poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

Aquest model de comportament (l'adolescent) no
només estén a la resta de la societat pautes externes
de comportament: un tipus de roba (i de marques)
determinada; una música identificativa; una imatge
corporal guiada per l'obsessió de semblar com més
jove millor. A més, malauradament, van guanyant
terreny els trets psicològics propis de l'adolescència en
una societat on la diversió es troba al capdamunt de
l'escala de preferències; on la previsió de les
conseqüències de les accions s'ha substituït per una
impulsivitat miop i on creix la tendència a adoptar un
d'aquests dos papers: el de criatura o el de víctima
(Bruckner, 1996). Tots dos solen tenir en comú el fet
de no considerar-se responsables dels seus actes, i, en
canvi, exigir dels altres que es responsabilitzen de les
coses que ens passen, ens atenguen, protegesquen i
ens recompensen. La felicitat, així vista, és un dret
conquerit que ens deuen, no una missió, una
realització personal que li pertoca a cadascú.
Conseqüència d’aquest estat de coses és
l’increment de casos clínics d’allò que s’ha designat
amb el nom de síndrome de Peter Pan i que podríem
definir com persones que tenen por a madurar
psicològicament i es mantenen en pautes de
comportament menys evolucionades.
Actualment, els nens adopten més prompte
comportaments de majors, però cada vegada els
costa més fer-se joves i eixir de l’adolescència.
6. Una societat consumista i materialista.
Si hi ha alguna funció, algun rol que ens és
impossible defugir en l'actualitat és el de
consumidors. Els humans sempre hem necessitat
coses i les hem adquirit com hem pogut. Però, mai
com ara se'ns havia incitat de forma tan insistent i
poderosa a consumir fins a convertir aquesta activitat
en un autèntic estil de vida. Posseir determinats
objectes o adquirir productes d'aquesta o l'altra marca
comercial ha passat a ser considerat, més enllà de la
necessitat real o induïda que satisfan, una font
d'autoestima i de definició personal. De vegades, fins i
tot, no és ni tan sols la possessió del bé la que ens
impulsa a comprar, n'hi ha prou amb el fet de
consumir per sentir-nos bé, convertint-se en una
autèntica compulsió. Omplim amb objectes i actes de
consum unes vides buides que no per això deixen
d'estar menys buides.
Erich Fromm (1980) va distingir dues maneres
d'existir de l'home. Aquella que va anomenar tenir i
que ho redueix tot a l'acumulació de coses, riqueses,
poder; i aquella que cerca per damunt de tot ésser. La
primera té com a mètode l'agressivitat fonamentada
en l'enveja i la cobdícia. La segona es basa en l'amor,
en la joia de compartir i en una activitat significativa i
beneficiosa des d'un punt de vista humà. El
14
consumisme és la plasmació pràctica de la mentalitat
possessiva de la primera forma d'existència.
J.K. Galbraith (1996) ja ens va advertir a mitjan
segle XX els perills d'una societat basada en la creació
il·limitada de necessitats artificials. Per això no ens
sentim satisfets; cada vegada necessitem més i més
coses. Per sentir-nos a gust precisaríem algun criteri
de satisfacció, alguna mena "d’estàndard de
conformitat". Però res d'això existeix i a la vida
organitzada al voltant del consum no li interessa que
existesca (Bauman, 2006). Al contrari, res és fix, tot és
movedís com la publicitat dels productes, car es basa
en la seducció i en la transformació del desig en
necessitat. No existeix el referent de vida “exitosa”; la
comparació universal fa via en la societat de consum.
La noció del temps s'escurça. El luxe d'avui és
necessitat del demà. I la distància entre avui i demà és
insuportablement llarga - "el que volem ho volem ja" -
. Com que no hi ha normes tampoc no hi ha criteris de
legitimitat que denuncien la creació de "falses
necessitats". Els límits no s'hi albiren.
Per materialisme entenem ací la concepció que
situa els béns materials en el cim de l'escala de valors
i els veu com, sinó l'única, la més important via
d'accés a la felicitat. Esperonats per aquest "mite" ens
veiem embolicats, quasi sense adonar-nos-en en una
recerca il·limitada i sense sentit de benestar material.
Aquella felicitat metamaterial ha quedat sepultada en
els escrits dels filòsofs antics i en la literatura d'altres
èpoques. Ara, identifiquem felicitat amb béns
materials. Les promeses, però de la mentalitat
tecnològica no s'han acomplert. Malgrat l'increment
d'aquests béns materials que hem experimentat
darrerament, ens sentim insatisfets. Malestar de la
civilització, en deia Edgar Morin. El resultat és un
deteriorament de la nostra sensibilitat i del nostre
gruix moral. La quantitat de coses que "necessitem" és
directament proporcional a la buidor i el desemparament
que sentim. Som més pobres espiritualment,
tenim cada vegada més dificultat per
autotranscendir-nos i ens costa discernir els significats
profunds de la vida.