Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat - GEN-GOB Eivissa

Un aiguamoll
humanitzat
al peu de la ciutat
1

AMB EL SUPORT DE:
COL·LABORA:
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
3

SES FEIXES
Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa)
C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila
07800 Eivissa
Tel. 971 390674
www.gengob.org
e-mail: gen@gengob.org
Disseny i Maquetació: Óscar Moreta, GEN-GOB Eivissa
Fotografia de coberta: GEN-GOB Eivissa
Dibuixos: Roig - Francolí
Revisió lingüística: Carles Torres
Coordinació: Cristina Requena i Marià Marí
AGRAÏMENTS
El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col·laboració prestada per a
l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundació “SA
NOSTRA” Caixa de Balears, Ajuntament d’Eivissa, Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Eivissa,
Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, Institut d’Estudis Eivissencs, Duna Baleares SL, Filmoteca
Española, Núria Benito, Benjamí Costa, Vicent Marí, Fanny Tur, Felip Cirer, Jordi Duñó, Cristòfol
Guerau de Arellano Vilanova, Oliver Martínez, Joan Carles Palerm, Néstor Torres, Núria Valverde,
Patricia Arbona, Montse Ruiz, David Casellas (À. Biologia Animal - Dep. CCAA - Universitat de
Girona), Cristian Ruiz Altaba, Catalina Ponsell, Bartolo Planas, Inmaculada Férriz, Nick Riddiford,
Martin Honey, Laura Royo, Miquel Roldàn, Manu San Félix, David Garcia, Neus Prats, Antonio
Domínguez, Lina Torres, Ismael Martínez, Esperanza Palerm, Pedro Marí i Antònia Tur.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
5

PRESENTACIÓ
GEOMORFOLOGIA
Processos de formació
Processos naturals
Processos antròpics
Sistema hidrològic
EVOLUCIÓ HISTÒRICA
Distribució de l’espai
La xarxa de canals
L’horta de la ciutat
Agricultura i ramaderia
PATRIMONI CULTURAL
Camins i portals de feixa
MEDI NATURAL. LES ZONES HUMIDES
Valors de les zones humides
Per què conservar-les?
Descripció ambiental de ses Feixes
Vegetació
Fauna
La platja
Formació de la platja
Formació del sistema dunar
SES FEIXES AVUI
Investigació
GLOSSARI
BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
7
9
11
19
25
29
41
43
45

Dos infants miren curiosos al fotògraf. Semblen convidar-mos a conèixer l’apassionant món de ses Feixes. Foto:
Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
8

PRESENTACIÓ
Segons la definició del diccionari, una “feixa” és
una peça de terra de conreu o un tros de terra de
forma allargada. A Eivissa aquest terme pot
designar parcel·les de terra de secà, limitades per
marges o parets, però sobretot s’aplica a les
parcel·les de terra de conreu resultants del
drenatge dels terrenys pantanosos que envolten
les badies d’Eivissa i Talamanca, l’àrea coneguda
com ses Feixes.
Ses Feixes és una zona d’aiguamolls* contigua a la
ciutat, formada per al·luvions* marins i
fluviomarins. El seu nivell d’inundació és pròxim al
de la mar i els processos de sedimentació*, en un
dinamisme molt intens, fan possible observar
canvis en la seua forma i extensió en una escala de
temps històrica.
Ses Feixes, en el seu conjunt, és una zona
modificada per l’home des de molt antic i
coneguda en el passat per la seua productivitat
agrícola. La zona es pot dividir en tres sectors ben
definits: el prat de ses Monges, limítrof amb la
platja de Talamanca, el prat de Vila, que ho fa amb
la badia d’Eivissa i un tercer, avui desaparegut i
anomenat Prat, que estava constituït per una franja
intermèdia situada vora el port.
Sobre l’autoria de l’enginyós sistema de
canalitzacions i reguiu de la zona existeixen
diverses teories. Tot i així, el que està clar, és que
l’època de major rellevància es va produir durant
la dominació musulmana (segles X-XII). El seu
aprofitament agrícola, a més d’un espai d’horta i
pastura, donà lloc a tota una sèrie d’elements
etnològics i arquitectònics únics, constitutius d’una
part important del nostre llegat històric de valor
incalculable.
*Veure Glossari
Però a més d’aquests valors, cal afegir la seua
importància paisatgística i, com no, la natural.
Recordem que ses Feixes és la zona humida més
important de l’illa després de ses Salines.
L’aiguamoll, juntament amb les zones de conreu,
pastura, salicorniar i canyís amb les que es barreja,
proporciona una gran varietat d’hàbitats i, per
tant, una gran diversitat de fauna i flora. Aquestes
característiques ambientals fan que algunes
comunitats, i fins i tot algunes espècies, només les
trobem a ses Feixes.
Ses Feixes constitueixen, també, una autèntica
esponja que, en condicions naturals, recollia totes
les aigües provinents dels diferents torrents que
arribaven al Pla de Vila, evitant així problemes
d’inundacions a conseqüència de les pluges.
Malauradament, el creixement descontrolat de la
ciutat i la falta de previsió durant les darrers
dècades ha provocat el trencament d’aquest
procés.
Malgrat els seus valors i com a resultat de la
marginació que han patit, ses Feixes és avui un
espai degradat ambientalment i paisatgísticament.
L’abandonament de l’agricultura, la destrucció de
part de l’aiguamoll i l’alteració del sistema
hidrològic* en primer lloc, i l’oblit, la
desconeixença del seu patrimoni i els interessos
urbanístics a continuació, en tenen bona part de la
culpa. Tot i així, aquesta situació no és
irreversible. Ses Feixes poden recuperar, amb
l’esforç de tots, l’espai que els correspon, motius
no en falten. Ignorar aquesta situació seria una
irresponsabilitat, un error que sense cap dubte
comportaria greus conseqüències. Introduir-vos
en el coneixement de ses Feixes, mostrar-vos
aquest valuós tresor és el principal objectiu
d’aquest treball.
GEN-GOB Eivissa
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
9

A la imatge, les badies d’Eivissa i Talamanca abans dels grans rebliments realitzats durant els anys 60. Foto: USAF (vol americà
de 1956)
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
10

GEOMORFOLOGIA
Ses Feixes és una zona d’origen geomorfològic*
recent. La seua formació no només s’explica per
fenòmens naturals, obeeix, també, a processos i
elements de caràcter antròpic*.
La primitiva badia d’Eivissa va ser colonitzada en el
segle VII a.n.e. pels fenicis, i des d’aquell moment,
els processos induïts per l’home s’han sumat a les
dinàmiques geomorfològiques locals. L’exemple
més contundent el trobam als rebliments realitzats
durant la dècada dels anys 60, sobre els quals es
situa l’actual zona del “passeig marítim”.
Així, la suma d’aquests fenòmens, naturals i
antròpics, són els que han donat lloc a les badies
de Talamanca i Eivissa. La formació d’ambdues
badies parteix de l’existència d’una badia original
que es va anar reblint fins a separ-se en les dues
que avui coneixem.
Els mecanismes que provocaren aquest rebliment
varen ser de dos tipus: fenòmens de sedimentació
de caràcter al·luvial o torrencial i fenòmens marins
o litorals.
Processos de formació
Com ja es menciona anteriorment, en la formació
de ses Feixes han intervingut tant processos
naturals com induïts per l’home. En feim, a
continuació, una relació.
Processos naturals
Qualsevol línia de costa roman estàtica si
l’observam en un període de temps curt. Però s’hi
donen, simultàniament, tota una sèrie de
processos diferents que provoquen canvis
constants en la seua configuració. Entre aquests
processos trobam:
Elevacions i esfondraments del sòl.
Canvis en el nivell de la mar.
Erosió per l’onatge.
Entrada a la mar de sediments provinents
de l’erosió terrestre.
Intervencions humanes: ports, dics...
L’aiguamoll de ses Feixes s’ha generat per
processos de sedimentació a partir dels materials
provinents de la mar i dels diferents puigs que
envolten el pla de Vila.
A l’imatge, vista general de la ciutat i el port des d’una feixa del prat de Vila. Foto: Domingo Viñets. Mitjan segle XX.
Font: Arxiu d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
11

El pla de Vila està limitat al nord-est pel conjunt de
puigs que culminen a la talaia de Jesús i arriben fins
al Cap Martinet. Al nord-est queda limitat per la
serra Grossa i pels puigs Negre, Palau, des Cònsol
i de la Grana, darrers elevacions que pertanyen a
les serres de Sant Josep i que dominen la ciutat
d’Eivissa. L’erosió natural d’aquests puigs ha
aportat els sediments que, transportats pels
torrents, rebliren la badia d’Eivissa.
Posteriorment, l’aparició de comunitats vegetals
sobre aquests sediments afavoriren el retrocés de
la mar.
Treballs de prospeccions geo-arqueològiques
realitzats a les badies d’Eivissa i Talamanca,
demostren aquest model de formació per
acumulació de sediments. En una de les
perforacions es mostra el perfil característics d’un
procés de sedimentació:
L’any 1989, Schulz, H. i Maass-Lindemann, G. ivestigadors alemanys realitzaren, amb altres col·laboradors,
prospeccions geo-arqueològiques que demostren l’antic domini marí de la badia d’Eivissa. Al mapa, de color blau,
l’antiga línia costanera.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
12
0 – 0.2 m : materials recents.
0.2 – 1.1 m : llims amb alt contingut d’arena
fina, amb restes de plantes. Color gris
marronenc.
1.1 – 1.6 m : llim passant a arena fina, amb
arena més gruixuda. Gravillós. Color gris
marronenc.
1.6 – 2 m : arena fina llimosa, gravillosa, amb
restes de plantes. Color marró gris fosc.
2 – 3.7 m : llim, amb molta arena fina. Color
gris marronenc, amb algunes capes de color
més clar o més fosc, amb petxines marines i
caragols.
3.7 – 4 m : arena gruixuda. Gravillosa. Llimosa.
Color gris marronenc, amb gran quantitat de
restes. Baix subsòl ferm.

Plano de la Plaza y Puerto de Ibiza Joan Ballester, any 1740, on s’aprecia el conjunt d’illots.. Font: Arxiu d’Imatge i
So de l’Ajuntament d’Eivissa.
A continuació descrivim amb més detall els
processos que intervingueren en la formació de
ses Feixes.
Oscil·lació del nivell de la mar
Va tenir un paper rellevant en la formació dels
materials subjacents als sediments actuals.
Diferents autors fan referència a bancs de marès,
per la qual cosa es suposa l’existència d’antics
sistemes dunars a la badia.
Sedimentació d’origen continental o terrestre
La importància dels torrents que arribaven a la
badia original, donaren als fenòmens de
sedimentació un paper fonamental en l’origen de
ses Feixes.
Aquest procés de sedimentació, a petita escala,
seria semblant al que es produeix als deltes,
donant-se, principalment, a les zones de la badia
on desembocaven els principals torrents. Allí, els
sediments s’anaven acumulant i reblien lentament
la badia.
Existien múltiples torrents i torrenteres que,
distribuïts més o menys radialment, arribaven a la
badia d’Eivissa. Alguns, desembocaven directament
a la badia, altres aportaven el seu cabal al torrent
principal: sa Llavanera (segon curs d’aigua en
importància d’Eivissa, després del riu de Santa
Eulària, amb 63 km2 de conca hidrogràfica).
Actualment, tot i la reducció de les aportacions
dels torrents, les carreteres i camins actuen també
com a vies de drenatge i de transport de
sediments cap a ses Feixes, acumulant-se aquests
als canals sense comunicació propera amb la mar.
Dinàmica litoral*
La formació de les actuals badies a partir d’una
badia original es va produir, molt possiblement, a
partir d’un procés de dinàmica litoral conegut amb
el nom de tómbol. Aquest, es dóna sota certes
condicions dinàmiques locals, quan hi ha un illot o
conjunt d’illots propers a la costa. Des de la costa
va avançant una llengua de terra cap a l’illot o illots
fins a deixar-los units a ella.
En aquest cas es va donar per la proximitat dels
illots d’illa Plana, illa Grossa i es Botafoc.
Així mateix, també hi haurien intervingut
fenòmens d’acumulació de sediments marins per la
pròpia dinàmica litoral primitiva.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
13

La Posidonia oceanica és una planta superior que creix sota l’aigua i
que forma autèntics prats i, fins i tot, escull submarins con els de la
platja de Talamanca. Foto: Manu San Félix.
Esculls biògens*
La posidònia (Posidonia oceanica) és una de les
espècies marines més característiques i rellevants
de la Mediterrània, amb multitud de funcions dins
l’ecosistema marí. Algunes d’aquestes funcions són
l’estabilització dels fons marins, la protecció de la
línia de costa o, fins i tot, la formació i protecció
de les platges.
Això es produeix gràcies a la seua estructura
radicular*, que actua com a trampa dels sediments
i dóna lloc a estructures sòlides anomenades
mates que van creixent formant vertaders esculls
barrera.
Els fons marins de la badia original d’Eivissa
estaven dominats per extenses praderies de
posidònia, molt frondoses, poc profundes i que
formaven grans esculls submarins. Aleshores, les
condicions que presentava la zona eren molt
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
14
propicies per al seu desenvolupament: fons
d’arena poc profunds i amb pendents suaus, aigües
transparents i ben il·luminades i baix
hidrodinamisme a l’interior de la badia.
Les praderies aportaven matèria orgànica, en
forma de dipòsits de materials, fins a la zona
d’aiguamoll i, al mateix temps, protegien el litoral
de l’onatge, afavorint la decantació de sediment al
llarg d’aquest. Així, la presència de les praderies de
posidònia ha set determinant per a la formació de
ses Feixes.
Unes característiques semblants a les que
presentava la badia original les trobam, encara
avui, a la badia de Talamanca, que presenta un dels
esculls barrera més importants de les illes Balears.

Processos antròpics
Dins els processos ocasionats per la mà de l’home
podem diferenciar entre els realitzats
“conscientment”, amb l’objectiu específic de
guanyar espai a la mar, i els que, provocats per les
diferents activitats humanes, ajudaren
indirectament al rebliment de la badia. Un
d’aquests processos podria ser l’explotació
forestal per a la fabricació de carbó o per a
l’explotació de fusta, que hauria afavorit l’erosió
del terreny i, paral·lelament, l’aportació de
sediments als torrents que abocaven a la badia
d’Eivissa.
Superfícies reblertes i guanyades al mar
Dins d’aquests processos podem destacar els
següents:
Rebliments recents – consistents, bàsicament,
en l’aportació d’àrids per al rebliment de la
part nord de la badia d’Eivissa, el que ara
coneixem com a passeig marítim (zona situada
entre l’avinguda Vuit d’Agost i el passeig Joan
Carles I).
Aquestes actuacions suposaren la desaparició
de la zona coneguda com la Barra. També
l’alteració de l’estructura del port que
afectaria la seua seguretat.
Dics d’unió entre els illots d’Illa Plana, Illa Grossa
i es Botafoc – els dics artificials construïts
comunicaren els illots, per tancar la badia i
així protegir el port.
Rebliments en època històrica – les
aportacions de terra amb finalitats agrícoles
dels antics habitants de la badia contribuïren,
probablement, al procés de colmatació.
Explotació de materials geològics – la possible
extracció de marès podria haver contribuït a
la formació de la badia per la baixada de les
cotes topogràfiques.
Actualment, degut al fort desenvolupament de la
ciutat, ses Feixes s’han convertit en una zona
periurbana. Malauradament, aquesta proximitat a
la ciutat i a altres nuclis de població, juntament
amb la falta de civisme social, han provocat
l’aparició d’un nou element geomorfològic: els
abocaments de tota classe de materials (runes,
àrids, ferralla, escombraries...) a la zona.
A la fotografia, realitzada el mes de novembre de 2005, s’aprecia la forta presió a la que estes sotmeses ses feixes des
prat de Vila. Foto: Xavier Durán.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
15

A les voreres dels canals salinitzats abunden les salicòrnies. Als indret amb existència d’aigües més dolces hi trobam canyes i joncs com
s’aprecia a aquesa imitage del prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.
Sistema Hidrològic
Els torrents que arribaven a la badia d’Eivissa, a
més de transportar part dels sediments que
anaven reblint la badia, també aportaven bona part
de l’aigua que nodria l’aiguamoll.
Però l’aportació d’aigua dolça no era, únicament, la
que arribava mitjançant els torrents, també
existien afloraments (fonts i brolls) dins
l’aiguamoll. Aquestes aportacions addicionals
d’aigua dolça eren degudes a l’existència de
l’aqüífer* superficial al·luvial del pla de Vila.
Aqüífer, que també permetia als pagesos realitzar
captacions d’aigua fàcilment, com l’existent a la
finca de Can Murtera, una captació oberta i poc
profunda.
As Pouet, al límit entre els municipis de Santa
Eulària i Eivissa, es produïa un aflorament d’aigua
dolça a la platja que donà nom a la zona est de la
badia de Talamanca. Actualment aquest aflorament
queda sota la mar.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
16
Aquest tipus d’aqüífer superficial es dóna en zones
com aquesta, una plana al·luvial formada per
materials quaternaris, principalment llims calcificats
amb materials d’arrossegament. Aquests materials
constitueixen aqüífers superficials de limitada
capacitat. Es tracta de sistemes lliures formats per
materials de diversa granulometria, amb potència
variable i en general poc importants.
Sota els mateixos, i constituint l’aqüífer profund,
existeixen potents estrats calcaris de diferent
naturalesa, principalment margues, calcaries i
margacalcàries juràsiques.
L’altre aportació d’aigua és la constituïda per
l’aigua de la mar, que entra a la zona d’aiguamoll
per filtració. Així, la presència dels dos tipus
d’aigua, dolça i salada, crea un gradient de major a
menor salinitat en funció de la proximitat a la mar
i, condiciona, òbviament, la distribució de la flora i
la fauna dins l’aiguamoll.

Alteracions
L’alteració del sistema hidrològic ha contribuït
clarament a la degradació de la zona. Aquests
canvis, donats al llarg del segle XX, han provocat
el tancament tant de les entrades com de les
sortides d’aigua dolça. Efectivament, la
urbanització de la franja costanera, el creixement
dels nuclis urbans, les modificacions dels llits dels
torrents, el bloqueig dels canals amb la
construcció de carreteres i camins i la
sobreexplotació dels aqüífers són, entre d’altres,
alguns dels factors que han provocat el trencament
del sistema hidrològic de ses Feixes. Lògicament,
amb la disminució de les aportacions d’aigua dolça,
l’aigua salada s’ha anat filtrant i instal·lant en la
zona.
La progressiva salinització de ses Feixes ha donat
lloc a l’alteració en la distribució de la vegetació
(provocant el retrocés de les espècies d’aigua
dolça i afavorint la instal·lació de les espècies
adaptades a sistemes salabrosos) i d’alguns grups
faunístics. A més, la disminució de les aportacions
d’aigua dolça estan provocant el progressiu
abandonament de l’escàs treball agrícola que
encara es manté a la zona.
Vista aèria de ses feixes del prat de Vila i el port. S’aprecia com l’avanç del procés urbanístic amenaça la continuitat de l’espai. Foto: Xavier
Durán.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
17

SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
18

EVOLUCIÓ HISTÒRICA
La formació de ses Feixes ha estat paral·lela a la
colonització de la badia d’Eivissa i, per tant, lligada
a la presència de les diferents cultures que s’hi
instal·laren.
Ses Feixes, enteses com a espai humanitzat, són el
resultat del disseny d’un espai de conreu i pastura
que han condicionat les formes i l’aspecte de la
zona fins a l’actualitat.
Aquest espai no és el resultat d’accions puntuals i
improvisades, sinó que els constructors partiren
de l’observació i l’anàlisi del medi natural.
La zona es desenvolupa a partir de la creació d’un
sistema de drenatge* d’una àrea d’aiguamoll.
Aquest sistema inicial de canals resultants
condicionarà el procés de colonització agrària
posterior, ja que afecta a la zona en el seu conjunt,
i obligarà a respectar la xarxa principal de
drenatge per mantenir l’espai.
Tot i la divergència d’opinions, els arguments més
fonamentats citen l’inici del drenatge de ses Feixes
durant l’època musulmana, quan al pla de Vila
existien diferents assentaments andalusins, a més
del nucli urbà d’aquesta època.
Els constructors d’aquest paisatge interpreten el
funcionament hidrològic de la zona (pendent i
cursos d’aigua), creen els eixos principals del
drenatge i comencen a utilitzar l’espai resultant
per conreus i pastures.
Entre la documentació més antiga es pot constatar
l’existència d’aquest espai agrari consolidat ja a
principi del segle XII.
Els autors àrabs escriuen molt sobre els cultius i el
bestiar que es donava a l’illa. Al-Zuhri (mort entre
1154 i 1161) escriu:
“aquesta illa és abundosa en fruits i en productes
agrícoles. Però les ovelles s’hi donen malament; en
canvi, les cabres s’hi fan bones i constitueixen la
part essencial del bestiar. Cap a Mallorca
s’exporten panses, ametlles i figues. No hi ha
olives, i no es coneixen sinó les importades d’al-
Andalus”.
Ses Feixes mantenen bona part dels seus elements tracidionals. Per
això, l’any 2003, ses Feixes vàren ser declarades Bé d’Interés
Cultural (BIC). A la fotografia, portal d’accés a una feixa del prat de
ses Monges. Foto: Marià Marí.
Al-Himyari, que visqué a cavall entre els segles XIII
i XIV, quan escriu sobre Eivissa diu:
“és una bona illa amb molts ceps i raïms (...) Hi
ha deu punts d’ancoratge, diversos corrents
d’aigua, moltes alqueries i l’illa està poblada en
tota la seua extensió. Hi ha pins i la seua fusta és
excel·lent per a la construcció i equipament dels
navilis. Hi ha una salina que no s’esgota mai. En
direcció al sud hi ha dues illes i els passos que hi
ha entre aquestes i l’illa d’Eivissa són anomenats
portes”.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
19

Ses Feixes, antiga horta de la ciutat, podrien recuperar la seua imatge tradicional. L’aiguamoll, la seva singularitat i
bellesa com elements íntimament lligats a la fesomia i a l desenvolupament històric de la ciutat ho merexien.
Pareix que en aquesta primera època, ses Feixes
no eren l’horta per proveir al nucli urbà, sinó que
era explotada pels assentaments del pla de Vila, on
la ciutat era un més d’ells.
Aquests assentaments coincideixen amb els
jaciments arqueològics que avui coneixem a:
Dalt Vila
Puig des Molins
Cas Cònsol
Can Coves
Sa Blanca Dona
Can Pilot – Puig d’en Valls
Sa Punta – Talamanca
L’arribada dels catalans, que es produeix entre els
dies 5 i 8 d’agost de 1235, provocarà un canvi en
la gestió de la zona.
En aquell moment existia ja, al pla de Vila, un espai
consolidat, amb dos àrees diferenciades: un primer
arc adjacent a la mar, semipantanós, per pastures i,
altrament, un segon arc, darrera el primer,
dessecat, parcel·lat i conreat.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
20
Els catalans distribuïren entre els seus colons les
noves terres conquerides. Així, convertiren l’espai
ja conreat en horta urbana, i parcel·laren la zona
de pastura semipantanosa.
Aquesta parcel·lació es va fer amb la mateixa
orientació dels canals de drenatge andalusins, però
no es va conrear fins al segle XVII, quan apareix
documentada la construcció de les primeres feixes
tal i com ara les entenem.
Aquesta nova zona guanyada per al conreu arriba
al seu màxim desenvolupament ja al segle XVIII.
Posteriorment, i fins a mitjans del segle XX, ses
Feixes han set zona de conreu intensiu i d’alta
productivitat. A principis dels 60, l’extensió del
regadiu del municipi de Vila era de 85 ha., el 12,5%
de la superfície del municipi.

Distribució de l’espai
Ses Feixes es poden dividir en tres sectors ben
diferenciats: el prat de ses Monges, el prat de Vila i
el Prat.
El Prat de Vila
Ocupa uns 306.000 m2, distribuïts en 84 parcel·les
o feixes i disposa d’una xarxa de canals de 17.240
m. La major d’aquestes feixes no supera els 10.000
m2 i la menor no arriba als 1.000.
El Prat de ses Monges
Ocupa 307.000 m2 i una xarxa de canals de 14.500
m. Aquesta zona està dividida en 61 feixes. Les
feixes situades al sud, més properes a la badia
d’Eivissa, eren menys productives ja que són les de
formació més recent.
El Prat
Amb una superfície d’aproximadament 10.000 m2,
s’estenia paral·lelament a la ribera nord de la
badia. Era refugi de multitud d’aus. Actuava com
una “esponja” natural i al mateix temps que
retenia els materials més gruixuts arrossegats per
les aigües de pluja, deixava arribar els més fins a la
mar. D’aquesta manera el seu front marítim,
conegut com la Barra, era d’escassa profunditat i
fons fangosos, fet que permetia esmorteir el
moviment de les aigües de la badia.
Tant es Prat com el seu front marítim han set
totalment urbanitzats.
La xarxa de canals
Ses Feixes que avui coneixem, i que encara resten
amb certa activitat agrària, són les que anaren
desenvolupant-se a partir de la segona meitat del
segle XVII.
El complex sistema de canals, que encara avui es
conserva, tenia com a finalitat la irrigació de totes i
cadascuna de les feixes, per possibilitar el conreu
de diferents tipus de productes, especialment
hortícoles i arboris. Per això, s’aprofitaven tant els
recursos hidrològics torrencials com els
afloraments naturals.
Per la xarxa de canals es recollia i distribuïa l’aigua
dolça que arribava al pla de Vila. Efectivament,
aquesta aigua fluïa o s’estacionava als canals,
donant al sòl una humitat permanent que permetia
el seu cultiu intensiu. D’aquesta manera, el sistema
Pescador fent gambes al Prat. Foto: Josep Maria Subirà. Font: Arxiu
d’Imatge i So de l’Ajuntament d’Eivissa.
de reguiu emprat permetia l’arribada de l’aigua a
les arrels de les plantes per capil·laritat*
ascendent.
L’amplària dels canals oscil·lava entre un i mig i
tres metres. A més, cada parcel·la o feixa estava
travessada per uns altres canals subterranis,
anomenats fibles.
Aquestes fibles travessaven les feixes cada quatre
o cinc metres de distància. La seua construcció era
molt laboriosa. Quan es preparava el camp per al
conreu, es dividia en seccions quadrangulars i
s’excavaven franges d’un metre d’amplària i d’uns
40 cm de fondària.
Al fons d’aquestes fibles es col·locava una capa de
branques de pi i sobre aquesta una de pedra
morta, lleugera i porosa. Entre les pedres
quedaven espais buits per on circulava l’aigua.
Aquesta capa de pedres es cobria amb una de
plantes aquàtiques, normalment rogeta (Ruppia
maritima). Finalment es cobria tot amb una capa
de terra fins a anivellar el terreny.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
21

Amb aquesta distribució, les branques de pi
impedien que les pedres s’enfonsassin
massa, i les plantes evitaven que la terra
s’escolàs entre les pedres. Els extrems
d’aquestes fibles comunicaven amb els
canals a cel obert.
Els diferents canals, servien també per aïllar
les parcel·les dels camins o de les
propietats veïnes. D’aquesta manera no era
necessària la construcció de tanques, ja que
l’única entrada de la parcel·la era allà on es
construïa el portal de feixa, tan
característic.
Esquema del funcionament del sistema de canals i fibles per afavorir el màxim aprofitament de les feixes durant tot l’any. Dibuix: Roig-
Francolí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
22
La regulació dels nivells d’aigua dels canals mitjançant comportes facilitava el
singular sistema de rec de les feixes. A l’imatge pagès de ses Feixes obrint
una comporta. Foto: NO-DO 1947 “Ibiza a ilha branca – la blanca Ibiza”.
Filmoteca Española.

L’aigua dolça que transportaven els canals era
regulada mitjançant comportes, de forma que
aquesta sempre estigués sobre el nivell de la mar i
en contacte permanent amb els extrems de les
fibles. Un canal paral·lel a la costa recollia tota
l’aigua i permetia tirar-la a la mar quan sobrava.
A través de les fibles, l’aigua circulava per tota la
feixa mantenint el subsòl sempre humit. D’aquesta
manera el nivell freàtic* dels conreus era constant
i la terra estava suficientment humida per al cultiu
ràpid d’hortalisses.
En alguns punts dels canals i en els extrems que
arribaven a la mar, hi havia uns petits dics amb una
comporta central practicable. Aquests dics
acomplien dos finalitats: elevar el nivell de l’aigua
per regar i evitar l’entrada d’aigua marina.
L’horta de la ciutat
Amb l’arribada dels catalans ses Feixes es
convertiren en l’horta de la ciutat i començaren a
perfilar-se en l’espai que avui coneixem.
La propietat estava molt repartida i les parcel·les
eren relativament petites. Es practicava una
agricultura a temps parcial i, normalment, no es
podia viure d’una feixa. Molt poques feixes eren
habitades i la majoria de propietaris i majorals
vivien a la ciutat. Cada dia recorrien la curta
distància que els separava de les seues feixes.
Una característica pròpia de la zona, que la
distingeix de la resta de l’illa, és que tenia un
sistema propi de parceria o mitger, ja que es
marcava el dia quinze d'abril com a data de sortida
i d'entrada dels majorals, en comptes del dia de
Sant Joan, com és tradicional a la resta de l’illa.
Cal tenir present la importància que tenia
mantenir sempre nets els canals, ja que per una
banda facilitaven la infiltració hídrica i feien que
l'aigua corregués al llarg de la xarxa hidràulica, i
per l'altra, els llots i fangs que es treien eren
utilitzats com adob.
La contínua aportació de sediment i el conreu
feien que les feixes tenguessin una altura superior
a la que tenen avui.
L’obligació de mantenir en bones condicions els
canals es reflectia en els documents de compra i
venda de les feixes.
Canal, camí, portal i casa de feixa, elements característics de ses
Feixes. Foto: NO-DO 1947 “Ibiza a ilha branca – la blanca Ibiza”.
Filmoteca Española.
Algunes de les feixes del prat de ses Monges mantenen certa activitat agrícola i ramadera. A les fotografies, pagesa amb cabres, al camí de
ses Feixes, i ovelles. Fotos: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
23

Parres i palmeres datileres eren habituals a ses Feixes.
A la fotografia, palmera al camí de ses Feixes. Foto:
Marià Marí.
Al costat de ses Feixes, està
la sènia de Can Murtera. Va
ser declarada Bé d’Interès
Cultural l’any 2000. Foto:
Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i
So de l’Ajuntament d’Eivissa
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
24
Agricultura i ramaderia
A ses Feixes es conreaven gran quantitats de productes,
especialment hortícoles. Alguns dels productes més destacats
són:
Hortícoles
Aquests productes ocupaven la part central de la feixa i la
major part d’extensió. Els moniatos i la pinya de col eren molt
abundants a ses Feixes. També es cultivaven melons, xíndries,
faves, alfals, remolatxa i, en menor quantitat, cebes i patates.
Per al consum familiar (ja no per vendre) s’hi cultivaven
tomateres, bledes, pebreres, dacsa, alls, lletugues. Segons
recull l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria també s’hi havia
conreat cotó.
Fruiters
Tot i no ser molt abundants, es situaven a les vores de cada
feixa, per no fer ombra a la resta de conreus i no molestar en
les pràctiques agrícoles.
Els codonyers i magraners eren els arbres més abundants.
Després, hi havia parres, alguna figuera i es podien trobar
pomeres, albercoquers, tarongers, llimoners, palmeres
datileres...
Ramaderia
A ses Feixes era comú tenir un corralet amb animals. Els
animals lliures haguessin estat incompatibles amb la producció
hortícola. També era habitual tenir una caseta per a les eines.
Els animals més abundants eren porcs i gallines, que menjaven
tota classe de vegetals en excedent i restes de menjar. També
hi havia conills. A les feixes més grosses hi podia haver alguna
cabra i alguna vaca.

PATRIMONI CULTURAL
Ses Feixes no tenen únicament un elevat valor com a
espai natural, suposen també un llegat històric de valor
incalculable.
Encara avui podem trobar molts dels elements propis
d’aquest singular sistema de reguiu. La solució que
trobaren els nostres avantpassats per tal d’aprofitar els
recursos de què disposaven mereix un reconeixement
especial per tal que no quedi en l’oblit.
Camins i portals de feixa
Els elements que configuren aquest espai i li donen el
seu valor encara són presents en bona part de ses
Feixes. Ens referim als canals i camins antics i als
singulars i característics portals de feixa.
Ses Feixes no presenten el mateix paisatge rural que es
dóna a la resta de l’illa, però sí conté alguns dels seus
elements bàsics com són l’espai de producció i els
camins.
Els camins, elements derivats de la vida de relació, eren
indispensables per a la vida social i elements importants
dins el paisatge rural de les Pitiüses. Alguns d’aquests
camins són :
Al prat de ses Monges
Camí de ses Feixes
Camí des metge Serra
Camí de can Teuet
Al prat de Vila
Carrera de Puig d’en Valls
Carrera de can Murtera
Carrera de ca na Glaudis
Camí de cas Ferró
El nom “camí” feia referència als vials per a l’ús de les
persones, per caminar, i la “carrera” als camins més
amples, habilitats per al pas dels carros.
Els portals de feixa són elements arquitectònics de gran
bellesa. En la senzillesa del disseny i en la seua
singularitat, els experts reconeixen els estils
arquitectònics més primitius de les Pitiüses.
Aquest element tan propi de ses Feixes va ser motiu
d’atenció per als visitants de l’illa.
L’estructura d’aquests portals és de pedra i argamassa,
amb un revestiment de calç. La llinda del portal és de
bigues de fusta, normalment de savina, i amb pedra de
marès damunt. La porta és de fusta, normalment també
de savina.
Ses Feixes conserva una paisatge característic que el
diferencia de la resta de paisatges eivissencs. A la imatge,
camí i portal al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
25

Al prat de ses Monges es conserven alguns del portals millor conservats.
Foto: Marià Marí.
També existeixen altres elements, de valor
històric i cultural, que ens permeten conèixer més
a fons ses Feixes, són els casos de la toponimia*
de la zona i l’estructura del sistema de parcelació
de les feixes, diferent al de la resta de l’illa.
Les feixes no tenien les característiques de les
finques rústiques, que es transmetien de pares a
fills d'acord amb la figura de l'hereu, sinó que
canviaven contínuament de propietari. Moltes
d’elles pertanyien a les famílies benestants de la
ciutat, que les partien, compraven i venien en
funció de les necessitats que poguessin tenir.
Aquesta era una característica pròpia de la zona.
Les feixes canviaven contínuament de nom en
funció de qui fos el seu propietari.
Així, en un territori com aquest, sense accidents
geogràfics destacats, on totes les feixes són
semblants i molt uniformes, es fa molt difícil que
els topònims tenguin un nom referit al relleu, a la
composició del terreny, a la flora, a la fauna, a les
activitats humanes... Per això, el nom que s'empra
sol ser el del propietari, més concretament el nom
de família amb el qual se'l coneix, com succeeix a
la resta de les Pitiüses: sa feixa d’en Miquel de sa
Torre Tombada, d’en Bigots, d’en Pep des Jai, d’en
Joan de ses Casasses, d’en Lluquí, d’en Malalt...
Així, ens trobam davant d'un cas de toponímia
menor o microtoponímia, ja que és un territori
petit, però amb moltes unitats a designar.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
26
“El efecto que produce al viajero que por
primera vez ve desde lejos el prado de las
Monjas, aquel sinnúmero de marcos formados
por jambas y dinteles de una blancura
sorprendente, plantados en medio del campo,
sin estar unidos á ninguna tapia ó cerca, ni
cerrados al parecer -pues á distancia no se
distinguen las verjas- por ninguna puerta, es el
de que tiene á la vista un anchuroso
cementerio cuyos monumentos pertenecen
todos al estilo egipcio; y cuando los contempla
de cerca, y comprende el objeto con que han
sido construidos, al punto le acude á la mente
la reflexion de que sí puede ser útil ponerle
puertas al campo.”
Costumbres de las Pithiusas
Víctor Navarro. Madrid 1901.
La importància de ses Feixes es veu també
reflectida, entre d’altres aspectes, pel fet que
sempre apareixen en la bibliografia sobre Eivissa.
Tots els visitants que passaren per l’illa i
escrigueren sobre ella (l’Arxiduc Lluís Salvador,
Josep M. Quadrado, Víctor Navarro...), dediquen
una part dels seus escrits a ses Feixes, també els
nostres escriptors més recents.
Els autors no es posen d’acord a l’hora de parlar
de l’origen, encara que molts mencionen que
aquestes terres s’aprofitaven des de ben antic.
Amb el que sí coincideixen és en la fertilitat dels
terrenys, en la seua frondosa vegetació, en la
varietat dels cultius, en el singular sistema de
reguiu, així com en els portals de feixa, element
destacat i símbol del paisatge de ses Feixes.

Vista d’Eivissa des del port. Arxiduc Lluís Salvador. Font: Las Antiguas
Pitiusas. “SA NOSTRA” Caja de Baleares, 1982.
“...Prosiguiendo hacia el Este entramos en una llanura
harto espaciosa contigua a las aguas del Puerto y que
encuentra su límite natural en una cadena de colinas
rojizas en cuyas cimas crecen algunos árboles y
arbustos aislados; cerca de aquél, donde drenan, esa
extensión queda inundada por aguas salobres que con
sus sucesivos estancamientos delimitan las distintas
propiedades y dan origen a las acequias que por lo
común discurren a uno y otro lado de un camino, al
que permiten acceso generalmente por medio de un
puentecillo, y al que dan un gran número de portales
blanqueados que sirven de entrada a sendas fincas.
Algún que otro propietario ha tratado de embellecer
las verjas de madera que cierran el paso
enmarcándolo entre pequeñas cornisas. Es curiosísimo
el aspecto que confiere al paisaje tan sinnúmero de
puertas, particularmente debido al contraste del
blanco de las piedras con el jugoso verde de las
plantas. Asombra y maravilla en verdad la feracidad
de esas huertas donde la vida se ofrece exuberante ya
en las frondosas higueras que vencen sus ramas
cargadas de frutos sobre las mansas aguas de la
ciénaga, ya en la multitudinaria presencia de
innumerables ejemplares de “Melanopsis dufourei”
que a trechos tiñen el fondo de aquélla del color negro
más puro y brillante.
Un arabesco de almendros da sombra a las
plantaciones de algodón cuajadas de flores blancas y a
los vecinos campos de maíz. Entretanto, las vides tejen
sus enredos de intenso verdor, que extienden entre los
árboles y encaraman hasta lo más alto de sus copas.
El esbelto tronco de la palma datilera deja de pronto
una referencia altiva y dominante.
Separada de los campos vecinos por una acequia, una
vía bastante ancha, a la que desembocan los
diferentes caminos por sendos puentecillos, separa la
huerta de las aguas del puerto. Se trata del inicio de la
carretera de santa Eulalia...”.
Las Antiguas Pitiusas
Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. 1869.
“Arran de la ciutat comencen els horts. Volten el port,
s’estenen illa endins. Fèrtil pla de Vila, treballat, polit.
Sènies, molins, motors. I també, a la zona més
pròxima a la població, les sèquies d’aigua tranquil·la,
que s’entrecreuen entorn de les productives “feixes”.
Aquestos hortets, amb blancs portals, es reguen,
doncs, amb l’aigua de les sèquies, que s’infiltra sota els
conreus. Antiquíssim procediment, petit i intricat món
de senderes, sèquies i feixes, del qual s’aixeca alguna
palmera per saludar la ciutat i les naus del seu port.
Enllà d’aquestes feixes tan especials continuen les
altres feixes, el pla d’hortalisses i de fruites, horts més
grans, ja amb la seua casa, amb corrals de porcs i
pacífiques vaques.”
Llibre d’Eivissa
Marià Villangómez i Llobet. 1957.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
27

Prat de Vila. Foto: Neus Prats
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
28

MEDI NATURAL
LES ZONES HUMIDES
Ses Feixes, per la seua condició de zona humida
sensible, la seua importància ecològica i els seus
valors culturals, apareixen recollides dins diferents
catàlegs, plans, lleis i informes. No existeix una
figura única a què puguem apel·lar.
Valors de les zones humides
Les zones humides ens proporcionen multitud de
beneficis: abastament d’aigua, pesca, agricultura,
producció de fusta, recursos energètics (turba i
material vegetal), recursos de vida silvestre,
transports i possibilitats recreatives i de turisme.
A més, les zones humides formen part del
patrimoni cultural de la humanitat, estan
relacionades amb creences religioses,
constitueixen una font de inspiració estètica,
serveixen de refugi de moltes espècies i formen
part d’importants tradicions locals. Aquestes
funcions, valors i propietats només es podran
mantenir si es permet que els processos ecològics
de les zones humides segueixen funcionant.
Les zones humides són espais on l’aigua és el
factor principal. En aquests espais, l’aigua regula el
medi i la flora i la fauna relacionades amb ell. Les
zones humides es donen en llocs on la capa
freàtica es troba en la superfície de la terra o prop
d’ella, també on la terra està coberta d’aigua poc
fonda.
Malauradament, malgrat els progressos
aconseguits en els darrers anys en matèria de
protecció, conservació i estudis, les zones humides
segueixen sent un dels ecosistemes més amenaçats
del planeta. Aquestes amenaces es centren
sobretot en la continuada dessecació, conversió i
contaminació d’aquestes zones, així com en
l’explotació excessiva dels seus recursos. A Eivissa,
la pressió humana amenaça la continuïtat de les
úniques zones humides existents, especialment la
de ses Feixes.
Vista aèria parcial del prat de ses Monges on es pot veure a la perfecció l’aiguamoll, el sistema de canals i les
feixes. Foto: Xavier Durán.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
29

Per què conservar-les?
Les zones humides figuren entre els ecosistemes
més productius de la Terra. Són importants nuclis
de diversitat biològica, ja que aporten l’aigua i la
productivitat primària de què moltes espècies
vegetals i animals depenen.
Concentren grans quantitats d’aus, mamífers,
rèptils, amfibis, peixos i invertebrats. De les
20.000 espècies de peixos que hi ha al món, més
del 40% viu en aigües dolces. Les zones humides
també són importants reserves de material genètic
vegetal. L’arròs, per exemple, una planta comuna
d’aquestes zones, és l’aliment bàsic de més de la
meitat de la població mundial.
Les interaccions dels components biològics, físics i
químics a una zona humida desenvolupen multitud
de funcions, entre d’altres:
Regulació dels aqüífers.
Emmagatzematge d’aigua.
Protecció contra avingudes i reducció del
risc d’inundacions.
Estabilització del litoral i control de l’erosió.
Purificació de les aigües mitjançant la
retenció de nutrients, sediments i
contaminants.
Regulació de les condicions climàtiques
locals, sobretot la pluja i la temperatura.
Tot i tractar-se d’un dels ecosistemes més
amenaçats del planeta, les tasques que s’estan
portant a terme per a la protecció d’aquests
ecosistemes parlen d’un "ús sostenible" d’aquests
espais. El defineixen com:
"L’ús d’una zona humida pels éssers humans de
manera que produeixi el major benefici continu
per les generacions presents, mantenint al
mateix temps el seu potencial per satisfer les
necessitats i aspiracions de les generacions
futures".
La principal eina per la protecció d’aquests
ecosistemes és La Convenció sobre les Zones
Humides, un tractat intergovernamental aprovat el
2 de febrer de 1971 en la ciutat iraniana de
Ramsar, situada en la costa meridional del Mar
Caspi. Aquest tractat es coneix per la "Convenció
de Ramsar". Ramsar és el primer dels moderns
tractats mundials sobre conservació i ús racional
dels recursos naturals, i la UNESCO és la seua
dipositària.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
30
La Convenció va entrar en vigor l’any 1975, i a
principis del 2000 comptava amb 118 països
adscrits. Més de 1.000 zones humides, amb una
superfície d’uns 73 milions de hectàrees, han set
incloses en la Llista de Zones Humides
d’Importància Internacional, entre elles ses Salines
d’Eivissa i Formentera, incloses des de l’any 1993.
L’Estat Espanyol segueix treballant entorn al seu
compromís com a Part Contractant de la
Convenció, i treballa en l’elaboració d’un Inventari
Nacional de Zones Humides. En la VIII Reunió de
la Conferència, celebrada l’any 2002 a València, es
recullen les diferents actuacions que s’han
realitzat, o s’estan realitzant, a diferents zones
humides de l’Estat, incloent el projecte de
restauració de ses Feixes.
La prioritat inicial d’aquest tractat es centrava en
la conservació i l’ús racional de les zones humides
per proporcionar hàbitats a les aus aquàtiques.
Posteriorment, la Convenció va ampliar els seus
objectius per poder arribar a tots els aspectes de
la conservació i l’ús racional de les zones humides,
reconeixent la importància d’aquests ecosistemes
per a la conservació de la diversitat biològica i el
benestar de les poblacions humanes.

Descripció ambiental de ses Feixes
Vegetació
Ses Feixes és una àrea molt complexa, amb
gran variació de factors ambientals. Allí
trobam zones d’aiguamoll permanent i altres
amb període d’estiatge, alts nivells de salinitat,
influències de la mar, de l’activitat humana...
Aquesta gran variabilitat provoca el
desenvolupament de diferents formacions o
comunitats vegetals escassament
representades a la resta de les Pitiüses.
A continuació definim algunes d’elles:
1. Comunitats palustres
Pertanyen a la classe Phragmito-
Magnocarietea. En general, es tracta de
comunitats de canyís (Phragmites australis)
molt desenvolupat al prat de Vila, i al nordest
del prat de ses Monges on ocupa la
major part dels canals. També la trobam a
la part emergida d’algunes feixes, si bé és
menys freqüent.
Són comunitats gairebé monoespecífiques,
però hi podem trobar altres espècies com
la mansega (Cladium mariscus), el Galium
palustre (sense nom comú), la dolceta
(Samolus valerandi)...
Fa un temps era freqüent trobar-hi
formacions dominades per la bova (Typha
angustifolia), però l’increment de la salinitat
ha provocat que, actualment, s’hi trobi de
manera puntual, sense arribar a
desenvolupar formacions.
Les formacions de canyís de la zona
pertanyen a dos comunitats vegetals
diferenciades. La primera, anomenada
Typho-Schoenoplectum glauci, és comuna
en sèquies i llocs inundats on trobam
també bova, canyís, plantatge d’aigua
(Alisma plantago-aquatica), dolceta i jonc
marí (Scirpus maritimus). L’altre comunitat
és l’anomenada Soncho-Cladietum
maritimi, present a zones menys inundades.
A aquesta última podem trobar, a més del
canyís, la mansega i la cua de cavall
(Equisetum ramosissimum).
La salinització amenaça la productivitat agrícola i, també, a espècies que
eren característiques de ses Feixes. A la fotografia, la bova, actualment
amb una presencia quasi testimonial. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
31

A les terres humides i impregnades de sal trobam la presencia
d’unes plantes molt ben adaptades a aquests tipus d’ambients, les
salicornies. Foto: Marià Marí.
2. Comunitats de saladars
Aquestes comunitats suposen, junt amb les de
canyís, les dominants a ses Feixes, amb gran
importància al Prat de ses Monges.
Corresponen a diferents comunitats vegetals de
les classes Salicornietea (salicorniars) i Juncetea
maritimi (prats de joncs).
És important l’absència de comunitats de
saladines (Limonium sp.) corrents a altres
espais de les Pitiüses i de gran interès científic.
Hi trobam salicorniars importants de la
comunitat Salicornietum fruticosae, en
formacions denses en sòls enfangats, amb
diferents estats de conservació. Les espècies
dominants són les salicornies o solseres
(Sarcocornia fruticosa), però també trobam la
salsona (Inula crithmoides), el jonc marí i la
verdolaga marina (Halimione portulacoides).
Totes aquestes espècies són crasses i acumulen
aigua als seus teixits.
Els prats de joncs o jonqueres es troben
principalment a l’interior, a àrees no inundades
permanentment i sòls moderadament salins.
Alternen amb les formacions palustres que
ocupen els canals. Aquestes formacions estan
dominades per dos espècies de joncs, el Juncus
maritimus i el Juncus acutus. Aquestes espècies
van associades amb altres com els falsos joncs
(Sonchus maritimus) o la cervina (Plantago
coronopus) entre d’altres.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
32
3. Comunitats freatòfiles d’aigües dolces
Són formacions de vegetació herbàcia que es
desenvolupa a terrenys on el nivell freàtic està
molt prop de la superfície. Aquesta situació és
molt poc freqüent a Eivissa, pel que fa que
aquestes formacions estiguin escassament
representades i tenguin un elevat interès.
Actualment, degut a la progressiva salinització
de la zona i a l’abandonament de l’activitat
agrícola, aquestes formacions ocupen un àrea
molt reduïda.
Les espècies més característiques són el fenàs
de marge (Brachypodium phoenicoides), la
rotgeta (Rubia peregrina), la cua de cavall, l’api
bord (Apium graveolens) o el trèvol maduixer
(Trifolium fragiferum) entre d’altres.
La canya, especialment present al prat de Vila i a les zones menys
salinitzades del prat de ses Monges. A la imatge el prat de ses
Monges. Foto: Marià Marí.

4. Comunitats aquàtiques
A l’interior dels canals trobam comunitats que
viuen dins l’aigua de manera permanent. Les
podem diferenciar en comunitats d’aigües
dolces i d’aigües salines.
Les comunitats d’aigües dolces estan sent
desplaçades per la progressiva salinització de
ses Feixes i per la competència que suposen les
comunitats palustres. De fet, la comunitat
Potamogetum-colorati, herbes subaquàtiques
d’aigua dolça, ha desaparegut. També la Lemnoazolletum,
formada per plantes que suren en
aigües dolces estancades com la llentia d’aigua
(Lemna sp.)
Encara es poden trobar espècies subaquàtiques
d’aigües salabroses de la comunitat Ruppionmaritimae,
especialment en les sèquies
properes a la platja de Talamanca.
5. Comunitats dunars
A la platja de Talamanca existeixen restes de la
vegetació dunar que, fins no fa molt de temps,
es podia trobar de forma molt més extensa. Es
tracta, fonamentalment, d’estadis degradats de
comunitats de l’associació Salsolo Kali-
Cakiletum maritimae, i formen, tan sols, una
petita línia molt estreta i degradada.
Distribuïdes en petites taques de vegetació
trobam representants d’aquesta associació com
la barrella o espinadella (Salsola kali), la
ravenissa de mar (Cakile maritima) o Elymus
farctus, sense nom comú conegut.
L’agró, present a ses Feixes
durant l’hivern i les époques de
migració. A l’imatge, exemplar
al costat d’un dels canals
d’evacuació al prat de ses
Monges. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
33

Fauna
La gran variabilitat d’ambients té també una forta
influència en la fauna. A més, l’existència de
formacions poc representades a les Pitiüses, com
les de canyís, i la biodiversitat que acompanya a les
zones humides, permet l’existència d’una
comunitat faunística molt important.
El grup amb major representació és el de les aus,
però també trobam espècies importants d’altres
grups taxonòmics, si bé, en la majoria dels casos,
no existeixen estudis recents.
Invertebrats
Els invertebrats aquàtics varen ser estudiats i
inventariats per Margalef als anys 50, però les
condicions de la zona han canviat molt i es fa
necessari una actualització de les dades. En aquest
sentit, el GEN-GOB Eivissa, amb el suport de la
Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears, està
treballant en la detecció i classificació de diferents
grups faunístics.
S’han localitzat 19 espècies diferents d’aràcnids i 4
d’isòpodes, uns petits crustacis de morfologia molt
diferent.
També s’han recollit dades sobre la situació de les
formigues. La seua classificació és molt complexa
ja que és un grup molt nombrós i heterogeni. El
que sí s’ha pogut confirmar és la presència de 4
espècies diferents, corresponents a les famílies
Dolichoderinae i Myrmicinae, entre les quals
trobam la formiga argentina (Linepithema humile).
Aquesta formiga s’ha convertit en una autèntica
amenaça, ja que arriba a desplaçar les espècies
locals o, fins i tot, a extingir-les.
Durant l’estudi dels coleòpters s’ha pogut
constatar l’escassa presència d’individus, tant en
nombre com en espècies, degut, possiblement, a la
salinització de la zona. Així i tot, s’han localitzat 31
espècies diferents, entre les quals trobam 5
espècies endèmiques*.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
34
Les orenelles visiten anualment ses Feixes. Aprofiten antigues
estructures, com ara el sostre d’una casa abandonada, per nidificar.
Foto: Marià Marí.
Un altre dels grups estudiats ha set el dels
mol·luscs aquàtics d’aigua dolça, on s’han localitzat
3 espècies diferents. Una d’elles, Planorbis
planorbis (petit caragol aplanat) té a ses Feixes del
pla de Vila l’única població coneguda de les
Pitiüses.
També s’ha realitzat una petita aproximació al
grup dels lepidòpters, concretament dels
heteròcers (papallones nocturnes). En aquest grup
s’han pogut localitzar fins a 56 espècies diferents,
de les quals 16 no havien estat mai citades a
Eivissa.
Totes aquestes dades seran recollides,
pròximament, en una publicació sobre ses Feixes.
Planorbis, caragolet que viu a les aigües dolces del prat de Vila. Es
tracta de la única població de l’espècia que viu a les Pitiüses. Foto:
Neus Prats.

Vertebrats
Aus
Cal remarcar la presència d’aus aquàtiques,
especialment ràl·lids* i ocells de canyar que
troben, a ses Feixes, l’hàbitat més representatiu de
les Pitiüses. Així mateix, un elevat nombre
d’espècies utilitzen la zona per nidificar.
Sovint s’aprecia a la zona la presència accidental
d’aus, algunes tan importants com l’àguila
peixatera (Pandion haliaetus), extingida com a
reproductora a les Pitiüses.
Però quan ses Feixes deixen major constància del
seu elevat valor ecològic és durant l’època de
migració, com així ho demostren les 36 espècies
que regularment fan servir la zona com a lloc de
pas i descans.
Tot i el procés de degradació que pateix, la
diversitat específica a ses Feixes és molt gran, amb
un total de 146 espècies citades (Martínez, O;
Palerm, J.C; 2005), si bé, generalment, les seues
poblacions compten amb un reduït nombre
d’individus.
La característica silueta de l’agró blanc. A la fotografia, entre
salicòrnies al prat de ses Monges. Foto: Fanny Tur.
Aquestes espècies es poden agrupar dins de sis
categories:
Nidificants (estivals i residents). Un
exemple d’aquest grup és el riscló (Rallus
aquaticus).
Sedentàries no nidificants, com el corb
marí (Phalacrocorax aristotelis).
Estivals no nidificants, com el falcó marí
(Falco eleonorae).
Hivernants, com l’agró (Ardea cinerea).
Migrants. Entre ells podem trobar l’agró
roig (Ardea purpurea).
Altres, com la cigonya (Cicconia cicconia)
o el gavilà (Accipiter nisus).
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
35

La ratapinyada petita és la més abundant a ses Feixes. Foto: David
Garcia.
El ratgrill o musaranya, és un insectívor molt abundant al prat de
ses Monges que es confon fácilment amb un ratolinet. És pressa
apreciada per depredadors con l’olibassa. Foto: TV Research.
El calàpet, fa uns anys present a ses Feixes està actualment gairebé
desparegut de la nostra illa. Ses Feixes podrien ser un indret idoni
per a la seua reintroducció. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
36
Mamífers
Entre els mamífers, un grup important, i bastant
desconegut, és el de les ratapinyades, de les quals
està confirmada la presència de 7 espècies a Eivissa
(Trujillo, D; García, D; Quetglas, J. 2005). Són les
següents:
Ratapinyada de ferradura petita
(Rhinolophus hipposideros).
Ratapinyada petita (Pipistrellus pipistrellus).
Ratapinyada de vores clares (Pipistrellus
kuhlii).
Ratapinyada petita de muntanya (Hypsugo
savii).
Ratapinyada de Natterer (Myotis nattereri).
Ratapinyada orelluda (Plecotus austriacus).
Ratapinyada de cua llarga (Tadarida
teniotis).
Dins l’àmbit de ses Feixes s’ha constatat la
presència de tres d’aquestes espècies: la
ratapinyada petita, la més abundant, la ratapinyada
de vores clares i la ratapinyada de cua llarga.
Les dos primeres, mostren una forta vinculació
amb ses Feixes, utilitzant-les, especialment, com
àrea d’alimentació i refugi. L’altra les utilitza,
bàsicament, per alimentar-se.
Altrament trobam a ses Feixes mamífers no
voladors, l’eriçó, rates i ratolins i, també, el ratgrill
(Crocidura russula ibicensis), subespècie endèmica
de les Pitiüses i molt abundant a la zona.
Rèptils i amfibis
Entre els rèptils trobam el dragó (Tarentola
mauritanica) i la sargantana (Podarcis pityusensis).
La granota (Rana perezi) és present als canals on
fins fa poc era comú el calàpet (Bufo viridis),
extingit a ses Feixes i pràcticament desaparegut de
l’illa.

La platja
Al prat de ses Monges, la zona intermèdia entre
les feixes i la mar esta constituïda per la platja i el
seu sistema dunar, actualment molt deteriorat.
Els sistemes dunars, en el seu estadi més
desenvolupat, es consoliden fins a donar els
boscos litorals. A Eivissa podem trobar exemples
d’aquests sistemes a les platges de Migjorn i es
Cavallet, al Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i
Formentera.
A la platja de Talamanca, en canvi, aquesta darrera
franja de bosc litoral apareix substituïda per
l’aiguamoll.
La platja és un sistema format per tres parts: la
submergida, l’emergida i el sistema dunar. Així, la
platja comença a crear-se a partir d’uns 40 metres
baix la mar i arriba fins al final del sistema dunar.
Esquema de la platja de Talamanca. Dibuix: Roig-Francolí.
La platja submergida: el naixement de la platja,
la vertadera fàbrica d’arena, té el seu origen en el
fons marí, especialment a les praderies de
posidònia.
La platja emergida: és la zona de transició i
interacció entre la mar i la terra. Perquè es creï
una platja és necessari que la disposició del
terreny permeti que els corrents i les onades
dipositin el sediments.
El sistema dunar: per formar una duna és
necessària la presència de plantes especialitzades
que, amb les seues arrels, fixin l’arena. A partir
d’unes primeres dunes mòbils se’n desenvolupen
d’altres estabilitzades, creant així el sistema dunar.
Aquest sistema funciona com a dipòsit d’arena,
permetent equilibrar les pèrdues de sediment
quan hi ha un fort temporal.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
37

Formació de la platja
En la formació de les platges, les praderies de
posidònia, situades sobre els esculls, filtren els
sediments transportats per l’onatge, atrapant els
més gruixats i deixant arribar els més fins a la
platja.
La posidònia, també contribueix a la formació de
l’arena amb les restes dels organismes que hi viuen
damunt, que s’erosionen i constitueixen l’arena
denominada biògena. Un 75% de l’arena de les
platges de Balears són fragments i closques
microscòpiques d’espècies vinculades a les
praderies de posidònia.
L’escull és una perfecta obra d’enginyeria que
reacciona amb elasticitat a l’impacte de les ones.
Aquestes, en travessar l’entramat de rizomes es
desintegren i perden la seua força.
Les restes de fulles i fibra dels rizomes de
posidònia, esmicolats per l’onatge, també ajuden a
disminuir l’erosió de les platges, ja que fan molt
densa l’aigua en el mateix rompent i resten energia
a les ones.
Fulles mortes de posidònia protegeixen la platja dels temporals. A la fotografia, aspecte de la platja de Talamanca durant els
mesos de tardor i d’hivern. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
38
L’afluència d’aquestes restes sobre la platja també
contribueix a la seua conservació. Efectivament,
les fulles mortes de la posidònia són expulsades
per l’onatge i s’hi acumulen damunt formant un dic
que pot arribar fins als 2 m d’alçada. L’arena queda
atrapada sota aquest dic de fulles mortes,
assegurant-la i evitant la seua dispersió a causa de
l’onatge i el vent.
Aquesta afluència de fulles és clau per assegurar la
platja. Entre temporal i temporal, les fulles que
arriben queden davall dels nous aportaments
d’arena. Així, la platja queda formada per capes
alternatives d’arena i fulles, amb una estructura
més sòlida que una simple platja d’arena.
L’existència de grans praderies de posidònia a la
badia original d’Eivissa és un dels elements decisius
en la formació de ses Feixes.

Formació del sistema dunar
A les platges i dunes trobam una vegetació
adaptada a unes condicions de vida molt dures,
provocades per la proximitat a la mar. Al vent i la
salinitat s’hi han d’afegir les dificultats de viure
damunt l’arena (substrat mòbil i amb poca
capacitat de retenir l’aigua). Aquesta situació fa
que es desenvolupin, majoritàriament, espècies
amb rizomes*.
En condicions naturals, l’estabilitat del substrat,
depenent del vent, condiciona totalment la
disposició de la vegetació. Hi ha poques espècies
que poden instal·lar-se sobre l’arena nua.
Aquestes, són les espècies anomenades pioneres o
colonitzadores. Una vegada instal·lades, provoquen
petits canvis en les condicions del medi, reduint
l’efecte del vent i estabilitzant l’arena. Gràcies a
aquesta primera barrera protectora, altres
espècies podran instal·lar-se en un medi una mica
més estable. Entre les espècies colonitzadores
trobam l’escard de platja (Eryngium maritimus), el
molinet (Silene cambessedessi) important
endemisme...
Protegides per aquesta primera línia d’espècies
colonitzadores, apareixen les espècies que
estabilitzen i protegeixen les primeres dunes. Són
les dunes vives, no fixades. Colonitzant les crestes
d’aquestes dunes hi trobam, entre d’altres, el
borró (Ammophila arenaria), molt característic.
Darrera la primera línia dunar es situen les dunes
semifixades, amb una comunitat vegetal molt
senzilla dominada per dues espècies: Crucianella
maritima i Lotus cytisoides.
En una quarta franja de vegetació, creant les dunes
fixes, es situen els savinars i altres plantes
associades als pinars, que conformen els boscos
litorals.
Totes les franges de vegetació que formen un
sistema dunar, s’inicien a partir de l’existència
d’una platja. L’origen d’aquesta, al Mediterrani, ve
determinat en gran part per la vegetació, en
aquest cas submarina: les praderies de posidònia.
Carreteres, ports esportius i l’intens creixement urbanístic de Vila
han posat els límits físics al prat de Vila. Foto: Xavier Durán.
La Posidonia oceanica és una planta herbàcia
submarina, endèmica del Mediterrani i amb
múltiples funcions dins l’ecosistema marí. Una
d’aquestes funcions és la de formar i protegir les
platges. Aquesta planta estructura el seu
creixement amb una sèrie de rizomes de
creixement horitzontal i vertical que formen una
xarxa, enterrada en la seua major part.
El creixement vertical de les praderies de
posidònia (les plantes creixen les unes damunt les
altres) permet la creació d’estructures
anomenades esculls barrera.
La platja de Talamanca presenta un dels esculls
barrera més importants i millor conservats de les
Balears. Tot i així, comença a patir certa
degradació.
L’escull barrera, situat a 40-50 m de la platja, és el
resultat de segles de creixement (aproximadament
un metre per segle), arribant en alguns llocs als 3
metres d’altura. Està disposat de forma paral·lela a
la platja i en alguns punts aconsegueix els 30 m
d’amplària.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
39

El jonc, una de les espècies presents a l’aiguamoll de ses Feixes. Foto: Marià Marí
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
40

SES FEIXES AVUI
Actualment ses Feixes es troben, majoritàriament,
ocupades per grans extensions de canyars,
solseres i altres tipus de vegetació que s’hi han
desenvolupat gràcies a l’abandonament de
l’activitat agrícola. Abandonament que, tant aquí
com a la resta de l’illa, vendrà provocat pel canvi
de model socioeconòmic que va tenir lloc a partir
de la segona meitat del segle XX. A més a més, el
creixement urbanístic descontrolat que patiran ses
Feixes, a partir d’aquest moment, provocarà
l’alteració del sistema hidrològic i la progressiva
salinització de les aigües dels canals i de la pròpia
terra de les feixes.
Avui, degut a l’escassesa de sòls urbans al municipi
d’Eivissa, el problema s’agreuja i ses Feixes
pateixen una fortíssima pressió urbanística que
amenaça la seua integritat. A més, a la zona
trobam una amplia problemàtica, no només
ambiental o ecològica, també paisatgística,
socioeconòmica i cultural que queda reflectida en
multitud d’aspectes. Allí hi trobam elements
patrimonials deteriorats, abocaments de tot tipus
de residus i d’aigües fecals, dessecació de canals,
salinització continuada dels sòls, deteriorament
paisatgístic generalitzat... A més, l’abandonament
de les activitats agrícoles ha afavorit la presència
d’habitatges abandonats i, paral·lelament, l’aparició
de punts marginals, barraquisme...
El canyar és un hàbitat ideal
per a les aus aquàtiques. Pot
arribar a constituir
autèntiques selves
impenetrables. Bona part de
ses feixes del prat de Vila es
troben cobertes per canyes.
Foto: Xavier Durán.
Tot i així, molts dels elements que es troben a ses
Feixes poden ser recuperats (l’estructura dels
canals, els camins, els portals...) i l’habilitació i
recuperació de l’espai és possible i necessària, fins
i tot, i a poc a poc, la recuperació parcial de la
seua estructura agrària tradicional.
El futur de ses Feixes dependrà de la nostra
capacitat per mantenir aquest important llegat
històric i natural, vinculat a la declaració d’Eivissa
com a Patrimoni de la Humanitat, i declarat, en
part, Bé d’Interés Cultural (BIC) pel Consell
d’Eivissa i Formentera l’any 2003.
L’alternativa a la situació de degradació que pateix
la zona, pot venir de la mà de la integració
d’aquest espai dins un itinerari natural, educatiu,
cultural i turístic controlat, que combini la
recuperació de part de les seues infrastructures
tradicionals amb un determinat aprofitament
agrícola i ramader.
La complexitat de ses Feixes, on es combinen
importants valors etnològics, culturals, històrics,
paisatgístics i naturals, obliga a actuar en diferents
fronts, i a dissenyar un Pla de gestió i recuperació
especial amb mesures específiques per a cada
sector, el prat de Vila i el prat de ses Monges.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
41

Investigació
La singularitat i bellesa dels portals de feixa és indiscutible. A la fotografia,
magnífic exemplar de portal al prat de Vila. Foto: Marià.Marí.
La recerca i la investigació científica a les Pitiüses
ha estat sempre condicionada per la falta de
centres científics propers. Per això, el
coneixement de molts d’aspectes de les nostres
illes (històrics, arqueològics, geològics, biològics...)
ha set escàs.
Tot i així, el fet insular va fer que diferents
especialistes realitzassin expedicions científiques a
finals del segle XIX i durant la primera meitat del
segle XX. En aquests primers estudis, però,
trobam poques referències sobre ses Feixes.
És ja durant la segona meitat del segle XX, quan
comencen a aparèixer estudis de diferents àmbits
(històrics, geològics, botànics...) sobre la zona.
Les papallones nocturnes són menys vistoses que les diürnes però tenen una
major diversitat específica. A la fotografia, Catharhoe basochesiata, catalogada
durant l’hivern de 2005 al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
42
Des del GEN-GOB Eivissa s’han fet també
aportacions al coneixement de ses Feixes,
sobretot amb estudis sobre l’avifauna. Actualment,
i degut al buit existent sobre determinats grups
faunístics, el GEN-GOB Eivissa està portant a
terme estudis sobre els invertebrats aquàtics, les
papallones, els escarabats, les formigues i els
caragols, així com de l’estat actual de la vegetació.
La degradació de ses Feixes, l’alteració de les
variables que afecten el seu ecosistema són un fet
evident. Conèixer la seua situació actual és
essencial per establir el grau d’alteració de l’espai i
prendre les mesures necessàries per a la
recuperació d’aquest aiguamoll únic a les Pitiüses.

GLOSSARI
Aiguamoll: indret pantanós.
Al·luvió: inundació, dipòsit de terra i pedres
que sedimenta l’aigua corrent.
Antròpic: relatiu o pertanyent a l’home o a la
seua acció.
Aqüífer: formació geològica en la qual
s’emmagatzema i circula aigua subterrània
aprofitant la porositat de la roca i la pressió
present.
Biogen: que origina o pot originar la vida.
Capil·laritat: cadascun dels fenòmens
consistents a deixar de ser horitzontal la
superfície lliure d’un líquid en contacte amb una
paret sòlida i l’ascens d’un líquid en un tub
capil·lar.
Drenatge: acció de drenar. Treure l’excés
d’aigua o d’humitat d’un terreny.
Endèmic: espècie que viu exclusivament en una
àrea geogràfica determinada.
Freàtic: relatiu o pertanyent a les aigües
subterrànies.
Gasteròpodes / gastròpodes: mol·lusc amb el
cos dividit en tres regions: el cap, la massa
visceral, sovint recoberta d’una closca, i el peu,
òrgan musculós que ocupa una posició ventral.
Geomorfologia: part de la geologia que s’ocupa
de l’estudi de les formes de la superfície
terrestre i de les forces que les originen.
Hidrològic: relatiu a la Hidrologia. Part de les
Ciències Naturals que tracta les aigües.
Litoral: franja de trànsit i interacció que es
troba entre el domini submarí dels oceans i
mars i el domini continental de les terres
emergides en el globus.
Radicular: relatiu o pertanyent a les arrels.
Ràl·lids: família d’ocells de l’ordre dels
gruïformes, que tenen el dit posterior molt
curt, el coll i la cua curts, els tarsos alts, el bec
estret i curt. Són d’aspecte compacte i no
sociables.
Rizoma: tronc horitzontal subterrani, que per
una part treu tanys i per l’altra arrels.
Sedimentació: acció de sedimentar o
sedimentar-se. Dipositar-se les matèries en
suspensió d’un líquid, formant un sediment.
Toponímia: conjunt dels noms de lloc d’un país
o regió.
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
43

Ahir abundant, l’aigua és avui una necessitat al pla de Vila. Foto: Quilis. Font: Arxiu d’Imatge i So de
l’Ajuntament d’Eivissa
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
44

BIBLIOGRAFIA
Albertí, S. Diccionari de la Llengua Catalana. Ed.
Albertí. Barcelona, 1989.
Assistència tècnica per a la redacció del Pla
Especial de ses Feixes. Duna
Baleares, S.L. Consell d’Eivissa i Formentera.
Eivissa, 2002.
Benito, N.; Costa, B.; Marí, V. Abans de les
Feixes: el Pla de Vila a l’Antiguitat. Inclòs al
treball de la Fundació “SA NOSTRA” Caixa de
Balears i el GEN-GOB Eivissa sobre ses Feixes.
Document inèdit. Eivissa, 2005.
Canyelles, X. Insectes de les Illes Balears.
Manuals d’introducció a la naturalesa. Ed. Moll.
Mallorca, 2003.
Cirer Costa, F. Toponímia del Prat de ses
Monges. Inclòs al treball de la Fundació “SA
NOSTRA” Caixa de Balears i el GEN-GOB
Eivissa sobre ses Feixes. Document inèdit.
Eivissa, 2005.
Costa Ramon, A. La ciutat i badia d’Eivissa. Ed.
Mediterrània. Eivissa, 1996.
Duñó, J. El paisatge de ses Feixes. Inclòs al
treball de la Fundació “SA NOSTRA” Caixa de
Balears i el GEN-GOB Eivissa sobre ses Feixes.
Document inèdit. Eivissa, 2005.
Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Consell
Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa (en
publicació des de 1995).
GEN-GOB Eivissa. Revista “Baladre” núm. 8.
Eivissa, 1998.
GEN-GOB Eivissa. El Parc Natural de ses
Salines d’Eivissa i Formentera. El tresor ecològic
de les Pitiüses. Eivissa, 2003.
GEN-GOB Eivissa – Fundació “SA NOSTRA”
Caixa de Balears. Estatus, distribució i mesures
de conservació dels quiròpters a l’illa d’Eivissa.
Eivissa, 2004.
GEN-GOB Eivissa. Ses Feixes, exemple de
patrimoni integral. Evolució històrica. Eivissa,
2005.
GEN-GOB Eivissa. Estudi sobre ses Feixes per
desenvolupar un pla de mesures de conservació
i millora. Eivissa, 1999.
González Villaescusa, R; Kirchner, H. La
construcció d’un espai agrari drenat andalusí al
hawz de la Madina de Yabisa. Anàlisi
morfològica, documental i arqueològica del pla
de Vila. (capítol V de “El curs de les aigües.
Treballs sobre els pagesos de Yabisa).
Posidònia. Quadern de debat ambiental.
Número 1. Litoral. GOB (Grup Balear
d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa).
Menorca, 2000.
Quaderns de pesca 5. La posidònia: l’alga que
no ho és. Conselleria d’Agricultura i Pesca,
Direcció General de Pesca i Fundació “SA
NOSTRA” Caixa de Balears. Mallorca, 2000.
San Félix, M. Les praderies de posidònia a les
illes d’Eivissa i Formentera. La selva submergida.
Ajuntament d’Eivissa. Eivissa, 1999.
San Félix, M. Quaderns de Natura de les
Balears. La Posidònia, el bosc submergit.
Conselleria de Medi Ambient del Govern de les
Illes Balears i la Fundació “SA NOSTRA” Caixa
de Balears. Mallorca, 2000.
Schulz, H; Maass-Lindemann, G. Prospecciones
Geo-arqueológicas en las costas de Ibiza.
Conselleria d’Educació, Cultura i Esports.
Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i
Formentera. Eivissa, 1997.
Villangómez i Llobet, M. D’adés i d’ahir. Institut
d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1988.
Conveni Ramsar. (www.ramsar.org)
Herbari virtual. Universitat de les Illes Balears.
(www.herbarivirtual.uib.es)
Grup Enciclopèdia Catalana. (www.grec.net)
SES FEIXES – Un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat
45