EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

8 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
E ls
analistes ho tenen clar: hi ha estats més
prudents que d’altres en les seves estratègies
de guerra cibernètica, però els
principals serveis secrets del món lliuren
aquest tipus de batalles des de fa dècades. En
un dels casos més controvertits, destapat l’any
2007 pel setmanari Der Spiegel, hi intervenien
els serveis d’espionatge de la Xina i els ordinadors
de la cancelleria alemanya. Gràcies als
anomenats troians, els experts de l’Exèrcit xinès
presumptament s’havien introduït en les
computadores de la potència europea per conèixer
secrets polítics i diplomàtics. Però hi ha
molts més casos. De Girona a Washington, de
Praga a Canberra, els exemples són abundants.
Els troians (un terme inspirat en la llegenda
del cavall de Troia) són programaris informàtics
que, sovint, arriben als ordinadors camuflats
en arxius adjunts de correus electrònics.
Un cop estan instal·lats en un sistema, poden
recordar el que fa el seu usuari, recopilar les
dades amb què treballa i enviar-les a qualsevol
altra màquina. Fins i tot permeten el control
remot d’un ordinador des d’una computadora
diferent situada a l’altre extrem del
món. Aquestes propietats els han convertit en
bons instruments per a activitats tan variades
com l’espionatge industrial o la lluita antiter -
rorista.
Un troià pot passar inadvertit a l’ordinador
d’un usuari comú. No obstant, teòricament és
més difícil que funcioni en les màquines d’una
empresa multinacional, d’un organisme públic
o d’un grup terrorista. Per evitar la cibervigilància,
les suposades víctimes només haurien
de fer servir per a la xarxa ordinadors nets,
sense dades característiques. Sobre el paper,
qualsevol internauta amb les eines de programació
adequades podria trobar sense dificultat
el troià infiltrat al seu sistema. I, a partir
d’aquest punt, podria aprofitar aquesta circumstància
per enviar als espies informació
errònia. Amb tot, la realitat demostra que
aquests programaris segueixen sent eficients.
Els crítics veuen en els troians un intent
d’ampliar el camp d’acció d’alguns serveis secrets.
Amb tot, encara s’ha d’aclarir la validesa
jurídica de les proves que aconsegueixin
d’aquesta manera les forces de seguretat.
Nombrosos juristes veuen improbable que un
jutge admeti proves obtingudes en línia perquè
resulta molt complicat esbrinar si són originals
o si han estat manipulades pels investigadors.
CONSTANTMENT AMENAÇATS
Set de cada deu ordinadors domèstics connectats
a Internet presenten algun tipus de
codi maliciós (malware) i en la meitat d’aquestes
computadores hi ha codis amb un risc
elevat. Així ho revela un estudi elaborat per
l’Observatori de la Seguretat de la Informació
de l’Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació,
en el qual s’afegeix que més d’un
50 per cent d’aquests aparells tenen troians;
un 40 per cent, adware, és a dir, programaris
que durant el seu funcionamient despleguen
publicitat; un 25 per cent, eines d’intrusió; un
10 per cent, programes espia; i un altre 10 per
cent, virus.
Els especialistes adverteixen que els dispositius
de defensa convencionals (basats en antivirus
i tallafocs, això és, elements emprats en
una xarxa de computadores per controlar les
comunicacions), molt sovint desactivats o sense
actualitzar, comencen a ser insuficients. A
més a més, només un 35 per cent d’usuaris
duu a terme les pràctiques de protecció que
suposen un comportament més actiu, com ara
les còpies de seguretat. És a dir, que els ordinadors
de més de la meitat de les llars catalanes
i espanyoles estan en perill.
Gina, una estudiant de Puigcerdà de 21
anys, comenta: «Reconec que he tingut virus
estranys que no sé d’on provenen. Ara, per
exemple, se m’obre una finestra a l’ordinador
en què surt una dona cantant». «Per a mi, els
virus no són un maldecap. Ho tinc controlat»,
matisa Josep, un administratiu gironí de 36
anys. Rosa, de 59 anys i veïna de Barcelona,
es mostra més categòrica: «La veritat és que jo
no funcionaria sense l’antivirus».
CIBERMALALTIES SENSE CURA
El fundador de Microsoft, Bill Gates, va anunciar
l’any 2004 que, al cap d’un parell d’anys,
el problema de l’spam estaria resolt. No obs-
La pantalla
espia
La proliferació dels virus i els correu brossa i, fins i tot, uns
cercadors que s’han tornat massa tafaners, entorpeixen la feina
diària i arriben a amenaçar la privacitat dels internautes.
tant, la realitat ha demostrat que la predicció
no podia ser més errònia. Ara se sap que la
solució no és tan senzilla, en gran part perquè
hi ha una modalitat de virus informàtic que infecta
els ordinadors i els converteix en peces
d’una xarxa que envia milions de correus brossa
sense que els usuaris s’adonin del que està
passant. El fenomen perviurà durant molt de
temps perquè forma part d’un negoci rendible.
L’spam el formen els missatges de correu
electrònic que no ha sol·licitat l’internauta i
que el conviden a participar en negocis dubtosos,
a col·laborar en causes solidàries, a comprar
medicaments, a sotmetre’s a operacions
de cirurgia estètica, etc. Els enviaments massius
s’han convertit en una plaga amb un efecte
econòmic devastador. Hi ha estudis que as-
TEXT: J.L. MICÓ/A. VÁZQUEZ
senyalen que les pèrdues per a les compa -
nyies oscil·len entre els 150 i els 900 euros per
treballador, ja que els empleats han d’invertir
molts minuts a eliminar aquests correus i, de
vegades, n’esborren algun que realment era
útil.
L’spam original va ser una carn enllaunada
molt popular en la primera meitat del segle
XX i que encara ara és fàcil trobar en molts
països. El terme, una fusió dels mots anglesos
spiced (amb espècies) i ham (pernil), va inspirar
el grup britànic Monty Python per a una
escena humorística el 1970. Mentre una clienta
d’un restaurant tractava de demanar qualsevol
plat que no portés spam, diversos víkings
cridaven al seu costat aquesta paraula
insistentment: «Spam! Spam! Spam! Spam!». A
partir d’aquí, els programadors informàtics la