EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 4
de maig de 2008
Dominical
Entrevista Najat El Hachmi «No represento cap revolució cultural» PÀ GI NA 5. Reportatge El Brossa de Santos El ter cer
espectacle del Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona El Canal PÀGINES 6 i 7. Reportatge La pantalla espia PÀGINES 8 i 9.
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC CERET
(ARLES SUR TECH)
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
COUSTOUGES MAÇANET
DE CABRENYS
Reportatge
Un clàssic
que reneix
El gironí Alfonso Jordán
torna a La Gavina
després d’haver dirigit els
hotels més luxosos
d’Espanya. PÀGINES 2, 3 i 4
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
FIGUERES

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (ALFONSO JOR-
DÁN ALS JARDINS DE L’HOSTAL DE LA GAVINA
DE S’AGARÓ; AL SEU DARRERE, LA FAÇANA DE
L’HOTEL)
4 de maig de 2008
5 Entrevista
Najat El Hachmi
L’escriptora d’origen marroquí
que va guanyar el premi Ramon
Llull afirma que «no represento
cap revolució cultural».
6 i 7 Reportatge
El Brossa de Santos
Un muntatge de Carles Santos
sobre Joan Brossa és la tercera
producció del Centre d’Arts
Escèniques de Salt i Girona.
8 i 9 Reportatge
La pantalla espia
La proliferació dels virus i els
correus brossa i, fins i tot, els
cercadors, entorpeixen la feina i
amenacen la privacitat.
11 Arquitectura
Primera fase de la visita
pública a la Ciutadella
13 Gastronomia
Delícia del paladar
14 Col.lecionisme
Josep Ruscalleda
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
SUMARI 1
Un clàssic que
reneix
Alfonso Jordán va néixer a Rupià i ha estat al capdavant
d’alguns dels hotels més luxosos de l’Estat espanyol, com el
Princesa Sofía i els Ritz de Barcelona i Madrid; ara torna a
La Gavina de s’Agaró, que ja va dirigir als anys 70, perquè
sigui de nou un punt de referència a les comarques gironines.
V ull
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
que La Gavina torni a ser el centre
econòmic, polític i cultural de Girona».
És l’objectiu que s’ha marcat Alfonso Jordán
(Rupià, 1945), que amb 28 anys va ser nomenat
director de l’Hostal de La Gavina de s’Agaró,
i que prop de trenta anys més tard, i després
d’una exitosa carrera en alguns dels hotels
de luxe més importants de l’Estat espa nyol,
torna als origens per aconseguir que «Girona
estigui orgullosa de La Gavina». Els actuals propietaris
de l’únic hotel de cinc estrelles Grand
Luxe de les comarques gironines, néts del seu
fundador, Josep Ensesa, han confiat en l’experiència
de Jordán per intentar que La Gavina
superi els moments difícils que li han provocat
els canvis en el sector turístic.
I d’experiència Jordán en té molta, forjada a
més des de la base. Els seus pares eren murcians
–de Puerto Lumbreras– i es van desplaçar
fins a Rupià després de la Guerra Civil «per
buscar-se la vida». Ja tenien tres fills quan van
arribar al Baix Empordà, i després en tindrien
dos més (dos dels germans ja són morts), malgrat
que eren «temps difícils. El meu pare tre-
ballava a la bòbila, i amb el temps es va comprar
una bicicleta, amb la que anava a Palamós,
comprava una caixa de peix, i tornava
per vendre-la a Rupià i els pobles dels voltants».
La iniciativa no li va anar malament, perquè
«amb el temps es va poder comprar una
Mobylette, i després una Ossa amb sidecar». El
negoci va anar prosperant encara més, i es va
acabar traduint en diverses peixateries a la Bisbal,
que actualment regenta un dels germans
d’Alfonso Jordán; l’altre té una joieria a la mateixa
localitat.
Quan Alfonso Jordán tenia deu anys, la família
es va traslladar a viure a la Bisbal, on va
anar a l’escola. Els caps de setmana treballava
al bar Capri de la capital del Baix Empordà.
Allà va conèixer un personatge gairebé de
pel·lícula, que tindria una influència decisiva
en la seva vida: Josep Plaja era un bisbalenc
que havia estat secretari de Carlos Gardel, i
que va ser un dels pocs supervivents del xoc
entre dos avions que el 24 de juny del 1935, a
l’aeroport de Medellín (Colòmbia), va acabar
amb la vida del cantant. «Plaja havia tornat a

2
4
5
la Bisbal a retirar-se –recorda Jordán– i jo li preparava
l’aperitiu. Em va acabar agafant afecte,
em va ensenyar algunes nocions d’anglès i em
va parlar de La Gavina, un hostal molt important,
em deia, on jo havia de treballar. I de fet
va parlar amb els responsables de l’hostal i als
15 anys hi vaig entrar». En aquella primera etapa
a La Gavina, Alfonso Jordán feia d’ajudant
de cambrer, fins que «quan tenia 16 anys, el Sr.
Ensesa ens va reunir a un grup d’empleats i ens
va oferir la possibilitat d’anar a Suïssa a treballar
i a aprendre. Ens vam presentar sis voluntaris,
i jo acabaria anant a Ginebra». Abans de
marxar, però, es va produir un fet que es quedaria
en la ment d’Alfonso Jordán: «El dia que
ens acomiadàvem, el Sr. Ensesa ens va dir que
si apreníem bé idiomes i la feina, algun dia algun
de nosaltres podria dirigir La Gavina».
Alfonso Jordán es va estar un any a Suïssa, i
després va iniciar un periple que el portaria a
Montecarlo, al Ritz de Lisboa, a l’Excelsior de
Colònia, al Savoy de Londres, a una escola
d’Hostaleria a Alemanya... fins que li va arribar
el moment de fer el servei militar a Girona.
3
6 7
Quan el va acabar, amb 25 anys, li van oferir
dirigir el Park-Hotel Sant Jordi de Platja d’Aro.
I només tres anys després, els Ensesa (al negoci
ja s’hi havia incorporat el fill de Josep Ensesa)
el reclamaven perquè fos el director de
La Gavina. I precisament aquesta oferta de feina
va acabar accelerant el seu matrimoni: «Jo
sempre havia dit que no em volia casar mai.
Amb la meva dona vivíem junts, i quan li ho
vaig dir a l’avi Ensesa em va dir que el director
de La Gavina no podia viure en pecat, així
que ens vam haver de casar». Alfonso Jordán i
la seva dona tenen dues filles i un fill.
ELS MILLORS HOTELS
L’etapa d’Alfonso Jordán al capdavant de La
Gavina va durar des de principis de la dècada
de 1970 a principis de la dècada de 1980, i hi
va viure alguns dels millors moments d’aquest
emblemàtic establiment hoteler de la Costa Brava.
Quan va morir l’avi Josep Ensesa, Jordán va
buscar nous horitzons per a la seva carrera professional,
i d’entrada els va trobar ben lluny, en
un hotel a la banda argentina de les cascades
d’Iguazú. Després tornaria a l’Estat espanyol i
seria el director d’alguns dels hotels de luxe
més coneguts: el Princesa Sofía de Barcelona,
els Ritz de Barcelona i Madrid i l’Hotel Intercontinental
de Madrid. Molts d’ells travessaven
moments difícils quan Jordán hi va arribar, i la
seva gestió va permetre superar-los.
Des de fa uns mesos, la seva trajectòria professional
ha viscut un nou canvi, per la doble
oferta que va rebre. Per un costat, els néts de
Josep Ensesa, actuals propietaris de La Gavina,
li van proposar que tornés a l’hotel de s’Agaró;
per l’altra, el banc nord-americà Morgan
Stanley li va oferir fer-se càrrec d’alguns dels
hotels que té a Europa (l’entitat financera en té
més de 140 repartits per tot el món). Jordán va
optar per una solució gairebé salomònica que
de moment sembla que satisfà totes les parts
implicades. Una setmana de cada mes, s’està a
s’Agaró, supervisant l’Hostal de La Gavina com
a adjunt a la presidència de la societat propietària;
les tres setmanes restants, assessora en
matèria de qualitat i controla els resultats i la
satisfacció de clients i em- (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fotos:
1
Un dels luxosos ta -
pissos que decoren
les parets de l’hotel.
2
La façana de l’Hostal
de La Gavina de s’A -
garó des del jardí.
3
Un dels menjadors
de l’establiment.
4
Una de les sales de
què disposa La Ga -
vina per fer-hi reunions.
5
Una de les 74 habitacions
que té l’hotel
(1 suite reial, 16 suites
i 57 dobles).
6
Alfonso Jordán –a
l’esquerra– i Manuel
Olivares, davant de
la placa que acredita
la categoria de 5
estrelles Grand Luxe
de La Gavina.
7
La vista des d’una
de les terrasses a
les que donen les
habitacions.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fotos:
8
La piscina d’aigua
salada de La Ga -
vina, des de la qual
es veu la platja de
Sant Pol.
9
La recepció de l’hotel.
10
Un cambrer serveix
un combinat en un
dels bars de l’establiment.
11
Un dels salons de
La Gavina.
12
Les antiguitats són
presents fins i tot als
passadissos.
13
Una sala decorada
amb un espectacular
tapís.
14
Un empleat traslladant
l’equipatge
d’un client per les
escales de l’hotel.
15
La Gavina ofereix,
entre molts altres
serveis, una piscina
climatitzada i spa.
8
9 10 11 12
13 14 15
(Ve de la pàgina 3) pleats de quatre hotels de Morgan
Stanley: un de les Illes Canàries i els Hilton
de Barcelona, París i Dresden. Quan explica
aquesta duplicitat de tasques, comenta
que «l’oferta de Morgan Stanley era molt bona,
però al mateix temps em feia molta il·lusió tornar
a Girona per aportar les meves experiències
en els millors hotels del món a un establiment
que per a mi és especial». Per poder complir
amb els objectius que s’ha marcat a l’hotel
de s’Agaró, la primera mesura que va adoptar
va ser nomenar-ne director Manuel Olivares,
«que porta disset anys treballant amb mi i que
és de la meva màxima confiança». Així, Alfonso
Jordán viu tres setmanes al mes a Madrid,
treballant per a Morgan Stanley, i la quarta a la
Costa Brava –té casa a Santa Cristina d’Aro–,
gestionant el futur de l’Hostal de La Gavina.
UN FUTUR ESPLENDORÓS
Un futur que Alfonso Jordán vol que sigui tan
esplendorós com algunes èpoques del passat
d’aquest hotel que va obrir les seves portes
–amb només nou habitacions– el 2 de gener
de 1932, i que entre els seus clients ha tingut
personatges tan il·lustres i populars com el rei
Joan Carles i el seu pare, Joan de Borbó, Sammy
Davis Jr., Camilo José Cela, Sean Connery, Mel
Brooks, Robert de Niro, Eric Cantona, Johan
Cuyff, Maya Plisetskaya, Val Kilmer, Mike Oldfield,
Victor Manuel, Ana Belén, Terenci Moix,
Julio Iglesias, Octavio Paz, Fernando Trueba,
Severo Ochoa, Bryan Adams, Luciano Benetton,
Mocedades i un llarg etcètera.
La història de La Gavina es remunta a principis
de la dècada de 1920, quan Josep Ensesa
Gubert (l’avi Ensesa) convenç el seu pare per
construir, en uns terrenys de la seva propietat
situats entre les platges de Sant Pol i de la Conca,
una ciutat jardí, embrió del que avui és s’A-
garó. En col·laboració amb l’arquitecte Rafael
Masó, el projecte comença a agafar cos, i als
compradors de terrenys que hi volien edificar
se’ls obligava a signar contractes en els quals
es comprometien a respectar determinats criteris
estètics. Entre els edificis que es van aixecar
hi hauria l’Hostal de La Gavina, inicialment
pensat per rebre els amics dels residents.
Ja llavors estava moblat amb notables antiguitats
propietats d’Ensesa i Masó, que van contribuir
a l’èxit de l’establiment. En els anys posteriors,
l’hotel aniria incrementant la seva capacitat,
sense allunyar-se de l’estil arquitectònic
inicial i sense renunciar a la seva aposta pel
luxe. L’última ampliació de l’hotel va començar
l’any 1953 i es va acabar l’any 1975, i malgrat
la seva categoria de 5 estrelles Grand Luxe,
un acord amb les autoritats del moment va permetre
mantenir la denominació d’Hostal, perquè
per als seus propietaris conferia una personalitat
particular a l’establiment.
En l’actualitat, l’Hostal de La Gavina té 74 habitacions
(16 de les quals són suites), 3 restaurants,
2 bars, salons amb capacitats per a entre
10 i 350 persones, piscina d’aigua salada, piscina
climatitzada, botigues, spa, gimnàs, pistes
de tennis i paddle, i tot mena de serveis. L’establiment
és, a més, un autèntic aparador dels
mobles i els elements decoratius més luxosos,
amb antiguitats, làmpades de vidre de Murano,
mobles d’ivori, tapissos fets amb seda i or...
Els primers reptes que s’ha marcat Alfonso
Jordán en aquesta nova etapa a La Gavina –que
va començar a mitjans del mes de febrer– passen
per millorar-ne l’oferta gastronòmica, per
atreure empreses i entitats com a escenari ideal
per fer-hi reunions i convencions, i per incrementar
encara més l’atenció als clients:
«L’hotel està molt bé com està, perquè s’ha anat
cuidant moltíssim, té uns serveis excel·lents, les
habitacions són úniques, amb antiguitats de 300
i 400 anys en perfecte estat, i a més té un equip
humà molt bo. El més important és millorar encara
més el servei, per aconseguir l’excel·lència,
per avançar-te a les necessitats dels clients.
I això passa per la formació i la fidelitzacio del
personal». Un dels projectes de Jordán és, en
aquest sentit, posar en marxa a La Gavina un
centre de formació per als seus empleats, com
els que ja ha creat en els altres establiments on
ha treballat: «S’hi fan classes de protocol, de
servei, d’idiomes, per millorar el nivell d’un personal
que de fet ja és molt professional».
«ESTIMAR-LO I POTENCIAR-LO»
Quan se li demana quin és el secret del seu èxit
en la gestió hotelera, Jordán també és molt clar:
«Es tracta de tenir sentit comú i estar preparat
per aplicar-lo. I a partir d’aquí creure en el producte.
I en el cas de La Gavina és evident que
hi crec, perquè és un dels millors hotels de Catalunya
i d’Espanya, un dels pocs que hi ha de
cinc estrelles Grand Luxe. Si tens un producte
bo com aquest, l’únic que has de fer és tenirne
cura, estimar-lo i potenciar-lo».
Els canvis que ha experimentat el turisme a
la Costa Brava han perjudicat La Gavina per la
proliferació de segones residències i la pèrdua
de visitants britànics i nord-americans. Per això
Jordán busca que l’hotel sigui atractiu per a l’anomenat
turisme de convencions, i per fer-hi
reunions d’empreses, societats, entitats culturals....
Per l’altre costat, vol divulgar que, tot i
el luxe que ofereix, és un establiment assequible:
«Obrim tot l’any i els preus oscil·len entre
els 200 i els 300 euros per nit, si bé hi ha èpoques
en què les habitacions només costen 100
euros». En definitiva, la seva aspiració coincideix
en el fons amb la de molts altres hotelers
de la Costa Brava: allargar la temporada.

NAJAT El Hachmi Escriptora, publica «L’últim patriarca», premi Ramon Llull
El fet que el Premi Ramon Llull 2008 fos concedit a aquesta catalana nascuda al Marroc en una
família d’origen rifeny sembla un pas per ampliar el concepte de cultura catalana. Ella es desmarca
d’aquest aspecte, i assegura que simplement és novel·lista.
“No represento cap
revolució cultural”
L ’escriptora
Najat El Hachmi Buhhu neix al
Marroc el 1979, però des dels 8 anys viu
a Vic. És mediadora social a Granollers,
on resideix actualment. Amb l’obtenció del Premi
Ramon Llull, per la novel·la L’últim patriarca
(Columna), es consagra una autora que vol fugir
de les etiquetes. El 2004 ja havia publicat Jo
també sóc catalana, a la mateixa editorial. Parlem
amb ella a Girona, durant la campanya de
promoció prèvia a Sant Jordi.
De debò li preguntava el seu fill si ell és català,
com deia al seu llibre anterior? De
debò. Li vaig intentar explicar que era la seva
mare qui havia nascut en un altre país, i que el
lloc on ell havia nascut era aquest. Que sabés
on havia nascut la seva família. Però que ningú
tenia dret a dir-li que no era d’aquí. Perquè
això va ser arran que algú li havia dit marroquí.
Estava com desorientat. Tenia tres anys i
escaig.
És cert que la societat musulmana és racista,
també? Qui ho diu?
És un tòpic, com la concepció masclista d’aquesta
societat. Totes les societats tenen els
seus vicis i les seves maneres de funcionar.
També tenen els seus quès. El masclisme, el
classisme i el racisme són comuns a tot arreu,
per desgràcia.
Té família al Marroc? Sí, hi tinc família, però
hi vaig poc.
Com veu el país ara? Es comenta que el sud,
la zona de Marràqueix-Rabat, està creixent
molt econòmicament. No ho sé. Perquè fa
20 anys que visc aquí i el que puc dir d’allà és
una percepció molt poc fiable, perquè no és
una percepció d’algú que hi viu. No sóc cap
experta en creixement econòmic, i per tant, no
en tinc ni idea.
Donant-li el Ramon Llull a vostè, es trenca
el tòpic de la cultura catalana com a elitista
o tancada, s’obre més el concepte de cultura
catalana? (dubta) No sé què contestarte.
A veure... Quina és la pregunta?
Si la nostra literatura s’obre amb el fet de
donar-li el premi Ramon Llull? El premi el
dóna un jurat, al qual li arriben unes obres, i
trien la que sembla més interessant. Això és
concret. No represento cap revolució cultural.
Què creu que aporta la seva visió a nivell
literari a la nostra cultura? (Em mira) No ho
sé. Això ho hauria de dir l’altra gent...
Li poden dir que és una visió d’una part de
la societat que no apareix a la literatura,
no? (Dubta) Això no és un llibre sobre la comunitat
marroquina. És una ficció que parla
d’una família, d’unes relacions entre generacions
i d’unes contradiccions concretes. No és
un tractat sobre una comunitat marroquina. Espero
que el lector s’ho passi bé llegint-la. Que
el lector no se senti estafat.
En el llibre hi apareix Mercè Rodoreda com
a referent; quines altres influències té? Sóc
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
una lectora poc disciplinada. Que pica de tot
arreu. Molt caòtica. La figura de Mercè Rodoreda
és cabdal. És la meva autora de capçalera.
Per com tracta els personatges. Per la destresa
que té que tot estigui lligat. Que hi hagi
diferents nivells de lectura.
Li interessa la psicologia del personatge,
com actua en relació a la seva psicologia?
Sí. M’inspira més entendre els personatges que
no pas l’acció. Per a mi és secundària. Són més
rellevants aquestes interioritats. M’intriga saber
per quins motius ens movem. Per què ens movem
d’una manera, i no d’una altra... Això en
Rodoreda és fascinant. Un altre autor que també
fa això, però d’una manera diferent, és Pere
Calders.
En un determinat moment decideix entre
escriure en català o en castellà? No. Va sortir
el català perquè és la primera llengua. No
en conec cap més. La segona llengua escrita és
el castellà, però la que domina moltes més hores
és el català.
La novel·la es titula L’últim patriarca; queden
molts patriarques, encara? Sí, a tot
arreu. I hi ha molts comportaments que reme-
ten a aquest ordre patriarcal.
Encara que
aparentment no hi sigui
la figura, hi ha moltes
conductes que no
s’entenen si no es mira
enrere, i es veu aquesta
forma de veure les
relacions familiars.
Mira enrere per escriure?
Agafo tot allò
que he conegut, per
això hi surt el Rif. Hi és
molt present. D’aquí a
uns anys, em resulten
més enriquidors altres
espais geogràfics.
A la novel·la hi ha
amors furtius; tenen
un cert morbo, no?
Ah, sí? (Riu) El sexe hi
és present perquè és
present en la vida dels
protagonistes. Els marca
en les seves relacions.
Surt com un element
més de la seva
biografia. La visió del
primer protagonista
sobre la sexualitat és
una mica particular,
això es transmet a la
història.
El sexe com un element
per marcar la
personalitat de la
dona, per afermar la
independència, és
volgut o ho veig jo
com a lector? No ho
sé... tu fas aquesta lectura.
El sexe forma part del seu creixement com
a persones.
Què ha de passar perquè la dona musulmana
tingui un espai important? (Dubta)
No ho sé. El món musulmà és molt divers. Del
Marroc fins al Golf, és molt variat.
Des d’Occident es generalitza massa sobre
un món que és divers? Sí, sí.
La coneixen pel carrer des que va rebre el
Ramon Llull? Sí, sí. És bastant desbordant.
Canvia l’actitud de la gent? Hi ha canvis sorprenents.
En llocs on t’ignoraven moltíssim, ara
t’estimen moltíssim.
L’ha sorprès algun lector? Una lectora em va
dir que s’havia sentit molt identificada amb el
personatge de la filla. Era una persona nascuda
aquí, amb les quatre bandes catalanes. Molta
gent diu que és una novel·la molt dura. I algú
m’ha dit que havia rigut molt. No és contradictori,
perquè pot ser una novel·la dura i ser irònica.
Hi ha gent que m’ha dit que li agrada molt
la primera part, d’altres que els agrada més la
segona part.
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
“
Totes les
societats
tenen els seus
vicis i les
seves
maneres de
funcionar.
També tenen
els seus quès.
El masclisme,
el classisme i
el racisme són
comuns a tot
arreu, per
desgràcia.
“

6 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
T ot
i que encara no disposa d’un espai físic
propi (ho serà l’antiga fàbrica Coma
Cros de Salt, un cop s’acabin, d’aquí a un
parell d’anys, les obres de reforma que s’hi estan
fent), el Centre d’Arts Escèniques de Salt i
Girona El Canal ja ha presentat al públic tres
produccions. Les dues primeres es van estrenar
en l’última edició del Festival Temporada
Alta i tenien en comú una aposta per la poesia:
Joan Ollé va dirigir l’adaptació escènica de
Coral romput, de Vicent Andrés Estellés, i Frederic
Amat la de Blanco, d’Octavio Paz. El cap
de setmana passat, el Teatre de Salt era l’escenari
de la presentació del tercer muntatge produït
per El Canal, en el qual la poesia també hi
té un paper molt destacat: Brossabrossotlobrossat
és la particular aproximació del polifacètic
Carles Santos (Vinaròs, 1940) a l’univers
del tant o més polifacètic Joan Brossa (Barcelona,
1919-1998). El muntatge, després de la
seva estrena, es podrà veure al Teatre Lliure de
Barcelona –és una coproducció d’El Canal amb
el Lliure i la companyia de Carles Santos– a partir
de dijous que ve i fins al 18 de maig, i a la
tardor es preveu que viatgi a Madrid.
«Suposo que una cosa és viure aquí, i una
altra viure a fora, però el cert és que, vist des
de fora, Girona ja no és el que era i s’ha convertit
en un referent inevitable en matèria teatral»,
assegura Carles Santos quan se li demana
com ha estat l’experiència de treballar per a El
Canal. El director del Centre d’Arts Escèniques
de Girona i Salt, Salvador Sunyer, va pensar en
el músic, intèrpret, guionista i director nascut
a Vinaròs perquè creés un espectacle dedicat
a Brossa en el desè aniversari de la seva mort,
tenint en compte que Santos i el poeta barceloní
havien tingut una relació molt estreta. «Em
van demanar que fes el que vulgués, però sobre
Brossa», explica Santos, que considera «un
privilegi haver pogut participar en aquest projecte
de nou centre d’arts escèniques. Fins ara
ja havia actuat algunes vegades a Girona, sol i
com a músic, i la proposta de Sunyer va resultar
molt engrescadora per a mi».
Precisament sobre El Canal, Carles Santos
opinava dijous de la setmana passada, dos dies
abans de l’estrena de Brossabrossotlobrossat,
que «és important perquè Girona, gràcies al que
ha passat els últims anys amb Temporada Alta,
ha aconseguit convertir-se en un referent, fins
al punt que un festival així no es troba ni a Barcelona.
I ara, amb aquest nou centre, hi haurà
continuïtat de l’activitat creativa durant tot l’any,
i a més es podran consolidar les creacions fora
del festival». Per això creu que la manca d’espai
propi és secundària per al centre en aquests
moments: «Es pot funcionar de moment sense
tenir-ne, i de fet trobo important que l’hagin
po sat en marxa ja, perquè el que cal és que les
coses surtin a la vista, que hi hagi una activitat
més contínua, que la gent s’acostumi a l’existèn
cia d’una programació i que en definitiva
vegi el centre com una cosa necessària».
Santos també considera encertada la política
de coproduccions que ha impulsat El Canal
–en aquest cas amb el Teatre Lliure, i en els anteriors
amb Escena Nacional d’Andorra, el mateix
Lliure i el Teatro Español de Madrid»– perquè
«suposen un bon suport,i a més aporten
relacions. Però en qualsevol cas l’objectiu principal
ha de ser Girona».
NO ÉS CAP HOMENATGE
Brossabrossotlobrossat és un espectacle que
reuneix textos de Joan Brossa –poesia i teatre–,
fragments de pel·lícules –El diablo sobre ruedas
(Duel), de Steven Spielberg i música –de
Brahms, de John Cage, de Wagner...– i amb el
qual Carles Santos no ha volgut fer cap homenatge
a la persona que li va fer de padrí de casament
l’any 1968: «No he volgut que sigui un
homenatge, sinó que es tracta d’un encàrrec
que només pretén donar a conèixer l’obra d’aquesta
persona tan especial que va ser Joan
Brossa». I és que, en opinió de Santos, Brossa
«és un autor sobre el qual hi ha molts tòpics
que no expressen correctament com era la seva
personalitat, i per això he fet una proposta per
aproximar l’espectador a aquesta personalitat».
Així, l’espectacle comença amb una aproximació
a la figura de Joan Brossa, però «traientlo
d’aquí i situant-lo amb referències externes»
perquè, segons Carles Santos, «Brossa està viu
i fora d’aquí les galeries li dediquen exposicions,
es publiquen llibres sobre la seva obra...
Hores d’ara, fora d’aquí saben molt més bé que
aquí qui és Brossa». Quan se li comenta que no
El Brossa de
Santos
Carles Santos estrenava el cap de setmana passat al Teatre de
Salt l’espectacle «Brossabrossotlobrossat», dedicat a Joan Brossa
i que suposa la tercera producció del nou Centre d’Arts
Escèniques de Salt i Girona El Canal; el muntatge arriba aquesta
setmana a Barcelona i a la tardor podria anar a Madrid.
1
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
és l’únic crador català el talent del qual és reconegut
abans a fora que a Catalunya, Santos
respon que «és cert que això passa, i de fet hi
ha altres artistes que han tingut una important
projecció exterior abans de ser reconeguts aquí.
Sembla com si des de fora no ens ho diuen, no
sabem valorar el que tenim. Però som com som,
i no cal parlar-ne massa».
La segona part de l’espectacle suposa una
aproximació al Brossa poeta, segurament l’aspecte
més conegut de la creació de l’artista barceloní.
I en tercer lloc, Brossabrossotlobrossat
s’endinsa en un apartat molt poc conegut de la
seva obra: el teatre. «Vull recuperar una mica
Brossa en el seu espai, perquè molta gent de
teatre no s’atreveix amb Brossa i de fet se’n fan
pocs, de muntatges basats en les seves obres.
Nosaltres, però, ens embarquem en una obra
de teatre de Brossa i la traiem d’una manera diferent
potser de presentar-la». En aquest sentit,
Carles Santos apunta que la seva condició de
músic i la coneixença amb Brossa han influït
en la seva aproximació a l’apartat teatral de l’espectacle:
«M’he plantejat el text de Brossa com
si fos una partitura musical». També per això,
en aquesta ocasió Santos no apareix sobre l’es-

2
3 4
cenari, sinó que s’ha reservat exclusivament la
funció de director: «He volgut veure-ho tot des
de fora i no aparèixer en escena perquè em
semblava que era la millor manera d’aconseguir
el que volia». Dos dies abans de l’estrena,
Santos continuava parlant amb els actors i amb
els tècnics que intervenen en el muntatge per
precisar-ne aspectes, per corregir coses... Confessava
que ha estat una feina molt intensa.
TEATRE DEL LLENGUATGE
Després d’insistir que «l’obra de Brossa, i especialment
el teatre, no és massa coneguda a
Catalunya, on del que més se’n sap és de la
seva poesia visual», el músic de Vinaròs detalla
algunes de les característiques dels textos
teatrals del poeta barceloní: «El seu teatre destaca
pel llenguatge, per la manera com l’utilitza,
amb uns plantejamets totalment impensables
avui. En l’obra que representem, per exemple,
cada acte no té res a veure amb els altres,
és la llengua, l’important, el ritme intern de la
llengua és més important que la història».
Per tot plegat, Santos admetia abans de l’estrena
que no es tractava d’una obra fàcil per al
públic: «El públic n’ha de saber una mica, i ha
de venir molt obert de ment al teatre, conscient
de la modernitat de Brossa i del que la seva
obra ha representat per a aquest país. Ell ha estat
reconegut fora d’aquí i la gent ho ha de saber.
No sabem si la gent entendrà segons quines
coses si no té determinades coordenades,
determinats coneixements, i per això potser és
una obra més assequible per a un públic de
certa edat que no pas per als més joves». Precisament
per aquest desconeixement creu que
el muntatge, després de la seva estrena a Salt i
5
de la seva presentació a Barcelona, s’hauria de
programar en altres indrets de Catalunya.
A Carles Santos se’l veu molest quan parla
d’aquesta ignorància que hi ha sobre tants aspectes
de l’activitat creativa i de la personalitat
de Joan Brossa, i s’afanya a explicar-ne detalls
i anècdotes que demostren com n’era d’especial.
Així, comenta que si al seu espectacle hi
ha fragments d’El diablo sobre ruedas és perquè
«Brossa anava molt al cinema, a veure programes
dobles, i va ser qui va descobrir aquesta
pel·lícula de l’Spielberg (de l’any 1971) i ens
la va recomanar a tots, que ens vam passar una
setmana anant al cinema a verure-la. Li agradava
molt perquè no hi ha argument, ni paraules,
només so i imatge» (la pel·lícula transcorre
en una carretera solitària d’una zona
desèrtica dels Estats Units i explica la persecució
sense motiu aparent de què és objecte el
conductor d’un cotxe per part del conductor
d’un camió). Carles Santos afegeix que «a mi
m’interessen molt aquests aspectes d’en Brossa,
això que tot un poeta anés a cinemes de barri,
i que li pugués agradar el cinema de l’Spielberg,
que li va continuar agradant després,
perquè anava a veure totes les seves pel.lícules
i li va encantar ET. No conec cap altre poeta
català que fes aquestes coses», sentencia.
Sense deixar el cinema, Joan Brossa també
admirava els germans Marx, en especial Harpo,
que «el tornava boig». I de fet a Brossabrossotlobrossat
Carles Santos hi ha introduït
una escena escrita per Joan Brossa en la qual
fa broma sobre tres artistes amics seus, Antoni
Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç, inspirantse
en la manera de fer dels germans Marx. Així,
els tres artistes van creuant l’escenari segons
6
ho va dient un narrador, i cada vegada ho fan
de manera més estrambòtica: en bicicleta, portant
una barba postissa i una peixera, jugant,
disfressats, reflexionant sobre la quiromància...
«Aquesta escena la va escriure als anys quaranta»,
s’admira Carles Santos, que es demana
«qui ho faria, això? És simplement deliciós. Se’n
fot dels seus propis amics, sobretot d’en Tàpies
i ho fa amb molta gràcia. És un altre món».
En una altra mostra de la seva múltiple personalitat,
Joan Brossa tenia una excel·lent
col·lecció d’objectes relacionats amb la màgia,
que va cedir al Museu del Joguet de Figueres.
DOS PERSONATGES I UN PIANO
L’evident admiració que Santos sent per Brossa,
bastida en part en l’estreta relació personal
que tots dos van mantenir, es tradueix també
en l’únic element d’escenografia que hi ha en
el seu muntatge: un piano-llibreria, que a més
té escales i sobre el qual s’enfilen els actors en
alguns moments del muntatge: «El piano sóc jo
i la llibreria ell; d’aquesta manera simbolitzo la
nostra relació amb els nostres respectius mitjans
de treball units en un element escenogràfic,
que de fet és l’únic que hi ha».
Brossabrossotlobrossat l’interpreten Inés
Bor ràs, Antonio Comas, Josep Maria Mestres i
Mònica López, que és la més popular de tots
quatre i manté també una particular relació amb
Santos: «La conec des de fa molts anys. Sempre
venia als meus espectacles i alguna vegada havíem
parlat de la possibilitat de treballar plegats.
Ella com a actriu m’agra da molt, i al final
ens vam posar d’acord per col·laborar en aquest
espectacle, i em sembla que ha estat un gran
encert perquè està tremenda», sentencia.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fotos:
1
Carles Santos al
Teatre de Salt, dijous
de la setmana passada,
dos dies
abans de l’estrena
de «Brossabrossot -
lobrossat».
2
D’esquerra a dreta,
Inés Borràs, Josep
Maria Mestres, Mò -
nica López i Antonio
Comas, en una es -
cena del muntatge.
3
Antonio Comas i i
Inés Borràs, sobre
l’únic element d’escenografia
de l’espectacle,
un pianollibreria
que vol simbolitzar
la relació
entre Carles Santos i
Joan Brossa.
4
Mònica López, en un
moment en el qual
recita poemes de
Brossa.
5
L’escena en la qual
Brossa fa broma
sobre Antoni Tàpies,
Modest Cuixart i
Joan Ponç.
6
Un altre moment de
«Brossabrossotlo -
bros sat».

8 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
E ls
analistes ho tenen clar: hi ha estats més
prudents que d’altres en les seves estratègies
de guerra cibernètica, però els
principals serveis secrets del món lliuren
aquest tipus de batalles des de fa dècades. En
un dels casos més controvertits, destapat l’any
2007 pel setmanari Der Spiegel, hi intervenien
els serveis d’espionatge de la Xina i els ordinadors
de la cancelleria alemanya. Gràcies als
anomenats troians, els experts de l’Exèrcit xinès
presumptament s’havien introduït en les
computadores de la potència europea per conèixer
secrets polítics i diplomàtics. Però hi ha
molts més casos. De Girona a Washington, de
Praga a Canberra, els exemples són abundants.
Els troians (un terme inspirat en la llegenda
del cavall de Troia) són programaris informàtics
que, sovint, arriben als ordinadors camuflats
en arxius adjunts de correus electrònics.
Un cop estan instal·lats en un sistema, poden
recordar el que fa el seu usuari, recopilar les
dades amb què treballa i enviar-les a qualsevol
altra màquina. Fins i tot permeten el control
remot d’un ordinador des d’una computadora
diferent situada a l’altre extrem del
món. Aquestes propietats els han convertit en
bons instruments per a activitats tan variades
com l’espionatge industrial o la lluita antiter -
rorista.
Un troià pot passar inadvertit a l’ordinador
d’un usuari comú. No obstant, teòricament és
més difícil que funcioni en les màquines d’una
empresa multinacional, d’un organisme públic
o d’un grup terrorista. Per evitar la cibervigilància,
les suposades víctimes només haurien
de fer servir per a la xarxa ordinadors nets,
sense dades característiques. Sobre el paper,
qualsevol internauta amb les eines de programació
adequades podria trobar sense dificultat
el troià infiltrat al seu sistema. I, a partir
d’aquest punt, podria aprofitar aquesta circumstància
per enviar als espies informació
errònia. Amb tot, la realitat demostra que
aquests programaris segueixen sent eficients.
Els crítics veuen en els troians un intent
d’ampliar el camp d’acció d’alguns serveis secrets.
Amb tot, encara s’ha d’aclarir la validesa
jurídica de les proves que aconsegueixin
d’aquesta manera les forces de seguretat.
Nombrosos juristes veuen improbable que un
jutge admeti proves obtingudes en línia perquè
resulta molt complicat esbrinar si són originals
o si han estat manipulades pels investigadors.
CONSTANTMENT AMENAÇATS
Set de cada deu ordinadors domèstics connectats
a Internet presenten algun tipus de
codi maliciós (malware) i en la meitat d’aquestes
computadores hi ha codis amb un risc
elevat. Així ho revela un estudi elaborat per
l’Observatori de la Seguretat de la Informació
de l’Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació,
en el qual s’afegeix que més d’un
50 per cent d’aquests aparells tenen troians;
un 40 per cent, adware, és a dir, programaris
que durant el seu funcionamient despleguen
publicitat; un 25 per cent, eines d’intrusió; un
10 per cent, programes espia; i un altre 10 per
cent, virus.
Els especialistes adverteixen que els dispositius
de defensa convencionals (basats en antivirus
i tallafocs, això és, elements emprats en
una xarxa de computadores per controlar les
comunicacions), molt sovint desactivats o sense
actualitzar, comencen a ser insuficients. A
més a més, només un 35 per cent d’usuaris
duu a terme les pràctiques de protecció que
suposen un comportament més actiu, com ara
les còpies de seguretat. És a dir, que els ordinadors
de més de la meitat de les llars catalanes
i espanyoles estan en perill.
Gina, una estudiant de Puigcerdà de 21
anys, comenta: «Reconec que he tingut virus
estranys que no sé d’on provenen. Ara, per
exemple, se m’obre una finestra a l’ordinador
en què surt una dona cantant». «Per a mi, els
virus no són un maldecap. Ho tinc controlat»,
matisa Josep, un administratiu gironí de 36
anys. Rosa, de 59 anys i veïna de Barcelona,
es mostra més categòrica: «La veritat és que jo
no funcionaria sense l’antivirus».
CIBERMALALTIES SENSE CURA
El fundador de Microsoft, Bill Gates, va anunciar
l’any 2004 que, al cap d’un parell d’anys,
el problema de l’spam estaria resolt. No obs-
La pantalla
espia
La proliferació dels virus i els correu brossa i, fins i tot, uns
cercadors que s’han tornat massa tafaners, entorpeixen la feina
diària i arriben a amenaçar la privacitat dels internautes.
tant, la realitat ha demostrat que la predicció
no podia ser més errònia. Ara se sap que la
solució no és tan senzilla, en gran part perquè
hi ha una modalitat de virus informàtic que infecta
els ordinadors i els converteix en peces
d’una xarxa que envia milions de correus brossa
sense que els usuaris s’adonin del que està
passant. El fenomen perviurà durant molt de
temps perquè forma part d’un negoci rendible.
L’spam el formen els missatges de correu
electrònic que no ha sol·licitat l’internauta i
que el conviden a participar en negocis dubtosos,
a col·laborar en causes solidàries, a comprar
medicaments, a sotmetre’s a operacions
de cirurgia estètica, etc. Els enviaments massius
s’han convertit en una plaga amb un efecte
econòmic devastador. Hi ha estudis que as-
TEXT: J.L. MICÓ/A. VÁZQUEZ
senyalen que les pèrdues per a les compa -
nyies oscil·len entre els 150 i els 900 euros per
treballador, ja que els empleats han d’invertir
molts minuts a eliminar aquests correus i, de
vegades, n’esborren algun que realment era
útil.
L’spam original va ser una carn enllaunada
molt popular en la primera meitat del segle
XX i que encara ara és fàcil trobar en molts
països. El terme, una fusió dels mots anglesos
spiced (amb espècies) i ham (pernil), va inspirar
el grup britànic Monty Python per a una
escena humorística el 1970. Mentre una clienta
d’un restaurant tractava de demanar qualsevol
plat que no portés spam, diversos víkings
cridaven al seu costat aquesta paraula
insistentment: «Spam! Spam! Spam! Spam!». A
partir d’aquí, els programadors informàtics la

van adoptar per referir-se al bloqueig d’informació
a través d’un devessall de dades.
El 2001, l’spam representava un 5 per cent
del trànsit a Internet. Tres anys després, la proporció
s’havia disparat fins al 70 per cent. I la
progressió encara va continuar: un 80 per cent
el 2007, una magnitud que suposa uns 100.000
milions de correus inútils circulant cada dia
pel ciberespai.
Els càlculs dels experts revelen que per cada
milió de correus electrònics tramesos, s’obtenen
15 respostes. Alguns pensaran que l’índex
és pèssim, però no és veritat. Si l’enviament
es portés a terme a través del servei de
correu convencional, l’emissor s’hauria de gastar
una gran quantitat de diners. A més, aquesta
tasca li ocuparia molt de temps. En canvi,
amb l’spam passa tot el contrari. Només el receptor
hi perd minuts, i els enviaments són
gratuïts. Hi ha tota una indústria al darrere d’aquesta
activitat, autèntics supermercats de
l’spam, amb denominacions com Spamforum.com
o Specialham.com, i fòrums d’Internet
on es pot descarregar el virus per trametre
massivament correus brossa.
«Jo em passo el dia davant de l’ordinador i
estic fins als nassos de l’spam. Al principi, alguns
correus em feien gràcia, com aquells que
et proposen que t’allarguis el penis. Però ara
estic saturat... Tots ho estem, a l’empresa», resumeix
Josep. Sobre aquest mateix problema,
Rosa diu: «El meu informàtic m’ha posat un filtre
per a l’spam, però encara se’n colen, de
correus d’aquests. Tot i això, jo no els miro
mai». «Cada dia rebo més spam que correu útil,
i en cap d’aquests mails hi posa res interessant.
De fet, ni tan sols n’entenc molts d’ells,
i no em considero una ximple», es lamenta
Gina.
EL CERCADOR QUE HO SAP TOT
El popular cercador Google va ser fundat el
1998 per dos estudiants de la Universitat d’Stanford,
Larry Page i Sergey Brin. La idea d’aquells
dos alumnes imaginatius és actualment
una de les companyies determinants en els engranatges
de l’economia de l’era digital. La
seva sortida a la Borsa va ser una de les més
esperades en l’última dècada. Avui, el seu valor
ronda els 116.000 milions d’euros. La firma
ofereix accés a uns 10.000 milions de pàgines
web. La seva influència és tan destacada
que, segons la consultora Nielsen Netrating,
el 97 per cent dels internautes de l’Estat
espanyol la fa servir.
Amb el lema «Don’t be evil», això és, «No ser
malvat», Google pretenia «canviar el món». No
obstant, l’enorme poder que ha acumulat en
poc temps ha generat bastants riscos, sobretot
per als usuaris. Tenint en compte la seva
activitat principal (les cerques d’informació),
l’empresa disposa de dades personals que li
permeten elaborar un completíssim retrat cibernètic
de cada internauta. Així, a Google poden
saber fàcilment si un consumidor determinat
és seguidor del Barça, si li agrada la música
electrònica, si li interessa la literatura del
segle XIX o si col·lecciona llaunes de cervesa.
Els responsables de la companyia sostenen
que només emmagatzemen la informació personal
per un període limitat de temps, el qual
no supera els dos anys. Igualment, subratllen
que hi ha poquíssims treballadors que tinguin
accés a les bases de dades. Al seu parer, no hi
ha perill real que els enginyers de Google usin
indegudament aquest material perquè tot el
que fan queda enregistrat. A més, la firma s’ha
compromès a esborrar en breu els cookies, arxius
que es guarden a l’ordinador de cada
client cada vegada que entra en una pàgina
web a través del servidor i que són recuperats
en posteriors visites.
Amb independència dels canvis previstos
per al futur, les dades de Google són en l’actualitat
una font privilegiada per a la investigació
dels serveis secrets dels governs. Per
exemple, les autoritats nord-americanes van
reclamar als gestors del cercador que revelessin
informació sobre computadores des de les
quals podrien haver-se comès delictes relacionats
amb la pornografia el 2005. Els directius
de l’empresa no només s’hi van negar, sinó
que van portar el cas als tribunals, el van gua -
nyar i van crear jurisprudència al respecte.
Tanmateix, quan les peticions són «vàlides i
legals», els responsables de Google admeten
que sí que hi accedeixen.
Les promeses i explicacions de l’empresa no
5
convencen nombroses entitats i particulars,
que recorden que, malgrat que s’eliminin notes
personals dels arxius de Google, aquestes
referències es renoven periòdicament i substitueixen
les anteriors, amb la qual cosa, el cercador
sempre té dades recents sobre cada
usuari.
Per a la Unió Europea, els dos anys de marge
establerts per la firma en aquest aspecte
podrien ser excessius, tal com s’indica a la directiva
de protecció de dades. L’organització
Privacy Internacional encara és més dura, ja
que dóna a Google la pitjor nota pel que fa a
polítiques de privadesa de dades. L’Associació
d’Internautes Espanyols conclou que la situació
del cercador és similar a la d’un monopoli.
Com que la companyia ha anat comprant
altres empreses del sector (publicitat, co-
rreu electrònic, Youtube, etc.), cada cop reuneix
més informació sobre els internautes per
dibuixar amb precisió el perfil dels consumidors.
Gina, l’estudiant de Puigcerdà, admet que
ignorava aquesta pràctica dels cercadors. «No
obstant, això no em preocupa gens, el fet que
coneguin el que miro a Internet m’és igual»,
sentencia. Josep hi coincideix i ironitza: «No
veig quin interès poden tenir Google, Yahoo!
o qualsevol govern a espiar les meves cerques
a Internet. Em temo que quedarien ben decebuts,
si hi busquessin res comprometedor o
excitant!». I Rosa expressa una opinió similar:
«No sabia que ens controlaven... O sigui, com
Hisenda, no? Potser això va bé per enxampar
delinqüents, com ara els pederastes. Però jo
no he d’amagar res».
6
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fotos:
1
Una carn enllaunada
encara ara molt
popular en diferents
indrets del món va
servir per batejar el
correu-brossa.
2
Un compte de cor -
reu electrònic ple de
missatges «spam».
3
Resultats de la recerca
a Google de la
paraula «spam».
4
La pàgina de presentació
del web
«Spamforum.com».
5
Missatge que alerta
que s’ha trobat un
troià en un ordinador.
6
Un dels nombrosos
programes que
s’han creat per intentar
detectar el «malware»
que afecta set
de cada deu ordinadors
domèstics connectats
a Internet.

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Història
Els orígens de la
casa van ser al
carrer Ciutadans
de Girona,
però amb molt
bona visió de futur
van obrir una
altra botiga a la
Rambla de la
Llibertat. En tots
dos establiments
s’hi venia
–i encara s’hi
ven–, el mateix
producte, bosses
de mà, maletes,
etc. Durant
la Guerra
Ci vil no van tancar
i en la dècada
dels 80 van
ampliar el negoci
amb un nou
local.
Origen
1928.
Fundador
Manel Guillamet
i Quintana.
Propietari
actual
Carles Esteva
i Guillamet.
Treballadors
Règim familiar i
un.
Activitat
Venda de bosses
de tot tipus,
paraigües, articles
de viatge,
maletes, etc.
L ’any
Novetats Guillamet Girona
És una de les botigues més antigues de la Rambla, encara que
va nèixer al carrer Ciutadans; des de sempre s’ha dedicat a la
venda de bosses, carteres, maletes i altres productes relacionats.
1928, Manel Guillamet i Quintana va
obrir una botiga de merceria, pelleteria i
complements al carrer Ciutadans de Girona,
on, a més, venia guants, mitges, bosses
de mà per a les senyores i altres articles de
moda en aquells temps. El carrer Ciutadans era
el més frequentat per comprar-hi, però ja hi havia
molts comerciants que intuïen que la Rambla
de la Llibertat seria, a curt termini, un punt
estratègic per a les vendes. Així, l’any 1933, i
per consell de la seva filla, Pilar Guillamet i
Puig, Manel Guillamet va obrir un altre establiment
al número 9 de la Rambla de la Llibertat
–on continua el negoci– que oferia al públic
els mateixos articles que la botiga de Ciutadans.
La Rambla i el Barri Vell de Girona eren
els llocs més comercials de la ciutat i tothom,
fins i tot qui venia de fora, anava a comprarhi.
La botiga dels Guillamet va ser dissenyada
per l’arquitecte racionalista gironí Josep Claret
Rubira, que llavors tenia poc més de 25 anys i,
que, a banda de ser arquitecte municipal, va
ser un dels creadors més rellevants i prolífics
d’aquest corrent a la ciutat.
Durant la Guerra Civil no van tancar cap dels
dos establiments, però els republicans van saquejar
la botiga del carrer Ciutadans, d’on es
van emportar tot el que hi havia. L’any 1937 va
morir Pilar Guillamet i Puig, una persona molt
estimada a Girona pel seu tracte amable amb
tothom. El seu pare es va haver de tornar a fer
càrrec de la botiga de la Rambla.
MANTELLINES I MALETES
En la llarga postguerra de penúries i decadència
econòmica el que més es venia a Can Guillamet
eren, curiosament, les mantellines, atès
que la jerarquia eclesiàstica de llavors no deixava
entrar les dones a les esglésies si no portaven
aquest tipus de vel al cap. A la dècada
dels anys quaranta, la botiga –que també era
merceria– era el punt de trobada de moltes modistes
gironines que hi anaven a encarregar gènere.
Aleshores obrien una mena de compte i,
al final de cada mes, anaven a pagar-lo. A la
Girona de l’època, només al Barri Vell hi havia
dotze sastres i sis modistes.
Manel Guillamet i Quintana va morir l’any
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
1968 i es va fer càrrec del negoci Carles Esteva
i Guillamet, que era el seu nét (fill de Pilar
Guillamet i Puig). Carles Esteva estava casat
amb Pilar Trallero i Vallès. Tots dos, amb la
col·laboració de Maria Brecha i Puig, van reconvertir
la botiga de la Rambla de la Llibertat
amb la incorporació d’articles tan variats com
bosses de mà, cinturons, maletes de viatge, paraigües
i altres complements relacionats amb
la marroquineria. Van anar sortint al mercat
nous articles que el públic demanava i, aleshores,
la primitiva botiga es va quedar petita.
Va ser l’any 1986 quan la família Guillamet
va adquirir un local al número 7 de la mateixa
Rambla de la Llibertat, amb la qual cosa la casa
va créixer i així va poder oferir als seus clients
molta més varietat d’articles. Aquesta nova botiga,
des de fa alguns anys està regida pel fill
de Carles Esteva i Maria Pilar Trallero, Carles
Esteva i Trallero, a qui ajuda la seva dona, Montserrat
Guirado i Mañero. Tots dos han donat
una empenta moderna a l’establiment amb la
incorporació de marques molt conegudes dins
del món dels complements i els viatges. El seu
germà, Jordi Esteva i Trallero, tot i treballar per
a una altra empresa, també ajuda en la gestió
fiscal dels establiments familiars.

É s
Primera fase de l’itinerari de visita pública a la Ciutadella (Roses)
A peu per la història
El projecte planteja un recorregut per un recinte emblemàtic de les comarques gironines.
un dels grans recintes històrics de les comarques
gironines, ple de vestigis d’altres
èpoques, i que en els últims anys ha viscut
un espectacular procés de recuperació. La
Ciutadella de Roses serveix, així, per conèixer
millor la història de la localitat i també s’ha convertit
en l’escenari d’activitats ben diverses. És,
per tant, un punt d’innegable atractiu turístic,
que rep cada any milers de visitants. Davant
d’a questa situació, l’Ajuntament de Roses va
considerar necessari adequar un passeig a l’interior
del recinte que guiés les persones que el
visitessin. L’arquitecte Martirià Figueras va ser
l’encarregat de projectar aquest recorregut, i els
fets evidencien que ho va fer amb èxit: al marge
que compleix perfectament la seva funció,
l’itinerari dissenyat per Figueras i les actuacions
que es van fer a la Ciutadella per convertir-lo
en realitat (la primera fase, concretament) va
ser una de les obres seleccionades en l’apartat
d’espais exteriors dels premis d’arquitectura de
les comarques gironines corresponents a 2007.
En la memòria del projecte inclosa en el catàleg
dels premis, l’arquitecte detalla tant la importància
de la Ciutadella com les principals característiques
de la seva intervenció en aquest
espai: «La Ciutadella de Roses és un gran espai
històric i de contingut en vestigis arqueològics
visibles incomparable: hel·lenístics, romans,
medievals i recinte militar francès XVI, tot en
un mateix lloc i de forma disseminada, en molts
casos, sobreposada. La necessitat de facilitar
tota aquesta informació de forma entenedora
es concreta amb la creació d’un camí que dóna
forma ordenada a la primera fase de l’itinerari
de visita. El projecte planteja l’adequació d’un
recorregut de visita, amb els següents criteris.
– El camí: Consolidar un camí a la zona d’esplanada
de mínima intervenció i mínima presència.
Per aquest motiu, havia de tenir una baixa
càrrega de disseny. Una plataforma de sauló
amb dues rigoles que el conformen, enfasitzant
l’interès del que l’envolta. Un camí que es
consolida, ondulat, com a fil conductor d’un recorregut
natural de visita.
– Passarel·les i voladís: Sens dubte, com
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: GENÍS ARASA/CLAUDI VALENTÍ
qualsevol recorregut, s’han de salvar algunes
zones de pas difícil, que se solucionen amb passarel·les
o voladís. Aquestes es consoliden amb
estructura metàl·lica i paviment de fusta, tot de
disseny molt simple i auster.
– Zones d’estada: En el recorregut es creen
diferents àrees de parada, que sota les ombres
d’unes oliveres deixen gaudir de la visió d’aquest
gran espai carregat d’història.
– El tractament de la vegetació: La vege-
tació es col·loca de
forma intencionada
amb dues finalitats:
una, per dirigir
la mirada al lloc
que interessa, per
tal de facilitat i donar
un bon acompanyament
a la visita
i l’altra, per servir
d’element de
referència i d’aquesta
manera,
donar relació d’escala
humana a la
nostra presència.
– La il·luminació:
Tenint en
compte que Roses
és una ciutat turística
i que l’espai
està carregat de valor
cultural, existeix
un elevat interès
a realitzar visites
nocturnes. Per
aquest motiu, el
treball d’il·luminació
es consolida
com una actuació
molt acurada i de
disseny molt mesurat.
El projecte
es planteja amb
tecnologia led,
com a criteri de
sostenibilitat. També planteja la creació d’una
escenografia per tal de donar a entendre millor
el contingut del recinte i les excavacions realitzades,
on la superposició de fases d’assentament
en fa difícil l’entesa. Per això no dubtem
a utilitzar colors ni a realitzar un sincronitzat
d’escenes que expliquin l’estructura d’ordenació
urbana dels grecs o els diferents usos de les
estances dels romans, tractant-la tant des de la
llum com des de l’ombra».
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Fitxa
tècnica
Projecte
Primera fase de
l’itinerari de visita
pública a la
Ciutadella.
Municipi
Roses.
Autors
Martirià Figue -
ras.
Promotor
Ajuntament de
Roses.
Construcció
Jardineria Moix.
Col.laboradors
Genís Arese,
Claudi Valentí i
Ingrid Valero.
Més
informació
– Demarcació de
Girona del Col -
legi d’Arquitec -
tes de Catalu -
nya, Plaça Cate -
dral, 8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/Gi
rona.

12 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Manto
Malvasia afruitat 2007
E laborat
amb la
varietat Malvasia,
típica
de Lanzarote,
sobre la que
s’està actuant
amb un projecte
de protecció
i rehabilització.
És
un vi de color
groc pàl·lid.
Aroma potent,afruitada,
que recorda
el raïm,
la fruita i notes
de cítrics.
En bo ca és
saborós, amb
una suau relaciósucreacidesa.Adequat
per a plats senzills de salses
blanques o ben fred, com a aperitiu.
Preu aproximat: 10 euros.
El celler elaborador: Bodega La
Geria està ubicat a Yaiza, dins de
la D.O. Lanzarote, al costat de l’ermita
de Nostra Senyora de la Caritat,
en un paratge de cendres volcàniques
anomenades picón i amb
els ceps plantats dins de forats per
protegir-los del vent. Fundat el segle
XIX, els actuals propietaris,
amb la col.laboració de l’expert
enò leg Alejandro Besay, estan
aconseguint els millors vins de la
zo na. Per a més inormació:
www.bo degalageria.com
Financers
Durant molt temps, a les vinyetes satíriques es representava
els financers com individus més aviat
grassos, vestits d’etiqueta amb barret de copa inclòs,
amb algun anell amb pedra gruixuda al dit i,
per descomptat, enarborant un cigar havà de mida
colossal; aquest retrat encara el practiquen avui alguns
humoristes desfasats. Diu el diccionari que un
financer és una persona versada en la teoria o en
la pràctica de qüestions bancàries o borsàries, o en
els grans negocis industrials. De tota manera, i després
de la Revolució, van ser els financers els grans
burgesos, els que es van convertir en protagonistes
passius de la gastronomia, de la gran cuina, substituint
els antics aristòcrates, molts dels quals van perdre
no només diners i propietats, sinó també els
seus caps. D’això en van ser ben conscients personatges
com Brillat Savarin, Grimod de la Reynière
o el mateix Carêem. Va ser aquesta nova classe la
que va omplir els restaurants de París. I si, fins aleshores,
eren els aristòcrates els que donaven els seus
noms a les creacions dels cuiners, a partir d’aquí va
ser la classe financera la dominant i la que va aconseguir
els serveis dels millors cuiners, com en el cas
de Carêem, que després de servir a nobles com Talleyrand
i a testes coronades va acabar dirigint les
cuines dels Rothschild.
Inevitablement van sorgir plats i preparacions dedicats
a la nova classe que dominava el món, és a
dir, als que tenien els diners. Una d’aquestes creacions
porta precisament el nom de la classe: financera.
Hi ha una salsa... i una guarnició. El més interessant
és la guarnició, avui raríssima i desusada,
a més d’endimoniadament barroca; en qualsevol
cas, usava productes cars, com és lògic. El mític Escoffier,
al seu llibre Ma Cuisine, ofereix la seva versió
de la guarnició a la financera per a filets de bou
i au. Així: dotzena i mitja de quenelles –mandonguilles–
d’au o de vedella, modelades amb cullera
de postres i cuites en aigua amb sal; uns quinze
caps de xampinyons petits cuits amb mantega i suc
de llimona; dotze crestes i els mateixos «ronyons»
El Pedregal és un innovador restaurant situat en ple centre històric del Barri Vell
de Girona, a prop de l’església de Sant Fèlix.
Iris Rojas i Joan Muñoz ens obren les portes d’aquest íntim i acollidor racó, en
els espais interiors del qual es viu una barreja de peces del passat amb la màgia
de tocs avanguardistes que marca la decoració.
El xef, Josep López Gausa, ens proposa una acurada cuina mediterrània, de sabors
i textures diferents, elaborada amb productes frescos del mercat, i productes
de collita pròpia, com l’oli.
El bacallà, cuinat i elaborat en diferents formes (amb formatge d’Idiazabal, amb
ceba confitada...) és un dels plats recomanats, adient per a paladars exigents.
I per acompanyar aquests exquisits menjars, un magnífic celler de vins i caves,
seleccionats pel sommelier del restaurant.
Cal destacar el magnífic menú diari, a 15 euros.
El Pedregal, innovació gastronòmica en un marc incomparable per gaudir de
moments entranyables.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
–eufemisme per designar els testicles– de pollastre,
75 grams de tòfona en làmines i unes vint olives
desossades. Tot reunit en una cassola i mullat amb
salsa al vi de Madeira. Aquesta preparació podia,
en efecte, servir-se com a guarnició de carns o aus;
però, a més, es preparava aquesta barreja per presentar-la
dins de vol-au-vents. Com comprendran
vostès, un vol-au-vent a la financera no té a penes
res a veure amb les pastes que avui proliferen en
còctels i altres actes socials que inclouen canapès.
Indefectiblement, quan enumerem els components
de la guarnició a la financera, la gent es queda,
sobretot, amb les crestes de gall. Menjar infreqüent,
que avui repunta, però que no ha estat massa
popular; entre nosaltres ho van ser molt més els
anomenats «menuts» de pollastre o gallina, fonamentalment
coses com els fetges, el cor...
Fa força anys, quan jo treballava prop del carrer
d’Ayala de Madrid, acostumava a anar a prendre l’aperitiu
a l’elegant bar Zoska, avui desaparegut, on
era freqüent que ens obsequiessin, de tapa, unes
gustoses broquetes de menuts de pollastre fets a la
paella. Eren boníssimes. La cuina madrilenya no és
de crestes, però sí de menuts, amb els quals el receptari
tradicional prepara una gustosa sopa. Netes
les vísceres, ja dic que sobretot fetgets, lliures de fel
i tels, s’escalden un minut en aigua bullint i s’escorren.
S’assequen bé i es piquen en trossets petits.
S’assequen també quatre talls fins de pa al forn, sense
que arribin a torrar-se. Es fregeixen en tres cullerades
d’oli els menuts i uns 50 grams –per a 200
de menuts– de pernil molt picat, a foc fort un parell
de minuts. Tot això s’incorpora a litre i mig de
caldo de gallina, que ha d’estar ben calent. Es posa
una llesca de pa en cada plat, s’hi aboca la sopa i
la picada, i se serveix immediatament. Pot substituir-se
el pa per arròs, que ha de coure al caldo, fins
que estigui en el seu punt, moment en el qual s’incorporen
els menuts i el pernil.
Una sopa popular –els menuts eren una cosa barata–
i molt reconfortant.
Restaurant El Pedregal, art gastronòmic al cor del Barri Vell de Girona
C/ Pou Rodó, 22 - Tel. 972 20 19 54 - GIRONA

F ruita
Delícia del paladar
La fruita, a més de menjar-se fresca o seca, també pot tenir una presència brillant a la cuina.
és el nom genèric dels fruits comestibles.
La fruita es menja fresca, preparada
en macedònies o postres, en pastissos
i coques, en forma de melmelades, confitures
i gelees i també són la base de begudes i còctels.
També tenen una bona aplicació a la cuina,
com veurem més endavant.
Distingim entre fruita fresca o dolça, que pot
ser consumida sense cap preparació, fruita
seca, que se sol menjar un cop assecada (ametlla,
avellana, nou, castanya, pistatxo o festuc,
pinyó) i fruita dessecada, que és fruita fresca
sotmesa a un procés de dessecació (figues, panses,
dàtils, orellanes d’albercoc...).
Segons la procedència, podem distingir entre
fruites mediterrànies (magrana, albercoc,
préssec, meló, síndria) i fruites tropicals (coco,
plàtan, mango, papaia, fruita de la passió).
Les fruites vermelles (o de bosc) inclouen petites
baies com la maduixa, el gerd o gerdó
(frambuesa, en espanyol), el nabiu, mirtil o avajó
(arándano, en espanyol), la mora, l’aranyó
(endrina, en espanyol; és el patxaran basc), la
grosella...
La fruita fresca o dolça es classifica en cítrics
(taronja, llimona, llimona dolça o llima, pomelo,
aranja, mandarina), de grana (poma, pera,
raïm, meló, síndria), de pinyol (préssec, pruna,
albercoc, cirera, alvocat, nespra, nispro o micaco).
N’hi ha de diversa, per les seves característiques:
magrana, plàtan, coco, figa, figa de
moro, caqui, kiwi....
CUINA INTERNACIONAL
Els pobles mediterranis, xinesos i altres sempre
hem menjat fruita –fresca o seca– a les postres,
i a vegades també per esmorzar o berenar,
o com a entrant. Però la fruita també pot tenir
una presència brillant a la cuina, formant part
de plats cuinats. Alguns plats de la cuina internacional
ho mostren: ànec amb taronja (que
també pot acompanyar el llenguado, la truita...),
el oollastre (o la caça de ploma) amb raïm,
la vedella amb pomes, sense oblidar certs plats
de caça amb fruites roges (groselles, mirtils...).
Hi ha, però, dues cuines mediterrànies que excel.leixen
en la utilització de la fruita a la cuina:
la del Marroc i la dels Països Catalans. Sense
descartar-ne d’altres de més llunyanes,com
la iraniana (codonys, magranes) o la hindú
(chutneys, farcits, etc...).
Sempre tenim un plat en la nostra memòria
palatal privada. Particularment, recordo, com
un moment gastronòmic inoblidable, un tajin
de xai amb prunes, aromàtic, perfumat, menjat
al Marroc, prop de Fes. Potser algun de vostès
té també el seu arxiu particular d’aquest casament
entre cuina i fruita: una oca amb peres
exquisida, un ànec amb taronja molt reeïxit o,
simplement, un alvocat amb gambes.
D’entrada, hauríem de distingir entre fruita
dolça (peres, pomes, préssecs, cireres), fruita
seca (panses, pinyons, prunes, «cascavellicos»,
La macedònia –nom que es refereix a la
divisió d’aquest país, que en la seva
part oriental ja és, sortosament, un estat
lliure– és una barreja de fruites. També
se’n diu amanida o ensalada de fruita.
Elaboració
Renteu en un recipient amb aigua els maduixots
i també les cireres; peleu els préssecs
i la taronja, i feu-ne daus, havent-ne tret
primerament, de les que calgui, el pinyol.
– Almívar: Poseu en un cassó al foc l’aigua
amb el sucre, afegiu-hi rom o un licor dolç i
aneu-ho remenant amb una cullera de fusta
fins a formar un almívar claret, tot afegint-hi
més sucre o més aigua si és necessari.
mena de prunes o pinyons silvestres), fruita
«exòtica» o tropical (alvocats, mangos, kiwis) i,
finalment, altres menes de preparacions de fruites
(almívars, compotes, chutneys, mostasses...).
Les aplicacions de la fruita als plats cuinats
poden ser múltiples. Formen part de les salses.
En la nostra cuina n’hi ha magnífics exemples:
la picada (ametlles, avellanes, pinyons...), els
alliolis compostos (de codony, de pera, de
poma), la salsa de magrana de les Balears, etc...
S’inclouen en certs farcits: tenim els clàssics
de panses i pinyons –que retrobem a tota la
Mediterrània–, les prunes, «cascavellicos», orellanes,
pinyons... Tenim el pollastre, capó o gall
dindi farcit amb aquestes fruites. O bé s’integren
en algunes guarnicions: ànec amb peres,
amb cireres.
Ingredients
● 100 grams de
maduixots.
● 100 grams de
cireres.
● 100 grams de
La recepta
– Barregeu les fruites que heu tallat, poseules
en una plata fonda i tireu-hi al damunt l’almívar
que heu preparat. Deixeu-ho a la nevera
un temps prudencial i serviu-ho fred.
Notes
Una elaboració més simple és barrejant fruites
fresques i en almívar, i aprofitant l’almívar
No hem d’oblidar
la fruita
tractada com a
ingredient important,
cuinat
en plats salats:
bullits de peres
de la Cerdanya i
el Pallars, amanida
de taronja
valenciana, «relleno»
o fruites
farcides, «pomes
cuites», etc...
Les diverses
fruites tenen la
seva aplicació
en plats tradicionals
de la cuina
catalana, sense
descartar-ne alguns
de recreats
–o adaptats–
més modernament,
com l’ànec
amb taronja,
amb cireres, maduixes
(Catalu -
nya Nord)...
Comencem
per la poma,
present als rostits
valencians al
forn, en algun
plat menorquí i
mallorquí (per
exemple, combinada
amb al-
bergínia) o en el
farciment i en la
botifarra dolça
amb poma. L’oca
o l’ànec amb
peres és un clàssic.
Les peres
també es guisen amb vedella (Vallès, Pallars),
es bullen o es posen a l’allioli (Pirineu). Les figues
acompanyen un estofat de gallina o l’ànec
i, a Menorca, l’oliagua, una sopa d’estiu i
un conill a la cassola. També a les Balears utilitzen
la magrana per a salses i guarnicions, com
en la cuina iraní o en la mexicana, com veiem
a Como agua para chocolate, de Laura Esquivel.
Finalment, trobem amanides, guisats, farcits
i guarnicions tradicionals a base de préssecs,
taronges, raïm (raïm amb arengada), codony
(allioli) i tota mena de fruita seca, com
panses, ametlles, cacauets, pistatxos, prunes,
pinyons, figues, «cascavellicos», orellanes... La
fruita tropical també és present en nombrosos
plats, com salses –començant pel coco– i acabant
en les amanides (com el guacamole mexicà,
a base d’alvocat), sopes i plats guisats.
Macedònia de fruita amb almívar
préssecs.
● Una taronja.
● Almívar: Un got
d’aigua i unes
cullerades de
sucre fi (segons
ho admeti)
ANIOL RESCLOSA
d’aquestes fruites (préssecs, pinya, etc.). O
bé posar-hi sucre desfet amb aigua i, opcionalment,
algun vi dolç (moscatell, garnatxa,
o vi ranci) o licor (kirsch, rom, etc...).
– S’hi poden afegir altres fuites: albercocs,
raïms (millor pelats i sense llavors), trossos
de meló, plàtan, taronja, pera, poma, síndria,
etc.
– En algun cas la fruita es pot presentar tallada
a boles (meló, síndria, etc.). Igualment
s’hi poden afegir fruites congelades, a trossos
o, especialment, fruites de bosc o vermelles.
– La macedònia pot guarnir unes postres que
incloguin algun tros de pastís, una bola de
gelat, una mousse, etc...
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Xavier
Romero
L’aficionat centenari
S e’l
Als 98 anys, el doctor Josep Ruscalleda continua tenint cura de les seves moltes col·leccions
pot considerar el degà dels col·leccionistes
gironins, perquè acaba de fer els
98 anys i manté una forma envejable,
amb bona memòria i la il·lusió de continuar
reunint exemplars per a les seves múltiples
col·leccions, totes dins de l’anomenat col·leccio
nisme popular. Josep Ruscalleda i Sabater
va ser un dels dos metges de família a Cassà de
la Selva durant diverses dècades; més de mig
segle d’ajudar i de tenir cura dels seus pacients,
que encara quan el veuen pel carrer el saluden
amb un simple «doctor». Persona estimada
arreu, per la seva cordialitat, senzillesa, i per
les moltes activitats desenvolupades, com la de
presidir la Unió Deportiva Cassà –durant un
temps va fer també d’entrenador, jugador i metge–;
formar part dels clubs de tennis i d’escacs;
de la Colla Excursionista, entre d’altres; o la de
ser durant una legislatura regidor de l’Ajuntament
per CiU. Esportista nat, intel·lectual humanista,
ha desenvolupat durant pràcticament
tota la seva vida l’afició al col·leccionisme.
El doctor Ruscalleda és membre de la Societat
Filatèlica Gironina, amb la qual col·labora
des d’antic en diferents vessants. Pràcticament
tots els temes que toca, llevat del d’actualitat
de les plaques de cava, estan relacionats amb
el paper imprès: segells, bitllets, targetes telefòniques,
loteria, vitoles, capses de llumins,
bosses de sucre, punts de llibre, calendaris de
butxaca, gravats, documents diversos, postals
i fotografies. Aquest, el món de la instantània,
és una de les seves altres passions.
«La meva mare va començar la col·lecció de
segells al nostre Sant Feliu de Guíxols natal,
que era una colònia important de fabricants de
taps –comenta Josep Ruscalleda–; aleshores, recollia
segells vinguts de països europeus, i
aquella afició me la va encomanar». En el camp
de la filatèlia, posseeix unes bones col·leccions
de França, Alemanya –oriental i federal–, les
Andorres espanyola i francesa, Suïssa, Japó i
illa de Man en nou; i quant a Espanya, clàssics,
des del Centenari cap aquí, blocs de quatre, i
altres varietats. Pel que fa a temàtiques concretes,
el doctor Ruscalleda sent una especial
predilecció per les de Nadal, Vaticà, Pasqua,
Flors, Medicina i Creu Roja. «D’aquesta última
i en no trobar àlbums adients per poder posar
els segells, no l’he pogut fer com hagués volgut»,
manifesta amb un punt de tristesa.
COL·LECCIONISTA POLIFACÈTIC
Persona curiosa de sempre pels temes històrics
gironins per la medicina, Josep Ruscalleda va
conrear igualment una altra afició, la de retallar
articles i treballs publicats als diaris, i la d’adquirir
llibres i revistes. Postals a dojo, antigues
i modernes, noves i usades, del país i estrangeres,
que té col·locades en diversos àlbums.
Capses de llumins buides i obertes per poder
ser ordenades als àlbums, i amb la varietat molt
més pràctica de les fines litografies, que les fàbriques
enganxaven a les capses. Sobres de primer
dia del Vaticà, de Suïssa, i dels que editen
les associacions amb motiu de les seves exposicions.
I un llarg etcètera.
Fa vint-i-cinc anys, en una anterior entrevista,
el doctor ja confessava que «col·lecciono
pràcticament de tot, menys dècims de loteria
premiats...». Curiosament, i tal com passa en la
majoria de les cases on hi ha un d’aquests aficionats,
el senyor Ruscalleda no ha tingut continuadors,
tot i haver format una nombrosa família
de nou fills i filles amb la seva esposa Conxita
Nadal. «A la família hi ha havia un que va
començar a interessar-se’n, el nostre nét Francesc,
però sembla que s’ho va deixar».
Pel que fa a les exposicions, participa anualment
en les que organitza la Societat Filatèlica
Gironina, tant en el vessant filatèlic com en el
de col·leccionisme en general; i a destacar l’obtenció
del tercer premi fa uns anys a Reus, amb
el seu treball sobre els boy-scouts: no se sol perdre
les excursions d’aquesta entitat.
Una altra de les seves dèries, com comentàvem,
és la de la fotografia. Ha fet milers de fotos
i ha filmat unes 25 pel·lícules, que el seu
veí, el cineasta Josep Mestras, li va traslladar re-
MARC MARTÍ
MARC MARTÍ
MARC MARTÍ
MARC MARTÍ
centment a uns CD, amb lletra i música.
Ara fa uns dies, al centre cultural Sala Galà
de Cassà de la Selva, es va presentar el llibre
Anys i Panys. Vivències d’un metge rural, en el
qual el doctor Ruscalleda relata, amb l’ajuda de
Joaquim Tolosà, la seva llarga i rica trajectòria
de prop d’un segle. El local es va omplir de persones
que no es van voler perdre l’acte d’homenatge:
familiars, amics, metges, pacients, autoritats
i veïns en general. Tothom amb el «doctor»
cassanenc; una gran persona.
MARC MARTÍ MARC MARTÍ
MARC MARTÍ
MARC MARTÍ

E l
Rituals perversos
El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) és el quart més freqüent de l’àmbit psiquiàtric.
trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) es
caracteritza pel patiment d’obsessions i
compulsions que provoquen un profund
malestar psicològic i alteren la vida normal i les
relacions amb els altres. És un dels trastorns
d’ansietat i és el quart més freqüent de l’àmbit
psiquiàtric. El nen que pateix el TOC té idees
i pensaments repetitius desagradables i no
desitjats que l’absorbeixen i li causen temor i
un alt nivell d’ansietat. D’altra banda, sol patir
també compulsions, és a dir, un comportament
ritual estereotipat. És com si un acte normal el
convertís en una passió reiterada fins a la sacietat,
mil·limetrada, exacta, a la qual el nen recorre
com a única forma de reduir la seva ansietat.
El quadre que es dibuixa llavors en el
nen és el d’una persona víctima d’idees obsessives
i repetitives a les quals dóna sortida amb
un comportament ritual exagerat i que no pot
controlar. El que li causa un gran patiment.
Es calcula que la incidència d’aquest problema
pot situar-se a l’entorn de l’1%, encara que
els psiquiatres asseguren que la xifra pot ser
més gran a causa de l’actitud reservada dels que
el pateixen. De fet, entre l’aparició dels símptomes
i l’obtenció d’un diagnòstic passen per
terme mitjà més de 10 anys.
Segons el Dr. Jerónimo Sainz, cap de servei
de Psiquiatria de l’Hospital Ramón y Cajal de
Madrid, «el punt crític d’un TOC és si el comportament
de la persona és grat o no per al subjecte.
En general, les obsessions l’angoixen i
desagraden profundament, perquè la víctima
és conscient de l’exagerat i absurd de la seva
obsessió». És a dir, tots tenim rituals, però depèn
de l’ansietat que comportin.
El trastorn pot iniciar-se en qualsevol moment
de la vida, encara que els estudis més recents
han detectat que més del 50% dels adults
amb TOC identifiquen els seus símptomes
abans dels 18 anys. Comença a manifestar-se
cap als nou anys, encara que això no impedeix
que nens amb quatre anys en tinguin ja símptomes.
L’edat d’inici més freqüent se situa entre
els 15-20 anys. «Amb freqüència no es reconeixen
els símptomes. I les persones amb
TOC solen visitar fins a quatre metges abans de
tenir un diagnòstic correcte de la malaltia», confirma
el Dr. Julio Vallejo, cap de servei de Psiquiatria
de l’Hospital de Beltvitge.
CAUSES
No es coneixen ni les causes ni l’origen del
TOC, encara que es detecten factors hereditaris.
Afecta per igual els dos sexes i no hi ha diferències
culturals, socials o econòmiques. Segons
el Dr. Sainz, «hi ha una certa influència genètica,
encara que també factors ambientals.
Actualment és més discutida la influència de
l’entorn. Per exemple, els canvis d’estil educatiu
produïts a Espanya des dels 50-60 als 80-90
no han modificat les taxes del TOC. Se sap que
hi ha una major freqüència de la malaltia en
primogènits i únics, encara que això també passa
en altres malalties psiquiàtriques». En estudis
genètics s’ha observat que s’altera l’expressió
de certes proteïnes. Per tècniques de neuroimatge,
s’han visualitzat modificacions en un
determinat circuit cerebral. «Comprenem la cau-
sa biològica d’aquest trastorn millor que molts
altres en psiquiatria, el que ens permetrà un
major èxit terapèutic, però encara no coneixem
tot el procés patogènic», ha afirmat Vallejo.
Amb la finalitat de delimitar el concepte es
va arribar a l’anomenat Consens de Ciutat del
Cap, en el qual els especialistes han intentat establir
noves definicions. Les obsessions que envaeixen
la ment del pacient amb TOC són idees
recurrents, no desitjades, de contingut angoixant,
considerat absurd pel pacient, però a
la vegada reconegudes com a pròpies. L’individu
intenta neutralitzar-les amb compulsions,
impulsos que porten, en la seva majoria, a la
repetició de rituals. Tots ells fan que la vida del
pacient sigui molt complicada, i que arribi en
certs casos a una «lentificació obsessiva».
No totes les obsessions són un problema.
Tots durant etapes de la infància hem tingut obsessions
i compulsions. No per tenir afany de
col·leccionar clauers es té una patologia. No
per passar-se davant del mirall pentinant-se mitja
hora cada dia es pateix una obsessió. Hi ha
molts comportaments que durant algunes etapes
de la infantesa i de l’adolescència poden
semblar obsessions. Però són fets que no interfereixen
en la vida normal i que permeten
un desenvolupament absolutament harmònic i
no alteren la convivència. Els experts assenyalen
que hi ha una prova gairebé inequívoca per
saber quan un acte repetitiu obeeix a una compulsió.
Si a un nen normal se l’interromp mentre
està fent aquest ritual, que per a ell és un
joc, no passa res. Canviarà d’actitud o tornarà
Maig a Restaurant Golf Girona
El nostre menú
Birdie de sempre
11.90 €
Menú Degustació
de Flors
25.00 €
Dilluns Divendres
Cap de Setmana
Buffet de Flors 25.00 €
Dimarts descans setmanal. Reserves a restaurant@golfgirona.com / 972 17 16 41 / 695 23 76 03
MARTÍ FERRER
a començar si li ve de gust. Però quan es tracta
d’una compulsió veritable, el nen reacciona
amb irritabilitat, perquè ho estava fent per vèncer
l’ansietat del seu trastorn.
Les obsessions més freqüents giren al voltant
de la mort d’ells mateixos o dels seus pares o
germans. També tenen idea obsessiva sobre les
malalties, pensant que ells o algú pròxim poden
tenir una malaltia greu. Altres obsessions
giren al voltant del temor excessiu a contaminar-se
o contagiar-se o, en un pla diferent, temen
no fer les coses com han de ser fetes.
Quant a les compulsions, els experts citen:
rentar-se contínuament les mans (poden estarse
fins a una hora sense parar). Netejar constantment,
perquè no suporten la brutícia. Realitzar
comprovacions una i altra vegada (especialment
sobre si han tancat les portes, aixetes,
claus de pas... correctament). Preocupació excessiva
per l’ordre; acumular coses sense desprendre’s
de res o repetir constantment una acció,
perquè són dels que pensen que han de
fer això un número exacte de vegades.
QUÈ ÉS I QUÈ NO ÉS UN TOC
Un fulletó de l’Associació de Trastorns obsessiu-compulsius
aclareix perfectament quan un
fet pot considerar-se normal i quan entra en la
patologia psiquiàtrica. Per exemple, és un TOC
un noi de 14 anys que arriba tard al col·legi
cada dia perquè no pot sortir de la dutxa fins
que no s’hagi ensabonat exactament 41 vegades.
I no ho és una nena de 16 anys que cada
dia es passa 20 minuts rentant-se i pentinantse
abans d’anar a classe. És un TOC el nen que
comprova una vegada i una altra que l’interruptor
del llum estigui apagat, encara que sigui
evident que el llum està apagat. I no ho és
un nen que comprova un parell de vegades que
el llum està apagat quan surt de l’habitació, tal
com li han dit els seus pares que faci.
Els adults en bona mesura pateixen les mateixes
obsessions i compulsions, però el proble
ma s’agreuja perquè ells sí reconeixen que
no tenen cap sentit. Entre adults, seria un TOC
qui es renta les mans 100 vegades al dia, i no
ho és qui es renta les mans abans de cada menjar.
Seria un TOC una dona que cada dia tanca
una i altra vegada la porta durant mitja hora,
abans d’anar a treballar. I no ho és una dona
que cada nit comprova dues vegades que la
portes i les finestres del seu apartament estan
tancades abans d’anar-se’n al llit.
Un dels problemes que sol acompanyar el
TOC és que no es reconeix com un problema
d’ansietat. El nen el pateix íntimament i llavors
canvia el seu comportament. Es fa irritable i
hostil o simplement s’aïlla per poder mantenir
les seves compulsions sense sentir-se ridiculitzat.
Ells mateixos arriben a considerar-se estranys;
fins i tot pensen que s’estan tornant bojos
ja que senten el desig irrefrenable de repetir
la conducta compulsiva. D’altra banda, els
pares no solen donar-li més importància i
creuen que es tracta de manies que aniran passant
amb l’edat. La realitat demostra, però, que
si no es tracten, tant les obsessions com les
compulsions aniran augmentant, i agreujaran
així tot el quadre del TOC.
Salut
15 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Color Riche Star
Secrets, de L’Oréal
Paris, en to vermell
sang.
Ungles perfectes
amb els productes
Manicure Expertise,
de L’Oréal Paris.
Ioox ofereix diversos
productes per
despintar les ungles
amb delicadesa.
Herpial tracta l’herpes
i el dissimula: el seu
color vermellós és
semblant al dels llavis.
Maquillatge
corrector per a pells
sensibles:
Couvrance d’Avène.
Creative Nail Design
aporta llum i color a
les ungles amb les
seves laques.
Colors primaverals
Ulls lluminosos, llavis frescos i pell daurada són les claus del maquillatge d’aquesta temporada.
1
3
ANNA ESTARTÚS
2
4

5
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
7
8
NUCLI ANATÒMIC
DE DUES DENSITATS
· Bloc perfilat d’alta densitat HR amb canals de ventilació
per a una més gran fermesa i capacitat de suport.
· Plaques de material viscoelàstic situades en les zones
de més pressió per a una millor adaptació del matalàs
al cos i una més gran sensació de comfort.
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— POLIURETÀ COMFORT
— NUCLI ERGONÒMIC HR
(AMB ZONES DE DESCANS)
— POLIURETÀ COMFORT
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
DOBLE CARA DE DESCANS
6
La composició interior del model TEMPO és totalment
simètrica, de manera que el matalàs ofereix la mateixa
qualitat de descans en ambdues cares, sent
completament reversible.
Tendències
17 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
1 Sun Drenched
Make Up, de The
Body Shop, proposa
ombres perlades,
pólvores
d’efecte bronzejat
i llavis lluminosos.
2 Maybelline
New York es fixa
sobretot en la mirada
amb ombres
en mousse i
màscares de
pestanyes.
3 La línia de The
Body Shop
Spring Bloom es
basa en els tons
naturals amb matisos
florals i molt
femenins.
4 Maquillatge
efecte pell daurada
per a cos i
cara, de Maybelline
New York,
adaptat als diferents
tons de
pell.
5 PlumpKiss Lip
Gloos, de Strixaderm-MD,
dóna
color als llavis alhora
que els hidrata,
allisa i
aporta volum.
6 AzurBlonde de
L’Oréal Paris,
permet crear des
de la imatge més
natural fins a la
més sofisticada.
7 Ulls perfectament
maquillats
fins a 12 hores
amb els productes
de Revlon:
ombres, eyeliners
i màscares.
8 Glam Bronze,
de L’Oréal Paris,
ofereix lluir durant
tot l’any una
pell perfecta,
amb bon color i
molt natural.
C/ Rutlla, 11 - Tel. i Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Personas
El Canto del Loco
2 ▲ Rockferry
Duffy
3 ▼ Papito Mi -
guel Bosé
4 ▼ Back to
black Amy Wine -
house
5 ▼ Allenrok
Estopa
REGNE UNIT
1 ▲ The age of
the understatement
Last Sha -
dow Puppets
2 ▼ Konk The
Kooks
3 ▲ Spirit Leona
Lewis
4 = Rockferry
Duffy
5 ▼ E=MC2 Ma -
riah Carey
ESTATS
UNITS
1 ▲ E=MC2 Ma -
riah Carey
2 ▼ Spirit Leona
Lewis
3 ▲ Hannah
Mon tana/Miley
Cyrus: The best
of Both Worlds
Concert Miley
Cyrus
4 ▲ Lady Ante -
bellum Lady An -
te bellum
5 ▼ Now 27
Diversos
La Carey més
festiva
La cantant novaiorquesa Mariah Carey ha aconseguit amb
«Touch my body», del seu nou disc «E=MC2», convertir-se en
l’artista en solitari amb més «singles» al número u als EUA.
D esprés
de l’èxit del seu anterior àlbum,
The emancipation of Mimi, amb el qual
va tornar a erigir-se com una de les
grans dives de l’escena internacional, Mariah
Carey torna amb l’onzè disc de la seva carrera,
E=MC2, en el qual reprèn les arrels de la
música urbana per mostrar el seu costat més
festiu. E=MC2 –que significa Emancipation=Mariah
Carey2–, és la continuació de
l’anterior àlbum de la cantant novaiorquesa,
que va publicar el 2005 i amb el qual va aconseguir
vendre 10 milions de còpies a tot el
món, així com tres premis Grammy.
I sembla que amb aquest nou treball la diva
tornarà a confirmar aquest èxit ja que, abans
de la seva arribada a les botigues, ja havia
aconseguit batre rècords gràcies al single
Touch my body, amb el qual Mariah Carey es
convertia en l’artista en solitari amb més singles
número u als Estats Units –18 en total–,
desbancant el mateix Elvis Presley al segon
lloc. Touch my body és un tema amb el qual
Carey desplega el seu costat més sexy, tant en
les lletres com en el videoclip, i que, sorprenentment,
ha cridat l’atenció a mitjans de tot
TEXT: IRENE MAHÍA
el món perquè hi introdueix
la paraula «Youtube», en referència
a aquesta pàgina d’Internet,
que apareix per primera
vegada en un hit musical.
La diva, de 38 anys, ja havia
avançat que aquest seria un
treball amb lletres quotidianes
i amb nombroses col·laboracions,
entre les quals destaquen
les de Damian Marley
–fill de Bob Marley– a Cruise
control, o la del polèmic raper
Young Jeezy a Side Effects,
una balada en la qual retrata
la seva vida amb Tommy Mottola,
i en la qual Carey parla
sobre com va reunir les forces
suficients per «escapar de l’infern»
que havien construït.
Encara que és evident la
presència del «r’n’b» i altres
sons urbans, E=MC2 també té
ecos dels 60 en temes com I’ll
be lovin’ you long time, que
contraresta amb altres cançons
més íntimes com I wish
you well, una balada que Mariah
Carey interpreta amb la
sola companyia d’un piano i
un cor de gospel, i en la qual
fa referència a versicles bíblics.
Aquesta devoció religiosa
té poc a veure amb les
lletres de la resta del disc, en
el qual Mariah Carey, més desinhibida
que mai, no té inconvenient
a utilitzar paraules grolleres, d’acord
amb l’esperit quotidià que la cantant vol
transmetre, així com paraules del seu vocabulari
personal, com «O.O.C», sigles que ella
usa habitualment per referir-se a l’expressió
«out of control» –fora de control–.
Lluny queda aquella Mariah Carey de vint
anys que als anys 90 va conquistar els cors de
milions de fans amb balades com Without you,
Hero o One sweet day, que interpretava magistralment
amb el seu registre vocal de més
de cinc vuitenes. Aquells eren els anys en els
quals Mariah Carey va vendre més de 140 milions
de discos i en què va ser considerada la
millor artista de la dècada dels 90.
Malgrat això, amb el nou segle la cantant va
patir el cop de veure com dos dels seus treballs,
Glitter i Charmbracelet, a penes van superar
els cinc milions de còpies, una xifra massa
baixa i per a molts el símptoma que la car -
rera de la diva arribava al seu fi. Res més lluny
de la realitat, perquè amb The emancipation
of Mimi i, ara, amb E=MC2, Mariah Carey ho
té tot a favor per ocupar el tron a l’olimp de
les artistes més influents del nou segle.
Novetats
Rubi: «De la mano de...»
Rubi, la cantant
de Rubi y los
Casinos i una de
les veus més recordades
de la
movida madrilenya,
torna a
l’actualitat discogràfica
amb
De la mano de
Françoise Har -
dy, on versiona
la mítica cantant
francesa en un
disc «sense cap
pretensió». Rubi va decidir tornar al mercat amb
aquest homenatge en lloc de gravar cançons inèdi -
tes que guarda –escrites per ella mateixa, per Nacho
Canut o per Carlos Berlanga– ja que «hauria
resultat molt més difícil aconseguir un resultat òptim
si hagués intentat fer un àlbum pop ben produït».
Així, la cantant, el nom real de la qual és María
Teresa Campilongo, ha pogut unir les seves influèn
cies musicals actuals, combinant pop i blues,
a través dels clàssics de Françoise Hardy, com Tout
les garçons et les filles o Ce petit coeur.
Amparanoia: «Seguiré...»
Amparanoia posa punt final als seus més de deu
anys sobre els escenaris amb Seguiré caminando,
un doble CD amb un concert en directe a la sala
Apolo de Barcelona, temes i remixs inèdits i un DVD
amb un documental amb «els moments tan bells»
que ha viscut la banda en l’última dècada. Amparo
Sánchez, líder i alma mater d’Amparanoia, va
anunciar fa unes setmanes el fi d’aquest «projecte»,
que va començar el 1996 al madrileny barri de
Lavapiés i que ha arribat a ràdios de mig món.
Lucas Masciano: «Todo bien»
La seva vida ha estat plena de pujades i baixades,
«com una muntanya russa», però ara Lucas Masciano
sent que va tot bé. Precisamet per això, el seu
tercer disc a l’Estat espanyol es titula Todo bien, i
arriba avalat i produït per David Otero, d’El Canto
del Loco, grup al qual acompanya com a teloner en
la seva gira espanyola. «En la meva vida tot ha estat
sempre molt complicat, molt intens, però ara les
coses sembla que comencen a funcionar i això es
nota», confessa el cantant argentí.
Bandes sonores
Cuentos de Terramar
Tamiya Terashima
CLJ Records
FEM-LA VOLAR TOTS PLEGATS
El cineasta AlejandroAmenábar
no és l’únic
que ha reclamat
els serveis de
Carlos Núñez,
com ho va fer
per a la banda
sonora de Mar
adentro; el músic
japonès Tamiya
Terashima
també ha requerit la participació del gaiter en
aquest treball. Es tracta de l’adaptació per a la gran
pantalla de la novel.la d’una de les grans sagues
de la literatura fantàstica, i que ha representat el
debut cinematogràfic del fill del reconegut mestre
de l’animació japonesa Hayao Miyazaki –El viaje
de Chihiro–. Per a aquesta cinta, Terashima –un
desconegut al nostre país, però que al Japó ha posat
música a moltes séries de televisió– ha creat
una partitura simfònica d’un gran lirisme i bellesa,
que combina passatges bucòlics –on la flauta de
Núñez hi juga un paper importantíssim– amb d’altres
de més espectaculars. Lluís Poch
ENCARA NO TENS L’ADHESIU AMB LA MOSCA DE GIRONA?
NO BADIS MÉS I VES CORRENT A COMPRAR-LA. T’ESTÀ ESPERANT AMB LES ALES OBERTES.
FES QUE VOLI AMB LLIBERTAT I GAUDEIX AL MÀXIM PORTANT-LA AL TEU VEHICLE.
Punts de venda a quioscos i a les següents llibreries de Girona: Carlemany, Llibreria 22 i Can Geli i en exclusiva pots demanar també l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros.

Beowulf
Directors: Robert Zemeckis.
Intèrprets: Ray Winstone, Angelina
Jolie.
Distribuïdora: Paramount.
Durada: 115 minuts.
Zemeckis torna a recórrer a
la tècnica usada a The Polar
Express, però corregida i
augmentada per a una espectacular
adaptació d’una
de les llegendes més imitades
en el cinema èpic. Sense ser rodona, té un
alè tràgic realment aconseguit. P. P.
El caso Wells
DVD
Director: Andrew Lau.
Intèrprets: Richard Gere,
Claire Danes.
Distribuïdora: DeAPlaneta.
Durada: 101 minuts.
El creador d’Infernal affairs
–film que va inspirar Scorsese
a Infiltrados– debuta al
cinema nord-americà en un
film desigual des del punt
de vista narratiu (a causa,
segurament, dels seus problemes
d’entesa amb els productors) però apreciable
en l’aspecte estètic i amb un excel·lent Richard
Gere com a policia passat de voltes. P. P.
Halloween: el origen
Director: Rob Zombie.
Intèrprets: Tyler Mane, Scout
Taylor-Compton.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 109 minuts.
Si bé la primera hora és esplèndida
i digna dels millors
moments de Zombie, el que
ve després és un remake
massa mimètic de la precursora
cinta de John Carpenter.
Amb tot, les atmosferes estan força aconseguides
i té un bon planter d’actors. P. P.
Bandes sonores
Conociendo a Jane Austen
Aaron Zigman
Varèse Sarabande
El relleu generacional
que s’està
produint en l’àmbit
de la música
cinematogràfica
ha propiciat l’aparició
d’una no -
va fornada de
compositors, entre
els que voldria
destacar l’autor
d’aquesta partitura.
Aaron Zigman es va donar a conèixer amb l’excel.lent
banda sonora d’El diario de Noa i va soprendre
per la seva aportació a Mr. Magorium y su
tienda mágica, firmada a mitges amb Alexandre
Desplat. Per a Conociendo a Jane Austen va compondre
un treball de caire intimista i ambiental. La
pel·lícula explica les vivències de cinc dones i un
home que busquen la solució als seus problemes
a través de les novel.les de Jane Ausen. L’score de
Zigman, una de les quatre bandes sonores que va
compondre l’any 2007, potser recorda massa en
alguns pasatges els primers treballs de Thomas
Newman. Lluís Poch
La moda dels
espies
El director D.J. Caruso i l’actor Shia LaBoeuf tornen a treballar
junts a «Eagle Eye», una pel·lícula poc convencional d’agents
secrets basada en una història original de Steven Spielberg.
A mb
un pressupost tirant a paupèrrim i
un guió que homenatjava La finestra indiscreta,
el director D. J. Caruso i l’actor
Shia LaBeouf van obtenir uns excel·lents
resultats comercials amb Disturbia, divertida
fusió entre el suspens a l’estil de Hitchcock i
les convencions del cinema juvenil apadrinada
per ni més ni menys que Steven Spielberg.
La història d’un adolescent en arrest domiciliari
que espia una atractiva veïna (Sarah Roemer,
l’altre gran descobriment del film) i acaba
en el punt de mira d’un violent psicòpata
tenia el punt just de frivolitat i efectivitat com
per agradar a tot tipus de públic, a banda que
Caruso revalidava unes certes aptituds per al
thriller ja a -
puntades a The
Salton Sea i Vidas
ajenas.
El seu nou
treball conjunt
porta per títol
Eagle Eye i la
implicació de
Spielberg ha estat de nou decisiva: el realitzador
de Minority Report i Munic és l’autor de
la història original, que han desenvolupat per
la gran pantalla fins a cinc guionistes. La cinta,
un dels plats forts de la propera tardor, s’apunta
a la moda d’explotar la faceta més costumista
del cinema d’espies, sense que això
suposi renunciar a les escenes espectaculars.
El protagonista, Jerry, és un jove sense massa
expectatives de futur que, un bon dia, es
TEXT: PEP PRIETO
veu involucrat en un misteriós complot terrorista
per canviar l’ordre mundial. No cal dir
que el noi comença a ser perseguit per tothom,
bons i dolents, amb un al·licient afegit:
la seva única aliada acaba sent una mare soltera
que de conspiracions i enigmes en sap
més aviat poc. Això és l’únic que ha transcendit
d’una pel·lícula que sembla hibridar els
plantejaments d’El caso Bourne i la sèrie L’espantaocells
i la senyora King.
El que sí se sap és el seu esplèndid repartiment;
així, al costat de Labeouf –que veurà
consagrada la seva popularitat fins a extrems
inimaginables quan s’estreni la quarta aventura
d’Indiana Jones–, destaquen Michelle Mo-
Un repartiment esplèndid
Michelle Monaghan, Rosario Dawson, Ethan
Embry, Billy Bob Thornton i Michael Chiklis
són alguns dels intèrprets que hi intervenen
naghan (una altra aposta emergent després de
la seva intervenció a Kiss, Kiss, Bang, Bang,
Mission: Impossible III i Matrimonio compulsivo),
Rosario Dawson, Ethan Embry, Billy Bob
Thornton –que serà el dolent de la funció–,
Eric Christian Olsen, l’actriu infantil Madylin
Sweeten, Anthony Mackie i Michael Chiklis,
conegut per la sèrie Vic Mackey (The Shield)
i per disfressar-se de La Cosa a les dues parts
de Los 4 Fantásticos.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Matías
Vallés
Periodista
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Generació Chacón XIX
Victorià
MATÍAS VALLÉS
O ministre
o res. Tres centenars de persones han
ostentat aquest rang al llarg de la democràcia,
però la proliferació de titulars no disminueix l’afecció
a les carteres simbòliques. Per això mateix, l’abandonament
del ministeri no es consola amb ser portaveu
parlamentari, com han fet amb José Antonio Alonso
–encomanen el grup socialista a qui ni tan sols n’és
militant–, ni amb fundacions com la de Jesús Caldera,
encara que replicar a la Faes d’Aznar sigui més estimulant
que barallar-se amb Rajoy. Només hi ha un grau
d’autoestima superior al ministerial, que consisteix a posar
per a Vogue, un honor compartit per Obama i per
les integrants del primer govern de Zapatero.
Els ministres descavalcats –Alonso, Caldera, Narbona–
camuflen la seva mortificació d’estoïcisme, fins al
punt que costa descobrir si han perdut el poder o l’han
tornat, com ordenava Epictet. Reciten a cor que «Zapatero
me’l va donar, Zapatero me’l treu, sigui el seu nom
beneït». A continuació, són piconats per la generació
Chacón, fruit del consens amb la generació Soraya i
compostes totes dues per joves de trenta anys encara
que no sempre prou preparats. El trauma de l’exili cursa
amb sorna en l’extitular de Defensa, que al·ludeix a
la seva «promoció» a portaveu amb una maçada d’ironia
en cada síl·laba, a falta de saber si el seu pelegrinatge
forçós al Congrés oculta un pacte de recuperació
a mitjà termini per a l’edèn governamental. El disgust
del ministre de Treball sortint el porta a ser el primer
del seu ram que anuncia una pujada de l’atur en els pròxims
mesos, abans de conèixer-ne les dades. Si el matrimoni
és la millor recepta contra l’amor, la política és
l’antídot perfecte per liquidar amistats incombustibles.
L’acreditada temeritat de Zapatero es plasma en la
convivència en un mateix gabinet dels immiscibles Sebastián
i Solbes, l’equivalent sense carnet d’Aguirre i
Gallardón. També la rivalitat a l’àrea econòmica ha cedit
davant l’empenta de la generació Chacón, més sig-
nificada per l’edat que pel sexe. De fet, la nova titular
de Defensa està acostumada a treballar amb homes. Durant
la seva etapa al ministeri d’Habitatge, els alts càrrecs
del seu departament eren tots homes, perquè el
feminisme presidencial no filtra correctament i es desaprofita
a mesura que es baixa en l’escalafó.
La generació Chacón ha passat per damunt de la generació
X. De sobte, els de quaranta anys són vells fins
i tot per a ministres. Zapatero –envellit per al càrrec que
ocupa, d’acord amb els seus propis cànons cronològics–
ha tingut sempre millors índexs d’audiència a Itàlia que
al seu país natal. Per això Berlusconi s’ha encomanat
també de la trentena fins als límits del bisturí i la xeringa,
que recupera el poder amb un físic més rejovenit
que fa tres lustres. Els alevins ministerials comparteixen
amb les generacions precedents la fe que seran de trenta
anys eternament. No obstant això, la joventut és un
avantatge fisiològic de partida en una meritocràcia acreditada,
no un passaport. Així passa almenys en l’esport,
per esmentar la segona disciplina més competitiva després
de la política.
En la confecció d’un Govern amb majoria femenina,
Zapatero arrenca la legislatura amb una jugada equivalent
a la retirada de les tropes de l’Iraq fa quatre anys.
Ho ha reconegut el mateix Berlusconi, encara que des
d’una perspectiva masclista que obliga a recordar que
la desigualtat és molt més rampant en països com Itàlia
o França –on els coreligionaris de Ségolène Royal li
preguntaven qui es quedaria amb els nens si accedia a
la presidència–. El tret de sortida de la generació Chacón
es va produir fa mesos a La Moncloa, però es van
menysprear els indicis d’una roda de premsa a dos faristols,
en la que el president va concedir honors estel·lars
a la seva llavors ministra de l’Habitatge. Sota la
coartada d’unes propostes inflades, aquella presentació
en societat de la Immobiliària ZP&Chacón ja presagiava
un futur esplendorós per a l’avui titular de Defensa.
«Photoshop» a la vida
embla ser que, al Regne Unit, l’Associació de Publi-
Scacions Periòdiques comença a plantejar-se fer cas
a les peticions que se li han formulat tant des del Consell
Britànic de la Moda com també des del sector sanitari
en el sentit que cal revisar el fet d’utilitzar el Photoshop
per efectuar retocs als cossos dels famosos ja que
amb el procedir que han efectuat fins a la data, es considera
que ofereixen una imatge distorsionada i poc realista
del cos, principalment del cos femení.
I és que, d’entrada, semblaria com si el Photoshop
tractés d’alegrar-nos la vida, com si en un tallar, copiar
i enganxar es pogués accedir a una altra dimensió on
tot resulta possible, on res és inabastable. Així doncs,
si a la imatge, els pits de l’actriu de moda resulten massa
esquifits, cap problema, perquè el mestre del Photoshop,
en un tres i no res, li augmentarà la talla a manera
de cirurgià plàstic, i si el sacsó del polític de torn
té massa afany de protagonisme podrà acabar decapitat
com una Maria Antonieta qualsevol... Gairebé semblaria
com si quan la vida ens resulta gris, llavors amb
un cop de mà, amb l’ajut de tan miraculosa eina, podrem
acolorir-la de tal forma que se’ns aparegui fantàstica,
fins i tot atorgant-li aquell punt de lluminositat,
de lluentor que potser mai va arribar a tenir.
És clar, a hores d’ara s’entén perfectament que el món
de les imatges té un poder excepcional. Els nostres ulls,
el nostre sistema visual, les nostres connexions neuronals
estan dissenyats per transmetre el que capten i, en
primera instància, per donar-ho per bo i per fiable però,
ai las!, què succeeix quan el món visual que ens penetra
és retocat o apedaçat o senzillament fictici...? Ens ho
empassem? Entenc, doncs, que els efectes que ens causen
les imatges retocades apareixen condicionats per
dos factors. Un podria ser el grau de consciència de la
nostra realitat vers la imatge proposada i l’altre podria
ser el nivell de fortalesa personal, altrament dit base psicològica,
que ens presenta la persona. El cas és que
quan algú s’adona que li donen gat per llebre, sovint
reacciona posant-se a la defensiva i empra recursos
emocionals per sortir-se amb la seva, mentre que quan
el retoc o l’engany és subtil i pràcticament imperceptible,
passa desapercebut i ens va amollant –dia a dia,
imatge a imatge–, ens va acostumant a allò que veiem
ISABEL COCH
i que tot i no ser real, en la nostra ment es va integrant
com a normal... i llavors, moguts per la tendència gregària
que presenta el ser humà, tractem d’ajustar-nos a
allò que ens presenten com estàndard.
El tema és que la realitat que se’ns presenta tot sovint,
no en té massa –de vegades, res– de real... Ens trobem
envoltats de clixés, cànons, premisses, prejudicis,
etc. que pràcticament només serveixen per encotillarnos
una mica més i per deixar de ser, també una mica
més, nosaltres mateixos...
El cas és que sovint, el món que gira al nostre voltant
ho fa amb tal velocitat que ens mareja i conseqüentment
acabem atordint-nos i perdent el propi equilibri,
si és que mai el vàrem tenir... I aquest món que giravolta
constantment de vegades es posa juganer i s’entesta
a fer-nos creure que el que perceben els nostres
sentits és real, encara que sigui sota els efectes de la distorsió
perceptiva.
I, així les coses, ens podem trobar que a les persones,
el Photoshop de la vida –amb l’ajut de les pressions
o del trauma– els amputi –tallar– certs paràmetres personals
i els apliqui –copiar i enganxar– certs registres
mentals predeterminats. Llavors ens podem trobar amb
exemples de l’estil d’aquell vailet que tot i gaudir amb
la dansa, la família el dirigeix o li aconsella uns estudis
més estandars, menys vistosos... o ens trobem en casos
com el d’una nissaga de, posem pel cas, professionals
lliberals, que li fa entendre a la filla que aquell és el camí
que li convé, que si continua amb el proposat fa dues
o tres generacions enrere, no li faltarà de res... Vides retocades,
vides prefabricades per les mans d’aquells qui
s’autoproclamen experts de la vida per haver-la ja viscut.
Doncs no! Això és gairebé una fal·làcia ja que no
existeix la categoria d’expert en la vida perquè cadascú
acaba essent únicament i exclusiva expert de la seva
vida i prou, si és que mai s’arriba a assolir personalment
aquesta categoria...
La qüestió es complica quan la persona a qui se li va
efectuar el tallar, copiar i enganxar se n’adona. De vegades,
se n’adona molt tard i es troba com una titella
en mans de la vida; acolorida per les mans d’uns aprenents
de Photoshop que jugaven a ser dissenyadors de
vides alienes!
Gironins del segle
Estorch
Massegur
XAVIER CARMANIU
scrivia frenèticament, com si
Evolgués atrapar els seus pensaments.
A terra, mig rebregat, hi
havia el diari on, de ben segur,
havia llegit alguna notícia política
que l’havia encès prou com
per agafar la ploma.
Victorià Estorch Massegur va
néixer a Olot l’any 1860 i, després
de fer els estudis de Primària,
va cursar el Batxillerat a l’Institut
Provincial de Girona. Quan
va haver acabat l’ensenyament
Secundari, es va matricular a la
Universitat de Barcelona per fer
Medicina, però les seves inquietuds
pel món econòmic van provocar
que abandonés la carrera.
Una de les primeres feines que
va tenir en la seva etapa barcelonina
va ser la de comerciant de
vins. La seva visió comercial el
va impulsar a fundar la seva pròpia
bodega. Tot això passava
quan el país vivia la Restauració,
iniciada el 1875 amb el retorn de
la monarquia borbònica després
de la Primera República. El polític
conservador Cánovas del Castillo
pretenia instaurar un sistema
de monarquia parlamentària
dominat per dos partits, un de liberal
i l’altre de conservador. El
seu referent era el bipartidisme
anglès, però controlat a través de
fraus i manipulacions perquè res
s’escapés del guió prestablert.
Davant d’aquesta situació, Victorià
Estorch defensava que era
millor prioritzar l’economia per
damunt de la política. Era del parer
que l’administració pública
no era prou eficient. A més, tot i
ser monàrquic, era contrari al sistema
parlamentari, al liberalisme
i als drets més fonamentals dels
treballadors, com ara el dret de
vaga.
Segons el seu punt de vista, la
millor manera d’avançar era mitjançant
el proteccionisme econòmic.
És a dir, impedint l’entrada
de productes estrangers a
més bon preu i, al mateix temps,
no permetre la fugida de capital
autòcton més enllà de les fronteres
espanyoles.
Victorià Estorch va reforçar
tots aquests pensaments a partir
de 1898, quan es van perdre les
darreres colònies d’ultramar. A
partir d’aleshores va escriure
nombrosos llibres i articles defensant
els seus postulats de manera
vehement. Bon exemple
d’això són els volums titulats
Pero-Grullo a los españoles i ¡Españolizando!.
També es poden
destacar Hacia la industrialización
de Madrid, el centro y el sur
de España, del que es van fer
dues edicions, i el recull d’articles
Escritos económicos, publicat
el 1911, a l’impremta Rahola
de Girona. Per tot plegat, els especialistes
l’inclouen en l’anomenat
grup de fabricants-propagandistes,
format, entre d’altres,
per Joan Sallarés, Pau Sadó o Frederic
Nicolau.
Victorià Estorch Massegur va
morir a Barcelona el 1929, quan
tenia 69 anys.

El retorn dels
llangardaixos
La mítica sèrie de ciència-ficció dels anys vuitanta «V» prepara el salt a la gran pantalla convertida
en una nissaga i, a més, s’edita per primera vegada en DVD, amb tres versions diferents.
D iana,
Donovan, Julie, Willy... els sonen
aquests noms? Més pistes: visitants,
llangardaixos, ratolins, resistència...
Efectivament: estem parlant d’V, la mítica sèrie
que va fer història als anys vuitanta –protagonitzada
per Jane Badler, Marc Singer,
Faye Grant, Frank Ashmore, Michael Ironside,
Michael Durrell, Jenny Sullivan o Robert
Englund– i que ara torna, i per partida doble.
Warner edita, per primera vegada, en
DVD, tres edicions de la sèrie. I Kenneth
Johnson, creador de la història original i director
de la sèrie de televisió, vol convertirla
ara en un èxit de la gran pantalla.
V Invasión Extraterrestre va ser una sèrie
de televisió de ciència-ficció emesa entre
1983 i 1985, produïda als Estats Units. A Espanya
es va estrenar el 2 de febrer de 1985 i
es va tornar a emetre a mitjans dels 90 i al
2006. Johnson explicava en la sèrie com uns
extraterrestres d’aparença pràcticament humana
arribaven a la Terra des del quart planeta
de l’estrella Sirià en una flota d’enormes
plats voladors que se situven sobre les principals
ciutats del món. Deien que venien en
so de pau i a la recerca d’uns productes químics
que escassejaven al seu planeta i que
sobraven a la Terra, amb la idea d’intercanviar-los
per avenços tecnològics. Però a poc
a poc anaven prenent llocs estratègics fins
que mostraven la seva verdadera i terrorífica
cara.
El periodista Michael Donovan (Singer) es
colava en una nau nodrissa dels Visitants i
descobria que sota de la seva disfressa de
persones hi havia rèptils carnívors, aficionats
a menjar rosegadors, aus i taràntules.
LA MENJADORA DE RATOLINS
Qui no recorda la malvada Diana (Badler)
degustant ratolins com si fossin olives? O la
doctora Julie Parish (Grant), convertida en líder
de la resistència? O el bonàs de Willy (Englund),
un visitant que destacava per la seva
bondat?
Els DVD-addictes poden trobar la sèrie
completa en deu discos, la minisèrie original
més la batalla final en cinc discos i una tercera
edició amb els episodis finals en cinc
CD més. Tot això en l’idioma original (anglès),
en versió doblada o amb subtítols en
castellà.
Entre els continguts extres de la minisèrie,
a més d’un reportatge de quasi mitja hora sobre
el rodatge, hi ha un audiocomentari del
TEXT: CARLOS DEL AMO/DdeG
director, que revela que V va ser concebuda
com un programa sobre la situació política
del seu país en un moment en el qual s’experimentava
un ascens al poder d’un moviment
molt a l’estil nazi, però com que estava
de moda La Guerra de les Galàxies li van
demanar que inclogués extraterrestres en el
guió. Els més observadors s’adonarien que
l’emblema dels visitants s’assemblava molt a
una creu gammada, i que el personatge de
Diana té clares influències del doctor Josef
Mengele.
Kenneth Johnson ha decidit, a més, que
vol convertir les aventures dels llangardaixos
i la resistència en tota una franquícia cinematogràfica.
«Des que posseeixo els drets per
realitzar una pel·lícula de V, treballem per fer
un remake en cinema de la minisèrie original
i estic molt content perquè tindré l’oportunitat
de dirigir-la», ha assenyalat en una entrevista
al portal The Deadbolt. Johnson també
ha subratllat que els avenços tècnics ac-
tuals li permetran portar la història al cinema
«d’una forma que llavors era impossible».
Johnson no amaga que la seva intenció és
convertir V en tota una saga cinematogràfica
i que, després de la versió per a la gran
pantalla de la sèrie original, hi haurà almenys
dues seqüeles. Seran dues pel·lícules que estaran
basades en la novel·la que donava continuació
a la història, V: The Second Generation,
que reprèn els fets 20 anys després i
que, posteriorment, també podria portar-se
a la petita pantalla. «Espero que siguem capaços
de fer dues pel·lícules, perquè hi ha
prou material a la novel·la per garantir dues
seqüeles separades. Aquest és ara mateix el
meu objectiu i és el que farem», ha sentenciat
el director.
Amb el seu salt a la gran pantalla, V s’afegeix
a altres mítiques sèries dels vuitanta com
El coche fantástico o El equipo A, de les quals
Hollywood també prepara la versió cinematogràfica.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008

22 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Els més vistos
(del 23 al 29
d’abril)
Catalunya
Lliga de Campions:
Manchester - Barça
Dimarts 29 d’abril,
Antena 3. 1.717.000
espectadors (54%).
Aída
Diumenge 27 d’abril,
Tele 5. 875.000
espectadors (29%).
Polònia
Dijous 24 d’abril,
TV3. 795.000
espectadors
(25,8%).
Ventdelplà
Dilluns 28 d’abril,
TV3. 766.000
espectadors
(22,8%).
CSI: Leyenda viva
Dilluns 28 d’abril,
Tele 5. 737.000
espectadors
(22,2%).
Espanya
Lliga de Campions:
Manchester - Barça
Dimarts 29 d’abril,
Antena 3. 7.838.000
espectadors
(45,3%).
Aída
Diumenge 27 d’abril,
Tele 5.
5.352.000 espectadors
(28,8%).
Fórmula 1
Diumenge 27 d’abril,
Tele 5.
5.347.000 espectadors
(43,4%).
CSI: Leyenda viva
Dilluns 28 d’abril,
Tele 5. 4.120.000
espectadors
(20,7%).
59 segundos
Dilluns 28 d’abril,
TVE-1. 3.754.000
espectadors (19%).
Dilluns 5 de maig
15.15
17.50
18.30
22.15
23.30
Cuatro
Supermodelo 2008
Els ports més bonics del Mediterrani són
els escenaris en els quals els i les aspirants
a Supermodel han de demostrar les
seves aptituds. Eloísa González presenta
aquesta nova edició del concurs i donarà
pas als moments més impactants i divertits
de la jornada.
K3
La cuina dels titelles
A la Rateta li agrada molt el formatge i és
per això que ensenya a fer croquetes de
formatge. Per fer aquesta recepta cal llet
i a la cuina no n’hi ha. Han d’avisar l’Aconseguidor
perquè en vagi a buscar. L’Aconseguidor
surt al món exterior i va a veure
les vaques, descobreix que fan llet,
però que ha d’anar a la botiga a comprarne.
I com que la Rateta és molt presumida
i tothom la troba molt bonica, tots els
personatges li demanen per casar-s’hi.
TV3
Firecreek
La banda de Larkin arriba a Firecreek, un
poble isolat. El granger Cobb, casat amb
Henrietta, hi fa de xèrif. El diumenge, la
banda interromp l’ofici religiós i els vilatans
exigeixen a Cobb que intervingui. Cobb
provarà de convence’ls a les bones perquè
deixin d’actuar amb violència. Evelyn
també hi intervindrà i Larkin se sentirà atret
per ella.
Tele 5
CSI
L’assassinat d’un home en una granja de
cria de pollastres porta els CSI molt a prop
de descobrir la identitat de l’assassí de les
maquetes. Quan els agents processen les
proves del crim, les evidències els porten
a la casa d’un home que col·lecciona trens
en miniatura i altres objectes també en miniatura.
Grissom i el seu equip el relacionen
automàticament amb els crims de les
maquetes...
33
Segle XX
Dins l’inesgotable camp temàtic de la
Guerra Civil espanyola, el documental se
centra en un aspecte molt poc conegut:
la presència, a les Brigades Internacionals,
d’uns centenars de voluntaris jueus
procedents de la Palestina aleshores sota
administració britànica.
Dimarts 6 de maig
10.25
18.30
22.00
22.15
22.15
33
Els misteris dels museus
Considerat un dels millors del món, el Museu
Britànic de Londres amaga un aspecte
no gaire conegut: les històries relacionades
amb el misteri i la mort. Una visita
investigant les curioses llegendes que
han aparegut arran d’algunes exposicions,
per exemple, la història de la mòmia
desafortunada i la del ritual mortuori
de l’home de Lindow.
TV3
Peggy Sue es va casar
Peggy Sue s’acaba de separar del seu
marit i se’n va a la festa del 25è aniversari
de la seva promoció escolar. Coronada
reina de la festa, té un atac de cor mentre
balla a l’escenari i perd el coneixement.
Quan es desperta i es troba de nou a l’institut,
l’any 1959, i amb els coneixements
que té del futur, decideix aprofitar les oportunitats
que se li presenten.
LaSexta
Bones
Booth interromp el viatge que Brennan
està fent amb Sully per informar-la que han
trobat el cadàver d’una jove al riu. Quan
arriba al laboratori, s’adona que la noia no
té cap os. Brennan decideix tornar amb
Sully, perquè creu que la seva presència
no és necessària.
Cuatro
House
Mira Sorvino interpreta en aquest capítol
una doctora que treballa al Pol Sud. Aïllada
i a milers de quilòmetres de distància,
es posa malalta i no pot rebre ajuda mèdica:
House haurà de diagnosticar la malaltia
que pateix a través del seu ordinador.
Curiosament, la implicació de House
anirà més enllà del que seria estrictament
professional, ja que se sent atret per la pacient.
Antena 3
Los hombres de Paco
Sara s’infiltra en un club d’streap-tease, i
això engeloseix Lucas. Mentrestant, Paco
i Mariano es pensen que Sara té un pretendent,
i pressionen Lucas perquè espavili.
El noi els vol explicar que estan
junts, però Sara vol seguir-ho mantenint
en secret.
Dimecres 7 de maig
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
15.45
17.00
18.30
21.30
22.15
00.05
TV3
El cor de la ciutat
En Peris prepara sorpreses per al sopar
de l’Àngela, però la Bea és a prop. En Xavi
continua fent mans i mànigues per ser a
dos llocs alhora. I falla. La paranoia d’en
Paco desespera la Cecília. En Rai vol ajudar
en Rafa, però cada cop les fa més
grosses. Només era qüestió de temps que
en Marcel sapigués el que hi ha entre en
Fede i la Irene.
LaSexta
Me llamo Earl
Earl pateix alguna dificultat per adaptarse
fora de la presó, i torna a la seva antiga
forma de vida després de retrobar-se amb
Ralph. Per altra banda, Randy planeja una
actuació per a Earl en el matí de Nadal.
Antena 3
¿Quién quiere ser millonario?
Carlos Sobera segueix aixecant la cella i
intentant despistar els concursants amb la
seva cara de jòquer... Quinze preguntes
que es compliquen de mica en mica i un
sucós premi en metàl·lic en joc.
33
Quèquicom
L’arribada d’animals del sud i certs canvis
en la vegetació són indicadors clars que
està passant alguna cosa amb el temps.
Ho confirmen els registres meteorològics
i ho analitzen alguns dels millors especialistes
del tema que hi ha a Catalunya, des
del climatòleg Javier Martín Vide fins al biòleg
Josep Peñuelas.
Tele 5
Hospital Central
Ha arribat el moment d’elegir el cap de
Trasplantaments, que substituirà Aimé. Tot
sembla indicar que Javier és la persona
idònia per al càrrec, però ningú sap el nom
del candidat que ha proposat Maca.
Cuatro
Maestros del terror
Jack, un policia, passa un dia tranquil fins
que troba un home que vol degollar una
noia. Per evitar l’assassinat, Jack ha de disparar
a l’agressor. La noia, Jennifer, té la
cara deformada i no pot parlar, i se l’enduen
a un manicomi, encara que Jack decidirà
fer-se’n càrrec. Aviat el policia descobreix
que Jennifer té un encant perillós,
i la seva bona acció tindrà conseqüències
terribles per a la seva vida.

Dijous 8 de maig
09.30
16.35
21.45
22.15
23.40
33
Núbia: el regne oblidat
Oblidat per la història i l’arqueologia, l’antic
regne de Núbia –segles enrere, una poderosa
potència del nord d’Àfrica– descansa
sota la sorra del Sudan i amaga
preuats secrets d’una civilització que un
dia va rivalitzar amb l’egípcia. Els arqueòlegs
Julie Andersen i Salah Ahmed desenterren
Dangeil, una ciutat del regne de
Núbia, i fan un sorprenent descobriment
que resoldrà el misteri de perquè la ciutat
va ser abandonada.
Cuatro
Anatomía de Grey
Meredith ha d’afrontar que anar-se’n al llit
amb George va ser una idea absurda i un
gran error. Mentrestant, l’amistat entre George
i Burke és cada vegada més intensa,
fins al punt que Cristina comença a
sentir gelosia. I Izzie segueix amb molta
atenció el cas de Denny Duquette, el malalt
de cor que espera un trasplantament.
TV3
60/90
Un nou programa que proposa un viatge
sentimental a través dels anys 60 i 90.
Aquest recorregut és ple de música, ídols,
fets històrics... Però sobretot és ple dels
records dels protagonistes. Són 40 pares
i fills que expliquen en primera persona
com van viure les dècades dels 60 i dels
90, en una mena de zàping històric de les
seves joventuts.
Tele 5
La que se avecina
El matrimoni dels Recio decideix instal·lar
una antena parabòlica sense demanar
permís a la comunitat. Maxi, per la seva
banda, pirateja el senyal televisiu del matrimoni
per oferir futbol de pagament gratis
als clients de Henry&Max.
TVE-1
Balas de plata
Lorena Berdún entrevista (encara que,
més que entrevistes, són panegírics) diversos
personatges famosos, des de cantants
fins a escriptors. Són converses relaxades
en les quals es repassa la trajectòria
del convidat.
Divendres 9 de maig
14.35
16.45
18.30
21.30
22.00
K3
Edgemont
El secret de l’èxit d’aquesta sèrie és la recreació,
amb molt d’encert, dels temes
que caracteritzen l’univers adolescent i
dels problemes que tenen els joves arreu
del món. Des de l’amistat fins al desencís,
passant per problemes d’estudis, els conflictes
amb la família i els amics, els dilemes
personals, els enamoraments, la presa
de decisions...
Tele 5
Yo soy Bea
Amb l’ajuda del seu misteriós confident,
Bea aconsegueix la clau i la direcció del
magatzem on Diego amaga les revistes.
Però el temps va en contra seva. Mentrestant,
Álvaro segueix endavant amb el
pla per entretenir Estela tant de temps com
pugui. Per la seva banda, Elena es nega
a traslladar-se de departament.
TV3
Un toc de canyella
Fanis Iakovides és un nen de família grega
criat a Istambul. A la botiga de queviures
de l’avi Vassilis, el noi és feliç. Però
la família Iakovides se n’ha d’anar a viure
a Grècia, encara que Vassilis es queda a
Turquia. Passen més de 30 anys i Fanis és
professor d’astrofísica i un excel·lent cuiner.
L’imminent retrobament amb el seu
avi serà tot un esdeveniment per a ell.
Cuatro
Ajuste de cuentas
Vicens Castellano intentarà ajudar els
Agudo Ortiz, una família econòmicament
insolvent i emocionalment necessitada,
amb relacions molt deteriorades i la desconfiança
instaurada entre ells. La mare,
divorciada, cobra 850 euros i amb aquest
sou ha de pagar la hipoteca i tirar endavant
tres fills.
TV3
Danys col·laterals
Gordon Brewer és un bomber que perd la
dona i el fill en un atemptat terrorista. Frustrat
pels pocs resultats de la investigació
oficial del succés, Gordon decideix actuar
pel seu compte i inicia una investigació
que l’introduirà en el perillós món del terrorisme
internacional.
Dissabte 10 de maig
14.55
15.40
21.30
22.15
23.30
00.15
LaSexta
Padre de familia
Brian ven Rupert, l’ósset de peluix de Stewie,
i aquest l’obliga a creuar el país per
recuperar el seu estimat ninot. Quan finalment
el troben, a Colorado, hauran d’enfrontar-se
a alguns contratemps.
TV3
Al álamo
L’any 1836, a prop de San Antonio, es produeixen
diversos incidents entre els independentistes
texans i l’exèrcit mexicà. Els
guerrillers lluiten per la independència
contra el president mexicà, el general Santa
Ana. El general Sam Huston necessita
molts homes per defensar Texas i mentre
els busca ordena al coronel William Travis
que defensi un petit destacament on lluita,
entre d’altres, el famós David Crockett.
LaSexta
Cheque en blanco
Un nen aconsegueix, per casualitat, una
elevada quantitat de diners. Comèdia infantil
sense cap sorpresa, però que pot
entretenir els més menuts.
33
Hot Milk
Esther és una noia de camp somniadora
que gasta el seu temps munyint vaques
en una granja perduda a les muntanyes.
Tímida però intel·ligent, té molt clar que vol
ballar. De manera quasi màgica, Esther es
veu convertida en Star a Eivissa i Panoramix,
el guru dels clubbers, li dóna una poderosa
però confusa dimensió...
La Sexta
Hustle
Arriba una sèrie dramàtica de la televisió
britànica, centrada en un grup de timadors
liderats per Micky Bricks Stone que
planegen fer un gran cop. Una producció
que evoca l’enginy de pel·lícules com
Ocean’s Eleven, i en la qual els vuit estafadors
tenen un estricte codi ètic basat en
vuit regles. La primera de les quals és que
no poden estafar cap persona honesta...
TV3
Snatch (porcs i diamants)
Promotors de boxa sense escrúpols, corredors
d’apostes violents, un gàngster
rus, lladres aficionats i incompetents, i uns
joiers aparentment jueus es barallen per
aconseguir un valuós diamant robat.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 4
de maig de 2008
Recomanem
Rebel sense
causa
Dijous 8.
TV3, 18.30h.
Pel·lícula sobre
els joves inadap
tats nordamericans.
Un
perfecte drama
de cinc actes, i
encara que avui
potser alguns
dels plantejaments
hagin perdut
validesa, la
mestria amb la
qual es tracten
els personatges
i el perfecte ús
de l’«scope»,
així com les escenes
d’amor al
planetari, la fan
plenament vigent.
Any
1955.
País
Estats Units.
Director
Nicholas Ray.
Intèrprets
James Dean,
Natalie Wood,
Jim Backus, Ann
Doran, Rochelles
Hudson, William
Hopper.

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.