LA VENUS I EL LLIRI Anna Moner 1er. Premi Relats de ... - acicastello

LA VENUS I EL LLIRI
Anna Moner
1er. Premi Relats de Dones 2006
Ajuntament de Castelló de la Plana
1

Caminava a poc a poc, arrossegant els peus. El viatge de tornada des de Viena,
amb quasi vint anys més a l’esquena, havia resultat més pesat del que ell recordava.
S’hi havien afegit, a la diferència d’edat, les incomoditats derivades d’un trasllat tan
llarg i la incertesa de no saber si arribaria al desitjat destí abans que la malaltia,
que li rosegava les entranyes des de feia uns mesos, li permetés contemplar, per
última vegada, l’única imatge que el podia reconfortar en un moment difícil com
aquell. El pas curt, la respiració sonora i la cadència elegant dels extrems de la capa
grisa fregant el terra, li conferien una aparença quasi fantasmal avançant per la
penombra d’aquelles solitàries i fredes sales del museu. No li calia cap tipus
d’il·luminació artificial. No va encendre ni una espelma, en coneixia pam a pam
cadascun dels racons. Sentia que totes les peces que romanien immòbils dins de les
vitrines destil·laven més vida que la que li restava emmagatzemada al malmès cos.
Allò que buscava amb tant de neguit estava ubicat a la sala del fons. Malgrat que
l’obscuritat semblava total, va travessar, com si estiguessen il·luminades per la
llum diürna, les estances que vertebraven el primer pis del Palau Torrigiani, situat a
la Via Romana de la ciutat de Florència, molt a prop del Palau Pitti. Allí, repartides
en vora de sis-centes urnes, s’exhibien preparacions d’anatomia humana i anatomia
comparada que conformaven la primera col·lecció científica reunida pel Gran Duc de
Toscana, Pietro Leopoldo d’Asburgo-Lorena, oberta al públic l’any 1771 amb el nom
de l’Imperial Regio Museo di Fisica e Historia Naturale, tot i que conegut
popularment com La Specola per l’observatori astronòmic que hi albergava.
Completava la peculiar col·lecció, el nucli inicial provenint dels Uffici consistent en
minerals, petxines, curiositats naturalistes i alguns dels instruments utilitzats per
Galileu.
Ara, mentre es movia per l’interior, tornava a impregnar-se de l’olor a humitat i
cerumen que transpiraven aquells murs. De nit, sense visitants llecs o il·lustres
2

passejant-hi amunt i avall, descobrint en l’exposició la fisonomia amagada de les
vísceres i les alteracions internes pròpies de la nostra carn, el museu es
transformava en un espai d’aparença neutra, però viscosa. De fet, a l’edifici,
dormitaven reproduccions de fragments de cossos escorxats que, durant el dia,
convidaven la mirada a complaure’s en allò que la fastiguejaria si no estigués
presentat de manera tan refinada .
Finalment, va arribar a la sala desitjada. Necessitava llum i va fer memòria.
Sabia que hi havia un vetllador col·locat en un dels envans del mur est, entre dues
grans finestres amb les respectives balconades que omplien l’estança de sol durant
el dia. Cercava el vetllador perquè el recordava elegantment adornat amb un robust
canelobre de tres braços que figurava una deliciosa Dafne convertint-se en llorer.
Encara podia remembrar la delicada silueta femenina fonent-se amb la textura
rugosa del tronc d’un arbre ramificat en tres branques encarregades de subjectar
els ciris. En efecte, hi era; la seua memòria no l’havia traït. Va encendre les
espelmes una a una, de cara a la paret, controlant l’impuls que l’empentava a girar-
se i devorar amb l’esguard la peça delerada. L’anhel, tanmateix, es barrejava amb
la por de no estar segur de com n’hauria encaixat, aquesta, el pas del temps. No
podia dubtar molta estona, havia de seure prompte si no volia caure desmaiat,
víctima de les febres que el consumien internament. Sense alçar els ulls del terra,
va caminar en direcció als dos grans butacons entapissats d’un sedós verd
esmaragda i, una vegada acomodat, va dipositar el canelobre sobre la tauleta de
marbre rosat que hi havia entre els seients. Després de reposar uns segons, amb
un nus als budells que li estrangulava fins i tot el cor, es va decidir. Els petits ulls
encaramel·lats, cansats i desllustrats pels anys i el sofriment es van elevar
lentament. Un tel de llàgrimes li va cobrir la mirada i un munt de records li va
ofegar la ment.
3

En una vitrina, just al bell mig de la sala, dormia una jove que aparentava tenir
entre vint-i-cinc i trenta anys, gitada d’esquenes sobre draps de seda de color verd
clar. El coixí sobre el qual recolzava el cap també era del mateix teixit i color, i
estava rematat amb penjolls daurats. La figura, de tamany natural, es presentava
als ulls escrutadors del públic completament nua, ornada només per una llarga i
serpentejant cabellera atzabegenca perfectament pentinada que delimitava les
seductores formes del cos, i per un collar de petites perles blanques que li
envoltava el coll caient delicadament entre els pits turgents. La frescor que
desprenia un lliri de nit col·locat als peus en contrastava amb el groc mortuori, de
la cera, que mostrava la figura. Ell, però, no la veia així. Encara percebia en aquell
rostre macilent, des del subtil engany del record, el blanc alabastrí radiant de
vitalitat gràcies al permanent rubor amb què li havia acolorit les galtes feia gairebé
vint anys. Aquella suggestió venia acompanyada, sens dubte, de la torbació que
produeix la cera quan intenta imitar la pell humana. No obstant, els trets delicats
de la cara i el pit, perfectament modelat, li conferien un aspecte de vida furtiva,
donant la impressió que en qualsevol moment podia arrencar-se una palpitació
d’aquell cos inert i sense ànima.
Ell, més que no cap altre, podia arribar a tenir aquesta sensació, ja que, en una
altra època d’amarg record, això havia estat una realitat. Ningú la coneixeria com
ell, malgrat que la contemplés sense descans des de l’albada a la nit, dia rere dia.
Tant sols ell, el mestre Lagusius, podria mirar-la tota una vida sencera sense deixar
de vanagloriar-se superbament, ni un sol instant, de la perfecció de la considerada
com la seua obra mestra: la Venus Medicea, la peça que s’havia convertit durant la
seua absència en la més preuada del museu de La Specola.
Va tancar els ulls i una solitària llàgrima va relliscar accidentadament per
damunt d’un rostre solcat d’arrugues pronunciades. Una estranya sensació el va
envair. Es va imaginar ajagut al costat de la Venus, reposant tots dos suspesos en
4

l’aire, engronsats i anul·lats per la corrent d’un riu de somnis letàrgics. I des
d’aquell racó postergat de la memòria van començar a emergir imatges i rostres
oblidats des de feia una eternitat. Va sentir la calidesa i l’aroma dolç d’una
presència coneguda. La mà de l’àvia l’agafava amb fermesa com quan era un nen.
De sobte, es va descobrir caminant molt a espai al seu costat, acoblant-se al seu
pas pausat i balancejant, i tornant a experimentar les mateixes sensacions que
sentia quan accedia a l’església d’Or-San-Michele. Des del carrer inundat de sol, es
submergia en denses ombres on endevinava de tant en tant el ric colorit que en
decorava els centenaris murs. Aquest espai, primitivament una lògia dedicada al
comerç de panís, va passar a convertir-se en un lloc de peregrinació des que l’any
1292 un quadre de la Verge de l’Esperança comencés a fer miracles. Per aquest
motiu, es va transformar, ja a finals del segle XIV, en una església, tot conservant-
ne la planta inicial i afegint-hi dos pilars centrals i sis voltes de creueria sobre arcs
de mig punt. Curiosament, els pisos superiors van preservar-ne la funció de
magatzem de panís.
Clemente Galletti, conegut en l’esplendor de la seua carrera com a Lagusius,
va prosseguir el viatge al passat just en l’instant en què va amollar la protectora
mà de la gran matrona aprofitant-ne el rés fervorós davant de la seductora imatge
de l’arcàngel Sant Miquel. Va enfilar amb el pas ferm, però cadenciós, de qui espera
trobar-se amb una revelació, el camí cap a una de les parets laterals on estava
ubicat l’altar erigit per albergar la miraculosa imatge de la Marededéu. A sota,
nombrosos punts de llum vibrants, procedents de les desenes i desenes d’espelmes
ofrenades pels peregrins i orants, il·luminaven tènuement un cúmul de caps de
nen, peus, braços i d’altres parts no tan reconeixibles del cos humà que semblaven
travessar el mur encoberts per les tenebres regnants.
El colpidor descobriment dels exvots de cera es va convertir des del principi en
una obsessió malaltissa que, amb els anys, va esdevenir en estudi apassionant del
5

cos humà. La visita devocional que realitzava cada més acompanyant l’avia va
mudar en visita indagatòria. Era capaç, per a goig de la seua protectora, de passar-
se vàries hores dempeus aliè a la maror humana que hi buscava, frec a frec amb
ell, la salvació taumatúrgica a les dolències corporals i espirituals. Ell, tanmateix, no
indagava això. Mirava, observava, escodrinyava aquells fragments de cossos per
conèixer’ls i arribar, algun dia, a millorar-los. Ansiejava trobar la manera d’executar
peces d’aquest tipus que reproduïssen amb el major grau de perfecció les bondats i
les llatzeries del cos humà. Res no era comparable al plaer que experimentava
davant d’aquella manifestació de religiositat. Sentia créixer molt endins una
apetència voraç que li semblava fàcil de satisfer. Una mescla de vertigen,
impaciència i desassossec.
El remor xiuxiuejant de la gentada pregant i l’atmosfera carregada per l’olor
rància i espessa del cerumen calent, junt a la fumera dels ciris i l’aroma embafador
de l’encens, el van acompanyar, a l’igual que el record de l’àvia ja desapareguda,
durant molt temps. En una d’aquelles visites, va sostreure hàbilment, per al seu
particular anàlisi, alguns dels exvots que, al terra, esperaven el torn de ser penjats
al voltant del quadre miraculós. Amb aquests, es va dedicar, posant un especial
interès, a realitzar infinitud de dibuixos, de maldestra execució al començament,
amb els quals introduir-se en l’estudi de l’anatomia humana. Seria més tard, a
l’edat de catorze anys, quan va aconseguir el beneplàcit patern per ingressar a la
prestigiosa escola d’anatomia de Bolonya, on va aprendre l’art de modelar
preparacions anatòmiques utilitzant ceres tenyides de diversos colors. Les primeres
obres que va crear van consistir en dos caps d’home i una figura de dona a tamany
reduït, totes sota les ordres d’Ercole Ferrini, el pintor, escultor i arquitecte que
l’instruiria en aquestes disciplines. Al mateix temps, va col·laborar en l’elaboració
de les peces que Ferrini havia de fer per a la col·lecció particular del Cardenal
Lambertini. L’estudi de l’anatomia va requerir de la seua part, des d’aquest
6

moment, l’obscura i atroç tasca de manipular cadàvers humans. Malgrat la
prohibició i la persecució del tràfec necròfil, amb la protecció i mecenatge de
personatges il·lustres, talment el poderós Lambertini, institucions com l’escola
bolonyesa podien abastar-se de difunts sense cap tipus de limitació
Allí, el jove Galletti, enmig dels cossos trossejats i esventrats dels morts que
servien de models, també es va estrenar en l’amor als braços d’una sensual
aprenent bruna anomenada Angela Morandi, filla d’un ric comerciant de la ciutat,
que estudiava sota la tutela de Ferrini per tal d’adquirir coneixements de taxidèrmia
i ceroplàstia. L’atracció comuna pel subjugant i florent món de l’anatomia els va
unir des de l’inici de la relació, conreant jocs atrevits i complicitats silencioses a les
quals aplicaven els sabers que aquesta disciplina els ensenyava constantment.
Protegits en la penombra d’algunes raconades dels gabinets de l’escola, l’estudi
agredolç de les restes humanes que supuraven olors denses i putrefactes es veia
gratificat pels interludis en què s’abandonaven al subtil exercici del perfeccionament
de l’aportació mútua de plaer. La voluptuositat convulsa que generava la precisió i
el refinament en la pràctica amatòria contrastava brutalment amb l’aclaparadora
morbidesa dels cossos exànimes que els hi acompanyaven, jaient silenciosos, sobre
les gelades plaques de marbre. El desig del cos viu i l’anàlisi àvida del cos mort; la
suor segregada en ple goig incontrolat, lliscant garres avall entre gemecs de plaer, i
les restes de fluids vitals aflorades en trinxar els difunts, esquitxant el rostre i les
mans; la llum i les tenebres;…tot anava unit, tot ocorria al mateix temps al lloc de
trobada: l’escola. Estranyament, aquestes sensacions contraposades els van lligar
amb uns fils invisibles de perfecta connivència que els van convertir en un equip
inseparable i insuperable en la seua especialitat.
Clemente i Àngela, ja casats, van dur a terme un gran nombre d’exquisides
peces de cera que van utilitzar de tarja de presentació per entrar a formar part del
selecte grup de professionals del recent estrenat museu florentí del Gran Duc de
7

Toscana. La nova institució, els dos primer anys, tan sols comptava amb un
dibuixant, un tallador de fusta, diversos especialistes en anatomia per a la dissecció
de cadàvers i un modelador. Treballaven sota l’absorbent direcció de Felice
Fontana, anatomista, físic, químic i fisiòleg de fama internacional a qui l’Asburg
havia encarregat les tasques de reestructuració i engegada de La Specola.
L’arribada del jove matrimoni Galleti convulsaria el ritme plàcid del museu, tant per
l’habilitat en l’execució de les preparacions anatòmiques com per la productivitat,
de tal forma que, en poc de temps, Clemente Galletti s’erigiria com el més
reconegut ceroplasta de l’escola florentina. Des del primer moment, amb l’ajut
inestimable d’Angela, experta en la elaboració i coloració de la cera, en va destacar
pels coneixements i la destresa. Els companys li van atorgar prompte el sobrenom
de Lagusius, comparant-lo a qui havia estat un dels màxims representants de
l’alquímia anglesa de finals del segle XVII, inventor del misteriós rubia tinctorium o
tint roig amb què realitzava les suposades transmutacions d’or, doncs a Clemente,
per la seua banda, se li atribuïa la capacitat de transformar en autèntiques joies els
insulsos fragments de cera que manejava. Les peces creades, d’una altíssima
qualitat, eren pròpies de qui projecta en el treball una obsessió pel perfeccionament
contínua i extenuant.
El departament de ceroplàstia, de cambres assolellades mitjançant grans
finestrals, estava ubicat a la planta baixa del palau junt al laboratori de taxidèrmia,
el taller de fusteria i el de vidrieria. Tot el treball de dissecció de les despulles
humanes, però, es feia en els laberíntics soterranis de l’edifici, on sales lúgubres i
humides ocultaven, als ulls dels inesperats visitants dels tallers del museu,
repulsives visions: cossos desmembrats mostrant ostentosament músculs, venes i
tendons; òrgans vitals extrets i exposats sense pudor sobre sangonoses taules de
marbre esperant-ne el torn; cranis oberts i cadàvers mig escorxats orejant el greix
tebi invisible en vida.
8

Aleshores, amb el beneplàcit de Fontana i l’auspici del Gran Duc, Lagusius va
proveir el laboratori de tots els utensilis necessaris per a la gestació òptima de les
obres: recipients de coure de diferents tamanys per fondre la cera, eines
dissenyades per ell mateix per modelar, trípodes per calfar el material, plaques de
marbre per premsar la cera en capes fines, balances, gots, ampolles de ceràmica i
vidre per als colorants i d’altres substàncies que Àngela barrejava amb la cera,
caixes de fusta amb barres per traslladar les figures de cera una vegada acabades
a les sales del museu on quedarien definitivament instal·lades, grans cistelles amb
anses per transportar els cadàvers, i planxes de pissarra per fer-ne anotacions i
dibuixos durant la dissecció.
Per modelar una figura completa se’n requerien, de cossos sencers, més de dos-
cents, ja que la conservació dels cadàvers en condicions no es podia garantir més
enllà d’un o dos dies de treball intens. L’abastament del material humà, provenint
de l’Hospital de Santa Maria Nuova situat a uns dos quilòmetres de distància,
sempre resultava insuficient per als treballadors del museu que n’exigien més
contínuament. Fontana, quan va adonar-se que ningú no sabia amb exactitud
quants n’entraven i n’eixien al llarg del dia, es va veure en l’obligació d’obrir un
registre a la porta d’accés per controlar-ne escrupolosament el nombre, tant dels
que arribaven de Santa Maria Nuova com dels que eren retornats al fossar després
de ser usats.
D’aquesta manera, va conèixer Lagusius a Fabricio Spada, l’encarregat del
transport de les despulles des de l’hospital a La Specola, on romanien uns dies
abans d’acabar finalment al cementiri de Santa Irene. Ell mateix carrejava les
cistelles de vímet amb els cossos escorxats i esquarterats. Tot i presentar una
altura considerable i una esquena ampla i poderosa, d’Spada impressionaven,
sobretot, la grandària i fortalesa de les mans. Unes mans de palma folgada i dits
prims amb nusos prominents que semblaven agafar com tentacles les míseres
9

deixalles a què quedaven reduïts els cadàvers. La rudesa de les arpes harmonitzava
amb la duresa dels trets de la cara, on uns ulls aquosos de mirada profunda i
glacial, talment la pròpia mort, dominaven un rostre citrí de llavis molsuts i nas
generós. Els cabells llargs i onejats havien adquirit prematurament la lluentor
platejada característica de l’ancianitat, conferint-li en conjunt un aspecte majestuós
i sinistre alhora.
Aquell dia, la parella estava enfeinada en la preparació dels motlles de guix d’un
esquelet. Observaven amb deteniment les crestes dels ossaments, les simetries i
les asimetries de les vèrtebres, els ossos de la caixa toràcica, la pelvis i les
extremitats superiors i inferiors, incloent-hi els més petits de mans i peus,
delectant-se en l’estudi dels lligaments i en la seua capacitat d’estabilitzar i definir,
per la disposició, els moviments articulars.
—Resulta increïble, no és cert? —va dir Spada abruptament amb una veu
cavernosa, situant-se just darrere de Lagusius, mentre escodrinyava també
l’esquelet—. Sabeu que aplicant-se unes senzilles mesures de conservació els ossos
poden perpetuar-se durant mil·lennis?
El matrimoni es va mirar desconcertat i, tot seguit, Lagusius va contestar
arrossegant les paraules:
—Si, ho sabem… A Bolonya s’ha indagat molt sobre aquestes qüestions, fins i tot
s’ha arribat a estimar la possibilitat de treballar les preparacions de cera
directament sobre l’esquelet del cadàver.
—Ah, si? —va mussitar Spada al temps que esbossava un somriure irònic— Així
que al final no deixareu res per mi, res que puga endur-me en condicions per tal de
donar-li un lloc digne on reposar… Sabeu...? —va dubtar uns segons.
—Galletti, Clemente Galletti, sóc…
—Escultor de mans privilegiades, químic i expert coneixedor del cos humà, el
qual dissecciona amb mestria gràcies als estudis d’anatomia a l’escola de Bolonya
10

sota la direcció dels més rellevants especialistes —el va interrompre Spada mentre
Àngela l’esguardava amb estupefacció.
—Veig que vos heu informat, però ací tothom em coneix per Lagusius i ella —va
dir agafant de la mà la seua dona perquè avancés unes passes— és la meua
estimada esposa i gran col·laboradora, Àngela Morandi. També n’haurà sentit parlar
d’ella, és una experta en l’art de la taxidèrmia i la ceroplàstia.
—Si, és clar! I bella, molt bella! —va exclamar contemplant-li detingudament la
cara— Quina llàstima que encara no siguem capaços d’aconseguir retenir la
bellesa! La bellesa és efímera, llampant,… jo mateix, lliure contínuament cossos i
rostres perfectes com el seu, joves,… i arreplegue escòria… Només som un sac de
cucs! No podem aturar la corrupció de la perfecció!... —i mentre abandonava,
donant-los l’esquena, el gabinet de treball, va afegir commogut— O acàs, vós
creieu que esteu qualificat per perpetuar en el temps l’expressió exacta de
cadascuna de les manifestacions de la bellesa? Seria meravellós! No, mestre
Lagusius?
Clemente, davant de la inesperada apel·lació, va restar quiet uns instants,
desconcertat. Per primera vegada, escoltava en boca d’una altra persona els
pensaments i ansietats que el turmentaven des de menut. Es va preguntar com
podia conèixer tant bé, aquell estrany personatge que irrompia d’aquesta manera
en la seua vida, el plaer que sentia en imitar el cos humà, la satisfacció que
copsava en l’avanç cap a la perfecció, l’anhel de distingir-se entre els seus
col·legues utilitzant tots els recursos a l’abast. Pensava que un home que gosava
traspassar els límits de la superfície de les coses, per molt que s’equivoqués, obria
el camí als que venien després i, per a ell, l’ús que se’n feia dels cadàvers,
malgrat l’acusació soterrada d’Spada, quedava justificat i subordinat a la recerca de
la veritat.
11

Àngela, mirant de reüll l’esquelet estès sobre el taulell de marbre, va
interrompre aquestes cavil·lacions preguntant-li amb preocupació:
—Tan repulsiu creus que resulta als ulls de la resta el nostre treball? Creus que
pensen que gaudim furgant a dins de sacs de cucs?
—És clar que no, Àngela! Com pots dir això? —Lagusius la va prendre per la
cintura i la va acostar a les restes del cadàver que minuts abans estaven examinant
entusiasmats— No t’ho prengues com un retret, crec que es tracta més bé d’una
estranya reacció d’impotència generada per la corrupció i la putrefacció de tot allò
que l’envolta. Pensa que ha de ser una tasca molt dura i ingrata, la seua. Supose
que per això valora tant la perfecció dels cossos bells i deplora tant la fugacitat
d’aquesta beutat. Nosaltres també ho valorem i ho estimem, i són precisament
aquests cossos acabats els que s’erigeixen, mitjançant el nostre treball, en figures
privilegiades. Ens desvetllen amb els ossaments i els òrgans ocults funcions
invisibles que després de molts intents arribem a desxifrar. Intentem cercar, al fons
de tot, el misteri de la respiració, del moviment, de la percepció dels estímuls
exteriors que estan sempre presents de forma natural en la nostra consciència i, el
més important, de la força llunyana que ens manté vius. La fruïció de la bellesa
externa no està renyida, en absolut, amb la indagació de l’impuls intern que ens
sosté en les fronteres entre la vida i la mort.
—Evidentment! Què fàcilment he dubtat del valor de l’empresa que estem duent
a terme! —va exclamar ella il·luminant-se-li de nou els dos estels negres, càlids i
serens que ressaltaven en el rostre delicadament esculpit— Ho sent molt, però la
seua aparició quasi fantasmal m’ha torbat! Ja m’ha passat! Podem tornar a la feina
quan vulgues, n’estic llesta! —i, en acabat, va riure nerviosament.
Lagusius, en veure que Àngela encara no estava convençuda, va decidir
continuar parlant mentre reprenien uns motlles dels ossos de la pelvis.
12

—Saps, Àngela? Jo compare la nostra ocupació amb l’adaptació de la vista a la
foscor. Quan hi acostumem els ulls, gran part de la por i l’aprensió desapareix. En
un principi, tot resulta confús, terrible i sublim fins a l’extenuació, tanmateix quan
comencem a esbrinar els secrets que romanen amagats, aquests ens produeixen tal
grau d’eufòria que s’esvaeix qualsevol resta de temor. La ignorància ens excita el
desig de continuar adquirint coneixements, i la ciència fa que les coses més
impressionants i terribles ens afecten en la mesura justa.
La densa olor de la trementina, els colorants i la cera d’abella calfant-se al bany
maria en els trípodes de ferro van acompanyar les espesses reflexions sobre
l’estudi de l’anatomia humana que els va regalar la jornada a propòsit de la
inquietant visita d’Spada.
Passarien dos anys treballant tranquil·lament al museu en la col·lecció del Gran
Duc. Una col·lecció que va avançar ràpidament, tot i els nombrosos encàrrecs per a
institucions estrangeres i col·leccions externes que s’acceptaven sempre que no
provoquessen problemes d’organització i frenessen el ritme de productivitat. Per
això, Fontana deixava que els dissecccionadors forans utilitzessen els motlles i els
utensilis del museu amb la condició que aportessen el material i la ma d’obra.
D’altra banda, allò que es preveia una difícil i tensa relació entre Lagusius i Spada
va acabar convertint-se en una convivència enriquidora per a ambdós. L’anatomista
respectava l’hermetisme i el misteri que envoltava l’existència del traginer de
morts, i no jutjava la singular familiaritat que compartia amb els cadàvers.
Considerava que no l’atenyia, i simplement gaudia de les fugaces converses que
mantenien quan Spada irrompia sobtadament, de tant en tant, al gabinet. Parlaven
de la curiositat, de la por al dolor, de l’eternitat, de la vida i de la mort. La mort,
sempre omnipresent, de diferent manera, però, a les seues vides: a Lagusius, li
proporcionava la informació que ansiejava, endinsant-se en secrets ocults, només
13

evelats precisament quan la vida ja se n’ha fugit; a Spada, li permetia regnar
entre els cadàvers, atorgant-li la potestat de decidir el final d’aquelles carcasses
putrefactes. Les repartia i les recollia. Ningú no preguntava. Parlava dels difunts
emprant-ne el nom de pila: “Heu acabat amb Gaetano?” “Puc endur-me
Francesca?”
Àngela, a voltes present i a voltes no, preferia mantenir-se al marge i no podia
evitar sentir una lleugera tremolor quan Spada li prenia suaument la barbeta.
Aleshores, sentia que tota ella s’abismava en l’esguard paralitzant d’aquells ulls de
gel i recordava, com una lletania, que per a ell acabaria sent no res més que un sac
de llambrics. Lagusius prompte es va acostumar a aquestes excentricitats sense
transcendència; la seua dona, tanmateix, hi suportava amb resignació el tracte. Mai
no li va dedicar una sola paraula per evitar que s’hi dirigís, a ella, pel seu nom.
S’havia fabricat una estranya superstició segons la qual si alguna vegada el
pronunciava, en poc de temps, seria ella qui acabaria contemplant-lo estesa,
completament nua, des de l’horror mut de la mort.
—Diuen que, en un cos bell, la circumferència del coll hauria de mesurar el
mateix que la del panxell i el doble que la del canell —va dir Spada, mentre
dipositava les restes d’una noia púber sobre la gèlida superfície de la placa de
marbre, en una d’aquelles imprevisibles visites.
—No creieu —va demandar Lagusius irònicament— que aquestes proporcions
poden donar-se d’igual manera tant en un cos lleig com en un cos veritablement
bell?
Spada el va mirar amb certa condescendència, transmetia una fredor en
l’expressió que gelava l’ànima. Lagusius ja havia tingut altres vegades aquella
sensació. El sepulturer es va treure tranquil·lament una cinta púrpura de la butxaca
i, sense contestar-li, va mesurar ritualment primer el coll, després el tou de la cama
14

i finalment el canell. Quan va acabar l’extravagant cerimònia, la va contemplar de
dalt a baix durant uns segons i va esbossar un somriure sinistre.
—Ho sabia! —va murmurar abandonant la sala de disseccions— Tracteu bé
Clara, mestre Lagusius. Ja passaré a arreplegar-la quan acabeu! —va dir sortint,
mentre Clemente i Àngela romanien dempeus uns instants, sense parlar,
desconcertats com sempre.
Els Galletti vivien immersos en un món contradictori i particular. Els dies i les
nits es diluïen sense adonar-se’n. Moltes vegades perdien la noció del temps. A
través dels grans finestrals del palau, apreciaven la tebiesa de la llum crepuscular o
la blanquinosa lluminositat de la lluna plena. Pràcticament, no sortien de l’edifici,
doncs habitaven en unes senzilles vivendes destinades a allotjar els treballadors de
la institució que el Gran Duc havia manat construir a les antigues cavallerisses. Del
museu a la llar i d’allí, altra vegada, al gabinet. L’obsessió de plasmar en tres
dimensions el que fins aleshores només s’havia reproduït a través de gravats de
fusta els omplia tant que els mantenia apartats de l’oci i de les diversions
mundanes. Tot i això, no s’oblidaven de folgar i esplaiar-se posant en pràctica,
sovint, lúbrics jocs aprofitant les penombres i el silenci de la soledat nocturna del
museu.
Durant les inacabables jornades a la sala de disseccions, descobrien junts com
els òrgans formen part d’un sistema únic on totes les parts es sostenen, accionen i
reaccionen les unes sobre les altres; realitzaven sense treva preparacions
anatòmiques de l’aparell locomotor, dels òrgans interns, de la cavitat toràcica,
abdominal i pelviana, també de l’aparell circulatori, del sistema nerviós central i del
sistema nerviós perifèric, inclosos els òrgans sensorials, en què detallaven amb un
exquisit preciosisme l’extensió exacta de cadascun dels òrgans, així com la seua
irrigació vascular; i desplaçaven els diferents elements de la seua disposició
natural o els mostraven aïllats per facilitar-ne la comprensió i per discernir-ne amb
15

claredat la ubicació exacta i la funció. Tot amb la intenció de transmetre, amb
aquestes reproduccions fidedignes de cera, els mesenteris del cos humà als
metges, cirurgians, artistes i estudiosos en general.
La qualitat del treball es va veure reconeguda pel mecenes de la peculiar
col·lecció, posant el nom de Galleti a una de les nombroses sales del museu en
agraïment a la brillant tasca realitzada al si de la institució. La fama el precedia i,
per aquest motiu, arreu de les corts europees, tenien coneixement de la quasi
divina facultat de Lagusius per reproduir en tres dimensions l’interior i l’exterior de
la figura humana. Les prodigioses imitacions captaven per igual la textura suau,
delicada i llisa de la pell, com els detalls més repulsius i escabrosos de les
entranyes. Així, les temptadores ofertes per desenvolupar un treball similar al que
estava realitzant a Florència no es van fer esperar. Cap, però, no el va seduir el
suficient per abandonar La Specola.
Només la inesperada malaltia d’Àngela va alterar-hi l’equilibri assolit. Unes
altíssimes febres la van mantenir postrada al llit al llarg de dues llargues setmanes.
Els metges el van advertir reiteradament de la gravetat de la situació, però
Lagusius va adoptar una negativa i escorredissa actitud, pretenent allunyar el
problema amb la indiferència. Pressentia l’aguait de la mort bregant des de
l’interior del cos estimat, sorprenent-lo des de la plenitud de la vida. Es va obsedir
en la creença que, amb una cura de repòs i una alimentació adient, Àngela prompte
estaria recuperada i en condicions immillorables de reincorporar-se novament al
gabinet. Tanmateix, no va ser així. La pirèxia era el signe extern d’una infecció
sanguínia que va acabar amb ella el 18 d’abril del 1777. Ell no hi era present quan
va faltar. La mort, que fins aleshores l’havia respectat quedant-se circumscrita als
laberíntics i nauseabunds soterranis del palau, havia gosat traspassar la fràgil i
invisible frontera envaint de colp la tranquil·litat i el caliu de la llar. Allí, en la
16

intimitat de la seua cambra, estesa damunt del tàlem, sols recoberta per una
lleugera gassa transparent de color blanc, la va vetllar a soles tota la nit. No va
permetre que ningú hi compartís, amb ells, el moment esquinçador de
l’acomiadament. Finalment, l’havia vençut la bèstia interna devorant-la per dins, i,
ara, la imaginava triomfant, asseguda sobre el pit immòbil. Altiva, superba,
burlant-se d’ell ostensiblement, mentre s’alçava damunt d’Àngela com un torreó,
allargant fins l’infinit la negra i macabra silueta, vessava sobre el cos sense vida,
enmig de la penombra de la sala, una lluentor semblant a la d’un sol crepuscular ja
desproveït dels raigs. L’estranya llum li va permetre contemplar llampantment el
perfil delicat del rostre dolç, de pell nacrada, que ,en breu, mostraria els macilents
signes de la mort. Va admirar com un regal delitós i efímer aquella part de les
dones que considerava més bella, i de manera especial en la difunta, el coll. El coll i
el pit. La llisor, la suavitat, la serenor enganyosa que reposa en les superfícies
límpides. Va deixar relliscar la vidriosa mirada sense controlar on s’aturava ni on es
dirigia. Mentre mirava les mans, la boca, la rodonesa de les cuixes, la perfecció dels
muscles, l’esguard nostàlgic i xardorós es va mudar en un esguard escrutador,
científic. Entenia que les espècies vivents també són estudiades per allò que
amaguen. Aleshores, es va precipitar, mentre la disseccionava mentalment, en la
profunda fondalada on les diferencies es confonen, s’esborren, es lliguen les unes
amb les altres, apropant-se a la unitat misteriosa i invisible que insufla la vida.
Sentia la necessitat de capbussar-se a l’interior d’aquell organisme exànime per
cercar la força oculta que el sustentava, tot i que era absurd, la força ja l’havia
abandonat, aquell cos. Capficat en aquestes cavil·lacions, no va percebre la
inquietant presència d’Spada fins que aquest li va dir amb veu cavernosa:
—La vida no pot separar-se de la mort! És l’arrel de tota existència, i allò no viu,
la naturalesa inert, no és més que vida recaiguda.
17

Lagusius va emergir de la foscor enganxosa de les entranyes on imaginava
estar i li va parar atenció sense apartar els ulls de la finada. Spada s’hi va adonar
del subtil interès mostrat i va prosseguir el discurs:
—Els sers vius som figures transitòries i l’entitat que mantenim al llarg de la vida
no és més que pura presumpció, pura voluntat de subsistir. Aquest grau de
presumpció és tal que perquè la ciència desvetlle el ser de les coses ha d’esqueixar-
les abans de trobar la violència muda i invisible que ens devora en la nit.
Aquelles amargues paraules queien com una sentència sobre l’ànim esgotat de
l’anatomista, enfonsant-lo encara més en el trastorn i la desesperació. Spada no va
mostrar compassió, tenia un desig i va trobar en la consternació de Lagusius
l’oportunitat perfecta per dur-lo a terme. Havia de mesurar les paraules, teixir amb
elles una singular xarxa que l’amarrés fins que realitzés la seua voluntat. Per això,
després de callar uns segons, va reprendre l’obscura dissertació, canviant
intel·ligentment de registre:
—Tot allò que és terrible, com ara la mort, també és susceptible de convertir-se
en quelcom sublim. Sóc conscient que quan el dolor per la pèrdua és massa
present, senzillament resulta esfereïdor. Però vós, mestre Lagusius, si deixeu de
costat la complaença en la por i la desesperació, podeu aconseguir que aquest fet
luctuós esdevinga sublim.
Lagusius no l’entenia, l’escoltava immòbil, incapaç de reaccionar als estímuls
externs. El dolor el paralitzava, l’horror buit de la mort li oprimia el cor. Spada
continuava implacable mussitant-li a cau d’orella:
—Els cadàvers, malauradament, acaben desapareixent. La podridura se’ls
empassa i els aboca irremeiablement a l’oblit. Tu, però, tens un poder, el poder de
cristal·litzar en el temps la perfecció externa i interna dels cossos bells. Per què no
el d’Àngela? Per què no conferir-li a una massa inanimada de vulgar cera la màgia i
18

la gràcia que desbordava el cos de la difunta? Pots i deus imitar la tranquil·litat i la
delicadesa d’una criatura com ella!
El to consolador i paternal emprat fins al moment va canviar abruptament a un
altre d’autoritari i distant quan li va indicar a Lagusius que disposava de tres dies,
després passaria a recollir el cadàver.
—Ja saps que és impossible treure’n res de bo en quant comencen a podrir-se!
—va insistir— Procura mantenir-la fresca i evita que la toque la llum directa del sol.
Serà millor que la traslladem aquesta mateixa nit al gabinet. No et preocupes, diré
a tothom que va ser soterrada en la més estricta intimitat i que descansa en pau
sota el til·ler més bonic del cementiri de Santa Irene. Així, ningú no farà preguntes.
Aquelles paraules li van retronar al cervell, i la por a perdre-la físicament, a no
saber quan de temps retindria amb nitidesa la imatge d’aquell exquisit rostre, del
sinuós cos, de la llarga i onejada cabellera caient-li seductorament per l’esquena,
de la blancor de les mans,… el va somoure. Es va alçar i, maquinalment, com si un
automatisme intern el dirigís, li la va oferir al soterrador. Aquest la va prendre en
braços amb delicadesa i va iniciar cerimoniosament el descens als soterranis del
palau on hi eren les sales de disseccions. Tan sols els van escortar les canviants
siluetes de les ombres i el mutisme espès de la mort. Spada sentia la pell llisa i
freda d’Àngela en la punta dels dits i notava, a través de la lleugera tela de gassa
que la cobria, la rodonesa dels pits i la fermesa de les natges. Ja a la sala, la va
dipositar suaument sobre el taulell de marbre.
Lagusius va abandonar momentàniament l’estança i va anar al gabinet a recollir
l’instrumental necessari per començar la feina. Rumiava en silenci la millor manera
de dur-la a terme. Era conscient que es requeria rapidesa i molta sang freda per
executar en pocs dies la tasca que abans realitzaven tots dos durant més d’una
setmana. Quan va tornar, no va apreciar com Spada s’amagava a la butxaca la
cinta purpúria. Aprofitant l’absència de Lagusius, havia apartat per uns instants el
19

vel que la protegia i, després d’esguardar-la detingudament amb aquells ulls
glaucs que a ella tant l’atemorien, li va mesurar el coll, el panxell i el canell. La va
tapar de nou i li va xiuxiuejar sinistrament, fregant amb els llavis els negres
cabells:
—La més perfecta de totes, ho sabia! Així ho ratificaran tots els qui et
gaudesquen i t’admiren al llarg dels segles! Podran delectar-se en la contemplació
de la perfecció màxima, lliscant la mirada des de la seductora epidermis a la
tenebrosa xarxa dels vasos sanguinis, els ganglis i els nervis, i intuir, fins i tot,
l’excel·lència superba de l’esquelet.
Presagiant el retorn de l’anatomista, es va incorporar mentre es retirava unes
passes enrere. Abans d’anar-se’n, li va deixar caure la poderosa mà sobre el
muscle i pressionant-lo fortament se’n va acomiadar.
—Una bona idea, la dels bolonyesos! Utilitzar l’esquelet humà com a base de les
preparacions de cera! Recorda que els ossos i el cabell són l’únic que podem
conservar dels sers que estimem! —les paraules d’Spada van quedar suspeses en
l’aire i va abandonar l’estança com sempre, taciturn, diluint-se en la penombra dels
murs del palau.
Tot sol, en l’atziaga soledat de la sala de disseccions, Clemente va iniciar
l’angoixant feina. Va encendre foc en dos dels grans trípodes que usaven per calfar
la cera. Un foc que, crepitant en la penombra, projectava el dramatisme i la cruesa
del moment sobre els murs grisencs del palau. No pretenia representar el caprici de
l’artista que es complau en els aspectes macabres i morbosos, no pretenia afigurar
el transcurs inexorable del temps, el “memento mori”; al contrari, ansiejava
plasmar la victòria sobre la corruptibilitat, perpetuar en el temps la persona
estimada mitjançant l’art. Un exercici de precisió que començaria en la ja lacerant
fredor de la pell i acabaria penetrant en l’escalfor tèbia de les entranyes.
20

La va rentar amb un tros d’esponja mullat en aigua temperada amb la intenció
d’eliminar qualsevol impuresa que pogués malmetre la reproducció fidedigna de la
suavitat de la pell. Li va pentinar la llarga i sedosa cabellera abans de tallar-la i,
després, la va dipositar a la capseta d’ivori folrada de sumptuosa seda escarlata en
la qual Àngela guardava les pintes de nacre amb què se la recollia a l’hora de
treballar. Li va afaitar el cap i el pubis perquè la preparació primera de guix més
líquid, rellisqués sense obstacles cobrint-la per complet; aconseguint així motlles
perfectes de cadascuna de les parts del cos. Quan aquesta primera capa n’estigués
mordent, en vessaria una altra, aquesta més espessa i barrejada amb espart per tal
que els motlles fossen bastant durs i resistents. La va col·locar dins d’una de les
caixes de fusta amb anses que usaven per traslladar les preparacions de cera de
figures de tamany natural una vegada finalitzades i, primer per un costat i després
per l’altre, amb molta paciència, va obtenir els motlles desitjats la mateixa nit. No
va resultar especialment complicat retirar-los del cos una vegada solidificats, doncs
l’havia untada abundantment amb olis perfumats per evitar que la dermis es
quedés adherida al motlle blanquinós.
Abans de continuar treballant amb aquestes peces, havia de mamprendre la
dissecció i realitzar també els buidats dels òrgans interns, ja que era la part on la
podridura s’apoderaria més prompte. Obrir aquell cos li va esquinçar l’ànima. Va
intentar bloquejar els sentits mentre clavava el bisturí per no defallir en l’objectiu.
—És precís, àngel! He de fer-ho! —li mussitava dolçament a l’orella amb la veu
estrangulada pel sofriment, com si d’aquesta manera li estalviés el suplici a la
difunta- Seré ràpid! En unes hores tot haurà acabat!
Lagusius, transit pel dolor, notava cadascuna de les incisions que li practicava.
Crits punyents li brollaven de la gola i ressonaven en el palau desert, propagant-se
tètricament per les sales buides, lliscant per damunt de les vitrines que contenien
les preparacions de cera que ara s’erigien com una prefiguració del final d’Àngela.
21

Ningú no podia escoltar-lo. Només Spada, ocult en les tenebres del seu macabre
regne, esperava en silenci l’ofrena anhelada.
Lagusius hauria pogut reutilitzar algunes de les nombroses matrius d’escaiola
que reproduïen tots els òrgans interns elaborats els darrers anys per a la col·lecció
anatòmica, però no eren els d’ella. El conjunt havia de ser perfecte, exacte per dins
i per fora; havia de retenir-ne l’essència amb precisió. Va extreure un a un els
òrgans que precisava copiar i va obrar de la mateixa manera que abans. Aquesta
tasca el va mantenir ocupat tota la jornada següent. Va aconseguir uns
excepcionals motlles de selenita amb els quals, posteriorment, manipular la cera.
Esgotat, va aturar durant unes hores el trepidant ritme de treball i es va gitar
per tancar un poc els ulls cansats. Sense gairebé adonar-se’n, es va ensobecar
damunt d’una de les poques plaques de marbre netes de la sala, des d’on podia
veure el cadàver desventrat d’Àngela uns metres més enllà. La fatiga el va trair i,
només el soroll dels carruatges dels primers visitants que arribaven a La Specola
aquell càlid diumenge d’abril, el va treure del sopor en què estava immers. Notava
un adoloriment general, doncs la postura i la duresa del taulell li havien entumit les
articulacions. Enfurismat amb ell mateix, va aguaitar a una de les finestretes que a
penes il·luminaven l’estança encimbellant-se damunt d’un banquet de fusta. Per
l’altura i la ubicació del sol, va deduir que ja havien de ser més de les deu del
matí. Va abaixar precipitadament, la ràbia l’empentava. Si no es donava pressa es
consumiria el temps del qual disposava per treballar amb el cadàver. Spada no li’l
deixaria més temps del previst i la sola idea del fracàs el torturava.
Les paraules del curador dels morts li retronaven en el cervell, havia de
desballestar el cos mort per extreure-li els ossos i revestir-los amb les
reproduccions de cera. Ja no sentia remordiments, creia fermament que l’ànima
d’Àngela feia hores que havia abandonat aquelles restes, que començaven a
exhalar denses olors putrefactes, per transmigrar, evaporada en milers de
22

minúscules partícules iridescents, als motlles que reposaven sobre els bancs
adossats a les parets. Allí, esperaria, convertida en vapors, el moment en què l’art
miraculós de la ceroplàstia li retornés la corporeïtat, ressorgint magistralment
enmig de l’escalfor purificador de la cera.
Necessitava els ossos i els cabells com ell li havia suggerit; també precisava les
dents. Tot plegat, les úniques restes autèntiques, les úniques relíquies de la figura
resultant. Spada l’hagués pogut ajudar en la sanguinària i desagradable tasca de
l’extracció dels ossos i les dents; Lagusius, no obstant, no concebia la idea que el
seu esguard embrutés el caràcter pur d’aquella creació. En acabat, va decidir
esborrar del record la cruesa i la brutalitat amb què les malmeses despulles
d’Àngela li havien desaparegut d’entre les mans. Aviat apareixeria el macabre
guardià reclamant allò que li corresponia. Es consolava pensant que la part més
difícil estava superada i que el pas del temps l’ajudaria a enfonsar en les tèrboles
aigües de l’oblit l’horror de l’experiència viscuda. La sang quasi resseca li cobria per
complet les mans, i els esquitxos en el rostre i la roba evidenciaven la virulència de
l’operació duta a terme. Es va rentar reiteradament després de netejar un a un tots
els ossos extrets per eliminar qualsevol resta orgànica que li recordés la inevitable
atrocitat de la mutilació. Mentrestant, esperava impacient l’arribada del soterrador.
No estava equivocat; en fer-se de nit, la impressionant figura d’Spada va emergir
de les tenebres. Semblava que hagués restat camuflat en l’obscuritat de la sala
vigilant-lo inquisidorament.
—Calma, Lagusius, prompte deixarà d’existir el present, i en poc de temps no el
recordarem —va sentenciar el sepulturer amb gravetat— No et mortifiques, la vida
no té més finalitat que la mort. Morim perquè vivim o, si ho prefereixes, estem
morts quan deixem la vida. Però no t’enganyes, cada batec del cor, cada colp d’aire
que deixem anar dels pulmons, avancem cap a la mort.
23

Spada arreplegava lentament el cos esquarterat, no identificable, d’Àngela. El
recent vidu l’escoltava absent, de cara a la paret. Acariciava nerviosament els
negres cabells que guardava en la caixa ebúrnia entre la blancor perlada de les
pintes i de les peces dentals extretes. El deixava actuar, tan sols desitjava que
s’emportés d’allí, en una de les seues cistelles, les restes sacrificades. Ansiejava
allunyar d’una vegada l’angoixós espectre de la mort, tanmateix Spada amb aquell
discurs el mantenia present.
—Quan la vida finalitza, acaba tot. Milers d’homes, animals i altres criatures
abandonen aquest món al mateix temps que ho fan els nostres sers estimats. No
estigueu trist —li va insistir tornant a tractar-lo de vós, tal i com havia fet sempre.
Una vegada tot dins del gran cabàs i amb el marbre net, abans d’abandonar la
sala de disseccions, es va acostar a l’anatomista i li va dir amb un cert to de rancor
en la veu:
—La vida no és ni bona ni dolenta i, encara que se’ns atorgués el regal de viure
un sol dia, estigueu ben segur que ho hauríem vist tot. Després del dia sempre
s'albira la nit, en un cicle etern on el sol, la lluna i els estels mai no alteren l’ordre
de les coses. Però, mestre, vostè ho aconseguirà!
Spada va alçar la nauseabunda càrrega, afegint entretant s’esmunyia en les
ombres:
—El pitjor ja està fet, Lagusius! Sé que en pocs dies haurà conclòs el treball i
podré admirar l’excel·lència de la millor peça de la col·lecció d’anatomia humana
del Gran Duc de Toscana.. Tornaré prompte!
El record que l’anatomista tenia del sepulturer es perdia entre les penombres del
palau Torrigiani transportant com un atlant, sobre el muscle, el pes de la mort. No
el va veure més. Clemente Galletti abandonaria el museu, després d’acabar la
Venera Medicea, i es traslladaria a Viena requerit pel germà del Gran Duc Leopold,
24

Josep II. A la mort d’aquest, Leopold va accedir al tron de l’Imperi Austriac i va
deixar la Toscana al seu fill Ferran. Lagusius encara havia de realitzar allí unes mil
dues-centes preparacions de cera que quedarien repartides per museus i
institucions de tot l’imperi.
El record li enverinava l’ànima, afegint turment a un organisme malmès a causa
de la mortal malaltia que el consumia. Li estava resultant excessivament dolorós
rememorar pas per pas l’elaboració del doble d’Àngela, però el pensament sense
control s’enlairava per damunt de l’angoixa creixent que el tiranitzava. Capbussant-
se de nou en el llac de l’oblit on havia llençat aquell fragment de la seua existència,
va recordar, fins i tot, l’aroma dolç de la cera escalfant-se mentre es preparava per
mamprendre la part més delicada de l’obra.
L’execució del model definitiu, utilitzant com a estructura l’esquelet d’ossos,
requeria una gran precisió, perícia i experiència. Exigia conèixer les diferents
substàncies que en mesclar-se amb la cera li atorgaven la consistència i el color
encertat. Va usar les ceres de millor qualitat: la cera blanquejada d’Esmirna, la de
Venècia i la del Japó, fabricada, aquesta última, a partir de la substància greixosa
dels fruits de les anacardiàcies. Les va fondre totes, lentament, al bany maria en
una de les grans calderes de coure.
Va fer memòria dels trucs d’Àngela i va afegir un poc d’aiguarràs a la barreja de
ceres per tal que fos més elàstica, un toc d’essència de trementina, colofònia i, per
finalitzar, els colorants. Abans de vessar la mescla als motlles de guix, els va mullar
amb aigua temperada i els va fregar amb un sabó suau que li facilitaria la posterior
extracció dels models de cera ja solidificats. Alguns dels preparats, talment les
cames, els braços o el cap els va confeccionar amb cera massissa; la resta de
peces, però, eren buides i el material estava reomplit amb draps i estopa per
evitar que es trenqués amb facilitat. Lagusius deixava caure lentament la cera
calenta, més o menys fluida, amb la intenció de poder controlar el gruix de les
25

capes i obtenir la coloració i la consistència desitjada. Sentia que el cos de la
difunta tornava a reviure-li entre les mans.
Havia concebut la Venus Medicea com l’única estàtua de cera de cos sencer a
tamany natural i desmuntable de tota la col·lecció. La qualitat estètica de l’obra
ressaltaria, més encara, per la bellesa de l’urna de cristall i fusta tornejada que la
contindria. Una urna que mostraria la sensual figura d’una dona jaient nua sobre
sedosos teixits esmaragdins, de la qual seria possible retirar diverses peces de la
caixa toràcica i de la cavitat abdominal fins arribar a l’úter, que contindria un petit
fetus, evocació de la imminent maternitat truncada per la mort.
En un primer colp de vista no s’intuïen el secrets que ocultava. El cabell natural
caient-li sobre els muscles s’acoblava seductorament a la silueta i les línies de les
engonals dissimulaven subtilment la placa de cera desmuntable que comprenia els
pits i el ventre fins al naixement del pubis. Unes cintes de color vermell servien
d’anses que facilitaven l’alçament consecutiu de les peces de cera. Desplaçant la
capa epidèrmica es visionava, obert, el tòrax i l’abdomen, reconeixent-se els
pulmons i una part de la cara anterior del cor, així com l’epipló major. Aixecant,
d’igual manera, aquests òrgans, afloraven els vasos coronaris proveïts dels grans
troncs vasculars que naixen del cor. La massa cargolada dels intestins emergia
sense pudor a la vista. Més endins, en l’ulterior capa, descansaven els òrgans
epigàstrics, l’estómac, el fetge i el duodè, així com els dos ronyons, la glàndula
suprarenal dreta, l’aorta abdominal i l’úter. Allí, submergit en la placidesa acollidora
dels fluids maternals, reposava, aturat en el temps, un fetus d’uns tres mesos de
gestació.
En conjunt, una obra magnífica que li va ocupar tot un més de treball frenètic
sense a penes descans. No obstant això, li agradava la solitud del gabinet on creia
intuir la fragant presència d’Àngela treballant-hi frec a frec: polint les peces,
colorant els vasos sanguinis i els nervis, i també tenyint les artèries de roig i les
26

venes de blau fosc, tal com ella li havia suggerit, feia anys, per ajudar a distingir-
les més fàcilment. Les dents tot just li aguaitaven entre la carnositat dels llavis
colorats igualment d’un rosa nacrat. Fins i tot per a les celles, les pestanyes i el
borrissol del pubis va utilitzar petits fragments dels cabells atzabegencs. Finalment,
una capa de vernís transparent li conferiria al conjunt la lluentor adequada.
El dia que la va donar per acabada, es va asseure, esgotat, per admirar-la
assossegadament per última vegada abans que la traslladessen a l’urna on
reposaria per sempre. Va dipositar un lliri de nit als peus. Un lliri de nit exacte al
qual ara contemplava, cosa que el va sorprendre. Sol, davant de la Venus,
semblava que els darrers divuit anys s’haguessen esfumat en les tenebres de la
memòria, que no s’hagués apartat ni un sol instant del costat de la figura.
L’estranya sensació d’estar despertant d’una llarga i inacabable letargia el
superava. Ressorgia d’aquell apàtic estat empaitat per les agudes punxades que
des del ventre es propagaven, esfereïdores, per la resta de l’organisme, recordant-li
l’avanç inexorable de la malaltia. Pressentia que l’acomiadament definitiu hi era
molt a prop, doncs percebia el fred alè de la parca no gaire lluny, glaçant-li el tos.
Tornava a bellugar-se, fugissera, entre els murs del palau, guanyant terreny,
majestuosa com sempre, sala a sala, estança rere estança. L’olor acre de la
podridura la delatava, provocant-li al mestre violentes arcades que l’obligaven a
encorbar el tors entre espasmes de dolor. Va intentar adreçar-se temptejant les
escasses forces que li quedaven.
La vitrina que custodiava Àngela, a l’igual que la resta, tenia abatible un dels
costats més llargs. Un ressort, sàviament camuflat pels fusters del museu, facilitava
la manipulació de les reproduccions de cera exposades i, al mateix temps, evitava
el robatori de les peces per part de visitants indesitjables. La ballesta va cedir sense
cap problema i obrint la vitrina, Lagusius, va acariciar tendrament els lluents
cabells de la figura. Després, va deixar lliscar suaument la mà afilada, de dits llargs
27

i prims, pel coll, aturant-se sobre el pit. L’altura de l’interior de l’urna era suficient
per poder introduir el cap i bona part del tronc. Amb prou feines, es va inclinar i va
arrimar els llavis excessivament fins i marcits a la deliciosa boca entreoberta de la
Venus, el rostre de la qual jeia dolçament de costat, talment com si l’esperés. No
va ser un bes pudorós o furtiu, la va besar amb fruïció, recreant-se en el darrer
dels jocs. Lagusius n’havia viscut l’absència immers en un somni profund i, ara, en
l’acomiadament a penes si notava el pas que separa el somni de la mort.
Presagiava l’estat de somieig en què ens submergim definitivament quan ens
oblidem de despertar. Així i tot, superb en l’agonia, imaginava satisfet que el sol
continuaria després de la seua desaparició sortint i amagant-se en un cicle etern
d’albades i crepuscles que acaronarien el descans immortal d’Àngela. Amb aquesta
obra havia aturat la vida en un present sense fi des del qual ella contemplaria
immòbil el passar dels segles replet d’ombres palpitants, d’il·lusions efímeres que
acabarien diluint-se en el no-res.
Capficat en aquests pensaments, el va atrapar el fil de la mort. La negra i
estilitzada silueta va prendre forma sobtadament just al davant seu, el va agafar
fortament pels polses mentre li clavava una mirada glauca, d’una transparència
paorosa, i, inspirant plaentment, li va arrencar el darrer sospir. El colp sec del cos
exànime en caure a terra va ressonar indiferent en la solitud del museu. Una ombra
imponent de llargs cabells argentats va irrompre des de les tenebres portant a les
espatlles un gran cistell de vímet que va dipositar al sòl. Tot seguit, sense mostrar
al semblant ni el més ínfim sentiment de consternació, va aferrar Lagusius per baix
dels braços i el va llençar dins del cabàs. Enmig del sacseig, una caixeta de zinc
repussada amb motius florals va desprendre’s de la butxaca de l’armilla del cadàver
i va rodolar fins a aturar-se bruscament en topar contra els peus d’Spada, qui
encuriosit es va ajupir i la va destapar. Un floc de cabells negres, un incisiu i uns
ossos menuts que sens dubte corresponien al dit petit d’un dels peus es van revelar
28

com les relíquies portàtils que el mestre havia custodiat, al seu damunt, durant
divuit anys. Un somriure complagut es va dibuixar en un rostre pel qual,
inexplicablement, semblava no haver passat el temps. Incorporant-se, va introduir
l’inesperat tresor confiscat dins del saquet de tela negra que sempre portava lligat
al cinyell de cuir. El sinistre sepulturer, monarca entre els morts, abans
d’abandonar solemne la sala, va substituir el lliri de nit, va netejar amb el puny de
la desgastada camisa de lli blanc les restes de saliva que Lagusius havia deixat en
l’immaculat visatge de la figura de cera i va tancar curosament la vitrina de la
Venus Medicea de la sala Galletti.
29