EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

2
3 4
cenari, sinó que s’ha reservat exclusivament la
funció de director: «He volgut veure-ho tot des
de fora i no aparèixer en escena perquè em
semblava que era la millor manera d’aconseguir
el que volia». Dos dies abans de l’estrena,
Santos continuava parlant amb els actors i amb
els tècnics que intervenen en el muntatge per
precisar-ne aspectes, per corregir coses... Confessava
que ha estat una feina molt intensa.
TEATRE DEL LLENGUATGE
Després d’insistir que «l’obra de Brossa, i especialment
el teatre, no és massa coneguda a
Catalunya, on del que més se’n sap és de la
seva poesia visual», el músic de Vinaròs detalla
algunes de les característiques dels textos
teatrals del poeta barceloní: «El seu teatre destaca
pel llenguatge, per la manera com l’utilitza,
amb uns plantejamets totalment impensables
avui. En l’obra que representem, per exemple,
cada acte no té res a veure amb els altres,
és la llengua, l’important, el ritme intern de la
llengua és més important que la història».
Per tot plegat, Santos admetia abans de l’estrena
que no es tractava d’una obra fàcil per al
públic: «El públic n’ha de saber una mica, i ha
de venir molt obert de ment al teatre, conscient
de la modernitat de Brossa i del que la seva
obra ha representat per a aquest país. Ell ha estat
reconegut fora d’aquí i la gent ho ha de saber.
No sabem si la gent entendrà segons quines
coses si no té determinades coordenades,
determinats coneixements, i per això potser és
una obra més assequible per a un públic de
certa edat que no pas per als més joves». Precisament
per aquest desconeixement creu que
el muntatge, després de la seva estrena a Salt i
5
de la seva presentació a Barcelona, s’hauria de
programar en altres indrets de Catalunya.
A Carles Santos se’l veu molest quan parla
d’aquesta ignorància que hi ha sobre tants aspectes
de l’activitat creativa i de la personalitat
de Joan Brossa, i s’afanya a explicar-ne detalls
i anècdotes que demostren com n’era d’especial.
Així, comenta que si al seu espectacle hi
ha fragments d’El diablo sobre ruedas és perquè
«Brossa anava molt al cinema, a veure programes
dobles, i va ser qui va descobrir aquesta
pel·lícula de l’Spielberg (de l’any 1971) i ens
la va recomanar a tots, que ens vam passar una
setmana anant al cinema a verure-la. Li agradava
molt perquè no hi ha argument, ni paraules,
només so i imatge» (la pel·lícula transcorre
en una carretera solitària d’una zona
desèrtica dels Estats Units i explica la persecució
sense motiu aparent de què és objecte el
conductor d’un cotxe per part del conductor
d’un camió). Carles Santos afegeix que «a mi
m’interessen molt aquests aspectes d’en Brossa,
això que tot un poeta anés a cinemes de barri,
i que li pugués agradar el cinema de l’Spielberg,
que li va continuar agradant després,
perquè anava a veure totes les seves pel.lícules
i li va encantar ET. No conec cap altre poeta
català que fes aquestes coses», sentencia.
Sense deixar el cinema, Joan Brossa també
admirava els germans Marx, en especial Harpo,
que «el tornava boig». I de fet a Brossabrossotlobrossat
Carles Santos hi ha introduït
una escena escrita per Joan Brossa en la qual
fa broma sobre tres artistes amics seus, Antoni
Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç, inspirantse
en la manera de fer dels germans Marx. Així,
els tres artistes van creuant l’escenari segons
6
ho va dient un narrador, i cada vegada ho fan
de manera més estrambòtica: en bicicleta, portant
una barba postissa i una peixera, jugant,
disfressats, reflexionant sobre la quiromància...
«Aquesta escena la va escriure als anys quaranta»,
s’admira Carles Santos, que es demana
«qui ho faria, això? És simplement deliciós. Se’n
fot dels seus propis amics, sobretot d’en Tàpies
i ho fa amb molta gràcia. És un altre món».
En una altra mostra de la seva múltiple personalitat,
Joan Brossa tenia una excel·lent
col·lecció d’objectes relacionats amb la màgia,
que va cedir al Museu del Joguet de Figueres.
DOS PERSONATGES I UN PIANO
L’evident admiració que Santos sent per Brossa,
bastida en part en l’estreta relació personal
que tots dos van mantenir, es tradueix també
en l’únic element d’escenografia que hi ha en
el seu muntatge: un piano-llibreria, que a més
té escales i sobre el qual s’enfilen els actors en
alguns moments del muntatge: «El piano sóc jo
i la llibreria ell; d’aquesta manera simbolitzo la
nostra relació amb els nostres respectius mitjans
de treball units en un element escenogràfic,
que de fet és l’únic que hi ha».
Brossabrossotlobrossat l’interpreten Inés
Bor ràs, Antonio Comas, Josep Maria Mestres i
Mònica López, que és la més popular de tots
quatre i manté també una particular relació amb
Santos: «La conec des de fa molts anys. Sempre
venia als meus espectacles i alguna vegada havíem
parlat de la possibilitat de treballar plegats.
Ella com a actriu m’agra da molt, i al final
ens vam posar d’acord per col·laborar en aquest
espectacle, i em sembla que ha estat un gran
encert perquè està tremenda», sentencia.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fotos:
1
Carles Santos al
Teatre de Salt, dijous
de la setmana passada,
dos dies
abans de l’estrena
de «Brossabrossot -
lobrossat».
2
D’esquerra a dreta,
Inés Borràs, Josep
Maria Mestres, Mò -
nica López i Antonio
Comas, en una es -
cena del muntatge.
3
Antonio Comas i i
Inés Borràs, sobre
l’únic element d’escenografia
de l’espectacle,
un pianollibreria
que vol simbolitzar
la relació
entre Carles Santos i
Joan Brossa.
4
Mònica López, en un
moment en el qual
recita poemes de
Brossa.
5
L’escena en la qual
Brossa fa broma
sobre Antoni Tàpies,
Modest Cuixart i
Joan Ponç.
6
Un altre moment de
«Brossabrossotlo -
bros sat».