poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

promeses de solucions fàcils i ràpides ens pensem que
tenim una resposta per a tot. I així, en lloc d'analitzar
les causes dels problemes i aplicar-hi una solució
racional, a l'era de la raó que hauria de ser la
modernitat, volem resoldre les nostres dificultats a
colp de píndola (Miró Ardèvol, 2005). Si ens sentim
angoixats o deprimits prenem psicofàrmacs, ens
siguen receptats o no. El consum d'aquestes
substàncies s'ha incrementat significativament en els
darrers anys a l'estat Espanyol amb finalitat
recreatives. Si ens trobem adolorits o simplement hem
tingut una contrarietat usem calmants o estupefaents.
O, en un altre ordre de coses però responent a la
mateixa causa, si una relació interpersonal, per
important que siga, no ens satisfà prou, la trenquem,
etc., per no parlar dels efectes d’aquesta manca de
cultura de l’esforç en l’àmbit dels estudis, amb el índex
de fracàs escolar i en el món del treball.
Hom diria (Lacroix, 2005) que només som capaços
d’activar-nos a través d’entusiasmes sobtats,
d’emocions tan intenses com efímeres. L'èxit dels
actes massius, concerts, partits de futbol, manifestacions,
s'explica per la necessitat que hem anat
creant de sentir-nos transportats, de tant en tant, per
una sotragada emocional intensa. Preferim les
emocions fortes en detriment de les tranquil·les, de
les contemplatives. Les pel·lícules, per exemple, que
evoquen aquests segons estats afectius, les trobem
lentes, ens impacienten; la música suau, ens avorreix.
Bauman (2005) explica aquest canvi en clau
socioeconòmica. La societat postmoderna ens prepara
per a ser consumidors. Els nostres avantpassats van
ser formats per a ser productors. La diferència és
força important i té repercussions notables en tots els
ordres de la vida. Parem esment en les qualitats en les
quals ha de ser format un productor: l'adquisició i
observació d'hàbits ben establits; la fidelitat al mitjà
de producció; l'adaptació a la rutina i a pautes de
11
comportament repetitius; la disciplina i la capacitat
d'ajornar la gratificació; l’esforç sostingut; la facultat
d'estabilitzar les emocions i les seues necessitats; l'ús
de la previsió, etc. Doncs bé, aquests són precisament
els pitjors vicis per a un consumidor. Se'ns empeny a
ser anàrquics, impulsius, car hem d'estar sempre a
punt per consumir; no hem de restar fidels més que al
nostre propi benefici; el que puguem consumir avui no
ho deixem per a demà; deixem-nos portar pel desig
("nosaltres ho valem"); no cal pensar-hi massa en les
conseqüències ("Just do it").
Els valors hedonistes són contraris a la moral de
l’esforç i l’autodisciplina, però sobretot generen
infelicitat i buidor existencial.
3. El declivi de la responsabilitat.
Els arguments que hem anat perfilant en la
caracterització de la societat contemporània, preparen
el terreny per a l’aparició de la desresponsabilització
generalitzada. José Antonio Marina defensa que vivim
en la societat de la responsabilitat transferida. És a dir,
exigim que els altres siguen responsables, però
defugim la nostra pròpia responsabilitat. Això és
força evident en l’exigència a les administracions
públiques de fer-se càrrec de funcions assumides fins
ara pels individus i els grups en els que s’hi integren,
com ara l’educació dels fills o la cura dels ancians. Això
comporta que en les nostres societats democràtiques
caracteritzades per una estructura liberal, l’estat està
veient-se obligat a fer-se càrrec cada vegada de més
responsabilitats, perquè ha d’anar suplint les que els
individus volen descarregar-se.
Arribats ací cabria preguntar-nos si el concepte de
ciutadania, tal i com l’hem entès fins ara, és sostenible
dins d’aquesta nova realitat. Perquè, com diu Josep
Maria Terricabras el que defineix un ciutadà és que és
corresponsable. La ciutadania, és a dir, l’existència
d’una comunitat, pressuposa l’existència d’una xarxa
moral bastida amb els altres conciutadans, un teixit de
drets i deures, un pacte tàcit, però sòlid, de respecte i
d’acceptació de l’altre. En definitiva, una xarxa que
podríem anomenar de la implicació, perquè no és
veritat que tinguem només drets o deures; sempre
tenim drets amb deures, i deures amb drets, ja que
allò que és per a mi un dret, és per a un altre una
obligació, i el que és per a mi un deure, és un dret per
a algú, i per això estem implicats.
El declivi de la responsabilitat té lloc en un
atmosfera moral de predomini d’allò emocional, dins
una ètica indolora i no imperativa (Lipovetsky, 1994).
Charles Taylor ( 1996) expressa encertadament les
conseqüències negatives que això implica per a la vida
pública quan afirma: “...en un mundo de afiliaciones y
relaciones cambiantes la pérdida de sustancia, la
creciente liviandad de los lazos y la superficialidad de