poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

las cosas que usamos aumentan muy deprisa. Y las
consecuencias públicas son aún más directas. Una
sociedad de personas que se autorrealizan, cuyas
afiliaciones son cada vez más revocables, no puede
sostener la fuerte identificación con la comunidad
política que necesita la libertad pública” (pàg. 686).
Les conseqüències socials d’aquesta transmutació
de valors són diverses. Tenim, per exemple, el que s’ha
anomenat cultura de la queixa, expressió que designa
un estat psicològic d’insatisfacció permanent que
responsabilitza els altres, i especialment els poders
públics, d’allò que va malament o que té algun efecte
advers en els individus. No cal remarcar l’efecte
desmotivador que té aquest fenomen en la
participació ciutadana en els afers públics.
Relacionat amb l’efecte anterior ens trobem amb
l’actitud, prou estesa socialment, d’esperar que ens ho
donen tot fet, actitud generadora de no poques
frustracions. Aquesta mena d’actituds fomenta
ciutadans amb una psicològica minoria d’edat,
instal·lats en una cultura del no és culpa meua, que
pensa només en termes de drets i es manté cega
davant els deures.
4. L’era del relativisme moral.
Les grans narratives “alliberadores” (siguen
religioses, polítiques, socials, vulguen salvar l'home en
aquesta vida o en l'altra) han caigut en el desprestigi.
Ens hem quedat sense utopies. Amb l'ensorrament
d'aquests grans discursos, han caigut alhora els
corresponents sistemes morals que els constituïen.
Avui ens resulta més difícil que mai definir què és el
bé i què és el mal. No disposem d'una autoritat
inqüestionada - divina o humana - a la qual referir-nos
per respondre a aquesta qüestió. De veus que ens
sermonegen o moralitzen n'hi ha moltes, però cap
amb l'ascendent necessari per assolir un mínim
consens social.
12
Ens trobem instal·lats en el relativisme moral.
Aquesta forma d'entendre la vida afirma que no hi ha
una veritat objectiva, uns valors absoluts, que no es
pot apel·lar a una única realitat substantiva de la qual
derivar prescripcions ètiques. Pel contrari, la resposta
a la qüestió del bé i del mal és relativa, és a dir, depèn
de múltiples factors, dels rols, de les situacions, dels
condicionants històrics, dels marcs culturals, etc. Per
això ens resulta tan difícil valorar, moltes vegades,
segons quins fets i actuacions, i encara més en un
entorn de complexitat creixent.
Hi apareix una fragmentació de l'ètica - paral·lela a
la fragmentació de la nostra existència -. Hi ha una
ètica privada, una per a la política, una altra per als
negocis, etc. cadascuna amb la seua escala de valors i
les seues prioritats. Aquest esbocinament no té en
compte la naturalesa social de l'home, la qual cosa ha
obert un abisme entre les actuacions personals i les
seues implicacions o conseqüències socials. Aquesta
ètica personal ens permet establir el nostre propi codi
de conducta deslligat dels altres.
Però, si no hi ha un concepte unívoc del "bé",
tampoc pot haver-hi l'aspiració a crear una "societat
bona"; si el concepte de justícia és relatiu tampoc
podrem construir una utopia de la "societat justa".
Un punt que ens sembla fonamental per a la tan
necessària reconstrucció cívica ciutadana és entendre
que el relativisme és dolent. A més, nega la llibertat
de l’individu en creure’l incapaç de transcendir el
context d’una cultura.
Si tots els valors són relatius, aleshores tot val el
mateix. Desapareixen, doncs, els mèrits i els demèrits,
ens quedem sense criteris per distingir les conductes
dignes de les indignes, les trajectòries vitals reeixides
de les fracassades. Prendre el relativisme com un valor
absolut fa obsoleta la noció de bé comú, deixa d’existir
l’opció d’allò que és vertader. Quedar-nos sense marcs
referencials és sumir-nos en una vida sense sentit
espiritual. Charles Taylor (1996) expressa d’aquesta
manera la necessitat que els humans tenim de situarnos
respecte el bé perquè la nostra vida agafe gruix i
perspectiva: “quizás encontremos que no es posible
dar sentido a nuestra vida moral sin algo así como la
perspectiva de un hiperbién, sin alguna noción de un
bien en que crecer y que entonces nos permita ver
diferentemente los demás (pàg. 112).
Els valors compromesos davant aquesta situació
són l’objectivitat i la raó. Avui perquè una proposta
siga tinguda en compte socialment no cal que siga
fonamentada racionalment, n’hi ha prou amb que
estiga ben articulada mediàticament. Una societat
que, a causa de la mentalitat relativista, renuncia a la
idea de veritat des de la perspectiva trivial de la
comoditat està abocada a la confusió i a la paràlisi.