Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. - Aldea Global

- 111 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 27)
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu.
A la present unitat comprovareu les distintes maneres del discurs narratiu. La
narració com a forma de discurs que realitza un narrador i que representa accions i
esdeveniments al llarg del temps, on es conten les accions dels personatges, és a
dir allò que fan. La descripció que consisteix en parar l’acció i explicar com són els
personatges, les coses, les sensacions, els llocs etc. La descripció és el discurs que
representa espais, personatges o objectes, etc. sense avançar el temps de la
història, és com si fossen fotos i el temps no passés. I finalment el diàleg quan els
personatges parlen amb ells i es comuniquen idees, sentiments, etc. Totes tres
maneres diferents del discurs tenen les seues característiques que anireu descobrint
en la unitat. Com sempre la darrera sessió la dedicareu a aplicar les tècniques
treballades al vostre relat. Com és prou general les formes no sempre apareixen de
manera pura i sí de forma barrejada.

Narrativa
Sessió 27 Les formes narratives.
Actituds narratives
La narració s'efectua en tercera persona quan el narrador no és en la història, és la
més tradicional. El coneixement del narrador en tercera persona pot ser parcial o omniscient.
La manera més clara de conèixer si un narrador és omniscient és si sap el pensament dels
personatges, si no els coneix direm que és parcial. Si és omniscient el narrador és com si
fos una divinitat que ho sabés tot fins i tot el pensament dels personatges.
En primera persona quan el narrador és protagonista i la majoria de les accions les
realitza ell, o és un testimoni quan el narrador encara que és un personatge principal no
realitza les accions principals dels predicats de rendiment operatiu. La ciència del narrador
en aquest cas és parcial (no ho sap tot), si manifesta que ho sap tot no pot ser un
personatge, perquè els personatges representen persones i cap persona ho sap tot. El
monòleg interior és un diàleg que efectua el protagonista amb ell i pensant en els fets que
han passat.
La segona persona el narrador es dirigeix a una segona persona (o escoltador) que
pot ser ell mateix. Pot tractar-se o no del desdoblament del jo (quan ‘el tu’ és la mateixa
identitat que ‘el jo’). És un procediment intensificador de la subjectivitat.
Resumidament podem esquematitzar les actituds narratives de la següent forma:
VEU NARRATIVA FUNCIÓ ACTITUD CIÈNCIA
Narrador fora 3ªp No és personatge No participa Omniscient
o parcial
Narrador dins 1ªp És protagonista o testimoni Participa Parcial subjectiu
Narrador dins 2ªp És protagonista i receptor L'obliga a participar Parcial subjectiu
- 112 -

- 113 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 27)
1- Llegiu el fragment 7a i escriviu de manera resumida les accions, les
descripcions i els diàlegs del fragment (per no perdre el fil ho podeu fer per paràgrafs) i
traieu una conclusió sobre quina forma de discurs és la que predomina.
2- Si heu llegit la novel·la sabreu per què portà accent gràfic el nom de la xica.
Si no l’heu llegida podeu intuir-ho. Escriu la raó.
3- Digueu quin tipus d'actitud narrativa hi ha en el fragment.
4- Llegiu el text 7b i escriviu de manera resumida els diàlegs, les descripcions i
les narracions del fragment.
5- Comentari escrit de l’actitud narrativa del text 7b.
6- L’autora és mallorquina. Escriviu el nom de l’altra obra, de la qual hem llegit
un fragment i escriu algunes expressions del text 7b pròpies del parlar balear.
7- Lectura del text 7c.
8- Per quina pista podeu saber de quin temps cronològic intern es parla en el
text 7c?
9- Quin tipus de narrador hi ha al text 7c. Escriviu i expliqueu-ho.
10- Escriviu resumidament les diverses formes del discurs usades al fragment
7c (narració, descripció i diàleg).
11- Expliqueu l'actitud narrativa del fragment 7c.
Text 7a: Hem nedat a l’estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda
La Miquèla es va treure l'anorac, es va deixar caure de cul a terra, i va començar a
descordar-se el calçat, mentre jo buscava la manera de fer foc per a escalfar-nos i assecar la
roba. En un extrem de la balma 1 vaig veure restes d'un foc a terra i, al costat, uns quants
troncs secs però massa gruixuts per a encendre'ls. Per sort, hi havia també unes quantes
pinyes i alguns branquillons.
Vaig preparar el foc posant a sota les pinyes i els branquillons i a sobre els troncs més
secs i més prims, i el vaig encendre gràcies als mistos que portava la Miquèla (jo no fumo).
Havia parat totalment de ploure, però el cel s'enfosquia novament i l'aire adquiria altra
vegada aquella tensa immobilitat de quan es prepara la tempesta.
1 Cova.

Narrativa
La llenya era seca i en pocs minuts el foc féu una escalforeta molt agradable. L'olor
de fusta cremada es barrejava amb la sentor de terra mullada que pujava del tros que
s'estenia entre la nostra balma i el llac.
Ens vam acostar al foc i la Miquèla va anar traient-se la roba i la va anar estenent a
la vora del foc, fins que aparegué el seu bikini marró, que, malgrat el seu to cafè, no es
destacava pas gaire de la morenor del seu cos. Malauradament la mullena no havia arribat
al seu banyador i no tenia necessitat de treure-se'l. Mentre la contemplava, fascinat, em
preguntava si se l'hauria tret davant meu, perquè no semblava pas gens incòmoda en veure
com els meus ulls resseguien la bellesa esvelta de la seva figura...
-Despulla't, badoc! -em digué riallera-. No és bo aguantar la mullena al damunt.
Aleshores es giraren les tornes. Si m'hagués despullat abans, m'hauria estalviat el
minuciós examen a què em sotmeteren els seus ulls negres de mirada franca i amiga. Per la
manera com ha anat després les coses he de suposar que devia superar satisfactòriament la
prova, malgrat que era ben visible que no havia fet bronze a la platja 2 , sinó a la construcció.
De sobte, una ratlla de foc partí l'aire i un gran tro ens eixordà. No sé com va ser, ens
vam trobar llançats per terra. Havia caigut un llamp sobre un pi aïllat que hi havia a uns
vint metres davant nostre. El pi quedà renegrit i fumejant, però no s'encengué, segurament a
causa de la mullena
.
(Pàgines 19-20 del llibre Hem nedat a l'estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda.
Editorial Laia. Onzena edició. Barcelona 1986.)
Text 7b: Els ulls d’ahir de Mª de la Pau Janer
Tot just havies fet vint anys quan el conegueres. Havies cregut que la vostra seria una
història breu, una relació d'estiu que s'escurça com els dies en arribar la tardor. Us havíeu trobat a la
platja un capvespre en què tots dos, cada un pel seu compte, havíeu sentit el desig de seure damunt
l'arena humida, arran de les ones. Començàreu a parlar d'un tema qualsevol en una conversa fàcil
que ara ni recordes. Tal vegada us limitàreu a comentar les tonalitats de l'aigua, o contemplàreu el
trull de la gent que es passejava per l'arena. Un nin feia botar una pilota taronja al vostre costat.
"Mira -digué en Jaume-, un nin que juga amb el sol". La frase et semblà pueril i volgueres trencar
l'escena d'estampeta romàntica: "Ningú no hi juga, amb els astres, i allà, als 'souvenirs' del cantó, en
venen molts de sols com aquest. Són rodons i brillen amb força fins que un dia, sobtadament, es
trenquen". En Jaume no escoltà res del que li havies dit, tanmateix, i continuà observant els salts de
l'infant. Ben aviat us uníreu als seus jocs i la pilota passà de les teves mans a les d'en Jaume, després a
les d'aquell nin, i de bell nou a les teves, en una festa de crits i d'aigua. I enmig del joc, just en el
moment en què inclinares el cos per agafar-la, et sentires, amb els braços estesos i els cabells al vent,
com una dea màgica que s'alçàs fins a l'infinit per tal de capturar amb la punta dels dits l'astre més
llunyà i perfecte, la bolla del sol.
Maria de la Pau Janer, escriptora, professora de la
universitat i presentadora de programes culturals a
la televisió.
2
No s’havia fet moreno a la platja.
- 114 -

- 115 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 27)
Els pares d'en Jaume tenien una casa ben a prop d'aquella platja on us vau conèixer. Era un
casal antic que s'alçava prop de la mar i que restava buit al llarg de tot l'hivern, perquè la família
vivia a la ciutat. Només s'omplia de gent en els últims dies del mes de maig, quan els pares d'en Jaume
es decidien a començar les vacances, i arribaven amb el cotxe carregat de paquets. Al pare d'en
Jaume, mai no li havia agradat aquella casa perquè deia que era tota de silencis blancs. Ningú no
l'entenia, quan parlava de la profunditat del silenci en les parets de la casa, en les cambres, fins i tot
en l'aigua de la font del jardí. En el jardí hi havia una avinguda de lledoners, i al temps de la tardor,
les fulles omplien el trespol de l'avinguda. Per això cada any es trobaven el jardí cobert de fulles
mortes. En Jaume havia d'amuntegar-les totes a la vorera d'un camí, i allà les cremava en una
foguera que arribava fins al cel. Un any els lledoners foren extraordinàriament abundosos i cobriren
tota la terra de fulles, n'hi havia de molts de colors, de verdes, de roges i de grises, i també de
daurades, com si els arbres haguessin fet una festa.
(Pàgines 12-14 del llibre Els ulls d'ahir de Mª de la Pau Janer. Eliseu Climent editor. Primera edició.
València 1988.)
Text 7c: Sense la terra promesa d’Enric Valor
En aquells temps, és clar, no es disposava encara de la gloriosa llum elèctrica;
però l'església parroquial de Cassana esbalaïa les mirades de mil feligresos i feligreses amb
l'encesa de cinc-centes caneletes de cera pur artísticament distribuïdes per cornises i altars.
L'altar major, il·luminadíssim per una profusió de cirials en sengles canelobres i la claredat
esmorteïda de tres magnífiques llànties d'oli, era presidit per la imatge de la Mare de Déu,
mig reblida de flors en la seua fornícula del magnífic, auri i barroquíssim retaule; les flors i
capolls també cobrien la sagrada mesa excepte en el lloc de l'ara, i s'escampaven com un
torrent de colors varis i fragàncies tènues fins els graons que pujaven al replà de la
celebració, i quasi envaïen les bases de l'harmònium i del gran faristol situats a banda i
banda del sever chor de roure tallat, bastit arran de paviment. Vora l'harmònium hi era
llavors l'organista de Cassana, Fidel Amorós, persona pobra però fortament protegida,
degut al seu llinatge, en fills i béns per les forces vives, el qual posava cada nit una tenaç
voluntat en la interpretació de dolços preludis i místiques tocates; al seu darrere s'obria un
ventall de fadrines de quinze a vint anys, alliçonades durant molts mesos de constància per a
cantar, amb notable perfecció, plàcides lloances a Maria.
La Mauri, des de ben joveneta, per consell de mossèn Bernat i també per pròpia
inclinació, cantava en el chor, i ho feia molt bé. Caterina, asseguda privilegiadament en un
dels setials reservats a les dames darrere el chor, quan la sentia se li humitejaven els ulls, i
alhora, es lliurava a una embriagadora i arravatada contemplació, la qual, sortosament, la
refermava en el seu oblit heroic i constant de la seua condició de dona formosa i frustrada
en bona joventut.
Les Flors a Maria! Fins Monlió, llavors jove i ja aprenent d'agnòstic, no podia
substraure's al seu inefable encant; sentia que li treia del fons del seu cor assedegat unes
vibracions instintives, irracionals si es vol, que -això sí: sols per moments- el conduïen,
saltant-se totes les bardisses racionalistes i solament pel camí de la intuïció directa i
comodíssima, a transcendentals esperances confortadores.
Efectivament: quan les poderoses notes de l'harmònium omplien la nau i les capelles,
i s'obrien sonorament les tendres goles de les fadrines cantarines, i hom mirava per tots els
altars i cornises les cinc-centes llumenetes de les caneles, i després atronava l'espai limitat

Narrativa
del temple l''Oremus' entonat pel rector, mossèn Remigi Boltà, home alt i prim -un gànguil-,
estrany, de boca com un clivell i nas avariciós, de veu ovina i estentòria... fins el més
empedreït agnosticisme retrocedia desconcertat, i el jove Monlió, tot i abandonant les seues
inevitables especulacions metafísiques, es submergia en un plaer d'infant sota aquella
impressionant onada mística i consoladora. La imatge de la Verge era bonica; la cara de la
Mare de Déu s'identificava singularment amb el tipus de bellesa femenina de la contrada, i
també el cor de Joan, ja que no el seu cervell, volia acudir gojós a la cita de dolceses que sols
la presència d'una mare immoral i universal podia fer experimentar.
Anys avant, Monlió, malgrat la seua visible tendència a l'aïllament i la seua cada
volta més ferma i conscient irreligiositat, continuà acudint, bé que més de tard en tard, i ja
com a simple diletant que no es deixava suggestionar per l'ambient, a la funció de les Flors a
Maria. En primer lloc, amb algun conegut (no poques vegades amb un d'aquells
inconformistes socials que com a flors no tan rares començaven a brotar en l'estepa
cassanenca), pegava un bon passeig per algun camí planer dels que s'allunyaven del poble
entre nogueres gegants i hortes amorosament treballades; en acabant, tots dos una mica
somrients -l'inconformista proletari, més radical, amb major rictus de commiseració pels
creients fervorosos-, sentien els tocs que des del campanar anaven marcant la proximitat del
sagrat ofici, i, de tant en tant, el vol de la campana Mitjana, que feia ressonar com un chor
els cingles del turó del castell.
-Aquesta nit -confessava Monlió en to de suau broma- el cor em demana sentir com
canten les xiques les llaors a la Verge Maria.
(Pàgines 129-131 del llibre Sense la terra promesa d'Enric Valor. Tàndem Edicions. València
1991.)
- 116 -

Sessió 28 Les formes descriptives.
LA DESCRIPCIÓ
- 117 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 28)
Consisteix en representar objectes de l'espai. Principalment es descriu per
mig de paraules: espais, objectes i personatges i també tot allò que es pot percebre
sensorialment: llums, colors, formes, acústics, olfactius, etc.
ACTITUDS DESCRIPTIVES
Descriptor neutral: És quan el descriptor no dóna cap opinió ni sensació
particular.
Descriptor intermediari: El narrador fa servir un altre personatge que descriu.
Per exemple si el narrador és el protagonista deixa que un amic d’ell (un altre
personatge) descriga qualsevol cosa.
Descriptor subjectiu: Quan dóna opinions o sensacions pròpies.
Descriptor judicial o ponderatiu: Quan el descriptor a més de donar
opinions, també jutja si allò que descriu és correcte o incorrecte si és bo o roí.
VALORS DE LA DESCRIPCIÓ
Denotatiu: Quan allò que descriu ho fa sense cap més suggeriment o doble
intenció.
Connotatiu: Quan hi pot haver un altre significat en allò que descriu, sobretot
en descripcions abstractes.
Simbòlic: Si té un segon significat molt generalitzat.
Rítmic: Si la descripció marca un ritme important en la novel·la. Normalment
alentirà el ritme o servirà per a donar entendre que els personatges estan pensant,
descansant, somiant etc.
1- En acabar de llegir els textos de la present sessió contesteu a aquestes
qüestions: Quina cosa (objecte, personatge, sensació) és la principal de la
descripció? On se situa el descriptor? Quina actitud té? Quin valor té la descripció?

Narrativa
2- Després de contestades les qüestions de l’anterior activitat ompliu el
següent quadre-resum de les descripcions:
Fragment Representació de... Actitud descriptiva Valor de la descripció
de la
novel la
7d: Alla-
Akbar
7e: Júlia
7f: Paraules
d'Opoton
7g: Sense
la terra pro-
mesa (121)
7h: Pilar
Prim
7i: El carrer
estret (122)
7j: El carrer
estret (123)
Es-
pai
Sensa-
cions
Ob-
jec-
tes
Per-
so-
nat-
ges
Neu-
tral
- 118 -
Inter-
3- Al text 7d s’hi nota per uns senyals lexicals i formes verbals que l’autor no
és del nostre dialecte de quin diríeu que és i per què. Raoneu el llenguatge del
personatge valencià. És adequat? Per què?
me-
diari
Sub-
ject
iva
Judi
cial
Deno-
tatiu
4- Feu un comentari sobre el ritme del text 7i (El Carrer Estret).
Con
no-
ta-
tiu
Sim-
bòlic
Rít
mic

"Qui ha ensellat al llamp la mitja lluna?"
'Abu salt Umayya de Dénia'
Text 7d: Alla Akbar (El morisc) de Miquel Ferrà
1
AHMED AL-FARRASÍ
'Any de l'Hègira 999'
- 119 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 28)
¡'El-hamdu li-llâh'!
¡Lloat sia Déu!
El meu nom és Ahmed Al-Farrasí i sóc nadiu de la contrada andalusina d'Albaida, en
el territori que nosaltres diem de Balançà, aquell que els cristians coneixen com regne de
València.
La meva família habità durant generacions el Rafal Alfarrassí, una mena de llogarret
de cases blanques sobre un terreny de secà on brostava generosa la vinya i creixia formant
bosquetons la mil·lenària olivera.
Hi havia també, ací i allà, illots de regadiu que, bo i aprofitant les aigües de les fonts,
humitejaven aquells assolellats paratges amb el correntim de les sèquies comunals i dels
enginyosos aqüeductes heretats dels temps dels califes.
Vaig néixer doncs, morisc i, com a tal, sota el domini dels reis cristians, aleshores de
l'emperador de les Espanyes Felip II, tirà d'infausta memòria per a tota la nostra raça.
Però la meva infància és tot un seguit de records lluminosos, de quan la neu floral
omplia al mes de febrer els ametllers i de quan tota l'horta de casa era un esclat de saba
fresca, de fullam espès, de fruita sucosa, de fragàncies penetrants i de colors vius.
Milers i milers de sensacions que els meus sentits no han oblidat en el decurs del
temps.
Altres imatges i olors han hagut de restar sobre les fibres més sensibles del meu
cervell i sempre m'acompanyen, accentuant aquesta malaltia que és la nostàlgia i que de
vegades resulta molt feixuga sobre el pit, a la part del cor.
¿Com oblidar aquells tarongers amb les seves bolles d'ensucrada polpa o les seves
flors de blanc perfum?
Record amb enyorament aquells aiguanafs d''al-azhâr', tisanes de flor de taronger
amb les quals ma mare tenia cura de les meves malalties infantils de ventre i ànima.
¡La mare! Tant de sofrir per sofrir, tantes vexacions estoicament suportades, tantes
arrugues sobre la seva cara de femella valenta com totes les de la seva nissaga...
Ara, em trob ací, l'Àfrica, camí del desert, cap a la guerra i la conquesta. He hagut de
deixar per a més endavant la meva venjança allà a la terra que em va veure per primera
vegada i em donà bressol entre la gent perseguida i marginada.
Sóc cap de tropa. El cabdill, amb grau d'arrais; i comand tota una 'taifa' de
mercenaris moriscs, una 'almofalla' o tropa ben nodrida i ormejada que es controlada en els

Narrativa
flancs per homes de provada disciplina i autoritat, veterans de la meva confiança, triats d'un
en un.
Diuen que seran aquestes unes jornades glorioses. I que Al·là cavalca amb tots
nosaltres. ¡Tant de bo que sigui de veritat!
(Pàgines 9-11 del llibre Alla Akbar (El morisc) de Miquel Ferrà. Edicions Bromera. Alzira
1990.)
Text 7e: Júlia d’Isabel-Clara Simó
Josep Romeu era un home alt, de cabell fosc, que començava a grisejar, partit per una
clenxa al mig del cap. Una barba discreta, amb pocs fils blancs. De lluny tenia encara bona
estampa, als seus quaranta-cinc anys. De prop era una altra cosa. Perquè ell, com li havia
passat a son pare, era obès. Sobretot de cintura. I el pap prominent, tant que la barba hi
descansava, com si no tinguera coll. El més curiós del seu rostre és que no tenia celles; quatre
pelets de mala mort que, de lluny, no es distingien. Semblava, en més vell, un angelot dels de
l'església de Sant Agustí. Una cara balba, i un cos de ventre prominent. Però, feia, patxoca.
Sobretot amb la capa, que mai no li havien vist voleiar a la fàbrica. Només al despatx, quan
entrava, ben matinet, i quan sortia, a boca de nit, pel caminoi de trànsit. Tenia les mans
blanques, com de dona, i les ungles tan polides i repolides que semblaven de seda. I el segell
d'or relluïa, recollint els reflexos de les finestres, polsoses.
(Pàgina 15 del llibre Júlia d’Isabel-Clara Simó. Edicions de la Magrana. Primera edició.
Barcelona, 1988.)
Text 7f: Paraules d’Opoton el vell d’Avel·lí Artís-Gener
-Opoton, anem a veure la meva canoa.
I després, quan ja érem prop de Tetxcuco, va repetir-me de bell nou:
-Això, germà Opoton, és la meva canoa. Encara no la tinc del tot acabada però ja
manca menys que el dia que vaig començar a fer-la.
Em va agradar molt les seves paraules assenyades i vaig ser dels primers que van
veure-la, com més amunt queda dit, si no el primer de tots. Era una gran obra de fusta ben
treballada, que en la faisó 3 de treballar-la es veu la destresa del fuster o l'argenter o el
terrissaire. A la banda baix o sigui sota hi havia com uns bancs de fusta per als remers i els
rems sortien defora per uns forats, car la part baixa era nogensmenys com la de dalt tapada.
Tot tapat, llevat dels forats de baix i unes escletxes de dalt que ara mateix diré per què
havien de servir. Part de dalt feia com tota una coberta de fusta llisa, ben polida, que en això
es veu la manya del fuster, l'argenter o el terrissaire, i hi havia una escala que també era a
baix, ja fos pujant-hi o baixant-hi, car altrament ja no en diríem escala. Damunt la coberta i
més aviat cap a la part de davant fos com si diguem davant, si no davant de tot, hi havia una
mena de casa per al senyor que adquirís la canoa, puix aquesta era la idea d'en Quatxictxic:
3 Sinònim de manera, forma.
- 120 -

- 121 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 28)
vendre la canoa a algun senyor ric i fer-se ric ell mateix i des de la seva casa no podria veure
els remers que foren part de sota, la part com si diguéssim tapada. Hi havia espai per a dos
vints de remers, un vint a cada banda amb els seus forats de remar, i en Quatxictxic deia que
la seva canoa podria córrer molt car dos vint de vogadors corren dues vint vegades més de
pressa que un sol remer, deia. No ho vaig entendre bé a desgrat que m'hi (esforçava) i si ara
ja ho puc explicar millor és gràcies que després ja ho vaig entendre prou i ja vaig fent el
tomb a l'explicació que em feia tanta por i veig que no n'hi havia per a tant.
(Pàgina 38 del llibre Paraules d'Opoton el vell d'Avel·lí Artís-Gener. Edicions 62. Quarta
edició. Barcelona, 1983.)
Text 7g: Sense la terra promesa d’Enric Valor
Monlió se'n solia pujar al peu de les torres ruïnoses del castell que corona el puig de
Cassana, i, d'allà dalt estant, tot sol o només acompanyat d'algun amic del seu mateix
pensament, contemplava com a formigues el personal badoc i els festers, i les desfilades, els
simulacres de les guerrilles i fins les processons. Aquestes, des d'allà amunt, al fer-se de nit,
oferien una fantasmagòrica bellesa: en els carrers visibles, llumenetes dels ciris en llargues
tireres, la resplendor de la imatge de la Mare de Déu damunt la seua peanya (des de l'altura
no es podia distingir amb detall), les fogonades constants dels arcabussos i el seu estrèpit; de
sobte, silencis que no duraven gaire i que permetien per uns moments distingir ben clar
alguns compassos de la marxa que tocava la música darrere la imatge de la Patrona.
(Pàgina 221 del llibre Sense la terra promesa d'Enric Valor. Tàndem Edicions. València,
1991.)
Text 7h: Pilar Prim de Narcís Oller
És ben 'guapo'! -va dir al cap de mitja hora, la petita, a l'orella de la gran.
-Molt -afirmà aquesta repassant, amb tota la minuciosa observació de dona, les
faccions de l'al·ludit.
De bona presència i esvelt, nervut i bru; amb sa cara ovalada i d'expressió igualment
dòcil a l'energia que a la dolçor; amb aquells ulls daurats, picadets de roig, que unes grans
pestanyes tenyien de melangia; amb aquell nas aguilenc i prim, i aquell bigoti i aquella
mosca fortament arrelada, sota aquells llavis rics de sang, a la barbeta dura i resoluda; era,
realment per a aquelles viatgeres, 'tot un home', al qual començaven a perdonar
interiorment la grosseria de primera hora.

Narrativa
No omplia pas tant a en Deberga la noia, que era la que veia millor. Tenia el cap
bonic, sí, i molt bon aire, bella cabellera de color castany amb reflexos d'aram 4 , naturalment
prisada i molt esponjosa, i faccions petites, bastant correctes; però en sos ulls d'un verdós
grisenc de malaquita, en la comissura desdenyosa de sos llavis, i en l'encarcarament altiu de
son coll llarg, hi trobava en Deberga... (què sé jo!)... una certa duresa antipàtica, que ni la
serietat reflexiva de l'expressiva total, ni els sensuals encisos d'un cutis tendre i puríssim i
d'un desenrotllament de pit i costats excitants, bastaven a fer oblidar.
I aquí es trobava de son dissimulat examen, quan parant el tren davant La Garriga,
les dues dones es van aixecar i es van abocar a les finestretes.
-¿'Quieres una tortilla, hijo mío'? -preguntà la gran al noi fent-li un petó i tocant-li el
front-. 'Mira, Tiburcio te la comprarà. -I, quedant-se discretament darrera el nen per deixar
a disposició d'en Deberga la portella, encarregà la truita al criat, que ja havia saltat a rebre
ordres.
En Deberga, que s'havia també aixecat, pogué llavors examinar millor aquella dona,
que, fins pel metall de veu, l'atreia més que l'altra. Dos travessos de dit més alta que aquesta,
era ben bé el que se'n diu 'una bona mossa'. Estava en el bell punt de carns que requerien les
irreprotxables proporcions de sa figura, robusta sense greix, elàstic sense afectació, esvelta i
distingida fins dins l'ample guardapols de seda crua que duia lleument cenyit al cos.
-¡'Buena jembra'! -exclamà, per a si, aquell sàtir ciutadà, formulant-se la impressió en
andalús ben marcat. I restà un moment ullprès, extasiat en la contemplació d'aquella dona,
quan li veié la cara. Amb sos ullassos negres, mullats de melangia, amb la color encesa pel
ressol, i amb l'expressió dolcíssima de sos llavis terminats per dos clotets deliciosíssims, ¡com
li recordà aquella bella testa de Madona del Sarto que, a casa seva, ell tenia sempre davant
dels ulls! Aquella semblança tan casual li causà una sorpresa estranya, l'intrigà, com si es
tractés d'una endevinació miraculosa de l'inspirat pintor italià. Però tot seguit, fent un
esforç per no entrar en conversa 'inútil', s'abocà malhumorat a una de les finestres oposades
del vagó, estranyament desitjós de trobar esbargiment.
(Pàgines 12-14 del llibre Pilar Prim de Narcís Oller. Editorial Selecta. Decena edició.
Barcelona, 1982.)
Text 7i: El carrer estret de Josep Pla
Havent sopat, he pres seient a la còmoda butaca del despatx. La sensació de fatiga és
agradable. Les plantofes són una benedicció de la indústria tèxtil. He apagat el llum. A través dels
vidres del balcó veig caure la pluja mansa i petita. De vegades passa pel carrer una ratxa de vent i la
pluja agafa una direcció obliqua. La il·luminació del carrer, fofa i greixosa, d'una grogor exhausta,
ratllada per les gotes de pluja, posa sobre els vidres un baf espectral. Circula poca gent. El soroll d'uns
esclops sobre el fanguet de l'empedrat em produeix una agradable sensació claustral, de plenitud
vegetativa -una inexplicable sensació de seguretat. Les goteres dels teulats cauen monòtonament
sobre la voravia -o sobre un paraigua. Em fa mandra de sortir al carrer. La butaca és còmoda i
m'engolfa en un estat de lleugeresa soporífera -és com si el cor tendís a adormir-se sobre el seu propi
ritme compassat. No desitjo res, no recordo res, no penso res. Miro les cases de l'altra banda del
carrer: ni en balcons ni finestres no hi ha cap senyal de vida. El carrer és realment estret: des del
balcó sembla que es podrien tocar els ferros dels de la casa del davant. Però això potser no és ben bé
exacte: encara faltarien, per a arribar-hi, dos o tres metres... Només recordo -ara, en escriure
aquestes coses- que estant assegut a la butaca vaig deixar tot d'una de veure la cortina de pluja
silenciosa, encaixonada al carrer, que tots els detalls del meu camp visual se'm confongueren en una
4 Coure batut en diverses formes.
- 122 -

- 123 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 28)
grisàcia vegetació... i que després, al cap d'una hora, potser de més, la il·luminació sobtada que es
produí en la finestra del davant em despertà amb un sobresalt violent.
(Pàgines 106-107 del llibre El carrer estret de Josep Pla. Edicions 62/Orbis. Barcelona, 1984.)
Text 7j: El carrer estret de Josep Pla
Al carrer Estret hi ha una espardenyeria. Ho diu prou explícitament el rètol que hi ha visible
damunt de la porta de l'establiment: "Alpargateria y demás efectos de Epifanio Pujol". Però no és pas
una espardenyeria en sentit estricte. En realitat es tracta de la botiga d'un esparter en la qual es
venen no solament espardenyes, sinó càntirs, porrons, plats, olles, orinals, cordes i, a més, una
infinitat d'objectes en els quals l'espart intervé decisivament.
A l'estiu, si passeu davant d'una botiga que contingui objectes nous d'espart i la porta és
oberta, sentireu una certa pudoreta. L'espart fresc és lleugerament pudent. Després, amb l'ús,
s'evapora i esdevé innocu a la pituïtaria. A l'hivern, per contra, en aquestes botigues hi ha una
escalforeta agradable, perquè l'espart es guarda calent. S'hi forma una escalforeta matisada per
l'olor que fan les espardenyes noves -una olor que no he sabut mai d'on prové, no sé si de l'espart, del
drap o de les vetes, però que en tot cas existeix.
(Pàgina 154 del llibre El carrer estret de Josep Pla. Edicions 62/Orbis. Barcelona, 1984.)

Narrativa
Sessió 29 El diàleg.
EL DIÀLEG
El diàleg produeix objectivitat perquè és el personatge (no el narrador o
l'autor) qui descriu, enuncia, parla, narra, discuteix, etc. En el diàleg els personatges
descriuen la seua personalitat, els seus sentiments i de vegades donen a conèixer a
d'altres personatges.
Pot haver relació o narració de successos quan un personatge conta alguna
història a algun altre. Pot haver descripció quan dialogant un personatge descriu
com és un altre personatge, com és un animal, com és un objecte, o com és un
espai. De totes maneres el que més sovinteja en un diàleg són les opinions, judicis,
discussions, etc. que representen la concepció del món d'un personatge.
1- Llegiu el text 7k i contesteu per escrit: Quins personatges intervenen en el
diàleg? Quins altres personatges són citats? Quina és la principal característica
gràfica del diàleg? Per què fa servir l’autor el senyal / al final d’alguns parlaments?
Quin és el tema del diàleg?
2- Transforma el text 7k en forma narrativa i comenta la diferència que hi ha
amb l’original dialogat.
Text 7k: Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís Gener
La Beatriu va intervenir, assenyada:
⎯⎯ Si us plau, pare! I tu, Andreu!
⎯⎯ Vas a favor seu? ⎯⎯ va preguntar, irritat, en Folguera.
⎯⎯ A favor del sentit comú, pare, tingui qui el tingui.
⎯⎯ Per ara s’ha demostrat que aquest senyor no en té gaire! I em surt amb el
ciri trencat que es vol casar amb una filla meva!
⎯⎯ Aquest senyor, que, definitivament, es casa amb la vostra filla, voldria que
us expliquéssiu com cal va dir l’Andreu, al capdamunt de la seva tolerància. Parleu
clar i ens entendrem, amic Folguera.
⎯⎯ Per començar, no sóc cap amic vostre, si voleu que parli clar. Els amics
me’ls trio jo mateix. I us diré que, en tot cas, fóreu vós qui us hauríeu d’explicar. Us
sembla bé que a un pare li sigui donada una notícia com aquesta amb aire de pinxo
i perdonavides? Amb el fet consumat com a sobreentès? Sembla que el més indicat,
en aquests casos, és que abans sigui comunicat el festeig. Però dec parlar de coses
de l’any de la picor! D’acord, desgraciadament: la llei us declara majors d’edat. Però,
- 124 -

- 125 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 29)
per damunt d’aquesta, encara queda una altra majoria d’edat, no sé si m’enteneu.
Més aviat correspon als vostres pares venir a demanar per a vós la mà de la meva
filla. Almenys, entre nosaltres, les coses sempre han estat així.
⎯⎯ Sóc orfe des de fa més de sis anys/
⎯⎯ Bé hi deu haver un parent responsable, o un tutor.
⎯⎯ No cap. No tinc ni un sol parent, ni per part del pare ni de la mare. Estic a
punt de fer els vint-i-quatre anys i a aquesta edat ja no calen tutors. D’altra banda,
em pensava que vós éreu més liberal, més modern. La Clàudia m’havia dit que
havíeu fet la guerra amb la República i jo creia/
⎯⎯ Alto! Si la Clàudia xerra massa, senyor daixonses, que no sé ni com us
dieu/
⎯⎯ Andreu Manonelles, repeteixo. Recordeu-vos-en, si us plau.
⎯⎯ Si la Clàudia és tan bocamolla també us podia haver explicat què penso de
les obligacions dels fills respecte als pares. I de si sóc liberal o no, és cosa que no
n’heu de fotre res!
⎯⎯ M’ho compliqueu molt, senyor Folguera! La vostra filla i jo també hem
pensat en les obligacions dels pares respecte als fills.
⎯⎯ Vosaltres ocupeu-vos de les vostres coses, tal com heu anat fins ara; de
les meves, ja me n’encarrego jo mateix!
⎯⎯ Sembla que visqueu lluny del vostre temps, senyor Folguera!
⎯⎯ No! Jo visc el meu! Sou vosaltres, qui em voleu dur a la bogeria dels temps
d’ara! Dec ser molt antiquat, però vaig a favor d’un respecte mínim de les tradicions,
de les fórmules o de com se’n digui. Trobo que hauria estat més correcte que, en
comptes de plantar-vos davant meu, desafiador i milhomes, haguéssiu vingut a
demanar autorització o, almenys, a conèixer el meu parer. Jo hauria dit que ser pare
donava una certa mena de drets. I vós, amb una cara gruixuda com les parets de
l’església, em veniu a dir que ja està fet, i que us caseu. Per què no me n’ha parlat
abans, la Clàudia? I jo, com sé qui sou vós i amb què compteu?
⎯⎯ No tinc cap inconvenient a explicar-vos-ho, amb tot i que crec que a qui
realment interessa és a la Clàudia, i ella ja ho sap. I si trobeu que la meva resposta
és una insolència, proveu de clavar-me la primera guitza al cul. Sense marra 5 i ben
forta, perquè, si no, m’hi tornaré.
En Folguera anava a abraonar-se damunt l’Andreu i la Beatriu es va
interposar cridant:
⎯⎯ Andreu, si et plau!
(Fragment de les pàgines 261-263 de la novel·la Els gossos d’Acteó d’Avel·lí Artís-Gener.
Edició Avui. Juliol 1995)
5 Sense fallar.

Narrativa
3- Després de llegir el text 7l, escriu el nom dels personatges que intervenen de
manera directa en el diàleg i la relació que tenen entre ells.
4- Escriu davant de cada guionet el nom de qui parla.
5- Explica les reaccions de cadascú davant del fet que es planteja.
6- De què es parla?
7- Com parlen els interlocutors. Assenyala les marques que denoten com són
socialment i cultural.
8- Busca frases fetes i alteracions de l'ordre lògic de les oracions. I explica per
quin motiu n’apareixen.
9- Comenta el ritme lingüístic marcat pels signes de puntuació.
Text 7l: Si són roses floriran de Manuel de Pedrolo
Des del 237
Leandre acaba d'eixugar-se i penja el drap de cuina al clau de sobre la pica.
-No ho veig pas tan clar, jo...
Tots tres s'han inclinat sobre els plats i ell fa la volta a la taula, fins a la cadira que
frega la paret. El pare va triant els trossets d'ou dur barrejats a la sopa.
-I, després, ja sabeu que tampoc no ho podem fer.
-Hi ha moltes maneres de matar puces.
-Ho dieu. El contracte és ben formal: res de rellogats.
La mare afegeix unes crostes de pa a l'espessa barreja.
-És una noia jove, amiga de la Sol.
La noia la mira.
-Ja ho sap.
-Sí, ja ho sé. Però l'edat no hi fa res.
El pare somriu, i els altres també, més vagament.
-La farem passar per cosina vostra...
Leandre menja i, amb la boca plena, exclama:
-Molt bonic! Segons vosaltres, això ho soluciona tot, oi?
-Direm que s'ha quedat òrfena i que l'hem haguda de recollir.
-No se us ha acudit que aquest anys és any de cens?
Tots el fiten, les culleres immòbils.
-I què vols dir, amb això?
-Ens caldrà inscriure-la. I no ho podrem pas fer amb un nom fals.
El pare es toca la barba amb la mà lliure.
-No hi havia pensat.
-Deuen estar ja per repartir els fulls. Ho vaig veure al diari.
La Sol hi cau primer:
- 126 -

- 127 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 29)
-No la inscrivim i en paus.
-Ho dius tu.
-No serà tan difícil, em sembla.
-I si després se sap, què?
-I qui vols que ho sàpiga?
Ell torna a menjar. La noia insisteix:
-Si mai passava res, només ens caldria dir que no va venir a viure amb nosaltres fins
després, quan ja havíem omplert el full.
El pare aprova amb un gran cop de testa.
-Té raó.
Ell mig branda el cap.
-Sembla que entre tots ho heu pensat tot, oi?
Ningú no replica, i segueixen menjant. La mare s'aixeca, va fins als fogons, on remena
alguna cosa sobre el foc. Torna a la taula.
-No serem pas els primers que es fiquen algú a casa.
-Però sempre estem exposats a una denúncia.
-De qui?
-De qualsevol veí que ens tingui antipatia.
El pare precisa:
-És que els veïns tampoc no n'han de saber res. És per ells que direm que és una
parenta.
Ell va engolint l'espessa menja.
-Esteu ben decidits, ja ho veig.
Per sota la taula, encreua les cames, ensopega amb el peu de la Sol, la qual l'enretira
una mica.
-Em semblen ganes de buscar tres peus al gat. En el fons, no tenim pas tanta
necessitat com això...
La mare el talla:
-No ho saps, tu!
-Sí que ho sé. Tots guanyem, llevat de vós. ens defensem.
El pare explica:
-Cada dia més malament.
-Si fossis tu qui hagués d'anar a la plaça i tot això, veuries que els diners se'n van que
dóna gust...
I ell, tossut:
-Però guanyem tots.
La Sol s'aboca una mica d'aigua, mentre la mare pregunta:
-Els has calculat mai, aquests guanys?
-No seria complicat. Dues-centes pessetes ella, el pare quatre-centes cinquanta i jo
tres-centes... Són...
Calcula mentalment, la cullera suspesa sobre el plat.
-Prop de mil, exactament, nou-centes cinquanta. Tot junt, diguem quatre mil pessetes
al mes.
Els mira amb una expressió sorpresa.
-És que no es pot viure, amb aquesta quantitat?
Aixeca els ulls per sobre els de la seva mare, mira cap a la paret dels fogons.

Narrativa
-No veig que gastem aquestes cent trenta pessetes aproximades que toquen per dia.
El que mengem...
Amb un gest las, vagament despectiu, assenyala els plats de barreja. Però la mare
salta:
-No tot s'acaba amb el menjar. Si només fos això, rai!
Ell espera.
-Hi ha les factures, que mai no s'acaben.
-No deuen pas ser tantes.
-Naturalment, com que tu ets fora de casa quan vénen a cobrar!
Aixeca les mans i va separant els dits:
-Comença a comptar: el pis, la llum, el gas, l'aigua...
Ell inclina el cap.
-Fa pessic, tot això. I també ens hem de vestir, oi? No hem d'anar pas despullats.
Ell diu, amb una veu gairebé ressentida:
-Fa tres anys que vaig amb el mateix vestit...
-I potser hi hauràs d'anar tres anys més! Un sol vestit teu, o del teu pare, s'enduu les
entrades de dues setmanes. I això estaria molt bé si vosaltres no tinguéssiu el mal costum de
menjar cada dia!...
Ell alça una mica la mà.
-Està bé, està bé. No us sulfureu.
(Pàgines 5-7 del llibre Si són roses floriran de Manuel de Pedrolo. Edicions 62. Barcelona
1982.)
- 128 -

- 129 -
Unitat 7. Les formes del discurs narratiu. (Sessió 30)
Sessió 30 Les formes del discurs. Relat Propi 7.
ACTIVITATS INDIVIDUALS.
a. Redacta una descripció per mig d'un intermediari (algun
personatge del vostre relat si el narrador és omniscient, o d'un
altre personatge si el vostre narrador és un personatge del relat)
b. Confecciona un diàleg de la vostra història entre dos o
més personatges.
c. A partir d'un fragment narratiu de la vostra narració de
mitja pàgina, transformeu-la en diàleg que n’ha d'ocupar més.
d. Escriviu una altra pàgina del vostre relat. O refeu el
vostre relat amb diàlegs, descripcions i narracions adients. Ja
hauríeu de portar una mica més de la meitat de les vostres
narracions. Consulteu dubtes.