EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Lectures
20 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Matías
Vallés
Periodista
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Generació Chacón XIX
Victorià
MATÍAS VALLÉS
O ministre
o res. Tres centenars de persones han
ostentat aquest rang al llarg de la democràcia,
però la proliferació de titulars no disminueix l’afecció
a les carteres simbòliques. Per això mateix, l’abandonament
del ministeri no es consola amb ser portaveu
parlamentari, com han fet amb José Antonio Alonso
–encomanen el grup socialista a qui ni tan sols n’és
militant–, ni amb fundacions com la de Jesús Caldera,
encara que replicar a la Faes d’Aznar sigui més estimulant
que barallar-se amb Rajoy. Només hi ha un grau
d’autoestima superior al ministerial, que consisteix a posar
per a Vogue, un honor compartit per Obama i per
les integrants del primer govern de Zapatero.
Els ministres descavalcats –Alonso, Caldera, Narbona–
camuflen la seva mortificació d’estoïcisme, fins al
punt que costa descobrir si han perdut el poder o l’han
tornat, com ordenava Epictet. Reciten a cor que «Zapatero
me’l va donar, Zapatero me’l treu, sigui el seu nom
beneït». A continuació, són piconats per la generació
Chacón, fruit del consens amb la generació Soraya i
compostes totes dues per joves de trenta anys encara
que no sempre prou preparats. El trauma de l’exili cursa
amb sorna en l’extitular de Defensa, que al·ludeix a
la seva «promoció» a portaveu amb una maçada d’ironia
en cada síl·laba, a falta de saber si el seu pelegrinatge
forçós al Congrés oculta un pacte de recuperació
a mitjà termini per a l’edèn governamental. El disgust
del ministre de Treball sortint el porta a ser el primer
del seu ram que anuncia una pujada de l’atur en els pròxims
mesos, abans de conèixer-ne les dades. Si el matrimoni
és la millor recepta contra l’amor, la política és
l’antídot perfecte per liquidar amistats incombustibles.
L’acreditada temeritat de Zapatero es plasma en la
convivència en un mateix gabinet dels immiscibles Sebastián
i Solbes, l’equivalent sense carnet d’Aguirre i
Gallardón. També la rivalitat a l’àrea econòmica ha cedit
davant l’empenta de la generació Chacón, més sig-
nificada per l’edat que pel sexe. De fet, la nova titular
de Defensa està acostumada a treballar amb homes. Durant
la seva etapa al ministeri d’Habitatge, els alts càrrecs
del seu departament eren tots homes, perquè el
feminisme presidencial no filtra correctament i es desaprofita
a mesura que es baixa en l’escalafó.
La generació Chacón ha passat per damunt de la generació
X. De sobte, els de quaranta anys són vells fins
i tot per a ministres. Zapatero –envellit per al càrrec que
ocupa, d’acord amb els seus propis cànons cronològics–
ha tingut sempre millors índexs d’audiència a Itàlia que
al seu país natal. Per això Berlusconi s’ha encomanat
també de la trentena fins als límits del bisturí i la xeringa,
que recupera el poder amb un físic més rejovenit
que fa tres lustres. Els alevins ministerials comparteixen
amb les generacions precedents la fe que seran de trenta
anys eternament. No obstant això, la joventut és un
avantatge fisiològic de partida en una meritocràcia acreditada,
no un passaport. Així passa almenys en l’esport,
per esmentar la segona disciplina més competitiva després
de la política.
En la confecció d’un Govern amb majoria femenina,
Zapatero arrenca la legislatura amb una jugada equivalent
a la retirada de les tropes de l’Iraq fa quatre anys.
Ho ha reconegut el mateix Berlusconi, encara que des
d’una perspectiva masclista que obliga a recordar que
la desigualtat és molt més rampant en països com Itàlia
o França –on els coreligionaris de Ségolène Royal li
preguntaven qui es quedaria amb els nens si accedia a
la presidència–. El tret de sortida de la generació Chacón
es va produir fa mesos a La Moncloa, però es van
menysprear els indicis d’una roda de premsa a dos faristols,
en la que el president va concedir honors estel·lars
a la seva llavors ministra de l’Habitatge. Sota la
coartada d’unes propostes inflades, aquella presentació
en societat de la Immobiliària ZP&Chacón ja presagiava
un futur esplendorós per a l’avui titular de Defensa.
«Photoshop» a la vida
embla ser que, al Regne Unit, l’Associació de Publi-
Scacions Periòdiques comença a plantejar-se fer cas
a les peticions que se li han formulat tant des del Consell
Britànic de la Moda com també des del sector sanitari
en el sentit que cal revisar el fet d’utilitzar el Photoshop
per efectuar retocs als cossos dels famosos ja que
amb el procedir que han efectuat fins a la data, es considera
que ofereixen una imatge distorsionada i poc realista
del cos, principalment del cos femení.
I és que, d’entrada, semblaria com si el Photoshop
tractés d’alegrar-nos la vida, com si en un tallar, copiar
i enganxar es pogués accedir a una altra dimensió on
tot resulta possible, on res és inabastable. Així doncs,
si a la imatge, els pits de l’actriu de moda resulten massa
esquifits, cap problema, perquè el mestre del Photoshop,
en un tres i no res, li augmentarà la talla a manera
de cirurgià plàstic, i si el sacsó del polític de torn
té massa afany de protagonisme podrà acabar decapitat
com una Maria Antonieta qualsevol... Gairebé semblaria
com si quan la vida ens resulta gris, llavors amb
un cop de mà, amb l’ajut de tan miraculosa eina, podrem
acolorir-la de tal forma que se’ns aparegui fantàstica,
fins i tot atorgant-li aquell punt de lluminositat,
de lluentor que potser mai va arribar a tenir.
És clar, a hores d’ara s’entén perfectament que el món
de les imatges té un poder excepcional. Els nostres ulls,
el nostre sistema visual, les nostres connexions neuronals
estan dissenyats per transmetre el que capten i, en
primera instància, per donar-ho per bo i per fiable però,
ai las!, què succeeix quan el món visual que ens penetra
és retocat o apedaçat o senzillament fictici...? Ens ho
empassem? Entenc, doncs, que els efectes que ens causen
les imatges retocades apareixen condicionats per
dos factors. Un podria ser el grau de consciència de la
nostra realitat vers la imatge proposada i l’altre podria
ser el nivell de fortalesa personal, altrament dit base psicològica,
que ens presenta la persona. El cas és que
quan algú s’adona que li donen gat per llebre, sovint
reacciona posant-se a la defensiva i empra recursos
emocionals per sortir-se amb la seva, mentre que quan
el retoc o l’engany és subtil i pràcticament imperceptible,
passa desapercebut i ens va amollant –dia a dia,
imatge a imatge–, ens va acostumant a allò que veiem
ISABEL COCH
i que tot i no ser real, en la nostra ment es va integrant
com a normal... i llavors, moguts per la tendència gregària
que presenta el ser humà, tractem d’ajustar-nos a
allò que ens presenten com estàndard.
El tema és que la realitat que se’ns presenta tot sovint,
no en té massa –de vegades, res– de real... Ens trobem
envoltats de clixés, cànons, premisses, prejudicis,
etc. que pràcticament només serveixen per encotillarnos
una mica més i per deixar de ser, també una mica
més, nosaltres mateixos...
El cas és que sovint, el món que gira al nostre voltant
ho fa amb tal velocitat que ens mareja i conseqüentment
acabem atordint-nos i perdent el propi equilibri,
si és que mai el vàrem tenir... I aquest món que giravolta
constantment de vegades es posa juganer i s’entesta
a fer-nos creure que el que perceben els nostres
sentits és real, encara que sigui sota els efectes de la distorsió
perceptiva.
I, així les coses, ens podem trobar que a les persones,
el Photoshop de la vida –amb l’ajut de les pressions
o del trauma– els amputi –tallar– certs paràmetres personals
i els apliqui –copiar i enganxar– certs registres
mentals predeterminats. Llavors ens podem trobar amb
exemples de l’estil d’aquell vailet que tot i gaudir amb
la dansa, la família el dirigeix o li aconsella uns estudis
més estandars, menys vistosos... o ens trobem en casos
com el d’una nissaga de, posem pel cas, professionals
lliberals, que li fa entendre a la filla que aquell és el camí
que li convé, que si continua amb el proposat fa dues
o tres generacions enrere, no li faltarà de res... Vides retocades,
vides prefabricades per les mans d’aquells qui
s’autoproclamen experts de la vida per haver-la ja viscut.
Doncs no! Això és gairebé una fal·làcia ja que no
existeix la categoria d’expert en la vida perquè cadascú
acaba essent únicament i exclusiva expert de la seva
vida i prou, si és que mai s’arriba a assolir personalment
aquesta categoria...
La qüestió es complica quan la persona a qui se li va
efectuar el tallar, copiar i enganxar se n’adona. De vegades,
se n’adona molt tard i es troba com una titella
en mans de la vida; acolorida per les mans d’uns aprenents
de Photoshop que jugaven a ser dissenyadors de
vides alienes!
Gironins del segle
Estorch
Massegur
XAVIER CARMANIU
scrivia frenèticament, com si
Evolgués atrapar els seus pensaments.
A terra, mig rebregat, hi
havia el diari on, de ben segur,
havia llegit alguna notícia política
que l’havia encès prou com
per agafar la ploma.
Victorià Estorch Massegur va
néixer a Olot l’any 1860 i, després
de fer els estudis de Primària,
va cursar el Batxillerat a l’Institut
Provincial de Girona. Quan
va haver acabat l’ensenyament
Secundari, es va matricular a la
Universitat de Barcelona per fer
Medicina, però les seves inquietuds
pel món econòmic van provocar
que abandonés la carrera.
Una de les primeres feines que
va tenir en la seva etapa barcelonina
va ser la de comerciant de
vins. La seva visió comercial el
va impulsar a fundar la seva pròpia
bodega. Tot això passava
quan el país vivia la Restauració,
iniciada el 1875 amb el retorn de
la monarquia borbònica després
de la Primera República. El polític
conservador Cánovas del Castillo
pretenia instaurar un sistema
de monarquia parlamentària
dominat per dos partits, un de liberal
i l’altre de conservador. El
seu referent era el bipartidisme
anglès, però controlat a través de
fraus i manipulacions perquè res
s’escapés del guió prestablert.
Davant d’aquesta situació, Victorià
Estorch defensava que era
millor prioritzar l’economia per
damunt de la política. Era del parer
que l’administració pública
no era prou eficient. A més, tot i
ser monàrquic, era contrari al sistema
parlamentari, al liberalisme
i als drets més fonamentals dels
treballadors, com ara el dret de
vaga.
Segons el seu punt de vista, la
millor manera d’avançar era mitjançant
el proteccionisme econòmic.
És a dir, impedint l’entrada
de productes estrangers a
més bon preu i, al mateix temps,
no permetre la fugida de capital
autòcton més enllà de les fronteres
espanyoles.
Victorià Estorch va reforçar
tots aquests pensaments a partir
de 1898, quan es van perdre les
darreres colònies d’ultramar. A
partir d’aleshores va escriure
nombrosos llibres i articles defensant
els seus postulats de manera
vehement. Bon exemple
d’això són els volums titulats
Pero-Grullo a los españoles i ¡Españolizando!.
També es poden
destacar Hacia la industrialización
de Madrid, el centro y el sur
de España, del que es van fer
dues edicions, i el recull d’articles
Escritos económicos, publicat
el 1911, a l’impremta Rahola
de Girona. Per tot plegat, els especialistes
l’inclouen en l’anomenat
grup de fabricants-propagandistes,
format, entre d’altres,
per Joan Sallarés, Pau Sadó o Frederic
Nicolau.
Victorià Estorch Massegur va
morir a Barcelona el 1929, quan
tenia 69 anys.