poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

Però, allò que ens sembla més dramàtic de
l’assumpció plena del relativisme és la pèrdua del
telos humà. L’home modern, amb la pèrdua de la
identitat social que li subministraven els lligams
tradicionals – família, veïnatge, parròquia, gremi – ha
anat perdent així mateix un projecte de vida humana
ordenat a una finalitat. El concepte de telos, ben palès
en cultures i èpoques anteriors, venia a significar que
l’home tenia la missió d’elevar-se a si mateix, a través
d’una via de superació, des d’estadis més infrahumans
a d’altres més evolucionats, a partir de la renúncia, de
la formació del caràcter i de les virtuts. MacIntyre
(1987), analitzant l’obra d’Aristòtil ho expressa així: “Su
estructura bàsica es la que Aristóteles analizó en la
Ética a Nicómaco. Dentro de ese esquema teleológico
es fundamental el contraste entre “el-hombre-talcomo-es”
y “el hombre-tal-como-podría-llegar-a-ser-sirealizara-su-naturaleza-esencial”.
La ética es al ciencia
que hace a los hombres capaces de entender como
realizar la transición del primer estado al segundo. No
hi pot haver tensió a l’hora de realitzar un projecte de
vida si no hi ha una finalitat clara definida per una idea
coherent de bé, a la qual dirigir-se.
És precisament l’existència, d’aquest telos el que
permet destriar la bondat i la significativitat d’una
vida, allò que orienta la persona fins l’èxit vital, fins
un camí de millora.
Aquest esquema teleològic on hi ha una
diferenciació clara entre l’home tal i com es tal com
hauria de ser s’ha perdut en l’actual horitzó relativista,
reduint així la nostra capacitat de projecció humana.
Avui, ens costa mantenir una visió coherent del
concepte de creixement humà, si és que el mateix
concepte significa res per a la majoria dels nostres
conciutadans.
5. L’adolescència com a model.
Totes les societat han tingut un model d'home. Ens
referim a aquella semblança, actitud, pautes de
conducta i estil de fer que s'han considerat les més
convenients i desitjables. En les societats tradicionals,
per exemple, l'ancià era considerat el referent en
molts aspectes: polític, moral, i les sues opinions i visió
de la realitat ocupava un lloc privilegiat en l'imaginari
col·lectiu. Era un model, un guia insubstituïble.
Stefan Zweig escrivia que, en el tombant de segle
XIX al XX: "el que quería progresar se veía obligado a
recurrir a todos los disfraces posibles para parecer más
viejo de lo que era" (…) "los diarios recomendaban
productos para adelantar la aparición de la barba" i
els metges joves tot just doctorats intentaven adquirir
una lleugera panxa i "cargaban sus narices con gafas
de montura de oro, aunque su vista fuera perfecta, y
ello pura y simplemente para dar a sus pacientes la
impresión de que tenía experiencia" (S. Zweig, en
13
Finkielkraut, 1990, pág. 134) La joventut provocava
malfiança, donava la imatge d'un estat incomplet, inacabat.
La maduresa, en canvi, era signe de seriositat,
d'experiència, de saviesa. Era el model de l'època.
Avui, l'estil de vida adolescent marca el camí a la
resta de la societat. Transcrivim tot seguit les paraules
del filòsof francès Alain Finkielkraut, un agut
observador de la cultura, que ha sabut descriure
perfectament el que estem dient: "La moda es joven;
el cine y la publicidad se dirigen prioritariamente al
público de los quince-veinteañeros; las mil radios libres
cantan, casi todas con la misma música de guitarra, la
dicha de terminar de una vez con la conversación. Y se
ha levantado la veda de la caza al envejecimiento" (…)
"en nuestros días , la juventud constituye el imperativo
categórico de todas las generaciones. Como una
neurosis expulsa a la otra, los cuarentones son unos
"teanaegrs" prolongados; en lo que se referiere a los
ancianos, no son honrados por su sabiduría (como en
las sociedades tradicionales), su seriedad (como en las
sociedades burguesas) o su fragilidad (como en las
sociedades civilizadas), sino única y exclusivamente si
han sabido permanecer juveniles de espíritu y cuerpo.
En una palabra, ya no son los adolescentes los que,
para escapar del mundo, se refugian en su identidad
colectiva; el mundo es el que corre alocadamente tras
la adolescencia". (Finkielkraut, 1990, pàg. 134-135)
L'adolescència s'ha convertit als nostres dies en
l'etapa de la vida més preuada. És el triomf de la
frivolitat sobre el pensament; de la música rock sobre
l'expressió verbal; de la imatge electrònica sobre la
paraula; de la historieta i el còmic sobre la literatura;
de l'evasió sobre la responsabilitat; en suma, de la
puerilitat sobre la maduresa.