Els ocells de l'Olla del Rei.pdf - Campus del Baix Llobregat - UPC

Els ocells de l’Olla del Rei
(Campus Universitari del Baix Llobregat a Castelldefels)
Ignasi Torre

Els ocells de l’Olla del Rei
(Campus Universitari del Baix Llobregat a Castelldefels)
Ignasi Torre
Castelldefels, desembre 2011

Ignasi Torre Corominas, nascut a Barcelona, resideix
a Castelldefels des de l’any 1994. És doctor
en Ciències Biològiques per la Universitat
de Barcelona. L’any 2001 va ser guardonat amb
el Primer Premi Castelldefels Àmbit Sostenible,
per la publicació del llibre “La fauna vertebrada
de Castelldefels, catàleg, estatus i distribució”,
que va redactar compartint autoria amb Rodrigo
del Amo, Albert Peris i Francesc Xavier Santaeufemia.
Des de l’any 1995 es troba vinculat al Museu de Ciències Naturals de Granollers.
Ha participat en 150 projectes de recerca amb aquesta i altres Institucions,
donant lloc a més de 170 publicacions científi ques i divulgatives. Tot i
què és especialista en petits mamífers (insectívors i rosegadors), també ha
treballat amb altres grups de vertebrats (ocells, carnívors i quiròpters), i invertebrats
(ropalòcers, mol·luscs, i helmints). Durant el període 2007-2009
va estar contractat per l’Ajuntament de Granollers com a conservador de
museu, i fi ns el 2010 ha estat Coordinador de recerca en ecologia de vertebrats
del Patronat Municipal del Museu de Granollers. En aquests moments
és el responsable i coordinador del Projecte de seguiment de petits mamífers
comuns d’Espanya (SEMICE), projecte recolzat pel Ministerio de Medio
Ambiente, que tracta d’establir estacions de seguiment amb una metodologia
estandarditzada per tal de tenir mesures de com canvia la biodiversitat
en l’espai i el temps. Ha estat responsable de la redacció del Pla Estratègic
de Conservació de la fauna de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de
Barcelona, un estudi de referència en el camp de la conservació de la fauna
a Catalunya.

Edició: Ajuntament de Castelldefels
(Regidoria de Medi Ambient i Protecció Civil,
Àrea de Sensibilització Ambiental – Cal Ganxo)
Coordinació de l’edició: Eva Navarrete
Textos: Ignasi Torre
Fotografies: Tomàs Pulido, Jordi Baucells, Jordi Batet,
Sergi Garcia, Ignasi Torre i Institut Cartogràfic de Catalunya
Correcció: Dolors Selis i Masnou (Idealog)
Dipòsit legal: B-35056-2011
Maquetació i impressió: Gràfiques Pacífic, SA

PRESENTACIÓ
Manuel Reyes – Alcalde de Castelldefels
Castelldefels és una ciutat on els espais naturals es vertebren en
harmonia amb la retícula pròpia d’un entorn urbà formada per edificis i
carrers. A més de poder gaudir en pocs minuts de la platja i del massís del
Garraf, la ciutadania de Castelldefels pot trobar zones verdes, parcs i jardins,
en tots els barris de la ciutat. Això fa que el nostre sigui un municipi amable
i amb una qualitat de vida que es percep quan utilitzem diàriament els seus
espais públics.
A vegades, sortosament, succeeix que els entorns urbanitzats i els
naturals troben punts de contacte i possibiliten sinergies profitoses per al
desenvolupament dels éssers que hi viuen. És el cas de l’estany de laminació
d’aigües pluvials situat en el recinte del campus universitari, conegut com
l’Olla del Rei. Tot i que en un principi aquest espai va ser creat per reduir
l’impacte de les inundacions que patia la part baixa del municipi, ara les
espècies de fauna i flora habituals de les zones humides del Delta han
colonitzat aquesta àrea que s’ha convertit en una zona d’important valor
ecològic que se suma a les que ja té el nostre municipi. L’objecte d’aquest
llibre és afavorir el reconeixement d’una part d’aquesta riquesa natural: la que
ens aporten les espècies avícoles que s’hi poden veure amb més freqüència.
Al costat del coneixement que s’allotja a l’interior dels edificis universitaris
i que impulsa el progrés de l’home, la natura se’ns manifesta amb tota la
seva diversitat. Això és un bon exemple de la convivència respectuosa que
3

hem d’observar entre l’hàbitat natural que tenim a la ciutat i les actuacions
que s’hi executen amb l’objectiu de facilitar la vida dels nostres ciutadans i
ciutadanes. Aprofitem aquest nou espai que, una vegada més, ens ofereix la
natura.
L’Olla del Rei és un exemple perfecte del que volem per a aquesta ciutat:
que els espais naturals i l’activitat de les persones convisquin en assenyada
harmonia. Tothom hi guanyarà.
4

Màxim Costa – Regidor de Medi Ambient i Protecció Civil
Hi ha qui pensa que per observar fauna cal fer molts quilòmetres i
endinsar-se en racons naturals allunyats de la civilització. És cert que la
fauna sol requerir una mica de tranquil·litat i llunyania respecte dels éssers
humans, percebuts com una amenaça.
Hi ha, però, una classe animal amb individus que ens acompanyen més
del que molts de nosaltres ens adonem: les aus. No és fàcil veure mamífers
salvatges o rèptils en la nostra vida diària, però no passarem un sol dia sense
haver estat ben a prop d’almenys 5 espècies d’ocells diferents convivint amb
nosaltres, encara que no fem necessàriament cap incursió a la natura. És per
això, que val la pena saber reconèixer aquests animals i distingir els uns dels
altres. El món dels ocells és una porta oberta a la natura que tenim molt a
l’abast.
Castelldefels no sols compta amb els típics ocells que podem veure a
la ciutat, sinó que també tenim a l’abast grans espais naturals com el Parc
del Garraf, la platja o la bassa de laminació de la UPC, anomenada L’Olla del
Rei. L’avifauna d’aquest darrer espai és l’objecte d’aquesta guia en la qual
l’Ignasi Torre, doctor en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona
i veí de Castelldefels, ens descriu les 68 espècies més característiques que
s’hi poden veure. Moltes es veuen també més enllà dels límits del campus
universitari, però des d’aquestes línies vull animar el lector a visitar aquest
espai que, concebut per a complir una funció hidràulica, més de 10 anys
després de la seva construcció ha estat conquerit per la natura i ens ofereix
la possibilitat d’observar una gran varietat d’espècies d’ocells d’aiguamolls
en distàncies especialment curtes.
L’Ajuntament de Castelldefels publica aquesta obra per tal de donar a
conèixer la gran diversitat biològica i la riquesa paisatgística de la nostra
5

ciutat. Creiem que cal difondre el coneixement d’aquests aspectes ja que
sols coneixent-los, els estimarem; i sols estimant-los, els valorarem i els
protegirem.
En nom de la ciutat de Castelldefels, volem manifestar el nostre agraïment
al doctor Torre, i alhora valorem l’entusiasta labor d’Eva Navarrete, assessora
de Medi Ambient, en aquest projecte.
6

Introducció
Castelldefels és un petit municipi (12,4 km 2 ) situat en l’extrem sudoccidental
del Baix Llobregat. La manca de superfície, juntament amb
l’elevada població, fa del nostre municipi un dels més urbanitzats de l’entorn
de Barcelona. Castelldefels, però, presenta un territori paisatgísticament
variat, a cavall entre les muntanyes del Garraf i les planes del delta del
Llobregat. A diferència del sector muntanyenc, la plana deltaica es troba
molt humanitzada, i representa un extens mosaic de conreus, polígons
industrials, xarxes i infraestructures de comunicació, i zones urbanitzades,
on encara sobreviuen petites extensions de zones humides que fa uns
pocs segles cobrien tot el territori, des de Barcelona a Castelldefels. Les
zones humides del delta del Llobregat han patit un clar retrocés davant la
necessitat de creixement de la població i les infraestructures de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona i, en la darrera dècada, les zones humides
deltaiques han quedat reduïdes a la meitat. Malgrat tot, certes mesures
compensatòries dels impactes soferts han permès la creació de noves zones
humides que, si bé mai no substituiran les zones perdudes, poden contribuir
a mitigar la pèrdua de la biodiversitat deltaica. Aquest ha estat el cas dels
espais naturals del riu (Ca l’Arana i Cal Tet) al municipi del Prat del Llobregat.
A Castelldefels, la creació d’un estany de laminació d’aigües pluvials en el
recinte del Campus Universitari del Baix Llobregat, ha permès recrear una
zona humida com les que antigament es trobaven a la zona. Malgrat que en
origen l’obra hidràulica perseguia uns fins ben diferents dels ecològics (sobre
tot esmorteir els problemes de les inundacions a la part baixa del municipi),
actualment, l’entorn de l’estany i el seu interior han estat colonitzats de
forma natural per la flora i fauna deltaiques. Així, més de deu anys desprès
que es creés, l’estany de laminació s’ha convertit en una nova zona humida
inclosa en un entorn eminentment urbà, en la qual es poden observar moltes
de les espècies deltaiques.
Aquesta guia de butxaca representa una primera aproximació al
coneixement de l’avifauna que es troba en l’entorn del Campus Universitari
del Baix Llobregat (l’estany de laminació i el seu entorn). No es tracta d’una
llista exhaustiva d’espècies, ja que solament són 68 les espècies recollides —
de les més de 300 citades al delta del Llobregat— les que es poden observar
amb més freqüència o que es consideren més representatives de les zones
7

humides i dels ambients humanitzats del nostre territori. D’altra banda, s’hi
recullen altres vertebrats d’interès i també els representants més destacables
de la vegetació, amb algunes espècies i comunitats d’especial interès a nivell
europeu.
Material i mètodes
Des de la seva creació, l’estany de laminació ha estat visitat regularment
per tal d’observar el procés de colonització natural per la flora i fauna del
delta del Llobregat. Així, doncs, entre 1999 i 2005 s’han realitzat més de
100 visites a la zona amb l’objecte de censar l’avifauna i també s’ha intentat
establir el procés de colonització pels macròfits (hidròfits i helòfits). Per a
això s’ha realitzat un recorregut pel camí que voreja l’estany, amb aturades
a punts rellevants per a censar els ocells aquàtics que hi ha dins l’estany
(Brotons 1995-96). Els recorreguts s’han fet a peu o en bicicleta, i sempre
s’ha intentat obtenir una xifra absoluta del total d’ocells presents a l’estany
en cada moment (Gutiérrez 1995-1996). Les zones adjacents a l’estany
(albereda, erms) no han estat censades, tot i que també s’han recollit
observacions puntuals de les espècies presents, si bé aquestes no han estat
sistemàtiques.
A partir de l’any 2005 es recullen també els censos d’ocells nidificants
i hivernants al delta del Llobregat, que durant un temps incloïen l’estany
de laminació com a punt de mostreig. Darrerament, també s’ha recollit la
informació abocada a la base de dades www.ornitho.cat, i www.sioc.cat
de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), per a consultar els censos d’ocells
realitzats al municipi de Castelldefels. Per tenir una informació ornitològica
a escala deltaica, s’han mantingut converses amb els tècnics del Consorci per
a la Protecció i Gestió dels Espais Naturals del delta del Llobregat, els quals
han facilitat informació rellevant. La distribució i estatus de les poblacions
dels ocells en el context català s’han consultat a l’Atles dels Ocells nidificants
de Catalunya (ICO), i la categoria d’amenaça en la mateixa obra i el Catàleg
de la fauna vertebrada de Catalunya (DMAH 2007). Igualment, s’ha consultat
tota la bibliografia científica o divulgativa sobre la fauna de Castelldefels (Del
Amo et al. 2001), i específicament sobre l’estany i el seu entorn (Canyelles
i López 1998, Ballesteros et al. 2001, Torre i Piera 2003, De Mingo i Torre
2004, Torre 2005). Les observacions pròpies i les consultades s’han recollit
en una base de dades que ha permès identificar el nombre total, l’abundància,
8

i la freqüència de les espècies observades. Finalment, de totes les espècies
observades, solament s’han recollit en la llista les espècies amb més de dues
citacions diferents en el període d’estudi.
Per tal d’obtenir una visió integradora de l’evolució de tot l’ecosistema
en el període d’estudi, s’ha recollit informació bibliogràfica d’altra mena,
com ara els informes sobre la qualitat de l’aigua, o sobre l’evolució de la
vegetació helofítica. Així, doncs,, durant els primers anys es disposa també
d’informació de les propietats fisicoquímiques i la qualitat microbiològica
de l’aigua, i el 2001 es va iniciar un estudi estacional sistematitzat de la
limnologia de l’estany finançat per la UPC (URS 2002, Real et al. 2004). El
2007 es va presentar un estudi sobre l’evolució de la vegetació helofítica de
l’estany (Jordi 2007). També ha estat consultat el document de síntesi que
recull les característiques i els valors de l’estany (Pujadas i Moner 2008).
La informació recollida en les fitxes de les espècies consta de quatre
apartats, a continuació de la informació taxonòmica (ordre, família, nom
català, i nom castellà):
Descripció. Es fa una descripció de la mida i coloració de l’espècie, i es
detalla si hi ha dimorfisme sexual, i el tipus d’alimentació. Almenys una
fotografia d’un individu en el seu hàbitat il·lustra cada espècie.
Distribució i hàbitat. Es comenta la distribució mundial de l’espècie, la
distribució a Catalunya, l’hàbitat principal, i les necessitats ambientals.
Població i estatus. Es detalla la fenologia de cada espècie a Catalunya
(sedentària: present tot l’any; estival: present a la primavera-estiu;
hivernant: present a la tardor-hivern; migrant: de pas prenupcial i
postnupcial), l’abundància (de molt freqüent a escassa o rara), la tendència
de la població catalana, el grau d’amenaça (en perill, vulnerable, propera a
l’amenaça, i sense amenaça), i l’estatus legal (protegida o no per la Llei de
protecció dels animals de la Generalitat de Catalunya).
Situació a Castelldefels. Es dona informació més detallada en relació amb
el terme municipal, i en concret amb l’estany de laminació i el seu entorn.
Àrea d’estudi
El medi físic
El riu Llobregat desemboca a la mar Mediterrània formant un ampli delta,
el segon en extensió de Catalunya (97 km 2 ). El delta del Llobregat és una gran
9

plana al·luvial que es va originar pels aportaments continus de sediments
arrossegats pel riu Llobregat. Les aigües sedimentades en aquests terrenys
van anar contribuint a la formació d’un aqüífer de grans dimensions que
abraça tot el delta. L’avenç del delta es va veure accelerat per l’activitat de
desforestació a la conca del Llobregat, i el seu creixement es va aturar a
mitjan del segle XX, període a partir del qual se n’observa la regressió. Els
terrenys deltaics han estat modelats durant milers d’anys per l’acció erosiva
del mar i pels processos de transport i sedimentació del riu, formant un
paisatge de maresmes i llacunes, els quals avui dia solament són presents en
el 3% de la superfície deltaica (Gutiérrez et al. 1995).
Creació del Campus Universitari del Baix Llobregat
Els terrenys on és situat el Campus Universitari del Baix Llobregat
antigament eren coberts per aiguamolls que es varen dessecar el segle
XVIII i es van transformar en conreus fins que van ser abandonats ja a
les acaballes del segle XX. Segons una llegenda, en aquests aiguamolls
-coneguts popularment com a «olles»- hi caçava el rei Joan II d’Aragó pel
segle XV. No és difícil imaginar el paisatge que va contemplar el monarca fa
més de cinc segles: tot un seguit de llacunes i maresmes (com la Ricarda o les
Filipines actuals) devien resseguir tot el contorn costaner des de Barcelona
als contraforts del Garraf. El topònim Olla del Rei Joan II, ha estat proposat
recentment per a designar aquest nou estany (Solé 2007).
La creació del Campus de Castelldefels vol minimitzar l’impacte de les
activitats humanes sobre el medi ambient, preservant un entorn de gran valor
ecològic amb la utilització racional dels recursos energètics i de l’aigua, i amb
la gestió ambiental dels residus. La idea del nou campus universitari va sorgir
a principis dels anys noranta del segle passat. La Universitat Politècnica de
Catalunya (UPC) va proposar la creació d’un recinte per a acollir les noves
escoles d’enginyeria, a banda de centres de recerca i laboratoris de recerca
i desenvolupament d’empreses vinculades als sectors relacionats amb les
escoles. El Campus de Castelldefels es troba situat en terrenys planers
de nivell freàtic alt, antigament ocupats per aiguamolls i rics en aigües
subterrànies. La situació propera a les muntanyes del Garraf i en la part més
baixa del municipi comporten que aquests terrenys actuïn com a conca de
drenatge i sedimentació natural de les aigües pluvials. El disseny del campus
va preveure la implantació de tota una sèrie de mesures dirigides a aprofitar
10

els recursos hídrics de la zona (pluja, avingudes), potenciant-ne l’estalvi
i la reutilització. La creació de l’estany de laminació del campus tenia com
a objectius servir de cubeta de drenatge de les aigües pluvials del municipi
de Castelldefels, proveir d’una recàrrega a l’aqüífer superficial, i recrear
una zona humida semblant a les que antigament es trobaven en aquest
indret i que van ser sistemàticament dessecades en els darrers segles per
a transformar-les en conreus. Amb la construcció de l’estany de laminació, el
municipi de Castelldefels ha guanyat una zona humida d’aigües permanents
amb una extensió d’aigua de 2,1 ha i un cinturó de protecció de l’estany de 2 ha
on s’ha plantat gespa. Si afegim els terrenys ocupats per jonqueres humides
i l’albereda, la superfície ocupada actualment per zones temporalment o
permanentment inundables al campus universitari ronda les 10 ha. La creació
d’infraestructures amb funcions hidràuliques i ecològiques, com és el cas dels
canals o basses de laminació que recullen aigües pluvials i de drenatge de
camps de conreu, s’ha dut a terme a d’altres zones del delta del Llobregat. En
tots els casos aquestes noves zones humides són ràpidament colonitzades
per la vegetació i fauna autòctones (Seguí & Del Hoyo 2001).
La successió ecològica a l’estany de laminació
Durant la fase constructiva de l’estany de laminació (1998) es van excavar
sis basses de diferents dimensions que posteriorment es varen connectar
per arribar a aconseguir la topografia actual. Aquestes basses van fer aflorar
les aigües del freàtic superficial, d’una qualitat excepcional, i així va ser
possible una ràpida colonització per part de la vegetació d’ambients inundats
(hidròfits i helòfits).
11
Fotografies 1 a 4. Imatges
de les basses durant la fase
constructiva (1998 a 2000).
(Fotos: Ignasi Torre).

Les anàlisis de les aigües en van confirmar la qualitat: transparents i sense
signes d’eutrofització (absència de nitrats i fosfats, Ballesteros et al. 2001).
Un total de sis espècies d’hidròfits van ser inventariades en dues visites
realitzades els estius del 1999 i 2000. La presència de quatre espècies
d’algues caròfites (Chara aspera, C. globularis, C. hispida i C. vulgaris), i dues
espècies de fanerògames (Potamogeton pectinatus i Ruppia maritima) donava
en la primera fase constructiva de l’estany un interès rellevant al campus
en el context deltaic (Ballesteros et al. 2001). A causa de la heterogeneïtat
salina, les basses presentaven una composició vegetal diferent; Així, doncs,
hi predominaven espècies com ara Chara aspera i Ruppia maritima a les basses
amb una conductivitat més alta (4000 microS/m), mentre que Chara globularis
era present a les de conductivitat més baixa (

El gran recobriment assolit per la vegetació submergida durant la
primavera-estiu del primer any (1999) va permetre que s’establissin a la
zona tres parelles de cabussets (Tachybaptus ruficollis), uns petits ocells que
es cabussen en cerca de petits invertebrats
aquàtics. La presència d’aquesta espècie
indicà que la població de macroinvertebrats
aquàtics era nombrosa. Els cabussets
construeixen petits nius que suren a l’aigua,
i que passen fàcilment desapercebuts a
causa de les seves reduïdes dimensions
i perquè s’assemblen a un cúmul de
vegetació. Durant aquella primavera es va
comprovar la nidificació de l’ànec collverd
(Anas platyrhynchos), que segurament va
fer niu als erms dels voltants de l’estany.
A mesura que la vegetació helofítica
assolia un major recobriment el nombre
Fotografies 8 i 9. Nius de cabusset
(Tachybaptus ruficollis) i polla d’aigua
(Gallinula chloropus) a l’estany de
laminació. (Fotos: Ignasi Torre)
de parelles de cabussets s’incrementava
fins a cinc (primavera-estiu del 2000), i el
desenvolupament de la boga ja permetia que
s’establissin les primeres parelles de polla
d’aigua (Gallinula chloropus: unes tres van niar
entre les bogues l’any 2000). Durant aquest
13
Fotografies 6 i 7. Estat
de les aigües de l’estany
de laminació durant la
fase de construcció. Es
pot observar la presencia
de vegetals hidròfits que
tapissen el fons de l’estany,
i les primeres bogues.
(Fotos: Ignasi Torre)

període les granotes verdes (Pelophylax perezi) van colonitzar les basses des
de la corredora veïna, i fins i tot algun exemplar de colobra d’aigua (Natrix
maura) es va establir a la zona per a alimentar-se de la gran població de
granotes i capgrossos.
Els moviments de terres van permetre l’aparició de petits talussos
sorrencs que els abellerols (Merops apiaster) van aprofitar ràpidament per a
excavar-hi les galeries dels nius. Dues parelles d’aquests ocells insectívors
van niar als marges de les basses en el període 1999-2001. L’any 2000 una
parella de corriol petit (Charadrius dubius) va criar a la vora de l’estany, fet
que no s’ha tornat a observar. A mitjan de l’any 2000 les basses es van unir
per a formar l’actual estany de laminació, i es van compactar les vores per
mantenir-ne la topografia. Per a mantenir el perfil de l’estany i compactar la
llera es va optar per utilitzar una malla geotèxtil (Jiménez 1992) que es va
recobrir amb terra i, per tant, va permetre la colonització espontània per part
de les comunitats vegetals deltaiques. L’estany està envoltat en tot el seu
perímetre per un marge que es va plantar amb gespa, però que actualment
l’han colonitzat la vegetació pròpia dels prats mediterranis humits i la
vegetació ruderal. Aquest cinturó de vegetació herbàcia té una amplitud
d’uns 15-20 metres i ocupa una superfície equivalent a la de l’estany (2.0 ha).
Fotografia 10. Aspecte de la part central de l’estany durant l’hivern de l’any 2000.
(Foto: Ignasi Torre)
14

Durant aquest període es va veure un grup de 4 martinets rossos (Ardeola
ralloides) que van romandre a la zona durant un mes i que pernoctaven en
un pollancre, i que segurament s’alimentaven de l’abundant població de
granotes i invertebrats. En aquest mateix període l’estany era utilitzat per
alguns exemplars d’agró roig (Ardea purpurea) que s’aturaven unes hores entre
les bogues per recuperar energies per al llarg viatge transsaharià. Alguns
xibecs (Netta rufina) també es van veure en aquesta època.
A finals de l’any 2000 l’estany de laminació presentava el seu aspecte
actual, amb els marges compactats i es començava a plantar i regar la gespa
dels voltants. Durant aquest hivern s’estableix una petita població de fotges
(Fulica atra) que s’alimenta d’aquesta pastura, i la població de polles d’aigua
s’incrementa espectacularment, ja que també treu profit de la plantació de les
vores del canal. Durant la primavera del 2001 la vegetació helofítica assoleix
màxims de recobriment, i es confirma la nidificació d’unes set parelles de
fotja. Igualment, els cabussets semblen assolir la seva màxima població
nidificant amb 7 parelles. A partir de les dades recollides a primers d’abril
es calcula que poden niar un màxim de 15 parelles de polla d’aigua. Durant el
mes de maig es tornen a veure abellerols a la zona, però no se’n va confirmar
la nidificació. Durant l’hivern l’estany de laminació acull unes 60 fotges i 50
polles d’aigua, a banda d’altres espècies que no s’havien citat, com el morell
cap-roig (Aythya ferina), un ànec cabussador, o la gavina riallera (Chroicocephalus
ridibundus). La presència d’aquesta darrera espècie oportunista (així com el
gran increment experimentat per fotges i polles) es pot entendre pel costum
de donar aliment (pa, etc.) als «ànecs» d’algunes persones que visiten
regularment l’estany. Durant aquesta època es comencen a observar carpins
(Carassius auratus) (una mena de carpes petites típiques dels aquaris d’aigua
dolça) que, amb tota seguretat, van ser alliberats per particulars. La població
d’aquests peixos es va incrementar espectacularment, i era habitual veure
grups de centenars d’individus emergir a la superfície quan alguna persona
llençava trossos de pa als ocells.
Els nivells d’eutrofització de l’estany es van anar incrementant a
conseqüència segurament de la pròpia presència dels ocells aquàtics (els
excrements presenten grans continguts en nitrogen), però també d’altres
factors van intervenir en la pèrdua de qualitat de les aigües: les avingudes
d’aigües pluvials poden arrossegar materials contaminants provinents
d’altres parts del campus, les filtracions d’aigua contaminada de la corredora
15

veïna, la baixa qualitat de les aigües de rec utilitzades per a mantenir la gespa,
i la presència d’un enorme contingent de peixos, que contribueix a enterbolir
les aigües en remoure constantment el fons llimós de l’estany. Durant l’estiu
del 2002 l’aigua de gran part de l’estany presenta un to marró xocolata i a
moltes zones s’observen grups de peixos que pugen a la superfície a respirar
aire, fet que posa de manifest condicions d’anòxia. Durant aquesta època
ni tan sols se senten ni observen granotes, tan comunes en anys anteriors.
Malgrat la terbolesa de l’aigua encara s’hi troben taques grans de Potamogeton
pectinatus, però la resta de vegetals hidròfits sembla haver desaparegut.
A la primavera-estiu del 2002 es realitzen les primeres observacions de
martinet menut (Ixobrychus minutus). Una parella adulta i un jove de martinet
menut es veuen regularment per l’estany fins a mitjan agost, fet que pot donar
a entendre que s’hi han reproduït. Una altra parella sembla ser present en la
part més propera al canal Olímpic. Aquesta espècie s’alimenta principalment
de Gambussia affinis, espècie molt abundant a l’estany (Real et al. 2004, obs.
pers.), associada als prats submergits de Potamogeton pectinatus. A causa del seu
caràcter molt tímid, aquesta espècie pot haver passat desapercebuda i ja es
podria haver reproduït l’any anterior. Igualment, se senten cantar boscarles
de canyar (Acrocephalus scirpaceus) als finals de la primavera. L’any següent es
comencen a sentir balquers (Acrocephalus arundinaceus), a les masses de canyís
situades als voltants de l’estany.
La gran quantitat de peixos suposa un seriós problema per al manteniment
de la qualitat de les aigües, ja que limiten el desenvolupament dels vegetals
16
Fotografia 11. Prat de
Potamogeton pectinatus
i gambúsies (Juliol 2004).
(Foto: Ignasi Torre).

hidròfits, organismes que són capaços de retirar nutrients en suspensió de
l’aigua i del sediment. La bioturbació (l’increment de la terbolesa de l’aigua
quan peixos i ocells aquàtics remouen els sediments) i la depredació van
contribuir a la ràpida desaparició de cinc de les sis espècies de vegetals
hidròfits i van malmetre seriosament les poblacions de Potamogeton pectinatus.
La gran quantitat de nutrients en suspensió a l’aigua va permetre la
proliferació del fitoplàncton (organismes microscòpics que suren a l’aigua) i
del zooplàncton (organismes microscòpics que s’alimenten del fitoplàncton),
fet que va incrementar encara més la terbolesa de l’aigua. La terbolesa
impedeix el pas de la llum al fons de l’estany i evita la possibilitat que els
vegetals hidròfits puguin créixer, a la vegada que condiciona l’expansió
dels helòfits (Salvat 1995-96, Seguí 1995-96). L’excés de matèria orgànica
s’acumula al fons de l’estany i en la descomposició consumeix oxigen, la
qual cosa produeix anòxia en els sediments i impedeix la presència dels
macroinvertebrats (cucs, insectes).
És a partir de finals de l’estiu del 2002 quan es comencen a veure bernats
pescaires (Ardea cinerea) i martinets blancs (Egretta garzetta) pescant alguns
d’aquests peixos, fet que dóna esperances que la població de peixos es pugui
controlar de forma natural. La gran sorpresa va arribar a mitjan novembre,
quan un petit grup de corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) es va observar
a la zona. Aquest grup va arribar a assolir fins a 40 exemplars a finals de
novembre, i els individus es dedicaven a pescar els carpins cabussant-se de
manera característica. Després de la pesca, els corbs marins s’agrupaven en
uns àlbers, on descansaven o s’assecaven les plomes. També s’observaren
exemplars a les vores de l’estany assolellant-se amb les ales obertes. Els
corbs marins van fer davallar significativament la població de peixos i, a
mesura que aquesta minvava, també ho feia la de corbs marins. Durant aquell
hivern la població de polles d’aigua rondava el centenar d’exemplars, i la de
fotges es mantingué en el mig centenar.
Durant la primavera del 2003 es confirma un increment de la població
nidificant de fotges (10 parelles) i es calcula que el nombre de parelles de
polla d’aigua pot rondar les 25. Desafortunadament, la població de cabussets
sembla retrocedir i solament se’n veuen tres parelles. La rarefacció
d’aquesta espècie podria indicar una pèrdua significativa de la qualitat de les
aigües, amb una davallada de la disponibilitat de macroinvertebrats aquàtics
(Santaeufemia & Gutiérrez, 1995-96). Finalment, es confirma la nidificació
17

dels martinets menuts, amb un mínim de dues parelles a l’estany de laminació
i una parella en una zona propera. La qualitat de les aigües durant l’estiu del
2003 és molt dolenta sobretot a l’extrem de l’estany que toca al canal Olímpic,
segurament per les filtracions d’aigua bruta de la corredora veïna. Això
comença a afectar negativament el recobriment de boga, que ha disminuït
significativament respecte l’any anterior. Únicament la part més central
de l’estany manté alguns prats de Potamogeton i algunes masses de boga en
més bon estat. La tendència a la regressió de la boga pot ser determinant
per al futur manteniment de les poblacions d’ocells nidificants. Fins i tot, es
detecta un decrement del nombre de parelles nidificants de polla d’aigua per
comparació a les trobades a la primavera. Els estudis constaten una pèrdua
progressiva de la qualitat de les aigües fins a arribar a l’eutrofització l’any
2003 (Real et al., 2004). No obstant això, l’eutrofització moderada o forta
sembla habitual als sistemes aquàtics del delta del Llobregat (Salvat 1995-
96, Jiménez et al. 2001). El seguiment limnològic començat el 2001 confirma
l’increment de la terbolesa de l’aigua i de la densitat de fitoplàncton, la
pèrdua de la riquesa taxonòmica del zooplàncton i del bentos i la reducció de
la comunitat de vegetals hidròfits (Real et al. 2004).
Malgrat això, es pot constatar la gran capacitat de recuperació que té
el sistema, ja que l’estiu del 2004 es va poder apreciar que la qualitat de
les aigües havia millorat notòriament desprès d’episodis d’eutrofització
esdevinguts durant la primavera i, a més, en certes zones de l’estany les
aigües van estar transparents bona part de l’estiu, la qual cosa permetia un
ràpid desenvolupament dels hidròfits i una regeneració espectacular de la
boga.
18
Fotografia 12. Aspecte de la
vegetació helofítica durant la
primavera del 2004. Es pot veure
el canyís (verd fosc) a les vores,
i la boga (verd clar), al centre de
l’estany. L’aigua mostra signes
d’eutrofització.
(Foto: Ignasi Torre).

A partir de l’any 2005, deixen de fer-se els censos d’ocells amb regularitat,
i l’estany es visita molt de tant en tant fins al present. Durant aquest any
es porta a terme el projecte d’introducció de la tortuga de rierol (Mauremys
leprosa) a l’estany, una espècie considerada en perill d’extinció a Catalunya i
estrictament protegida per la Directiva Hàbitats (Annexos II i IV) de la Unió
Europea. Aquest projecte hauria de permetre un seguiment posterior per
garantir la viabilitat de la població, i l’eliminació de factors negatius com és
la presència de la tortuga de Florida (Trachemys scripta), una espècie al·lòctona
inclosa en les llistes negres d’espècies exòtiques invasores d’eradicació
urgent (Capdevila et al. 2006), que competeix i desplaça la tortuga de rierol.
Fotografies 13 i 14. Tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i tortuga de Florida (Trachemys scripta) (Fotos:
Ignasi Torre).
Les anàlisis químiques demostren que, durant l’estiu del 2006, l’estany
de laminació ja és un sistema eutrofitzat (Pujadas i Moner 2008). Durant
el 2007 es duen a terme les obres de construcció de l’Interceptor de les
Conques Centrals de Castelldefels i sobreeixidors a l’estany de laminació,
fet que comporta la connexió semipermanent de la corredora amb l’estany,
i la inevitable pèrdua de qualitat de les aigües (Pujadas i Moner 2008).
Diversos episodis de pluges fortes provoquen el trencament de la paret de
terra que separa el sobreeixidor, produint la connexió puntual de la corredora
amb l’estany. Durant aquest període s’observa la mortalitat massiva de
peixos i males olors a l’estany (Pujadas i Moner 2008). Encara que no hi ha
observacions sistemàtiques, la població de certes espècies d’ocells aquàtics
que es poden censar amb facilitat, com la polla d’aigua i la fotja, semblen
haver patit un important retrocés, amb màxims durant l’any 2005 i mínims
actualment. No sembla el mateix en el cas de l’ànec collverd i, sobre tot,
19

en el cas de la gavina riallera, amb unes poblacions que s’incrementen any
rere any. La pèrdua de qualitat de les aigües és actualment molt evident, i
s’està produint un retrocés significatiu de la superfície coberta per la boga,
vegetació necessària perquè els ocells aquàtics puguin amagar-se i construir
els seus nius. Malgrat tot, certes espècies de gran interès semblen haver
colonitzat l’estany en aquest darrer període, com la polla blava (Porphyrio
porphyrio) i el rascló (Rallus aquaticus).
Fotografia 15. La polla blava (Porphyrio porphyrio), un dels
ocells més ben acolorits que es poden observar a la zona.
(Foto: Ignasi Torre)
Fotografia 16. Aspecte actual de l’estany de laminació i el seu entorn (Any 2010, Foto: Institut Cartogràfic
de Catalunya)
20

Altres valors de l’estany: el seu entorn
Els terrenys on s’ha instal·lat el Campus del Baix Llobregat són d’origen
sedimentari i formen part del delta del Llobregat. És per això, que els erms de
la zona es trobaven coberts de vegetació típica de zones d’aiguamolls, amb la
presència d’algunes espècies vegetals de gran interès.
Fotografies 17 i 18. Espartina (Spartina versicolor) i mansega
(Cladium mariscus). (Fotos: Ignasi Torre)
Hi destaca l’espartinar (Spartina versicolor), comunitat vegetal pròpia de
sòls sotmesos a inundacions temporals (durant els períodes plujosos) i que
toleren ambients amb forta humitat i moderada salinitat. Aquesta comunitat
vegetal atorga
al campus un
interès especial,
ja que l’espartina
és una espècie
estrictament
protegida en les
reserves veïnes i
espais d’interès
Fotografia 19. Albereda (Populus alba). (Foto: Ignasi Torre)
natural creats per
la Generalitat de
Catalunya al delta
del Llobregat, i és
inclosa en l’Annex
21

I de la Directiva Hàbitats (Directiva 92/43/CEE). És destacable la presència
de la jonquera humida amb cesquera (Saccharum ravennae) sobre sòls sorrencs,
un ambient molt escàs al delta del Llobregat. Una altra espècie rellevant per
la seva escassetat al delta és la mansega (Cladium mariscus), espècie d’interès
preferent segons la Directiva Hàbitats de la UE. Entre les formacions
arbòries destaca la presència d’una albereda (Populus alba), ambient d’interès
en l’aspecte comunitari, constituïda per un centenar de peus. Aquests arbres
caducifolis formaven un petit bosquet força dens que ha estat parcialment
trasplantat per permetre construir part dels edificis.
Entre els mamífers,
és destacable la
presència d’una
població d’eriçó clar
(Atelerix algirus) que viu
en els terrenys dels
voltants de l’estany.
Aquesta representa
la continuïtat natural
de la població que
hi ha a les pinedes
i conreus de Gavà i
Viladecans, es troba
Fotografia 20. Eriçó clar (Atelerix algirus). (Foto: Sergi Garcia)
actualment aïllada per
infraestructures humanes (l’autopista C-32, el canal Olímpic, i el casc urbà).
La viabilitat d’aquesta petita població és qüestionada, ja que els individus
que s’han capturat presentaven certs problemes de salut (Sergi Garcia, com.
pers.). L’eriçó clar és una espècie estrictament protegida a nivell comunitari,
ja que és llistada en l’Annex IV de la Directiva Hàbitats. Les seves poblacions
semblen en clara regressió, i és catalogat com a espècie en perill d’extinció a
la veïna Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona (Torre et al. 2009).
El futur d’aquest espai
L’estany de laminació del Campus del Baix Llobregat representa l’única
zona humida naturalitzada a Castelldefels amb una funció, situació i aspecte,
molt semblants als que devien de tenir els aiguamolls que recobrien bona
part del territori deltaic tres segles enrere. A aquestes alçades del segle XXI,
22

ningú no pot posar en dubte la vàlua d’aquest nou espai natural per al municipi
de Castelldefels (vegeu Pujadas i Moner 2008, per a més detalls), però també
en el context del delta del Llobregat. En primer terme, el valor hidràulic
confereix a aquest estany una funció primordial com és la d’esmorteir
els problemes de les inundacions, a banda de contribuir a la recàrrega del
freàtic superficial. En segon terme, els valors ecològics, amb la presència
d’un bon nombre d’espècies animals i vegetals de gran interès, moltes
amenaçades i protegides per diferents lleis (des de les lleis autonòmiques
a les comunitàries). En tercer lloc, el valor acadèmic i pedagògic, atès que es
tracta d’un espai on es poden desenvolupar programes de recerca i educació
ambiental (De Mingo & Torre 2004). En quart lloc, però no menys important,
l’espai es valora com un lloc de lleure on els estudiants i els habitants
del municipi poden gaudir d’un entorn amb uns valors naturals i estètics
semblants als que tenien els aiguamolls que antigament recobrien el nostre
territori. No obstant això, els visitants d’aquest espai han de ser respectuosos
amb l’entorn i han de contribuir a mantenir-lo. L’incivisme d’alguns passejants
amb gossos representa un greu problema, ja que el seu comportament fa que
els camins acabin plens d’excrements. En ocasions els gossos entren a l’aigua
i persegueixen els ocells aquàtics. També el vandalisme és un fet constatat
repetidament. Es llencen contínuament tota mena d’objectes a l’aigua, des
d’ampolles de vidre i plàstic, fins a carrets de supermercat i contenidors
d’escombraries. El costum de donar pa als ànecs és un fet comprovat en
moltes ocasions, de manera que molta gent utilitza l’estany com a abocador
de desenes de quilos de pa sec, als quals s’afegeixen les bosses de plàstic
llençades a l’interior de l’estany. La introducció d’espècies al·lòctones per
part dels visitants, com ara els carpins vermells, tortugues, o ànecs de granja,
s’ha de controlar i eradicar (Torre 2005).
Un dels aspectes més rellevants per al futur d’aquest espai és que la
Direcció General de Patrimoni Natural del Departament de Medi Ambient
i Habitatge de la Generalitat l’ha valorat molt positivament per les seves
condicions naturals i l’ha proposat per a formar part del Catàleg de Zones
Humides de Catalunya (Pujadas i Moner 2008). Esperem que la qualitat
ambiental d’aquest entorn es mantingui en uns nivells suficients com per
a permetre la presència de la fauna i flora típiques del delta del Llobregat
durant decennis.
23

Llista d’espècies d’ocells
La llista recull 68 espècies d’ocells que es poden veure amb regularitat a
l’estany de laminació i el seu entorn. L’ordre dels passeriformes és el més ben
representat, amb 35 espècies (51,5%), amb ocells de mida petita o mitjana.
La majoria d’ocells que es poden observar a l’estany són propis de les zones
humides (31 espècies, 46%), seguits per les espècies d’espais oberts (25%).
Quant a la categoria d’amenaça, la gran majoria són espècies no amenaçades
(69%), amb 16 espècies properes a l’amenaça (24%), i solament cinc
espècies amenaçades (en perill i vulnerables, 7%). En referència a l’estatus
fenològic, la majoria d’ocells són sedentaris (44%), i, per tant, es poden
observar tot l’any, seguits per les espècies hivernants (29%), que es poden
observar durant la tardor i l’hivern; les espècie estivals (18%), que es poden
observar durant la primavera i l’estiu, i les espècies migrants (9%), que es
poden observar en els passos migratoris de primavera i tardor.
Imatge 1. Distribució per ordres taxonòmics de les 68 espècies d’ocells que es poden veure a l’estany de
laminació i el seu entorn
24

Imatge 2. Tipus d’hàbitat utilitzat
principalment per les 68 espècies
d’ocells que es poden veure a l’estany
de laminació i el seu entorn (en tant
per cent).
Imatge 3. Categories d’amenaça de
les 68 espècies d’ocells que es poden
veure a l’estany de laminació i el seu
entorn (en tant per cent).
Imatge 4. Categories fenològiques
de les 68 espècies d’ocells que es
poden veure a l’estany de laminació i
el seu entorn (en tant per cent).
Migrador
9%
Urbà
10%
25
Forestal
19%
Zones humides
46%
No amenaçat
69%
Proper a l’amenaça
24%
Sedentari
44%
Hivernant
29%
Espais oberts
25%
Perill Crític
1%
Vulnerable
6%
Estival
18%

Taula 1. Ordre taxonòmic, nom català, nom científic, fenología (S: sedentari; E: estival; H: hibernant; M:
migrador), i categoria d’amenaça (NA: no amenaçat; NT: proper a l’amenaça; VU: vulnerable; CR: en perill
crític) de les 68 espècies d’ocells que es poden veure a l’estany de laminació i el seu entorn
1 Podicipediformes
2 Pelecaniformes
3 Ciconiiformes
4 Ciconiiformes
5 Ciconiiformes
6 Ciconiiformes
7 Ciconiiformes
8 Ciconiiformes
9 Anseriformes
10 Anseriformes
11 Anseriformes
12 Anseriformes
13 Falconiformes
14 Gruiformes
15 Gruiformes
16 Gruiformes
17 Gruiformes
18 Charadriiformes
19 Charadriiformes
20 Charadriiformes
Ordre Nom català Nom científic F A Habitat Autoria fotos
Cabusset
Corb marí gros
Martinet menut
Martinet ros
Esplugabous
Martinet blanc
Bernat pescaire
Agró roig
Xarxet comú
Ànec collverd
Xibec
Morell cap-roig
Xoriguer comú
Rascló
Polla d’aigua
Fotja vulgar
Polla blava
Corriol petit
Becadell comú
Xivitona
Tachybaptus ruficollis
Phalacrocorax carbo
Ixobrychus minutus
Ardeola ralloides
Bubulcus ibis
Egretta garzetta
Ardea cinerea
Ardea purpurea
Anas crecca
Anas platyrhynchos
Netta rufina
Aythya ferina
Falco tinnunculus
Rallus aquaticus
Gallinula chloropus
Fulica atra
Porphyrio porphyrio
Charadrius dubius
Gallinago gallinago
Actitis hypoleucos
26
S
H
E
M
S
S
S
E
H
S
M
H
S
S
S
S
S
M
H
M
NA
NA
NT
NT
NT
NT
NT
NT
VU
NA
VU
VU
NA
NT
NT
NA
NT
NA
NA
NA
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Espais oberts
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre

21 Charadriiformes
22 Charadriiformes
23 Columbiformes
24 Columbiformes
25 Columbiformes
26 Psittaciformes
27 Strigiformes
28 Strigiformes
29 Apodiformes
30 Apodiformes
31 Coraciiformes
32 Coraciiformes
33 Coraciiformes
34 Passeriformes
35 Passeriformes
36 Passeriformes
37 Passeriformes
38 Passeriformes
39 Passeriformes
40 Passeriformes
41 Passeriformes
42 Passeriformes
43 Passeriformes
44
Passeriformes
Ordre Nom català Nom científic F A Habitat Autoria fotos
Gavina vulgar
Gavià argentat
Colom domèstic
Tudó
Tórtora turca
Cotorreta de pit gris
Xot
Mussol comú
Ballester
Falciot negre
Blauet
Abellerol
Puput
Oreneta vulgar
Oreneta de ribera
Roquerol
Oreneta cuablanca
Grasset de muntanya
Titella
Cuereta groga
Cuereta torrentera
Cuereta blanca
Pit-roig
Cotxa fumada
Chroicocephalus ridibundus
Larus michaellis
Columba livia
Columba palumbus
Streptopelia decaocto
Myiopsitta monachus
Otus scops
Athene noctua
Apus melba
Apus apus
Alcedo atthis
Merops apiaster
Upupa epops
Hirundo rustica
Riparia riparia
Ptyonoprogne rupestris
Delichon urbicum
Anthus spinoletta
Anthus pratensis
Motacilla flava
Motacilla cinerea
Motacilla alba
Erithacus rubecula
Phoenicuros ochruros
27
H
H
S
S
S
S
E
S
E
E
H
E
E
E
M
H
E
H
H
E
H
S
H
H
NT
NA
NA
NA
NA
NA
NT
NT
NA
NA
VU
NA
NA
NA
NT
NA
NA
NA
NA
NA
NT
NA
NA
NA
Zones humides
Zones humides
Urbà
Forestal
Espais oberts
Espais oberts
Espais oberts
Espais oberts
Urbà
Urbà
Zones humides
Espais oberts
Espais oberts
Espais oberts
Zones humides
Espais oberts
Urbà
Zones humides
Espais oberts
Espais oberts
Zones humides
Espais oberts
Forestal
Forestal
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Jordi Baucells
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Jordi Baucells
Jordi Baucells
Tomàs Pulido
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Tomàs Pulido

45 Passeriformes
46 Passeriformes
47 Passeriformes
48 Passeriformes
49 Passeriformes
50 Passeriformes
51 Passeriformes
52 Passeriformes
53 Passeriformes
54 Passeriformes
55 Passeriformes
56 Passeriformes
57 Passeriformes
58 Passeriformes
59 Passeriformes
60 Passeriformes
61 Passeriformes
62 Passeriformes
63 Passeriformes
64 Passeriformes
65 Passeriformes
66 Passeriformes
67 Passeriformes
68 Passeriformes
Ordre Nom català Nom científic F A Habitat Autoria fotos
Bitxac comú
Merla
Rossinyol bord
Trist
Boscarla de canyar
Balquer
Tallarol capnegre
Mosquiter comú
Mosquiter de passa
Mallerenga emplomallada
Mallerenga petita
Mallerenga carbonera
Raspinell comú
Teixidor
Garsa
Estornell vulgar
Pardal comú
Pardal xarrec
Pinsà comú
Gafarró
Verdum
Cadernera
Lluer
Repicatalons
Saxicola torquatus
Turdus merula
Cettia cetti
Cisticola juncidis
Acrocephalus scirpaceus
Acrocephalus arundinaceus
Sylvia melanocephala
Phylloscopus collybita
Phylloscopus trochilus
Lophophanes cristatus
Periparus ater
Parus major
Certhia brachydactyla
Remiz pendulinus
Pica pica
Sturnus vulgaris
Passer domesticus
Passer montanus
Fringilla coelebs
Serinus serinus
Carduelis chloris
Carduelis carduelis
Carduelis spinus
Emberiza schoeniclus
28
H
S
S
S
E
E
S
H
M
H
H
S
S
S
S
S
S
S
H
S
S
S
H
H
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NA
NT
NA
NA
NA
NA
NT
CR
Espais oberts
Forestal
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Zones humides
Forestal
Forestal
Forestal
Forestal
Forestal
Forestal
Forestal
Zones humides
Urbà
Urbà
Urbà
Espais oberts
Forestal
Espais oberts
Espais oberts
Espais oberts
Forestal
Zones humides
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Jordi Batet
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Jordi Baucells
Tomàs Pulido
Ignasi Torre
Tomàs Pulido
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Ignasi Torre
Tomàs Pulido
Ignasi Torre
Tomàs Pulido
Tomàs Pulido
Jordi Baucells
Ignasi Torre

Fitxes de les espècies

Cabusset
30

Podicipediformes
1
Tachybaptus ruficollis
Família: Podicipedidae
Nom comú en català: cabusset
Nom comú en castellà: zampullín chico
Descripció. Ocell petit que sempre és a l’aigua, bon nedador. Fa cabussades freqüents
en cerca de petits invertebrats aquàtics i peixos. Rarament vola. Durant la primavera
i l’estiu (període reproductiu), presenta un plomatge fosc amb el cap rogenc i una taca
blanca a la base del bec, mentre que durant l’hivern el plomatge es torna més grisenc.
Fa un crit repetitiu molt característic que permet identificar-lo sense veure’l.
Distribució i hàbitat. Espècie de terra baixa, de distribució extensa a Catalunya, però
sempre associada amb zones humides de característiques diverses: des de petits
estanys, canals i basses de rec, fins a grans llacs, rius i aiguamolls, siguin naturals o
artificials. Tot i ser una espècie oportunista, necessita certes condicions ambientals,
com ara aigües netes amb pocs peixos de mida gran, amb un bon recobriment de
vegetació submergida (hidròfits), on troba l’aliment, i emergida (helòfits) on troba
refugi. Construeix nius flotants amb restes vegetals, i pot fer dues postes en una
mateixa temporada.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària (present tot l’any) en
expansió, que ha colonitzat noves àrees a causa de la millora en la qualitat del medi
aquàtic. Al delta del Llobregat també s’ha observat aquest increment, colonitzant la
xarxa de canals i les zones humides de nova creació, amb una població nidificant que
ronda les 100 parelles, i una d’hivernant que ronda els 200 individus, que representa
el 21% de la superfície deltaica. Es considera una espècie sense risc o amenaces
importants i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Present tot l’any (sedentària). Va ser el primer ocell aquàtic
que va colonitzar l’Olla del rei i se’n va observar la nidificació l’any 1999. La seva
abundància oscil·la en funció de la qualitat de les aigües, que a la vegada condiciona la
presència de la vegetació que acull la fauna invertebrada de què s’alimenta. La població
nidificant es va estimar en un màxim de 6-7 parelles en el període 2004-2005, però en
aquests moments ha davallat a causa de la mala qualitat de les aigües i és probable que
estigui en regressió. La presència de peixos grans (carpes) l’afecta negativament, ja que
incrementen la terbolesa de l’aigua i fan disminuir la vegetació submergida i emergida.
Malgrat tot, la població nidificant es pot restablir ràpidament si les condicions
ambientals milloren. Durant l’hivern també es pot observar al Canal Olímpic.
31

Corb marí gros
32

Pelecaniformes
2
Phalacrocorax carbo
Família: Phalacrocoracidae
Nom comú en català: corb marí gros
Nom comú en castellà: cormorán grande
Descripció. Ocell gran, de color negre (adults) o marró blanquinós (juvenils),
amb un bec llarg i ganxut que li serveix per capturar els peixos de què
s’alimenta. Té les potes curtes, amb els dits units per una membrana
interdigital, que utilitza per a nedar en la superfície i per a bussejar quan cerca
aliment. Acostuma a posar-se en arbres grans, on aprofita per a assecar-se el
plomatge després de sortir de l’aigua. És molt característic observar-lo amb
les ales esteses.
Distribució i hàbitat. Es tracta d’una espècie cosmopolita, de distribució
mundial, que ha incrementat notablement la seva població i àrea de
distribució en les darreres dècades. Acostuma a criar en arbres vora els llacs
interiors, embassaments, i rius del nord i centre d’Europa. A l’hivern, ocupa
els mateixos hàbitats, però realitza migracions cap al sud a la cerca d’espais
aquàtics lliures de glaç.
Població i estatus. A Catalunya no es troba com a nidificant, amb una població
hivernant que s’ha anat incrementant en les darreres tres dècades, i que
palesa l’augment de la població mundial. Al delta del Llobregat també s’ha
observat aquest increment d’individus a l’hivern, amb una població que no
arriba als 1000 individus. Ocupa el 6% de la superfície deltaica.
Situació a Castelldefels. Present durant la tardor i l’hivern, i en migració. Va
ocupar l’estany per primer cop durant la tardor del 2002, coincidint amb un
increment molt important de la població de carpí vermell (Carassius auratus),
observant-se fins a 40 individus que reposaven en els àlbers situats a la vora
de l’estany. Durant aquest període es van observar nombrosos episodis de
pesca per part dels corb marins, fet que va suposar una reducció significativa
de la població de carpins. La seva presència oscil·la depenent de l’abundància
de peixos grans (carpes i carpins). Desprès d’uns hiverns amb pocs individus,
durant la tardor-hivern del 2010 es tornen a observar una vintena d’individus.
També es pot observar al llac de la Barona.
33

Martinet menut
34

Ciconiiformes
3
Ixobrychus minutus
Família: Ardeidae
Nom comú en català: martinet menut
Nom comú en castellà: avetorillo
Descripció. Ocell mitjà, el més petit dels ardeids, amb dimorfisme sexual. El mascle és més acolorit,
amb un plomatge general amb tons crema, un bec afilat de color taronja, capirot i dors negre, coll molt
llarg. Els juvenils i la femella són marronosos. És una espècie força discreta, i s’amaga sempre entre
la vegetació aquàtica. Quan sent un perill proper, acostuma a estirar el coll i posar el bec mirant al cel,
imitant la forma d’una canya. S’alimenta de peixos petits, granotes, i invertebrats aquàtics.
Distribució i hàbitat. Es tracta d’una espècie de distribució mundial (a excepció del
continent americà), associada amb aiguamolls de terra baixa. Acostuma a criar en tota mena de
zones humides, embassaments, canals i rius, on necessita una coberta de vegetació helofítica
inundada per a permetre subjectar el seu niu i amagar-se dels seus depredadors. A la tardor
normalment fa una migració transsahariana.
Població i estatus. A Catalunya és estival, amb una població hivernant pràcticament nul·la,
tot i que sembla incrementar-se any rere any, a causa de la benignitat climàtica. Aquesta
espècie sembla experimentar fluctuacions poblacionals interanuals que en part depenen de la
inundació dels canyissars on nia. La població més important es troba al delta de l’Ebre. Al delta
del Llobregat nien unes 25 parelles, però també s’observen alguns individus hivernants. Es
considera una espècie propera a l’amenaça. Espècie protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Present durant la primavera i l’estiu, i en migració prenupcial i
postnupcial. Va ocupar l’estany per primer cop durant la primavera del 2003, quan es va observar
un poll crescut entre les bogues a primers d’agost. Tot i que es podria tractar d’un individu en
dispersió juvenil, també es varen observar individus adults que podrien confirmar la nidificació.
El juny del 2004 es va poder confirmar la reproducció en observar un mascle entrant a péixer
els polls en una massa de bogues al mig de l’estany. Aquesta espècie s’alimenta principalment
de Gambussia affinis, espècie molt abundant a l’estany associada als prats submergits de
Potamogeton pectinatus. La població nidificant a l’estany es va estimar en un màxim de 3
parelles l’any 2004, amb una més que probable regressió els darrers anys conseqüència de la
disminució de la coberta de macròfits i la pèrdua de qualitat de les aigües. El martinet menut,
però, sembla requerir unes condicions mínimes per a niar, fet que es va poder comprovar el 17 de
juny del 2003 en trobar un niu amb 4 ous en una petita depressió inundada (0.1 ha) i coberta de
vegetació helofítica que és tancada per tres vials de l’autopista C-32 a Castelldefels.
35

Martinet ros
36

Ciconiiformes
4
Ardeola ralloides
Família: Ardeidae
Nom comú en català: martinet ros
Nom comú en castellà: garcilla cangrejera
Descripció. Ocell mitjà, de coloració taronja al dors, i blanca al ventre i sota
les ales. El bec és molt afilat, de color negre a la punta i blavós a la base. Les
potes són de color taronja i, durant el període reproductor, són vermelles.
S’alimenta de peixos, granotes, i invertebrats aquàtics.
Distribució i hàbitat. Es tracta d’una espècie de distribució euroasiàtica i
africana, associada als aiguamolls de terra baixa. Acostuma a criar en colònies
mixtes amb altres ardèids, en tota mena de zones humides, embassaments,
canals i rius. A la tardor normalment fa una migració transsahariana.
Població i estatus. A Catalunya és estival, amb una població hibernant reduïda,
tot i que sembla incrementar-se any rere any, a causa de la benignitat
climàtica. La població més important es troba al delta de l’Ebre. Al delta del
Llobregat, hi nia de forma excepcional i també s’hi observen alguns individus
hivernants. Es considera una espècie propera a l’amenaça. Espècie protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie rara, present en migració prenupcial
i postnupcial. Es va observar a l’estany per primer cop durant la primavera
del 2000 i durant l’estiu següent un grup de 4 individus va romandre a les
vores de l’estany alimentant-se de l’abundant població de granotes. També
s’han observat individus solitaris de pas durant la primavera dels anys 2003
i 2004.
37

Esplugabous
38

Ciconiiformes
5
Bubulcus ibis
Família: Ardeidae
Nom comú en català: esplugabous
Nom comú en castellà: garcilla bueyera
Descripció. Ocell mitjà, de plomatge color blanc, coll i potes llargues, i bec
afilat, de color taronja. Durant el període reproductor llueix unes plomes
vermelloses al cap i el pit, que a l’hivern perd. Les potes són de color groc, i
són negres a l’hivern. És una espècie generalista amb una alimentació variada:
peixos, amfibis, rèptils, petits mamífers, i invertebrats. Fins i tot, visita els
abocadors en cerca de residus orgànics.
Distribució i hàbitat. Espècie cosmopolita amb distribució global, gràcies a
la seva gran capacitat dispersiva. Normalment acostuma a criar en colònies
mixtes amb altres ardèids, en la proximitat de zones humides. A l’hivern es
distribueix més extensament i s’observa en conreus i erms.
Població i estatus. A Catalunya és sedentària, amb una clara tendència
expansiva en les darreres dècades. La població més important es troba
al delta de l’Ebre. Al delta del Llobregat, no hi nidifica, però la població
hivernant hi és nombrosa (>1000 individus) i en augment. Es considera una
espècie propera a l’amenaça. Espècie protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie poc freqüent, però es pot observar
en qualsevol període de l’any. Es va observar a l’estany per primer cop durant
l’hivern del 2000. Durant l’hivern es pot observar en els erms dels voltants de
l’estany i fins i tot en els parcs urbans.
39

Martinet blanc
40

Ciconiiformes
6
Egretta garzetta
Família: Ardeidae
Nom comú en català: martinet blanc
Nom comú en castellà: garceta
Descripció. Ocell mitjà, de plomatge de color blanc, coll i potes llargues i
bec afilat de color negre. Durant el període reproductor llueix unes plomes
occipitals llargues del mateix color que el plomatge. Les potes són de color
negre, amb peus de color groc. És una espècie que s’alimenta de peixos,
amfibis, i invertebrats.
Distribució i hàbitat. Espècie cosmopolita amb distribució global, gràcies a
la seva gran capacitat dispersiva. Acostuma a criar en colònies mixtes amb
altres ardèids, en la proximitat de zones humides.
Població i estatus. A Catalunya és sedentària, amb una clara tendència
expansiva en les darreres dècades. La població més important es troba
al delta de l’Ebre. Al delta del Llobregat ha niat de forma excepcional, i la
població hivernant és reduïda (

Bernat pescaire
42

Ciconiiformes
7
Ardea cinerea
Família: Ardeidae
Nom comú en català: bernat pescaire
Nom comú en castellà: garza real
Descripció. Ocell gran, de plomatge grisenc i blavós, coll i potes llargues, i bec
afilat, de color taronja. Les potes són de color negre. És una espècie amb una
alimentació variada: peixos, amfibis, rèptils, petits mamífers, i invertebrats.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució per Euràsia i Àfrica.
Acostuma a criar en colònies mixtes amb altres ardèids i cigonyes, en la
proximitat de zones humides. Atès que es tracta d’una espècie principalment
ictiòfaga, necessita les masses d’aigua (aiguamolls, rius, basses, canals, etc.).
Població i estatus. A Catalunya és sedentària, amb una clara tendència
expansiva en les darreres dècades. La població més important es troba al
delta de l’Ebre. Al delta del Llobregat nia regularment però en baix nombre.
La població hivernant és important (250 individus), que s’observa en el
30% del territori deltaic. Es considera una espècie propera a l’amenaça i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie freqüent, i es poden observar individus
en qualsevol període de l’any, tot i què sempre en molt baix nombre (1 o 2
exemplars). Es va observar a l’estany per primer cop durant la primavera del
2002, on acostumen a posar-se en els grans àlbers que voregen l’estany. És
freqüent observar individus solitaris en les corredores veïnes i al llac de la
Barona.
43

Agró roig
44

Ciconiiformes
8
Ardea purpurea
Família: Ardeidae
Nom comú en català: agró roig
Nom comú en castellà: garza imperial
Descripció. Ocell gran, de plomatge marró vermellós, amb dors grisenc,
coll i potes llargues, i bec afilat, de color taronja. És una espècie amb una
alimentació variada: peixos, amfibis, rèptils, petits mamífers, i invertebrats.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució per Euràsia i Àfrica.
Acostuma a criar en colònies mixtes amb altres ardèids, en zones humides
amb abundant vegetació helofítica (canyissars). En tractar-se d’una espècie
principalment ictiòfaga (s’alimenta principalment de peixos), necessita les
masses d’aigua (aiguamolls, rius, basses, canals, etc.) per a alimentar-se. A la
tardor normalment fa una migració transsahariana.
Població i estatus. A Catalunya és estival i la seva població nidificant no
mostra cap tendència significativa. La població més important es troba al
delta de l’Ebre. Al delta del Llobregat nia regularment però en baix nombre
(5 parelles). Es considera una espècie propera a l’amenaça. i és protegida per
la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie rara en migració i se’n poden observar
individus adults i juvenils en dispersió, tot i què sempre en molt baix nombre
(1 o 2 exemplars). Es va observar a l’estany per primer cop durant l’estiu del
2000, on acostumen a posar-se entre les masses de boga que hi ha al mig de
l’estany. En els darrers anys no s’ha tornat a detectar, tot i què és possible
observar grups d’individus sobrevolar la zona durant les migracions.
45

Xarxet comú
46

Anseriformes
9
Anas crecca
Família: Anatidae
Nom comú en català: xarxet comú
Nom comú en castellà: cerceta común
Descripció. Ànec petit de superfície (no cabussador). El mascle té el
plomatge del cos grisenc i el cap vermell marronós amb una línia verda. La
femella té una coloració general marró clar. Durant la primavera i l’estiu
s’alimenta d’invertebrats aquàtics i durant la tardor i l’hivern té una dieta més
vegetariana.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució per Euràsia i Nord-amèrica.
Acostuma a criar a la vora dels estanys amb abundant vegetació. Durant
l’hivern es troba en tota mena de masses d’aigua (aiguamolls, rius, basses,
canals, etc.).
Població i estatus. A Catalunya és un reproductor irregular, amb una important
població hivernant provinent del nord d’Europa. La única població nidificant
es troba al delta de l’Ebre. Al delta del Llobregat hi ha un contingent hivernant
de 650 individus (depenent de les condicions meteorològiques al nord
d’Europa), que ocupen el 13% del territori deltaic. Es considera una espècie
vulnerable, i no es troba protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie migrant i hivernant rara, i es poden
observar grups petits d’individus (

Ànec collverd
48

Anseriformes
10
Anas platyrhynchos
Família: Anatidae
Nom comú en català: ànec collverd
Nom comú en castellà: ánade real
Descripció. Ànec mitjà de superfície (no capbussador), el mascle té el
plomatge del cos grisenc, el cap i coll verd, el bec taronja, i el pit marró. La
femella té una coloració general marró clar. Durant la primavera i l’estiu
s’alimenta d’invertebrats aquàtics, i durant la tardor i l’hivern té una dieta
més vegetariana.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució, present a gairebé tot
l’hemisferi nord. El collverd és un ànec oportunista i adaptable, capaç
de colonitzar qualsevol massa d’aigua natural o artificial (rius, torrents,
basses de rec, canals, aiguamolls), fins i tot aquelles força contaminades
o eutrofitzades. Acostuma a criar a la vora dels estanys amb abundant
vegetació.
Població i estatus. A Catalunya, on es considera en expansió, és una espècie
sedentària, amb una important població hivernant provinent del nord
d’Europa. Al delta del Llobregat s’hi reprodueixen unes 500 parelles i la
població hivernant és de 2000 individus, que ocupen el 38% del territori
deltaic. Es considera una espècie no amenaçada, i no es troba protegida per
la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie present tot l’any; l’ànec més fàcil
d’observar a la zona i els seus contingents s’han incrementat significativament
en els darrers anys. Es va detectar per primer cop a la primavera del 1999 i es
va observar una llocada de 12 pollets la primavera del 2002. Durant la tardor
i l’hivern es poden observar fins a 70 individus dins l’estany o a les vores.
També és freqüent a les corredores veïnes a l’estany i al llac de la Barona.
49

Xibec
50

Anseriformes
11
Netta rufina
Família: Anatidae
Nom comú en català: xibec
Nom comú en castellà: pato colorado
Descripció. Ànec de mida mitjana i cabussador. El mascle té el plomatge
del cos marró, i el cap marró vermellós, amb el bec vermell i la base del coll
negra. La femella té una coloració general marró grisenca. Quan volen, tant el
mascle com la femella mostren una franja alar blanca. Durant la primavera i
l’estiu s’alimenten bàsicament de vegetació submergida.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució per Euràsia. Acostuma a
criar a la vora dels estanys amb abundant vegetació helofítica (cinyells de
canyissar). Necessita, però, aigües amb una certa profunditat i amb abundant
vegetació subaquàtica; sobretot prats de Potamogeton pectinatus.
Població i estatus. A Catalunya és un reproductor regular, amb una població
hivernant petita. Al delta del Llobregat ha criat esporàdicament, amb un
contingent hivernant de prop dels 20 individus, que ocupen el 3% del territori
deltaic. Es considera una espècie vulnerable, i no es troba protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie migrant i estival rara. Es va observar
a l’estany per primer cop durant l’hivern del 2000.
51

Morell cap-roig
52

Anseriformes
12
Aythya ferina
Família: Anatidae
Nom comú en català: morell cap-roig
Nom comú en castellà: porrón común
Descripció. Ànec de mida mitjana i cabussador. El mascle té el plomatge del cos
grisenc, i el cap marró vermellós, amb el bec fosc. La femella té una coloració
general marró grisenca. Durant la primavera i l’estiu s’alimenta d’invertebrats
aquàtics i, durant la tardor i l’hivern, té una dieta més vegetariana.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució per Euràsia. Acostuma
a criar a la vora dels estanys amb abundant vegetació. Durant l’hivern es
troba en tota mena de masses d’aigua (aiguamolls, rius, basses, canals, etc.).
Necessita, però, aigües amb una certa profunditat i amb abundant vegetació
subaquàtica.
Població i estatus. A Catalunya és un reproductor regular però molt escàs,
amb una important població hivernant provinent del nord d’Europa. Al delta
del Llobregat hi ha un contingent hivernant de prop dels 300 individus
(depenent de les condicions meteorològiques al nord d’Europa), que ocupen
el 3% del territori deltaic. Es considera una espècie vulnerable, i no es troba
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie migrant i hivernant rara, i es poden
observar grups petits d’individus (

Xoriguer comú
54

Falconiformes
13
Falco tinnunculus
Família: Falconidae
Nom comú en català: xoriguer comú
Nom comú en castellà: cernícalo vulgar
Descripció. Rapinyaire de mida petita semblant a un falcó, de coloració
general marronosa. És molt característic veure’l volar fent l’aleta; això és,
movent les ales sense desplaçar-se del lloc. És una tècnica de vol que utilitza
per a detectar les seves preses. S’alimenta principalment de petits mamífers,
rèptils i insectes.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució a Euràsia i Àfrica. S’associa
generalment a espais oberts (conreus, brolles) i acostuma a nidificar en
penya-segats i arbres; en aquest cas, aprofitant els nius d’altres espècies.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària freqüent com
a reproductora, especialment abundant a les planes de Lleida i amb una
important població hivernant provinent del nord d’Europa. La població
nidificant catalana no ha mostrat cap tendència significativa durant les
darreres dècades. Al delta del Llobregat hi ha un contingent hivernant de
prop dels 20 individus, que ocupen el 17% del territori deltaic. Es considera
una espècie sense amenaces i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie sedentària rara, però se’n poden
observar individus durant tot l’any. A Castelldefels ha criat a Ca n’Aymeric
i, fins i tot, dins el poble i se l’ha vista pels voltants de l’estany durant la
primavera i l’hivern dels anys 2005, 2010 i 2011.
55

Rascló
56

Gruiformes
14
Rallus aquaticus
Família: Rallidae
Nom comú en català: rascló
Nom comú en castellà: rascón europeo
Descripció. Ocell de mida petita i hàbits molt discrets, de coloració general
marronosa amb taques al dors, i cap, coll i ventre blavosos. Té el bec llarg i
corbat, de color vermell. Es desplaça sempre entre la vegetació a la vora dels
estanys i és difícil veure’l, tot i què emet un reclam molt característic.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució a Euràsia i Àfrica. S’associa
a zones humides, sempre cobertes d’abundant vegetació (canyís, boga, joncs)
on amaga el niu. Malgrat això, no sembla gaire exigent quant a la qualitat de
les aigües i sembla preferir aigües eutrofitzades.
Població i estatus. A Catalunya és un reproductor amb una població força
fragmentada, especialment abundant al delta de l’Ebre. La població nidificant
catalana no ha mostrat cap tendència significativa durant les darreres
dècades. Al delta del Llobregat és un reproductor escàs i localitzat, amb
un contingent hivernant de prop dels 15 individus, que ocupen el 15% del
territori deltaic. Es considera una espècie propera a l’amenaça i és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie hivernant i migrant rara i que pot
nidificar a l’estany. L’hivern del 2011, per primer cop, se n’ha confirmat la
presència a l’estany, però és probable que hagi passat desapercebuda en
censos anteriors.
57

Polla d’aigua
58

Gruiformes
15
Gallinula chloropus
Família: Rallidae
Nom comú en català: polla d’aigua
Nom comú en castellà: gallineta común
Descripció. Ocell de mida mitjana, de coloració general negra amb dors marró
fosc i cua blanca, bec de color vermell amb la punta groga i potes de color
verd. Es desplaça sempre entre la vegetació a la vora dels estanys i també
se’l pot veure nedant en aigües obertes. Té una dieta variada, que inclou
alimentació d’origen animal (invertebrats) i vegetal.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució mundial, amb requisits
ambientals poc estrictes, tot i què s’associa a zones humides de tota mena,
siguin naturals o artificials (canals, llacs, rius, aiguamolls). Malgrat això, no
sembla gaire exigent quant a la qualitat de les aigües. Pot viure en aigües
eutrofitzades, ja que té la capacitat d’alimentar-se fora de l’aigua (conreus,
erms).
Població i estatus. A Catalunya és un resident reproductor molt freqüent,
especialment abundant al delta de l’Ebre. La població nidificant catalana ha
mostrat una tendència regressiva durant les darreres dècades. Al delta del
Llobregat és un reproductor freqüent, amb un contingent hivernant de prop
dels 850 individus, que ocupen el 55% del territori deltaic. La tendència
regressiva catalana també es detecta al delta del Llobregat. Es considera
una espècie propera a l’amenaça, i no es troba protegida per la legislació
catalana. La tendència negativa es pot deure a la persecució que pateix
l’espècie per part dels agricultors que la consideren un flagell per als conreus
d’horta i a la sega de la vegetació dels canals.
Situació a Castelldefels. És una espècie sedentària que nidifica a l’estany. Se’n
va confirmar la presència com a nidificant, per primer cop, l’estiu del 2000,
quan es va trobar un niu amb 6 ous (vegeu foto) amagat entre les bogues a
la vora de l’estany. Des de l’any 2000 s’ha observat un increment continu de
la població, fins a arribar-se’n a comptabilitzar prop de 100 individus l’hivern
del 2005. Des d’aleshores, sembla que la població està disminuint fins a
quedar amb una vintena d’individus l’hivern del 2011. És una espècie freqüent
i tant se la pot veure nedant com entre la vegetació i pasturant als marges de
l’estany. També s’observa als canals i a les corredores i al llac de la Barona.
59

Fotja vulgar
60

Gruiformes
16
Fulica atra
Família: Rallidae
Nom comú en català: fotja
Nom comú en castellà: focha común
Descripció. Ocell de mida mitjana, de coloració general negra amb bec i
«escudet» frontal de color blanc, i potes de color verd, amb dits lobulats i
plans. Es desplaça sempre entre la vegetació a la vora dels estanys i també
es pot observar nedant en aigües obertes. Té una dieta variada, que inclou
alimentació d’origen animal (invertebrats) i vegetal.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució mundial (Euràsia, Àfrica i
Austràlia). S’associa zones humides de tota mena, siguin naturals o artificials
(canals, llacs, rius, aiguamolls). Sembla preferir les masses d’aigua dolça o
lleugerament salobre, amb una bona coberta de vegetació helofítica (canyís
o boga) on fa el niu, i vegetació submergida (prats de macròfits) de què
s’alimenta. Té la capacitat d’alimentar-se fora de l’aigua (conreus, erms).
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, especialment
abundant al delta de l’Ebre. La població nidificant catalana no ha mostrat
cap tendència durant les darreres dècades. Al delta del Llobregat és un
reproductor freqüent, amb un contingent hivernant de prop dels 700
individus, que ocupen el 20% del territori deltaic. Es considera una espècie
no amenaçada i no es troba protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie sedentària, que nidifica a l’estany.
Se’n va confirmar la presència com a nidificant, per primer cop, la primavera
del 2001, quan es van observar adults acompanyats de pollets. Des de l’any
2001 s’ha observat un increment continu de la població, fins a arribar-se’n
a comptabilitzar prop de 60 individus a l’hivern del 2005. Des d’aleshores,
sembla que la població està disminuint, fins a quedar amb una vintena
d’individus l’hivern del 2011. És una espècie freqüent i tant se la pot veure
nedant, com entre la vegetació o pasturant als marges de l’estany. Igualment,
també s’observa al llac de la Barona. És una espècie oportunista que treu
profit del costum que tenen algunes persones de donar pa als ànecs.
61

Polla blava
62

Gruiformes
17
Porphyrio porphyrio
Família: Rallidae
Nom comú en català: polla blava
Nom comú en castellà: calamón común
Descripció. Ocell de mida mitjana, de color blau metàl·lic i cua blanca, amb
bec, «escudet» frontal, i potes de color vermell, amb dits allargats. És un dels
ocells més ben acolorits que es poden observar a Castelldefels. Es desplaça
sempre entre la vegetació de vora els estanys, tot i què també ho fa en
zones obertes sense vegetació. Té una dieta variada, que inclou alimentació
d’origen animal (invertebrats) i vegetal, sobretot els brots i arrels dels
vegetals palustres.
Distribució i hàbitat. Espècie d’àmplia distribució mundial: Euràsia, Àfrica i
Austràlia. S’associa a zones humides amb poca profunditat d’aigua i molta
vegetació helofítica, com la balca i el canyís, on situa el niu.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, especialment
abundant al delta de l’Ebre, un espai que s’ha colonitzat a partir de les
reintroduccions d’individus que es van fer als aiguamolls de l’Empordà a
finals dels anys vuitanta del segle passat. La població nidificant catalana
mostra una clara tendència expansiva, i ja ocupa les tres zones humides més
importants. Al delta del Llobregat és un reproductor escàs, amb una desena
d’individus censats durant l’hivern, que ocupen el 2% del territori deltaic. Es
considera una espècie propera a l’amenaça i és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. És una espècie que s’observa a l’hivern i primavera.
Segurament es tracta d’individus en dispersió que cerquen noves àrees
de nidificació. Els primers exemplars es van detectar l’hivern del 2005, i
actualment se’n continuen observant individus (hivern 2011). Almenys una
parella va criar a l’estany a finals de la passada dècada (Lorena Muñoz, com.
pers.)
63

Corriol petit
64

Charadriiformes
18
Charadrius dubius
Família: Charadridae
Nom comú en català: corriol petit
Nom comú en castellà: chorlitejo chico
Descripció. Ocell de mida petita, de dors marró i ventre blanc, amb el cap
cobert per un capirot marró i una màscara negra. Al voltant de l’ull té un
anell de pell de color groc. El bec és petit i les potes són relativament curtes.
S’alimenta de petits invertebrats que troba a terra.
Distribució i hàbitat. Espècie que es distribueix per Euràsia i Àfrica. S’associa
a zones humides, preferentment desembocadures i trams de rius amb aigües
lentes. Construeix el niu directament sobre el terra, en terrenys sorrencs o
amb presència de graves i còdols, lliures de vegetació. És capaç d’aprofitar
els terrenys que resten de les extraccions d’àrids i graveres. Al Deltadelta del
Llobregat nia en els camps de conreu i erms.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival, també freqüent en
migració. La població nidificant catalana ha mostrat una clara tendència
expansiva en les darreres dècades. Al delta del Llobregat és un reproductor
freqüent (40 parelles), però els individus hivernants són molt rars. Es
considera una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Aquesta espècie es va observar durant la primavera
i estiu de l’any 2000, període en què l’estany estava encara en una fase
primerenca de construcció i es trobava envoltat d’erms. Tot i que no es va
poder confirmar, és probable que una parella nidifiqués durant aquest
període. El corriol petit és més habitual com a nidificant als camps de conreu
de Gavà i Viladecans. En aquests moments, no nidifica prop de l’estany
perquè no hi troba ambients adequats.
65

Becadell comú
66

Charadriiformes
19
Gallinago gallinago
Família: Scolopacidae
Nom comú en català: becadell comú
Nom comú en castellà: agachadiza común
Descripció. Ocell de mida petita, de dors marró barrejat i ventre blanc, potes
curtes i bec molt llarg i prim que utilitza per a cercar en el fang els petits
invertebrats de què s’alimenta. La seva coloració és molt críptica, la qual
cosa li permet passar desapercebut per als depredadors. Quan se’ls espanta
i aixequen el vol, com és molt típic de l’espècie; volen fent ziga-zaga i emeten
uns xiscles característics.
Distribució i hàbitat. Espècie que es distribueix per Euràsia i Nord-amèrica
com a reproductora. S’associa a zones humides, preferentment maresmes,
marges de basses i estanys, prats inundats, on troba els substrat fangós que
necessita per a cercar aliment.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie hivernant bastant comuna,
també freqüent en migració. Els contingents hivernants provenen de les
poblacions nidificants del nord d’Europa. Al delta del Llobregat el nombre
d’hivernants ronda els 160 individus, que ocupen el 22% del territori deltaic.
Es considera una espècie no amenaçada, i no es troba protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant poc
freqüent a l’estany. L’hivern del 2002 i del 2005 se’n van observar individus
solitaris pel marge de l’estany. Com que és una espècie força críptica i no
aixeca el vol amb facilitat, és probable que hi hagi més individus a la vora de
l’estany que passen desapercebuts.
67

Xivitona
68

Charadriiformes
20
Actitis hypoleucos
Família: Scolopacidae
Nom comú en català: xivitona
Nom comú en castellà: andarríos chico
Descripció. Ocell de mida petita, de dors marró i ventre blanc, potes
relativament curtes de color verdós i bec llarg i prim, que utilitza per a cercar
en el fang els petits invertebrats de què s’alimenta.
Distribució i hàbitat. Espècie que es distribueix per la regió eurasiàtica com a
reproductora, mentre que les poblacions hivernants es concentren a l’Àfrica
subsahariana. La població nidificant catalana es distribueix pels rius de la
muntanya mitjana, amb poc pendent, i platges de còdols. Durant l’hivern,
s’associa a zones humides, preferentment maresmes, marges de basses
i estanys, prats inundats, on troba el substrat fangós que necessita per a
cercar aliment.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie nidificant escassa, però
com a hivernant és bastant més comuna; també freqüent en migració.
Els contingents hivernants provenen de les poblacions nidificants del
nord d’Europa. Al delta del Llobregat el nombre d’hivernants ronda els 20
individus, que ocupen el 10% del territori deltaic. Es considera una espècie
no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant poc
freqüent a l’estany. Se’n van observar individus solitaris pel marge de l’estany
l’hivern del 2002 i 2005.
69

Gavina vulgar
70

Charadriiformes
21
Chroicocephalus ridibundus
Família: Laridae
Nom comú en català: gavina vulgar
Nom comú en castellà: gaviota reidora
Descripció. Ocell de mida mitjana, de coloració general blanca amb el dors gris,
amb el cap marró durant l’època de nidificació i bec i potes de color vermell. A
l’hivern, perd el capirot marró i té el cap blanquinós. S’alimenta bàsicament de
peixos i sol ésser als abocadors, on cerca tota mena de deixalles orgàniques.
També pot menjar insectes.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per les regions eurasiàtica i nordamericana
com a reproductor, mentre que les poblacions hivernants es concentren a la
conca mediterrània. Durant l’hivern, està molt més estesa per tot Catalunya,
s’associa a zones humides, preferentment maresmes, marges de basses i
estanys, rius, embassaments, i platges. És la gavina amb menys tendències
marines.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie nidificant localitzada, però
com a hivernant és bastant més comuna. La població nidificant catalana
es distribueix principalment pel delta de l’Ebre, on no s’ha detectat cap
tendència poblacional significativa en les darreres dècades. Al delta del
Llobregat el nombre d’hivernants ronda els 4000 individus, que ocupen el
9% del territori deltaic. Es considera una espècie propera a l’amenaça, i no es
troba protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant freqüent a l’estany.
Se’n solen veure grups d’individus posats en les baranes dels ponts, nedant
dins de l’estany o volant. Els primers individus es van detectar a finals d’estiu
de l’any 2000. Des d’aleshores, la població ha anat incrementant fins a assolir
els 160 individus l’hivern del 2004. Un altre màxim es va detectar l’hivern
del 2011, amb 100 individus. És una espècie oportunista que treu profit del
costum que tenen algunes persones de donar pa als ànecs. També s’observa
al llac de la Barona.
71

Gavià argentat
72

Charadriiformes
22
Larus michahellis
Família: Laridae
Nom comú en català: gavià argentat
Nom comú en castellà: gaviota patiamarilla
Descripció. Ocell de mida gran, de coloració general blanca amb el dors gris,
cap blanc i bec i potes grogues. S’alimenta bàsicament de peixos, i també és
freqüent en abocadors, on cerca tota mena de deixalles orgàniques.
Distribució i hàbitat. Espècie que es distribueix per la conca mediterrània.
Durant l’hivern, es troba molt més estesa per tot Catalunya. S’associa a
zones humides; preferentment maresmes, marges de basses i estanys, rius,
embassaments, i platges. És la gavina més lligada a l’home, ja que aprofita el
rebuig dels vaixells de pesca, així com i també les deixalles orgàniques que
s’acumulen als abocadors.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie nidificant habitual per tot el
litoral, si bé gran part del contingent reproductor es concentra en dos nuclis:
Illes Medes, i delta de l’Ebre. La població nidificant catalana ha crescut molt
en les darreres dècades, a causa de la gran disponibilitat d’aliment procedent
de les activitats humanes (pesca i rebuig). Al delta del Llobregat el nombre
d’hivernants ronda els 9000 individus, que ocupen el 8% del territori deltaic.
Es considera una espècie no amenaçada i no és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant que s’observa
regularment a l’estany, amb petits grups d’individus posats dins l’aigua o
volant. També s’observa al llac de la Barona.
73

Colom domèstic
74

Columbiformes
23
Columba livia
Família: Columbidae
Nom comú en català: colom domèstic
Nom comú en castellà: paloma doméstica
Descripció. El colom domèstic prové d’una varietat salvatge de colom
que, al llarg de la història, l’home ha domesticat. Als coloms, se’ls ha criat
tradicionalment per a fer de missatgers, per a competició i per a cria. Així
s’ha arribat a la varietat de coloms que avui dia poblen les ciutats. L’origen de
les poblacions presents a pobles i ciutats es troba en individus escapats de
la captivitat, que han sabut treure profit d’un entorn altament humanitzat.
Distribució i hàbitat. La distribució original de la varietat salvatge del colom
domèstic era Euràsia i el nord d’Àfrica, però actualment la seva àrea de
distribució és gairebé cosmopolita. Les poblacions salvatges crien en penyasegats,
i les domèstiques ho fan en els edificis, on troben una estructura amb
abundants forats i escletxes on fer hi els nius. És més freqüent en pobles i
ciutats, però també se’l pot trobar en àrees conreades.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, la varietat
domèstica té una elevada dependència humana. Sembla haver se expandit
clarament, malgrat l’intent de controlar ne les poblacions. La varietat salvatge
sembla haver patit una regressió. Es considera una espècie no amenaçada, i
no es troba protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que es troba
principalment al casc urbà, però també n’hi ha a les urbanitzacions i als
conreus del municipi. És una espècie oportunista que treu profit del costum
que tenen algunes persones de donar pa als ànecs.
75

Tudó
76

Columbiformes
24
Columba palumbus
Família: Columbidae
Nom comú en català: tudó
Nom comú en castellà: paloma torcaz
Descripció. El tudó és molt semblant a un colom roquer, però una mica més
gran. Té el plomatge de tons blavosos i el pit rosat, amb una taca blanca al coll
molt visible, que permet identificar l’espècie amb facilitat. És una espècie
herbívora; s’alimenta de llavors i fulles.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Europa, Àsia, i el nord d’Àfrica, i viu
preferentment en ambients forestals, tant en grans masses com en bosquets
aïllats, siguin de fulla perenne o caduca. No obstant això, també és molt
freqüent en mosaics mediterranis formats per boscs i conreus i fins i tot en
zones estrictament agrícoles, on pot fer el seu petit niu en qualsevol arbre
aïllat.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, tot i que durant
l’hivern la població augmenta per la recepció de contingents del nord
d’Europa. La població ronda els 300 individus en els censos d’hivernants al
delta del Llobregat. Ocupa el 27% del territori. Darrerament els pagesos del
delta la consideren una plaga agrícola, a causa del seu costum d’alimentarse
dels conreus de regadiu. Es considera una espècie no amenaçada, i no és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que es troba
principalment a les urbanitzacions arbrades del litoral, però també als parcs
i jardins de la zona urbana. És freqüent als bosquets dels voltants de l’estany.
77

Tórtora turca
78

Columbiformes
25
Streptopelia decaocto
Família: Columbidae
Nom comú en català: tórtora turca
Nom comú en castellà: tórtola turca
Descripció. La tórtora turca és més petita que un colom. La coloració dorsal
és marró, i la ventral és grisenca rosada. Té un collar negre incomplet. És una
espècie herbívora i s’alimenta de llavors i fulles.
Distribució i hàbitat. Fa més d’un segle, la tórtora turca es distribuïa
principalment pel continent asiàtic, des de Turquia fins a Corea. L’espècie
ha experimentat una expansió espectacular en les darreres dècades i ha
colonitzat tot el continent europeu i el nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie de
terra baixa, antropòfila, especialment abundant a tot tipus d’urbanitzacions,
parcs i jardins, i zones agrícoles.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, amb clara tendència
expansiva durant la segona meitat del segle XX i la primera dècada del segle
XXI. La població ronda els 100 individus en els censos d’hivernants del delta
del Llobregat. Ocupa el 28% del territori deltaic. Al delta, els pagesos la
consideren una plaga i l’han perseguida i eliminada pel costum d’alimentarse
dels conreus de regadiu. Es considera una espècie no amenaçada, i no es
troba protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que es troba
principalment a les urbanitzacions arbrades del litoral, però també als parcs
i jardins de la zona urbana. És freqüent als bosquets dels voltants de l’estany.
Malgrat tractar-se d’una espècie comuna, sembla haver patit una regressió
poblacional a Castelldefels, on era molt freqüent observar-ne grups de fins a
40 individus a la vora de l’estany (estiu del 2000), i actualment se n’observen
pocs individus. Tot i això, continua essent molt abundant al sector de la
pineda litoral.
79

Cotorreta de pit gris
80

Psittaciformes
26
Myiopsitta monachus
Família: Psittacidae
Nom comú en català: cotorreta de pit gris
Nom comú en castellà: cotorra argentina
Descripció. La cotorreta de pit gris és una espècie exòtica, de coloració verda
al dors i grisa al pit, amb potes curtes i el bec corbat típic dels lloros. És un
ocell que cria en grans nius de branques que construeix als arbres (sobre tot
a palmeres). És molt cridanera, fins a arribar a ésser molesta per als humans
que viuen a prop d’alguna de les colònies.
Distribució i hàbitat. Com el seu nom comú en castellà indica, la cotorreta de
pit gris és una espècie originària d’Amèrica del Sud, però que ha colonitzat
Nord-amèrica i Europa a partir d’ocells escapats de captivitat, ja que es
tracta d’una espècie apreciada com a animal de companyia. Habita entorns
humanitzats amb espais oberts conreats on cerca l’aliment.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària establerta des
del 1975, on s’ha anat expandint especialment pels voltants de l’Àrea
metropolitana de Barcelona i és molt comuna al Baix Llobregat. La població
ronda els 80 individus en els censos d’hivernants del delta del Llobregat,
de manera que ocupa el 10% del territori deltaic. Es considera una espècie
exòtica invasora i és inclosa a la llista negra d’espècies pendents d’eradicar de
forma prioritària. Representa un flagell per a l’agricultura al Baix Llobregat,
on ataca tota mena de conreus: tomaqueres, blat de moro, fruiters, etc.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que es troba
principalment a les urbanitzacions arbrades del litoral, però també n’hi ha als
parcs i jardins de la zona urbana. Se la pot observar volant en petits grups
(4-6 ocells) però, sobre tot, se la sol detectar fàcilment pel seu crit potent,
típic dels lloros. La poda dels arbres, en especial la de les palmeres, suposa
un problema per a fer-hi els nius.
81

Xot
82

Strigiformes
27
Otus scops
Família: Strigidae
Nom comú en català: xot
Nom comú en castellà: autillo europeo
Descripció. Es tracta del rapinyaire nocturn més petit de Catalunya. Té una
coloració general grisenca, amb barrejat fosc i unes falses orelles (pinzells
de plomes) al cap, que permeten desdibuixar-ne la seva silueta i l’ajuden
a camuflar-se. Els ulls són relativament grans i de color groc. S’alimenta
principalment d’insectes i petits vertebrats (rèptils i petits mamífers). Es
tracta d’una espècie molt discreta i difícil de veure, tot i que és freqüent
sentir-ne el cant característic durant les nits d’estiu.
Distribució i hàbitat. El xot es distribueix àmpliament per tota Euràsia, des de
la Mediterrània a l’Àsia Central, però no és present al nord d’Europa. Acostuma
a preferir els espais oberts en contacte amb petits bosquets on ubicar el
seu niu, com ara els mosaics agroforestals, tot i que també és present en
ambients urbanitzats, com parcs, jardins i urbanitzacions arbrades.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival àmpliament distribuïda
per tot el territori, si bé sembla preferir les terres baixes. Solament es troba
a la primavera i l’estiu, ja que durant la tardor fa una migració transsahariana.
A Catalunya la població de xot ha patit una lleugera regressió en les darreres
dècades, que es creu deguda a la disminució de les pràctiques agrícoles
tradicionals (conreus extensius de secà amb baix ús de pesticides). Al delta
del Llobregat és freqüent com a nidificant. Es considera una espècie propera
a l’amenaça i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival freqüent, que
acostuma a niar als forats dels arbres a qualsevol mena de bosquet del
municipi, des de la pineda litorals fins als parcs i jardins. Als voltants de
l’estany encara hi ha espais oberts adients perquè el xot trobi els insectes i
petits vertebrats de què s’alimenta.
83

Mussol comú
84

Strigiformes
28
Athene noctua
Família: Strigidae
Nom comú en català: mussol comú
Nom comú en castellà: mochuelo europeo
Descripció. Es tracta d’un petit rapinyaire nocturn. Té una coloració general
marró amb taques blanques, cap arrodonit sense falses orelles (pinzells
de plomes). Els ulls són grans i de color groc. Les potes són relativament
llargues i desproveïdes de plomes, amb unes urpes proporcionalment grans.
S’alimenta principalment d’insectes i petits vertebrats (rèptils i petits
mamífers). Es tracta d’una espècie molt discreta i difícil de veure, tot i que és
freqüent sentir el seu cant característic.
Distribució i hàbitat. El mussol comú es distribueix àmpliament per tot el sud
d’Euràsia, des de la Mediterrània fins a la Xina. Acostuma a preferir els espais
oberts de tota mena, especialment les zones agrícoles com els oliverars,
garrofers, camps de cereals, etc., i acostuma a niar en forats a les parets
de les construccions humanes associades (ex. masies). A Catalunya és una
espècie àmpliament distribuïda per tot el territori, si bé sembla preferir les
terres baixes.
Població i estatus. Espècie sedentària. La població de mussol ha patit
una regressió en les darreres dècades, especialment a les comarques de
muntanya catalanes. El mussol es veu afectat pels canvis en els usos del
sòl, que han donat lloc a la pèrdua d’espais per a nidificar (com les masies)
i d’espais oberts on alimentar-se i trobar refugi. Al delta del Llobregat és
freqüent com a nidificant, tot i què també ha patit una regressió important
per la pèrdua d’hàbitat a causa de la construcció d’infraestructures i
intensificació agrícola. Es considera una espècie propera a l’amenaça i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, i als voltants
de l’estany encara hi ha dues parelles que estan amenaçades per la pèrdua
d’hàbitat conseqüència de les noves construccions associades al campus
universitari.
85

Ballester
86

Apodiformes
29
Apus melba
Família: Apodidae
Nom comú en català: ballester
Nom comú en castellà: vencejo real
Descripció. Ocell de vol molt ràpid, amb ales llargues i estretes en forma de
falç. La coloració general és fosca però té el ventre blanc. Té les potes molt
curtes, i el cap amb la boca molt gran, que utilitza per a capturar en vol els
insectes de què s’alimenta.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Europa, Àsia i Àfrica, i explota
bàsicament el medi aeri on s’alimenta de l’aeroplàncton, ja que passa bona
part del temps volant. Solament es posa a terra en el moment de la nidificació.
Per a situar el niu, prefereix les escletxes dels penya-segats . En les darreres
dècades ha colonitzat el medi urbà i nidifica als edificis.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival que no ha experimentat
cap tendència poblacional significativa en les darreres dècades. El canvi més
significatiu que s’ha observat en la població de ballester és un canvi d’hàbits:
ha abandonat els medis rupícoles tradicionals on niava i s’ha traslladat
a medis urbans de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Fa una migració
transsahariana a finals de l’estiu i primers de tardor per arribar als quarters
d’hivernada africans. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival que pot niar als
edificis alts del nucli urbà. S’acostuma a observar en bon nombre a l’estany
durant les migracions, quan els individus passen planant per sobre l’aigua per
beure mentre volen.
87

Falciot negre
88

Apodiformes
30
Apus apus
Família: Apodidae
Nom comú en català: falciot negre
Nom comú en castellà: vencejo común
Descripció. Ocell de vol molt ràpid, amb ales llargues i estretes en forma de
falç (d’aquí li ve el nom català) i de coloració general fosca. Té les potes molt
curtes, i el cap amb la boca molt gran, que utilitza per a capturar en vol els
insectes de què s’alimenta.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Europa i Àsia, però no és present a
les zones més septentrionals d’ambdós continents. Explota bàsicament el
medi aeri on s’alimenta de l’aeroplàncton, ja que passa bona part del temps
volant. Solament es posa a terra en el moment de la nidificació. Per a situar
el niu, prefereix les escletxes i forats dels edificis alts. Rarament es troba en
cingleres i penya-segats naturals.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival de terra baixa que no
ha experimentat cap tendència poblacional significativa en les darreres
dècades. Fa una migració transsahariana a finals de l’estiu i primers de tardor
per arribar als quarters d’hivernada africans. Es considera una espècie no
amenaçada. Espècie protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival que pot niar als
edificis alts del nucli urbà i que s’acostuma a observar a l’estany en bon
nombre durant les migracions, quan els individus passen planant sobre l’aigua
per beure mentre volen. Es poden observar grans estols de falciots per tot
el nucli urbà de Castelldefels, amb el seu característic vol ràpid i emetent
xiscles aguts.
89

Blauet
90

Coraciiformes
31
Alcedo atthis
Família: Alcedinidae
Nom comú en català: blauet
Nom comú en castellà: martín pescador común
Descripció. Ocell petit, de color blau metàl·lic al dors i taronja al ventre, amb
un vol molt ràpid. Té les potes molt petites, de color vermell, i el cap amb
el bec proporcionalment gran que utilitza per a capturar els peixos de què
s’alimenta. Acostuma a posar-se en branques o canyes a la vora de l’aigua, des
d’on es llença en picat per a capturar peixos petits, capgrossos o invertebrats.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per bona part de les regions eurasiàtica i
oriental i arriba fins a Nova Guinea. Durant el període reproductor s’associa
a masses d’aigua, preferentment rius de muntanya mitjana o zones humides,
on necessita talussos sorrencs on excavar el seu niu. Durant l’hivern o a les
migracions es poden observar en qualsevol riu, canal, bassa, aiguamoll, tant
natural com artificial.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària que no ha
experimentat cap tendència poblacional significativa en les darreres
dècades. Durant l’hivern, els individus acostumen a desplaçar-se cap al sud
i Catalunya rep contingents d’individus del nord del continent. La població
ronda els 20 individus en els censos d’hivernants del delta del Llobregat.
Ocupa el 21% del territori deltaic. Es considera una espècie vulnerable i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant rara, i s’acostuma
a observar a l’estany o a les corredores veïnes durant les migracions.
Normalment, se n’observen individus solitaris.
91

Abellerol
92

Coraciiformes
32
Merops apiaster
Família: Meropidae
Nom comú en català: abellerol
Nom comú en castellà: abejaruco europeo
Descripció. Ocell petit multicolor, amb el ventre verd turquesa, la gola groga,
i el dors vermellós. Té les potes curtes, i el cap amb bec punxegut que utilitza
per a capturar en vol els insectes de què s’alimenta. És un ocell inconfusible
amb altres, tant per la coloració com pel cant.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per bona part de l’Europa meridional,
el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà com a reproductor. Fa una migració
transsahariana a finals de l’estiu i primers de tardor per arribar als quarters
d’hivernada africans. És una espècie termòfila de terra baixa, associada a
espais oberts, on necessita de la presència de talussos sorrencs per a poder
excavar el niu.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival que ha experimentat
un increment poblacional significatiu en les darreres dècades. Com a espècie
insectívora, es considerada perjudicial per als apicultors a causa del costum
que tenen de visitar amb freqüència els ruscs d’abelles. Es considera una
espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival rara, però que
s’acostuma a observar a l’estany durant les migracions. Durant la fase
constructiva de l’estany, es va poder confirmar la nidificació de quatre
parelles l’any 1999, i de dues altres els anys 2000 i 2001, que van fer els
nius en els terrenys sorrencs de la vora de l’estany. Una vegada compactada
la sorra de la vora de l’estany i assentada la vegetació, l’espècie no ha
trobat espai adequat per a niar. Malgrat això, es poden veure grans estols
d’individus sobrevolant el municipi i, en una ocasió, es va observar un grup de
100 individus que va romandre a l’estany un parell de dies a finals de l’estiu
de l’any 2000. Acostuma a criar a les vores sorrenques dels camins de la zona
agrícola de Gavà.
93

Puput
94

Coraciiformes
33
Upupa epops
Família: Upupidae
Nom comú en català: puput
Nom comú en castellà: abubilla
Descripció. Com la majoria del coraciformes, la puput té una coloració vistosa,
amb el cap i coll de color taronja i el dors barrejat de blanc i negre. Té les
potes curtes i el cap amb bec llarg i punxegut que utilitza per a capturar al
terra els insectes de què s’alimenta. Té una cresta de plomes que desplega
quan es troba angoixada. És un ocell inconfusible, tant per la coloració com
pel cant.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per bona part de l’Europa meridional,
Àfrica i Àsia com a reproductor i fa una migració transsahariana a finals de
l’estiu i primers de tardor per arribar als quarters d’hivernada africans. És una
espècie termòfila de terra baixa, associada a espais oberts, on necessita de
la presència de construccions humanes o arbres amb forats per a ubicar el
niu.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival que ha experimentat
una lleugera davallada poblacional en les darreres dècades, a causa de la
pèrdua d’hàbitat (especialment els canvis dels conreus de secà a regadiu). Al
delta del Llobregat en queda un petit contingent hivernant de menys de 20
individus. Ocupa el 13% del territori deltaic segons els censos d’hivernants.
Es considera una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival rara, però que
s’acostuma a observar a l’estany durant les migracions i, excepcionalment,
durant la tardor i l’hivern.
95

Oreneta vulgar
96

Passeriformes
34
Hirundo rustica
Família: Hirundinidae
Nom comú en català: oreneta vulgar
Nom comú en castellà: golondrina común
Descripció. Ocell petit, de coloració dorsal blau fosc metal·litzat, ventre
blanc, i gola vermella. Té les ales i la cua llargues i les potes molt curtes. És
una espècie que cria en colònies laxes, i construeix els seus nius amb fang que
recull a la vora dels tolls d’aigua. S’alimenta de petits insectes que captura
mentre vola.
Distribució i hàbitat. De distribució per tota Euràsia i Nord-amèrica durant
l’estiu, mentre que hiverna a Sud-amèrica, Oceania i Àfrica. És una espècie
associada als ambients oberts i aiguamolls de terra baixa. Té un cert caràcter
antropòfil, ja que necessita de les construccions humanes per a instal·lar els
nius, però tendeix a evitar les àrees molt densament poblades.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival que es distribueix per
tot el territori, si bé tendeix a evitar l’alta muntanya. Al delta del Llobregat
és un reproductor i migrant molt comú. Sembla haver experimentat una certa
regressió a causa dels canvis en els usos del sòl, sobre tot per la pèrdua
d’hàbitat. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival que nia a les
edificacions de certes urbanitzacions i masies properes a zones conreades.
Als voltants de l’estany es poden observar estols grans d’individus durant el
pas de finals d’estiu, que aprofiten l’estany per a alimentar-se i beure mentre
continuen la migració cap a l’Àfrica subsahariana.
97

Oreneta de ribera
98

Passeriformes
35
Riparia riparia
Família: Hirundinidae
Nom comú en català: oreneta de ribera
Nom comú en castellà: avión zapador
Descripció. Ocell petit semblant a una oreneta vulgar, de coloració general
marró fosc al dors i grisenca al ventre. És una espècie colonial, que construeix
els nius excavant els talussos sorrencs de la vora dels estanys, rius i
embassaments. S’alimenta de petits insectes que captura mentre vola.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per tota Euràsia i Nord-amèrica durant
l’estiu, mentre que hiverna a Sud-amèrica i Àfrica. Es troba associada a les
conques fluvials, especialment als marges dels rius i embassaments amb
talussos de terra suficientment tova com per a poder-hi excavar els nius.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival que ha experimentat
un important increment de la població en les darreres dècades, sobre tot a la
conca del riu Ebre. Al delta del Llobregat és un migrant freqüent. Es considera
una espècie propera a l’amenaça i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival rara, però que
s’acostuma a observar a l’estany durant les migracions prenupcial i
postnupcial.
99

Roquerol
100

Passeriformes
36
Ptyonoprogne rupestris
Família: Hirundinidae
Nom comú en català: roquerol
Nom comú en castellà: avión roquero
Descripció. Ocell petit semblant a una oreneta vulgar, de coloració general
marró fosc al dors i grisenca al ventre. És una espècie colonial que construeix
els nius (semblants als de l’oreneta vulgar) en penya-segats i afloraments
rocosos de certa entitat. S’alimenta de petits insectes que captura mentre
vola.
Distribució i hàbitat. Es distribueix pels massissos muntanyosos de la conca
mediterrània i l’Àsia central. La seva distribució es troba limitada per la
disponibilitat de penya-segats on situar el niu. Malgrat això, també és
capaç d’aprofitar les infraestructures humanes, com ara els viaductes o les
pedreres per a instal·lar-hi els nius.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària que ha experimentat
un lleuger increment de la població en les darreres dècades. Al delta del
Llobregat és un hivernant escàs i migrant rar, amb un contingent d’un centenar
d’individus segons els censos d’ocells hivernants. Es considera una espècie
no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant escassa, i
els individus que s’observen als voltants de l’estany segurament provenen de
la població que cria als barrancs del massís del Garraf.
101

Oreneta cuablanca
102

Passeriformes
37
Delichon urbicum
Família: Hirundinidae
Nom comú en català: oreneta cuablanca
Nom comú en castellà: avión común
Descripció. Ocell petit molt semblant a una oreneta vulgar, de coloració general
blavosa al dors i blanca al ventre. És una espècie colonial que construeix els
seus nius (semblants als de l’oreneta vulgar) en construccions humanes, tot
i que també utilitza penya-segats i afloraments rocosos naturals. S’alimenta
de petits insectes que captura mentre vola.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per tot Europa i Àsia, si bé és més
abundant a les zones més temperades d’ambdós continents. És una espècie
que s’alimenta en espais oberts, on caça els insectes en vol. Necessita tenir
les zones de nidificació relativament a prop de les àrees d’alimentació, i per
això no s’acostuma a trobar a l’interior de les grans ciutats. Des de finals del
segle XIX, aquesta espècie ha canviat els hàbits de nidificació, i ha passat
d’ocupar principalment penya-segats naturals a ser molt més comú en
construccions humanes.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival molt freqüent per tot el
territori. Al delta del Llobregat és un reproductor freqüent, a petites ciutats
i zones rurals. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival freqüent en algunes
urbanitzacions i al poble de Castelldefels, però també se n’observen individus
a l’estany durant les migracions.
103

Grasset de muntanya
104

Passeriformes
38
Anthus spinoletta
Família: Motacillidae
Nom comú en català: grasset de muntanya
Nom comú en castellà: bisbita alpino
Descripció. Ocell petit, amb bec, potes i dits relativament llargs de color
marró fosc. Coloració general marró fosc al dors i gris amb taques al ventre.
S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. Associat als prats i pastures d’alta muntanya d’Europa i
Àsia com a nidificant, i es troba en prats humits de terra baixa com a hivernant.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival freqüent al Pirineu.
Fora d’aquest àmbit és rar durant el període estival, amb una població
relicta al Turó de l’Home (Montseny). Al delta del Llobregat és un hivernat i
migrant escàs, amb mig centenar d’individus comptats en els censos d’ocells
hivernants. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant rara, tot i
que se n’observen amb regularitat individus solitaris als voltants de l’estany
(prats humits).
105

Titella
106

Passeriformes
39
Anthus pratensis
Família: Motacillidae
Nom comú en català: titella
Nom comú en castellà: bisbita pratense
Descripció. Ocell petit, amb bec, potes i dits relativament llargs. Coloració
general marró clar al dors i gris amb taques fosques al ventre. S’alimenta de
petits insectes i llavors. Es diferencia del grasset de muntanya per tenir les
potes i el bec de color taronja.
Distribució i hàbitat. Associat als prats i pastures d’Europa i Àsia com a
nidificant i es troba en prats humits i conreus de terra baixa com a hivernant.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie hivernant molt freqüent, tot
i que no nidifica al país. Al delta del Llobregat és un hivernat molt freqüent,
amb uns 600 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa
el 70% del territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant comuna
i se n’observen amb regularitat individus solitaris als voltants de l’estany
(prats humits).
107

Cuereta groga
108

Passeriformes
40
Motacilla flava
Família: Motacillidae
Nom comú en català: cuereta groga
Nom comú en castellà: lavandera boyera
Descripció. Ocell petit, amb bec i potes llargues de color fosc, amb la cua
llarga. Coloració general grisenca verdosa al dors i groga al ventre amb una
taca blanca a la gola. S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. És distribueix per bona part d’Euràsia i Àfrica. S’associa
a ambients oberts, generalment humits (aiguamolls, vores de rius), i conreus,
coberts amb vegetació herbàcia i arbustiva de poca alçada. Generalment
s’associa als ramats de bestiar domèstic.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie estival localitzada en quatre
nuclis poblacionals principals (zones humides). Al delta del Llobregat és un
nidificant i migrant freqüent, associat normalment als conreus de la plana. Es
considera una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie migrant, i se n’observen
amb regularitat individus solitaris als voltants de l’estany (prats humits),
principalment durant el pas primaveral.
109

Cuereta torrentera
110

Passeriformes
41
Motacilla cinerea
Família: Motacillidae
Nom comú en català: cuereta torrentera
Nom comú en castellà: lavandera cascadeña
Descripció. Ocell petit, amb bec i potes llargues de color carn i cua llarga.
Coloració general grisenca al dors i gris al ventre. S’alimenta de petits
insectes i invertebrats aquàtics.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa per tota Euràsia, des de les
Illes Açores a Alaska. S’associa preferentment a corrents d’aigües ràpides
amb llits pedregosos i és especialment abundant en els torrents i rius d’alta
muntanya. Durant l’hivern es pot detectar en qualsevol ambient, però sempre
a les proximitats de l’aigua corrent o estanyada.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària molt freqüent i
escampada per tot el territori. Al delta del Llobregat és un hivernat escàs,
amb uns 20 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Es considera
una espècie propera a l’amenaça i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant escassa i
se’n poden observar individus solitaris als voltants de l’estany (prats humits)
o a les corredores veïnes.
111

Cuereta blanca
112

Passeriformes
42
Motacilla alba
Família: Motacillidae
Nom comú en català: cuereta blanca
Nom comú en castellà: lavandera blanca
Descripció. Ocell petit, amb bec i potes llargues de color fosc i cua llarga.
Coloració general grisenca al dors i blanca amb una taca negra a la gola.
S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa per tota Euràsia, a excepció de
les zones desèrtiques. S’associa a ambients oberts i relativament humits,
però mostra una marcada antropofília, i acostuma a ubicar els seus nius en
construccions humanes.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària molt freqüent. Al
delta del Llobregat és un reproductor escàs, però un hivernat molt freqüent,
amb uns 300 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa
el 78% del territori deltaic . Es considera una espècie no amenaçada i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, hivernant i
migrant comuna i se n’observen amb regularitat individus solitaris als
voltants de l’estany (prats humits). És una espècie freqüent als voltants de
les corredores i a la gespa dels parcs.
113

Pit-roig
114

Passeriformes
43
Erithacus rubecula
Família: Turdidae
Nom comú en català: pit-roig
Nom comú en castellà: petirrojo europeo
Descripció. Ocell petit, amb bec curt i potes llargues de color marró. Coloració
general marró al dors i blanca al ventre amb una gran taca taronja al pit i la
gola. S’alimenta de petits insectes i fruits. Es tracta d’una espècie difícil de
confondre i molt confiada envers l’home.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa per tot el continent europeu. Les
poblacions meridionals són sedentàries, mentre que les més septentrionals
es desplacen al sud durant l’hivern. Es tracta d’una espècie forestal associada
a sotaboscs desenvolupats.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie forestal sedentària molt
freqüent en zones amb pluviometria per sobre dels 500 mm anuals. Al delta
del Llobregat és un hivernat molt freqüent, amb uns 170 individus comptats
en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 67% del territori deltaic. Es
considera una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant comuna,
i se n’observen amb regularitat individus solitaris als bosquets dels voltants
de l’estany. Durant la tardor i l’hivern és una espècie freqüent als parcs,
jardins, i urbanitzacions arbrades de tot el municipi. Les àrees de nidificació
més properes es troben a boscos humits del Garraf (Begues i Olesa de
Bonesvalls).
115

Cotxa fumada
116

Passeriformes
44
Phoenicurus ochruros
Família: Turdidae
Nom comú en català: cotxa fumada
Nom comú en castellà: colirrojo tizón
Descripció. Ocell petit, amb bec curt i potes de color negre. Coloració general
gris fosc amb la cua de color taronja. És molt característic el balanceig de la
seva cua quan es desplaça. S’alimenta de petits insectes i fruits.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa a tot el continent europeu, Àsia
i el nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie de muntanya, que necessita de la
presència de penya-segats per a situar-hi el niu. A Catalunya és una espècie
de muntanya, que ocupa, durant el període reproductor, des de tarteres
pirinenques fins a penya-segats del litoral
Població i estatus. Mostra una tendència expansiva en les darreres dècades. La
major part de la població es troba durant l’estiu al Pirineu, mentre que durant
la tardor i hivern els individus es poden desplaçar cap al sud, i Catalunya
rep contingents hivernants del nord d’Europa. Al delta del Llobregat és
un hivernat molt freqüent, amb uns 110 individus comptats en els censos
d’ocells hivernants. Ocupa el 47% del territori deltaic. Es considera una
espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant comuna,
i se n’observen amb regularitat individus solitaris als voltants de l’estany.
És una espècie freqüent als parcs, jardins, i urbanitzacions arbrades de tot
el municipi. Les àrees de nidificació més properes es troben en barrancs i
penya-segats del massís del Garraf.
117

Bitxac comú
118

Passeriformes
45
Saxicola torquatus
Família: Turdidae
Nom comú en català: bitxac comú
Nom comú en castellà: tarabilla común
Descripció. Ocell petit, amb bec curt i potes de color negre. Coloració general
marró al dors amb la zona ventral de color ataronjat. El mascle té el cap negre.
S’alimenta de petits insectes que localitza posat en branques i pals situats a
curta distància del terra. La fotografia mostra una femella.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa a Europa, Àsia i Àfrica. Es tracta
d’una espècie d’espais oberts amb vegetació herbàcia i arbustiva esparsa on
trobar perxes des d’on caçar. És una espècie de terra baixa que ocupa, durant
el període reproductor, terrenys oberts com ara màquies i brolles amb poc
pendent i ben assolellats. Ocupa ràpidament els espais forestals cremats, on
aprofita els sòls nus i la presència de rebrots i perxes de fusta morta des d’on
cercar l’aliment.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària. Al delta del
Llobregat és un hivernat freqüent, amb uns 100 individus comptats en els
censos d’ocells hivernants. Ocupa el 41% del territori. Durant l’hivern pot
ocupar conreus i erms. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie nidificant rara, i migrant
i hivernant més comuna. Durant l’hivern se n’observen amb regularitat
individus solitaris als voltants de l’estany. Les àrees de nidificació més
properes es troben als límits del municipi amb el massís del Garraf.
119

Merla
120

Passeriformes
46
Turdus merula
Família: Turdidae
Nom comú en català: merla
Nom comú en castellà: mirlo común
Descripció. Espècie amb dimorfisme sexual molt marcat. El mascle té
coloració general negra, amb les potes fosques i el bec groc-taronja i un anell
ocular del mateix color. La femella és marró amb taques fosques. S’alimenta
d’invertebrats (cucs de terra, cargols, llimacs), insectes, i fruits.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa a per Europa i Àsia central. Es
tracta d’una espècie forestal que necessita certa coberta i humitat, però,
fora d’aquest requeriment, ocupa tota mena d’ambients. fruiterars, parcs i
jardins, boscos fluvials, caducifolis, perennifolis, etc.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària estesa per tot
el territori. Al delta del Llobregat és un nidificant localitzat i hivernant
freqüent, amb uns 40 individus comptats en els censos d’ocells hivernants.
Ocupa el 20% del territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada i
és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que ocupa
preferentment les urbanitzacions arbrades amb vegetació densa (pineda
litoral) on fer niu. Li agrada alimentar-se a les gespes dels jardins, on cerca
tota mena d’invertebrats.
121

Rossinyol bord
122

Passeriformes
47
Cettia cetti
Família: Sylviidae
Nom comú en català: rossinyol bord
Nom comú en castellà: cetia ruiseñor
Descripció. Ocell petit, amb coloració general marró fosca al dors i més clara
al ventre. És un ocell discret, però té un reclam molt potent, que permet
detectar ne la presència sense veure’l. S’alimenta d’insectes.
Distribució i hàbitat. De distribució extensa per Europa i Àsia. Es tracta
d’una espècie associada als aiguamolls, rius, i zones humides envoltades de
vegetació densa (canyissars, esbarzers), on pot amagar el niu.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària de terra baixa.
Al delta del Llobregat és un nidificant comú, i hivernant freqüent, amb uns
110 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 32% del
territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada i és protegida per
la llei catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària que ocupa
preferentment les vores de l’estany amagada entre els canyissars i esbarzers
de la zona.
123

Trist
124

Passeriformes
48
Cisticola juncidis
Família: Sylviidae
Nom comú en català: trist
Nom comú en castellà: cisticola buitrón
Descripció. Ocell molt petit, amb coloració general marró fosca amb franges
al dors i més clara al ventre. Durant el període reproductor, els mascles fan
uns vols circulars mentre emeten un cant monòton i repetitiu consistent en
una sola nota. S’alimenta d’insectes.
Distribució i hàbitat. Es distribueix pel sud d’Europa, Àfrica, sud d’Àsia i
Austràlia. Viuen en ambients oberts amb una bona coberta herbàcia. A
Catalunya és una espècie termòfila i de terra baixa. Ocupa tota mena d’erms,
conreus, i herbassars en zones humides.
Població i estatus. Sedentària a Catalunya. Al delta del Llobregat és un
nidificant comú, i hivernant freqüent, amb uns 80 individus comptats en els
censos d’ocells hivernants. Ocupa el 26% del territori deltaic. Es considera
una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària, que ocupa
preferentment les vores de l’estany, amagant-se entre les jonqueres i
herbassars dels voltants.
125

Boscarla de canyar
126

Passeriformes
49
Acrocephalus scirpaceus
Família: Sylviidae
Nom comú en català: boscarla de canyar
Nom comú en castellà: carricero común
Descripció. Ocell petit, amb coloració general marró clar. S’alimenta
d’insectes.
Distribució i hàbitat. Durant el període estival es distribueix per Europa, Àsia
i Àfrica. Té uns requisits d’hàbitat molt estrictes i solament es troba com a
reproductor en zones humides amb un bon cinyell de vegetació helofítica
(canyís, boga). A Catalunya és una espècie de terra baixa que es distribueix
entre les principals zones humides i la Depressió Central.
Població i estatus. Espècie estival que no ha experimentat cap tendència
poblacional significativa a Catalunya en les darreres dècades. Al delta
del Llobregat és un nidificant i migrant comú. Es considera una espècie no
amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival rara, que ocupa
exclusivament les vores de l’estany, amagant-se entre les canyes i bogues. Es
va detectar per primer cop a l’estany l’estiu de l’any 2002, on probablement
van niar dues parelles.
127

Balquer
128

Passeriformes
50
Acrocephalus arundinaceus
Família: Sylviidae
Nom comú en català: balquer
Nom comú en castellà: carricero tordal
Descripció. Ocell de mida més gran que la boscarla de canyar, amb coloració
general marró clar. S’alimenta d’insectes. Té un reclam molt potent i
característic. En la fotografia observem un individu amb un insecte al bec per
a alimentar els polls d’un niu que es va trobar enmig del canyís de l’estany el
juny del 2006.
Distribució i hàbitat. Durant el període estival es distribueix per Europa, Àsia
i Àfrica. Viuen en zones humides amb un bon cinyell de vegetació helofítica
(canyís, boga). A Catalunya és una espècie de terra baixa, que es distribueix
per les principals zones humides i la Depressió Central.
Població i estatus. Espècie estival que no ha experimentat cap tendència
poblacional significativa a Catalunya en les darreres dècades. Es considera
una espècie no amenaçada i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie estival rara, que ocupa
exclusivament les vores de l’estany, amagant-se entre les canyes i bogues. Es
va detectar per primer cop l’estiu de l’any 2004 a l’estany, on es van observar
tres mascles cantant.
129

Tallarol capnegre
130

Passeriformes
51
Sylvia melanocephala
Família: Sylviidae
Nom comú en català: tallarol capnegre
Nom comú en castellà: curruca cabecinegra
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal gris amb el cap negre
(mascle), la gola blanca i el ventre gris. Potes groguenques. Tenen un anell de
color vermell al voltant de l’ull. S’alimenta de fruits i invertebrats.
Distribució i hàbitat. Espècie de distribució circummediterrània, des de les
Illes Canàries i el nord d’Àfrica fins a la Mediterrània oriental. És tracta d’un a
espècie força generalista quant a l’hàbitat, ja que és present a tota mena de
boscs mediterranis (alzinars, pinedes), a màquies i brolles i conreus arbrats
(garrofers, oliverars). És un ràpid colonitzador dels boscos cremats. Es
distribueix per tot el territori català per sota els 1400 metres sobre el nivell
del mar.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie sedentària, que no ha
experimentat cap tendència poblacional significativa en les darreres
dècades. Al delta del Llobregat és un nidificant comú associat a les pinedes
litorals i zones amb coberta arbustiva, i hivernant freqüent, amb uns 70
individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 32% del
territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada però és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie sedentària comuna als
bosquets, jardins amb sotabosc, i urbanitzacions arbrades. Als voltants
de l’estany es poden observar individus solitaris associats amb els petits
bosquets i matollars baixos.
131

Mosquiter comú
132

Passeriformes
52
Phylloscopus collybita
Família: Sylviidae
Nom comú en català: mosquiter comú
Nom comú en castellà: mosquitero común
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró verdós, ventre
grisenc i potes fosques. S’alimenta de petits insectes.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Europa. Habita tota mena de boscos
humits amb sotabosc. A Catalunya és una espècie de muntanya mitjana que
es distribueix principalment pel terç nord del territori català.
Població i estatus. Espècie sedentària amb clara tendència expansiva a
Catalunya en les darreres dècades. Durant l’hivern és molt freqüent a tot el
territori, ja que a Catalunya arriben individus del nord d’Europa. Al delta del
Llobregat és un hivernant molt comú, amb uns 280 individus comptats en els
censos d’ocells hivernants. Ocupa el 56% del territori deltaic. Es considera
una espècie no amenaçada però és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant comuna
als bosquets, jardins amb sotabosc, i urbanitzacions arbrades. Als voltants
de l’estany se’n poden observar individus solitaris associats amb els petits
bosquets i els canyissars. La població nidificant més propera es troba a
boscos humits del Garraf.
133

Mosquiter de passa
134

Passeriformes
53
Phylloscopus trochilus
Família: Sylviidae
Nom comú en català: mosquiter de passa
Nom comú en castellà: mosquitero musical
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró verdós, ventre
grisenc i potes fosques. S’alimenta de petits insectes.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Europa (excepte la conca mediterrània)
i Àsia, i habita boscos oberts amb matollars.
Població i estatus. A Catalunya és una espècie exclusivament migrant. Es
considera una espècie no amenaçada però és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie migrant regular als bosquets,
jardins amb sotabosc i urbanitzacions arbrades. Als voltants de l’estany
se’n poden observar individus solitaris associats amb els petits bosquets
d’àlbers.
135

Mallerenga emplomallada
136

Passeriformes
54
Lophophanes cristatus
Família: Paridae
Nom comú en català: mallerenga emplomallada
Nom comú en castellà: herrerillo capuchino
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró, ventre grisenc. Al cap
hi té una cresta gris amb taques negres. Nia als forats dels arbres. S’alimenta
de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. Es distribueix únicament pel continent europeu, des
de la Península Ibèrica fins als Urals. És una espècie forestal, principalment
associada amb boscos de coníferes de tota mena, des d’avetoses i pinedes
de pi negre fins a pinedes de pi pinyer i pi blanc, tot i què també és present
en altres formacions boscoses (ex. caducifolis, alzinars). A Catalunya es
distribueix per tot el territori català, a excepció de la Depressió Central.
Població i estatus. Espècie sedentària que ha experimentat un lleuger
increment poblacional en les darreres dècades, a causa del procés de
reforestació. Al delta del Llobregat és un reproductor excepcional i un
hivernant escàs, amb uns 20 individus comptats en els censos d’ocells
hivernants. Ocupa l’1 % del territori deltaic. Es considera una espècie no
amenaçada, però és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per les pinedes,
tant les de la zona litoral com les dels contraforts del Garraf. Es pot observar
durant l’hivern als bosquets de l’entorn de l’estany.
137

Mallerenga petita
138

Passeriformes
55
Periparus ater
Família: Paridae
Nom comú en català: mallerenga petita
Nom comú en castellà: carbonero garrapinos
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró, ventre gris. Té el cap
i la gola negres i galtes i clatell de color blanc. Nia als forats dels arbres i de
vegades a terra. S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. Espècie de distribució eurasiàtica; des de la Península
Ibèrica fins al Japó. És una espècie forestal, principalment associada als
boscos de coníferes. A Catalunya és una espècie de muntanya, ja la seva
presència és màxima entre els 1400-1600 metres sobre el nivell del mar i
disminueix progressivament cap als dos extrems del gradient altitudinal.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya que ha experimentat un
lleuger increment poblacional en les darreres dècades, a causa del procés de
reforestació. Al delta del Llobregat és un hivernant rar, amb uns 12 individus
comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 7 % del territori deltaic.
Es considera una espècie no amenaçada, però és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie present com a reproductora
a les urbanitzacions de la pineda litoral, mentre que a l’hivern se’n poden
observar individus en altres tipus de bosc.
139

Mallerenga carbonera
140

Passeriformes
56
Parus major
Família: Paridae
Nom comú en català: mallerenga carbonera
Nom comú en castellà: carbonero común
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró verdós, ales blavoses,
ventre groc, cap i gola negres i galtes blanques. Nia als forats dels arbres i de
construccions humanes. S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. Espècie de distribució eurasiàtica, des de la Península
Ibèrica al Japó. És una espècie forestal, però molt generalista i poc exigent
en els requisits. S’associa amb boscos de tota mena. L’única limitació per
a la seva presència es que necessita trobar cavitats per a situar el niu. A
Catalunya és una espècie que es distribueix per tot el territori català, a
excepció de l’alta muntanya alpina i el delta de l’Ebre.
Població i estatus. Espècie sedentària molt freqüent que no ha experimentat
cap tendència poblacional significativa en les darreres dècades. Al delta del
Llobregat és un reproductor comú i hivernant comú, amb uns 40 individus
comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 2 % del territori deltaic.
Es considera una espècie no amenaçada, però és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tots els
bosquets del municipi, tant els naturals com els situats a les urbanitzacions,
parcs i jardins. Es pot observar als bosquets de l’entorn de l’estany.
141

Raspinell comú
142

Passeriformes
57
Certhia brachydactyla
Família: Certhidae
Nom comú en català: raspinell comú
Nom comú en castellà: agateador europeo
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró amb ventre clar. Té el
bec llarg i corbat i celles blanques. Nia sota l’escorça dels arbres. S’alimenta
de petits insectes.
Distribució i hàbitat. Espècie forestal de distribució Europea associada
amb boscos de tota mena. La limitació per a la seva presència es que pugui
cavitats sota la escorça per a situar el niu. És una espècie que es distribueix
per tot el territori català, a excepció de l’alta muntanya alpina, la Depressió
Central, i el delta de l’Ebre.
Població i estatus. Espècie sedentària molt freqüent que no ha experimentat
cap tendència poblacional significativa en les darreres dècades. Al delta
del Llobregat és un reproductor comú i hivernant comú a les pinedes
litorals i parcs urbans, amb uns 13 individus comptats en els censos d’ocells
hivernants. Ocupa el 8 % del territori deltaic. Es considera una espècie no
amenaçada, però és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda principalment per
la pineda litoral. Es pot observar als bosquets d’àlbers de l’entorn de l’estany.
143

Teixidor
144

Passeriformes
58
Remiz pendulinus
Família: Remizidae
Nom comú en català: teixidor
Nom comú en castellà: pájaro-moscón europeo
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró amb ventre clar, cap
gris amb antifaç negre i gola blanca. Fa un niu que penja dels arbres amb
fibres vegetals. S’alimenta de petits insectes i llavors.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per Euràsia, des de la península ibèrica a la
Xina. És una espècie associada amb boscos de ribera i ambients aquàtics. Per
a construir el seu elaborat niu necessita arbres com ara àlbers, pollancres,
i salzes. És una espècie que presenta una distribució força fragmentada a
Catalunya i és més freqüent a la Depressió Central, on s’associa als regadius
i boscos de ribera.
Població i estatus. Espècie sedentària que no ha experimentat cap tendència
poblacional significativa en les darreres dècades. Al delta del Llobregat és
un reproductor escàs i localitzat, però hivernant comú a les zones humides,
amb uns 52 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el
13% del territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada, però és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie localitzada en les alberedes
i pollancredes dels parcs i jardins. Es pot observar als bosquets d’àlbers
de l’entorn de l’estany durant el període reproductor i també freqüenta els
canyissars dels voltants de l’estany durant l’hivern.
145

Garsa
146

Passeriformes
59
Pica pica
Família: Corvidae
Nom comú en català: garsa
Nom comú en castellà: urraca
Descripció. Ocell de mida mitjana, coloració general negra i blanca, amb blau
a les ales, cap negre i cua molt llarga. Alimentació omnívora. invertebrats,
petits vertebrats, fruits, llavors, etcètera.
Distribució i hàbitat. Es distribueix per les zones temperades de l’hemisferi
nord. És una espècie associada amb espais oberts i entorns humanitzats,
però necessita una mínima coberta forestal per a situar el niu. Es troba
extensament distribuïda per tot Catalunya, però és més freqüent en zones
situades a baixa altitud. Recentment ha colonitzat el delta de l’Ebre.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya. Al delta del Llobregat és
un reproductor comú i hivernant comú a les pinedes litorals i parcs urbans,
amb uns 360 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa
el 74% del territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada i no és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi,
si bé es considera escassa. Es pot observar posada als bosquets d’àlbers o
menjant als herbassars de l’entorn de l’estany.
147

Estornell vulgar
148

Passeriformes
60
Sturnus vulgaris
Família: Sturnidae
Nom comú en català: estornell vulgar
Nom comú en castellà: estornino pinto
Descripció. Ocell de mida petita de coloració general negra amb pintes de
color clar. El bec és de color taronja i les potes són rosades. S’alimenta a base
d’invertebrats.
Distribució i hàbitat. Distribució eurasiàtica en origen, que ha experimentat
una important expansió i actualment és present arreu del món. És una
espècie molt adaptable que ocupa tota mena d’ambients oberts i urbans,
especialment les àrees conreades. Es troba extensament distribuïda per tot
Catalunya, amb l’excepció de les zones altes dels Pirineus.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, però durant l’hivern
arriben importants contingents d’individus provinents del nord d’Europa.
Les poblacions residents han experimentat una important expansió en les
darreres dècades. Al delta del Llobregat és un reproductor i hivernant molt
comú associat als entorns humanitzats, amb més d’un miler d’individus
comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 48% del territori
deltaic. Es considera una espècie no amenaçada, i no és protegida per la
legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el
municipi. Se’n poden observar grups de nombrosos individus volant o menjant
invertebrats als herbassars de l’entorn de l’estany.
149

Pardal comú
150

Passeriformes
61
Passer domesticus
Família: Ploceidae
Nom comú en català: pardal comú
Nom comú en castellà: gorrión común
Descripció. Ocell de mida petita i coloració dorsal marró i ventral més clara.
Té capirot marró, amb el front gris i una taca negra a la gola. El bec és de color
negre (groguenc a l’hivern). L’alimentació és principalment granívora, però
també menja invertebrats.
Distribució i hàbitat. Distribució europea i africana en origen, que ha
experimentat una important expansió, ja que ha estat introduït i actualment
la distribució és mundial. És una espècie molt adaptable que ocupa tota
mena d’ambients oberts i urbans, especialment les àrees conreades. Es troba
extensament distribuïda per tot Catalunya, però és absent de les zones altes
dels Pirineus.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, on és l’ocell més comú dels
entorns humanitzats. Al delta del Llobregat és un reproductor i hivernant
molt comú associat als entorns humanitzats, amb prop d’un miler d’individus
comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 52% del territori deltaic.
Es considera una espècie no amenaçada i no és protegida per la legislació
catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi.
Se’n poden observar grups de nombrosos individus volant o menjant llavors i
invertebrats als herbassars de l’entorn de l’estany.
151

Pardal xarrec
152

Passeriformes
62
Passer montanus
Família: Ploceidae
Nom comú en català: pardal xarrec
Nom comú en castellà: gorrión molinero
Descripció. Ocell de mida petita, coloració dorsal marró i ventral més clara.
Té capirot marró i una taca negra a la gola i damunt les galtes. El bec és de
color negre. L’alimentació és principalment granívora, però també menja
invertebrats.
Distribució i hàbitat. Distribució eurasiàtica que abraça des de la Península
Ibèrica fins al Japó. Ocupa tota mena d’ambients oberts i urbans de terra
baixa, especialment les àrees conreades de regadiu. Es troba distribuïda per
tot Catalunya, però és absent de les zones muntanyoses.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, que ha patit una davallada
poblacional en les darreres dècades, a causa dels canvis en les activitats
agrícoles (intensificació, ús de biocides, etc.). Al delta del Llobregat és un
reproductor i hivernant comú associat als entorns humanitzats, amb 140
individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 21% del
territori deltaic. Es considera una espècie propera a l’amenaça, però no és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi,
però és força més rara que el pardal comú. Se’n poden observar individus
menjant llavors i invertebrats als herbassars de l’entorn de l’estany.
153

Pinsà comú
154

Passeriformes
63
Fringilla coelebs
Família: Fringilidae
Nom comú en català: pinsà comú
Nom comú en castellà: pinzón vulgar
Descripció. Ocell de mida petita, amb dimorfisme sexual. El mascle presenta
coloració dorsal marró i ventral rogenca, amb les ales fosques i alguna banda
clara. Té capirot blavós i galtes rogenques. La femella té el plomatge més
clar i no tan acolorit. Alimentació principalment granívora, però també menja
invertebrats.
Distribució i hàbitat. Distribució eurasiàtica que abraça des de la Península
Ibèrica i nord d’Àfrica fins a l’Àsia occidental. Es tracta d’una espècie forestal
de muntanya mitjana, amb preferència per boscos humits en contacte amb
espais oberts.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, que no ha mostrat canvis
significatius en la tendència poblacional en les darreres dècades. La població
reproductora s’incrementa durant l’hivern per contingents d’ocells provinents
del nord d’Europa. Al delta del Llobregat és migrant i hivernant comú, amb
500 individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 43% del
territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada, però és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie hivernant i migrant freqüent,
distribuïda pels bosquets i espais oberts del municipi. Durant l’hivern se’n
poden observar individus a l’albereda de l’entorn de l’estany.
155

Gafarró
156

Passeriformes
64
Serinus serinus
Família: Fringilidae
Nom comú en català: gafarró
Nom comú en castellà: verdecillo
Descripció. Ocell de mida petita amb lleuger dimorfisme sexual. Coloració
general verdosa groguenca. L’alimentació és principalment granívora, però
també menja invertebrats.
Distribució i hàbitat. Distribució als voltants de la conca mediterrània, tot i
que recentment s’ha expandit cap al nord i est de la seva àrea de distribució.
Ocupa tota mena d’ambients oberts i periurbans de terra baixa amb presència
d’arbres, especialment els mosaics de bosc i conreus mediterranis. Es troba
distribuïda extensament per tot Catalunya, però és absent de l’alta muntanya
alpina.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya. Al delta del Llobregat és un
reproductor i hivernant comú. Es troba en zones conreades en contacte amb
petites masses forestals, parcs i jardins, amb 380 individus comptats en els
censos d’ocells hivernants. Ocupa el 40% del territori deltaic. Es considera
una espècie no amenaçada, però és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi,
en tota mena d’ambients arbrats amb espais oberts, siguin boscos naturals o
plantacions de parcs i jardins.
157

Verdum
158

Passeriformes
65
Carduelis chloris
Família: Fringilidae
Nom comú en català: verdum
Nom comú en castellà: verderón común
Descripció. Ocell de mida petita, amb lleuger dimorfisme sexual. El mascle
presenta coloració verd-groguenca a tot el cos, amb les puntes de les ales
fosques. La femella té el plomatge verd més clar. Alimentació principalment
granívora.
Distribució i hàbitat. Distribució eurasiàtica que abraça des de la Península
Ibèrica fins a l’Iran. Hi ha poblacions introduïdes a Sud-amèrica i Austràlia.
Ocupa espais oberts amb arbres i arbusts, però també parcs i jardins urbans.
Espècie de terra baixa distribuïda per tot Catalunya, però absent de les
zones muntanyoses.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, que ha experimentat un
lleuger increment poblacional en les darreres dècades, probablement deguda
a la colonització dels espais urbans. Al delta del Llobregat és un reproductor
freqüent i hivernant comú associat als entorns periurbans arbrats i zones
conreades, amb 180 individus comptats en els censos d’ocells hivernants.
Ocupa el 32% del territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada,
però és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi,
en tota mena d’ambients arbrats amb espais oberts, siguin boscos naturals o
plantacions de parcs i jardins.
159

Cadernera
160

Passeriformes
66
Carduelis carduelis
Família: Fringilidae
Nom comú en català: cadernera
Nom comú en castellà: jilguero europeo
Descripció. Ocell de mida petita. Coloració general marró clar, amb el ventre
blanc. Les ales tenen franges grogues sobre fons negre. El capirot és negre
i el front i la part de sota el bec són vermells. Les galtes són blanques.
L’alimentació és principalment granívora, amb una predilecció per les llavors
dels cards.
Distribució i hàbitat. Distribució eurasiàtica que abraça des de la Península
Ibèrica fins al Turquestan. Ocupa tota mena d’ambients semioberts de terra
baixa, especialment les àrees en mosaic amb zones arbrades i obertes, on
troba coberta per a disposar el niu i plantes herbàcies i ruderals de què
s’alimenta. Es troba distribuïda per tot Catalunya, però és absent de les
zones més muntanyoses i forestals.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya que no ha experimentat
canvis poblacionals en les darreres dècades. Al delta del Llobregat és un
reproductor i hivernant comú associat als entorns humanitzats, amb 800
individus comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 40% del
territori deltaic. Es considera una espècie no amenaçada, però és protegida
per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie distribuïda per tot el municipi,
en tota mena d’ambients arbrats amb espais oberts, siguin boscos naturals o
plantacions de parcs i jardins. Freqüenta els herbassars amb plantes ruderals
de l’entorn de l’estany.
161

Lluer
162

Passeriformes
67
Carduelis spinus
Família: Fringilidae
Nom comú en català: lluer
Nom comú en castellà: lúgano
Descripció. Ocell de mida petita, amb lleuger dimorfisme sexual. Coloració
general verdosa-groguenca, amb les ales fosques amb alguna banda groga. El
mascle té capirot fosc. Alimentació principalment granívora.
Distribució i hàbitat. Espècie de distribució boreal que s’estén pels boscos de
coníferes de muntanya dels principals massissos de la conca mediterrània.
Durant el període reproductor prefereix els boscos densos i humits de
coníferes (ex. avetoses i pinedes), on s’alimenta principalment de pinyons.
Durant l’hivern, però, habita ambients oberts ruderals, com ara guarets i
erms, marges de camins, etc. Es tracta d’una espècie amb una distribució
molt fragmentada i amb pocs nuclis reproductors a Catalunya.
Població i estatus. Espècie rara a Catalunya durant el període reproductor i
molt més freqüent durant l’hivern, ja que hi ha anys en què arriben importants
efectius de lluers provinents del nord d’Europa. L’espècie ha experimentat
un increment poblacional en les darreres dècades, degut a les irrupcions
importants experimentades per les poblacions de lluer en els anys en què es
va realitzar el treball de camp per a l’Atles d’ocells nidificants. Al delta del
Llobregat és un hivernant rar associat als entorns ruderals. Es considera una
espècie propera a l’amenaça i és protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie migrant i hivernant rara als
espais oberts del municipi. Se’n poden observar petits grups d’individus
durant la tardor i l’hivern en els bosquets i erms de l’entorn de l’estany.
163

Repicatalons
164

Passeriformes
68
Emberiza schoeniclus
Família: Emberizidae
Nom comú en català: repicatalons
Nom comú en castellà: escribano palustre
Descripció. Ocell de mida petita, amb lleuger dimorfisme sexual. El mascle
presenta coloració dorsal marró i ventral grisenca. El mascle té capirot i
barbeta negres a l’estiu. La femella té coloració general marró a tot el cos.
S’alimenta de llavors i insectes.
Distribució i hàbitat. Distribució Eurasiàtica que abraça des de la Península
Ibèrica fins a la Xina. A Catalunya és una espècie nidificant molt localitzada,
amb un únic nucli important al delta de l’Ebre. S’associa a canyissars més
aviat eixuts amb jonqueres i salicòrnia. Durant l’hivern és una espècie molt
més freqüent a tota mena de zones humides i conreus, ja que arriben a
Catalunya individus del nord d’Europa.
Població i estatus. Espècie sedentària a Catalunya, escassa com a
reproductora i molt més freqüent com a hivernant. Al delta del Llobregat
és un hivernant molt comú associat a les zones humides, amb 314 individus
comptats en els censos d’ocells hivernants. Ocupa el 29% del territori
deltaic. La població catalana de repicatalons es considera en perill crític i és
protegida per la legislació catalana.
Situació a Castelldefels. Es tracta d’una espècie associada als canyissars i
erms dels voltants de l’estany. Tot i ser una espècie poc freqüent, se’n poden
observar amb regularitat individus durant l’hivern.
165

Agraïments
Vull agrair a l’Eva Navarrete i l’Ajuntament de Castelldefels, l’haver confiat en mi per
desenvolupar els continguts d’aquesta guia, i pel seu suport econòmic. Als tècnics de la
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i en especial a la Marta Pujadas, Mireia de
Mingo, Josep Lluís Moner, i Dídac Ferrer, l’haver-me permès col·laborar en el projecte
ambiental del Campus del Baix Llobregat. A Francesc Xavier Santaeufemia i Ferran López
(Consorci per a la Protecció i Gestió dels Espais Naturals del delta del Llobregat), per
haver-me cedit les seves observacions i la informació dels censos dels ocells nidificants
i hivernants del delta del Llobregat. Sergi Garcia (Galanthus Associació) em va donar
informació molt interessant sobre la fauna nocturna de l’entorn de l’estany. Lorena
Muñoz (Ecologistes en Acció) va cedir algunes observacions. A Jordi Baucells, Jordi
Batet, Sergi Garcia, i Tomàs Pulido, per la cessió desinteressada de les seves fotografies.
Bibliografia
BALLESTEROS, F., TORRE, I., SEGUÍ, J.M., & VIDAL, E. (2001). «L’estany de laminació
del campus de la UPC a Castelldefels, una zona humida urbana al delta del Llobregat».
Spartina 4: 209-218.
BROTONS, LL. (1995-96). «Variació estacional de la comunitat ornítica de la riera de
Sant Climent (delta del Llobregat)». Spartina 2: 119-127.
CANYELLES, M., & LÓPEZ, O. (1998). «Inventari de la flora i fauna dels terrenys en els
que s’implantarà el futur campus de la UPC a Castelldefels».
CAPDEVILA, L., IGLESIAS, A., ORUETA, J.F., I ZILLETTI, B. (2006). Especies exóticas
invasoras: diagnóstico y bases para la prevención y el manejo. Organismo Autónomo
Parques Nacionales, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.
DEL AMO, R., PERIS, A., SANTAEUFEMIA, F.X., & TORRE, I. (2002). La fauna vertebrada
de Castelldefels, catàleg, estatus i distribució, Primer Premi Castelldefels Àmbit
Sostenible. Ajuntament de Castelldefels, Diputació i Universitat de Barcelona, 207 p.
ESTRADA, J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. i HERRANDO, S. (ed.) 2004. Atles dels ocells
nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO)-Lynx Edicions,
Barcelona.
GUTIÉRREZ, R. (1995-1996). «Censos hivernals d’ocells al delta del Llobregat de gener
de 1994 i 1995». Spartina 2: 105-117.
166

GUTIÉRREZ, R., ESTEBAN, P., & SANTAEUFEMIA, F.X. (1995). Els ocells del delta del
Llobregat. Lynx Edicions, Barcelona.
JIMÉNEZ, J. (1992). «La recuperación de áreas degradadas para la avifauna acuática en
España». Ardeola 39: 65-71.
JIMÉNEZ, F., JIMÉNEZ, M. & MELERO, J.A. (2001). «Influència d’alguns paràmetres
fisicoquímics sobre el fitoplàncton i els macroinvertebrats de la riera de Sant Climent
(delta del Llobregat)». Spartina 4: 7-29.
JORDI, R. (2007). «Estudi de l’evolució de la vegetació de l’estany de laminació del
Campus de Castelldefels». Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i UPC, 107 p.
MINGO, M. DE, & TORRE, I. (2004). «ITINERA, recorregut ambiental al Campus del Baix
Llobregat». Monografies Textures 504, vol. 4, Universitat Politècnica de Catalunya
(UPC), 45 p.
PUJADAS, M. & MONER, J.L. (2008). Estany del Campus del Baix Llobregat. Universitat
Politècnica de Catalunya, 45 p.
REAL, M., ALONSO, M., MUÑOZ, I., SABATER, S. & NAVARRO, E. (2004, inèdit).
«Seguiment limnològic i propostes de gestió i millora de l’estany de laminació del Parc
Mediterrani de la Tecnologia». Informe final (cicle 2003). Laboratori Real, UPC.
SALVAT, A. (1995-1996). «Algues i paràmetres ambientals en estanys artificials del
delta del Llobregat». Spartina 2: 3-18.
SANTAEUFEMIA, F.X. (1997-98). «Atles dels ocells nidificants al terme municipal del Prat
de Llobregat (Barcelona). Resultats dels anys 1995, 1996 i 1997». Spartina 3: 177-204.
SANTAEUFEMIA, F.X. & GUTIÉRREZ, R. (1995-96). «Cens i distribució de la població
d’ocells aquàtics nidificants al delta del Llobregat». Spartina 2: 97-104.
SEGUÍ, J.M. (1995-1996). «Les plantes aquàtiques del delta del Llobregat, un paràmetre
per avaluar l’estat de conservació del medi». Spartina 2:19-32.
SEGUÍ, J.M. & HOYO, R. DEL (2001). «Anàlisi de la colonització vegetal d’un sistema
hidràulic de laminació al terme municipal del Prat de Llobregat». Spartina 4: 219-236.
SOLÉ, J. (2007). «De cacera». Materials del Baix Llobregat 13: 53-56.
TORRE, I. & PIERA, J. (2003). «Colonització de l’estany de laminació de la UPC a
Castelldefels per la flora i fauna del delta del Llobregat». WEB de Mediambient de la UPC
http://www.upc.edu/mediambient/recerca/real/informes
167

TORRE, I. (2005). «L’estany de laminació del Parc Mediterrani de la Tecnologia a
Castelldefels. Un espai natural en un entorn humanitzat». I Trobada d’estudiosos del
delta del Llobregat, 169-180.
TORRE, I., PÁRAMO, F., CARRERA, D. I DALMASES, C. (2009). «Catàleg d’entitats
d’interès de conservació prioritàries de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació
Barcelona: FAUNA» (Projecte G-019). Diputació de Barcelona i Obra Social de la Caixa,
233 p.
URS (2002, inèdit). «Seguiment limnològic de l’estany de laminació del Parc Mediterrani
de la Tecnologia». Informe final (cicle 2001-2002). Laboratori Real, UPC.
168

Índex d’espècies
Abejaruco europeo (32) . ..............93
Abellerol (32) . ........................93
Abubilla (33) ..........................95
Acrocephalus arundinaceus (50) .....129
Acrocephalus scirpaceus (49). .......127
Actitis hypoleucos (20). ...............69
Agachadiza europeo (19). .............67
Agateador europeo (57). .............143
Agró roig (8) ..........................45
Alcedo atthis (31) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
Ánade real (10) ........................49
Anas crecca (9) ........................47
Anas platyrhynchos (10) ..............49
Andarríos chico (20). ..................69
Ànec collverd (10) ....................49
Anthus pratensis (39) ................107
Anthus spinoletta (38) ...............105
Apus apus (30) ........................89
Apus melba (29) .......................87
Ardea cinerea (7). .....................43
Ardea purpurea (8) ....................45
Ardeola ralloides (4) ..................37
Athene noctua (28). ...................85
Autillo europeo (27) ...................83
Avetorillo común (3) ...................35
Avión común (37) .....................103
Avión roquero (36) ...................101
Avión zapador (35) . ...................99
Aythya ferina (12) . ...................53
Ballester (29) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
Balquer (50) .........................131
Becadell comú (19) ...................67
169
Bernat pescaire (7) ...................43
Bisbita alpino (38). ...................105
Bisbita pratense (39).................107
Bitxac comú (45). ....................119
Blauet (31) ............................91
Boscarla de canyar (49) ..............127
Bubulcus ibis (5).......................39
Cabusset (1) . .........................31
Cadernera (66) . ......................161
Calamón común (17)...................63
Carbonero común (56)................141
Carbonero garrapinos (55) ...........139
Carduelis carduelis (66) ..............161
Carduelis chloris (65) ................159
Carduelis spinus (67).................163
Carricero común (49).................127
Carricero tordal (50) .................129
Cerceta común (9). ....................47
Cernícalo común (13)..................55
Certhia brachydactyla (57) ..........143
Cetia ruiseñor (47) . ..................125
Cettia cetti (47) ......................123
Charadrius dubius (18) ................65
Chorlitejo chico (18)...................65
Chroicocephalus ridibundus (21) ......71
Cisticola buitrón (48).................125
Cisticola juncidis (48) ................125
Colirrojo tizón (44) . ..................117
Colom domèstic (23)..................75
Columba livia (23) .....................75
Columba palumbus (24) ...............77
Corb marí gros (2). ....................33

Cormorán grande (2) ..................33
Corriol petit (18). .....................65
Cotorra argentina (26) ................81
Cotorreta de pit gris (26) . ............81
Cotxa fumada (44) ...................117
Cuereta blanca (42) ..................113
Cuereta groga (40). ..................109
Cuereta torrentera (41). .............111
Curruca cabecinegra (51). ............131
Delichon urbicum (37) ................103
Egretta garzetta (6)...................41
Emberiza schoeniclus (68) ...........165
Erithacus rubecula (43) ..............115
Escribano palustre (68) ..............165
Esplugabous (5). ......................39
Estornell vulgar (60) .................149
Estornino pinto (60) ..................149
Falciot negre (30) .....................89
Falco tinnunculus (13). ................55
Focha común (16) .....................61
Fotja vulgar (16) . .....................61
Fringilla coelebs (63). ................155
Fulica atra (16). .......................61
Gafarró (64) ..........................157
Gallinago gallinago (19). ..............67
Gallineta común (15) . .................59
Gallinula chloropus (15) ...............59
Garceta común (6). ....................41
Garcilla bueyera (5). ...................39
Garcilla cangrejera (4). ................37
Garsa (59) ............................147
Garza imperial (8) . ....................45
Garza real (7) ..........................43
Gavià argentat (22) . ..................73
Gavina vulgar (21) ....................71
170
Gaviota patiamarilla (22)..............73
Gaviota reidora (21)...................71
Golondrina común (34) ................97
Gorrión común (61). ..................151
Gorrión molinero (62) ................153
Grasset de muntanya (38) ...........105
Herrerillo capuchino (54).............137
Hirundo rustica (34) ...................97
Ixobrychus minutus (3) ................35
Jilguero europeo (66).................161
Larus michaellis (22) ..................73
Lavandera blanca (42)................113
Lavandera boyera (40) ...............109
Lavandera cascadeña (41)............111
Lluer (67). ............................163
Lophophanes cristatus (54) ..........137
Lúgano (67) ..........................163
Mallerenga carbonera (56) ...........141
Mallerenga emplomallada (54) ......137
Mallerenga petita (55) ...............139
Martín pescador común (31) ..........91
Martinet blanc (6). ....................41
Martinet menut (3). ...................35
Martinet ros (4) .......................37
Merla (46). ...........................121
Merops apiaster (32)..................93
Mirlo común (46) . ....................121
Mochuelo europeo (28)................85
Morell cap-roig (12) ..................53
Mosquiter comú (52).................133
Mosquiter de passa (53) .............135
Mosquitero común (52) ..............133
Mosquitero musical (53) .............135
Motacilla alba (42) ...................113
Motacilla cinerea (41)................111

Motacilla flava (40) . .................109
Mussol comú (28) .....................85
Myiopsitta monachus (26) . ...........81
Netta rufina (11) . .....................51
Oreneta cuablanca (37) ..............103
Oreneta de ribera (35) . ...............99
Oreneta vulgar (34) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
Otus scops (27) .......................83
Pájaro-moscón europeo (58) . ........145
Paloma doméstica (23). ...............75
Paloma torcaz (24) . ...................77
Pardal comú (61) . ....................151
Pardal xarrec (62) . ...................153
Parus major (56) .....................141
Passer domesticus (61) . .............151
Passer montanus (62) ................153
Pato colorado (11) ....................51
Periparus ater (55) ...................139
Petirrojo europeo (43) ...............115
Phalacrocorax carbo (2)...............33
Phoenicuros ochruros (44) . ..........115
Phylloscopus collybita (52) ..........133
Phylloscopus trochilus (53) ..........135
Pica pica (59). ........................147
Pinsà comú (63) . .....................155
Pinzón vulgar (63) . ...................155
Pit-roig (43). .........................115
Polla blava (17) . ......................63
Polla d’aigua (15). .....................59
Porphyrio porphyrio (17) ..............63
Porrón común (12). ....................53
Ptyonoprogne rupestris (36) .........101
Puput (33) ............................95
Rallus aquaticus (14). .................57
Rascló (14). ...........................57
171
Rascón europeo (14) ..................57
Raspinell comú (57) ..................143
Remiz pendulinus (58)................145
Repicatalons (68) ....................165
Riparia riparia (35). ...................99
Roquerol (36) . .......................101
Rossinyol bord (47) ..................123
Saxicola torquatus (45) ..............119
Serinus serinus (64) ..................157
Streptopelia decaocto (25) ...........79
Sturnus vulgaris (60) .................149
Sylvia melanocephala (51) ...........131
Tachybaptus ruficollis (1) .............31
Tallarol capnegre (51)................131
Tarabilla común (45)..................119
Teixidor (58). .........................145
Titella (39) ...........................107
Tórtola turca (25) .....................79
Tórtora turca (25) .....................79
Trist (48) .............................125
Tudó (24). .............................77
Turdus merula (46) . ..................121
Upupa epops (33) .....................95
Urraca (59) . ..........................147
Vencejo común (30) ...................89
Vencejo real (29) ......................87
Verdecillo (64). .......................157
Verderón común (65) .................159
Verdum (65) . .........................159
Xarxet comú (9). ......................47
Xibec (11). ............................51
Xivitona (20) ..........................69
Xoriguer comú (13) ...................55
Xot (27) ...............................83
Zampullín chico (1) . ...................31