EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Lectures 20 Dominical Diumenge 4 de maig de 2008 Matías Vallés Periodista Isabel Coch Psicòloga www.ddivan.com Xavier Carmaniu Mainadé Historiador i periodista Generació Chacón XIX Victorià MATÍAS VALLÉS O ministre o res. Tres centenars de persones han ostentat aquest rang al llarg de la democràcia, però la proliferació de titulars no disminueix l’afecció a les carteres simbòliques. Per això mateix, l’abandonament del ministeri no es consola amb ser portaveu parlamentari, com han fet amb José Antonio Alonso –encomanen el grup socialista a qui ni tan sols n’és militant–, ni amb fundacions com la de Jesús Caldera, encara que replicar a la Faes d’Aznar sigui més estimulant que barallar-se amb Rajoy. Només hi ha un grau d’autoestima superior al ministerial, que consisteix a posar per a Vogue, un honor compartit per Obama i per les integrants del primer govern de Zapatero. Els ministres descavalcats –Alonso, Caldera, Narbona– camuflen la seva mortificació d’estoïcisme, fins al punt que costa descobrir si han perdut el poder o l’han tornat, com ordenava Epictet. Reciten a cor que «Zapatero me’l va donar, Zapatero me’l treu, sigui el seu nom beneït». A continuació, són piconats per la generació Chacón, fruit del consens amb la generació Soraya i compostes totes dues per joves de trenta anys encara que no sempre prou preparats. El trauma de l’exili cursa amb sorna en l’extitular de Defensa, que al·ludeix a la seva «promoció» a portaveu amb una maçada d’ironia en cada síl·laba, a falta de saber si el seu pelegrinatge forçós al Congrés oculta un pacte de recuperació a mitjà termini per a l’edèn governamental. El disgust del ministre de Treball sortint el porta a ser el primer del seu ram que anuncia una pujada de l’atur en els pròxims mesos, abans de conèixer-ne les dades. Si el matrimoni és la millor recepta contra l’amor, la política és l’antídot perfecte per liquidar amistats incombustibles. L’acreditada temeritat de Zapatero es plasma en la convivència en un mateix gabinet dels immiscibles Sebastián i Solbes, l’equivalent sense carnet d’Aguirre i Gallardón. També la rivalitat a l’àrea econòmica ha cedit davant l’empenta de la generació Chacón, més sig- nificada per l’edat que pel sexe. De fet, la nova titular de Defensa està acostumada a treballar amb homes. Durant la seva etapa al ministeri d’Habitatge, els alts càrrecs del seu departament eren tots homes, perquè el feminisme presidencial no filtra correctament i es desaprofita a mesura que es baixa en l’escalafó. La generació Chacón ha passat per damunt de la generació X. De sobte, els de quaranta anys són vells fins i tot per a ministres. Zapatero –envellit per al càrrec que ocupa, d’acord amb els seus propis cànons cronològics– ha tingut sempre millors índexs d’audiència a Itàlia que al seu país natal. Per això Berlusconi s’ha encomanat també de la trentena fins als límits del bisturí i la xeringa, que recupera el poder amb un físic més rejovenit que fa tres lustres. Els alevins ministerials comparteixen amb les generacions precedents la fe que seran de trenta anys eternament. No obstant això, la joventut és un avantatge fisiològic de partida en una meritocràcia acreditada, no un passaport. Així passa almenys en l’esport, per esmentar la segona disciplina més competitiva després de la política. En la confecció d’un Govern amb majoria femenina, Zapatero arrenca la legislatura amb una jugada equivalent a la retirada de les tropes de l’Iraq fa quatre anys. Ho ha reconegut el mateix Berlusconi, encara que des d’una perspectiva masclista que obliga a recordar que la desigualtat és molt més rampant en països com Itàlia o França –on els coreligionaris de Ségolène Royal li preguntaven qui es quedaria amb els nens si accedia a la presidència–. El tret de sortida de la generació Chacón es va produir fa mesos a La Moncloa, però es van menysprear els indicis d’una roda de premsa a dos faristols, en la que el president va concedir honors estel·lars a la seva llavors ministra de l’Habitatge. Sota la coartada d’unes propostes inflades, aquella presentació en societat de la Immobiliària ZP&Chacón ja presagiava un futur esplendorós per a l’avui titular de Defensa. «Photoshop» a la vida embla ser que, al Regne Unit, l’Associació de Publi- Scacions Periòdiques comença a plantejar-se fer cas a les peticions que se li han formulat tant des del Consell Britànic de la Moda com també des del sector sanitari en el sentit que cal revisar el fet d’utilitzar el Photoshop per efectuar retocs als cossos dels famosos ja que amb el procedir que han efectuat fins a la data, es considera que ofereixen una imatge distorsionada i poc realista del cos, principalment del cos femení. I és que, d’entrada, semblaria com si el Photoshop tractés d’alegrar-nos la vida, com si en un tallar, copiar i enganxar es pogués accedir a una altra dimensió on tot resulta possible, on res és inabastable. Així doncs, si a la imatge, els pits de l’actriu de moda resulten massa esquifits, cap problema, perquè el mestre del Photoshop, en un tres i no res, li augmentarà la talla a manera de cirurgià plàstic, i si el sacsó del polític de torn té massa afany de protagonisme podrà acabar decapitat com una Maria Antonieta qualsevol... Gairebé semblaria com si quan la vida ens resulta gris, llavors amb un cop de mà, amb l’ajut de tan miraculosa eina, podrem acolorir-la de tal forma que se’ns aparegui fantàstica, fins i tot atorgant-li aquell punt de lluminositat, de lluentor que potser mai va arribar a tenir. És clar, a hores d’ara s’entén perfectament que el món de les imatges té un poder excepcional. Els nostres ulls, el nostre sistema visual, les nostres connexions neuronals estan dissenyats per transmetre el que capten i, en primera instància, per donar-ho per bo i per fiable però, ai las!, què succeeix quan el món visual que ens penetra és retocat o apedaçat o senzillament fictici...? Ens ho empassem? Entenc, doncs, que els efectes que ens causen les imatges retocades apareixen condicionats per dos factors. Un podria ser el grau de consciència de la nostra realitat vers la imatge proposada i l’altre podria ser el nivell de fortalesa personal, altrament dit base psicològica, que ens presenta la persona. El cas és que quan algú s’adona que li donen gat per llebre, sovint reacciona posant-se a la defensiva i empra recursos emocionals per sortir-se amb la seva, mentre que quan el retoc o l’engany és subtil i pràcticament imperceptible, passa desapercebut i ens va amollant –dia a dia, imatge a imatge–, ens va acostumant a allò que veiem ISABEL COCH i que tot i no ser real, en la nostra ment es va integrant com a normal... i llavors, moguts per la tendència gregària que presenta el ser humà, tractem d’ajustar-nos a allò que ens presenten com estàndard. El tema és que la realitat que se’ns presenta tot sovint, no en té massa –de vegades, res– de real... Ens trobem envoltats de clixés, cànons, premisses, prejudicis, etc. que pràcticament només serveixen per encotillarnos una mica més i per deixar de ser, també una mica més, nosaltres mateixos... El cas és que sovint, el món que gira al nostre voltant ho fa amb tal velocitat que ens mareja i conseqüentment acabem atordint-nos i perdent el propi equilibri, si és que mai el vàrem tenir... I aquest món que giravolta constantment de vegades es posa juganer i s’entesta a fer-nos creure que el que perceben els nostres sentits és real, encara que sigui sota els efectes de la distorsió perceptiva. I, així les coses, ens podem trobar que a les persones, el Photoshop de la vida –amb l’ajut de les pressions o del trauma– els amputi –tallar– certs paràmetres personals i els apliqui –copiar i enganxar– certs registres mentals predeterminats. Llavors ens podem trobar amb exemples de l’estil d’aquell vailet que tot i gaudir amb la dansa, la família el dirigeix o li aconsella uns estudis més estandars, menys vistosos... o ens trobem en casos com el d’una nissaga de, posem pel cas, professionals lliberals, que li fa entendre a la filla que aquell és el camí que li convé, que si continua amb el proposat fa dues o tres generacions enrere, no li faltarà de res... Vides retocades, vides prefabricades per les mans d’aquells qui s’autoproclamen experts de la vida per haver-la ja viscut. Doncs no! Això és gairebé una fal·làcia ja que no existeix la categoria d’expert en la vida perquè cadascú acaba essent únicament i exclusiva expert de la seva vida i prou, si és que mai s’arriba a assolir personalment aquesta categoria... La qüestió es complica quan la persona a qui se li va efectuar el tallar, copiar i enganxar se n’adona. De vegades, se n’adona molt tard i es troba com una titella en mans de la vida; acolorida per les mans d’uns aprenents de Photoshop que jugaven a ser dissenyadors de vides alienes! Gironins del segle Estorch Massegur XAVIER CARMANIU scrivia frenèticament, com si Evolgués atrapar els seus pensaments. A terra, mig rebregat, hi havia el diari on, de ben segur, havia llegit alguna notícia política que l’havia encès prou com per agafar la ploma. Victorià Estorch Massegur va néixer a Olot l’any 1860 i, després de fer els estudis de Primària, va cursar el Batxillerat a l’Institut Provincial de Girona. Quan va haver acabat l’ensenyament Secundari, es va matricular a la Universitat de Barcelona per fer Medicina, però les seves inquietuds pel món econòmic van provocar que abandonés la carrera. Una de les primeres feines que va tenir en la seva etapa barcelonina va ser la de comerciant de vins. La seva visió comercial el va impulsar a fundar la seva pròpia bodega. Tot això passava quan el país vivia la Restauració, iniciada el 1875 amb el retorn de la monarquia borbònica després de la Primera República. El polític conservador Cánovas del Castillo pretenia instaurar un sistema de monarquia parlamentària dominat per dos partits, un de liberal i l’altre de conservador. El seu referent era el bipartidisme anglès, però controlat a través de fraus i manipulacions perquè res s’escapés del guió prestablert. Davant d’aquesta situació, Victorià Estorch defensava que era millor prioritzar l’economia per damunt de la política. Era del parer que l’administració pública no era prou eficient. A més, tot i ser monàrquic, era contrari al sistema parlamentari, al liberalisme i als drets més fonamentals dels treballadors, com ara el dret de vaga. Segons el seu punt de vista, la millor manera d’avançar era mitjançant el proteccionisme econòmic. És a dir, impedint l’entrada de productes estrangers a més bon preu i, al mateix temps, no permetre la fugida de capital autòcton més enllà de les fronteres espanyoles. Victorià Estorch va reforçar tots aquests pensaments a partir de 1898, quan es van perdre les darreres colònies d’ultramar. A partir d’aleshores va escriure nombrosos llibres i articles defensant els seus postulats de manera vehement. Bon exemple d’això són els volums titulats Pero-Grullo a los españoles i ¡Españolizando!. També es poden destacar Hacia la industrialización de Madrid, el centro y el sur de España, del que es van fer dues edicions, i el recull d’articles Escritos económicos, publicat el 1911, a l’impremta Rahola de Girona. Per tot plegat, els especialistes l’inclouen en l’anomenat grup de fabricants-propagandistes, format, entre d’altres, per Joan Sallarés, Pau Sadó o Frederic Nicolau. Victorià Estorch Massegur va morir a Barcelona el 1929, quan tenia 69 anys.
El retorn dels llangardaixos La mítica sèrie de ciència-ficció dels anys vuitanta «V» prepara el salt a la gran pantalla convertida en una nissaga i, a més, s’edita per primera vegada en DVD, amb tres versions diferents. D iana, Donovan, Julie, Willy... els sonen aquests noms? Més pistes: visitants, llangardaixos, ratolins, resistència... Efectivament: estem parlant d’V, la mítica sèrie que va fer història als anys vuitanta –protagonitzada per Jane Badler, Marc Singer, Faye Grant, Frank Ashmore, Michael Ironside, Michael Durrell, Jenny Sullivan o Robert Englund– i que ara torna, i per partida doble. Warner edita, per primera vegada, en DVD, tres edicions de la sèrie. I Kenneth Johnson, creador de la història original i director de la sèrie de televisió, vol convertirla ara en un èxit de la gran pantalla. V Invasión Extraterrestre va ser una sèrie de televisió de ciència-ficció emesa entre 1983 i 1985, produïda als Estats Units. A Espanya es va estrenar el 2 de febrer de 1985 i es va tornar a emetre a mitjans dels 90 i al 2006. Johnson explicava en la sèrie com uns extraterrestres d’aparença pràcticament humana arribaven a la Terra des del quart planeta de l’estrella Sirià en una flota d’enormes plats voladors que se situven sobre les principals ciutats del món. Deien que venien en so de pau i a la recerca d’uns productes químics que escassejaven al seu planeta i que sobraven a la Terra, amb la idea d’intercanviar-los per avenços tecnològics. Però a poc a poc anaven prenent llocs estratègics fins que mostraven la seva verdadera i terrorífica cara. El periodista Michael Donovan (Singer) es colava en una nau nodrissa dels Visitants i descobria que sota de la seva disfressa de persones hi havia rèptils carnívors, aficionats a menjar rosegadors, aus i taràntules. LA MENJADORA DE RATOLINS Qui no recorda la malvada Diana (Badler) degustant ratolins com si fossin olives? O la doctora Julie Parish (Grant), convertida en líder de la resistència? O el bonàs de Willy (Englund), un visitant que destacava per la seva bondat? Els DVD-addictes poden trobar la sèrie completa en deu discos, la minisèrie original més la batalla final en cinc discos i una tercera edició amb els episodis finals en cinc CD més. Tot això en l’idioma original (anglès), en versió doblada o amb subtítols en castellà. Entre els continguts extres de la minisèrie, a més d’un reportatge de quasi mitja hora sobre el rodatge, hi ha un audiocomentari del TEXT: CARLOS DEL AMO/DdeG director, que revela que V va ser concebuda com un programa sobre la situació política del seu país en un moment en el qual s’experimentava un ascens al poder d’un moviment molt a l’estil nazi, però com que estava de moda La Guerra de les Galàxies li van demanar que inclogués extraterrestres en el guió. Els més observadors s’adonarien que l’emblema dels visitants s’assemblava molt a una creu gammada, i que el personatge de Diana té clares influències del doctor Josef Mengele. Kenneth Johnson ha decidit, a més, que vol convertir les aventures dels llangardaixos i la resistència en tota una franquícia cinematogràfica. «Des que posseeixo els drets per realitzar una pel·lícula de V, treballem per fer un remake en cinema de la minisèrie original i estic molt content perquè tindré l’oportunitat de dirigir-la», ha assenyalat en una entrevista al portal The Deadbolt. Johnson també ha subratllat que els avenços tècnics ac- tuals li permetran portar la història al cinema «d’una forma que llavors era impossible». Johnson no amaga que la seva intenció és convertir V en tota una saga cinematogràfica i que, després de la versió per a la gran pantalla de la sèrie original, hi haurà almenys dues seqüeles. Seran dues pel·lícules que estaran basades en la novel·la que donava continuació a la història, V: The Second Generation, que reprèn els fets 20 anys després i que, posteriorment, també podria portar-se a la petita pantalla. «Espero que siguem capaços de fer dues pel·lícules, perquè hi ha prou material a la novel·la per garantir dues seqüeles separades. Aquest és ara mateix el meu objectiu i és el que farem», ha sentenciat el director. Amb el seu salt a la gran pantalla, V s’afegeix a altres mítiques sèries dels vuitanta com El coche fantástico o El equipo A, de les quals Hollywood també prepara la versió cinematogràfica. Televisió 21 Dominical Diumenge 4 de maig de 2008
Page 1 and 2: Diari de Girona Diumenge 4 de maig
Page 3 and 4: 2 4 5 la Bisbal a retirar-se -recor
Page 5 and 6: NAJAT El Hachmi Escriptora, publica
Page 7 and 8: 2 3 4 cenari, sinó que s’ha rese
Page 9 and 10: van adoptar per referir-se al bloqu
Page 11 and 12: É s Primera fase de l’itinerari
Page 13 and 14: F ruita Delícia del paladar La fru
Page 15 and 16: E l Rituals perversos El trastorn o
Page 17 and 18: 5 MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA TEMP
Page 19: Beowulf Directors: Robert Zemeckis.
Page 23 and 24: Dijous 8 de maig 09.30 16.35 21.45

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?