INFORME GUATEMALA Gabriela Serra ... - MOC - Barcelona

MOCADOR 27 INSUBMISSIÓ 9
arxivar-la. Però la fiscalia ha fet recurs:
volen que hi hagi judici i pena per haver
"
explicat aquestes coses.
M.- La qüestió de base és que el poder
judicial no pot tolera que un advocat
qüestioni el monopoli de proves, que
exerceixi el seu dret a recusar un
tribunal, en definitiva que no accepti
el joc i faci costat als de fora.
F.A.- L'advocat té bàsicament dues
postures a prendre davant d'un judici.
Una és dir-li a l'acusat: resignació, tu et
confessesculpable, demanesclemència,
això anirà bé, jo conec el tribunal, ja
m'han dit que no passarà res... L'altra és
el que jo vaig fer amb en Marc. Dir-li: jo
crec en la teva innocència i lluitarem fins
al final. Això no m'ho perdonen. La
mentalitat dels magistrats i fiscals d'aquí
no ho admet. Són incapaços de fer com
a, per exemple, a Anglaterra, on són
capaços d'acceptar un error judicial.
Anglaterra no és cap paradís i es tortura
tant o més que aquí. Però hi ha un nivell
d'hipocresia democràtica que aquí són
incapaços d'assolir.
Ésperaixò que està en marxa un veritable
procés de liquidació física. Perquè crec
que és això el que es proposen. Liquidació
física del dissident, en aquest cas un
advocat que els crea un problema cada
vegada que intervé perquè demana un
respecte cap a les regles del joc. Potser
algú creurà que exageroe És una
conclusió que trec de les exPlieacions de
l'Helena, la noia que treballava al despatx
de Badalona quan va entrar la policia per
l'embargament. Cinc hores després dels
fets encara plorava i em deia que m'havia
de repensar moltes coses perquè
aquesta gent van per mi, que em trobaran
mort algun dia en una autopista i diran
que ha estat un accident. El primer estadi
del procés de liquidació passa per
convèncer la persona en qüestió que
voluntàriament es retiri, que deixi de fer
d'advocat, o que se'n vagi a fer-ne lluny,
que s'oblidi de la lluita.
A finals dels anys 70 vaig viure un procés
d'acorralament semblant. Aleshores a
Badalona treballàvem un equip
d'advocats i arquitectes, sobretot en
qüestions d'habitat9e. Les grans
immobiliàries venien pisos tan mal fets
que no s'aguantaven ni fins que els
acabaves de pagar. Contínuament hi
havia mobilitzacions en els barris que
sovintacabaven en assemblees populars
dens dels ajuntaments, que no marxaven
fins que els responsables de les
immobiliàries venien a seure a la taula.
Senyors com Pablo Porta Bussoms, Juan
Antonio Samaranch Torelló, etc. feien
veritables estralls a l'extrarradi de
Barcelona. Recordo especialment Ibusa,
d'un personatge tristament cèlebre als
barris de Badalona, Eduard Bueno Ferrer,
que fou candidat d'AP. Era una època en
què, després de tants anys potser ja ho
podem dir, sabem que en alguna reunió
de la patronal de la construcció s'havia
arribat a discutir la possibilitat de llogar
pistolers per acabar amb líders populars
de les barriades més mogudes i amb els
advocats que els feien costat. No va tirar
endavant perquè algú de la reunió amb
vergonya s'hi vaoposar. No oblidem que
això era l'època de la matança d'Atocha.
Ho van deixar córrer, però van passar a
una etapa d'acorralament que es
bellugava entre el despatx delgovernador
civil de Barcelona i les respectives
comandàncies de la guàrdia civil de la
zona. Elsetembre de 1978, en una reunió
al govern civil, el governador Belloch,
pare de l'actual ministre de justícia, en
presència de 25 o 30 persones entre les
quals hi havia la comissió de perjudicats
pel problema de l'habitatge i dos o tres
diputats del PSOE (Rodolf Guerra, Juli
Busquets...), es va dirigir a mi i, fent
aquell gest de la mà com si escanyessis
algú, va dir: "A usted, sehor letrado, le
voy a obligar a hacer títeres". Quinze
dies després, érem en una reunió al
despatx d'en Tarradellas. Aleshores
representava una esperança; no sabíem
realment què hi havia darrera del seu
retorn. En Xirinachs, en el seu darrer
llibre la traïció del líders ho ha començat
a explicar. Érem, doncs, al seu despatx
quan vàrem rebre trucades, des del
despatx de Badalona i també dels meus
pares, per avisar-nos que laguàrdia civil
rondava casa meva, el despatx de
Badalona i el d'Urquinaona, que
aleshores compartíem. Tarradellasva dir
que comprenia la situació però que no
ens podia amagar i que haviem de sortir.
Uns companys dels barris populars de
Santa Coloma ens van treure amb moto
i vam adonar-nos que ja a la plaça de
Sant Jaume hi havia guàrdia civil
esperant-nos. Em va agafar por per
aquest acorralament i vaig desaparèixer
dos mesos, fins a l'aprovació de la
Constitució. Des d'aleshores no recordo
havertinguttanta sensació de persecució
física com fins aquest moment. Però ara,
no és que no tingui por, sinó que sé que
el més important és la solidaritat de la
gent i que jo aguantaré mentre la gent
aguanti. I quan estic una mica apurat,
com ara, penso en altres situacions com
la dels advocats del Perú, amb els quals
estem mirant de coordinar una missió de
solidaritat cap allà i espero poder-hi anar
aquest cop, poder entrar a les presons
d'en Fujimori i poder veure i tocar els
advocats que hité empresonats. 0 penso
en els insubmisos que la setmana
passada van arrossegar cap a la presó.
0 en Marc BarrobéS, que ha renunciat al
seu judici i demana al jutge que sigui
insubmís. Tot això m'anima a tirar
endavant. Hi ha una coordinadora a
Barcelona, la coordinadora contra els
abusos de poder, nascuda arrel del cas
d'en Marc Pérez. Espero que entre tots
puguem afrontar la situació.