta col.lecció de curiositats —als
157

americans ens encanta trufar les converses amb aquesta
mena de dades—, vaig passar a l’aventura humana.
Vaig saber que la nostra espècie va ocupar Montserrat
en temps remots, ja que s’han trobat restes de cultures
prehistòriques en dues coves: les anomenades
Cova Gran i Cova Freda.
La història cristiana de l’indret arrenca l’any 880,
quan, segons la llegenda, es va trobar la primera estàtua
de la Mare de Déu. Es va perdre i avui dia ocupa el seu
lloc —ja al monestir— una talla romànica de gran bellesa.
Em vaig aturar a l’episodi de la troballa, perquè sempre
m’han cridat l’atenció aquests relats mítics on tot
encaixa a la perfecció i res no passa gratuïtament. La
vida hauria d’aprendre d’ells.
Un dissabte al vespre del 880, dos pastorets passejaven
a prop del massís quan van veure que del cel brollava
una estranya llum —com en el quadre— que queia
sobre un lloc concret de la muntanya. Al mateix temps
van sentir una melodia divina que semblava procedir de
tot arreu i d’enlloc en especial.
Meravellats amb aquest espectacle, el dissabte següent
van retornar a aquell lloc a la mateixa hora acompanyats
dels pares, i la visió es va repetir. Els quatre dissabtes
següents van assistir a l’experiència amb el rector
d’Olesa, el poble més proper d’aquella època.
El religiós va constatar el fenomen i el va posar en
coneixement del bisbe de Manresa, que va organitzar
una processó de fidels, també un dissabte. Seguint la
llum, van arribar a la cova que allotjava la Mare de Déu.
Van intentar traslladar-la fins a Manresa, però no ho
158

van aconseguir, perquè l’estàtua, malgrat les seves reduïdes
dimensions, pesava com una mula. Finalment es van
rendir a la sorprenent evidència: la talla volia quedar-se
en aquelles muntanyes.
Aquest va ser l’origen del primer temple cristià, que
aviat es va convertir en lloc de pelegrinatge de molts europeus.
159

13
Vaig arribar a les portes de l’Ateneu Barcelonès un quart
d’hora abans del previst. Com un estudiant que escura el
temps abans d’un examen, vaig aprofitar-ho per llegir
una mica més sobre la fundació del monestir.
Ja al segle ix hi havia constància de quatre ermites
habitades, que van arribar a ser setze —espargides per
tot el massís, de vegades en veritables nius d’àliga— en el
seu moment de màxima esplendor. Els assassinats d’ermitans
a mans de bandolers, unes vegades, i de les tropes
de Napoleó, en altres, finalment van desaconsellar
aquell mode de vida tan exposat als perills.
La fundació oficial del monestir no va tenir lloc
fins al 1025, per part de l’Abat Oliva, i ja del 1223 es documenta
l’existència de l’Escolania de Montserrat, el
primer cor de nens cantors d’Europa. Avui dia són
cinquanta nens que, a banda de cantar al temple, reben
una acurada educació musical, religiosa i humanística.
Prova de les inquietuds culturals d’aquesta comunitat
de monjos benedictins —actualment un centenar—,
l’any 1490 van instal.lar la seva primera impremta, germen
de la important editorial que continua dirigint-se
des del monestir.
160

Em vaig saltar uns quants episodis relacionats amb
els poders eclesiàstics i la litúrgia, fins a arribar a l’incendi
provocat per l’exèrcit de Napoleó, que pràcticament
va reduir el monestir a cendres.
Durant la guerra civil va estar a punt de tornar a ser
cremat, però el govern de la Generalitat de Catalunya es
va avançar a les forces anarquistes i el va declarar bé cultural
per salvar-lo del saqueig i la destrucció.
En arribar a aquest punt, no vaig poder llegir més,
perquè dues mans fredes i suaus em van cobrir els ulls.
—Veig que ets un alumne aplicat —va dir l’Aina
quan em vaig girar.
Des de l’escala vaig poder veure que duia els mateixos
pantalons vermells de pana i la camisa amb armilla.
L’única novetat era que s’havia pintat els ulls, amb ben
poca gràcia, per cert.
—Deixa de mirar-me i anem a fer una cervesa —va
ordenar—. Estic farta d’aquesta biblioteca.
Ens vam instal.lar a La Taverneta, un local molt acollidor
a l’altre costat de la plaça on hi ha l’Ateneu Barcelonès.
Entre velles fotografies i quadres, hi havia curiositats
com un rellotge amb unes manetes que corrien en sentit
contrari, però com que els números també estaven invertits
marcava l’hora correcta. O gairebé.
Un cambrer cerimoniós ens va servir dues cerveses
de mig litre amb un plat de fruits secs mentre sonava
una vella cançó de Charles Trenet: La Mer.
L’Aina va posar sobre la taula un portafolis carregat
de fotocòpies i va dir, maliciosa:
161

—Si vols que et doni el que he descobert, hauràs
d’explicar-me perquè vols aquesta documentació.
—Ja t’ho he dit, haig d’escriure un reportatge.
—I un rave! ¿A qui li interessa a Amèrica el que va
passar a Montserrat a principis de la Segona Guerra
Mundial? ¿Qui està interessat en una visita de Heinrich
Himmler, cap de les SS, el 23 d’octubre de 1940?
L’Aina havia posat deliberadament les cartes sobre
la taula i no seria fàcil apartar-la d’aquest punt. Jo tenia
l’opció de cloure ràpidament la trobada després de
la cervesa, però la veritat era que m’agradava la companyia
d’aquella noia de caràcter amb cabells esbojarrats.
—Jo t’ho diré —va declarar amb expressió de
triomf—, interessa als que busquen el Graal. Tu ets un
d’aquests arqueòlegs sonats que mai no haurien d’haver
vist la pel.li d’Indiana Jones.
Sospesant els pros i els contres, vaig arribar a la conclusió
que aquesta interpretació tòpica podia convenirme,
perquè mentre ella pensés que jo era només un turista
estúpid interessat per coses esotèriques, la mantindria
allunyada de la partida mortal que s’estava jugant al voltant
de Montserrat.
—Tens raó excepte en una cosa —vaig dir—. Ni tan
sols sóc arqueòleg.
—Per somiar no cal títol —va dir entusiasmada—,
perquè només un somiador pot creure que en un monestir
visitat per milions de persones l’any pot amagarse
el Graal.
—Jo no he dit això, simplement m’atrau aquesta
història. ¿Què has trobat?
162

—Agafa’t fort —em va advertir abans de fer un bon
glop a la seva cervesa.
—Pots començar. Diguis el que diguis, no crec que
surti volant de la taula.
—Segons una de les fonts que he consultat, Himmler
es va allotjar a l’Hotel Ritz de Barcelona la nit abans
de fer la seva visita a Montserrat. Allà mateix li van robar
la cartera, fet que no deixa de ser graciós tractant-se de
tot un cap de les SS, ¿no et sembla?
—Li pot passar a qualsevol —vaig dir animat per la
cervesa—, fins i tot a Himmler.
—Fonts no oficials de l’època —va prosseguir l’Aina—
van assegurar que a la cartera de Himmler hi havia
justament un plànol amb el lloc exacte on hi havia el
Graal. Com que es va quedar sense el mapa, la visita a
Montserrat no va servir de res. ¿Què et sembla?
—És una bona dada, però cal agafar-la amb pinces.
En tot allò relatiu al Graal, hi ha molta xerrameca sense
cap mena de base. Necessito documents fiables.
—També he aconseguit aquesta mena d’informació,
però et sortirà cara; ja et vaig avisar.
—¿Quin és el preu?
—Un sopar a l’Hotel Neri. És en una petita plaça darrere
de la Catedral.
—¿Per què allà precisament? —vaig preguntar intrigat.
—S’hi va allotjar en John Malkovich quan va venir a
Barcelona a dirigir una obra de teatre.
—¿I només per això s’ha de sopar allà?
—És el meu amor platònic —va dir desinhibida
amb escuma de cervesa als llavis.
163

—Ets una mica massa gran per amors platònics.
¿Quina edat tens? ¿I què tinc a veure jo amb en John
Malkovich?
L’Aina va clavar els seus enormes ulls marrons en els
meus, com si estigués dubtant de si havia d’enfadar-se o
no. Finalment, va dir:
—Contestaré a les teves tres preguntes. Una: no s’és
prou gran per amors platònics o de qualsevol mena.
Dos: tinc l’edat de Crist crucificat. Tres: no t’assembles
gens a en John Malkovich, però tens un gran avantatge
respecte a ell.
—¿Ah sí? —vaig preguntar, sorprès—. ¿Quin és?
—Ets aquí.
164

14
El restaurant de l’Hotel Neri va resultar ser un local de
decoració acurada —tirant a austera—, però sense estridències,
molt propi del disseny català, on el bon gust
priva sobre el cop d’efecte amb data de caducitat.
En veure la carta, vaig entendre que aquell sopar significaria
una bona estocada per a la meva cartera, així
que vaig demanar a l’Aina que em donés la informació
de la qual m’havia parlat.
Ella va posar una portada de diari sobre la taula i va
dir:
—He fotocopiat La Vanguardia del dia de la visita de
Himmler. ¿Vols saber què hi diu?
—No puc esperar al primer plat a saber-ho —vaig
dir, fent broma.
Tot seguit, l’Aina va llegir la notícia amb el titular:
«s. e. heinrich himmler visita barcelona», i va començar
a traduir a l’anglès la lletra petita:
Visita al monestir de Montserrat
A dos quarts de quatre, acabat el dinar, l’il.lustre hoste va
sortir, en automòbil, cap a Montserrat, acompanyat de
tots els assistents a l’àgape.
A Montserrat va visitar amb tot deteniment el mo-
165

nestir, i va admirar la bellesa del paisatge, singularment la
que es veu des del funicular aeri, amb el qual va pujar fins
al pic de Sant Jeroni.
El Reichführer i les personalitats alemanyes que integren
el seu seguici van retornar de l’excursió molt satisfets,
per assistir després a la recepció que en honor del
primer va fer el cònsol general d’Alemanya a la seva residència.
Sota aquesta notícia, a la mateixa portada de La Vanguardia,
l’Aina va traduir un altre titular: «presència
d’espanya en el nou ordre d’europa: El canceller Hitler
i Franco celebren una entrevista a la frontera hispanofrancesa».
—¿Què et sembla? —em va preguntar l’Aina mentre ens
servien un vi blanc gelat.
—Això del nou ordre d’Europa em sona a un altre
nou ordre que cert president americà va voler imposar
fins que li va sortir el tret per la culata. Conclusió: no pot
existir un nou ordre, perquè els éssers humans som molt
poc originals en això d’exercir la tirania. A tot estirar, hi
haurà noves ordres.
—Molt bo el joc de paraules —va dir l’Aina mentre
brindava amb la meva copa, que estava intacta sobre la
taula—, però em referia a la notícia sobre l’excursió de
Himmler.
—No em sembla gaire fiable —vaig dir sense intenció
de desvelar la qüestió de la fotografia—. Primerament,
tinc entès que Himmler no tenia cap intenció de
visitar el monestir, i menys encara amb deteniment.
166

—Sí que t’ho has estudiat! —va riure.
—Pel que fa a aquesta visita de Himmler —vaig dir
després de tastar el vi blanc—, començo a dubtar de tot.
—Potser podríem pujar allà a dalt i seguir el rastre
de Himmler. Tot i que estic segura que l’únic Graal que
va tenir a les mans devia ser alguna copa que devia fer
servir de cendrer.
Va tancar aquestes paraules amb un nou brindis,
aquesta vegada a dues mans. Afortunadament, just després,
el cambrer va servir els primers i vaig poder eludir
la seva proposta.
Era clar que, per algun tipus de miopia inexplicable
—aparentment no teníem res en comú—, l’Aina s’havia
fixat en mi. Aquesta certesa m’havia servit per reconduir
la conversa, però aviat vaig entendre que m’havia de posar
en guàrdia.
La veritat és que ella també m’estava agradant a mesura
que la coneixia, potser justament perquè érem molt
diferents. No obstant això, per tot el que havia passat, no
em podia permetre embolicar-me amb una bibliotecària
informal. Això equivaldria a posar en perill la seva vida,
potser fins i tot per part de les tres faccions.
Un cop assumit això, la primera insinuació no es va
fer esperar:
—No portes anell —va dir ella.
—Correcte —vaig contestar—. El vaig fer fondre
quan em vaig divorciar de la meva dona. L’únic que ara
porta anell és el meu canari. Però tinc una filla adolescent
que gairebé té tan mal caràcter com tu.
—Segur que ens cauríem bé. Jo també estic lliure,
¿saps?
167

—Ho celebro —vaig dir mentre atacava un sorbet
de llimona amb marc de cava—. La part positiva d’estar
lliure és que un pot idealitzar el fet d’estar ocupat. En el
meu cas, ni això. Ho vaig fer tan malament en el meu
primer matrimoni que la llei del karma m’ha condemnat
a cercar graals el que em queda de vida.
L’Aina va acostar la seva cara a la meva, com si esperés
rebre un petó. Podia sentir l’olor d’avena del xampú
amb el qual s’havia rentat el cap.
—N’hi ha prou amb que trobis un sol Graal —va
xiuxiuejar—. I jo et puc ajudar a trobar-lo.
—«La recerca del Graal és un acte solitari» —vaig
repetir de memòria.
En sentir això, l’Aina va semblar defallir, però per
poc temps:
—No t’entenc, Leo. ¿Vols que et digui el que penso
de tu? Crec que et fas massa palles mentals. Així no trobaràs
mai el Graal, ni tan sols la porta de casa teva.
—Ara ho has dit —vaig dir intentant endolcir la situació
amb una mica de lleugeresa—. Només sóc un pobre
coix que ha extraviat el camí.
—Jo també vaig coixa en molts sentits. Però quan
dos coixos es troben...
—Ensopeguen definitivament —vaig acabar jo.
Aquest acudit fàcil va fondre la paciència de l’Aina,
que va arrugar el seu tovalló de fil i el va llançar contra la
meva cara. Després va enganxar el seu nas contra el meu
i va dir:
—Estàs sent molt groller, ¿saps? No t’estic demanant
que et casis amb mi ni que em posis un anell com al teu
canari. Només vull que pugem a una habitació d’aquest
168

meravellós hotel i que fem una bona rebolcada. ¿O ets
un d’aquests maleïts metrosexuals que necessiten consultar
l’horòscop per fotre un clau?
Em vaig quedar de pedra. Des que havia sortit de
Santa Monica, on no es podia dir que fos el rei del mambo,
les dones havien decidit fixar-se en mi. Però això de
l’Aina superava totes les meves expectatives. Vaig haver
de reconèixer que estava espantat, com gairebé tots els
homes quan una dona pren la iniciativa.
—Et seré sincer —vaig tartalejar—. M’agrades i em
caus bé. Res no m’agradaria més que pujar ara mateix
amb tu a l’habitació. Però per motius que no puc explicar-te
és impossible.
—¿Quins motius? —va preguntar, sorpresa.
—No te’ls creuries si te’ls expliqués.
—Prova-ho.
—Aina, estic embolicat en un assumpte molt lleig,
no pots ni imaginar-te fins a quin punt. I ho haig de solucionar
tot sol, perquè els que caminen al meu costat
traspassen la porta cap a l’altre món amb una rapidesa
alarmant.
—Crec que aquesta és l’excusa més patètica que he
sentit mai.
Dit això, es va aixecar indignada i va abandonar el
restaurant a grans passes sense ni tan sols mirar enrere.
169

15
L’única cosa bona de l’escena que acabava de viure era
que, camí de l’hotel, vaig poder deixar de pensar en la
investigació i les seves tragèdies. Potser per això que desitgem
el que ja no podem tenir, de sobte l’Aina em semblava
una criatura deliciosa que m’hauria agradat tenir
entre els braços.
Sense novetat a la recepció ni a l’habitació, em vaig
estirar al llit amb el plaer d’estar vivint una normalitat
on el més estrany era que un home es negués a anar-se’n
al llit amb una noia bonica. Amb aquest sentiment agredolç,
finalment em vaig adormir.
Per efecte de l’alcohol, que activa un despertador interior
després de quatre hores, em vaig desvetllar amb la
primera claror del matí. Malgrat que la finestra tenia
doble vidre, una suau remor de trànsit em deia que la
ciutat s’havia posat en marxa.
Amb una mica d’esforç hauria aconseguit adormir-me
una altra vegada i restar en els llimbs fins al
migdia, però hi havia alguna cosa indefinible que
m’ho impedia. Notava que s’havia produït un canvi a
l’habitació durant la nit, tot i que no era capaç de dir
170

què era. Alguna cosa que no hi era abans i que de sobte
era allà.
Vaig tancar els ulls per potenciar els meus sentits,
que semblaven concentrar les seves energies en les fosses
nasals. Era això: una olor. Vaig aspirar profundament i
em va arribar una aroma coneguda d’espècies amb notes
dolces. Quan vaig acabar de processar la informació,
em vaig incorporar amb terror.
La Cloe era a l’habitació.
Com una aparició, de sobte la vaig veure asseguda a
la butaca al costat de la finestra. Duia un vestit vermell
de seda i recolzava els peus descalços sobre la tauleta.
Vaig entendre que feia estona que era a l’habitació i
vigilava des d’allà el meu son. Malgrat la voluptuositat
que desprenia, hi havia alguna cosa terrible en aquella
escena que em va posar en alerta.
—Podries haver trucat abans d’entrar —vaig dir des
de sota dels llençols, perquè, com era costum, dormia
despullat.
Sense ni tan sols dignar-se a mirar-me, la Cloe va
contestar:
—La teva dona ha fet ús de la clau de la seva habitació.
Vaig entendre que estava furiosa i que probablement
coneixia la meva cita amb la bibliotecària. Tot i això, no
estava disposat a presentar cap mena d’excuses; per tant,
em vaig limitar a dir:
—Espero que el recepcionista t’hagi demanat que
t’identifiquessis per donar-te la clau. Darrerament entra
força gent a la meva habitació que es fa passar per la
meva dona.
171

—Deixa de fer-te el graciós i explica’m què feies amb
l’Aina Garcia, que treballa a l’Ateneu Barcelonès i viu en
un estudi de Diagonal Mar. ¿Necessites més dades?
—No cal, però et prego que no fiquis l’Aina en
aquest merder.
La Cloe es va girar cap a mi amb tot el cos per primera
vegada a la conversa.
—Si us plau, Leo, has estat tu qui l’ha ficat en això.
Per tant, hauràs d’ajudar-me a buscar una solució.
—Això ha sonat a solució final.
—No podem permetre que vagi pregonant el que
fem —va dir—. Tu li has posat la soga al coll.
—Pots oblidar-te de l’Aina Garcia —vaig dir, tractant
d’amagar la meva inquietud—. No sap res de tu, ni
de la Fundació, ni de la fotografia inèdita de Himmler.
Només li he demanat diaris de l’època. Pensa que sóc un
turista que va d’Indiana Jones. No té ni punyetera idea
del que tenim entre mans.
L’ús del temps verbal «tenim», primera persona de
plural, havia estat deliberat. Amb això volia transmetre
a la Cloe —encara que només fos un ardit per salvar
la fallida seductora— la meva complicitat amb la
Fundació, a la qual m’unia cegament en acció i pensament.
I va semblar que havia fet efecte, ja que la Cloe es va
aixecar de la butaca i, caminant lentament cap al meu
llit, va dir:
—La teva conducta ha estat molt poc professional,
¿ho reconeixes?
—Sí, però no tornarà a passar.
No podia baixar-me més els pantalons. Sobretot te-
172

nint en compte que estava despullat i que la Cloe s’havia
assegut a la vora del llit, des d’on em mirava amoïnada
com si jo fos un nen dolent.
N’hauria tingut prou d’allargar el braç per prendrela
per la cintura i arrossegar-la sota els llençols. Però
això també hauria estat poc professional, així que vaig
adoptar la resignació d’un intern d’hospital al qual visita
la seva infermera preferida.
La Cloe em mirava des de la punta del llit, mentre el
seu genoll bellament format s’escapava de la fina seda
vermella del vestit. Jo començava a entendre la seva psicologia,
i aquella provocació —estava segur que no passaria
res— era només un càstig. Volia fer-me patir per
haver sortit del guió, amb l’agreujant que hi havia hagut
una altra dona pel mig.
Vaig arreplegar forces per repel·lir el seu atac sexual.
La Cloe va prémer lleugerament els seus llavis carnosos
i es va passar la mà pels cabells abans de dir:
—¿T’has fixat que de Leo a Cloe només hi ha una C
de diferència?
—És veritat —vaig dir, cohibit—. ¿Deu tenir un significat?
Potser la resposta és a la consonant que ens separa.
C de coincidència.
Cloe va somriure tènuement abans de dir:
—C de carallot.
—C de calculadora —em vaig defensar.
Per afegir més llenya al foc, la Cloe es va abocar a sobre
meu com una gata i va clavar els colzes a cada costat
del meu cos. Un efecte buscat perquè pogués veure a través
del seu escot uns pits formidables, amb prou feines
continguts pel sostenidor negre.
173

—C de cruel —vaig dir sense alè.
—C de cas —va acabar mentre baixava del llit i, ja
dreta, s’allisava el vestit tota seriosa—. T’espero a baix.
Surts cap a Montserrat.
174

16
Mentre la Cloe conduïa el cotxe de lloguer cap a l’estació,
em vaig dir que ni en mil anys l’arribaria a conèixer.
Havia saltat del càstig eròtic a una freda exposició dels
detalls pràctics de la meva missió:
—Tens una cel.la reservada amb un altre nom —va
dir mentre girava per la Gran Via en direcció a la plaça
Espanya—. Així et mantindràs un temps en l’anonimat.
T’aconsello que vagis a les misses, visitis la mare de Déu
i tot això que fan els pelegrins.
Mentre l’escoltava, sostenia un sobre amb la meva
nova identitat i els darrers pagaments que em devia la
Fundació.
—¿Com saps que no fugiré de nit muntanya avall,
com un lladre?
—Encara que ets una mica maldestre, continuem
confiant en tu. A més, saps que el premi gros és al final
del camí.
No li vaig demanar que em concretés això últim, que
podia significar molts més diners o bé la glòria de salvar
el món d’un perill que no encertava a endevinar. També
podia ser la promesa d’una nit amb ella.
Per apartar aquest pensament torbador del meu cap,
vaig dir:
175

—Si m’haguessis consultat abans, t’hauria demanat
que reservessis la cel.la on es va allotjar en Fleming Nolte.
Per cert, que no hem parlat mai d’ell.
Tot seguit vaig treure el retall del diari suís i l’hi
vaig ensenyar. La Cloe va fer que sí amb el cap i, després
de dedicar una breu ullada a la foto groguenca, va
declarar:
—T’he reservat la cel.la d’en Nolte. No hauria passat
per alt una oportunitat així.
—¿Oportunitat?
—Tenim motius per pensar que el teu amic Fleming
va descobrir alguna cosa important abans que l’assassinessin.
Per això t’hem assignat la seva cel.la. Qualsevol
rastre seu pot ser útil.
—¿Com va passar? ¿Qui va ordenar el seu assassinat?
¿Per a quina facció treballava? —Em vaig adonar
massa tard, en uns minuts arribaríem a l’estació, que hi
havia moltes preguntes a l’aire que hauria d’haver plantejat
a la Cloe feia temps.
—Creiem que un agent del Quart Regne el va assassinar
d’un cop de maça sec i localitzat —va respondre—.
Va ser obra d’un especialista perquè no va vessar sang.
Una mort poc romàntica, en tot cas.
—Bonica perspectiva, ja que ocuparé la seva cel.la
—vaig murmurar—. ¿Per a qui treballava en Fleming?
—Per als de la Keiko —va dir sense entrar en més
detalls.
—Els que volen veure publicada la fotografia —vaig
afegir—. Ara que s’acosta l’hora de la veritat, crec que
hauríem d’ampliar la informació que m’has donat sobre
les faccions.
176

—¿Què més et cal saber? —va preguntar fredament.
—¿Qui va contractar en Fleming i la Keiko?
La Cloe es va quedar uns segons en silenci, aparentment
atenta al trànsit, i després va explicar:
—Diguem que hi ha dues organitzacions que combatem
el Quart Regne, però que tenim objectius diferents.
Els teus dos amics i la societat que els ajudava
consideren que el que és primordial és divulgar ara la fotografia
a través de la premsa. Creuen que, traient a la
llum la veritat, el món s’organitzarà per impedir una
reedició del nazisme amb mitjans del segle xxi. Pertanyen
a la línia tova.
—I la Fundació és la línia dura.
—Exacte. La història ens diu que no n’hi ha prou
d’assenya-lar els malvats, perquè la gent és massa covarda,
lenta i còmoda per prendre les mesures necessàries.
El nostre objectiu és treure els conspiradors de les seves
llodrigueres, neutralitzar-los i prendre’ls allò que pot
donar-los poder. Dit d’una altra manera: arribarem fins
al final. No aixecarem la llebre si no tenim l’escopeta carregada
i el dit al gallet.
—Això és determinació —vaig dir espantat.
—Has escollit un camí, Leo —va declarar la Cloe—.
Ara t’hi has de mantenir fidel. No facis com la Keiko, que
per voler estar amb tots va acabar empitjorant les coses i
ens va llançar la maleïda lògia a sobre.
—Et refereixes al Quart Regne —vaig deduir—.
¿Quin interès tenia la Keiko per implicar-se fins a
aquest punt? ¿Era una mercenària que actuava per diners,
com jo?
—No, tenia conviccions més profundes —va dir la
177

Cloe molt seriosa—. El seu pare era un activista que va
ser assassinat per l’extrema dreta japonesa.
—¿Sicaris vinculats al Quart Regne?
—Exacte. Leo, això és molt més complex i perillós
del que t’imagines. Si no fem un cop de força, el món es
convertirà en un infern. Molt aviat.
—¿Com d’aviat?
—Estava previst per al 20 d’abril del 2009, però com
que saben que tenim la fotografia, pensem que tot es
precipitarà. No vull alarmar-te Leo, però em sembla que
els plans del Quart Regne ja estan en marxa.
—¿Per què aquesta data precisament? ¿I què està en
marxa?
El cotxe s’havia aturat al costat de la boca de trens
regionals. La Cloe va respirar profundament abans de
parlar:
—Si haguessis investigat una mica més en lloc de
pendonejar amb noies, sabries que aquesta és la data del
naixement de Hitler, el seu cent vintè aniversari. Però
ara això ja no compta. La metxa ja s’ha encès: saben que
coneixem l’existència del seu secret i ara tots hem de córrer
contra el temps.
—Encara no entenc per què hem de témer tant el
Quart Regne pel sol fet de custodiar un objecte de poder
de Hitler.
—Et faré una mica d’història perquè ho entenguis.
Ara que ho sabràs tot, no tolerarem la més petita desviació
per part teva, ¿queda clar?
Vaig assentir en silenci mentre empassava saliva.
—Al 1940 Hitler va tenir una visió on va entendre
que acabaria perdent la guerra. Fins a aquell moment tot
178

havien estat victòries, però en el fons sabia que Alemanya
no podria vèncer mai sola una guerra continuada en
tots els fronts. Ni l’exèrcit de Napoleó havia pogut amb
Rússia, així que era fàcil pensar que el mateix monstre
acabaria devorant el nazisme, ajudat pels aliats anglesos
i americans. Per això Hitler va esperar fins al darrer moment
una aliança amb Anglaterra i va perdonar la vida a
la seva flota quan es retirava de les costes franceses. Sabia
que la seva lluita, el domini absolut de la raça ària, només
podria fer-se amb la implicació d’altres potències.
—Hi havia Itàlia i el Japó. I aliats dèbils com ara Espanya.
—No eren veritables potències que poguessin reforçar
el projecte nazi. El Japó era massa lluny, ocupat en
els seus propis interessos, i no acceptaria estar a l’ombra
de ningú. I Hitler no tenia cap confiança que Itàlia liderés
la guerra al sud. Quant a Espanya, des de Berlín es
considerava un miserable país de capellans i camperols
esgotats per la seva pròpia guerra.
Un cotxe de la Guàrdia Urbana es va aturar un
moment al nostre costat i va indicar a la Cloe que ens moguéssim
d’allà. Tot i això, ella va acabar:
—Durant aquesta revelació, que li va ser transmesa
pel seu pronosticador personal, Hitler va saber que tard
o d’hora perdria la guerra, perquè la raça ària no estava
prou preparada per comprendre el seu missatge i unirs’hi
per aconseguir l’hegemonia.
—I llavors va manar a Himmler que amagués la
seva arma secreta —vaig afegir—, un objecte que llavors
no li servia per guanyar la guerra, però que avui podria
ser vital.
179

—Exacte —va dir la Cloe abans d’exhalar un sospir—.
Himmler va crear una lògia per preservar aquest
secret fins que sortís a la llum, cosa que pot passar en
qualsevol moment. Fins i tot va infiltrar un agent entre
els monjos de Montserrat. Actualment, aquesta lògia,
que actua almenys en una dotzena de països, ha establert
els contactes necessaris per guanyar-se individus amb
recursos i molt afany de poder.
—¿M’estàs parlant d’un cop d’estat?
—De més d’un a la vegada. Simultanis i perfectament
coordinats. L’aparició de l’arma secreta de Hitler
és el senyal que esperen per enderrocar governs aparentment
sòlids i formar una gran aliança de la raça ària, el
Quart Reich. Quan això passi, haurà començat la Tercera
Guerra Mundial.
180