poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

promoció dels drets i de la protecció de la infància,
entre d'altres. Si ens hem decidit a dibuixar un perfil
de la postmodernitat com el que tot seguit hi exposarem,
farcit d'elements que podríem anomenar
desfavorables, no és per cap intenció catastrofista ni
ens sentim impulsats per un propòsit apocalíptic.
Considerem, però, que, com a agents socials, hem de
restar atents i oberts a totes aquelles manifestacions
de la nostra societat que puguen influir en el benestar
dels nostres ciutadans. No obstant això, la realitat és la
que és i no la que ens agradaria que fos. Li correspon
al lector valorar si ens hem excedit en aquest propòsit.
Podríem, doncs, definir la societat postmoderna
amb els següents trets característics:
1. Una societat individualista.
Podem entendre l'individualisme com aquella
filosofia o manera de veure la vida on allò que és
personal i privat adquireix una importància superior
al que és comú i compartit. Així, l'individu, - les seues
aspiracions particulars, el seu benestar, els seus
projectes vitals, en suma -, se situa en el centre de la
seua existència, alçària des de las qual seran valorades
les opcions a prendre.
Sense cap mena de dubte, vivim en una època en
què la concepció individualista es troba fortament
arrelada. L'ensorrament de les utopies col·lectivistes i
dels grans discursos d'emancipació social, així com
l'erosió dels lligams tradicionals (família, veïnat, parròquia...)
provocada per l'eclosió de les formes de vida
industrials i postindustrials, han deixat l’individu sense
referents socials sòlids sobre els quals bastir els seu
projecte de vida. Encara a l'època d'entreguerres els
homes i les dones s'abocaven als carrers amb l'esperança
de transformar llurs vides a través de l'acció
pública. La política, l'espai públic, posseïa, encara, tal
valor i significació que, per a molts, no s'entenia la
realització personal plena sense uns determinats
condicionants sociopolítics. Avui, tot això és història.
Al segle XVIII, Tocqueville va saber analitzar
agudament la tendència individualista que tot just
començava a albirar-se. L'observador il·lustrat, però,
ho considerava un mal de "l’esperit" més que no fruit
de l'egoisme: "El individualismo es un sentimiento
reflexivo i apacible que induce a cada ciudadano a
aislarse de la masa de sus semejantes y a mantenerse
aparte con su família y sus amigos; de suerte que
después de formar una pequeña sociedad para su uso
particular, abandona a si misma la grande. (…) (el
individualismo) procede de un juicio erróneo más que
de un juicio depravado." (citat en Miralles, J., 2006,
pàg.107)
L'origen de l'individualisme cal situar-lo segons
Tönnies (1979) en la descomposició de l'antiga societat
9
comunitària i la seua substitució per les societats
marcades pel vincle "associatiu". Segons aquest autor,
les antigues "comunitats" eren "naturals". En nàixer,
les persones se les trobaven, no les elegien, com ara el
poble, l'ètnia o la religió. Hi havia valors compartits
que unien les persones en forts sentiments de
pertinença i, hi havia, també una prevalència dels
interessos del grup. En canvi, les noves societat
associatives es basen en els pactes i contractes que les
persones individuals estableixen per a la defensa dels
seus interessos particulars. Són aquesta mena d'interessos
els que hi prevalen. Com diu Josep Miralles:
L'Estat, amb la seua racionalitat, la ciutat amb el seu
anonimat i el mercat amb la competència eren els
nous marcs en què aquest individualisme trobava el
seu desenvolupament espontani". (Op. cit. pàg.106)
Avui, l'individualisme, més enllà de l'aspecte
positiu, –que també en té: de defensa de la llibertat
de l'individu i la seua autonomia–, és una ideologia
que estén la idea que cadascú s'ha d'espavilar pel seu
compte. Els problemes, encara que siguen d'una
majoria, són entesos com a personals i requereixen
respostes individuals. Així es fa difícil construir, tant
lligams solidaris com un civisme responsable.
En un altre aspecte podem referir-nos a l'individualisme
com aquella forma de pensar que ha
propiciat el culte al jo, la devoció a si mateix. En un
món on el destí personal cal lliurar-se'l en solitari, amb
les pròpies forces de cadascú i sense esperar cap ajuda
dels altres, els exemples biogràfics del "man made
self" es revaloritzen. Els assumptes privats assoleixen
la categoria d'interès públic. Per degeneració d'aquest
fenomen hi assistim a l'interès públic dels afers privats
i com més privats millor. L'èxit dels ”reality shows" i
dels programes de televisió exhibidors d'intimitats o
de la premsa rosa en són una bona demostració.
Assistim, doncs, a una ideologia individualista que
persegueix l’autorealització del subjecte, tot provocant
una moral desvinculada de l’entorn social. Una
ideologia que concep la llibertat individual com a
valor suprem, per això resulta tan problemàtic, avui
dia, restringir aquesta llibertat en nom d’interessos
aliens o de la comunitat. Com diu Javier Elzo,
l’individualisme que impera no és l’individualisme de
projectes, d’exigències, de deures i de responsabilitats,
sinó l’individualisme de drets.
Òbviament, aquesta ideologia elabora la seua
pròpia ètica i promou els seus propis valors. Com
subratlla Lypovetsky (1994) la dissolució de la moral
s’ha accentuat amb la regressió de la influència de
l’Església, amb l’entronització dels diners i l’auge del
neoindividualisme. La nostra cultura quotidiana, la
dels mitjans, el consum, la publicitat, etc., és
àmpliament dominada per la recerca del benestar
individual, el lleure, l’amor al cos, l’èxit i els diners i no