poble sa benestar emocional, comunitat i educació - Almussafes

per la capacitat de la persona per lliurar-se als altres,
la virtut austera, la renúncia d’un mateix.
L’eclosió d’aquesta ètica anorrea valors tradicionalment
ben considerats, ara sota sospita. Parlem,
per exemple del civisme, entès pel respecte pels altres
i pel que és de tots, entès con el lligam que ens
connecta amb el nostre entorn natural i social. Ens
sembla una obvietat afirmar que l’individualisme és el
responsable de la davallada del civisme. Això du
aparellat l’afebliment del sentiment de pertinença a
una comunitat, sense el qual és molt difícil bastir
projectes amb mires a la col·lectivitat. Sense
sentiment de pertinença no hi ha comunitat. Una
altre dels valors afectat és el concepte de bé comú,
avui un terme ambigu i difuminat, irreconeixible sota
el maquillatge de tants interessos particulars.
Fruit de la mentalitat individualista que comporta
una priorització del benestar i dels objectius de
realització del subjecte, es detecta una manca de
responsabilitat, entesa com la forma de relacionar-nos
amb els altres, gràcies a la qual som capaços de situar
els interessos d’altres amb els que ens sentim
vinculats per damunt dels nostres. Parlarem més
endavant d’aquesta qüestió en un apartat específic.
I com no hauria de veure’s afectat l’altruisme?
L’eclosió del voluntariat, les ONG, els apadrinaments
de nens del Tercer Món i un llarg etcètera d’accions
humanitàries i generoses vers els proïsme no és
incompatible amb l’auge de l’individualisme, ja que es
tracta essencialment d’una moral indolora, és a dir,
actuacions que es fan amb els excedents i que no
comporten obligacions i compromisos forts. Seguim
en aquest sentit Lipovetsky (1994) quan diu: “Avui dia
es parla molt d’ètica, de beneficència, de retorn de la
moral. Malgrat això, els francesos donen per ajudar els
altres una sisena part del que aposten en els jocs
d’atzar, la meitat del que es gasten en flors i plantes, i
una quarta part del que destinen a gossos i gats. Quan
se’ls demana que, en una llista de disset qualitats
morals, trien set virtuts que voldrien veure inculcades
en els joves, només un 15% dels europeus esmenten
l’altruisme; l’obligació de socórrer els altres només
ocupa el catorzè lloc, més o menys al mateix nivell que
la paciència; l’altruisme l’esmenten un 20% dels
francesos, però només un 5% dels espanyols, italians i
alemanys. Quan es pregunta als joves entre tretze i
disset anys què els han ensenyat realment els seus
pares, la majoria –tres quartes parts- parlen de la
necessitat d’esforçar-se en els estudis per aconseguir
una bona professió. Tanmateix, el respecte dels
principis morals ha perdut molt valor, ha perdut gran
part de la legitimitat profunda. Què en queda,
exactament, avui dia? Ja no tenim fe en l’imperatiu de
viure per a l’altre, en l’ideal moral tradicional de la
preferibilitat del proïsme.”
10
I quines conseqüències socials se’n deriven
d’aquest fenomen? El llistat és llarg i podem incloure
l’increment dels actes vandàlics i incívics; l’abandonament
o el maltractament d’ancians, l’augment de
les situacions de desprotecció de menors o les
ruptures conjugals producte de la descomposició dels
lligams socials; la crisi de la institució familiar, en ser
entesa aquesta com un instrument de satisfacció
personal de l’individu, i que té repercussions serioses
en l’educació dels fills, afectada tant per fenòmens de
desestructuració de la família com per la seua
disfuncionalitat a l’hora de cuidar i educar; l’expansió
del sentiment de solitud per l’afebliment de les xarxes
tradicionals de suport social, la sensació d’anòmia i de
buidor que provoca un increment alarmant de
malalties mentals; la minva greu del moviment
associacionista i del capital social.
2. L'hedonisme com a valor suprem.
Per hedonisme entenem aquella actitud davant la
vida que concep l'experimentació de plaer com el fi
primordial de l'existència. És obvi que hi ha diverses
classes de plaer (sensitiu, intel·lectual, contemplatiu) i
cadascun d'ells ha merescut a les diferents tradicions
filosòfiques i sapiencials valoracions així mateix,
diverses. El que volem dir quan afirmem que la
societat actual és hedonista és que prioritza el fet de
passar-s'ho com més bé millor, que vol assolir les
gratificacions sense haver de passar pels esforços
corresponents previs i que veu en l'assumpció de
responsabilitats una penositat innecessària (Buxarrais,
2006). L'aparició de fenòmens com el botellón en són
un bon indicador.
Aquesta actitud té unes conseqüències
devastadores en la forma humana d'estar en el món,
tal i com l'hem entès fins ara. En primer lloc, afecta a
la forma en què ens relacionem amb el patiment.
Taylor (1996) ha destacat l'error fonamental de la
ideologia hedonista que considera que un bé no és
vàlid si suposa patiment. En segon lloc, aquesta
concepció suposa la degradació de la cultura de
l'esforç, puix una societat que refuse el patiment en
lloc de preparar-se per a tolerar-lo renuncia a la seua
pròpia capacitat de superació. En tercer lloc,
l'hedonisme altera la nostra relació amb el desig i el
fa sobirà capriciós dels nostres actes. És el que
s'anomena principi de no frustració, segons el qual tot
desig ha de ser satisfet immediatament, i cap d'ells no
ha de ser frustrat. El nostre sistema econòmic hi
contribueix eficaçment a inserir en la nostra psicologia
tal concepció. La publicitat i el sistema de vendes a
terminis en són poderosos instruments al servei
d'aquesta ideologia.
El resultat és una mentalitat incapaç de suportar
les adversitats, l'esforç o el dolor. Però, seduïts per les