00. Els procediments geogràfics. - IES Berenguer d'Anoia

Ciències Socials
Materials de Ciències Socials, Geografia i Història (d'ESO i Batxillerat) confeccionats
per als alumnes de l'IES BETXÍ a partir dels llibres de text i d'altres materials
curriculars, sense ànim de lucre ni de competir pels drets d'autor amb cap editorial
comercial.
GEOGRAFIA I ESPAI
Per co m p r e n d r e la realitat geo g r à fi c a d'Es p a n y a result a impr e s ci n d i bl e analitz a r la
seua posició en el cont e xt mu n di al i per això es pres e n t e n, en princi pi, els ele m e n t s
consi d e r a t s bàsic s, subr atlla nt d'un a manera esp e ci al el paper de l'esp ai; així mateix
es definir a n una sèrie de mò d u l s que s’han de conèixer a fi de pod e r esta blir
co m p a r a c i o n s entr e Espa n y a i d’altres àmbit s territorial s. Per una altra part, tota anàlisi
geo gr à fic a s'ha de recolz a r en una sèrie de tècni q u e s relaci o n a d e s amb la
repr e s e n t a c i ó carto g r à fi c a que són fona m e n t a l s a l'hora d’est u diar i avalu a r les
diver sit ats socio e s p a c i a l s.

1.- EL PA P E R DE L’ES P A I
1.1 Els mec a n i s m e s de l'esp ai
Dir que la geografia estudia l'organització de l'espai terrestre no és una afir m a c i ó
de fàcil const at a ci ó, ja que l'espai no és només el suport físic on es desenvolupa
la vida humana en tota la seu a co m p l e x it a t, ni tan sols és un marc neutre en el que
transcorre la Història. Des de l'aparici ó de les societ ats més pri mitiv e s ha existit una
relaci ó estr eta entr e les pos si bilitats del mar c natur al i l'org a nit z a c i ó social que l'ha
transf o r m a t i utilitzat d'acor d am b els seu s inter e s s o s, els seus mitja n s i els seu s
obje cti u s. La incidència social sobre l'entorn ha sigut molt gran i ha deixat
prof u n d e s em p r e m t e s al llarg de la Hist òri a, condicionant en molts casos el present.
L'espai així entè s és fruit d'una construcció històrica i actual, és dinàmic i en ell
s'ide ntifiq u e n uns traço s cultur al s, eco n ò m i c s, de m o g r à f i c s, polítics i socials junt am b
els propis de la Nat ural e s a.
L'espai és divers
El mó n actu al es cara cterit z a per una gran heter o g e n e ï t a t socioe c o n ò m i c a que es
tradu ei x en la pres è n c i a de nivells de vida molt disp a r s i en una orga nit z a c i ó esp a ci al
molt contra p o s a d a entr e els esp ai s forta m e n t hu m a n i t z a t s i els nat ur al s; entr e riques a i
pobr e s a; entre societ ats molt ava n ç a d e s i societ ats tradici o n a l s i enc a r a tribals; entre
econ o m i e s agràri e s primitiv e s i activit ats ava n ç a d e s indu stri als i de serv eis; entre
grans centr e s urba n s i xicotet e s ciutats o poble s. Res ult a molt difícil explic ar aqu e s t e s
situacio n s i, per desc o m p t a t , definir quins són els mecanismes que incideixen en
una determinada organització espacial. No obst a n t això, en un intent de sintetit z a r
els ele m e n t s mé s signific ati u s podrí e m dest a c a r els seg ü e n t s:
•La Història, co m a resp o n s a b l e d'un a realitat social, eco n ò m i c a , institu ci o n a l,
tecnolò g i c a i polític a que ha deixat la seu a em pr e m t a en el prese n t.
•La cultura crea d a al llarg d'un proc é s històric, i que en molts esp ais con stit u eix un

imp ort a n t factor que influeix de for m a deter m i n a n t en la seu a orde n a c i ó.
•La naturalesa dels processos econòmics , ele m e n t clau en l'evolu ci ó
socio e c o n ò m i c a dels pobl e s am b una clara em p r e m t a en l'ord e n a c i ó de l'esp ai.
L'espai és dinàmic
Llegat històric, cultur a i la for m a en què les societ ats orga nit z e n les seu e s activit at s
econ ò m i q u e s , són ele m e n t s clau d'un a deter m i n a d a orga nit z a c i ó esp a ci al, que ajud e n
a una co m p r e n s i ó i explic a ci ó de l'esp ai. En sínt e si, l'esp ai no és un simple substrat
material passiu, sinó que és un element actiu dotat d'uns caràcters que són
capaços de filtrar i modificar qualsevol procés general cada vegada més
globalitzador. L'espai és un element dinàmic, ja que els seus caràcters socials,
culturals, polítics i econòmics poden evolucionar en un sentit positiu o negatiu
al llarg de la Història. De fet, exist ei x e n exe m p l e s d'esp ai s heg e m ò n i c s en un
mo m e n t deter m i n a t que han pass a t a ocu p a r en l'actu alit at posici o n s sec u n d à r i e s.
En su m a, l'espai és el resultat de l'acció conjunta de factors interns lligats al
medi natural i al llegat històric, junt amb factors externs derivats de la seua
vinculació internacional.
2.- ELEMENTS BÀSICS PER A INTERPRETAR L’ESPAI
2.1 La distribució de l'espai
L'es p ai mun di al és co m p l e x i variat i per a la seu a co m p r e n s i ó és nec e s s a r i con si d e r a r
algun s con c e p t e s i fets esse n c i a l s.
• La superfície de la Terra és de 510 milions de km2, dels quals 149,4 milions de
km2 són terres emergides, i la rest a ocea n s. És a dir, només la quarta part de la
superfíci e terrestr e, apro xi m a d a m e n t , no està cob ert a ni per les aigü e s ni pel gel.
• El món es divid eix en 227 unitat s polítiq u e s i territorials molt heter o g è n i e s, la qual
cosa dificult a les co m p a r a c i o n s . Do n a d a la tend è n c i a seg ui d a en els últims anys,
ca mi n e m cap a un món cada vegada més fragmentat. Així, l'any 1945, qua n es crea
l'Org a nit z a c i ó de Naci o n s Unid e s (ONU) hi havia 51 païs o s me m b r e s , xifra que va
asce n d i r a 100 als anys seixa n t a, 159 en la dèc a d a dels seta nta, i a 189 en l'actu alit at.
Els països del món són de grandària desigual. Si dividírem la superfície de terre s
emergi d e s (135.39 1. 1 4 3 km2, exclo e n t l'Ant àrtid a) pel nombre de països i territoris
(227) obtindríem una extensió mitjana de 596.436 km2. No obst a nt això, 45 païs o s
esta n per da m u n t d'aq u e s t valor mitjà i ocu p e n el 85,4 % del total; Espanya
s'aproxima a aquest valor mitjà, amb 505.990 km2. L'heter o g e n e ï t a t mu n di al es
pos a de ma nif e s t qua n veie m que els vuit països més extensos de la Terra ocupen
el 50,4 % de la superfície total. En contrast amb aqu e s t e s xifres, 40 països tenen
menys de 1.000 km2 de sup e rfí cie i, d'ells, Gibraltar té 6 km2, Mònaco 2 km2 i
Ciutat del Vaticà 1k m 2; són algu n s dels territoris més xicotet s del mó n.
Dins de cad a país pode n existir division s polític o- ad mi nistrativ e s tam b é molt
difer e n c i a d e s. En el cas d'Espanya apareixen 17 comunitats autònomes (a més de
Ceuta i Melilla), 50 províncies i 8.087 municipis. Dins d'aq u e s t e s sub di vi si o n s els
contr a st o s tam b é són grans. Així, consi d e r a n t les difer e n t s esc al e s i la seu a exte n si ó,
es té:
- Co m u n i t a t Aut ò n o m a de maj or exte n s i ó: Cast ell a i Lleó (94.224 km2).
- Co m u n i t a t Aut ò n o m a de me n o r exte n si ó: Bale a r s (4.992 km2).
- Proví n ci a mé s exte n s a: Bad aj o z (21.766 km2).
- Proví n ci a me n y s exten s a: Gui p ú s c o a (1.980 km2).
D'altra band a, la gran d à r i a mitja n a muni cip al és de 62 km2, però 276 mu ni ci pi s tene n
men y s de 5 km2 i 60 tene n més de 500 km2. L'ext e n si ó dels païso s i territoris

deter m i n a diferè n ci e s nota bl e s en els des pl a ç a m e n t s .
En el mo m e n t prese n t la distància mesurada en quilòmetres no delimita sempre el
grau d'allunyament entre els llocs, ja que une s bon e s co m u n i c a c i o n s corr e g e i x e n la
fricció de l'esp ai i per això resulta més real mesurar les distàncies en temps i cost.
Així mat ei x, els fact or s soci oc ult u r al s i històrics pode n «ac o st a r » o «alluny a r » els llocs,
tal és el cas del Reg n e Unit resp e c t e a Austr àli a i Nov a Zela n d a i de Fran ç a resp e c t e
als païs o s del Ma g ri b, o tam b é el cas d'Es p a n y a resp e c t e a A m è ri c a Llatin a, per un
cost at, i a algu n s països africa n s, per un altre. No obstant això, les distàncies en
quilòmetres segueixen tenint una certa importància. Am b les distà n ci e s entr e
difer e n t s localitats pode m deduir l'esc al a dels des pl a ç a m e n t s .
2.2 La distribució de la població
Les diferències entre països també es mesuren pel pes i característiques
demogràfiques:Con sid e r a n t els 5.702 milion s d'ha bit a n t s que tenia el mó n en 1995 i
els 227 països i territoris ja citat s, la mitja n a de m o g r à fi c a seria de 25 milio n s
d'ha bit a n t s per a cad a unitat esp a ci al. Esp a n y a sup er a v a en 1994 aqu e s t a mitja n a
teòrica, am b quasi 40 milion s d'ha bit a n t s; 37 països albergaven, d'altr a ban d a, el 83,1
% de la població mundial, i d'ells els sis més poblats tenien més de la meitat de la
població del món. Junt am b ells se situarie n 16 païs o s la pobla ci ó dels quals oscil·la
entr e la de Jap ó (125,2 milions) i la d'Ucraï n a (52 milions) i que su m a t s als anteri ors
aculle n quasi les tres quart e s parts de la pobl a ci ó mu n di al. En l'extr e m opo s a t, 174
països no arriben a un milió d'habitants, i d'ells 30 tenen me n y s de 100.000
habita n t s i 10 me n y s de 10.000. Per exe m p l e, El Vatic à co m p t a amb 1.000 habita n t s.

El creixement de la població com a element diferenciador:
Els païso s del món tenen diferent dinamisme demogràfic que defin eix el seu propi
creix e m e n t . En efect e, junt am b el pes de m o g r à f i c co m a ele m e n t difer e n ci a d o r , tam b é
exist eix e n entre els païs o s fortes desig u a lt ats en les varia bl e s que deter m i n e n el
creix e m e n t de la pobl a ci ó. Ens referi m a les taxe s brut e s de natalitat i de mort alitat; la
difer è n c i a entre aquests valor s deter m i n a el creixe m e n t natural de la pobla ci ó, que sol
expr e s s a r- se en perc e n t at g e s i està en estreta relació amb el grau de
desenvolupament dels països. El creixement natural determina el temps de
duplicació dels efectius demogràfics d'un país, se m p r e que les taxes de nat alitat i
mort alitat no pres e n t e n grans alter a ci o n s. Així, i d'un a for m a apr o xi m a d a , es pot dir
que el temps necessari perquè la població d'un lloc es duplique és igual a 70
dividit pel valor de la taxa de creixement en tants per cent. Aqu e s t a for m a de
calcul a r el tem p s de duplic a ci ó es con ei x co m la regla del 70.
Podem deduir l'existència d'una correlació inversa entre el nivell de
desenvolupament i la taxa de creixement demogràfic i, per tant, del no m b r e d'an y s
de duplic a ci ó dels efectius pobl a cio n a l s. Les regions més desenvolupades són les
que tenen un menor creixement demogràfic i nece s sit e n llarg s perío d e s de tem p s
per a dobl ar els seus efectius, me ntr e que els païs o s me n y s dese n v o l u p a t s dobl e n la
seua pobl a ci ó en perío d e s de tem p s que oscil·len entr e els 25 i 50 any s. Aqu e s t fort
creix e m e n t a què esta n sot m e s o s els països menys des e n v o l u p a t s condici o n a
neg ati v a m e n t el seu futur, ja que els recur s o s am b què co m p t e n no exp eri m e n t e n
taxes de creix e m e n t se m b l a n t s a les de la seu a pobla ci ó.
Els difer e n t s valor s de la taxa de mort alit at infantil s'obte n e n dividint el no m b r e de
defu n ci o n s hag u d e s de xiqu ets me n o r s d'un any entre el no m b r e de nasc u t s en aquei x
mat ei x any. Aqu e s t quoci e n t es multiplica per 1.000, la qual cos a signific a que de cad a
1.000 nasc u t s han mort el nú m e r o que es corre s p o n amb la taxa. Així, per exe m p l e, de
cada 1.000 xiqu ets nas c ut s en el mó n en 1995, van morir 62. Tant co m un indica d o r
de m o g r à fi c, la taxa de mortalitat infantil és un indicador social i en ella exist ei x e n
més difer è n c i e s entre els païso s des e n v o l u p a t s i me n y s des e n v o l u p a t s que en la taxa
brut a de mort alit at. Així, mentre que els països desenvolupats tendeixen a tindre
paregudes taxes de mortalitat infantil i de mortalitat general, en els menys
desenvolupats la taxa de mortalitat infantil multiplica diverses vegades la taxa
bruta de mortalitat, tant en un sol país co m un conju nt region al sub d e s e n v o l u p a t.
Pot con st a t a r- se tam b é que les àrees am b una taxa alta de mort alitat infantil tene n un
perc e n t a t g e baix de pobl a ci ó mé s enllà dels 65 anys, però alt de menys de 15 anys. Al

contr ari, els efect e s gen e r a lit z ats de la me dici n a curativa i preve n ti v a prolon g u e n la
vida dels habit a nt s dels païs o s rics, am b el que la pobla ci ó d'aq u e s t s tend ei x a env ellir,
i aquest fet es reforç a per l'esca s s a taxa de natalitat; fent que s'incr e m e n t e
relativ a m e n t el no m b r e d'ha bit a n t s de més de 65 anys.
En un altre ordr e de cose s, pod e m apunt a r d'un a ma n e r a gen er a l, que els països am b
pred o m i n i de pobl a ció vivint en ciut at s gau d ei x e n d'un major grau de des e n v o l u p a m e n t
econ ò m i c, enc a r a que en aquest sentit cal asse n y a l a r l'exce p c i ó d'A m è r i c a Llatin a, on
no se m p r e una alta urba nit z a c i ó es corre s p o n am b un elev at nivell de
des e n v o l u p a m e n t .
2.3 La distribució de la riquesa
Els païso s del món pres e n t e n forte s difer è n ci e s econ ò m i q u e s . Dels 227 païs o s i
territoris del món tan sols Estats Units, Japó i Alemanya posseeixen el 50,2 % del
total del valor dels béns i serveis produïts en el món. Si a aquests tres coloss o s
afegim França, Itàlia, Regne Unit, Xina, Canadà, Espanya, Brasil, Rússia i Corea
del Sud, resulta que una dotz e n a de països posseeixen més de les tres quartes
parts de la riquesa. No obstant això, aqu e s t s païso s alberguen només al 39,9 %
de la població mundial, i si d'aq u e s t grup excloem a Xina tenim que el 18,5 %, és a
dir, menys de la cinquena part de la població posseeix el 74 % de la riquesa del
planeta.
3.- LA REPRESENTACIÓ DE LA TERRA
3.1 El sistema de projeccions
És un mètode que permet traslladar la xarxa de paral·lels i meridians de la Terra
a un plànol (acimutal o polar) o a una superfície que pug a des e n v o l u p a r- se sobr e
un plànol, com ara un cilindre (cilíndrica o de Mercator) o un con (cònica o de
Mollweide). Tots els sistemes deformen la realitat i, en cada cas, ha de triar-se la
projecció més adient. L'ús d'un a o una altra projec ci ó defin ei x un mat eix esp ai am b
carà ct e r s molt distint s, co m ara l'exa g e r a c i ó dels esp ai s circu m p o l a r s (Groe nl à n d i a i
Rússi a) en una projecció cilín dri c a en co m p a r a c i ó am b els result at s de la proje c ci ó
cònica.

La projecció de Peters (1977), ens dóna com a resultat un mapamundi més
solidari ja que es respecta al màxim la grandària dels continents, encara que els
contorns ens resulten una mica allargats per l'estreti m e n t prod u ï t a la zon a de
l'Equ a d o r.
3.2 Diferents escales
En l'ús dels map e s cal repar ar no sols en la proje c ci ó sinó tam b é en l'esc al a, ja que el
valor de l'escala ens indica les vegades que es redueix la realitat al portar la
superfície objecte de representació al pla. Així, per exe m p l e, un ma p a d'esc al a
1:50.000 ens indica que cad a unitat de me s u r a en la realitat es redu ei x al pass a r- la al
pla 50.000 veg a d e s, i tam b é que una unitat de longit u d en el ma p a (que pot ser 1 cm,
dm, m, etc.) equiv al a 50.000 en la realitat. A fi de poder esta blir les equival è n c i e s
entr e la sup erfí ci e repr e s e n t a d a al ma p a i la realitat, cal tindr e en co m p t e que amb d ó s
són figur e s geo m è t r i q u e s se m b l a n t s i que guard e n una relaci ó en funci ó del quadrat de

l'esc al a.
Les escales dels mapes són diverses depenent dels objectius:
Atès que la realitat és molt heter o g è n i a s'utilitze n difer e n t s tipus d'esc al a. Per a
representar espais reduïts, però amb molt de detall, s'empren mapes amb
escales menudes (denominador), és a dir, que s'apr o xi m e n més a la realitat i
oscil·len entre 1:500 i 1:10.000. Quan volem representar grans espais co m, per
exe m p l e, un país, un continent o el món sencer, s'empren escales majors,
generalment superiors a 1: 1.000.000. Tots els païs o s del mó n disp o s e n d'un a
carto g r a fi a bàsica per a repr e s e n t a r esp ai s d'ext e n si ó diver s a, am b escal e s que
oscil·len entre 1:25.000 i 1:1.00.000. A Esp a n y a el ma p a base és l'ano m e n a t Map a
Topo g r à f i c Naci o n a l 1:50.000 que conté la repr e s e n t a c i ó del relleu a travé s del siste m a
de corb e s de nivell, així co m els uso s del sòl mé s per m a n e n t s (nuclis de pobl a ci ó;
aprofit a m e n t s agraris, pec u a ri s, forest als, min e s, pedr er e s, sup erfí cies aquàti q u e s,
carret er e s, límits ad mi nistrati u s, rius, etc.). A partir del Mapa Topo g r à f i c Nacio n a l es va
elaborar un ma p a gener a l d'Esp a n y a d'exc el·le nt qualitat, reco m a n a t per a l'estu di dels
tem e s que apar ei x e n en aqu e s t man u a l: és el Map a d'Es p a n y a 1:1.000.000. La
cartografia espanyola estatal s'elabora fonamentalment per part de l'Institut
Geogràfic Nacional i el Servei Geogràfic de l'Exèrcit, que co m p t e n am b un servei
de public a ci o n s. Per la seua banda, algunes comunitats autònomes han
desenvolupat els seus propis organismes cartogràfics, com ara, per exemple,
l’I.C.V. (Institut Cartogràfic Valencià).
3.3 Diferents tipus de mapes
És imp ort a n t repr e s e n t a r sobr e el ma p a els difer e nt s ele m e n t s que integre n un esp ai,
tant des del punt de vista nat ur al (relleu, sòls, veg eta ci ó, clima, recur s o s natur al s) co m
des dels seu s asp e c t e s soci o e c o n ò m i c s , de m o g r à f i c s, cultur als o polític s. Es
difer e n c i e n dos cate g o ri e s:
- Els mapes generals, que són aqu ells que representen els grans traços de la
superfície terrestre, incidint en els seus aspectes naturals, co m és el cas del ma p a
topogràfi c; encara que tam b é pod e m classific a r- los per sup erfíci e s: ma p a m u n d i,
contin e n t a l, estat al, auto n ò m i c, provi n ci al, co m a r c a l, local...
- Els mapes temàtics, que són els que incideixen bàsicament sobre un aspecte
lligat al medi natural o humà. Així, teni m map e s tem àti c s de relleu, clim a, veg eta ci ó,
naturale s a de les roqu e s, cultius, pobl a ci ó, asse nt a m e n t s , etc.
Símbols, línies i colors
Per a representar un fenomen en un mapa es poden utilitzar: sí m b o l s, isopl et e s i
coro plete s.

• Els símbols identifiquen i localitzen qualsevol fenomen objecte d'estudi i per
això s'e m p r e n figur e s geo m è t r i q u e s co m ara cercles, qua dr a t s, esfer e s, trian gle s, etc.
En ocasi o n s són pro p o r ci o n a l s amb les ma g n it u d s repr e s e n t a d e s . De veg a d e s no m é s
són sim pl e s icon e s que deter m i n e n la naturale s a i ubic a ci ó dels es m e n t a t s fenò m e n s
(mineria, monu m e n t s , etc.).
• Les isopletes són línies que uneixen punts d'igual valor respe ct e d'un feno m e n
deter m i n a t del qual pren e n el seu no m. Així, les línies que uneixe n punts que registr e n
igual preci pit a ci ó es den o m i n e n isoiet e s, les que uneix e n igual tem p e r a t u r a isoter m e s i
les que uneixe n punt s d'igu al pres si ó isòb ar e s.
• Els mapes de coropletes són els que representen un fenomen en una unitat de
superfície: barri, carrer, muni cipi, proví n ci a, estat, etc. La intensit at dels fenò m e n s
carto g r a fi ats es repr e s e n t a per mitjà de l'ús de gammes de colors i trames seg uint
una lògic a en què es perc e p clara m e n t la grad a ci ó dels fenò m e n s carto g r a fi ats.
4.- LLEGIR UN MAPA
Llegir un mapa és, pri m e r que res, localitzar el fenomen i interpretar la informació
contin g u d a en el matei x, general m e n t definid a en el títol del ma p a i precisada per
mitjà dels símbols i formes que figuren en la llegenda.
Per a fer-lo correctament és necessari tenir en compte el seg ü e n t:
a) Escala del mapa.
b) Conjunt espacial representat: planisf e ri o ma p a m u n d i, contin e n t a l (Europ a),
subc o n t i n e n t a l (Unió Eur o p e a), nacio n a l (Espa n y a), auto n ò m i c, provin cial, co m a r c a l o
local, etc.
c) Obs e r v a r unitat s esp a ci al s ho m o g è n i e s; concentració o dispersió del fenomen.
d) De cad a feno m e n hi ha que reparar en la seua exte n s i ó, localitz a ci ó i, si és possi bl e,
relacionar-lo amb altres variables, co m ara l'ús del sòl am b la topo g r a fi a.
e) Formular hipòtesis i raonar-les a fi de co m p r e n d r e i interpr et a r la realitat.
f) Confrontar-lo, qua n siga possi bl e, amb altres mapes o amb un altre tipus
d'informació: imatg e, fotografi a aèria, texto s, víde o, etc.
g) Explic a r si els fenò m e n s repr e s e n t a t s apar ei x e n en altres esp ai s, a fi de pod er
establir generalitzacions .
TIPUS DE MAPES
Coroplètic.- Repr e s e n t a valor s sobr e una unitat territorial (provín ci e s, auto n o m i e s ,
estat s). La Infor m a c i ó se repr e s e n t a mitja n ç a n t difer e n t s color s, grad a ci o n s o tra m e s.
Isoplètic.- Re pre s e n t a la infor m a c i ó mitja n ç a n t línies que uneixe n punt s que tene n el
mat ei x valor, co m els ma p e s d’isod e n s e s de pobla ci ó, les isòb a r e s de presió,
isoter m e s de tem p e r a t u r a, etc.
De punts.- Re pre s e n t a la infor m a c i ó am b punt s de tam a n y unifor m e , la den sit at dels
quals es prop o r ci o n a l al valor de la variable que se repr e s e n t a.
De fluxos.- Expressa la direc ció i el sentit d’un flux o mo vi m e n t (migrat ori, co m e r ci al,
den sit at del trànsit per carret er a, etc.) am b fletxes que uneixe n els punt s d’orig e n i
destin a ci ó, l’am plàri a o grossor de les qual s se m p r e ha de ser prop o r c i o n a l al valor de
la varia bl e que se repr e s e n t a.
Pictòric.- Re pre s e n t a la infor m a c i ó am b cercle s, qua d r a t s, esfer e s, barr e s o dibuix o s
picto- gràfics, abstra ct e s o icon e s.
Cartograma de superfícies.- Repr e s e n t a les unitat s territorial e s d’un tam a n y
prop o r c i o n a l al valor de la varia bl e con si d e r a d a . Per tant, no con s e r v a la for m a ni la
posici ó n exacta.
De relleu estadístic.- Repr e s e n t a el valor de la presè n ci a o den sit at d’un feno m e n

sobr e l’esp a ci, mitja n ç a n t relleu s d’altitu d prop or ci o n a l a la mag nit u d del fet
repr e s e n t a t.
Corocromàtic.- Repr e s e n t a qualitats del terre n y co m o ara la litolo gi a, els usos del sòl
o fets històrics, co m o ara les fase s d’un det er m i n a t proc é s am b color s, sens e tenir en
co m p t e les unitats territorials.