Descarrega en PDF - Valors.org

Valors
Revista de reflexió i diàleg. Juny de 2012. Número 94.
La Responsabilitat
Entrevista a Federico Mayor Zaragoza
“Si som responsables,
ens en podem sortir”
Preu: 3 euros Valors
El Pla Nacional de Valors
Què pensa Lluís Bassat sobre la tenacitat?
‘Redefinint els nostres valors’, per Ismael Palacín
‘Entre la ment i el cervell’, de Núria Radó

Valors
Revista de reflexió i diàleg. Juny de 2012. Número 94.
Editorial
La Responsabilitat.
Assumir actes i silencis
Com es diu popularment, l’home tendeix a tirar la
pedra i amagar la mà, a treure’s les puces de sobre o a
amagar el cap sota l’ala. Si tenim en compte el refranyer,
malauradament, la responsabilitat no sembla
un dels valors més habituals en l’home. I això, perquè la responsabilitat
exigeix molt: saber prendre decisions i acceptar les
conseqüències d’aquestes conscientment, sense deixar-se influenciar
per l’exterior, i assumint la crida de molts altres valors.
Però també implica saber donar resposta a les injustícies del
món i a les necessitats d’altres persones. La responsabilitat és
una actitud conscient, de fet, un compromís.
És en els moments complicats com l’actual, en un temps de
desesperança, que hem cregut necessari obrir una reflexió
entorn de la responsabilitat. Una responsabilitat que necessàriament
ha de ser compartida. No és el moment d’assenyalar culpables
sense moure’s de la cadira ni sense abans discernir sobre
la nostra pròpia actitud. Ara no podem girar l’esquena als problemes
que ens envolten, sinó buscar solucions. És moment de
prendre consciència i responsabilitzar-nos d’aquelles coses que
trontollen. Perquè de responsabilitat, tots en tenim.
Per parlar de responsabilitat ens acompanyen en aquest número
l’exdirector general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza;
el degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona,
Norbert Bilbeny; la responsable del Pla Nacional de Valors
de la Generalitat de Catalunya, Pepa Ninou; l’adjunt del Síndic
de Greuges de Catalunya, Jordi Sánchez i el catedràtic de filosofia
de la Universitat de Barcelona, Manuel Cruz. Unes ponències
que podeu llegir en aquesta mateixa revista o, recuperar en
format audiovisual, al canal Youtube RevistaValors, que podeu
trobar a www.youtube.com/revistavalors.
FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ
Sumari
PASSANT REVISTA
4 Entrevista a Violant Cervera
6 Reportatge
8 Joan Salicrú i Maria Coll
El conflicte nacional
9 Ramon Radó
José Ignacio Goirigolzarri
10 Joan Safont
Dantès contra la Banca Danglar
11 Francesc Amat
Els enemics de la democràcia
MONOGRÀFIC
12 Pepa Ninou
Créixer en la responsabilitat
14 Entrevista a Federico Mayor Zaragoza
18 Nobert Bilbeny
La cultura de l’excusa
20 Manuel Cruz
Responsable o responsables
22 Jordi Sànchez
Responsabilitat, religió i benestar
I les col·laboracions d’Anna Olm,
Judith Vives, Albert Pera, Ramon
Salicrú, Albert Botta, Eulàlia
Puigderrajols i Maria Salicrú-Maltas
OPINIÓ
26 Ismael Palacín
Redefinint els nostres valors
28 Jordi Cussó i Cinto Amat
La llibertat corresponsable
30 Gregorio Luri
Nosaltres cuidarem els vostres fills
30 Irene Alerm
Culpabilitat abstracta de Kafka
31 Francesc Ponsa
La dictadura dels partits
32 Joaquim Trenchs
Paraules líquides i buides
32 Núria Radó
Entre la ment i el cervell
33 Xavier Manté
L’austeritat com una amenaça
34 PROPOSTES
38 Publicitat 2.0
de Pol Torrent

4 PASSANT REVISTA
Pla Nacional de Valors
“Cap altre govern
s’havia atrevit a
parlar de valors”
La directora General d’Acció Cívica i
Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,
Violant Cervera, ens rep a la seu del
Departament de Benestar i Família per
avançar-nos les directrius del Pla Nacional
de Valors i explicar-nos en quin moment
ens trobem del procés.
Per què el Govern va considerar necessari
fer un Pla Nacional de Valors?
El Govern d’entrada observa que hi ha
moltes entitats, organitzacions, universitats...
que estan treballant en el tema dels
valors. I, per tant, si moltes entitats de la
societat civil hi treballen, vol dir que és un
tema que preocupa.
Però observeu canvis?
Sí, a més, el Govern, fruit de la crisi econòmica
en la qual ens trobem, com a conseqüència
d’uns canvis demogràfics molt importants
en la última dècada que canvien l’estructura
social del país i a causa de la globalització, que
ha fet canviar alguns principis, creu oportú
parar i analitzar com estan els nostres valors
tradicionals i veure si, segons el moment en
què vivim, hem de reforçar-ne alguns.
El moment econòmic és un factor rellevant
en el moment de prendre aquesta decisió?
A ningú se li escapa que les èpoques econòmiques
marquen molt el caràcter de les
persones. Per exemple, en un moment de
bonança econòmica no es té tant en compte
el valor de l’esforç com en un moment de
dificultats. Un valor que és molt important
treballar-lo a les escoles perquè el país, les
famílies, les persones... tirin endavant.
Estem vivint una crisi de valors o un canvi
de valors?
Els valors són una cosa intrínseca a la nostra
societat. No crec que estiguem en una crisi
de valors però crec que els governs, segons
les situacions en què ens trobem, han de
potenciar uns valors enfront uns altres
perquè puguem ajudar el país a fer pujar la
seva autoestima.
Quan plantegeu aquesta proposta a les
entitats, quina acollida té?
Molt bona. Moltes entitats han considerat
que ha estat una bona iniciativa i han demanat
poder participar-hi.
Quins són els objectius d’aquest pla? D’on
es parteix i on es vol arribar?
Tot plegat va començar el 18 d’octubre del
Juny de 2012
Violant Cervera, directora general d’Acció Cívica i Ciutadania de la Generalitat
Des de finals del 2011, diverses personalitats catalanes de diferents àmbits i representants
de diverses entitats del país, entre les quals Valors, treballen en l’embrió del que serà el Pla
Nacional de Valors, un projecte inèdit fins ara a cap país europeu.
Maria Coll
2011, quan el Pla Nacional de Valors va ser
aprovat com a acord de govern. Aquell dia
es va tirar endavant el programa necessari
per impulsar el Pla, la forma de com funcionar.
Aleshores la primera “dificultat”
era com poder lligar les futures accions de
govern i la societat civil, ja que volem que
sigui aquesta la que construeixi aquests
projecte, no el propi govern.
I quina serà la forma de funcionar?
El Govern ha constituït un consell director
presidit pel conseller de Benestar i Família
i amb la vicepresidència en mans del secretari
general de la presidència –aquesta és
una manera d’implicar tot el Govern–.
Aquest consell també està format per un
representant de cadascun dels departaments
de la Generalitat. I la seva funció és
anar aprovant les diferents fases del Pla.
Aquest és el nucli central avalador...
Sí, però, en paral·lel, estan funcionant setze
grups de treball creats a partir de la societat
civil, amb un coordinador cadascun. I cada
grup genera uns documents de base. Però
hi ha hagut tanta gent que ha volgut participar
que també hem hagut de crear la figura
del consultor, que no forma part del grup
de treball però que també fa aportacions.

Valors
Violant Cervera a la seu de la conselleria, a Palau de Mar.
Aquest serà un procés llarg?
El Pla té tres fases. La primera, en la qual
ens trobem en aquests moments, és una fase
de diagnosi respecte la situació actual. Busquem
les debilitats, les fortaleses, les amenaces,
les possibilitats... de la societat des
de cada àmbit. En aquest moment entre
membres de grups de treball i consultors
ja hi estan treballant unes dues-centes persones.
La segona fase serà el pla estratègic,
que calculem que estarà a punt cap a finals
d’any. I, finalment, la tercera fase serà el pla
d’acció, moment en què intervindran els
departaments de la Generalitat concretant
els acords.
Si hi ha entitats que volen participar
d’aquest Pla, quan ho podran fer?
A mitjans de l’any 2013, un cop aprovat el
pla estratègic –la segona fase del projecte–,
per aconseguir que el Pla sigui el màxim de
participatiu, ens agradaria organitzar unes
jornades participatives i territorials –a Barcelona,
Tarragona, Lleida i Girona–, obertes
a tot el conjunt de la societat. Ara per
ara, però, els grups de treball, per tal que
siguin operatius, han de ser petits. Igualment
provarem de muntar alguna pàgina
o camp virtual perquè la gent pugui fer les
seves aportacions.
De vegades és més fàcil parlar de forma
filosòfica dels valors que portar-los a la
pràctica. Això vol dir que ara ens trobem a
la fase més senzilla del Pla Nacional?
No, precisament crec que estem en la fase
més difícil. És fàcil fer un Pla Nacional de
Valors quan hi ha altres referents, però en
aquest cas no tenim cap referència d’un
altre govern que s’hagi atrevit a voler parlar
de valors i posar-ho per escrit. Això suposa
una gran dificultat, també en el moment de
la concreció.
Per què creu que no hi ha hagut cap
Govern de la Generalitat precedent que
s’ha atrevit a fer un Pla similar?
Segurament en èpoques de bonança i felicitat
ens oblidàvem que hi havia gent que
també ho passava malament. Ara hi ha
molta pobresa, és cert, però abans també
n’hi havia, cosa que encara era més trist.
Quan les coses van molt bé, ningú es planteja
res. En canvi quan hi ha problemes
econòmics i aquests degeneren en problemes
de cohesió social, conflictes familiars,
estats d’ànim determinats.... és moment de
fer una aturada en el camí.
El Pla Nacional de Valors té voluntat de
perviure en el futur. La crisi no pot maqui-
PASSANT REVISTA 5
llar aquest anàlisi inicial convertint-la en
excessivament pessimista?
És cert que no estem en una bona situació i
potser surten coses més negatives que positives,
però com a país tenim una gran tradició
associativa, i observem a tots els àmbits
punts de fortalesa i oportunitats bons per
contrarestar els punts negatius. Ara per ara,
però, el diagnòstic és bastant atemporal.
Les accions d’aquest Pla com es podran
posar a la pràctica si el pressupost governamental
no para de baixar?
No totes les coses valen diners. En cap
moment ens hem plantejat que aquest Pla
Nacional tingui un cost afegit, només es
tracta de marcar unes direccions i unes prioritats.
Ara per ara el cost econòmic del
Pla, més enllà de possibles campanyes de
difusió com tradicionalment s’havien des
da direcció general d’Acció Cívica, no ens
l’hem plantejat.
Es tracta d’un Pla Nacional. Com se n’assegura
la continuïtat si hi ha canvi de govern?
A priori no hauria de passar res. Nosaltres
creiem que un valor, perquè sigui un valor,
ha de ser universal. Estic convençuda que
tothom estarà a favor de les conclusions que
surtin d’aquest Pla. A més, al final del Pla
també es presentarà al Parlament de Catalunya
i a la resta de partits polítics. Si els
acords són bons i el sector hi està a favor,
“En en cap cas volem
ser intervencionistes,
les reflexions les
fan les entitats”
“Un valor perquè sigui
valor ha de ser universal.
Tothom estarà d’acord
amb les conclusions”
tothom continua els plans nacionals. Com
a molt s’han d’adaptar a les circumstàncies,
però no a les ideologies.
Tenen por que els acusin de ser massa
intervencionistes, amb aquest Pla?
Nosaltres hem demostrat que en cap cas
volem ser intervencionistes, sinó posar en
mans de la societat unes reflexions determinades
que no les fa el Govern, sinó les pròpies
entitats. És un pla nou que pot generar
recels, però aquests es contraresten amb
actuacions.

6 PASSANT REVISTA
El reportatge: Una matèria sobre valors
No volem ser
els millors
Una societat en què representa que tots
els nois i noies estudien per arribar a ser
algun dia els millors en el sector en el qual
han decidit especialitzar-se. Una societat
en què convertim els millors de cada casa
en ídols, com si l’èxit i la qualitat humana
i professional fos un gen. Una societat en
què es tenen més en compte els resultats
que l’esforç, el temps i els valors esmerçats
per arribar a una fita.... En aquesta societat,
en què els mediocres no s’emporten
ni elogis ni reconeixements i queden oblidats
entre la massa uniforme, el col·legi
Maristes Valldemia de Mataró ha iniciat
amb els alumnes de Primer de Batxillerat
una iniciativa pedagògica pionera que ha
estat batejada amb el nom No volem ser els
millors, la qual cosa, segons concreta el seu
coordinador, David Codina, i s’explicita
en el subtítol de l’assignatura “no significa
renunciar a millorar”. “Senzillament ens
neguem a ser els millors a qualsevol preu”,
puntualitza aquest mataroní.
L’assignatura No volem ser els millors ha
nascut aquest curs com una unitat pedagògica
organitzada des del Departament
Religiós de l’escola i té com a principal
característica “ser com més vivencial possible,
per a poder explicar després aquesta
experiència a la societat”, segons explica
el professor del centre. Seguint aquesta
filosofia, que de fet segueixen totes les
unitats didàctiques que es plantegen des
d’aquest departament, els objectius concrets
d’aquesta matèria que s’han presentat
als alumnes han estat tres: “Analitzar
els valors de la societat actual, crear
una nova proposta de valors si es considera
necessari i, per altra banda, donar a
conèixer a la societat la nova proposta que
haguem ideat”.
APLICACIÓ PRÀCTICA DE LA MATÈRIA
Però com analitzar, idear i publicitar
valors i fer això d’una forma pedagògica
i atractiva per nois i noies adolescents?
Els propis alumnes expliquen aquest
procés: “Vam començar el trimestre fent
un esquema dels valors positius i els valors
negatius de la societat. Després, pensant
com si la societat fos una casa, vam crear el
nostre nou habitatge. I vam compartir les
conclusions amb els nostres companys”,
explica Paula Izquierdo, una de les participants
d’aquesta assignatura.
Finalment, va arribar la tercera fase
de la matèria, explicar fora de l’escola, a
la societat en general, els valors essencials
que ells mateixos havien escollit per
Juny de 2012
El Col·legi Marista Valldemia de Mataró ha iniciat aquest curs una assignatura dedicada a
l’anàlisi i millora dels valors de la nostra societat amb joves de Primer de Batxillerat. Es tracta
d’una iniciativa pionera que podria exportar-se a molts altres centres de Catalunya.
Redacció
“El projecte de seguida
ens va il·lusionar i vam
demostrar que podríem fer
coses junts”, diu la Paula
milllorar la nostra societat i la eina escollida
per fer-ho va ser la producció de
vídeos i una pàgina web on aplegar totes
les filmacions, actualment encara visibles
a novolemserelsmillors.com.
En aquest espai els alumnes també han
rebut el feedback de la gent respecte la seva
feina, un reconeixement que sovint troben
a faltar, especialment en una edat que
només se senten criticats. Per exemple, en
aquests moment, a la pàgina web trobem
missatges força significatius: “M’han semblat
uns projectes magnífics, i en alguns
fins i tot m’he emocionat. Amb persones
conscients (conscienciats) com vosaltres
un món millor és possible. Endavant!” o
“això és el que més necessitem, jovent amb
aquesta idea”.
TREBALL EN EQUIP
D’aquesta experiència els alumnes en
destaquen especialment el treball en
equip. “El projecte de seguida ens va illusionar
i vam demostrar que podríem fer
coses junts”, explica la Paula Izquierdo.
De la mateixa opinió és en Ramon Blánquez,
qui s’encarrega de l’actualització i
del seguiment de la pàgina web: “La primera
impressió va ser bona i de seguida
van sortir idees”. Però si realment hi ha
una persona entusiasmada per convertir
aquesta assignatura en un matèria fixa en
la cursa curricular de l’escola és el pedagog
David Codina. “Realment aquest projecte
ha superat les expectatives que tenia

Valors PASSANT REVISTA 7
Imatgede la pàgina web creada pels nois i noies de primer de batxillerat.
com a professor, per exemple respecte el
treball de cooperació que s’ha generat
entre els alumnes”, explica.
I és que, segons el professor, “experiències
com aquesta també ens demostren
que tenim davant nostre un ventall de possibilitats
brutal per incidir des de l’escola
en la crisi de valors actual”. I ens demostra
que “posar al serveix de la societat la
il·lusió i l’entusiasme de nois i noies de
primer de Batxillerat ens beneficia a tots,
perquè vivim una època que també necessita
dels nostres joves”, insisteix el mestre
en un moment que es posa en dubte l’espe-
“Hem de trobar noves
maneres perquè els joves
puguin explotar el
potencial que porten dins”
rit crític dels joves i la voluntat d’aquests
per canviar la societat.
NOVA PEDAGOGIA
Però, més enllà d’obrir noves vies pedagògiques
de treball, aquesta activitat pionera
també anima el professorat a continuar
lluitant per iniciatives d’aquest tipus.
“Aquesta experiència em demostra que
no podem pensar com a mestres que està
tot fet. Crec que aquest és el camí”, diu
Codina. I insisteix en la necessitat d’innovar:
“No ens podem posar davant de
la classe i exposar el nostre coneixement,
aquest sistema està caducat. Hem
de trobar noves maneres perquè els joves
puguin explotar el potencial que porten
dins. És un repte difícil perquè requereix
ganes, formació, temps extra i una
mica de sort –trobar un tema concret i un
concret–, però es poden fer moltes coses
noves”, explica un mestre entusiasta en
un temps que la desesperança ha inundat
el sistema educatiu. I, de fet, en aquesta
línia unmestre aprofita la pàgina web per
elogiar aquesta iniciativa i aprofundir en
aquesta tema: “Crec que és quelcom de
molt profund i des de la meva vessant de
mestre, veure aquests alumnes transmitint
aquest missatge és quelcom gratificant.
Potser, encara que hi ha distorsions, ho
estem fent bé, oi? Gràcies per donar-me
aquest alè que em dóna més força per a
creure en els valors que transmetem des
de l’escola als nostres alumnes. Gràcies
per aquesta espurna d’esperança a un nou
millor. Fem que el foc vagi creixent amb
l’espurna de cadascú de nosaltres”, escriu
en un comentari
Aquesta experiència ha tingut tants
bons resultats que el centre ja pensa en
exportar-la a altres escoles, si més no l’any
que ve tindrà continuïtat en el mateix
grau del propi centre amb una nova generació
d’alumnes perquè “és una cosa que
està agafant vida per ella mateixa, ja que
fins i tot els nois s’hi han involucrat fora
de l’aula”.
Més de deu mil
visites al web
Aquesta matèria, respecte les assignatures
convencionals que imparteix l’escola,
també té una forma particular de ser
avaluada i que en un primer moment va
causar cert estupor entre els propis alumnes.
A la primera part –anàlisi dels valors
de la societat actual– hi posa nota el professor.
La segona –creació d’una societat
ideal però realista segons els valors escollits–,
en tractar-se d’una feina completament
subjectiva, és puntuada per la resta
de companys. I, finalment, el tercer objectiu,
difusió de la feina realitzada encara té
una forma de valoració més original. “Vaig
considerar que si la web rebia deu mil
entrades, aproximadament cent persones
per alumne, en un temps determinat, consideraria
el projecte aprovat”, explica el
professor David Codina. Doncs la pàgina
ha superat aquesta fita i fins i tot ha obtingut
visites des de l’estranger.
Més informació
Web: novolemserelsmillors.com/
Col·legi Maristes Valldemia
La Riera, 161. Mataró

8 PASSANT REVISTA
A quatre mans: El conflicte nacional
Ciutadans d’una terra
Ser català:
cal anar més
enllà de la
ideologia
Maria Coll
Salvador Artís Gener, més conegut
com a Tísner –escriptor del
qual enguany en celebrem el
centenari del seu naixement– va
escriure: “Som catalans genèticament,
portem la nostra vella marca d’origen.
Som catalanistes perquè ens n’han fet.
Privar-nos de la nostra llibertat ha convertit
en una militància allò que tan sols
hagués [sic] estat una circumstància geogràfica,
talment com no hi ha suïssistes ni
holandesistes, sinó suïssos i holandesos,
els catalans fórem, si ens haguessin deixat
exercir com a tot arreu, Catalans. I aleshores
haguéssim [sic] deixat els -ismes per a
qüestions ideològiques”. Encara que les
paraules del mestre són difícils de millorar,
alguns encara insisteixen en no comprendre
què significa sentir-se català, fins i tot,
quan ells mateixos també han etiquetat el
seu sentiment d’origen i de procedència.
Segurament amb temps i una mentalitat
molt oberta podria adaptar-me a l’estil de
vida dels islandesos, dels xinesos, dels congolesos
o dels aborígens de les Amazones,
però tots portem en la nostra cadena genètica
una idiosincràsia marcada, un temperament
particular, que ens caracteritza
segons el lloc on hem nascut. Cada comunitat
del món porta a l’esquena una motxilla
carregada de tòpics: els alemanys treballadors,
els suïssos puntuals, els andalusos
ganduls... trets no generalitzables, però
comprensibles si tenim en compte, la història,
el clima i la cultura de cada espai.
Elements dels quals ningú en resta impune.
No sé qui es va inventar la frase “sóc
ciutadà del món”, però segur que quan la
pensava –sí ho va fer–, la prenunciava en
una llengua. Per molt idiomes que durant
la nostra vida adquirim, quan parlem en
la solitud de la nostra ment, quan somiem,
fins i tot, quan reneguem, ho fem en una
única llengua, generalment, aquella amb la
qual vam aprendre les primeres paraules.
I és que ningú és impermeable a un
sentiment de col·lectivitat predominant:
parlem una llengua, ens sentim emocionalment
lligats a una cultura–mentre altres les
admirem però no ens fan ni fred ni calor–;
som fills d’una religió encara que no creiem
en el Déu que aquesta venera, necessitem
compartir, gaudir i formar part de certes
tradicions, tenim una forma d’expressar-nos
i de moure’ns que ens identifica
col·lectivament... Som part d’allà d’on hem
nascut o d’on em crescut com a persones.
Al llarg de la nostra vida podem enganxar a
la maleta tants adhesius de països diferents
com vulguem, però l’equipatge sempre
tindrà registrat un aeroport com a punt
d’origen.
L’escriptor, Amin Maluf en el seu
llibre Orígens (2004), diu que “la identitat
és una cosa vital per no perdre’s en la
massa de la uniformitat que imposa la globalització”.
Ara bé, aposta per la identitat
personal, més enllà de llengües, pàtries i
religions. El problema és que la identitat
personal no es pot disgregar de la identitat
nacional. La persona és un tot. I això no és
dolent. Sentir-se part d’una col·lectivitat
i d’un espai, creure’s arrelat malgrat l’arbre
creixi i la vista sigui global, és positiu;
òbviament, sempre i quan això no signifiqui
menyprear altres identitats. És a dir,
perquè un espanyol pot sentir-se espanyol
i un català no pot sentir-se català? Si ensenyar
català a l’escola no es veiés com una
amenaça, si omplir un camp de futbol de
senyeres, estelades i ikurriñes no es considerés
un acte anticonstitucional, si el fet
que l’Ajuntament de Barcelona tingui el
català com a llengua preferent no fos considerat
un acte de quasi rebel·lió... Fa molt
de temps que, com diu Tísner, “hauríem
pogut deixar els ismes per a qüestions ideològiques”.
Un nen lluïnt una senyera.
Joan Salicrú
Juny de 2012
Que tothom
es pugui
sentir
a casa
Vivim temps convulsos en
molts sentits, també nacionalment.
Cada mes, en el
nostre espai mediàtic -més
que en el pla quotidià-,
tenen lloc polèmiques, incidents, crisis...
que demostren la dificultat cada vegada
més evident d’encaixar els sentiments
nacionals no castellans dins el que és l’estructura
legal espanyola. El procés, entre
moltes altres coses, demostra la falsedat
d’aquella idea segons la qual “som ciutadans
del món” -“i prou”, afegiria jo-. Per
incompleta, per insuficient. És clar que
en som, però també ho és que, ho reconeguem
o no, estem vinculats a una refe-

Valors
rència nacional. Som nacionals d’un lloc
-hi visquem o no-. I el que seria desitjable
és poder viure això amb normalitat. Aquí,
òbviament, és on comencen els problemes.
Què passa si la comunitat nacional de
la qual et sents part no se sent còmode en
l’estructura estatal que l’acull? I, en segon
lloc: què passa si el lloc on vius no coincideix
amb el lloc d’on et sents? A Catalunya,
degut a la pròpia naturalesa històrica del
país, tenim aquests dos problemes superposats,
un sobre l’altre: els-que-se-sentennomés-catalans,
que mai ens hem acabat de
sentir còmodes en el marc estatal on legalment
som, i els que mantenen un sentiment
de pertinença espanyol que, anant bé,
se senten tant vinculats a la seva nova llar
nacional com a aquella de la qual provenen.
Hi va haver-hi un temps –Barcelona’92-
en què la dinàmica era inversa a l’actual: una
“No podem mantenir l’status
quo per no esqueixar el país,
però cal que tothom pugui
mantenir la seva identitat”
part dels catalans-de-tota-la-vida aspiraven a
obtenir una certa normalitat a Espanya –l’encaix
pujolià, el federalisme asimètric maragallià–
mentre que les onades migratòries i els
seus fills assumien la Normalització Lingüística.
Durant tot el període des de la represa
democràtica, però, ha anat operant un corrent
de fons que mai va comprar aquest discurs
i al qual el temps ha donat la raó. El fracàs
de l’Estatut va acabar donant-los ales.
El problema, lluny de solucionar-se,
s’agreuja: aquí cada cop hi ha més gent
que se sent incòmode a l’estat i, en reacció
a això, també hi ha qui cada cop reforça
més el vincle sentimental amb Espanya. El
pacte fiscal, que interessa a tothom més
enllà de debats identitaris, emmascara
parcialment el problema però, de fons, i
ho dic sense cap dramatisme, el país s’esqueixa.
Conflicte servit? Una mica sí. Hem
de suspendre qualsevol alteració de l’status
quo per evitar-lo? Evidentment que no.
El que cal és imaginar solucions definitives
que permetin resoldre la insatisfacció
nacional de Catalunya en el marc espanyol
i, alhora, evitar que qualsevol canvi impedeixi
que les diferents identitats que conviuen
a casa nostra puguin expressar-se amb
naturalitat. Si no ho aconseguim, haurem
fracassat. No renunciem a res, doncs, però
tinguem-ho en compte, també.
Maria Coll i Joan Salicrú són els
codirectors de ‘Valors’
Noms propis
PASSANT REVISTA 9
José I. Goirigolzarri
El nou home al timó
El nou president de Bankia, exemple de la tradició
bancària del País Basc, és l’home a qui tothom mira
enmig dels actuals rumors de rescat.
Ramon Radó
Quan el 7 de maig passat el capità
Rodrigo Rato, considerat l’artífex
del miracle econòmic espanyol dels
últims anys, va abandonar el vaixell
de Bankia amb pèrdues d’onze dígits,
el seu testament va ser la recomanació
de José Ignacio Goirigolzarri com
l’home més adequat per tal de capejar
la tempesta. De cara extremadament
allargada, ulleres de professor i posat
seriós, aquest llicenciat en Ciències
Econòmiques i Empresarials per la
Universitat de Deusto forma part de la
llarga tradició banquera del País Basc.
Amb només 23 anys va començar
a treballar a l’àrea de Planificació
Estratègica del Banc de Bilbao i, quan
encara no havia fet els 40 i el banc es
va fusionar amb el Banc de Biscaia, va
ser nomenat director general adjunt
del nounat BBV. Des d’aquesta posició
va impulsar campanyes d’èxit com
el famós “Libretón”. Segurament l’audàcia
per crear productes de tanta
fortuna va ser clau per ascendir fins a
la direcció general del banc i, un cop
fusionat amb Argentaria, resistir a la
purga que va fer dimitir la majoria
dels càrrecs que provenien del BBV,
pertanyents a famílies de la burgesia
basca. Sense els banquers de Neguri,
Goirigolzarri va passar a ser la mà
dreta de Francisco González al BBVA
i, després de vuit anys com a conseller
delegat, aquest li ho va agrair amb un
magnífic regal de comiat.
Perquè, si per alguna cosa era
conegut Goirigolzarri, és per haver-se
prejubilat el setembre de 2009 amb
una pensió de 3 milions d’euros anuals
i una prima extra de 52 milions més
que cobrarà quan faci els 65 anys. En
comptes de continuar gaudint de la
“En comptes de gaudir
de la jubilació daurada,
va decidir posar-se al
capdavant de Bankia”
jubilació daurada, Goirigolzarri va
decidir posar-se al timó de Bankia,
un fet sorprenent analitzant el seu
compte corrent i els llibres de comptabilitat
de l’entitat.
En uns mesos que la prima de risc
s’enfila i la borsa es desploma, l’economia
es contrau i l’atur es multiplica,
Bankia ha estat, més que la
gota que fa vessar el vas, el tsunami
que es precipita damunt d’un riu en
marxa. En aquest context, envoltats
d’aigua per tot arreu i amb rumors
de rescat que arriben per babord
i per estribord, Goirigolzarri és
l’home sobre el qual tothom té els
ulls fixats a l’espera de trobar una
sortida a un laberint que per a molts
s’està convertint en un atzucac.
El temps dirà si Goirigolzarri
se’n surt i pot tapar les fuites d’aigua
o bé si és simplement un home de
palla que mira cap a un altre costat
–concretament, cap al costat d’Alemanya-.
Mentrestant, el vaixell (el
de Bankia i qui sap si algun de més
gran) s’enfonsa i, de moment, no
sobren els flotadors.
Ramon Radó és periodista

10 PASSANT REVISTA
La crisi dels trenta
Dantès contra la
Banca Danglars
Joan Safont
A la novel·la d’Alexandre Dumas El comte
de Montecristo, Edmond Dantès, l’ingenu
capità del Pharaon, és acusat injustament
d’agent bonapartista i engarjolat al castell
d’If. Gràcies als ensenyaments d’un company
de presidi, l’Abbé Faria, Dantès descobreix
que a l’illa de Montecristo hi ha
ocult un tresor. Fugit i amb el tresor, el
mariner, ara convertit en un home ric i
culte, traça la seva venjança contra aquells
que li van ensorrar la vida: Gérard Villefort,
el substitut del Procurador del Rei i
els seus antics amics Fernand Mondego, un
mariner del barri dels catalans, i Danglars,
el comptable de la companyia del Pharaon.
Amb el nom de Comte de Montecristo, el
venjador farà la seva entrada al París orleanista,
on trobarà els seus enemics convertits
en el Procurador del Rei Villefort, Fernand
Comte de Morcerf i Par de França
i el riquíssim Baró Danglars, tres arquetípics
arribistes Louis-Phillippards, ansiosos
de poder i fortuna. En concret, la venjança
contra el banquer Danglars consistirà
en obrir un crèdit il·limitat de sis milions de
francs i enfonsar-lo amb diferents argúcies.
Una d’elles és crear la falsa notícia d’una
alçament carlista a Barcelona, per tal que el
baró es vengui totes les accions espanyoles.
Aquesta història és un gran fresc sobre
la França del rei Lluís Felip d’Orleans i
el seu règim esperançador i liberal d’entrada,
corrupte i plutocràtic en la caiguda.
La seva monarquia es convertí en el tauler
de joc d’una burgesia que amb la Revolució
de 1789 havia nascut i amb la de 1830
havia arrabassat el poder. Una burgesia que
va passar d’empunyar les armes, a especular
amb les finances, cobejar títols nobilia-
ris, viure les hipocresies conjugals de l’antiga
noblesa i assegurar el seu poder.
De ben segur, però, que si Dumas escrivís
de nou el seu Montecristo, avui tindria
serioses dificultats. Actualment, arruinar un
banquer com Danglars i humiliar-lo fins a
deixar-lo sense un ral, seria una feina titànica.
Sense títols nobiliaris que els abelleixin,
sense una fortuna sòlida en bossa, amb
posicions de poder sustentades en petites
porcions de l’accionariat i antigues responsabilitats
en la política, els Danglars
de Bankia, per exemple, podrien córrer a
demanar injeccions a fons perdut de milions
d’euros, per més que haguessin caigut
en els paranys del venjatiu Dantès. Segur
que no val més que assistim a la caiguda
dels bancs que no funcionin –si és veritat
que els fons dels impositors estan garantits–
“Els Danglars de Bankia avui
podrien córrer a demanar
injeccions a fons perdut de
milions d’euros”
com la lògica ens porta a pensar i com es fa,
cada dia, amb les perruqueries, les sastreries
i les llibreries que no funcionen? Segur
que és raonable salvar bancs en fallida
empantanegats amb els dèficits de determinades
regions, mentre no s’imposen solucions
al greu problema de les preferents, que
posa en risc la classe mitjana, que és avui
el pilar del nostre sistema? Sembla mentida
que ara la sortida més lògica a les ineficiències
del mercat, només sigui defensada
pels qui comenten la jugada en un bar i pel
professor Xavier Sala i Martín. Potser seria
l’opinió del Comte de Montecristo, o d’Edmond
Dantès, mig enragé, mig libertarian.
Joan Safont és periodista
El valor de la paraula
Juny de 2012
“L’altre no és
una amenaça”
Eduardo Galeano, escriptor
La Vanguardia , 25 de maig
Miguel Guillén
Eduardo Galeano diu que “som una
civilització de soledats que es troben i
desencontren contínuament sense reconèixer-nos.
Aquest és el nostre drama,
un món organitzat per desvincular, on
l’altre és sempre una amenaça i mai una
promesa”. Vivim en una eterna competició,
només interessa aconseguir el major
nombre de béns materials a costa de l’altre.
El sistema social predominant ens ha
fet recordar els nostres orígens animals:
la llei del més fort, on qualsevol altra
persona pot representar una amenaça.
Per a Galeano, “els desafiaments de
cada dia t’obren una reixa per a escollir
entre la dignitat i l’obediència.
Lliure és qui és capaç encara d’escollir
la defensa de la seva dignitat en un món
on en algun moment hauràs de prendre
partit entre els indignes i els indignats”.
Desafortunadament, els indignes, la
minoria, acaparen la pràctica totalitat
del poder . Per això, cal triar. No hi
ha terme mig: o ens indignem o claudiquem.
Si optem per la segona opció,
estem abocats al fracàs com a societat
i espècie. En tot cas, segons Galeano,
haurem de veure l’altre com una promesa,
mai com una amenaça. I perdoneu-me
si sóc un il·lús.
Miguel Guillén és politòleg

Valors
La crisi de la Unió Europea
Els enemics
de la democràcia
Francesc Amat
Tzvetan Todorov, filòsof nascut a Bulgària
el 1939 però que viu a París des del 1963,
ens ha regalat un petit llibre extraordinari
que porta per títol Els enemics íntims de la
democràcia. La tesi central del llibre és que
sovint cal buscar els factors que amenacen
les democràcies modernes no fora d’elles
mateixes –el que ell anomena els enemics
externs– sinó dins les pròpies democràcies
–els perillosos enemics íntims–. Els enemics
reals són els enemics íntims, els que
neixen d’ella mateixa, diu Todorov.
No és de cap manera casual que una
persona amb la seva trajectòria vital hagi
escrit aquest llibre. Todorov explica amb
força detall, a les primeres planes, l’educació
i el sistema de valors sota els quals
va créixer durant els anys quarantes i cinquantes:
la Bulgària comunista fou un
règim totalitari que sota l’excusa de salvaguardar
la “seguretat de l’Estat” reprimia
els drets individuals més elementals.
La primera frase del llibre és una canonada
que explica en bona mesura el sentit i el
perquè del llibre.
Todorov comenta que des de ben jove el
va preocupar el tema de la llibertat. Quins
són, doncs, els factors que posen en perill
les llibertats individuals a les pròpies democràcies?
Todorov n’assenyala, provocadorament,
tres de diferents: el messianisme, l’ultraliberalisme
i el populisme. La paradoxa,
remarca, és que les amenaçes de les democràcies
sorgeixen dels propis valors constitutius
de les democràcies representatives
–les idees de progrés, de llibertat i d’au-
Valors comparats
20
milions d’euros. Bankia ha sol•licitat
aquesta quantitat a l’Estat per salvar l’entitat.
Es tracta del més gran rescat de la
banca fet a Espanya i sembla que ningú
donarà explicacions al Congrés.
togovern del poble–. Quan un d’aquests
valors assumeix massa protagonisme i
pretén imposar-se per sobre dels altres, la
democràcia està amenaçada.
Aquells qui creuen haver trobat la fórmula
màgica que garantirà el progrés,
poden fer-nos creure amb actitud messiànica
que ens portaran el paradís a la terra.
Aquells que els preocupa en excés i únicament
la llibertat individual, poden caure
en els paranys de l’ultraliberalisme. En
canvi, els que invoquen amb tossuderia i es
fan representants de les suposades voluntats
del poble, poden no ser altra cosa que
“Todorov n’assenyala tres
amenaces: el messianisme,
l’ultraliberalisme i
el populisme”
demagogs populistes. Todorov recorda que
tot ordre social és necessàriament imperfecte,
encara que perfectible, i per tant no
tot és possible –ni tot està per fer– sinó que
necessitem frens a les nostres pulsions. I
aquests frens no poden venir de cap altre
lloc que del reconeixement de la necessitat
de conciliar interessos divergents. Per
tant, diu Todorov, el primer enemic de la
democràcia és la simplificació, reduir allò
que és intrínsicamnet plural a una voluntat
única. La democràcia pot possibilitar –fins i
tot incentivar– la desmesura i l’orgull, però
paradoxalment serà aquesta desmesura el seu
perill més gran. Així doncs, Todorov, com
Enric Juliana a Modesta Espanya, ens parla de
la mesura en aquests temps de crisi.
Francesc Amat és economista
10
milions d’euros. El president del govern
espanyol, Mariano Rajoy, accelera les
reformes i anuncia un pla de retallades
d’aquesta quantitat en educació i sanitat
per reduir el dèfit al nivell que marca la UE.
Termòmetre
de Valors
No a les begudes
ensucrades
L’Ajuntament de Nova York
posarà multes de 200 dòlars
aquells establiments que venguin
begudes ensucrades de gran
tamany. L’objectiu és reduir el
58% de ciutadans adults obesos
que hi ha a la ciutat. És la primera
ciutat dels Estats Units en
prendre una mesura així.
Neteja
de grafitis
PASSANT REVISTA 11
L’Ajuntament de Barcelona
es gastarà aquest any 8 milions
d’euros del pressupost en la
neteja de grafitis. El consistori es
veu obligat a augmentar la partida
a causa de l’augment dels
moviments socials reivindicatius.
Indignar-se és positiu però es pot
fer cívicament.
Puja el nombre de
nens tutelats
La Generalitat té en aquests
moments 7.288 menors tutelats
d’entre 0 i 17 anys. L’any 2010
es va arribar una xifra record de
7.976 menors, quan l’any 2000
solament eren 5.331. Un 43% es
troben en situació d’acollida
familiar.

12 MONOGRÀFIC
La Responsabilitat
Juny de 2012
Estem en el temps de la responsabilitat. Per mi,
en aquests moments la responsabilitat és el valor
més important, perquè d’aquest es despleguen
la resta de valors. I, per mi, la principal dimensió
d’aquest valor és conèixer-se a un mateix. Tot
ens porta a pensar que nosaltres hem de canviar
i hem de començar a fer coses diferents per tal
de deixar no tants valors, sinó persones de valor al món. En aquest
sentit, la responsabilitat més important que tenim és créixer, perquè
el país, el món, la humanitat creix, quan les persones creixen.
Per fer tal cosa, però, ens hem de situar en el context actual.
I hem de tenir en compte que, per una banda, fins ara no havíem
arribat mai a un nivell de consciència tan alt, malgrat estem entre
el final d’un cicle i l’inici d’un altre, i, per altra banda, com que discrepo
que estiguem en una crisi de valors, hauriem d’identificar en
quins altres valors hauríem de posar l’accent.
ÈPOCA DE CANVIS
Estem en una cruïlla, carregada de patiment i generada pel caos.
Estem al final d’un model social en decadència i, per tant, ens hem
de replantejar tots els sistemes: economia, sanitat, educació... Però
com hi hem arribat aquí? Doncs amb la coresponsabilitat de tots
nosaltres. I això no només ha estat cosa dels polítics i dels bancs,
també ha estat cosa de tots nosaltres. Uns perquè han fet i uns altres
perquè hem acceptat.
És precisament en aquest període de parèntesi i d’aiguabarreig
de valors, noves tendències i contravalors – aquests entesos com a
valors que han deixat de tenir sentit-, quan ens hauríem de centrar
en com passar del desconeixement d’un mateix a la responsabilitat
de l’autoconeixement. Però també com passar de la cultura del
tenir a la cultura de l’ésser; de l’economia com a cobdícia a l’econo-
“Tot ens porta a pensar que
nosaltres hem de canviar i no
hem de deixar tants valors, sinó
persones de valor al món”
“Ara ens hauríem de centrar en
com passar del desconeixement
d’un mateix a la responsabilitat de
l’autoconeixement”
mia com a mitjà; de la cultural del treball pel lucre a la cultura del
treball per vocació; de l’esforç forçat a l’esforç desitjat... I, finalment,
superar el victimisme i la queixa a i assumir la nostra pròpia responsabilitat.
El canvi està en nosaltres mateixos. És a dir, en evolucionar:
de la dependència a l’autonomia personal. De la manca d’autoestima,
a l’estimació individual i col·lectiva.
De fet, ara ja no tenim una visió tan fragmentada de jo i els altres,
tendim a parlar de nosaltres. Ens preocupem més pel bé comú. Cada
vegada mirem menys les coses com un tot i amb menys jerarquies.
Ara les persones desitgen ser coliderades, ser partícips d’un mateix
projecte. La tendència també és ser competitiu, des de la cooperació
i la participació. Fins i tot, ara ja desenvolupem múltiples intel-

Valors
—Pepa Ninou, responsable Pla Nacional de Valors
ligències, una d’elles, molt important, l’emocional. La conclusió és
que, de tot això, d’aquest canvi de valors que ja hem anat interioritzant,
tots nosaltres en som responsables. Per tant, ara és el moment
de decidir si volem continuar fent més del mateix, continuar sota la
manta i perpetuar un model que ja coneixem, o senzillament apostem
pel coratge i creem un nou model social.
És evident que el canvi ja ha començat, i la pregunta no és quan
es donarà sinó en quina velocitat. Personalment, crec que serà en
una dècada, si mirem endavant assumint la responsabilitat de ser
arquitectes, tots junts, d’un món nou. Es tracta d’escoltar i observar
la societat per aconseguir travessar el pont del canvi que ens porti
cap a una societat més justa. Però sobretot, ens hem de conèixer
nosaltres mateixos. I és que avui la ignorància més gran és actuar
des del desconeixement de nosaltres mateixos. L’exemple més gran
d’això és que malgrat viure en una societat de recursos materials
abundants nadem en un clima d’insatisfacció permanent. Erich
Fromm ja ho deia: “Els éssers humans ho tenen tot però estan mancats
d’ells mateixos”.
QUATRE EIXOS PER ACONSEGUIR CONÈIXER-NOS
Hi ha quatre eixos bàsics per arribar a conèixer-nos:
1.- Coneixement dels avenços científics: La ciència ens diu moltes
coses sobre qui som. La neurociència ens anuncia que tenim capacitat
per autocrear-nos, és a dir, podem crear la nostra pròpia realitat.
Per altra banda, la física quàntica ens revela que formem part d’un
mar d’energia en el qual no hi ha diferències, on no existeix el jo i el
nosaltres. On, a diferència, de la física, no existeix la dualitat.
2.- Prendre consciència de com funciona la nostra ment: El
nostre pensament està segrestat per unes creences, emocions,
paraules, actes... que de vegades, molt d’elles, ens limiten. Per tant,
ens hem de preguntar si estem d’acord amb tota aquesta herència
rebuda. Es tracta d’observar i controlar amb fermesa els nostres
pensaments i, sobretot, les nostres emocions. No n’hi ha prou
en ser intel•ligents, també cal saber gestionar les nostres emocions.
Cal mantenir equilibrat un triangle bàsic: la relació amb mi, la relació
amb els altres i la relació amb la natura i el món.
3.- Potenciar les qualitats inherents que tots tenim: la nostra responsabilitat
és descobrir-les i potenciar-les. Hem de saber què ens
MONOGRÀFIC 13
La responsable del Pla Nacional de Valors que impulsa la Generalitat assegura que ens
trobem en un moment de canvi de paradigma. I apunta que, en aquest moment, la
principal dimensió d’aquest de la responsabilitat és conèixer-se a un mateix.
CRÉIXER EN LA
RESPONSABILITAT
fa brivar internament, què ens estimula, què ens apassiona. Què
faríem si tinguéssim els resultats garantits i cap temor a fracassar?,
ens hauríem de preguntar. Tenim aquesta responsabilitat.
4.- Viure i experimentar el món intern: L’autèntica pau només
neix de l’estructura més íntima de la persona i quan aquesta s’experimenta
i se sent. Cal experimentar la pau que nosaltres som i alliberar-la
de la nostra ment segrestada per caos.
I la bona notícia és que tot això ja s’està aplicant, som davant
d’un nou paradigma i una nova manera de veure les coses. Una nova
manera de pensar-nos. En aquest moment, i no sorgits de la crisi
com un bolet, sinó des de fa temps, ja som milions de persones
arreu del món que conformen una massa social crítica. Es tracta
d’un col·lectiu heterogeni i plural, que representa el motor de l’inici
d’una transformació social a partir de la seva pròpia transformació
personal. Un canvi que ja no té aturador. Per mi, el nou paradigma
és un cant d’amor a l’ésser humà.
Pots veure el vídeo d’aquesta conferència a la web de Valors
i al canal Youtube de Valors, www.youtube.com/revistavalors
La vinyeta per Sergi Meya

14 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
L’entrevista —Joan Salicrú
“ENS EN PODEM
SORTIR SI SOM
RESPONSABLES”
Juny de 2012
Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO
Director General de la Unesco entre 1987 i 1999, és doctor en Farmàcia per la Universidad
Complutense de Madrid (1958). Va ser diputat per la UCD entre 1977 i 1978 i ministre
d’Educació i Ciència entre 1981 i 1982. Actualment presideix la Fundació Cultura de Paz.

Valors
Federico Mayor Zaragoza (Barcelona,
1934) ens rep a la seu de la delegació que
la Fundació Cultura de Paz, presidida
per ell mateix, té a l’edifici Nexus II, al
Campus Nord de la Universitat Politècnica
de Catalnya (UPC). L’entrevista té lloc
l’endemà de la seva aparició a l’espai
Salvados presentat per Jordi Évole a La
Sexta, i d’això comencem parlant a l’inici
de la conversa.
Si li pregunto per un líder mundial que
estigui actuant amb responsabilitat, qui
em diria?
Obama, als Estats Units. Jo crec que ha
estat un gran president dels Estats Units
sobretot després de l’irresponsable i delictiu
senyor Bush. Ha fet la reforma sanitària,
ha reduït un terç la despesa militar,
ha fet una forta injecció de diners per
animar la generació de feina, ha redefinit
la seva mirada mundial cap al Pacífic...
Penseu que el tema de la reforma sanitària,
per exemple, venia de fa molts anys,
del temps de Harry Truman! Ho havien
intentat molts dels presidents demòcrates.
No podia ser que hi hagués quaranta milions
de persones sense accés a la salut. I,
per a aquesta reforma, Obama no ha tret ni
un vot dels republicans. Com es pot arribar
a ser tan partidista? Com pot ser? Quina
manca de solidaritat! Si són compatriotes
seus! És realment una falta de responsabilitat.
Aquí a Espanya també ho vam viure, el
2003, quan el noranta per cent dels espanyols
estava en contra de la guerra a l’Iraq
i al Congrés dels Diputats, tots els seus van
votar a favor de la intervenció. Una intervenció
basada en la mentida, en la voluntat
que el petroli i el gas d’Iraq canviessin de
mans... I ni un sol vot en contra dels seus.
L’obediència partidista, la irresponsabilitat
partidista, fa que es pugui arribar a
aquesta situació. Hi ha qüestions de consciència...
a les quals s’ha de dir no.
A Espanya torna a haver-hi el debat
habitual al voltant de les ideologies
que es transmeten a l’escola, concretament
a l’assignatura d’Educació per a la
Ciutadania o, com es dirà ara, Educació
Cívica. Són debats responsables?
Per l’amor de Déu! Jo d’això en sé una
mica. He estat quinze anys a l’UNESCO.
Sé una miqueta el que representa l’educa-
ció a tot el món, un tipus d’educació o una
altra. I l’educació, que és el primer que
cal tenir en compte. El que no pot ser és
que es posi com una de les finalitats programàtiques
d’un partit determinat que es
digui: “nosaltres estarem a favor de l’educació
cívica però no de l’educació ciutadana”.
I que la jerarquia eclesiàstica aplaudeixi,
irresponsablement, temes sobre els
quals –amb tota la sinceritat que he de
tenir– l’Església és plenament incompetent.
L’Església és plenament competent
en els seus temes i incompetent en d’altres.
I això li dic com a creient...
Com creu que ens hauríem d’aproximar,
tots plegats, a aquest debat?
L’any 93 va haver-hi una reunió que vaig
organitzar jo on cinc mil professors, educadors
vam parlar sobre com es pot educar
bé els nois i noies amb Drets Humans i
Democràcia. De-mo-crà-ci-a!, que és el
que ens fa falta i que ens han anat substituint
pel sistema neoliberal. Ens hem quedat
amb grups de plutocràcia, el G-7, el G-8, el
G-20... Al final de la trobada, vam escriure
un pla d’acció sobre tots aquests temes...
volen fer el favor de llegir, tot això? Així és
com vostès ara podran fer una bona educació
ciutadana.
Però així manté que en època del PSOE
es va arribar a fer bé, l’Educació per la
Ciutadania?
Si, s’estava fent molt millor perquè s’estaven
fent servir aquests documents bàsics,
amb certa mesura. Ara el govern diu: estava
al nostre programa canviar-ho i ho canviem
perquè som majoria. Escolti’m! Vostè
sap què diu la UNESCO, sobre l’educació?
“L’Educació és forjar éssers humans
lliures i responsables”. Això és el que hem
de fer, en comptes d’estar mirant tot el
dia informes com el PISA! És un informe
d’una institució que sí, que està bé; s’ha de
llegir, és clar, perquè té elements positius,
però això de què si els nens no saben prou
matemàtiques... un nen educat és un nen
que pensa per sí mateix, que és capaç d’escoltar
els seus pares, que és capaç de dirlos
que opina diferentment sobre un tema,
arribats a un cert punt. Aquesta llibertat,
aquesta responsabilitat, això de tenir unes
ales sense tenir adherència de cap tipus...
això és educació. No ho diu en Federico
MONOGRÀFIC 15
Mayor, ho diu la UNESCO. Que ho va
dir en un moment en què escriu aquesta
meravella de Constitució que diu que ens
hem de guiar pels Drets Humans –fixi’s-
basats en la igual dignitat de tots els éssers
humans. Si només acceptessin aquest principi
de què tots som humans... sigui quina
sigui la nostra ideologia, ètnia, religió...
estaria quasi tot arreglat, no li sembla?
Però després diu: “Ens hem de guiar per
uns principis democràtics. Doncs aquests
principis democràtics són la Justícia, la
Llibertat, la Solidaritat... Solidaritat intellectual
i moral, eh? Està tot escrit. L’educació
de veritat és només dir-li a una persona:
no et deixis convèncer, no et deixis
imposar, no hi ha dogmes... res d’això! No
hi ha més misteri que el Misteri de cada
existència. Això sí. Hem de donar respostes
personals a aquests misteris, a aquestes
grans preguntes existencials. Però un cop
dit això, hem de dir tot el que pensem nosaltres.
No el que ens diuen que diguem...
És que és terrible, hi ha tanta gent adoctri-
“El que ens cal és més
democràcia. I resulta
que ens l’han substituït
per una plutocràcia”
“La Llibertat i la
Responsabilitat
són els dos pilars de
l’educació veritable”
nada, que pensa d’una manera perquè no
pot pensar d’una altra... La Llibertat i la
Responsabilitat són els dos pilars de l’educació
veritable.
Vostè és crític amb aquella idea de: “Si els
nens no saben matemàtiques, anem malament”.
Creu que amb això no n’hi ha prou.
Sí. Això em preocupa poc. En el seu
moment, vaig encarregar programes de
cultura, democràcia i educació a Javier
Pérez de Cuellar, Butros Ghali i Jacques
Delors. I en la darrera d’aquestes trobades
ho van dir clarament: l’educació és
aprendre a conèixer, a ser, a fer... aprendre
a viure tots plegats. Això és l’educació
i no que les matemàtiques vagin millor
o pitjor, que si un nen va més endarre-

16 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
rit que un altre... I també fèiem èmfasi en
què hi ha una altra manera d’educar que
és la música. La pintura. L’art. La creativitat.
Cada ésser humà és diferent, és únic.
I és capaç de crear. És aquesta l’esperança
que tenim cada ser humà: som capaços
d’inventar el nostre esdevenidor! I estem
tots amb una por... Les religions, en comptes
d’alliberar-nos, ens diuen: “alerta, us
podeu condemnar, l’infern etern...”. Unes
coses horribles. I el poder... En comptes
d’estar alliberats i ser responsables, estem
atemorits. Pensem que les coses són com
són i no poden ser d’una altra manera. I
que el que mana sempre té raó. Per això jo
crec que és tan important que el preàmbul
de la Declaració Universals dels Drets
Humans digui clarament que aquests drets
són per alliberar la humanitat de la por.
Un altre debat clàssic on sovint es troba
a faltar responsabilitat és al voltant del
dilema ciència-ètica. Què n’opina?
Quan el 1992 el senyor Craig Venter em
va trucar i em va dir “ja tenim el genoma
desxifrat”, vaig pensar que era el moment
apropiat perquè els ciutadans del món afirmessin:
“No volem que ningú gosi fer un
disseny d’un ésser humà”. De cap manera.
Això era el somni de Hitler. Per responsabilitat
hem de dir no als somnis de Hitler;
la ciència també té alguna línia vermella. I
per unanimitat, l’any 97, es va aprovar a la
conferència general de la UNESCO i després
a l’Assemblea General de la ONU –
tots els països inclòs el Vaticà–, la Declaració
Universal sobre el genoma humà,
on s’afirma: “Queda prohibida la clonació
humana amb efectes reproductius”. Al
mateix temps, el que sí que dèiem, és que
tots els altres temes que no siguin aquests,
s’han de discutir! Clar! Les cèl·lules mares,
les troncals... I sobretot hem d’escoltar els
científics, que són els que en saben... Llavors
de cop et trobes l’Església dictaminant
que el zigot és un ésser humà. Però
què és això? On estem? Llavors què fem
nosaltres aquí? Els que som creients i científics,
què estem fent aquí?
Sempre és complicat delimitar fins on pot
opinar l’Església Catòlica i fins on no.
Jo vaig tenir l’enorme sort d’estar al costat
del Papa Joan Pau II quan va demanar
perdó a la comunitat científica mundial
per haver tractat com es va tractar a Gali-
leo Galilei. Hi havia Severo Ochoa i diversos
premis Nobel. Tots estàvem entusiasmats
perquè va dir: “Escolteu, està molt
clar, d’això, l’Església, no té perquè dictaminar
res, sobre si la Terra és rodona o és
plana, sobre si es mou per si mateixa o no.
Tot això –va dir–, no és de la nostra competència,
que és la metafísica, espiritual.
El que hem de fer és tenir un espai d’encontre,
però cadascú des del seu lloc. Magnífic.
I després, l’Església parlant de quan
un ésser és humà o no, de quan s’ha d’aplicar
una interrupció voluntària a l’embaràs...
Però això què és?
Hem parlat de la responsabilitat des del
punt de vista institucional, de les empreses,
dels grans potentats. Se li pot dir a la
gent, que ha de ser responsable?
Crec que el principal error està en confondre
responsabilitat amb culpabilitat. No
podem dir a la gent que és responsable del
que està passant, que la culpabilitat la té
ell; la tenen els governants, que estem tots
sotmesos a unes pautes de mercat perquè
en el seu moment es va ser irresponsable.
Hi va haver un moment en què, cregui’m,
hi havia una gran oportunitat, un
moment on el món hauria pogut canviar.
L’any 1989. El president Mikhaïl Gorbatxov
va ser capaç de fer caure la URSS
sense una gota de sang. Tot aquell imperi
immens de silenci, d’opressió, de força...
Al mateix temps, hi ha un altre geni que
es diu Nelson Mandela, que fa el mateix
amb el sistema de l’apartheid social a Sudàfrica.
N’acabarà sent el president, imagina’t!
I encara van passar més coses: es va
acabar les guerres a Moçambic, a El Salvador,
a Guatemala... un moment sensacional
per dir: “Bé, per fi! Ha arribat l’hora
de laa pau. S’ha acabat el poder absolut
masculí, allò de ‘si vols la pau, prepara la
guerra’; ara ho farem ben fet”. Però ens
vam trobar amb un estat, els EUA, amb
un president que es deia Ronald Reagan
que volia manar el món. S’uneix amb la
senyora Thatcher i fa dues coses terribles
i irresponsables. Canvien els valors pels
quals havíem lluitant tant, pels quals tanta
gent havia lluitat, com la llibertat, la justícia
social... per les lleis del mercat. “A
partir d’ara, mana el mercat. I ja veuran
com tot això s’arregla amb el mercat. Fora
els principis”. Es de necio confundir valor y
precio. Doncs vam fer això.
Juny de 2012
Quin va ser l’altre factor que es va alterar,
segons el seu judici?
Però vam fer una cosa molt pitjor. Es va
perdre el concepte de multilateralitat. Fins
aquell moment teníem un sistema que era
un sistema de multilateralitat, on mal que
bé... hi érem tots, els 190 països del món.
I ells diuen: “Tot això, res! El que hem de
fer és manar els que manem de veritat. A
veure, qui som els que manem?”. I llavors
es munta el G8. La plutocràcia destrueix
la democràcia, el mercat substitueix els
valors... Aquests són els irresponsables. A
la gent, això sí, el que se’ls ha de dir és que,
de cara a la sortida, si som responsables,
podem sortir-nos-en, podem canviar.
Aquí anàvem: podem donar-los un missatge
de “ens en sortirem si som responsable”?
Li hem de dir a cada persona: “No hem de
confondre mai més la responsabilitat amb
la culpabilitat”. Aquests governants han
estat culpables, han fet guerres basades
en la mentida, com a l’Iraq, on l’únic que
interessava eren les fonts de petroli... com
passa ara el mateix amb Iran. O com han
“La plutocràcia destrueix
la democràcia; el mercat
substitueix els valors. Això
ha estat molt irresponsable”
“La joventut d’avui
és una joventut molt
més responsable que
fa uns anys”
anat les coses amb el president Ghadafi. A
la gent el que li hem de dir és que ha de ser
educat. Has de ser lliure, has de llegir, has
de veure... però després has de dir el que
penses –això és ser lliure–, però després
has de ser responsable. En ser responsable,
ets esperançat. Vol dir que dius: jo puc
ajudar a canviar les coses. Fins ara era molt
difícil perquè no teníem altra forma de
participació més que les urnes. Les urnes
són molt importants, però només són cada
quatre o cinc anys i després resulta que el
dia següent d’aprovar un programa, es fa
al contrari. Ara en tenim la prova a Espanya.
Però ja està, ja ens han comptat, un
cop hem votat. Democràcia no vol dir ser
comptats, vol dir ser tinguts en compte

Valors MONOGRÀFIC 17
Federico Mayor Zaragoza en un moment de l’entrevista.
permanentment. El que s’ha de dir a
la gent és que s’ha de procurar que tots
poguem participar-hi.
I com ha de participar, la gent? Els mecanismes
d’accés a la política estan obstruïts...
És que ara ja no cal anar a votar, només.
Cada dia podem el que ens doni la gana.
No cal que siguem gent important perquè
ens vinguin a preguntar. Ara hem de dir a la
gent: ja pots ser responsable, ja pots posar
una llavor cada dia. I hi ha molta gent que
diu: “Oh, però és que sóc tan poca cosa...”.
Un dia vaig llegir: “Quina pena que, pensant
que pots fer poca cosa, no facis res”.
No! Hi ha gent que pot plantar una llavor i
d’altres que en planten cent. Si som milers
de persones a fer un petit pas, podem fer un
gran salt. El que mai hem de fer és pensar
allò de “no hi ha remei”. Mai! Martí Pol
deia: “Tot està per fer i tot és possible”.
Podem crear el canvi, inventar el futur
junts! Així podem canviar el món. Els éssers
humans educats hem de fer-ho. La Carta de
la Terra diu: “Per primera vegada a la història,
ens trobem en la possibilitat i en la responsabilitat
d’escollir el nostre futur”. Fins
ara estàvem molt confinats territorialment;
ara coneixem el que passa arreu; tenim consciència
global. Com no he de canviar el meu
comportament si veig un noi de vint anys, en
un altre país, que no té ni llibertat ni aigua
ni electricitat ni accés a la sanitat? Poc a poc
passem de ser gent autoritària a donar la mà.
La joventut d’avui és una joventut molt més
responsable que fa uns anys.
Cinema —Judith Vives
CINEMA
RESPONSABLE
La crisi actual ha fet aflorar un bon
nombre de títols que denuncien una
realitat injusta i massa sovint manipulada.
Pel·lícules com Margin call o
Inside job ens parlen sense censures
de la responsabilitat de polítics, banquers,
economistes, i fins i tot dels mitjans
de comunicació, en la situació de
deriva del nostre sistema econòmic i
social. Aquestes pel•lícules són, en si
mateixes, un exemple de responsabilitat
per part dels creadors i cineastes
vers el món on viuen. Aquests, però,
no són els únics exemples. El cinema
de caire social i de denúncia manté un
vincle indissociable amb el valor de
la responsabilitat. Cineastes com Ken
Loach o Robert Guédiguian es mouen
per un compromís amb el seu entorn
que respon a aquest sentit: no mantenir-se
al marge de les injustícies i convertir-se’n
en portaveus. A Hollywood
les coses funcionen d’una altra manera
però també hi ha alguns títols que
conviden a obrir el debat sobre la responsabilitat.
The insider, de Michael
Mann, ens parla de la irresponsabilitat
de les grans corporacions, a partir del
cas d’una tabacalera que amaga informació
sobre els riscos del tabac. Erin
Brockovich, el film que li va suposar
l’Oscar a Julia Roberts, també parla de
la gestió il•legal de residus tòxics per
part d’una companyia de gas i electricitat.
A Una verdad incómoda’l’exvicepresident
Al Gore fa tot un exercici de
responsabilitat personal denunciant
les causes i conseqüències de l’escalfament
global. Roman Polanski ens ha
parlat de la responsabilitat dels pares i
mares en l’educació dels seus fills, a Un
déu salvatge. I per acabar amb aquest
petit tastet de cinema, val la pena recomanar
Chronicle, una pel•lícula que
ens parla de la responsabilitat en clau
de ciència ficció, quan tres joves adquireixen
els poders propis dels superherois
de còmic. El conflicte sorgeix quan
un dels tres comença a fer-ne un mal
ús. Una metàfora claríssima sobre els
temps que corren.

18 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
—Norbert Bilbeny
El degà de la Facultat de la Filosofia de la Universitat de Barcelona
considera que vivim en la cultura de l’excusa, i just quan en un moment
de crisi, tots estem cridats a la responsabilitat.
LA CULTURA
DE L’EXCUSA
Parlar de responsabilitat
és parlar d’ètica i viceversa.
Avui, però, no podem
parlar de la responsabilitat
sense fer evident que a la
societat actual predomina
la cultura de l’excusa. Tant per part d’institucions,
autoritats, els nostres representants
públics, els responsables econòmics
i socials i, també, els particulars. Una cultura
de l’excusa que es basa en frases com:
“Jo ho faig, però els altres també ho fan”,
“els d’abans m’ho han deixat d’aquesta
manera”, “la situació econòmica m’obliga
a actuar d’una determinada manera”... En
definitiva, avui podríem generar tot un
repertori de classes i subclasses d’excuses.
Actualment en el domini públic i privat
ens traiem la responsabilitat de sobre,
perquè aquesta es viu com una càrrega.
L’origen de la paraula excusa ja és això
“treure la causa”, alliberar-se de la causa
d’una conducta que se’ns recrimina. Per
altra banda, la responsabilitat, també inclús
etimològicament, té a veure amb la capacitat
de donar resposta a les nostres autories
i imputacions que nosaltres fem i que altres
ens fan ja sigui per acció o per omissió.
Ser responsable és admetre ser autor
de l’acte. Que et declaris, que et declarin,
que assumim tots plegats que els actes
no són anònims, tenen noms i cognoms.
Al meu entendre, “ser autor de” i “fer-se
càrrec de”, són els dos components essencials
de la responsabilitat, ja que podem
declarar-nos autors d’un acte però no assumir-ne
la responsabilitat.
Ara bé, la responsabilitat també ens
planteja certs problemes de caire filosòfic.
Per exemple, quin tracte donem a la responsabilitat
de l’irresponsable? I no és un
joc de paraules. Què fem amb persones o
institucions irresponsables que ens diuen
que són els autors perquè assumeixen
aquestes conductes. Què passa quan una
persona és declara responsable d’una conducta
irresponsable? Aquesta persona ha
actuat amb responsabilitat, perquè ha assumit
l’acte. Algú, en aquesta línia, podria
considerar responsable l’assassí de Noruega
perquè ha assumit el seu crim.
UN MÓN IRRESPONSABLE
Personalment crec que estem en un món
irracional i irresponsable. No és una acusació,
sinó la meva percepció. No tots els
responsables públics són irresponsables,
però tampoc fan gaire per deixar de serho.
Però òbviament també n’hi ha de responsables.
En general, però, estem en un
moment de força irresponsabilitat. Per
exemple, no discuteixo que s’han de prendre
mesures contra la crisi, però podrien
venir acompanyades de més gestos de responsabilitat.
Ahir mateix, per exemple,
s’anunciava una ajuda pública pel Circuit
de Catalunya quan s’estan retallant ajudes
a guarderies o al sistema sanitari. Això no
és irresponsable?
La responsabilitat avui recull quatre
formes ètiques de procedir:
–En una societat cada cop més plural, el
reconeixement de l’altre i no el seu menyspreu.
–El respecte a la cultura de l’altre i als
seus drets.
–La preservació de la natura.
–Una millor redistribució dels bens,
Juny de 2012
dels serveis i dels recursos públics i privats.
En aquest aspecte actualment hi ha més
injustícia que justícia.
I és que avui molts polítics diuen que
prenen decisions perquè estan obligats a ferho.
Això èticament és admissible? Si ocupen
un càrrec de responsabilitat que han assumit
voluntàriament i que comporta complir amb
uns compromisos però no poden fer-ho, per
què no dimiteixen? Això frega la irresponsabilitat.
Cal tenir en compte que la responsabilitat
sempre va lligada a:
“Alguns assumeixen
abans la culpabilitat
que la responsabilitat,
perquè és més fàcil”
“Quina utilitat té la
responsabilitat? La
responsabilitat ens ajuda a
mantenir la convivència”
La voluntarietat: La responsabilitat
sempre és voluntària. Pot semblar una obvietat,
però cal dir-ho clarament. Som, per
pròpia voluntat, responsables o irresponsables.
Per tant, tota coacció ens priva d’exercir
la nostra responsabilitat.
La racionalitat: A més, la responsabilitat
és un fenomen moral, per tant també
es troba implicada la racionalitat. No ens
podem fer responsables de coses irracionals.
La responsabilitat és donar una resposta,
és donar una raó, una justificació als
actes comesos. Dues dimensions, voluntarietat
i racionalitat, que van unides.

Valors
Els ponents de la V Jornada Valors i Compromís sobre la responsabilitat.
La culpabilitat: Alguns assumeixen
abans la culpabilitat que la responsabilitat,
perquè és més fàcil. Per exemple, paguem
abans una multa de trànsit que acceptem
haver comès una infracció. La responsabilitat
costa més perquè compromet més
al subjecte. Existeix aquesta paradoxa,
perquè en el fons tenim por a la responsabilitat,
a assumir els efectes i les causes personals
que aquesta comporta.
PREGUNTES A TENIR EN COMPTE
Ens hem de fer algunes preguntes de
caràcter ètic-filosòfic al voltant de la responsabilitat,
que tenen traducció pràctica.
Algunes recauen tant en els responsables
individuals com en els responsables collectius.
Per exemple. Qui és responsable?
Perquè hi ha persones que no poden ser
responsables, com els menors d’edat o els
discapacitats mentals. Els responsables, de
què ens hem de fer responsables? El “què”
també és una qüestió clau. D’algunes coses
potser no en tenim cap responsabilitat,
però de moltes altres sí encara que sembla
que s’escapin de la nostra influència. La
responsabilitat davant de qui? Tradicionalment
era davant de Déu, la nostra pròpia
consciència o els pares. Avui, aquesta pregunta,
però, està més en crisi. Jo crec que
avui la resposta més acceptable és que som
responsable davant dels tribunals de justícia.
I responsabilitat per a què? Quin
sentit, quina utilitat té la responsabilitat?
La responsabilitat ens ajuda a mantenir la
convivència i les possibilitats d’acord.
FOTO: ÀNGELS RIBAS/VALORS
En conclusió, especialment en aquest
moment d’incertesa que travessem en
aquests moments, penso que hem de viure
la responsabilitat. I ho han de fer els nostres
càrrecs públics, evidentment, però
també els ciutadans. Ara tots estem cridats
a ser responsables i la sortida de
la crisi depèn de la responsabilitat que
cadascú assumeixi. En aquest sentit, i
potser dissentirem amb algú, penso que no
hi ha responsabilitats grans o responsabilitats
petites. No hi ha diferències entre càrrecs
públics, entre el president del govern
o el president de l’escala, tots hem de ser
responsables en un temps en què se’ns
demana aquest valor.
Pots veure el vídeo d’aquesta conferència a la
web de Valors -www.valors.org- i a Youtube
Expert en ètica
Norbert Bilbeny ha treballat com a investigador
i professor convidat a diverses
universitats (Berkeley, Toronto, Chicago,
Mèxic).La seva especialitat són les relacions
interculturals, l’ètica ciutadana i el
cosmopolitisme. És autor d’una trentena
de publicacions. L’any 1984 va guanyar el
Premi Josep Pla amb Papers contra la cinta
magnètica i el 1987 va resultat guardonat
amb l’Anagrama d’assaig pel volum La revolución
en la ética. Darrerament ha publicat
Carta a un estudiant d’humanitats (Ara
Llibres), 2005) i El futuro empieza hoy (editorial
Proteus, 2010). RED.
El mot
—Anna Olm
MONOGRÀFIC 19
RESPONDRE
La paraula responsabilitat ve del
llatí responsum, que és una forma
llatina del verb respondre, per això
diem que la responsabilitat és l’habilitat
de respondre, que referit a
«actes» significa que aquest s’assumeixen
com a autor. En sentit ampli,
doncs, entenem la responsabilitat
com la maduresa psicològica d’una
persona que la fa apta per realitzar
adequadament una tasca determinada
i capaç de prendre les decisions
pertinents.
Ara bé, hi ha molts tipus de responsabilitats.
A l’àmbit del dret, per
exemple, es distingeix entre responsabilitat
civil, per la qual s’atribueix
a algú com al seu autor l’obligació
de reparar per les conseqüències
danyoses que es derivin de la seva
acció, i responsabilitat penal, per la
qual s’imputa a algú l’autoria d’una
acció delictiva, per la qual és obligat
a rebre una pena. També però es
pot parlar de responsabilitat administrativa,
és a dir, l’obligació que
l’Administració pública té d’indemnitzar
qui, per culpa d’aquella, ha
estat lesionat en els seus drets i de
demanar comptes a les autoritats,
als funcionaris i als altres agents
sobre l’exercici de llurs càrrecs. O
també de responsabilitat contractual,
la responsabilitat civil del
deutor que no pot o no vol complir
la seva prèvia obligació i que resta
compromès a complir-la en virtut
d’un contracte. En canvi en l’àmbit
de l’ètica es parla de la responsabilitat
moral, que obliga a un a reconèixer-se
autor dels seus actes, davant
la pròpia consciència i davant la
societat. Però també podem distingir
entre responsabilitat individual,
responsabilitat col•lectiva, responsabilitat
limitada, responsabilitat
històrica.... N’hi ha molts tipus,
però la qüestió no és l’adjectiu que
l’acompanya, sinó exercitar-la.
Anna Olm és professora

20 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
—Manuel Cruz
El catedràtic de filosofia de la UB planteja el terme responsabilitat
des de la modernitat i critica aquells que consideren a tothom
responsable de tot.
RESPONSABLE
O RESPONSABLES
Estem en el temps de la
responsabilitat. El filòsof
italià, Remo Bodei, en un
llibre que porta per títol
La filosofia del segle XX,
finalitza el darrer capítol
Una mirada cap endavant, amb un epígraf
que titulat El retorn de la responsabilitat.
Algú es podria preguntar: Què significa ‘el
retorn’? I, per què cal que torni? El retorn
d’aquest valor té a veure amb el fet que
la responsabilitat, des del punt de vista
teòric, tant des de l’àmbit filosòfic com del
sociològic, s’ha plantejat al llarg del segle
XX. Els textos de Max Webber en són un
exemple. Però si el tema ha tingut poc pes
durant el segle XX és a causa del fenomen
de la cultura de l’excusa o com també l’ha
anomenat Paul Bridner, “la temptació de
la innocència”. I és que ser víctima té una
gran avantatge: a un no li reclamen res,
ell és el reclamant. La temptació el victimisme
és molt gran i molt eficaç. Aquest
discurs, al llarg del segle XX, a la política
l’han fet servir formacions que ens aquest
moment ens sorprendrien. Els nazis, per
exemple, van prendre el poder gràcies a
un discurs victimista. Van explotar l’argument
de la nació alemanya humiliada després
de la II Guerra Mundial i castigada
després del Tractat de Versalles. Ara bé,
quan el discurs victimista és generalitza
hi ha un problema, perquè quan tothom
passa a ser víctima ens quedem sense persones
a qui reclamar-los responsabilitats. I
això, d’alguna manera, i en diversos plans,
explica la necessitat de “tornar” a la responsabilitat.
A l’àmbit polític, els menys joves recordaran
com en els anys noranta, època del
cas GAL, es parlava de la responsabilitat
política, ja que aleshores la corrupció
estava a l’ordre del dia. Des d’aquell
moment el concepte s’ha generalitat bastant,
encara que tinc alguns dubtes com
es parla d’aquest tema. Per exemple, en
els darrers temps, quan els polítics parlen
de responsabilitat ho fan per justificar que
estan aprovant coses diferents de les que
havien promès. En tot cas, crec que la presència
de la responsabilitat en el debat
públic té a veure amb el fet que quan es
produeixen situacions col•lectives especialment
doloroses la idea que tot món es
pugui afegir al sac del victimisme és inacceptable
socialment. Per això, el debat de la
responsabilitat es va tornar a posar a primer
pla a l’octubre del 2008, època en què
explotava la crisi financera als Estats Units
perquè, pocs mesos més tard, alts executius
de bancs i companyies d’assegurances
que havien portat el país al desastre econòmic
es retiràvem amb unes primes totalment
escandaloses. Aquella gent marxava, i
lluny de responsabilitzar-se d’una situació,
se’n beneficiaven. Aleshores Barack Obama
va posar un imports per evitar aquell escàndol.
Afortunadament, però, l’exemple del
president dels Estats Units no va condir.
DIFERENTS RESPONSABILITATS
Per tant, és important, perquè el conflicte
de la responsabilitat no es desdibuixi
i sigui un concepte massa abstracte,
intentar fer algunes puntualitzacions que
ens permetin: en primer lloc, deixar clar
Juny de 2012
que la responsabilitat es pot dir de moltes
maneres i cal distingir-les i, en segon lloc,
entendre quins problemes planteja cada
manera de parlar de la responsabilitat. En
aquest sentit, respecte la responsabilitat ens
hauríem de preguntar: qui és responsable, de
què és responsable, davant qui és responsable
i en nom de què som responsables?
Qui és responsable? Només amb
“Ser víctima té una gran
avantatge: a un no li
reclamen res, ell és el
reclamant”
“Som responsables del que
fem i del que no fem. També
hi ha irresponsabilitat per
inacció”
aquesta primera pregunta ja ens plantegem
un problema: no és igual la responsabilitat
individual que la responsabilitat col·lectiva.
De fet, la diferència del terme responsabilitat
entre els sectors més conservadors i els
sectors més progressistes té a veure amb
aquesta distinció. Mentre el discurs més
conservador parla de responsabilitat induvial
(els culpables són els ciutadans que van
signar hipoteques, els avis que demanen
masses receptes...) els grups progressistes
insisteixen en la responsabilitat col·lectiva
o estructural (què passa amb la banca que
propiciava crèdits i hipoteques? Què passa
amb el descontrol dels mercats? Què passa

Valors MONOGRÀFIC 21
amb el capitalisme de casino?...). És a dir,
posen “el qui” en diferents nivells.
De què som responsables? Sobre
aquesta qüestió també hi ha debat. Segons
uns, tots ens hem de fer responsables de
les nostres pròpies accions. Altres, en
canvi, diuen que hi ha actes que de cap
manera poden ser endossats a escala individual,
com tampoc són la mera suma d’accions
individuals. És a dir, no tots som una
mica responsables de tot.
Davant de qui som responsables? El
terme responsabilitat ve de “respondre”,
però davant de qui? En primer lloc, davant
aquell que ens reclama responsabilitat per
un mal que li hem causat. I, en aquest punt
cal destacar que som responsables del que
fem i del que deixem de fer. Una responsabilitat
per inacció que queda reflectida
en el codi penal, per exemple, en el cas de
“negació d’auxili”.
LA RESPONSABILITAT NO ÉS CULPA
I és a través d’aquesta pregunta que arribem
al gran valor que, per mi, comporta el
terme responsabilitat. En moltes ocasions
el terme responsabilitat s’utilitza indistintament
amb el terme “culpa”. I quan es fa
això es confon de forma errònia.
Segons els diccionaris etimològics el
terme “responsabilitat” és d’origen recent.
Joan Coromines data la primera aparició
documentada de la paraula responsable el
1737 i diu que el substantiu responsabilitat
ja és del segle XX. A més, això també passa
en el nostre entorn. Responsability, en anglès,
apareix en els diccionaris el 1787 i responsabilité,
en francès, apareix onze anys després.
En tot cas, totes elles són paraules contemporànies
a la revolució industrial. Són
mots moderns que introdueixen un matís
fonamental a la vella “culpa”: per primera
vegada es vehicula la idea que el mal, encara
que sigui natural –és a dir, que no té cap responsable
evident–, ha de ser subsanat independentment
del seu origen. En conclusió,
no pot haver-hi sofriment en va.
Ara bé, la societat moderna aleshores
genera una dinàmica que no tenia lloc en
la culpa: com que el mal és subsanable, la
responsabilitat es pot delegar. La culpa no
és delegable, però la responsabilitat sí. En
aquest sentit existeix el terme de responsabilitat
civil i subsidiària, és a dir, qui respon
pel mal comès és un altre. En aquest sentit,
per exemple, quan actualment hi ha un
accident de trànsit no ens preguntem de
qui ha estat culpa, sinó qui paga els desperfectes.
Això marca un dels trets fonamentals
de la responsabilitat.
Una altra faceta important de la responsabilitat
és la seva condició democràtica.
Allò que fa que una persona pugui reclamar
responsabilitat a una altre és simplement
el fet que hagi estat víctima d’algun
mal. Qualsevol ciutadà, en una societat
democràtica, pot reclamar responsabilitats
a la persona que li ha sofert.
I EN NOM DE QUÈ?
Quan nosaltres reclamem responsabilitat,
sempre és en nom d’algú o d’alguna
cosa. Quan per exemple, reclamem responsabilitat
a un amic per haver-nos traït,
ho fem en nom de la nostra amistat. En
“No em facin responsable
del forat de la Capa d’Ozó
perquè una vegada vaig fer
servir un desodorant”
“Avui no podem definir
un codi comú, amb el qual
demanar responsabilitats a
aquells que l’incompleixin”
funció d’aquest “de què” podríem parlar
de diversos tipus de responsabilitat: moral,
jurídica, històrica... Per exemple, quan des
d’Amèrica Llatina demanen responsabilitats
als espanyols per les conseqüències
de la conquesta és tracta òbviament d’una
responsabilitat històrica, ja que nosaltres
aleshores no havíem nascut. “En el nom de
què” és el que millor explica les dificultats
que tenim avui per recuperar la responsabilitat,
perquè vivim una època en la
qual es difícil posar-nos d’acord en aquest
paràmetre. És a dir, en quin conjunt
d’idees i valors estem tots d’acord perquè
qui incompleixi això li puguem demanar
responsabilitats? En una època que s’ha
qualificat de postmoderna, descreguda,
escèptica... quin és el tret fonamental?
Doncs que no som capaços de definir un
“en nom de què” podem actuar, és a dir,
no podem definir un grup de valors, un
codi comú, al qual podem demanar responsabilitats
a aquells que els incompleixin.
Per tant, només podrem recuperar la
responsabilitat quan creem una taula de
valors comuns susceptibles a ser reclamats.
Malgrat tot, perquè aquest retorn a la responsabilitat
no sigui un simple buf, cal intentar
convertir la idea de responsabilitat en un
instrument, el més afinat possible, perquè
sinó correm el risc que una aparent generalització
de la responsabilitat acabi diluint-la.
Això ja ho deia Hanna Arendt: “Si tots
som culpables, al final ningú és culpable”.
No tots som responsables de tot, només som
responsables en la mesura del que fem i del
que deixem de fer. És a dir, no em facin responsable
del forat de la Capa d’Ozó perquè
una vegada vaig fer servir un desodorant
amb esprai, endossin aquesta responsabilitat
als milers de fàbriques que llencen
vapors contaminants a l’aire. Si fóssim
capaç de saber fer aquesta distinció, el concepte
de responsabilitat seria de gran utilitat.
Casualment, Antonio Elorza, acaba
d’escriure en El País un article que es diu
Responsabilidades. Aquest diu: “La indignació
és lògica, però de res serveix si no s’exigeix
la responsabilitat dels rics”. I, acabo,
preguntant-me a mi mateix: acceptarien
que algú que ha causat un gran mal a moltes
persones marxés a casa simplement dient
“ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà
a passar”?.
Pots veure el vídeo d’aquesta conferència a la
web de Valors -www.valors.org- i a Youtube
El filòsof mediàtic
Manuel Cruz és catedràtic de filosofia de
la Universitat de Barcelona. També treballa
com a investigador de l’Institut de
Filosofia del CSIC i és director de la revista
Metrópolis. Dirigeix col•leccions de pensament
a les editorials Herder i Paidós
i és col•laborador habitual de diversos
diaris espanyols –El País, La Vanguardia i El
Periódico- i de diaris argentins. Va ser Premi
Anagrama d’Assaig el 2005 pel llibre Las
malas pasadas del pasado i Premi Assaig
Espasa 2010. I acaba de guanyar el Premio
Internacional de Ensayo Jovellanos. És
autor de diverses publicacions, les darreres:
Pensar por pensar (2008), Menú degustación.
La ocupación del filósofo (2009) i
Amo, luego existo. Los filosofos y el amor
(2010). I ben aviat publicarà amb Proteus
Hacerse cargo, un llibre sobre la responsabilitat.
RED.

22 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
—Jordi Sànchez
L’adjunt del síndic de Greuges de Catalunya posa sobre la
taula dos entrebancs de cara la responsabilitat: la influència
cultural del catolicisme i l’Estat del Benestar.
RESPONSABILITAT,
RELIGIÓ I BENESTAR
Francament: us he de dir que
no tinc clar que la nostra
societat d’avui sigui objectivament
més irresponsable
que societats d’èpoques
anteriors. No n’estic
segur. Sí que estic convençut, però, que
no m’agrada la societat actual i que hem
de fer forçar canvis des de l’individu per
poder incidir en la comunitat. Però, insisteixo
que no tinc clar que haguem vingut
d’un procés de decadència que ens hagi
portat a una societat pitjor de la societat
de fa cent-cinquanta anys o quatre-cents
anys. En aquest sentit, crec que tots plegats
tenim la temptació, i altres vegades el
discurs ens hi porta, a pensar, com deia fa
temps el poeta Jorge Manrique: “todo tiempo
anterior fue mayor”. Penso que ara prou forta
és la pluja que hi ha l’exterior perquè ens
flagel·lem més del imprescindible.
Del que sí que estic convençut, amb
total seguretat, és de què hem de seguir
treballant amb uns horitzons que ens permetin
millorar la condició humana, l’individu
i, per afegitó, tota la comunitat. Crec
que és una obligació de la humanitat plantejar-se
sempre escenaris de millora, escenaris
de perfeccionament, perquè encara
que potser mai els assolim, aquests sempre
ens motivaran vers aquesta fita.
Per tant, en aquests moments la nostra
societat i les persones que la formem hauríem
de caminar en una direcció diferent
a la qual caminem. I, insisteixo en això, no
perquè estiguem pitjor que abans, perquè
ja he dit que no comparteixo aquesta tesi,
sinó perquè tenim el dret a imaginar uns
futuribles millors.
Quan parlem de responsabilitat hi
ha dos elements que ens dificulten assumir-la
en el nostre i en un sentit fort, elements
que configuren paradigmes i que
ens constaran molt de canviar:
Influència cultural del catolicisme: Un
dels grans invents del catolicisme ha sigut
la culpa, la confessió i la redempció de la
culpa. Per tant, segons aquesta lògica, si
del que es tracta és acabar assumint que he
tingut un comportament impropi, explicitar-lo
i demanar perdó, al final d’aquest
procés torno a estar net per tornar a tenir
un altre comportament impropi. I aquest
element, més enllà de la creença religiosa
– no estic jutjant ni valorant la creença,
sinó un sistema que ha impregnat la
nostra societat i la nostra cultura- fa enormement
difícil que assumim, restituïm i,
sobretot, ens transformem personalment
per tornar a evitar el mal en qüestió. I això
ho tenim en l’àmbit estrictament privat de
l’individu i en l’àmbit col·lectiu.
L’Estat del Benestar: un dels avenços
que aquesta part del món ha tingut socialment
ha estat l’Estat del Benestar. Aquest
és, indubtablement, una de les aportacions
més importants de la cultura europea i
occidental del món. És una assumpció collectiva
de responsabilitat i un gran pacte
entre dos actors fonamentals: l’actor econòmic
industrial capitalista, empresaris i
treballadors, amb l’empara de l’Estat.
Però l’Estat del Benestar no solament
té elements positius, també en té de negatius.
I, n’hi ha un, que ara és més visible
que mai. Aquest sistema ens ha portat a
una transferència excessiva de responsabilitats
que abans de l’Estat del Benestar
Juny de 2012
estaven interioritzades a l’individu, a la
família, a la comunitat... a través d’accions
no pròpies del dret, sinó de la caritat. És
a dir, un dels efectes col·laterals de l’Estat
del Benestar és que ens ha permès automàticament
transferir la meva responsabilitat
vers l’entorn més propi (pares, fills,
avis...) cap a l’Estat, que és qui acaba sent
el responsable que: el meu fill estigui ben
educat, que el meu pare estigui en una
“La responsabilitat
ha de ser una actitud
fonamentalment
individual”
“Un dels efectes col·laterals
de l’Estat del benestar
ha estat la transferència
de la responsabilitat”
residència, que el meu veí no passi gana...
En conclusió, aquests dos elements,
cultura catòlica i Estat del Benestar, avui
juguen en contra d’aquest renaixement de
la responsabilitat individual.
DESPRÉS DE LA CRISI, RESPONSABILITAT
Dit això, no sóc especialment pessimista,
i penso que la crisi econòmica fa
veure a molta gent alguns d’aquests aspectes
col·laterals indesitjats. I m’aferro a
l’esperança que quan aquesta situació
comenci a passar alguna de les coses bones
que hagin quedat d’aquests anys de crisi
sigui haver recuperat la responsabilitat en

Valors MONOGRÀFIC 23
alguns àmbits de la proximitat, del nostre
entorn; un tipus de responsabilitat que fins
ara havíem transferit a tercers. I, suposo
que d’això ens adonarem, perquè no hi ha
cap país tan ric per traspassar totes les responsabilitats
a l’administració pública. A
més, això vol dir mercantilitzar aquests
serveis i probablement no podem mercantilitzar
tots els serveis.
DIMENSIÓ INDIVIDUAL
La responsabilitat té una dimensió
individual. Creure que la responsabilitat
és fonamentalment col·lectiva ens porta,
penso, al col·lapse que hem tingut. La
transformació de la col·lectivitat només
es pot produir a partir de transformacions
individuals. Això no vol dir que no haguem
d’exigir responsabilitats col·lectives, però
sense les transformacions individuals la
transformació col·lectiva no és possible.
La responsabilitat ha de ser una actitud
fonamentalment individual. A més,
no podem parlar de responsabilitat sense
assumir conseqüències, les quals no només
han de ser reparació de danys, que això és
evident, sinó també modificació de conductes
individuals. Però, assumir responsabilitats,
tot i que, és un acte individual,
s’ha de donar en un àmbit de comunitat.
És a dir, parlar de responsabilitat només
té valor si aquesta la projecto cap a algú:
la comunitat de la meva família, comunitat
del meu barri, la comunitat de la meva
feina, la comunitat del meu municipi, la
comunitat del meu país... I en la mesura
que la comunitat és més gran és més difícil
assumir responsabilitats, és a dir, em sento
més responsable amb la fractura socials
que viu el meu país que amb el forat de la
capa d’ozó.
Recuperar la idea de comunitat, el valor
de la comunitat i, per tant, també la comunitat
en la seva dimensió nació, és un element
bàsic a l’hora de plantejar la represa
d’aquest model de responsabilitat. La responsabilitat
també requereix de reciprocitat
i aquesta també es dóna en un context
de comunitat. Si no hi ha reciprocitat:
qui assumirà responsabilitats? Això, però,
és un procés, una dinàmica.
LA RESPONSABILITAT, A LA PRÀCTICA
Finalment, ens hauríem de preguntar:
de quines maneres podem començar
a concretar aquesta voluntat d’assumir
responsabilitats? En proposo una. En
alguns països anglosaxons fa temps que es
practica un element, que a nosaltres ens
molesta molt, que és “el retre comptes”.
És a dir, el fet de que periòdicament, en
els diferents àmbits de la nostra vida, un
tingui la obligació de retre comptes, és,
per mi, una de les maneres mes clara d’assumir
responsabilitats. I, això no solament
ho haurien de fer els càrrecs públics, obligats
pel seu paper exemplificant; també ho
hauríem de fer cadascú en el nostre lloc de
treball. En aquest sentit, encara que aquí
tinguin una mala imatge i generin polèmica,
les avaluacions externes penso que
són positives.
Aquests són elements que no ens donaran
la solució però ens ajudaran a assumir
que allò que fem importa, que els resultats
d’allò que fem tenen conseqüències, que
han de poder ser explicats i que hem d’assumir-ne
les conseqüències. I això ens permetrà
avançar vers aquests canvis culturals
i socials que requerim.
CONVICCIÓ VERSUS RESPONSABILITAT
I acabo amb una idea, que Max Weber
planteja en el llibre El político i el científico: la
dicotomia entre l’ètica de la responsabilitat
i l’ètica de la convicció. Penso que això
s’ha interioritzat excessivament. Entre els
governants, ens hem acostumat a escoltar
la frase: “això ho fem per responsabilitat”.
Quan sents algú que diu això vol dir
que fa les coses sense estar-ne convençut,
però la responsabilitat ens pot portar a fer
coses de les quals no n’estem segurs? En la
meva opinió, no. A l’actualitat aquí tenim
un terreny molt difícil de gestionar.
Segur que hi ha decisions que s’han de
prendre a contracor, no en tinc cap dubte,
però penso que mai s’haurien de prendre
decisions contra les pròpies conviccions.
Perquè sinó es produeix una ètica tant
gran entre l’ètica de la responsabilitat i
l’ètica de la convicció que, si les contraposem
i creiem que hi ha gent que només pot
actuar segons l’ètica de la responsabilitat,
podem acabar justificant el terrorisme
d’estat. Per tant, totes dues han d’anar
juntes, perquè sinó només ens queda el
management sense valors, la gestió allunyada
d’uns principis rectors. En resum,
ètica de la responsabilitat, sí, però sempre
amb uns principis rectors de valors clarament
fonamentats i definits.
Pots veure el vídeo d’aquesta conferència a la
web de Valors -www.valors.org- i a Youtube
El racó poètic
—Albert Pera
ÍTACA
Ja no calen paraules
com abans.
Som a la tarda,
calla el flabiol del matí.
Em sento el braç encara jovei
escolto el cant salvatge interior;
sord, cec i mut
per les coses vulgars,
enyoro el final de la navegació,
la llunyana i falaguera Ítaca.
Amb contingut cant
delejo l’apassionat acolliment.
Sóc ric, tinc la clau encantada
del tresor de records
segellat en la ment,
com pedres de valor
que rutilen en l’enfilall.
Me’n separen les bròfegues
ones color taronja
que s’inflen i moren
en l’arena
del capvespre d’Ítaca.
Comentari: Pesa sobre Ulisses l’obligació
de retornar a Ítaca.
Per entrebancs i aventures que hagi
de sobrepassar, sap que l’esperona
la fidelitat a l’esposa, el goig del fill
ja crescut i la responsabilitat de la
vida familiar represa després de
tants anys. La victòria sobre els troians
i la desfeta dels pretendents de
Penélope li han guanyat la pau interior
del deure complert.
Albert Pera és poeta

24 MONOGRÀFIC
La responsabilitat
Història —Ramon Salicrú
El qualificatiu responsable depén dels ulls de qui el
pronunciï. Alguns consideren que Hitler ho fou.
RESPONSABILITAT
DAVANT DE QUI?
El mot “responsabilitat”, com molts altres
recentment analitzats, és un terme clarament
polisèmic, és a dir, sotmès a diferents
definicions. Llegia fa poc un article relacionat
amb l’aniversari de la mort d’Adolf
Hitler (30 d’abril de 1945). Acabava dient
que el Führer era inexorablement “responsable”
davant de la humanitat sencera
i, per aquests motius, els seus seguidors
actuals havien de sotmetre’s als diferents
Tribunals Internacionals de Justícia.
També s’ha dit que alguns personatges
seran “responsables davant de Déu” – s’ha
emprat aquesta expressió en tractar-se
de personatges considerats creients- o
“davant de la història”. Ho seran també els
causants de les massacres que han tingut
lloc a Líbia fa uns mesos o a Síria aquestes
darreres setmanes?
Filosofia —Albert Botta
CORESPONSABILITAT I COMPROMÍS
Responsabilitat i compromís van junts.
Mantenir el compromís és la base de la confiança
i credibilitat d’uns i altres. El grau de
confiança que, posem per cas, atorguem als
polítics, reflecteix la credibilitat percebuda
del seu compromís. Dient-ho en negatiu, la
desconfiança -i la seva traducció emocional
en indignació-, palesa un compromís
incert. La crisi i l’atzucat d’avui conté, en
part, un seguit d’irresponsabilitats.
Responsabilitat i compromís són valors
perquè confiar que es farà honor a la
paraula compromesa és capital de civilització
i d’estabilitat. Per això fa basarda la
inestabilitat de valors en la societat líquida.
Quan es perd la confiança -per deixadesa o
per corrupció- és molt lent i difícil refer-la.
De manera simple, la responsabilitat
té tres vessants: personal, públic i social.
La personal es lliga a les fites i projectes
de cadascú, suposa desenvolupar un
projecte vital, i es pot exemplificar en la
confiança en la parella. La pública es vincula
a normes de conducta comunes i a
la deontologia professional; aquí hi ha la
responsabilitat objectiva de donar comptes,
l’accountability dels resultats de la conducta
amb els altres (conduir un vehicle
amb seny) o l’actuació professional competent
(d’un tècnic, d’un ensenyant, d’un
Juny de 2012
Al meu parer, però, hi hauria una altra
interpretació del mot “responsabilitat”
que equival simplement a complir amb
rectitud i coherència el deure que a un
se li presenta. “Responsables”, en aquest
sentit, foren –per seguir amb el fil de
la Segona Guerra Mundial– el general
De Gaulle i el primer ministre anglès
Churchill quan, de manera rotunda, optaren
–sense claudicacions ni rendicionsper
enfrontar-se a la invasió hitleriana,
opressiva i esclavitzadora. “Responsables”
també foren o han estat Luther King, Salvador
Allende, Rigoberta Menchú o, fa
relativament poc, el president del Brasil
Lula da Silva a l’ hora de defensar els drets
humans de les persones o la llibertat dels
seus pobles.
Seguint el mateix guió, “responsables”,
davant de qui sigui, hauran de ser tots
aquells que hagin fet ús abusiu de poder
o s’ hagin aprofitat de les seves situacions
privilegiades... sumint el país en una de
les situacions econòmiques més greus dels
nostres temps.
I “responsables” haurem de ser tots
avui, actuant amb intrepidesa, valor i seny,
per deixar enrere la complicada crisi de
tot ordre en la qual estem immersos i que
hem de superar –també- en la mesura de
les nostres possibilitats reals.
Ramon Salicrú és professor d'història i ètica
bomber, etc). La social porta a la confiança
jurídica en l’Estat (p.e. en les lleis de l’Estat
del benestar).
Aquests tres vessants ho són d’un mateix
humà, el subjecte o nucli complex de responsabilitats.
Traint una definició clàssica,
som un mirall vivent de l’univers moral i ens
influenciem. Nietzsche i Sartre subratllen
la nostra responsabilitat del decurs individual
i col·lectiu que ens fem els humans, de
fer-nos càrrec i ser dignes de la condemna o
condició indefugible de llibertat, del vertigen
de revaluar els valors, i del neguit de ser
coresponsables de tots els actes humans.
Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Valors
Joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols
Aquesta carta ens recorda que és reponsabilitat nostre fer de
l’entorn on vivim un lloc digne i agradable per viure.
FER LES COSES
AMB GUST
Hola a tots,
Per què hem de parlar de responsabilitat si
ja ho som força, de responsables? No som
perfectes, no som constants, no som l’excellència,
certament, però responsables sí.
Segur que el lector d’aquestes ratlles
inverteix un temps i uns diners en temes
de compromís i mostra una sensibilitat cap
als altres. Potser hi haurà qui digui: “No és
exactament així com funciona aquest valor
de la responsabilitat”. I el discurs serà: cada
dia cal demostrar que no abaixem la guàrdia,
que fem tot el que podem, que estem
a l’aguait i que ens ocupem del que ens
envolta. I aquest actiu és com respirar, que
l’has de tenir sempre en estat d’alerta.
Penso que sempre parlem i exigim responsabilitat
a aquell que ja ho és o s’esforça
per ser-ho, mentre que a la resta els hi insistim
en altres valors: col·laboració, bona actitud...
Quan creixes augmenten les teves
responsabilitats. Les unes et vénen donades,
altres les adquirim per compromís amb
les nostres idees. I, sincerament, parlar-ne
sempre cansa i no porta enlloc. Hi ha gent
molt activa socialment parlant, però també
participem d’un teixit d’activitats, ja sigui
en el món laboral com en el associatiu, en
Música —Maria Salicrú-Maltas
BONO, ICONA MUSICAL
el qual podem observar gent que sol espolsar-se
les puces de sobre. No perquè no
vulgui fer la feina, sinó perquè l’amoïna
haver-la de fer amb regularitat. Vaja, que
voldrien actuar quan els ve de gust i quan
els és plaent. I aquí rau el quid de la qüestió
entre el que assumeix la responsabilitat i el
que tot ho percep com un dret i/o obligació.
Sovint els dic als meus alumnes: podreu
triar el company o la companya per compartir
la vida, però no triareu el veí, ni la sogra,
ni el company de feina... Triaràs l’amic, el
soci, el que vols estudiar, però no el lloc de
treball on et guanyaràs el pa. Com a mínim,
avui dia no, per descomptat!
I, aleshores, encara que no ens agradin,
es tracta de fer les coses que toquen amb el
mateix gust, amb la mateixa empenta i alegria
que les altres, i tractar a la gent que t’envolta
amb cordialitat, respecte, estima... perquè cal
no oblidar que és responsabilitat individual –
fer d’aquest petit entorn teu un lloc digne i
agradable per viure–. La responsabilitat no
ens ha de fer perdre el son, és més important
el dia a dia, totes aquelles coses que fem
o deixem de fer i poden possibilitar moments,
xarrups de felicitat i benestar.
Fins la propera.
Eulàlia Puigderrajols és mestra
Paul David Hewson “Bono” (Dublín, 1960), cantant del grup irlandès U2, destaca per ser
un activista polític. Ha col•laborat amb institucions com l’ONU, Amnistia Internacional,
Greenpeace o The Chernobyl Children’s Project, sobretot ha lluitat per Àfrica i la condonació
del deute extern. El 2002 va fundar Debt Aids Trade Africa (DATA), ONG per radicar la pobresa
i la SIDA a Àfrica. Amb U2 va participar als macroconcerts Live Aid per demanar als països
del G-8 més ajuda per la població africana. Per la seva militància ha estat reconegut internacional
amb nombrosos premis i proposat al premi Nobel. Però hi ha qui veu en el gest de
Hewson una maniobra en benefici personal. Es dubta de la seva ONG i es critica algunes de
les seves col•laboracions, amb els projectes de la fundació RED (Apple, Microsoft i Nike).
Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòloga
Per saber-ne més
LLIBRE
El político y el científico
Weber, Max
Alianza Editorial, 1998
En aquesta obra Weber reflexiona
sobre la contraposició del “què
fer” de l’investigador i el comportament
de l’home d’acció, el polític,
la relació entre el coneixement
i l’acció i, per tant, el grau de responsabilitat
d’un i altre.
CINEMA
The Insider
Michael Mann
EUA, 1999
CINEMA
In Inconvenient Truth
Davis Guggenheim
EUA, 2006
Oscaritzat documental d’Al Gore
que li va comportar rebre el Premi
Nobel de la Pau 2007. Explica les
causes, la realitat i les possibles
conseqüències del canvi climàtics
i la responsabilitat social de les
empreses en aquest tema.
Valors.org
MONOGRÀFIC 25
Nominada a set Oscars, aquest
film plateja la responsabilitat en
el negoci del tabac: tabacaleres o
fumadors? Qui és el culpable? I
explica la verdadera història de
Jeffrey Wigand (Russell Crowe),
qui va informar que les empreses
potencien l’addicció dels consumidors.
Si encara en vols saber més, escolta
l’espai radiofònic Valors a peu de
carrer dedicat a la Responsabilitat.

26 OPINIÓ
Portes obertes —Ismael Palacín
Redefinint els
nostres valors
La Fundació Jaume
Bofill ha iniciat un
procés de reflexió per
focalitzar els seus
esforços en l’educació,
conscients que es
tracta de la frontissa
que cohesiona i
permet caminar
a la societat.
L’educador social
Ismael Palacín (Barcelona,
1971), director
de la Fundació
Jaume Bofill, ha estat
director tècnic de
l’associació Casal dels
Infants del Raval, secretari de la federació
d’Entitats Catalanes d’Acció Social i vicepresident
de la Taula del Tercer Sector Social.
La vocació d’utilitat pública
i la inquietud transformadora
estan inscrites en
la raó fundacional de
moltes institucions socials
com la nostra, la Fundació
Jaume Bofill. De
fet, difícilment hi poden haver institucions
socials valuoses que no impregnin de valors
la seva activitat i que no els sàpiguen repensar
al llarg de la seva existència.
Per una fundació com la nostra és tan
important el que fem com la manera de
fer-ho. Aquesta és la que ens aporta la credibilitat
i la confiança que necessitem per
part dels ciutadans, professionals o entitats
amb les qui volem compartir i mobilitzar
propostes.
Fa més de quaranta anys que des de la
Fundació Jaume Bofill impulsem debats,
iniciatives i recerques per aconseguir
una Catalunya més justa i cohesionada, i
en cada moment històric la fundació hem
mirat d’entendre què era el que havíem
d’aportar-hi. La reflexió entorn dels valors
més imbricats amb la nostra activitat és la
que us proposo avui.
Un dels nostres valors bàsics és treballar
de forma relacional i cooperativa. La
nostra activitat consisteix en crear coneixement
útil, detectar les tendències socials
i aportar anàlisi i propostes de millora.
Però on podem trobar el coneixement
valuós, on són les persones amb aquest
talent? Precisament dispersos arreu de la
societat: centenars de professionals i entitats
ens aporten la seva experiència, la seva
visió i els seus coneixements en la mesura
en què pensen que en farem un bon ús,
que els convidarem a seminaris i grups de
Juny de 2012
treball on hi haurà un clima de confiança i
rigor, on s’establiran relacions d’aprenentatge
en la mesura en què pensen també
que aquest coneixement el redistribuïrem
i el compartirem de nou amb la societat en
debats o publicacions accessibles.
Podríem proposar-nos contribuir a alguns
canvis socials sense cultura relacional? Difícilment:
moltes problemàtiques o millores
que volem impulsar no estan a l’abast d’una
sola institució, ni d’una persona, ni de mil;
a vegades ni tan sols d’un govern d’aquells
que teníen pressupostos expansius. Demanen
el compromís d’actors amb prioritats
molt diferents i sovint fins i tot contraposades.
Seguint aquest fil vull ressaltar un
altre valor: el de la implicació, la involucració
i la participació. Alguns canvis socials
potser es poden aconseguir només mostrant
un bon anàlisi, o aportant una bona solució
que tothom es fa seva. Molts altres –potser
els més complexes i rellevants– requereixen
de la voluntat, la confiança i el compromís
de moltes altres persones i institucions. Si no
els hem fet part del procés d’anàlisi i no hem
incorporat la seva visió és difícil pensar que
s’hi implicaran i s’ho faran seu “al final de la
canonada”.
Ens trobem una tensió entre el valor
de la independència crítica i els valors del
consens? Sempre hem reivindicat la nostra
independència com una font de legitimitat
que esdevé necessària quan hem d’adoptar
postures crítiques amb allò establert.
Aquesta independència ens dóna més
força per promoure aquell consens que
mobilitza, molt contraposat al consens
paralitzador que ens pot fer a tots presoners
d’un pacte dels mínims que no ens
porta més lluny.

Valors
Un altre grup de valors el podem trobar
en l’afany de la fundació de reivindicar el
coneixement crític i rigorós com a eina
per a millorar la societat. Sense aquest no
podem entendre les necessitats, ni les desigualtats,
ni les tendències. Per això la fundació
sempre hem promogut la recerca
social. Però les recerques i les dades han de
servir per obrir debats i no per tancar-los.
Les hem de saber utilitzar per fer propostes,
no només judicis. Les recerques han de
ser empíriques i rigoroses, però quan les
comuniquem hem de recordar que analitzar
dades sense tenir capacitat d’aportar
comprensió i empatia és com voler fer justícia
sense saber tenir compassió.
Recentment el patronat va iniciar una
reflexió per concentrar el focus dels nostres
esforços en l’educació. Vam entendre
que aquesta és la frontissa d’una societat
cohesionada, cívica i responsable i també la
palanca que ha de permetre al país caminar
vers la societat i l’economia de la informació.
L’equip i el patronat es van preguntar
què volia dir per la fundació millorar l’educació
avui. D’aquest procés en van sortir
quatre eixos carregats de valors.
1. Contribuir a la millora de la qualitat
i l’equitat del sistema educatiu. Alguns
valors estan en una tensió aparent. Avui
demostrar que equitat i excel·lència no són
valors de suma zero és tot un repte. Estem
disposats a apostar pels alumnes amb més
capacitats d’una aula deixant enrera els
qui no aprenen tan ràpid, o els qui aprenen
d’altres formes o necessiten altres
suports? Ens podem permetre com a societat
una educació a l’abast de tothom baixant
el nivell? Cap de les dues opcions és
possible i conciliar-les és una opció que
“Les dades han de servir per
obrir debats, no per tancarlos;
per fer propostes, no
només judicis”
“L’educació i els valors
són una experiència i una
vivència individual a la qual
hem de donar oportunitats”
hem d’acompanyar de models i coneixements
educatius. Aquest mateix objectiu
ens el proposem incentivant el lideratge
educatiu i una cultura professional basada
en el compromís, la formació, l’avaluació
i la innovació de tots els protagonistes de
l’escola: mestres, directors o administracions.
En darrer terme no són la tecnologia,
els models o els decrets qui faran canviar
l’educació, sinó persones que lideren
i impulsen els canvis amb d’altres. El model
d’escola pel que treballem també ha de
demostrar que pot conciliar altres valors
tensionats: el de la individualitat del talent
de cada alumne i el d’una escola amb valors
i pràctiques cohesionadores i inclusives
que ofereix oportunitats a l’abast de tots.
2. La responsabilitat de les famílies en
la seva funció educadora és una aposta que
també val reinvidicar. Ens proposem promoure
les pràctiques que reforcen valors
i actituds cíviques socialment responsables
en els infants del nostre país. Evitant
entendre la responsabilitat com una culpabilització
simplista del que les famílies no
fan, sinó des del valor de la corresponsabilitat
entre famílies, escola i altres actors edu-
OPINIÓ 27
IL·LUSTRACIÓ: RAÚL CAMPUZANO
catius. Defensant que també és responsabilitat
de la nostra societat avançar en models
de conciliació del mercat de treball i polítiques
de família, i que les capacitats parentals
també es poden incentivar i fins i tot
aprendre en contextos propicis i societats
que les valoren.
3. I el compromís en l’educació, també
més enllà de la família i l’escola. En la societat
de l’aprenentatge extès, impulsar la responsabilitat
educativa dels agents socials,
culturals, mediàtics i econòmics del país és
el tercer repte. Moltes institucions que no
es dediquen a l’educació tenen un enorme
potencial socialitzador en la transmissió i
construcció de valors i referents de pertinença
i catalanitat: televisions, empreses,
el món de l’esport i la cultura...
L’educació i els valors es viuen a la família
però també en els barris i comunitats on
un infant té la seva criança: per això ens
proposem activar iniciatives conjuntes que
reforcin el valor de l’educació i el treball
en xarxa en marcs socials i territorials de
proximitat. I donar suport als qui ho promouen:
el lideratge social emprenedor de
joves i entitats que teixeixen xarxes socials
i de la ciutadania democràtica.
4. Després d’aquest abordatge no voldríem
transmetre que el repte és una
qüestió només social i comuna. L’educació
i els valors són en gran mesura una
experiència i una vivència individual a la
qual hem de donar oportunitats i temps.
Per això el nostre quart eix està destinat a
promoure la responsabilitat individual en
la pròpia educació, a incentivar les decisions
educatives en totes les etapes de la
vida i pensar en nous instruments en la
formació dels individus.

28 OPINIÓ
Cartes creuades
La llibertat
corresponsable
De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: La llibertat
Data: 12 de maig de 2012
Amic Cinto,
Em dius que la gent que veniu del dret us
preocupa el fonament, el sentit i el futur
de les institucions. Ho comparteixo. Ja
saps, que darrerament hem celebrat a Barcelona
el Congrés Edificar la pau en el segle
XXI, i una de les coses que allà es deien, era
que calia d’adonar-se que la pau no depèn
només de l’individu sinó també de les institucions
i les estructures i que moltes
d’aquestes generen en sí mateixes injustícia,
opressió i esclavatges. Però la majoria
d’estructures actuals responen a demandes
de segles anteriors, a situacions on era relativament
fàcil mantenir un equilibri social
ja que la diversitat era petita. Però avui hem
d’obrir o variar aquestes estructures per tal
d’encaixar-hi nous valors.
I la qüestió clau, Cinto, és saber on fonamentem
aquestes estructures socials. Com
aconseguim passar d’un estadi a un altre i
quins són els valors i fonaments que donen
respostes a les noves necessitats. La pregunta
és, quins d’aquests fonaments actuals
són vàlids, quin altres hem d’incorporar
i quins hem de deixar de banda
per agafar-ne de nous? Moltes preguntes
Cinto, però totes van en la mateixa direcció,
necessitem nous fonaments socials que
van més enllà dels albirats fins ara. Estem
davant d’una nova situació i això requereix
de noves propostes, capaces d’evolucionar
i transformar la realitat social existent. Al
Congrés se’ns deia que cal establir nous elements,
trobar nous arguments que poguessin
plantejar noves opcions fondants, sobre
les quals basar uns determinat tipus d’Estat,
de democràcia, de llibertat, de lucre, etc.
Prendre consciència que existeixen altres
opcions i explicitar-les en el possible.
Penso, com dèiem el mes passat, l’amistat
és un d’aquest fonaments. Però hem
d’incorporar un nou element en aquesta
fonamentació: la llibertat corresponsable.
En el nostre món tothom reivindica la llibertat
com un dels pilars bàsics de la vida
social. Però què significa ser lliure? De
forma simple, és ser senyor d’un mateix,
ser lliure significa ser subjecte i no objecte,
moure’s per raons i propòsits conscients.
En definitiva és arribar a ser un mateix,
per això es tan important conèixer com
un realment és, aquest aprenentatge és el
camí per entendre la llibertat. Algunes
persones pensen que ser lliure és decidir
el que vulgui al llarg de la vida. Però obliden,
que llibertat humana no és omnímoda
i per tant és limitada com tot el que fa referència
a l’ésser humà. Les grans decisions
de la vida, ens venen donades per la nostra
condició humana. I com diu el filòsof Josep
Maria Esquirol: “Quan parlem de condició
ens estem referint a quelcom que és
un límit i alhora una, condició de possibilitat.
I pot ser més una condició de possibilitat
que no pas un límit. Si d’entrada quan
pensem en la llibertat pensem en termes de
límits i obstacles mal interpretem la llibertat,
perquè creiem que hi ha una llibertat
individual i uns límits que ens venen donats
per la llibertat dels altres”.
Juny de 2012
Cada cop estic més convençut, que la
llibertat no pot ser individual, sinó que
comporta una dimensió social. Una llibertat
individual és tan estèril com un individu
sol i una llibertat esclavitzada per uns
altres seria tan estèril com l’anterior. Hem
de superar allò de què “la meva llibertat
acaba on comença la de l’altre” i hem de
començar a entendre que la meva llibertat
comença amb la llibertat de l’altre i es
construeix amb els altres; jo sóc amb altres i
els altres han estat la condició de possibilitat
del meu viure. No podem tenir por a ser
lliures i que els altres siguin lliures, perquè
“La llibertat no pot ser un
mer atribut individual, sinó
que comporta en si mateixa
una dimensió social”
“No podem tenir por a ser
lliures, perquè la llibertat és
constitutiva del que sóc i del
que són”
la llibertat és constitutiva del que sóc i del
que són. Però hem d’entendre que aquesta
llibertat no és merament individual sinó
també social, per això no n’hi ha prou amb
una llibertat responsable, hem d’anar a una
llibertat corresponsable. Un altre fonament
bàsic per construir la convivència social.
I la llibertat és un element constitutiu
per l’amistat, doncs, sense llibertat no pot
sorgir l’amor. Les comunitats i les corporacions
socials necessiten fonamentar-se
en una veritable amistat, i això comporta
entendre que hem de ser lliures, però amb
els altres i mai sense aquest altres.
Cordialment,
Jordi Cussó
Jordi Cussó és capellà i economista

Valors
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: La llibertat
data: 18 de maig de 2012
Benvolgut Jordi,
La teva carta em deixa clares dues coses.
Una referida a la conveniència de trobar
noves opcions per renovar i refundar les
estructures socials que necessitem entorn
de la democràcia, la justícia, la pau, el lucre,
la llibertat, la igualtat. I la segona, la formulació
de la llibertat en sentit social com a
pedra de volta d’aquestes noves opcions,
superant per tant el sentit merament individual
de la llibertat, entenent-la no com
un límit personal, sinó com una condició de
possibilitat de la llibertat compartida socialment,
de la llibertat corresponsable. La
meva llibertat, dius, comença i creix amb la
llibertat dels altres. Dedueixo, per tant, que
la llibertat dels altres és la meva llibertat.
Quan el 1920 el socialista espanyol Fernando
de los Ríos es va atrevir a preguntar
a Lenin quan retornaria la llibertat al règim
bolxevic, Lenin respongué: “Llibertat, per
a què?”. I en efecte, hi ha una comprensió
instrumental de la llibertat que no respecta
la seva dimensió essencialment irreductible
i la confon amb un simple mitjà per aconseguir
cretes metes. Si s’havien aconseguit,
segons el parer de Lenin, les bases per arribar
a la societat perfecta a què podia aspirar
tot ciutadà lliure, quin sentit podia tenir
continuar preguntant-se per la llibertat? El
que podia construir la llibertat individual ja
ho havia aconseguit el nou règim, i la realització
comunista donava compliment perfecte
a l’afany de l’autorealització personal.
Traslladada al context social actual,
podríem multiplicar la mateixa pregunta
referida als aspectes bàsics que fonamenten
la nostra vida social: ”Igualtat, per a què?;
transparència, per a què?; justícia, per a
què?; equitat distributiva, per a què?”. I
fixa’t que des de la comprensió individualista
de la persona que s’ha anat imposant
des de totes les instàncies la resposta
seria uniforme: “Igualtat, per al meu profit;
transparència, per al meu profit; justícia,
per al meu profit; abans el meu profit que
l’equitat distributiva; abans la meva llibertat
que la llibertat dels altres”. És a dir, que
hauríem superat el vici del col•lectivisme
per caure en el vici de l’individualisme.
Però el temps de profunda crisi que
ens ha tocat viure potser pot contribuir a
posar moltes coses al seu lloc, perquè la
crisi no és només econòmica, política i
social. Ho és també de costums i de pensament.
I el pensament únic del profit individual
que durant més de quaranta anys ha
anat modelant la nostra ment occidental fa
aigües, tant en els seus pressupòsits (el progrés
no es pot entendre només com a creixement
constant) com en els seus resultats
(el planeta no pot suportar un espoli indefinit).
Anem descobrint que l’explotació al
màxim de la llibertat individualista no ens
ha portat a una societat més justa i més
igualitària sinó a una situació més condicionada,
més fràgil, menys lliure socialment.
Potser entre les noves opcions hi trobarem
la lenta reelaboració de la llibertat comuna
com a condició de possibilitat per a recuperar
situacions de major igualtat.
De totes maneres, Jordi, deixa’m subratllar
el caràcter irreductible de la llibertat,
allò que està al fons de tota persona i que
l’empeny a triar en cada situació concreta
d’acord amb les seves conviccions més profundes.
Aquest caràcter mereix el respecte
personal recíproc i l’empara més absoluta
de part de les institucions. El filòsof i historiador
de les idees Isaiah Berlin, un dels
intel·lectuals liberals més importants del
segle XX, després d’analitzar en un brillant
assaig, els dos conceptes de llibertat, la lli-
L’estàtua de la Llibertat, símbol de Nova York (Estats Units).
OPINIÓ 29
bertat negativa (la no dependència, l‘absència
d’interferències externes) i la llibertat
positiva (el desig de l’individu d’autorealitzar-se,
de ser el seu propi amo), arriba a la
següent conclusió en un apartat que titula
L’un i els molts: ”El món que trobem a l’experiència
ordinària és un món en què ens
enfrontem a eleccions entre fins igualment
definitius i pretensions igualment absolutes,
la realització d’algunes de les quals ha
d’implicar inevitablement el sacrifici d’al-
“Hi ha una comprensió
instrumental de la llibertat
que la confón amb el mitjà
per assolir certes metes”
“Anem descobrint que
l’explotació de la llibertat
individualista no ens ha portat
a una societat més justa”
tres. De fet, és perquè la situació és aquesta
que els homes donen un valor tan immens a
la llibertat d’escollir, perquè si tinguéssim
la seguretat que en un estat perfecte, realitzable
pels homes a la terra, cap dels fins
que persegueixen no entraria mai en conflicte,
desapareixeria la necessitat i l’agonia
de l’elecció, i amb ella la importància fonamental
de la llibertat d’escollir”. Necessitat
i agonia de l’elecció, doncs, que en aquests
moments és més necessària que mai, sense
perdre de vista que la tria serà sempre relativa
en un món de pretensions absolutes.
Una abraçada,
Cinto Amat.
Cinto Amat és advocat

30 OPINIÓ
Paraules mestres —Gregorio Luri
Nosaltres cuidarem
els vostres fills
Malgrat la incertesa
del sistema educatiu,
el pedagog anima el
professorat a fer un pas
endavant i mostrar-se al
costat de les famílies.
El saber humà, vist el que
hem fet fins ara, no dóna
per a crear societats perfectes.
Fem el que fem,
sempre es queda algú a
fora. Fins i tot quan proclamem
a les nostres lleis que tots som
iguals, no triguem a adonar-nos que algú
queda exclòs de la nostra col·lectivitat
d’iguals. Amb la bona voluntat no solament
no n’hi ha prou per organitzar una societat
ben integrada, sinó que molt sovint les
dictadures són intents d’imposar la bona
voluntat d’algun il·luminat. Per això, mentre
l’acció política tingui límits, la llei obligatòria
col·lectiva necessitarà del recurs de
la caritat lliure i individual. La llei pot fer
moltes coses bones, però no pot obligar
ningú a veure’s a ell mateix com el guardià
del seu germà. Convé tenir això ben present
en sentir que alguns que reclamen la
Solidaritat Social amb majúscules s’obliden
de la petita solidaritat casolana i poc
heroica, però molt noble, de qui es posa la
mà a la butxaca i li dóna cinquanta cèntims
a un necessitat.
Però si fins ara no sabíem com fer per
integrar els marginals, avui sembla que no
sabem com fer per no condemnar una generació
sencera a l’exclusió social, ja que l’atur
pot haver deixat de ser una situació conjuntural
per a molts joves que contemplen perplexos
que la llum del final de túnel sembla
inassolible. Per primera vegada, després de
la Guerra Civil, tota una generació sembla
condemnada a viure molt pitjor que els seus
pares. El projecte il·lustrat d’una societat
meritocràtica pot perdre de manera tràgica
la seva credibilitat, amb conseqüències
imprevisibles. La imatge de l’ascens social,
que semblava instaurada entre nosaltres amb
la seguretat d’una llei natural, està deixant
pas a la del descens i això ens situa davant
unes incerteses insospitades.
La crisi ens obliga, doncs, a replantejar-nos
moltes coses i a reafirmar d’altres.
Una de les institucions socials que més
necessita saber, amb una claredat meridiana,
quin és avui el seu paper, és l’escola.
Avui –i no sé si ens en adonem prou– l’escola
no pot dubtar de la seva missió. És cert
que en molt poc temps hem passat de discutir
quans ordinadors calien a cada classe
a veure com ens ho fem amb els mestres
que ens manquen. És cert, també, que ens
resulta molt difícil saber quin futur espera
els nostres alumnes, però no és menys cert
que l’escola no pot abocar a les incerteses
col·lectives una incertesa suplementària
sobre la seva missió. El que sí que sabem
és que sense una formació seriosa no els
espera cap futur.
Ara l’escola ha d’estar al costat de les famílies.
“L’escola no pot abocar a les
incerteses col•lectives una
incertesa suplementària
sobre la seva missió”
Avui als docents ens cal donar un pas
endavant i sortir col·lectivament a la plaça
pública a dir, amb tota claredat, a les famílies
angoixades: “No us preocupeu, passi el
que passi, nosaltres cuidarem dels vostres
fills. Ens en fem responsables. Els deixeu
en mans de bons professionals. Malgrat les
dificultats, pel que fa a nosaltres, cap nen es
quedarà endarrerit”.
Gregorio Luri és pedagog
A la intempèrie
—Irene Alerm
Juny de 2012
Culpabilitat
abstracta
de Kafka
Ja fa dies que tinc tot de llibres que
m’han regalat i que se m’acumulen
perillosament sobre la tauleta de nit.
Per no perdre temps decidint vaig
acordar que me’ls llegiria en ordre de
rebuda i ara, entre metro i tren, mal
llegeixo una biografia de Kafka que
em van regalar per l’aniversari. Cal dir
que no és ben bé una biografia perquè
tal i com està narrat pot semblar una
novel·la que desenteranyina l’autor i les
seves obres, t’hi enfonsa i et fa palpar
l’angoixa, com feia Kafka. T’explica,
dintre dels límits d’allò narrable –fent
voltes, creant imatges– els motius de
l’absurd de les novel·les. Molts cops un
reflex de la vida que sentia viure l’autor
de Praga. M’aturo uns instants en
un moment que, parlant de la narració
El procés, l’autor diu que el protagonista,
Joseph K., és arrestat sense motiu
aparent. Ell mateix, per assegurar-se’n,
regira entre els records per buscar la
falta evident que justifiqui la denúncia i
la presa de la llibertat. Però no troba res.
I tot i l’absurditat, sap a cada moment el
què li toca fer i acaba assumint la culpa
abstracta que el rossega tant que acaba
fent-se seva la quimera de l’arrest. Malauradament
em fa la impressió que això
no només passa a la novel·la. Que més
d’un cop, carreguem culpes alienes o
sense amo a les espatlles i les fem tant
nostres que acabem embolcallant-les,
cuidant-les i fent-les créixer. De la
culpa, el filòsof alemany Heidegger,
al seu llibre de capçalera Ser i temps, en
parla com un element negatiu, de mancança.
Hom se sent culpable amb algú
perquè li deu quelcom –en alemany
schuld vol dir tant culpa com deute!–.
Però el què importa no és a qui sinó el
què, diu. Jo, la veritat, em sento culpable
per la manera descurada com estic
llegint el llibre. Li dec, doncs, a Pietro
Citati, l’autor de Kafka, una bona lectura
del seu llibre.
Irene Alerm és filòsofa

Valors
Escala de valors —Francesc Ponsa
La dictadura
dels partits
El 15-M ha posat en
evidència les debilitats del
sistema polític. Hem d’evitar
que l’esquerda entre la
societat i els partits polítics
no es faci més grossa.
En el primer aniversari del
15-M voldria posar negre
sobre blanc sobre la crisi
de la legitimitat política
dels nostres representants.
Les més que dubtoses
gestions realitzades pels polítics -bombolla
immobiliària, retallades socials, rescat
dels bancs, ocultació del dèficit públic o
casos de corrupció- han erosionat dramàticament
la seva reputació. El més greu de
tot plegat és que per molta gent els polítics
-i per extensió els partits- ja no són
part de la solució; sinó són part activa del
problema. Com a conseqüència, el percentatge
de l’abstenció creix eleccions rere
eleccions sense que això preocupi als partits
més enllà de les declaracions de la nit electoral.
En aquest sentit, el teòleg José Ignacio
González Faus escrivia fa poc a La Vanguardia
que els partits han assumit un paper
que no els correspon: “suplanten l’autoritat
del poble en comptes de només representar-la”.
De la mateixa manera, Ignacio
Sotelo considera que la fragilitat del nostre
sistema democràtic rau en la fragilitat de la
democràcia interna dels partits. En aquest
context, la figura del militant ha passat a ser
secundària i les quotes d’afiliació -per sota
del 5% del pressupost total- no constitueixen
la font principal de finançament perquè
els ingressos públics guanyen importància.
Aquesta nova situació va portar als autors
a buscar noves formules per identificar els
partits; sent la de “càrtel de partits”, encunyada
per Richard Katz i Peter Mair a mitjans
dels anys 90, la més estesa.
Tot i les problemàtiques polítiques que
afecten la democràcia -desafecció, deslegitimació
o volatilitat electoral-, no s’ha
produït una erosió real dels partits. Ans
al contrari: la “cartel·lització” ha comportat
l’assentament dels partits en les institucions
i una dependència dels ingressos
públics. La pèrdua d’afiliació de les formacions
càrtel s’ha traduït en un afebliment de
la seva presència en la societat civil; però
aquesta fragilitat queda compensada abastament
pels recursos aportats per l’Estat.
Això ens porta a la paradoxa que quan
menys pes social tenen els partits més consolidats
(i atrinxerats) estan a les institucions.
D’acord amb això, no és tan greu
perdre electors com perdre quota electoral,
sobretot si aquesta comporta perdre
quota a les institucions. A més, els partits
ja consolidats posen barreres perquè noves
formacions puguin obtenir representació,
és el cas per exemple, dels blocs electoral.
Aquests obstacles legals tenen el risc
de fomentar partits que utilitzin discursos
“No és tan greu perdre
electors com quota electoral,
perquè això comporta perdre
paper a les institucions”
populistes i extremistes per saltar la barrera
de la representació com la Plataforma per
Catalunya, el Front National a França o la
Lliga Nort a Itàlia. En relació amb això, la
gran majoria de partits apareguts a Europa
en els darrers vint anys són partits d’extrema
dreta o esquerra.
Aquest tracte privilegiat ha convertit els
partits en establishment polític alhora que els
ha allunyat de la gent i dels seus problemes
reals. L’esquerda entre polítics i societat
cada vegada és més ample i si no s’adopten
solucions immediates (llistes obertes, limitació
de mandats i càrrecs, eleccions primàries,
mesures de transparència..) es corre el
risc que esdevingui insalvable. El moviment
del 15M ha palesat la indignació de part de
la ciutadania envers una forma de fer política.
Mirar cap a una altra banda és una
actitud terriblement irresponsable que pot
comportar conseqüències dramàtiques.
Francesc Ponsa és periodista
Llocs
Varsòvia
OPINIÓ 31
Varsòvia, l’actual capital de Polònia,
és una ciutat per veure i viure.
Gran i bonica, feta de barris construïts
sobre les cendres d’edificis
que ja no poden parlar d’un passat
gloriós i esplèndid. D’un passat
que ha llegat elegància i memòria,
respecte i una certa sensació de
buit. Varsòvia, un nom sonor i bell,
i que traspua bellesa i una certa
nostàlgia, un cert dolor… però,
també, una mirada il·lusionada cap
al futur.
Varsòvia és una ciutat feta de
barris i grans avingudes, de patis
de veïns on les dones espolsen les
estores quan arriba la primavera i
de petites botigues de queviures
obertes fins tard. Plena de música
estiu i hivern, de flors a la primavera
i de daurats a la tardor.
Una ciutat que sona a música
del polonès Fréderic Chopin, a
resistència i a heroïcitats: no en
va, és la miasto feniksa, la ciutat que
reneix de les seves cendres per
crear una ciutat endreçada i innovadora,
emprenedora i europea,
com la seva gent.
Plena de parcs i de racons agradables,
d’artistes i d’executius,
de velles dames que venen petits
rams de flors o fruits vermells. S’hi
mengen delícies i s’hi beuen xocolates,
piwos –cerveses– i licor: l’intens
fred d’hivern s’hi combat des
de molts fronts, però les llars hi
són calentes i acollidores. Com les
seves esglésies, com els seus infinits
cafès culturals.
Varsòvia, ciutat a voltes encara
menystinguda, ens dóna lliçons
de vida... i molts moments per no
oblidar.
Isabel Yglesias és advocada

32 OPINIÓ
L’altra cara de la ciència —Núria Radó
Entre la ment
i el cervell
L’any de la neurociència
ens interroga sobre l’origen
de la consciència humana
i demostra que la nostra
ment encara és una gran
desconeguda.
Parlem. Ens emocionem.
Imaginem. Tenim sentit
artístic. Creem. Tenim
consciència. Jutgem.
La gran majoria de les
definicions que acostumem
a donar per explicar la naturalesa
humana es basen en conductes originades
a la nostra ment. Aquestes conductes
han estat seleccionades perquè ens
permetien una millor adaptació al nostre
entorn. Ni millor ni pitjor que les particulars
adaptacions de les guineus, els dofins
o les roselles, els éssers humans som com
som perquè hem adquirit unes característiques
genètiques que han persistit en
les generacions següents ja que feien que
els individus que les presentaven, visquessin
més ben adaptats al medi on habitaven,
tinguessin més descendència i transmetessin
aquestes característiques als seus descendents.
És així com hem evolucionat i
ens hem diferenciat tots els éssers vius.
Malgrat els grans avenços que ha fet la
biomedicina durant les últimes dècades,
però, justament la ment humana, això
que tant ens caracteritza com a espècie,
és encara una gran font de misteris. Tradicionalment,
la ciència moderna, influïda
per la dualitat cristiana entre el cos i
l’ànima, havia fet el mateix paral·lelisme
dividint el sistema nerviós entre la ment
i el cervell.
Tanmateix, els últims descobriments en
el camp de la neurociència, la disciplina
científica que estudia la biologia d’aquest
òrgan tou i blanquinós de quilo i mig que
anomenem cervell, ha demostrat que
aquests dos termes en són, en realitat, un
de sol: no hi ha ment sense cervell, ni cer-
vell sense ment. Els descobriments sobre
l’estructura i el funcionament del cervell
han revelat que la consciència humana és
una part irreductible de la nostra realitat
biològica i respon evolutivament als mateixos
criteris adaptatius que qualsevol altre
tret biològic de qualsevol espècie viva.
El fet que el cervell humà sigui un òrgan
conscient i inconscient alhora, sigui autònomament
actiu i plàstic, amb la capacitat
de narrar i projectar, és el resultat de
la selecció natural influïda per un simbiosi
entre els aspectes socials, culturals i biològics
de l’hàbitat on habitem.
Que pensem, ens emocionem, imaginem,
tinguem sentit artístic, creem, tinguem
consciència i jutgem no és més que
el resultat d’un seguit de simples (o complexes)
reaccions químiques realitzades a
les neurones que formen el nostre sistema
nerviós i que fan del cervell la base d’una
“La majoria de les definicions
de la naturalesa humana
es basen en conductes
originades a la nostra ment”
ment dinàmica, flexible i oberta, capaç de
fer judicis morals. I aquí rau la llavor de
l’humanisme, la gran diferència entre els
homo sàpiens i la resta d’organismes vius.
Aquest any 2012, arran de la celebració
de l’Any de la Neurociència, és una gran
oportunitat per endinsar-nos en les grans
preguntes que encara cal fer-nos: què ens
fa realment humans, com s’ha construït la
nostra ment o què passa al nostre cervell
quan ens emocionem.
Núria Radó és biòloga
Per saber-ne més:
· Any de la neurociència a
Barcelona http://www.bcn.cat/
neurociencia/agenda.html
· Any de la neurociència a
la Societat Espanyola de
Neurociència http://añodelaneurociencia.senc.es/.
Cercant l’escletxa
—Joaquim Trenchs
Paraules
líquides
i buides
Juny de 2012
Amb la crisi econòmico-política actual,
escoltar les declaracions passades i presents
de no pocs dels màxim dirigents
en aquests àmbits i alhora conèixer com
es va resolent la seva manca de responsabilitat
per raó del càrrec, esdevé un
exercici de gran paciència i d’aliment
de la indignació que qualsevol ciutadà
anònim i mínimament compromès pot
sentir. No es tracta només, i no és poca
cosa, que on hi havia un sistema bancari
consolidat ara hi hagi un enorme
forat per tapar, sinó que ens confronten
a una autèntica crisi de valors i de
confiança en el propi sistema. La fallida
dels referents i de credïbilitat del discurs
actual posa al descobert el valor de
determinats discursos, plens de paraules
líquides i buides. Paraules que no només
trobem a fora, en els altres, sinó que
també podem trobar-les en nosaltres.
La paraula buida correspon al discurs
narcisista. Narcisisme que infla
l’Ego, dimensió del Jo identificada amb
aquella imatge que, de manera inconscient
i defensiva, preserva i ubica en
una relació instrumentalitzada de l’Altre
per satisfer-se un mateix. Emmirallar-se
permanentment, gaudir del
poder de la completesa, per a tirar
endavant amb una via imaginària de
realització del propi desig. En el fons
un no reconeixement de l’alteritat, falta
de compromís i confiança amb l’altre.
Aquí rau la seva força destructiva. En
l’àmbit social, no és d’estranyar l’incipient
i progressiu bategar de moviments
socials i el creixement d’opcions radicals
i populistes que “venen” seguretat
i autoritat amb mesures demagògiques,
per a una ciutadania desencisada.
Temps convulsos, amb dificultats
per articular paraules plenes i discursos
de fons respectuosos que actuïn alhora
com a factor limitant i alhora, possibilitador
de la realització dels propis subjectes
amb ell mateixos i els altres.
Joaquim Trenchs és psicòleg

Valors OPINIÓ 33
Què pensa...
Lluís Bassat
sobre la tenacitat
El popular publicista creu que la tenacitat és el valor
realment clau per a poder portar a terme qualsevol
projecte, tan personal com professional.
Lluís Bassat (Barcelona, 1941) ha
demostrat al llarg de tota la seva carrera
una tenacitat fora de dubte. Vinculada
a la imaginació, a l’esforç, al desenvolupament
de les intel·ligències. Per
ell, és un valor absolutament clau: “Si
no tens tenacitat, per molts altres valors
que tinguis, no vas enlloc”.
La conversa es desenvolupa en un
dia rúfol, que és quan costa més ser
tenaç, comentem. De manera que li
pregunto per moments en què un no
se’n surt i cal ser tenaç. Assegura que
la vegada que més tenaç ha hagut de
ser és, precisament, quan va obrir la
seva agència de publicitat: “Durant
els cinc primers anys, cada any un
client va fer suspensió de pagaments,
de manera que tot el que guanyàvem
no ho arribàvem a cobrar. Cinc anys!
Vaig estar a punt de deixar-ho, pensant
que allò no era per mi, que era un
mal negoci. Però amb la tenacitat que
vaig aprendre de petit i creient que
jo, d’allò, me’n podia sortir... ho vaig
aconseguir”, rememora.
Lluís Bassat ens posa com a exemple
de tenacitat el procés que va seguir
per a dur a terme una de les seves campanyes
més famoses, la del Som sis milions.
“Vaig estar tres mesos treballant-hi,
vaig arribar a fer mil eslògans i centenars
de campanyes diferents... però
no n’estava satisfet. Un dia, anant a
Zurich amb avió, sento que la hostessa
diu: ‘Estem a punt d’aterrar a Zurich,
una de les ciutats importants de Suïssa,
un país de sis milions de persones’. I
recordo que jo vaig pensar: ‘Ostres,
doncs nosaltres també som sis milions!’. I
vaig veure que ja ho tenia”. I així, moltes
vegades: “Després de mesos de treballar
en una cosa, arriba un dia que se t’encén
la bombeta i ho treus. Ara, per aconseguir-ho,
una persona ha de ser autocrítica,
veure que allò que ha fet no està
prou bé. I si no tens força de voluntat...
no ho fas. No tenir mandra és clau”.
La tenacitat és un valor que Bassat
troba a faltar, també en el món dels
publicistes: “Hi ha gent boníssima,
molt bona, però que es distreu, que
no pot mantenir l’atenció més de mitja
hora en la mateixa cosa”. Una tenacitat,
ens alerta, que no s’ha de confondre
amb l’obstinació cega sinó amb estirar
al màxim les nostres possibilitats. “El
tossut no escolta els altres, va a la seva,
en canvi el tenaç sí que escolta, es deixa
ajudar però sap on vol arribar”.
“El secret de la tenacitat és creure’s-ho,
treballar i continuar treballant,
no aixecar mai la bandera blanca. No rendir-se.
La vida és dura però si t’hi esforces,
les coses surten”. Doncs paraula
d’Stone, que deia aquell. J.SALICRÚ
Contravalors
—Xavier Manté
L’austeritat
com una
amenaça
Els diaris parlen de la crisi econòmica
i de com sortir-ne. Uns economistes
han suggerit el camí de l’austeritat
i altres el del creixement. Els primers
diuen que si ens estrenyem el cinturó
i reduïm el consum, d’aquí pocs anys
podrem tornar a la plenitud i a la felicitat
del consum d’abans, això sí, amb
certa moderació.
La meva reflexió no es refereix a
aquesta imposició forçada, violenta i
injusta de l’austeritat sinó a una reformulació
d’un tipus de vida diferent,
voluntària, suau, tranquil·la i compartida.
I com que cal ser positius, hem
d’aprofitar les contradiccions que ens
ha mostrat aquesta crisi per fonamentar-la
en altres valors. Parlo d’optar personal
i col·lectivament per una vida que
gaudeixi dels plaers de la taula més per
la companyia i la conversa que no pas
pel que hi ha de vianda, que accepta el
decreixement i el consum responsable i
solidari i rebutja la compra a crèdit. De
vegades es parla del decreixement amb
total incomprensió com a sistema econòmic
i també com a recurs curatiu dels
que s’han passat de ratlla en el seu pes.
I no es tracta d’això, sinó de ser conscients
que ja hem anat més enllà dels
límits de consum, dels recursos que ens
ofereix la natura i que l’hedonisme no
ens porta a la felicitat duradora.
A mi sempre m’han agradat les
paraules austeritat i sobrietat. De petit
el pare ens deia que de taula t’havies
d’aixecar satisfet, però mai fart. Ara
però les avorreixo, perquè ens les llencen
com una amenaça i les diuen com
a sinònims de retallades i explotació.
I, sobretot, perquè han portat al sofriment
i a la misèria una bona part de la
població més feble. Per això reclamo
per aquesta austeritat, els valors de la
solidaritat alegre i el compartir natural
de tots els bens que Déu ens ha posat al
nostre abast.
Xavier Manté és enginyer

34 PROPOSTES
Fem la maleta
Els Pirineus
Atlàntics
De Lleó fins a Pamplona, utilitzant
en tot moment mitjans ferroviaris
el nostre viatger ens descobreix els
territoris al voltant del País Basc,
Navarra i el País Basc francès.
Joaquim Amargant
Comencem el nostre recorregut pels anomenats
Pirineus Atlàntics, un mes de maig,
a la ciutat de Lleó, quan les nits són encara
fredes. Això, però, no impedeix anar a veure
la seva majestuosa catedral d’estil gòtic francès,
començada a edificar el segle XIII. També
a Lleó, pels qui no ho sàpiguen, al cor mateix
de la ciutat, hi ha un edifici anomenat, Casa
de los Botines, d’estil medieval dissenyat pel
nostre arquitecte Antoni Gaudí. De Lleó, a
l’Estació de FEVE, cada dia surten dos trens
en direcció Bilbao. És el tren de via estreta
més llarg d’Europa, amb un total de 335 quilòmetres.
Del 1894 fins als anys 80 del segle
passat, aquesta era una línia del tren miner
que portava carbó des de Lleó als alts forns
de Bilbao. Ara s’ha tornar a obrir per els passatgers
amb el nom d’Expreso de la Robla.
Baixem a Porqueras, a mig camí del seu recorregut
per agafar el tren que va a Reinosa i
anar a peu a Fontebre, al naixement del riu
Ebre. Arribats a Oviedo, via Palència, hi ha el
tren de via estreta, també de FEVE, que va a
Santander travessant tot Astúries i los Picos
de Europa. Val la pena fer aquest recorregut
a la tarda per veure la meravellosa posta de
sol entre muntanyes. De Santander a Bilbao
s’hi pot anar amb el tren de via estreta que fa
el recorregut per a tot el Cantàbric. De Bilbao
amb l’Euskotren s’arriba a Hendaia passant
per Sant Sebastià.
Ja en territori legament francès però en el
que se’n diu Euskadi Nord, a Baiona, s’agafa
el tren fins arribar a la població muntanyenca
de Saint-Jean-Pied-de Port, que permet entrar
a Navarra pel pas de Roncesvalles, Orreaga
en basc, on comença una de les branques del
Camí de Santiago. Aquest lloc és famós per la
famosa batalla en què l’any 778, l’exèrcit de
Carlemagne va ser vençut pels bascos.
Juny de 2012
El valor
La pròpia llengua
A Lekunberri, a la serra d’Aralar, a
Navarra, el diumenge dia 6 de maig
celebraven una festa en defensa de
les Vies Verdes aprofitant el traçat
dels antics trens miners o de passatgers
que anaven de l’interior del
país a la costa. Gent de totes les
edats, però majoritàriament parelles
joves amb fills petits hi participaven.
També va ser una festa per
reivindicar l’ús del basc, llengua
pròpia d’aquelles contrades. Amb
satisfacció vaig observar com els
més petits eren qui més la parlava.
Arribem a Pamplona, Iruña en basc. A la
ciutat hi ha moltes coses a veure i a fer. El
casc antic té molt d’ambient i a la plaça del
Castillo hi ha uns plafons anunciant l’anomenada
Ruta Hemingway, un seguit de carrers,
locals d’oci, hotels i bars on el famós escriptor
nordamericà hi feia llargues estades. La
Ruta Hemingway també existeix a trobar a
diferents llocs de Navarra: Auritz-Burgete,
Aribe o el monestir de Leyre al pantà de Yesa;
tots ells llocs recomenats a visitar i que val la
pena anar-hi. A Lekumberri, a la Serra d’Alarar,
també hi va fer estada el premi Nobel i és
on es pot anar amb bicicleta per fer el recorregut
de Plazaola, la Ruta Verda que abans
unia amb tren de passatgers les ciutats de
Pamplona i Sant Sebastià.
UN PAÍS MENYS TOCAT PER LA CRISI
En tots els territoris del país dels bascos, el
que ells anomenen Euskal Herria, on hem
passat, l’atur és baix i la crisi econòmica no
es fa tant palesa ja que amb el concert econòmic
Euskadi i Navarra, recapten tots els seus
impostos. Tampoc no han optat per l’economia
especulativa de construcció d’habitatges
que ha provocat la bombolla immobiliària,
motivada per la reforma de la Llei del Sòl i
crèdit per a tothom, als anys que sigui, del llavors
ministre Rodrigo Rato, sinó per una economia
amb fort paper de la indústria.
Tots els articles d’aquesta secció a
femlamaleta.blogspot.com

Valors
Art
Captaires i déus
L’exposició “Altres figures dels anys
70”, de la Col·lecció Bassat, aplega
a la Nau Gaudí de Mataró obres
de Francesc Artigau, Gerard Sala,
Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà.
Ramon Bassas
La nova temporada de la Nau Gaudí, excel•lent
seu provisional del que ha de ser el futur
Museu d’Art Contemporani de Mataró que
alberga la impressionant col•lecció de Lluís
Bassat, continua acostant-nos a figures rellevants
de l’art català dels anys setanta (vegeu
Valors, juny 2011). Si a l’anterior exposició era
destacable l’adopció de llenguatges rupturistes
als camins proposats per l’art emergent,
l’actual selecció recau en els que reinventen
camins ja trillats, en llenguatges ja coneguts
i en influències, sobretot, properes al pop art
i al surrealisme, sempre dins d’allò que, una
mica absurdament, en diem art figuratiu.
Feia goig veure els autors, el dia de la inauguració,
fotografiant-se la costat de l’autor de
la col•lecció, que havia estat copropietari de
la Galeria Adrià, a Barcelona, gènesi del seu
tresor artístic. Perquè un dels efectes més evidents
del projecte que lidera el conegut publicista
és el de treure de l’ostracisme a artistes
d’una gran qualitat, en aquest cas els catalans
Francesc Artigau, Gerard Sala, Xavier Serra
de Rivera i Miquel Vilà i els valencians Manel
Boix, Artur Heras i Rafael Armengol. Ara que
tot va tan de pressa, aquesta recuperació té el
valor de la novetat, de la descoberta i, és clar,
d’actualització de la mirada en un context
molt diferent.
La proposta d’avui suggereix dues línies de
reflexió. La primera, la mig apuntava més
amunt. ¿És absurd fer la diferència entre figuració
i abstracció? Una mica sí, però deixeu-me
apuntar una cosa: si hi ha alguna diferència
essencial, a parer meu, és en el reconeixement
de la figuració al fet narratiu, al punt de
partida del concret que, de fet, és el punt de
partida de tota experiència que vol anar més
enllà, com l’art pretén. Sempre comença -i
sempre passa- pel més ençà.
La segona reflexió que proposo passa per
interrogar-se sobre l’actualitat del programa
del pop-art i del surrealisme, les dues referències
més constants d’aquestes peces. D’una
banda, per l’imperi del pop a totes les arts,
que fa créixer demandes més cultes. De l’altra,
per la pràctica absència d’art surrealista, avui.
La mirada a la força de les llums i la foscor de
dins i la capacitat d’imaginar “altres mons”
semblen mutilades com a estranyes, oblidant
que, segons Hölderlin, “l’home és un déu quan
somnia i un captaire quan reflexiona”. Aquí
deixo la meva reflexió de captaire i els convido
a veure un eco del llenguatge dels déus.
La mostra es pot veure fins el 19
de maig de 2013 a la Nau Gaudí
de Mataró. Més informació www.
museubassatmataro.cat
PROPOSTES 35

36 PROPOSTES
Alternatives
De la pell
als texans
Les queixes sobre males praxis
en el món de la moda feien referència
abans al maltractament
animal. Ara el debat se centra en
el que se’n diu “Texans Mortals”.
La tendència a enfundar-nos texans desgastats
porta conseqüències nefastes en
l’àmbit de la salut en els i les treballadores
de les fàbriques que les grans empreses
multinacionals tenen situades al Tercer
Món. L’efecte de texà desgastat s’aconsegueix
ruixant una ràfega de sorra a pressió
sobre la tela texana. Aquesta ràfega s’hauria
d’aplicar en compartiments perfectament
estancs, però no es fa així. Tot i que les
grans empreses van prohibir l’ús d’aquesta
tècnica s’ha demostrar que, efectivament,
el procés se segueix portant a terme de la
mateixa manera, en estances poc ventilades,
plenes de pols, en torns de més de 12
hores i sense la protecció de seguretat adequada.
A causa de les males condicions laborals
i la poca atenció mèdica proporcionada,
els i les treballadores pateixen atacs de tos
“Cal que els i les
consumidores comprem
roba neta, que no estigui
tacada de malalties”
constants, dificultats respiratòries i, en el
pitjor dels casos, silicosi.
Al final, però, és un peix que es mossega
la cua. Les empreses en prohibeixen la
pràctica, però els envien dissenys impossibles
d’elaborar si no és amb aquestes
tècniques. A més, per burlar les inspeccions
ordenen a les empreses que apliquin
aquesta tècnica en els torns nocturns.
Hi ha esperança, tot i així. Arran d’un
estudi elaborat per la xarxa internacional
Campanya Roba Neta es plantegen una
sèrie de recomanacions tant a empreses
com a governs per intentar eliminar definitivament
aquesta tècnica. Només cal,
que els i les consumidores en prenguem
consciència i optem per comprar roba
neta, que no estigui tacada de malalties.
Maria Medina és politòloga
Cinema
Els nens
salvatges
Els nens salvatges
Dir. Patricia Ferreira
En cartellera
Patricia Ferreira tracta lluny de
tots els tòpics les difícils
relacions actuals entre pares,
mestres i adolescents.
Hi ha sociòlegs que asseguren que estem
davant d’una generació perduda. Hi ha
joves, de poc més de 15 anys, que miren
a l’horitzó i no hi veuen res. Els amics, la
festa, l’alcohol i el riure artificial, ajuden a
passar els dies d’incomprensió. Els pares
i els mestres, sovint encaparrats en una
lluita sobre en qui ha de caure la responsabilitat
de la situació actual, ja els donen
per perduts. L’adolescència actual, com són
i què s’espera d’ells, i les relacions, cada
vegada més allunyades, d’un triangle de
tres vèrtex -professors, pares i alumnes-
són els eixos de la pel·lícula Els nens salvatges,
de Patricia Ferreira, guanyadora de
quatre premis al Festival de Málaga 2012.
Un film que tracta l’adolescència conflictiva
però d’una forma molt allunyada de
les tòpiques pel·lícules clàssiques sobre
aquest tema, ja que jugant amb el temps
i la incògnita, l’espectador manté l’atenció
fins el final. A més, la jove directora sap
demostrar en poc menys d’una hora i mitja,
tots els matisos possibles d’aquesta relació
a tres bandes. I és que, malgrat en el títol,
l’adjectiu “salvatge” acompanya la paraula
nens, cal preguntar-se qui és el “salvatge”
en aquesta història. Òbviament el resultat
no seria el mateix sense la bona actuació
dels tres protagonistes – arina Comas, Àlex
Monner i Albert Baró-, un bon planter pel
futur cinema català. M.COLL
Exposició
Juny de 2012
El mal gust
del Souvenir
Souvenir
Martin Parr, fotografia i col·leccionisme
CCCB - Fins el 21 d’octubre
Martin Parr proposa en aquesta
exposició al CCCB una reflexió
entorn la fotografia, l’objecte, el
turisme i l’estètica.
El prestigiós fotògraf britànic de l’agència
Magnum, Martin Parr, proposa en
una exposició que s’acaba d’inaugurar
al Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona (CCCB) debatre l’estreta relació
que existeix entre quatre conceptes que
ben aviat es tornaran a trobar: la fotografia,
el souvenir (l’objecte), el turisme
i el mal gust (manca d’estètica). I és que
sembla que quan agafem les maletes i en
posem la disfressa de turista ens convertim
ens uns friquis disposats a comprar
records completament inútils i mancats
de les mínimes lleis del bon gust i
fem fotos lamentables suposadament
prova del nostre pas per aquelles terres.
Per posar això en evidència el reconegut
fotògraf ha dividit la mostra en dues
parts: a la primera es poden veure treballs
de Parr que il·lustren el món del
Souvenir, nom amb el qual s’ha batejat
la mostra; i , a la segona, s’exposen
imatges específiques per aquesta exposició,
acompanyades de peces completament
delirants del col·leccionista Juanjo
Fuentes-. El total de 30 autoretrats –en
un d’elles apareix Parr dins d’un tiburó–,
149 postals, 500 objectes i 300 fotografies
del britànic fetes a turistes. Una bona
proposta per prendre consciència de què
us podeu evitar abans de posar un nou
segell al passaport. RED.

Valors
Actes amb valors
Valors participa al Pla Nacional de Valors
L’Associació Cultural Valors, convidada directament pel Departament d’Acció Cívica
de la Generalitat de Catalunya, s’ha integrat a l’elaboració del Pla Nacional de Valors,
que en aquests moments unes tres-centes persones impulsen, animades i per iniciativa
del Govern català. Els codirectors de la revista, Maria Coll i Joan Salicrú, van assistir
el passat divendres 11 de maig a un acte al Palau de la Música de Barcelona en el
qual els coordinadors dels diferents departaments d’aquest projecte van presentar
les conclusions de la primera fase al conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries.
Pocs dies més tard, el 5 de juny, un breu resum d’aquest primer anàlisi de l’estat
de la societat catalana en clau de valors, també es va presentar al President de la
Generalitat, Artur Mas, en un acte solemne al Saló de Sant Jordi al Palau de la Generalitat
en la qual van intervenir alguns dels coordinadors temàtics del Pla.
Josep Lluis Cleries, conseller de Benestar Social i Família.
No us perdeu ‘Valors a peu de carrer’
Els programes emesos aquest maig a Ràdio Estel han estat:
· L’assetjament escolar (06/05). Aquesta primera de setmana de maig, a Valors a peu
de carrer vam tractar el tema de l’assetjament escolar, allò que popularment s’anomena
bullying. Ho fem prenent com a guia el llibre d’Ana Bergua Magdalenes amb
problemes, editat per Proteus.
· Prepant la V Jornada Valors (13/04). Amb motiu de la V Jornada Valors i Compromís,
organitzada per Valors i Proteus, el segon programa del mes entrevista a Manuel
Cruz, catedràtic de Filosofia, un dels ponents de la cita.
· Edificar la Pau (20/04). Arran del Congrès Edificar la Pau organitzat per la Fundació
Carta de la Pau i la Universitat de Barcelona, entrevistem Francesc Torralba, president
del Comitè Científic de la trobada, celebrada a finals d’abril a Barcelona.
· Congrés de Coaching (27/05). Dediquem també un programa a parlar del II Congrés
de Coaching i Lideratge, que se celebra a finals de maig al Palau de les Heures de
Barcelona. Parlem amb la seva responsable, Hermínia Gomà.
Al proper número de ‘Valors’
En el proper de Valors desgranarem el tema de la prudència. En temps de crisi cal
arriscar? Ara és precisament quan hem de ser més valents? O, contràriament, en
moments de dificultats és quan cal saber exercir l’art de la prudència i ser conservadors
fins que arriben temps millors? Posem el debat sobre la taula.
Valors
Publicació editada des del voluntariat
per l’Associació Cultural Valors, entitat
sense ànim de lucre. Revista especialitza
en la reflexió entorn els valors humans
i l’actualitat vista des d’aquest prisma.
El primer número de Valors va veure la
llum el 24 de desembre de 2003.
EDITA Associació Cultural Valors
DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú
CONSELL DE REDACCIÓ Francesc Amat, Antoni
Codina, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,
Eulàlia Puigderrajols, Ramon Radó, Toni
Rodon, Joan Safont i Marc de San Pedro
COL·LABORADORS Irene Alerm, Francesc
Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés,
Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta,
Gemma Figueras, Mar Galceran,
Francesc Ponsa, Miguel Guillén, Gregorio
Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna
Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols,
Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Toni
Rodon, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon
Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith
Vives i Isabel Yglesias
DIBUIXOS Javier Bustamante, Raúl Campuzano,
Javier García i Sergi Meya
EDICIÓ I CORRECCIÓ Pol Romano, Anna Olm
FOTOGRAFIA Sergio Ruiz
DISSENY GRÀFIC Manuel Cuyàs
IMPRESSIÓ Impremta Prims
GERÈNCIA Maria Coll
COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García
XARXES SOCIALS Toni Rodon
DIPÒSIT LEGAL b-6206-2004
ADREÇA
Portal de Valldeix, 17 2n pis
08301 Mataró
telefon 620 749 138 · fax 93.798.62.59
AMB EL SUPORT DE
37
Els vostres comentaris seran benvinguts a
redaccio@valors.org. Ens trobareu també a
Facebook i Twitter.
El preu de la subscripció és de 32 euros
anuals (onze números). Us podreu subscriure
a través de la pàgina web de la revista
(www.valors.org) o enviant un correu a
subscripcions@valors.org amb les vostres
dades de contacte.

38
El conte de Pol Torrent
Publicitat 2.0
Com cada matí la Chloe es lleva en el seu llit perfumat
fent un badall llarg com una cua de gat i gros
com un núvol de papallones. Una escalforeta tonificant
l’ha travessada de cap a peus escolant-se per
tots els porus de la seva pell radiant i, tot seguit,
s’ha aixecat del llit d’un saltiró. Duu la seva camisola
verd maragda fina i suau amb transparències i
lluentons a les vores. Tota descalça, amb les ungles
d’un roig alegre, surt del dormitori i se’n va cap a la
cuina. Pel passadís de miralls, els ratolins ja juguen
amb les volves de pols que els primers rajos del sol
incendien amb espurneigs preciosos. Les ajunten
en conglomerats, les pinten i aleshores les deixen
flotar amunt i avall del passadís com bombolles
vibrants de colors radioactius. Chloe somriu i les
esquiva amb gest gràcil. La seva camisola s’insufla
amb una sèrie de formes embriagadores que deixa a
tota la colla de ratolinets bocabadada. Quan arriba
a la cuina es prepara la cafetera i mentre es va fent
el cafè planifica seu esmorzar: maduixes i torrades
amb mel i mató, i... I avui també un tall de meló!
Per què no? Crida al ratolí espieta que treu nas i
bigotis per la porta i li ordena que vigili el cafè. Ella
esmorza sempre després de dutxar-se, quan el cafè
ja s’ha refredat un mica. El ratolí és posa ferm, complirà
de grat les ordres. Qui li negaria una favor a
la Chloe? A la cambra de bany la Chloe es despulla
de la camisola, es fica a la dutxa-ràdio i posa l’aigua
a una temperatura suficientment simpàtica.
S’escolta el començament de la seva cançó preferida.
Els rajos d’aigua es pinten amb les melodies
de la música. És una música de metamorfosis:
de maneres atrevides però al mateix temps
subtils i amables. Quan l’aigua esquitxa els bonics
pits de la Chloe aquesta deixa escapar un miol de
satisfacció. Les successions de colors comencen
a relliscar per les flonges sinuositats del seu cos
bru. La seva pell de llamp es tenyeix de nou a cada
Juny de 2012
compàs de la cançó. La peça s’acaba i els colors
es dilueixen. Una veu tan seductora com avorrible
irromp el silenci amb paraules roses i grises:
–Bon dia Choe. Com estàs avui preciosa?
–La Chloe s’esvera un mica, com de costum.
–Bé... –respon.
–És clar, no m’estranya. Puc olorar el fantàstic
cafè que t’has preparat. Mmmh... Cafè Rigolé! El
de tota la vida -s’escolta una rialleta d’autocomplaença
i després d’una llarga exhalació prossegueix–.
–Què bonica que ets, Chloe!
–Gràcies...
–Ets una flor de perfum embriagador Chloe... No
saps com t’estimo preciosa. Però digue’m estimada.
De debò penses que aquest xampú és el més adient
pel teu cabell? Hauries de provar Sedosín amb la
seva nova fórmula que deixa el cabell suau com la
seda.
–Sí?
–És clar estimada. Et quedaria el cabell tan flonjo i
suau... tan tendre com els seus llavis
–La veu sospira de goig.
–Escolta estimada-somriu- em sembla que t’has
quedat sense ganivetes per depilar. Oi?
La Chloe mira cap avall i les seves orelles es cargolen
de vermella vergonya.
–No tens perquè avergonyir-te estimada meva,
mai hi ha hagut secrets entre nosaltres. Però quan
surtis compra’t unes Gilletelady. Venen amb un
pot de crema aloe vera de franc. Hauries d’aprofitar
aquesta fantàstica oferta bonica. I ja que vas al
super... Per què no compres també...
La veu s’interromp i tornen a sortir els rajos colorejats
amb la música preferida de la Chloe que sospira
per fi alleujada. Les càlides ones tornen a abraçar
tot el seu cos bronzejat abans d’escolar-se com
un riu multicolor pel desguàs.
Pol Torrent és filòsof

Valors 39
IL·LUSTRACIÓ: MISAEL ALERM