poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

7. L'era dels lligams líquids
Zygmunt Bauman (2006), famós sociòleg polonès i
brillant observador de la postmodernitat ha encunyat
el terme modernitat líquida per descriure la mena de
relacions que establim avui. En les darreres dècades,
l'esfondrament de les lleialtats tradicionals i dels
costums heretats (relacions sòlides) ha donat lloc a
l'establiment de vincles socials –fent servir la metàfora
de Bauman– líquids, fluids, inestables, efímers,
volubles, evanescents. El prototip contemporani és
l'individu que nada lliurement en un mar de contactes
interpersonals –sense lligams, sense compromisos–
tan nombrosos com precaris i superficials.
Es mou guiat només per la satisfacció del seu desig
vers el que creu que és l'autorrealització personal,
entesa com el bé suprem. No hi ha lligams que el
constrenyesquen, no hi ha límits que l'aturen, no hi
res que el vincule a la tradició, amb el passat, amb la
comunitat o a un sentit del deure abstracte. Però, el
futur tampoc no es presenta amb un rostre amable.
Un lligam afectiu o relacional significatiu ha de ser
necessàriament estable, és a dir, ha de tenir vocació
de projectar-se al futur. En canvi, els vincles actuals
semblen estar dissenyats sobre la premissa "res a
llarg termini". Si el passat - de nexes sòlids - ens
molesta, el futur "vinculat" ens espanta. Bauman
(2005) ho descriu així: "Les relacions interpersonals
amb tot el que arrosseguen –amor, relacions de
parella compro-misos, drets i deures mútuament
reconeguts– són simultàniament objectes d'atracció i
aprensió, de desig i por; terreny de divisió i de
vacil·lació, d'examen de consciència i d'ansietat. (…) La
majoria de nosaltres estem dividits davant aquesta
novetat de "viure sense lligams", de relacions "sense
compromís". Les desitgem i ens fan por alhora. No ens
faríem enrere, però no ens trobem a gust on som ara.
No sabem del cert què cal fer per aconseguir les
relacions que volem; encara pitjor, no sabem del cert
quina mena de relacions desitgem." (Op. cit. pàg. 88)
Com consumidors que som estem reduint els
llaços socials a objectes de consum, i, consegüentment,
a l'hora de valorar el subjecte d'una
relació –de parella, d'amistat, laboral, etc.– fem servir
els mateixos criteris d'avaluació com si d'un producte
de consum es tractarà. Volem tenir relacions
parangonables als productes que comprem, és a dir,
amb un període de prova i amb la garantia que ens
tornen els diners (això és, que la porta de la
reversibilitat hi romanga oberta) si el "producte" no és
de la nostra completa satisfacció. Si ens trobem en un
cas com aquest, si la relació esdevé disfuncional o
insatisfactòria i entenem que és per culpa de l'altre
(diagnòstic al que s'hi arriba amb una alta freqüència i
facilitat) ens sentim deslliurats de l'obligació de fer
que la relació funcione. Termes com "compromís
15
previ", "a les dures i a les madures", "en la salut i en la
malaltia", han perdut significat, ja no apel·len a cap
consciència capaç de mobilitzar-nos a fer sacrificis per
la continuïtat de la unió, a reduir les pròpies
expectatives o a ajudar-se mútuament en els temps
difícils. Es tracta només de quedar satisfet amb un
producte preparat per a consumir.
El deure es troba en fase crepuscular (Lipovetsky,
1994). La idea d'un esforç, de l'exigència d'un sacrifici
contrari al benestar, al dret individual a la pròpia
autonomia, a la satisfacció del desig immediat
repugna la nostra mentalitat postmoderna.
Per altra banda, tendim, cada vegada més a tenir
relacions "virtuals". L'atractiu aparent és innegable.
Són còmodes, lleugeres, tan fàcil és entrar com sortirne.
Aquests al·licients ens poden enlluernar, però
difícilment són substituts vàlids de les formes sòlides
de vinculació, i per això mateix, no poden satisfer el
"sentiment de nosaltres" que cerquem. Amb els xats i
els mòbils no podem reproduir la comunitat perduda.
Encara més, tal i com diu Bauman (2005), no només
no assolim el fi, sinó que a poc a poc, perdem els
mitjans: "Exposats als "contactes fàcils" de la
tecnologia electrònica, anem perdent la capacitat
d'entrar en interacció espontània amb la gent real. De
fet, cada cop ens tornem més tímids a l'hora de
relacionar-nos cara a cara. Tenim tendència a agafar
els mòbils i teclejar furiosament per enviar missatges i
evitar així fer-nos ostatges del destí, és a dir, per tal de
fugir de relacions complicades, embolicades,
imprevisibles, difícils d'interrompre, bandejant doncs
l'opció de relacionar-nos amb les "persones reals",
físicament presents al nostre entorn. Com més gran (i
fins i tot més superficial) sigui la nostra comunitat de
fantasmes, més descoratjadora sembla la tasca de fer
alguna cosa plegats i mantenir junts els individus
reals." (Op. cit. pàg. 128-129).