Les - Zoo de Barcelona

LUB

I tSONY
¡TORNO AQuí!
DISPOSAT A EMPORTAR-ME ELS RECORDS
D'AQUEST DIA, AMB LA
FILMADORA SONY,I PODER
VEURE'LS DESPRES A LA MEVA LLAR
PREU
ESPECIAL
\ ALS SOCIS
DE
ZOO CLUB
•
-.
Cartagena, 321 - Tel. 2366784 (DAVANT DE L'HOSPITAL DE SANT PAU)
CAMBRES DE VíDEO • VíDEOS • ORDINADORS • CALCULADORES • TV
FOTOGRAFIA • RELLOTGES • DISCS • COMPACT DISC • -t1ttamb HI-FI

EDITORIAL
.. ELS NOSTRES ANIMALS
.. ACTUALITAT
.. EL NOSTRE ZOO
_ FAUNA CATALANA
_ ESTRATÈGIES DE
SUPERVIVÈNCIA
.. ADOPCIONS
.. EL NOSTRE ZOO
.. NOTICIARI
INTERNACIONAL
LLIBRES
n cop més ens retrobem en
aquestes pàgines per a fer
repàs de les darreres activitats
al nostre Zoo de Barcelona.
Els nous hostes que hem rebut
més recentment són una parella de
cangurs arborícoles i una altra de
tapirs. Amb això anem incrementant
la varietat de la col-lecció, sempre
amb la idea d'especialitzar-la en
animals greument amenaçats d'extinció.
També hem de celebrar l'arribada
de dues femelles de dofí, al
temps que lamentem la mort dels
dofins Héctor i Circe, que eran al
nostre Zoo des de feia 25 anys i
que tenien una edat molt avançada .
A nivell d'instal-lacions, ha estat
aquest un periode d'intensa activitat,
els resultats del qual es podran observar
molt aviat. Així, s'estan remodelant
les antigues instal-lacions de
Director:
Mariana Hispano
Parc Zoològic de Barcelona
és membre de la Unió
Redacció:
Rafael Cebnán (Biòleg)
Joaquim Lacueva (Biòleg)
Josep-Lluís Melera (Biòleg)
Internacional per a la
Ma. Josep Nató (Biòloga)
Conservació de la Natura
i dels Recursos Naturals. Documentació
Arxiu Zoo
gràfica:
Pedra Martínez Carnón
Consell de Redacció:
Enric Mas
(Gerent)
Manel Aresté (Terrari)
Lluís Colom (Aus)
Ferran Costa (Aquarama)
Salvador Filella (Retolament)
Miquel Luera (Servei vetennen¡
Josep Ma Ruiz (Director Tècnic)
Jaume Xampeny (Mamlfers)
Víctor Estrada
Maqueta:
GS Grafics
Dipòsit legal:
B-41969-86
Printed in Spain by
COI
Carlos Divo, Impresor.
EDITORIAL
felins per a reobrir-les al públic i
instal-lar- hi aus exòtiques.
També s'estan reformant quasi
tots els aquaris d'una planta de 1'Aquarama.
I s'ha realitzat una remodelació
a fons del Zoo Infantil.
Inmediatament s'iniciaran les
obres de renovació a les faisaneres,
les installacions pendents de refer a
les muntanyes de Montserrat, la pradera
i el complex de grans primats.
Finalment, molt aviat es posaran
en marxa nous serveis per al nostre
públic (visites guiades, sorteigs,
festes al Zoo Infantil, etc.) que en
aquests moments estem acabant de
preparar.
De tot això en podreu trobar informació
en aquesta revista i en les
sucessrves.
Com podeu observar, el Zoo de
Barcelona és viu i es mou.
Edita:
Ajuntament de Barcelona
Parc Zoològic de Barcelona S A
Parc de la Ciutadella
08003 Barcelona
soci protector:
Enric Mas
Gerent
:Z:OOCLUB 3

ELS NOSTRES ANIMALS
LI, S8LANC
D eies
7 espècies d'óssos que hi ha al món, l'ós blanc o
polar (Ursus maritimus) és l'únic que no viu als
boscos, sinó que el seu ambient característic el
constitueixen les fredes i nues regions àrtiques, allà on el
gel i la neu dominen el paisatge la major part de l'any. De
fet, l'ós polar és una espècie relativament recent; es creu
que va aparèixer durant la darrera glaciació -ja que no
s'han trobat fòssils d'antiguitat superior als 70.000 anysa
partir d'una forma d'ós bru que es va anar adaptant
progressivament a la vida a les regions nòrdiques. Així, les
seves adaptacions per fer front a les dures condicions del
seu inhòspit hàbitat són nombroses: el pèl és llarg i atapeït,
sota la pell presenta una gruixuda capa de greix de fins a
10 cm d'amplada, les orelles són petites i curtes, els peus
són amples i parcialment palmats per facilitar la natació,
etc.
Amb els més de 650 kg de pes i els 3 m d'alçada que
EI primer país que va protegir l'ós blanc va ser
l'URSS, on està prohibida la seva caça des de l'any
1956. Només es permet la captura anual d'un petit
nombre de cadells destinats als zoos de tot el món.
En captivitat els óssos polars poden arribar a viure fins a 30 o 35 anys.
4 ZOO CLUB
poden mesurar els mascles adults, l'ós blanc és el més gran
carnivor terrestre que existeix. S'alimenta sobretot de
foques de diferents espècies que captura quan descansen
sobre el gelo quan surten a respirar per alguna escletxa,
però també menja restes de morses, belugues, narvals i
balenes varades, aixi com petits mamífers, ocells, ous i fins
i tot vegetals mentre dura el curt estiu boreal. A diferència
de la resta d'espècies d'óssos, no té un territori definit, sinó
que deambula per extenses regions en busca del seu
dispers aliment (pot recórrer 20 km o més en un sol dia i
se'l pot trobar nedant a mar obert a molta distància de la
costa més propera).
L'ós polar és un animal solitari que només s'agrupa quan
hi ha molt de menjar en una zona determinada -com
succeeix a la ciutat de Churchill, al Canadà, on els óssos
han après a alimentar-se en els abocadors i se'n poden
veure una trentena o més al mateix temps- o quan la
manca de gel al mar l'obliga a refugiar-se a terra ferma. De
la mateixa manera, ambdós sexes es reuneixen únicament
durant l'època de zel, i després la femella es retira dins un
cau fet a la neu tova, on al cap de 8 mesos naixeran d' 1 a
3 cries de tan sols 600 o 700 g de pes. Gràcies a l'alt
contingut de greix de la llet de la mare (fins a un 31%), els
petits creixen ràpidament i passats 4 mesos poden sortir ja
del seu refugi.
Des de fa poc, l'alimentació dels óssos polars del
zoo es fa a la vista del públic, i valia pena
observar com roseguen i trenquen els blocs de gel
dins els quals se'ls colloco el seu menjar.
Antigament l'ós blanc abundava a tota la regió
circumpolar de l'hemisferi nord, però a l'acabament del
segle XIX, quan la indústria balenera va entrar en crisi
com a conseqüència de l'extermini dels grans cetacis, els
caçadors el van començar a caçar per la seva pell. A poc a
poc les seves poblacions van anar disminuint i finalment
l'espècie es va trobar en greu perill d'extinció. L'any 1973,
però, els 5 països on viu aquest animal (EUA, URSS,
Canadà, Dinamarca i Noruega) van firmar l'«Acord per a
la Conservació dels Óssos Polars», gràcies al qual es va
prohibir la seva caça «esportiva» i es van protegir moltes
de les seves àrees d'alimentació i cria, deixant tan sols que
els esquimals en capturin alguns exemplars utilitzant
mètodes tradicionals. Amb aquestes mesures l'espècie s'ha
recuperat força, i actualment es calcula que existeixen uns
40.000 individus en tota la seva àrea de distribució.
Malauradament, l'existència de l'ós blanc torna a perillar
avui dia com a conseqüència de la contaminació, que ha
arribat ja fins als llunyans paratges àrtics, i de la
progressiva modificació del seu hàbitat provocada per les
explotacions mineres, petrolieres i fins i tot turístiques.
En el nostre zoo es pot veure una parella d'aquesta
espècie: el mascle Igloo, d'uns 21 anys d'edat, i la femella
Ice, una mica més jove que el seu company, que han criat
ja vàries vegades, però sense que els petits hagin arribat a
sobreviure massa temps.
Rafael Cebrián

------------------------------------
Les capibares són els rosegadors més grans que
existeixen, amb alçades superiors al mig metre i un pes
que de vegades ultrapassa els seixanta quilos. Són
animals adaptats a viure a l'aigua, amb dits palmejats per
poder nedar i ulls, orelles i orificis nasals situats a la part
superior del cap. Poden passar més de cinc minuts
submergits. Se les troba exclusivament a Amèrica del Sud,
a l'est de la cordillera dels Andes i des de Panamà fins al
nord de l'Argentina.
Viuen preferentment en praderies i llocs oberts, sempre a
prop d'extensions d'aigua, en grups d'entre 10 i 40
individus formats normalment per un mascle dominant,
uns quants mascles subordinats i un nombre variable de
femelles amb les seves cries de diferents edats. Quan
arriba l'estació seca és freqüent que s'ajuntin varis
d'aquests grups per formar ramats temporals de fins a 100
exemplars, que se separen novament en tornar l'època de
les pluges. Es normal també trobar mascles solitaris, que
han estat expulsats del grup pel dominant. Aquest marca
el seu territori amb una secreció que produeix una
glàndula protuberant que té sobre el musell.
Són animals herbívors que consumeixen amb preferència
la vegetació que creix a les vores dels rius o dins l'aigua,
però capaços també de menjar qualsevol altre tipus
d'herba i, fins i tot, d'arrencar fragments de l'escorça dels
arbres, mitjançant el parell de poderoses dents incisives
superiors de què disposen. A darrera hora de la tarda i
durant el crepuscle és quan tot el grup es dedica a
pasturar, mentre que dormiten en els moments del dia que
fa més calor.
Una capibara, si no és menjada abans per un caimà o un jaguar, els
seus principals depredadors, pot viure entre 5 I 10 anys.
ELS NOSTRES ANIMALS
Davant un perill, les capibares llencen crits
di alarma per avisar o lo resta del grup. Si el perill
persisteix, tot el grup fuig cap o l'aigual on tots es
mantenen units envoltant les cries per fer front o
l'ornenoço.
Les capibares crien un cop a l'any, normalment al principi
de l'època de pluges, si bé a les zones septentrionals del
seu hàbitat ho poden fer durant tot l'any. La còpula té lloc
sempre dins l'aigua, però les cries, 4 o 5 per terme mitjà,
vénen al món a terra després d'una gestació de 150 dies
aproximadament. Els petits neixen ben desenvolupats i
segueixen ràpidament la seva mare fins a ajuntar-se amb la
resta del grup. De seguida estan a punt per començar a
menjar herba, és a dir, el període de lactància és molt curt
i mentre dura sembla que les joves capibares poden mamar
no només de la seva mare, sinó de qualsevol femella del
seu grup que tingui fills lactants.
Aduolment, les capibares es crien en granges i
en règim de ramaderia extensiva. Una vegada o
l'any es reuneix tots els individus i se seleccionen
els adults més grans, que són morts di un cop al
cop. S'obté així una notable producció de carn
per al consum: uns 17 kg de mitjana per individu.
Les capibares han estat caçades almenys des del segle XVI
per la seva carn, molt apreciada, i també per la seva pell.
Per aquest motiu, les seves poblacions originals van minvar
de manera constant fins ben recentment, quan mesures de
protecció i control generalitzades, així com la cria en
granges, han permès la seva estabililització i l'allunyament
momentani del perill d'extinció.
En el Parc Zoològic de Barcelona s'exhibeix actualment
un grup de capibares format per tres exemplars, un mascle
i dues femelles de tres anys d'edat, nascuts en captivitat i
arribats al nostre zoo a començament de 1988.
Joaquím Lacueva
:ZOO CLUB
s

ACTUALITAT
Milers d'afeccionats a l'ornitologia de tot Europa busquen
ocells infatigablement, els alimenten als jardins, els proporcionen
nius artificials i semblen estar obsessionats a
observar-los i protegir-los.
Les empreses comunes: els atlas
ornitològics com a exemple
Encara que sembli impossible, a
Gran Bretanya es podrien reunir
600.000 persones armades
amb prismàtics amb la sola
idea fixa de caçar visualment
tants ocells com els fóra possible. Les
societats ornitològiques de cada estat
-que a vegades en són més d'unaorganitzen
treballs en comú i per realitzar-los
es requereix la participació
anònima de milers d'ornitòlegs que
envien les dades sol-licitades sense
obtenir-ne cap benefici personal a
part del plaer de col- laborar en un
projecte conjunt i fruir del resultats de
l'esforç comú. L'exemple típic d'aquests
projectes són els anomenats
«atlas ornitològics». En un atlas s'intenta
animar tanta gent amb coneixements
ornitològics com sigui possible
per tal de recollir el màxim de dades
Puput (Upupa epops)
6 ZOO CLUB
de camp dels ocells distribuïts en unes
quadrícules que cobreixen tot el territori
a prospectar. La majoria dels atlas
s'han fet durant l'època de nidificació
i el primer que es va fer va cobrir
Gran Bretanya i Irlanda (des del
1968 al 1972). Els resultats obtinguts
van ser tan interessants que ben aviat
van encoratjar els altres països europeus
a fer els seus atlas ornitològics i
els atlas d'Holanda, República Federal
Alemanya, Suïssa i França van
veure la llum en els anys successius.
En l'atlas britànic ni tan sols s'ha pogut
donar una xifra concreta de col-laboradors,
donat que molts participaren
mitjancant grups i organitzadors
locals o aportaren dades esporàdiques
enviades a l'organització per carta.
L'atlas ornitològic català es va iniciar
el 1975 i va acabar el 1983, proporcionant
un total de 214 espècies d'ocells
nidificants per a Catalunya i Andorra.
La tasca de l'atlas va aglutinar
129 observadors de camp en aquesta
Esplugabous (BubuJcus ibis)
empresa comuna i no seria gens arriscat
dir que gràcies a l'atlas va desenvolupar-se
l'ornitologia moderna a
Catalunya.
L'ornitologia com a hobby:
els ornitòlegs de jardí
L'ornitologia de jardí és la modalitat
més reposada, casolana i burgesa de
l'ornitologia. L'ornitòleg de jardí, llevat
de certes lloades excepcions, no
sol tenir uns coneixements ornitològics
excessivament profunds, però sol
sentir un fort amor pels ocells i es
preocupa de cuidar-los i alimentar-los
durant els mesos més crus de l'hivern.
Alguns dels ocells més freqüents als
ambients humanitzats, com ara el pit
roig, tenen una biologia complicada i
unes relacions territorials força interessants
d'estudiar. Ocells tan vulgars
com el tallarol de casquet, les mallarengues
o el mateix pit roig són
objecte de centenars d'estudis a tot
Europa i la font de coneixements que
d'ells emana sembla inexhaurible.
El costum d'alimentar ocells per hobby
s'eixampla cada vegada més per tot
arreu. A tall d'exemple, la publicació
ornitològica Bird Study va publicar un
estudi basat en una enquesta en un

àrea del País de Gal-les que demostrava
que un 75% de la població posava
menjar deliberadament per als ocells.
D'aquesta mostra un 25-30% tenia
artefactes sofisticats per alimentar els
ocells, com menjadores i bosses de cacauets
per a les mallerengues. Com a
mostra de la capacitat organitzativa
dels britànics, des de l'any 1970 s'està
duent a terme ininterrompudament
un estudi sobre els ocells de jardí que
senzillament registra setmanalment les
espècies que es presenten als jardins i
el tipus de menjar que se'ls subministra.
Aquest estudi va portar a la publicació
de «The Garden Bird Book».
L'autor d'aquest llibre, David Glue, és
un ornitòleg que va en cadira de rodes
des de l'any 1971 però que no per
això ha renunciat a la joia d'observar,
estudiar i estimar els ocells. Des de
l'accident de cotxe que el va confinar
a la seva cadira de rodes, aquest popular
personatge va haver de restringir
els seus estudis d'ocells als jardins i
hàbitats humanitzats i va continuar
estudiant els rapinyaires nocturns
(mussols, òlibes, etc.), dedicant-se
amb cos i ànima als ocells.
L'estudi britànic dels ocells de jardí
s'ha estès a tot Europa i des de fa un
parell d'anys més de 300 col- laboradors
europeus envien puntualment la
informació sobre els ocells dels seus
jardins a la BTO, coordinadora del
projecte. Catalunya està representada
en aquest estudi per alguns col-laboradars
entusiastes, però en xifres absolutes
els alemanys federals i els austríacs
són els qui han aportat una
representació més ben nodrida. Sens
dubte tot Europa està cada vegada
més engrescada a alimentar artificialment
els ocells. EI tallarol de casquet
és potser l'espècie que més ha acusat
l'augment d'aliment artificial, arribant
Material necessari per anellar ocells
Estol de grues (Grus grus)
a modificar el seu comportament migratori
per aquesta raó, però també
els lluers, els pit roigs, les mallerengues
i en general tots els ocells que
vencen la timidesa i s'acosten a
l'home han vist com les seves poblacions
creixien gràcies a l'aportació
d'aliment de forma artificial. En el cas
de les mallerengues, la instal-Iació de
caixes niu també els ha facilitat enormement
l'augment poblacional.
Els bimbòfils
En oposició als ornitòlegs de jardí,
existeixen aquells que cerquen noves
espècies d'ocells de forma activa, inquieta
i a voltes desesperada. Seria difícil
descobrir l'origen del mot «bimba»,
aplicat pels ornitòlegs catalans a
tota espècie d'ocell no avistada mai
anteriorment. Els afeccionats a l'ornitologia
que tenen com a interès principal
«fer bimbos», s'anomenen
«bimbòfils» en argot. El bimbòfil té el
seu homòleg anglosaxó en el «twitcher»,
un nom que tampoc se sap bé
d'on ve.
Al contrari de l'ornitòleg de jardí, que
frueix de veure una i altra vegada el
mateix ocell en les diverses facetes de
la seva biologia, el bimbòfil només
observa un ocell una vegada: la primera
que el veu. Quan ja el té identificat
i marcat en la seva llista d'ocells,
va a buscar-ne un altre. Moltes vegades
s'ha criticat aquest costum dient
que la identificació no és una finalitat
en si mateixa, sinó que és el primer
pas vers un coneixement més profund
de les aus. Els bimbòfils, però, sempre
han fet cas omís a aquestes crítiques i
ACTUALITAT
han continuat buscant una nova espècie
que no tenien a la llista.
Molts del bimbòfils aviat «acaben» els
ocells del seu entorn habitual i viatgen
pers cinc continents a la recerca d'espècies
rares. Així, algunes agències
s'ofereixen a portar l'ornitòleg a
Groenlàndia, Malàisia, Nepal, Sudàfrica
o a qualsevol extrem del món per
tal de mostrar-li amb un guia especialitzat
i coneixedor de la zona visitada
tots aquells ocells que sempre havia
desitjat veure. En aquests viatges, l'espectacle
està garantit i difícilment un
ornitòleg que visiti en solitari la zona
per primera vegada veurà ni tan sols
una cinquena part dels ocells que un
guia que sàpiga identificar els ocells li
podrà fer veure, ja que la identificació
d'espècies desconegudes és força difícil
en la majoria del casos.
Els viatges no són l'únic camp on l'ornitologia
s'ha convertit en un negoci.
Els prismàtics, les caixes niu, les menjadores
de disseny sofisticat, els llibres,
les revistes i fins i tot adhesius i
samarretes són articles de consum
dels ornitòlegs d'arreu d'Europa. Els
diners que s'arriben a moure en
conjunt poden assolir, sens dubte, un
gran volum. En molts casos, però,
com que els qui han iniciat el negoci
són també ornitòlegs, els diners es
destinen en part a finançar expedicions,
estudis o projectes. I és que la
follia de veure ocells contínuament i
viure dedicant-se a aquests éssers vius
és tant potent que ni els diners la poden
corrompre.
Abel Julien i Víctor Estrada
Fotos: Víctor Estrada
ZOO CLUB
7

EL NOSTRE ZOO
ELS GORIL 'LES,
UNSAMICS
QUE CAL RESPECTAR
a ZOOCLU.
ls parcs zoològics, avui en dia, juguen un paper
E
important dins la nostra societat contribuint a la
tasca de conservació de moltes espècies en perill
d'extinció. Però no és aquesta la seva única funció.
A més a més, els zoos són centres de recerca,
investigació i sobretot de docència, on els animals fan les
delícies de petits i grans.
Com que els animals són sotmesos a la captivitat, en
treure'ls del seu hàbitat natural, s'ha d'intentar que
s'adaptin de la millor manera possible a la seva nova llar.
Així, la instalIació on viuen ha de tenir una sèrie de
característiques en funció de l'espècie i el nombre
d'individus que s'hi troben. Perquè l'animal es trobi com a
casa, també cal respectar la seva estructura social i s'ha de
procurar que la seva dieta sigui la més adequada. Si
deixem d'atendre qualsevol d'aquests factors, poden

aparèixer els no desitjats comportaments anormals.
En el cas dels antropoides podem parlar de les
estereotípies motores, dels desajusts socials (sovint traduïts
en un baix èxit reproductiu), i de disfuncions a nivell
alimentari entre d'altres. Dins aquestes darreres,
inclouríem la regurgitació i la reingestió de menjar dels
gorilles.
La regurgitació és un mecanisme complex, que es pot
resumir com l'expulsió o el retorn de l'aliment a la boca,
sense anar precedit de nàusees. Aquest no és un
comportament normal com equivocadament molta gent
pensa, ja que no s'ha observat a la natura (1,2). Diverses
enquestes realitzades per diferents autors (3,4,5) mostren
que aproximadament un 69% dels goril-les captius
presenten aquest comportament. S'han postulat nombroses
hipòtesis per explicar aquesta conducta, entre les quals
destaquen les que fan esment a problemes fisiològics,
socials i/ o ambientals.
El públic també ha estat citat com un dels factors
influents. Ara bé, hi ha discrepàncies entre els qui opinen
que ho fan per fer marxar el públic o els qui diuen que
aquesta conducta és el resultat de la presència d'aquest.
En un estudi recent (6) s'ha intentat esbrinar de quina
manera influïa el menjar subministrat pel públic. Malgrat
estar prohibit donar de menjar als animals, aquest és un
comportament bastant estès entre els visitants del zoo. És
molt freqüent veure la gent donant cacauets, pa, fruita ... (i
altres productes no comestibles). Davant aquest fet, els
goril-Ies mengen de la forma més ràpida que poden amb
l'esperança d'obtenir més quantitat i procurant que els
altres individus del grup no els ho prenguin. Quan el
públic deixa de donar menjar o bé marxa, els goril-les
regurgiten el que han menjat fins aleshores. La gent que ve
al darrera veu el gorilla regurgitant i menjant les
regurgitacions i té reaccions de rebuig cap als animals.
EL NOSTRE ZOO
Possiblement una part important de les regurgitacions pot
ser explicada per la forma de donar el menjar que té el
públic, més que pel tipus, encara que hi ha menjars que
són regurgitats amb més facilitat que uns altres (3). La
forma de subministrament no és, ni molt menys, tota
l'explicació al problema, sinó que es tracta d'un factor més
a sumar a una llarga llista; però, amb la diferència que
aquest es pot evitar amb la col-Iaboració de tots. Per això
si us plau, demanem: NO DONEU MENJAR ALS
ANIMALS, i especialment als goril-les. Allò que el públic
creu un benefici, a la llarga pot esdevenir un perjudici per
a la seva salut. Si se'ls dóna menjar, amb quasi tota
seguretat, ho regurgitaran i s'ho tornaran a menjar
tot seguit. Hem de tenir en compte que la seva dieta és
força equilibrada, i no necessiten un extra subministrat pel
públic. GRÀCIES per la col-Iaboració de tots.
Núria Fuientes i Fernández
Núria Tomás i Gimó
Cristina Sánchez i Alonso
Josep Call
BIBLIOGRAFIA
1. Fossey D. i Harcourt A.H., Feeding Ecology of Free-Ranging
Mountain Gorilla (Gorilla g. beringei). A: T.H. Clutton-Brock
(Ed.). Primate Ecology: Studies of Feeding and Ranging Behaviour
in Lemurs, Monkeys and Apes. Academic Press, 1977.
2. Watts D.P., American Journal of Primatology, 15: 295-312, 1988.
3. Akers J.S. I Schildkraut D.S., Zoo Biology, 4: 99-109, 1985.
4. Gould E. i Bres M., Zoo Biology, 5: 241-250, 1986.
5. Loeff1er D.G., Zoo Journal, 6(1): 1982.
6. Alonso es., Call J., Fuentes Fernández N., i Tomás Gimó N.,
Influencia del alimento suministrado por el público en la
regurgitación/reingestión en gonlas (Gorilla G. Gorilla) cautivos.
A: Actas del 3er. Congreso Nacional de Etología. León, 24-27 de
Septiembre, 1990.
ZOO CLUB 9

FAUNA CATALANA
n dels habitants del nostres
boscos més fàcil de
reconèixer és l'esquirol, un
animal perfectament adaptat
per desplaçar-se pels arbres
amb sorprenent habilitat i rapidesa.
Tot i que es pot moure per terra sense
massa problemes la seva presència
està restringida a les zones boscoses
amb arbres d'edat avançada que
assegurin una producció de llavors
suficient per alimentar-lo.
Les característiques físiques que fan
de l'esquirol un excel-lent acròbata
són, principalment, l'agudesa dels
sentits, sobretot el de la vista amb
gran capacitat d'enfocament i una
bona percepció de les distàncies, cosa
imprescindible en un animal que es
passa la vida saltant de branca en
branca.
10
ZOO CLUB
Les ungles, corbes i esmolades, li són
de gran utilitat a l'hora d'agafar-se i
són alhora responsables que pugui
pujar ràpidament pels troncs
verticals. El més sorprenent, però, és
la facilitat amb què baixa cap per
avall suportant el pes amb les ungles
dels peus, que actuen com a àncores,
tot separant-ne els dits per trobar més
punts de recolzament.
La cua, que arriba a fer tant com el
cap i el cos junts, és de vital
importància per a aquest rosegador;
la utilitza com a timó per dirigir els
salts, amb els quals pot salvar
distàncies de fins a cinc metres, de
balancí per mantenir l'equilibri a les
branques més primes i, fins i tot, de
para-solo de paraigua doblegant-la
per damunt el cos i estarrufant-ne el
pèl.
En cas que algun depredador arribi a
agafar-lo per la cua, aquesta es pot
desprende del cos permetent-li així la
fugida momentània, però la pèrdua
del seu principal òrgan d'equilibri no
li deixa gaires perspectives de
sobreviure. Els principals enemics
d'aquest rosegador són els rapinyaires
que, com l'astor, estan ben adaptats a
maniobrar entre les branques dels
arbres i, sobretot, la marta, l'únic
mamífer que pot rivalitzar amb
l'esquirol en una cursa arborícola.
El responsable, però, de la regressió
dels efectius d'aquesta espècie és
l'home, que en alterar el medi amb
tales, incendis forestals o la
introducció d'arbres exòtics, com
l'eucaliptus, l'ha fet desaparèixer
d'àmplies zones fragmentant-ne la
població. També ha estat força caçat
per aprofitar-ne la pell, per ficar-lo a
la cassola o per utilitzar-lo, una
vegada naturalitzat, com objecte de
decoració.
Les hores d'activitat, que dedica a la
recerca d'aliment, varien amb les
estacions de l'any. A la primavera i
l'estiu surt a primera hora del matí
fins al migdia i a la tarda fins al
capvespre. A l'hivern, probablement
perquè hi ha menys hores de llum, es
manté actiu durant tot el dia. Les
hores de repòs les passa al niu, una
construcció esfèrica amb l'entrada
lateral de la mida d'una pilota de
futbol. El niu està situat generalment
a l'enforcadura d'una branca i és fet
de fulles i branquillons i folrat per
dintre d'herba i molsa.
Tot i que no hiverna, els dies més
freds de l'hivern, sobretot si hi ha neu
a les branques o bufa molt de vent, se
sol quedar a casa. A l'estiu, quan la
calor apreta més fort, tampoc no sol
sortir, per evitar problemes de
deshidratació.
El fet que durant algunes èpoques de
l'any no trobi la quantitat suficient
d'aliment o que es quedi reclòs al niu
quan les condicions climàtiques no li
són favorables, l'obliguen a
emmagatzemar llavors al niu i a
enterrar-ne a diferents punts del seu
territori. Els dipòsits enterrats els
localitza posteriorment gràcies al fi
sentit de l'olfacte, amb què pot
localitzar una pinya enterrada a 30
cm de fondària, tot i que força sovint
oblida bona part d'aquests rebosts
subterranis, amb la qual cosa podem
dir que afavoreix la replantació
forestal.

Malgrat l'afirmació anterior, amb
freqüència se l'ha acusat de causar
danys en els boscos, perquè en les
temporades que escassegen les llavors
pot mejar borrons, rebrots i escorça
d'arbres; en aquest darrer cas sembla
que per llepar-ne la saba, causant-los
de vegades perjudicis irreparables.
La base de la seva alimentació és
constituïda per pinyons; d'aquí la
seva preferència pels boscos de
coníferes, avellanes, nous i fages (les
llavors dels faigs). Esporàdicament
pot consumir insectes, cargols i fins i
tot ous i pollets d'ocell.
Per extreure els pinyons de les pinyes
o trencar la closca dels altres fruits
secs els agafa amb les mans, tot seient
i recolzant-se en la cua, i les rosega
amb les esmolades dents incisives,
que com en tots els rosegadors són de
creixement continu per compensar el
desgast a què estan exposades. Una
de les maneres més fàcils, doncs, de
FAUNA CATALANA
confirmar la presència d'aquest
animal en una zona és trobar sota
dels arbres les restes dels seus àpats,
que no s'han de confondre, però, amb
les que deixen altres menjadors de
llavors com el ratolí, el picot garser o
el trencapinyes.
El nombre de cries que sobreviuen de
cada cadellada, normalment entre 3 i
5, varia d'any en any depenent de la
quantitat d'aliment disponible; en les
anyades més dolentes la mare arriba a
reabsorbir els fetus. Per aquest motiu,
les poblacions d'esquirols solen
augmentar de forma considerable els
seus efectius cada cert nombre
d'anys, coincidint amb les
temporades en què hi ha una alta
producció de llavors, però normalment
l'any següent aquesta producció
torna als valors normals provocant
un increment de l'índex de mortaldat,
ja habitualment elevat, que deixa les
coses al seu lloc.
Jordi Fàbregas
ESQUIROL (Sciurus vulgaris) Ardilla común
Classe: Mamífers
Ordre: Rosegadors
Família: Esciúrids
Descripció: La longitud del cos és d'uns
20 o 30 cm i la de la cua d'uns 20 cm.
La coloració del pèl és vermellosa
uniforme, encara que a l'hivern agafa
uns tons més grisos, amb el pit i el
ventre de color blanc. Les poblacions
que viuen a les zones més meridionals
de la seva àrea de distribució acostumen
a tenir un color més clar i la zona
blanca del ventre més ampla. Són força
característics els pinzells de pèl que
presenten a les orelles.
Alimentació: S'alimenta
fonamentalment de llavors com els
pinyons, pels quals sent una especial
preferència, nous, avellanes o fages
(llavors dels faigs). També consumeix
rebrots, borrons i escorça dels arbres.
Esporàdicament captura insectes i, fins i
tot, pollets d'ocell.
Reproducció: L'aparellament té lloc
normalment els mesos de desembre i
gener; pot haver-hi un altre zel cap a la
primavera. La gestació es perllonga per
espai de 5 o 6 setmanes, després de les
quals neixen entre 3 i 5 petits encara
desproveïts de pèl. De la cura dels
nounats se'n fa càrrec exclusivament la
femella.
Distribució: En ser una espècie
totalment arborícola, és present només
en les zones boscoses, la progressiva
desaparició de les quals l'ha fet
absentar-se d'algunes regions
fragmentant-ne la població. En els
Països Catalans el podem trobar en
totes les àrees forestals amb l'excepció
de les illes Balears.
ZOO CLUB 11

ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA
Sens dubte, de tots els components del regne animal, les
serps són uns dels més temuts i fins i tot odiats. No en
va produeixen més morts humanes que qualsevol altre
ésser viu, a excepció dels microorganismes, els paràsits i el
mateix ésser humà. Cal recordar, però, que la major part
de les serps són inofensives i que fins i tot a països com el
nostre, en què el perill de mort per mossegada de serp és
pràcticament inexistent, la por o la repugnància, gairebé
supersticiosa, envers qualsevol serp -verinosa o no- és
ben generalitzada.
La pràctica totalitat de les serps són carnívores i mengen
preses relativament grans que s'empassen senceres;
precisament la gran mobilitat de les mandíbules és una de
les principals característiques de les serps, la qual permet
obrir la boca de forma desmesurada i així empassar les
preses sense haver de trossejar-les o esclafar-les. Les serps
acostumen a caçar a l'aguait, llençant-se sobre les preses
desprevingudes. Per matar-les, algunes, com les boes i les
pitons, enrotllen el seu cos al voltant de la víctima fins a
escanyar-la per constricció; altres, senzillament no maten
la presa i la mengen viva, com és el cas de la majoria de
les colobres; i altres, finalment, injecten un verí mortal que
actua amb força rapidesa. Algunes d'aquestes darreres, un
cop han mossegat, subjecten la presa fins que mor; altres,
després de la mossegada es retiren i esperen que mori,
seguint, si cal, el seu rastre gràcies als òrgans
termorreceptors (és a dir, òrgans que detecten la calor
produïda pel cos de la presa) extremadament sensibles que
12
ZOO CLUB
posseeixen quasi totes les serps. El verí és produït per una
glàndula especialitzada que es troba sobre el llavi i
comunica amb les dents verinoses.
Hom distingeix quatre tipus de serps segons la seva
dentició; de menys a més complexes, es relacionen tot
seguit.
Serps àglifes: no posseeixen verí ni aparell innoculador;
totes les dents són més o menys iguals. Són àglifes la
major part de les colobres, les pitons i les boes.
Serps opistòglifes: tenen unes dents verinoses, més grans
que la resta, localitzades a la part posterior de la boca;
aquestes dents tenen un solc lateral que canalitza el verí i
facilita la seva introducció a la presa. En general, es
considera que aquest tipus d'aparell verinós, en trobar-se
al final de la boca, és poc eficaç. Per això les serps
opistòglifes mosseguen la presa amb tenacitat, fins que
aconsegueixen clavar-li les dents verinoses. Sembla, per
tant, que la principal funció d'aquestes dents no és facilitar
la captura de la presa sinó impedir que aquesta es bellugui
un cop estigui a l'esòfag. Com pot imaginar-se, aquestes
serps són molt poc perilloses per a l'home, perquè en cas
de mossegada a una persona fóra molt difícil que
arribessin a intervenir les dents verinoses, i encara que així
fos, el verí és força dèbil. Són opistòglifes algunes
colobres; a la Península Ibèrica només se'n troba una
espècie d'aquest tipus, la serp verda (Malpolon
monspessulanum), que pot superar els dos metres de
longitud i és molt abundant.
Serps proteròglifes: presenten dents verinoses el davant de
la boca. Aquestes dents tenen un canal intern que
condueix el verí fins a l'interior de la ferida provocada per
la mossegada. Són serps molt perilloses; el verí
normalment és prou potent i l'injecten en quasi totes les
ocasions en què mosseguen. Les dents no verinoses són
més petites i acostuma a haver-n'hi poques. Dues famílies
de serps són proteròglifes: els Elàpids, és a dir les cobres y
mambes, i els Hidròfids o serps marines. Algunes cobres,
a) AGLIFES
b) OPISTÒGLIFES
ay
e) PROTERÒGLIFES
d) SOLENÒGLIFES
ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA
anomenades cobres escopidores, s'han especialitzat en
llençar el verí a força distància com a sistema de defensa,
sense haver de mossegar, tot apuntant als ulls del possible
agressor. Les dents de les cobres escopidores tenen algunes
adaptacions que permeten expulsar el verí fins a dos
metres de distància; el forat de la dent es troba cap al front
de la mateixa i no cap avall, i és més petit que el forat de
les espècies no escopidores per tal que el líquid surti a
pressió. Entre la fauna ibèrica no hi ha cap serp
proteròglifa.
Serps solenòglifes: aquestes serps són les que tenen
l'aparell innoculador més perfeccionat des del punt de
vista evolutiu. Les dents verinoses es troben al davant,
però a més, i a diferència de les que tenen les proteròglifes,
poden girar cap a endavant i cap a endarrera, de forma
que quan tenen la boca tancada les dents queden
paral-Ieles al sostre de la boca, i quan l'obren
completament les dents queden erectes i dirigides cap a
endavant; de fet, quan les claven és com si clavessin una
punyalada, tot retirant-se cap a endarrera després de
fer-ho, evitant així qualsevol resposta de la víctima. A la
mandíbula superior no tenen cap més dent i a la inferior
unes quantes dents petites. El fet que les dents es puguin
doblegar d'aquesta manera permet que siguin molt més
grans que les de les serps no solenòglifes; per exemple, la
cobra reial (Ophiophagus hannah) és un proteròglif que
pot mesurar 5,50 m i té unes dents verinoses que fan tan
sols 1,5 cm; en canvi, un escurçó del Gabon (Bitis
gabonica) de 1,80 m té unes dents verinoses de 4,5 cm,
tres vegades més llargues. Les serps solenòglifes són els
escurçons i els cròtals. A la Península Ibèrica hi viuen tres
espècies d'escurçons: l'escurçó europeu (Vipera berus),
l'escurçó ibèric (V. latasti) i l'escurçó de Seoane (V.
seoanei). La seva mossegada, encara que pot produir greus
transtorns, normalment no és mortal, però pot ser molt
perillosa en cas de persones grans, delicades de salut o
infants.
Les dents verinoses se substitueixen periòdicament, de
forma que quan una cau n'apareix una altra per a
substituir-la. A vegades la dent nova apareix quan la vella
encara no ha caigut i com que la renovació de les dents de
cada costat no sempre està sincronizada, es poden
observar situacions transitòries en què la serp té una, tres o
fins quatre dents verinoses en comptes de dues.
EI verí i l'aparell innoculador de les serps tenen una
utilitat principalment venatòria, encara que,
secundàriament, s'empren en la defensa contra animals
grans que no poden menjar-se. Tot i així no convé
malbaratar el verí que hi ha a les glàndules, que triguen un
cert temps a tornar-se a omplir, i moltes serps han adquirit
diversos sistemes d'advertència que indiquen al possible
agressor la perillositat de l'ofidi. Per exemple, les cobres
adopten una postura característica, amb el cos aixecat i la
«caputxa» del coll ben oberta amb un resultat força
intimidatori; els cròtals sacsegen l'estructura del final de la
cua que els dóna nom, i produeix un soroll de sonall
clarament identificable, amb la intenció que els deixin
tranquils; els nostres escurçons, més modestos en les seves
manifestacions, s'inflen d'aire i bufen per advertir que val
més no tocar-los. És clar que quan volen caçar per menjar,
cap d'aquestes serps no fa res de tot això.
Josep-Lluís Melero
ZOO CLUB
13

EI loo necessita la contribució de tothom per
a aconseguir ser un centre cultural i d'esbarjo
de primer ordre, Adoptant un animal col-laboreu
a subvenir les despeses que aquest origina
i per tant ajudeu a millorar el funcionament
del parc zoològic. Fins ara la relació d'adoptants
és la següent:
EMPRESES I ENTITATS
Bayer@
Bayer-Agfa
2 pandes vermells
CAVALL,! 'fORT
Cavall Fort
1 zebra
ROSDOR
1 lleó
'."'~t\
ESMA, Escola Sup. de Màrketing
1 cigne
MSAS Nedlloyd
AirCargo
~
FRIGO
3 goril-les
MSAS NED-LLOYD AIR
CARGO
1 guepard
A!&Q.NIA
LABORATORIS AUSÒNIA
2 hipopòtams
I!)iI!!ln' ià'2· i1m ¿I
PUIGDEVALL
2 óssos rentadors
SAIIIDOZ
SANDOZ, S.A.E.
2 óssos tibetans
-
LO/\! / R.4TAS 't Ol:JHAS
CONTRATAS Y OBRAS
2 dromedaris
~
VICJIY CATAI.AR
SOCIEDAD ANÓNIMA
«VICHY CATALÁN»
1 dofí
BASI, S. A,
5 cocodrils
&@
INDUSTRIAS TITÁN
1 tigre
~
~~
CARAMELOS MAURI
2 lleons marins
LEMUR INTERNACIONAL
51èmurs
SEAT
1 zebra
S.A. LETONA-CACAOLAT
Floquet de Neu
SIQ
Mitjons Còndor
2 còndors
~.
SCHWEPPES
1 pantera negra
..
v( Al~
---;-,-,-, -,o =rr+r:>
ALBORAN SEGUROS
2 dofins
SERDESA
3 capibares
Im! trtn:) ffifb
GALLINA BLANCA
2 girafes
PUBLISERVEI
1jaguar
TEMSSA - Joan Barrachina
1 pantera negra
CONFORT PROM. IMMB.
2 dofins
VALLESPREU
2 orangutans
ESCOLA GRAVI
1 flamenc
PARTICULARS
Meritxell Giménez i Guarner
I tortuga
Oleguer Biete i March
1 fringíl-Iid
Daniel López Vilaseca
1 tortuga
Núria i Mercè Alba Navarro
1 tortuga
Ana Salieras Fontané
1 flamenc
Esplai La Trena
1 tortuga
Isabel Basi
I tortuga marina
M. a Pilar Wertzman
1 tortuga i 1 estornell
Borja Thysen Bornemisza
2 panteres de les neus
Natàlia Cervera
1 pingüí
ADOPCIONS

EL NOSTRE ZOO
Elstitís són petites mones sud-americanes de la
família Calitrícids que es troben distribuïdes per
diversos paisos i que ocupen hàbitats que van des de
la pluviselva fins a la selva amazònica. Aquest grup
de mones, que inclou cinc gèneres diferents i més de
trenta espècies, es caracteritza, entre d'altres coses, per la
seva petita mida, que oscil-Ia entre els 14-16 cm de
longitud corporal i 70-80 g del tití pigmeu i els 30-40 cm i
500- 700 g del tití lleó.
A causa de la progressiva destrucció del seu hàbitat i a la
seva captura com animals de companyia aquestes espècies
es troben amenaçades i moltes d'elles en greu perill
d'extinció. Per desgràcia aquest panorama no sembla que
hagi de millorar en un futur immediat. Ben al contrari, la
destrucció de selva amazònica augmenta cada any i el
perill que algunes espècies de titís desapareguin és cada
cop més gran. Aquesta i altres raons han impulsat molts
zoos del món, entre ells el de Barcelona, a mantenir i criar
aquests petits i delicats primats. La instal-lacio de titís del
Zoo de Barcelona consta d'un total de set gàbies, cada una
d'elles dividida en dues parts unides per unes portes a la
part inferior i superior de la instal-lació amb la finalitat de
poder aïllar o separar individus per al seu tractament
veterinari o per altres raons. Les gàbies estan aïllades del
públic per un vidre, ja que els titís precisen condicions
ambientals especials.
La temperatura i la humitat són controlades i adequades a
les seves necessitats. Cada gàbia disposa d'uns focus que
actuen substituint la llum solar i que s'apaguen i encenen
de manera automàtica. Aquests animals, que són molt
16 ZOOCLua
sensibles a malalties, són controlats diàriament pels seus
vetlladors, els quals els donen individualment de menjar a
fi de poder observar més acuradament el seu estat de
salut.
A la galeria s'hi poden veure un total de sis espècies
diferents que representen els cinc gèneres de titís que s'han
escollit en funció de la seva bellesa i del seu perill
d'extinció. Tots els animals exhibits en aquestes
instal-lacions són nascuts en captivitat i provenen de
diversos zoos de tot Europa. Cal destacar el tití lleó
daurat, del qual queden menys de sis-cents exemplars i
que està pràcticament extingit en llibertat. Aquest rar
primat està inclòs dins un programa internacional de cria
que ja ha donat el seus primers fruits i ha permès de
reintroduir diversos animals al Brasil, que és d'on
provenen.
Es també destacable el tití pigmeu, la mona més petita del
món; aquest minúscul primat que habita des del sud de
Colòmbia fins al sud-est del Perú, és probablement
l'espècie més difícil de veure entre les que trobem a la casa
dels titís.
Us podem dir que per primera vegada ens ha nascut una
cria de tití cap de cotó, que podeu veure curosament
portat tant pel mascle com per la femella, el quals es
relleven en l'atenció del nounat. Esperem que en un futur
pròxim podreu veure cries de la resta de titís, la qual cosa
assegurarà la supervivència de les diferents espècies i
permetrà en un futur la creació de programes
internacionals de cria i repoblació.
Conrad Ensenyat

Tots els titís viuen a boscos
espessos, principalment de
la regió amazònica, i molts
d'ells es troben només a
àrees molt restringides.
Són incapaços de travessar
rius molt amples, la qual
cosa origina poblacions
locals diferents.
Moltes espècies es troben
en greu perill d'extinció a
causa de la deforestació i la
destrucció del seu hàbitat.
En estat natural viuen en
grups familiars i s'alimenten
principalment de
Tití de cap de cotó
Soguin us oedipus
Aquesta espècie té una abundant crinera blanca sobre el
cap i les espatlles que eriça quan s'excita.
Es troba a Amèrica Central i del Sud.
Tití lleó
Leontopithecus rosalia
Est del Brasil. És una espècie molt escassa; hom creu que
queden menys de 300 exemplars en llibertat.
Aquesta espècie s'està salvant de l'extinció gràcies a un
programa de cria en captivitat, que compta fins ara amb
uns 400 exemplars a tot el món, dirigit des del National
Zoo de Washington. Fins avui s'han retornat 24 exemplars
a Brasil per reintroduir-los en el seu hàbitat natural.
El futur d'aquesta espècie depèn totalment del l'èxit
reproductiu que s'obtingui als zoos.
fruits i insectes.
Acostumen a néixer
bessons, el pare s'encarrega
de la neteja i el transport de
les cries, que sol portar a
l'esquena, i les lliura durant
curts períodes a la mare per
tal que les alimenti.
EL NOSTRE ZOO
Es comuniquen mitjançant
uns sons vibrants que
recorden més la comunicació
entre ocells que no pas la
pròpia de les mones.
Aquestes són les espècies
que s'exhibeixen en el Zoo
de Barcelona:
Tití emperador
Soguin us imperator
Descobert el 1907. Es troba al sud-oest del Brasil i nord
de Bolívia. Es caracteritza per tenir uns extraordinaris
bigotis blancs.
Tití de mans rosses
saguinus midas
Ocupa les mateixes àrees geogràfiques que Callithrix
argentata.
Es caracteritza per tenir els peus i les mans de color
taronja daurat.
ZOO CLUB 17

EL NOSTRE ZOO
Tití negre
Callimico goeldii
Descobert el 1904 al
sud-oest de l'Amazones.
Només té una cria en cada
gestació, que inicialment és
transportada per la mare i,
a partir de les tres
setmanes, pel pare.
Arriben a la maduresa als
12 mesos. Poden saltar 5 m
d'arbre a arbre.
Tití pigmeu
Cebuella pygmaea
Viu a boscos tropicals de les
zones altes de l'Amazones i
regions de l'Equador, nord
del Perú i oest del Brasil.
És el primat més petit del
món.
Són actius i àgils. La
gestació dura 130 dies.
Tití argentat
Callithrix argentata
Es troba al Brasil, est de
Bolívia i nord del Paraguai.
Té el pèl de color argentat i
la cua negra.
18 ZOO CLUB
Teresa Abelló

Darreres donacions rebudes al
Zoo:
Peixos
9 barbs de Sumatra (Barbus tetrazona)
Anar RUlZ I Marc Palmer [Barcelona[
Amfibis
I salamandra (Salamandra salamandra)
Mansoi Peña [Barcelona[
Rèptils
I llangardaix verd (l.aceno viruhs]
Andrés Sanz [Barcelona [
I agama José M." Giménez [Barcelona[
8 camaleons (Chamaeleo chamaleon)
Víctor Manuel Costa; Marta Gironès,
Raymond Planella [Barcelona] Adela
Juan [L'Hospitalet de L10bregatl
Minam Aguilera [Mollet del Va lès]
Mano Medalla [Terrassa] PIlar Morales
[Badalona] María Ríos [Cornellà]
5 serps Guàrdia Urbana Manuel
Rodríguez Leocncro Romero I Azucena
García Juan Ventura. Lourdes Azudo
[Barcelona] v
1 serp llisa (Coronella ginmdica¡ Alfons
Oliva [Matara]
1 serp blanca (Elaphe scalons¡ Guàrdia
Urbana [Barcelona]
I serp d'aigua (Natnx maura) Samuel
Loreto [Barcelona]
2 serps verdes (Malpolon
monspessulanum¡ Guàrdia Urbana
[L'Hospitalet]. Onol Muñoz [Sant BOI]
I pitó reial (Python regws) Fedenco
Piqué [Barcelona]
I tortuga babaua (Careno carena)
Jacques Calef [Barcelona]
4 tortugues mediterrànies (Testudo
hermanm) Montserrat Morales
[Terrassa]. Isabel Hurtado Dolores
Talma Marta Gironés José Peny
[Barcelona]
I tortuga d'estepa (Testudo horsfle/dl)
Nanvidad Gracia [Barcelona]
8 tortugues d'aigua ibèriques
(Mauremys caspica¡ Jordi Pérez
Carles-Gabnel Martí Montecán
(Amparo Qumto) [Barcelona] Antoruo
Martín [Ciutat Badia] Ma Isabel
Rodríguez [Premià de Mar] Jordi Jané
[Martorell]
48 tortugues de galtes 'erm elles
(Trachemys scnpta¡ Javier I Ismael
Martínez [Badalona] PIlar Folch
Empar Masó Ceha Collada Ma Teresa
Apancio Germán Polo Montserrat
Coy Sergio Ortín Pedro Ágmla Ma
Dolors López Ennc Sabata Isabel
García Esther Cuerda Pierre
Oudeville Ma. Teresa Tous Jordi Vila
[Barcelona] Amoni Casademont
Montserrat Gamis [L'Hospualet de
Llobregat] Mercè Rossell [Mataró]
Carles Alcoberro [Terrassa] Adnan
Gerard [L'Ametlla del Vallès]
45 tortugues Juan M Berbel Carmen
Rosell Carles Gama Adnán Sánchez
Josep Bernabé José Ma Verdes.
Carmen V¡Já Irene I Marc Corrales Ma
Paz Béjar Ricard Ibáñez Ma. Teresa
Vall honesta Judub Ràfols Àngels
Cana Sílvra Dalmau Joana Carles I
Anna Riembau Mar Rodríguez
[Barcelona] Bartomeu Salat
[Viladecavalls] Xavier l.lornbart DIOnís
I Marta Martínez Montse Tella
[Badalona]. Marta Dlaz Andreu Fmnas
[L'Hospitaler de Llobregat] Manana
Granel [Rubí] Marta Girnénez [Sant
Fehu de Llobregat] Ma. Dolors
Masgrau [Banyoles) Laura Gama
[Lhçà de Vall] Leticra I Laura Ramos
[Barberà del Vallès]. Laia Mentxell
Trullen [Esplugues de Llobregat].
Amanda Ramia [Santa Coloma de
Cervelló] Roger Xancó [Cornellà] Ma.
Cnstma León [Parets del Vallès].
Ocells
2 falcons José Sixte [Santa Coloma de
Gramanet] Guàrdia Urbana
[L'Hospitalet de Llobregat]
NOTICIARI
I aligot (Buteo buteo] Pohcia local
[Santa Coloma de CervellÓ)
1 xoriguer (Falca ttnnuncu us) Manuel
Carbonell [Barcelona]
I colom missatger Guàrdia urbana
[Barcelona]
I òlibes (Tyto alba) Miguel Àngel
Fernández [Cornellà] Pohoa Murncipal
[Santa BOI de Llobregat] Pohcia
Naoonal [Barcelona] Juan Antomo
Galmdo [Castelldefels]
2 mussols (Athene nociua¡ Guàrdia
Urbana [Barcelona] Alfredo Villena
[L'Hospnalet]
3 ducs (Bubo buba) Gerardo POOl
FICUS Queraltó [Barcelona]
I falciot (Apus opus¡ Alfons BOIX
[Barberà del Vallès]
I cotorra verda (Aratlnga
leucophtalmus¡ David Gil [Barcelona]
I cotorra Abel Berbegal [Badalona]
llori Francesc Julio [Barcelona]
I lloro verd de front blau (Amazona
aesuva¡ Francesc Julio [Barcelona]
1 cotorra nimfa (Nimphicu:
nollandicusi Montserrat Duran
[Barcelona]
11 diamants mandarins (Poeptnlu
guttaua} Valentín Madrona [Barcelona]
1 verdum (Cardueus thlons¡ Guàrdia
Urbana [Barcelona]
1 cadernera (Carduehs carduelis¡
Guàrdia Urbana [Barcelona]
2 becs de corall (Esmlda troglodytes)
FranCISCO Rey [Barcelona]
Mamlfers
5 eriçons (Ennaceus alguus¡ Emíha
Guasch Javier Alonso [Barcelona]
Montserrat Pascual [L'Hospitalet de
Llobregat]
3 fures (Mustela putonus¡ Guàrdia
Urbana [L'Hospitalet de Llobregat],
Samuel Loreto [Barcelona]. Josep
Malms [Viladecans]
3 Conills Ma E va Vives [Barcelona j
Sònia Carcereny [Badalona]
11 cobais Natàha Franco Deborah
Giménez [Barcelona]
3 hàmsters Mano llucià Víctor I Berta
Llucià Carme Gibert [Barcelona]
3 jerbos Jordi Pelegrí [Barcelona]
Xavier Cayuela [Terrassa]
Un cop acabades les obres del col lector
Bogatell Sud-est, que millorarà la
recollida d'algues pluvials en un sector
Important de la ciutat de Barcelona en
el cas de fortes avingudes, s'han refet
gairebé totes les instal laoons del zoo
que havien quedat afectades per
aquestes obres. Aquestes mstal lauons
eren, pnncipalment, les de cangurs I les
dels elands lles zebres Hores d'ara es
troben completament reconstruïdes amb
algunes millores, com els canyissos
previstos per fer ombra als ammals I al
púbhc A l'espai que ocupava la
mstal-lacró dels atans es té previst de fer
un restaurant per millorar el servei que
ofenx el zoo als visitants
ZOOCLUII 19

NOTICIARI
ecentment s'han incorporat a la col-lecció del Zoo de
Barcelona unes quantes espècies força interessants.
Especialment destacables són els cangurs arborícoles
de Goodfellow (Dendrolagus goodfellowi), marsupials
que, a diferència del seus parents més coneguts, han trobat
el seu mode de vida dalt dels arbres. També cal mencionar
l'arribada de bongos (Tragelaphus euryceros), uns bonics
antílops africans propis de les regions selvàtiques de plana
i de muntanya. El públic pot admirar-los ben a prop de
l'entrada principal del Parc.
L'Aquarama del Zoo compta també amb nous estadants.
Es tracta de dos dofins (Tursiops truncatus) femelles
provinents de Cuba que ben aviat, tan bon punt hagin
acabat el seu entrenament, faran les delícies de tots el
visitants que vegin les exhibicions de dofins.
Cangur arboricola de Goodfellow
'exposició Natura Misteriosa, que reuneix insectes,
aràcnids, amfibis i rèptils espectaculars de tot el món,
ha tingut un extraordinari èxit de públic: ja són més de
250.000 persones les que l'han visitat. Per aquest motiu,
l'exposició ha estat prorrogada, de forma que tothom que
encara no l'hagi vista té l'oportunitat de no perdre-se-la.
20 ZOO CLUB
ADQUISICIONS
'està preparant l'oferta als nostres socis i amics de
l'organització de festes infantils en el recinte del zoo.
Aquestes festes, que hom preveu que se celebraran en
el Zoo Infantil, posaran a disposició de qui les concerti un
monitor per acompanyar els nens, una visita a les
instal-Iacions en el «zoo tren» i l'assistència a l'actuació de
l'orca Ulisses.
Per a més informació podeu trucar al telèfon 309 25 00,
extensió 47.

INTERNACIONAL
La població d'Ànec blanc (Tadorna (adorna) a la
Península Ibèrica ha augmentat els seus efectius i la
seva distribució durant el període 1972-1987, segons
es desprèn d'un estudi publicat recentment.
Aquesta espècie havia arribat a estar en una situació
extremadament crítica a causa de l'anihilació que patiren a
finals del segle passat, però darrerament s'ha establert a
noves localitats de cria com a conseqüència de l'augment
experimentat per la població d'aquest ocell a la
Mediterrània occidental, sobretot gràcies a l'important
nucli reproductor de la Camarga francesa.
A la Península Ibèrica l'any 1972 només niava al Delta de
l'Ebre, mentre que el 1987 ho feia a onze localitats
diferents, en aiguamolls, salines i llacunes, iniciant la
recolonització de la seva antiga àrea de distribució.
RESTESORGÀNIQUES D'UN PASSAT LLUNYÀ
F ins
fa poc, le eines de pedra fabricades per homes que
visqueren en èpoques pre-històriques (destrals,
ganivets, raspadors, puntes de fletxa, etc.), donaven
una valuosa informació sobre l'habilitat del artífexs que les
feren i de les seves tècniques de fabricació, però
difícilment permetien deduir amb quina finalitat concreta
s'havien utilitzat ni quin tipus de material havien treballat.
Recentment s'ha descobert que sobre la superfície
d'aquestes antigues eines de pedra es dipositaren sang i
altres matèries orgàniques que poden conservar-se durant
més de 100.000 anys. Utilitzant tècniques molt depurades
de microscòpia i anàlisi bioquímica s'han pogut identificar
greix, sang, restes de granes, de pèls, de plomes, de
cartílag i teixits vegetals en quantitats increiblement petites
dipositades sobre diferents eines de milers d'anys
d'antiguitat.
Gràcies a això només s'ha pogut saber quina era la utilitat
de moltes d'aquestes eines sinó també fins i tot quins
animals i quines plantes havien esquarterat o tallat els
homes que les feren servir. Alguns d'aquests animals ja
s'han extingit; per exemple, en un antic edifici ceremonial
que es troba a l'actual Turquia, s'ha trobat sang d'ur (Bos
primigenius), l'avantpassat del bous i les vaques domèstics
que va extingir-se al segle XVII. Potser algun dia aquestes
tècniques permetran recuperar la informació genètica
d'una espècie ja desapareguda que només es coneixia pels
seus ossos petrificats. Aquest és aproximadament l'aspecte que tenia l'ur (Bos primigenius)
ZOO CLUB
21

LOS SEÑORES DEL BOSQUE
Christian Kempf
Lynx Edicions
Barcelona, 1990
En aquest llibre del naturalista
Chnstian Kempf, el cinquè que publica
Lynx Edicions sobre fauna I el
primer que tracta d'animals mamífers,
s'exposa el procés de desapanció
històrica, la snuació actual I els
projectes de rerntroduccró de les
quatre espècies de mamífers considerades
en aquesta obra com els
autèntics «senyors» dels boscos
d'Europa: el bisó europeu, el llop,
l'ós bru I el linx.
Malgrat que la major part de la Informació
que recull, força completa i
variada, està dedicada fonamentalment
a les poblacions de la resta
d'Europa i les dades que fan referència
al nostre país són escasses,
aquest inconvenient queda compensat
en l'edicró espanyola per
l'annex de Miquel Delibes, que explica
acuradament la snuació actual
de les tres espècies que existerxen
a la Península Ibèrica.
Potser l'autor es mostra massa Optimista
sobre l'èxit de les remtroduccians
d'aquests animals en molts
paisos I sobre el canvi de mentalitat
de la gent que ha de conviure amb
ells -está convençut que el seu retorn
és un fet ben proper a tot arreu-,
però, tot i així, és un llibre Interessant
que dóna una visió
diferent sobre la vida I les possibilitats
de supervivència d'aquestes
espècies en el nostre maltractat
continent.
22
%OOCLUB
Rafael Cebrián
TODAS LAS RAPACES
DE ESPAÑA
F. UllIlona
1. Roch~
TODAS LAS RAPACES DE ESPAÑA
Guías sonoras
F. Llimona i J. Roché
Ed Alosa, Ap de Correus 9259
Barcelona
Alosa és una petita editorial íntegrament
dedicada a la produccró d'enregistraments
sonors dels animals
salvatges Fa pocs anys va editar «EI
Walkblrd», la primera obra que presentava
un recull en dues cassettes
de cants I altres emissions sonores
de molts ocells de la nostra fauna,
adequat per als ornitòlegs de camp
afeccionats Poc després va Iniciar
una collecoó sobre els espais naturals
del nostre país amb la qura sonora
del ocells del Delta de l'Ebre.
Ara ens presenta dues colleccions
més especialitzades sota els noms
de Nuestras aves: pequeña guía de
las aves de España I Guías monográficas.
La primera té tres Cintes,
«Aves de nuestros campos», «Aves
de nuestros bosques y montañas- i
«Nuestras aves acuáucas-, I la segona
de moment dues, «Iodas las
rapaces de España- i «Anfitnos anuros
de España»: aquesta darrera
constitueix una veritable novetat en
ser la primera vegada que es comercialitza
una gravació dels cants
de pràcticament totes les granotes I
gripaus de la Península Ibèrica.
«Iodas las rapaces de España» presenta
en una cinta d'una hora de
duració els enregistraments, molt
complets, de les 25 espècies de rapinyaires
diürns I de les 8 espècies
de rapinyaires nocturns; és una obra
de gran interès per als especialistes
I afeccionats. Una alta qualitat i una
realització molt curosa ja són fets
habituals en les edicions d'aquesta
firma.
Josep-Lluís Melero
MANUAL DE ACUARIOLOGIA
1/EL ACUARIO. Agua dulce. Agua
de mar
Oenis Terver
Peralt Montagut Ediciones
Barcelona
Derus Terver, l'autor d'aquest llibre,
és director adjunt de l'Aquanurn Tropical
del Museu de Zoologia de
Nancy. AIXò no fóra especialment
destacable SI no fas que l'aquari de
Nancy és un dels més prestigiosos
d'Europa I un dels que més atenció
ha dedicat als aspectes científics I
de recerca del món de l'aquariologia;
la seva revista, «Revue française
d'aquanoloqie», és punt de referència
i consulta Ineludible per a
tothom que desitgi mantenir-se al
dia en el camp, sempre apassionant,
de les tècniques aquarisnques,
que avancen constantment.
Per tot això, aquest llibre ha de ser
molt benvingut pels aquanòfils, sobretot
pels veterans, que hi trobaran
una munió d'informacions utrlissimes,
que fins ara no eren al seu
abast, per gaudir encara més de la
seva afecció. És tan completa
aquesta obra, que l'aquanòfil novell
pot preguntar-se si és necessari saber
tantes coses; des d'aquí li podem
dir que no, que un gran avantatge
de l'aquariofília és que, des de
la més modesta peixera al més espectacular
tanc d'exlubició pública,
hom pot adequar la seva deorcació
fins allà on vulqur. Aquest llibre h representarà
un ajut inestimable
Josep-Lluís Melero
SALVEMOS LAS AVES
R.L. Schreiber I A.W. Diamond I
Eduardo de Juana I Juan Varela
Pro-Natur Pigmalión, 1987
«Salvernos las aves» és un llibre que
descriu totes les espècies d'aus
amenaçades que hi ha avui dia arreu
del món, les causes d'aquesta
srtuació i els projectes que s'estan
realitzant per evitar la seva desaparició.
EI llibre està dividit en capítols que
segueixen els principals ecosistemes
del nostre planeta, en els
quals s'exposa el paper que hi desenvolupen
les aus, especialment
aquelles que es troben en perill d'extmció
en cada un d'ells. A més
d'això, hi ha també una secció especial
dedicada al nostre país, a on es
detallen qumes són les nostres aus
en perill d'extinció I els resultats obtinguts
fins al moment en les accions
encaminades a la seva protecció.
EI text va acompanyat de més de
600 illusíracions en color, 500 fotografies,
55 acurats dibUIXOSd'aus I
60 diagrames I mapes de distribució.
Amb la publicacró d'aquest llibre, el
Internacional Council for Bird Preservauon
(ICBP) inicia la campanya
internacional anomenada «Save the
bnds», mitjançant la qual, de cada
exemplar venut d'aquesta obra, S'ingressa
una quantitat al compte del
leBP, amb la finaltitat de collaborar
en el finançament de tota una sèrie
de projectes que es realitzen a nivell
Internacional destinats a la conservació
dels hàbitats Importants per a
les aus que es troben en una situació
més precària, així com a la protecció
directa de les espècies amenaçades
Ma. Neus Miró Tonent

TOMO I
Introducción. Primeras culturas e Hispania romana.
TOMO II
Romanismo y germanismo. El despertar de los
pueblos hispánicos (s. IV-X).
TOMO III
España musulmana (s. VIII-XV).
TOMO IV
Feudalismo y consolídación de los pueblos hisicos
(s. XI-XV).
V
ción de un imperio (1476-1714).

• Amplia la zona de enfoque evitando fotos desenfocadas.
• Neutraliza las sacudidas de la cámara al disparar y permite hacer fotos claras
de sujetos en movimiento.
• La luz del flash, cuando lo use, alcanzará más lejos.
• Las fotos sobre papel tendrán colores vivos y luminosos .
• FUJI FILM ESPAÑA. S.A. Aragon, 180·TeI.4511515·08011 BARCELONA Avda.America,37·TeI.5195642.28002MADRID