Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

III • N ú m . 37 500 PTA • Juny 1998
i
/
\\ ''?
ï
de les Valls d'Aneu
1
FUUS DEL CONSELL
"^ii^ ©
Les indústries
tradicionals de muntanya

LA PiPIDA
A
L'ARNA
^
LO VISTAIRE
D
LA LLUCANA
Entrevista
a Josep Bringué,
el guardábase
de Tírvia
Per Carme Mestre
R A S T E L L
Meteosort o la sort
de la meteo
Per Ramon Baylma
¡osep Maria Madern
LA MOSQUERA
Andorra:
La conjuntura incerta
Per Joan Peruga
Portada
Gentiana Lutea
Foto: Jordi Recasens
FULLS DEL CONSELL
C2>
LO ROVELL DE L'OU
C3r
BEÇULLA
4i
Les indústries
tradicionals de
muntanya
Per Ramon Sorribes
£/ cultiu ecològic de plantes
medicinals al Pirineu
hZ Per Jordi Recasens i Roser Cristóbal
vg)
SALISPAS
Reflexions de fmal
de mil·lenni:
II. Educació sentimental
Per Joan Manel Bueno
Les bones herbes
Per Albert Algueró
LO CODER VENT DE PORT
^X^ LA GRIPIA LO CODER LLIBRES / \ CAP DE CASA

I A L
I V Trobada d'Escriptors
L'any 1994 s'encetaven les trobades d'escriptors a les valls d'Àneu amb l'objectiu de familiaritzar-los
amb la nostra terra, de convertir-la, com hem dit altres vegades, en centre de l'univers. Un
univers geogràfic que bé podia servir de font d'inspiració literària.
Narradors, poetes, dramaturgs... prop de cinquanta literats hauran recorregut Aneu en aquests
cinc anys, durant tres dies de finals de juny. No ens vam equivocar amb la iniciativa, ja que els aplecs,
a més de consolidar el premi Árnica de narrativa breu, hauran generat cinc llibres, quatre d'editats i
el darrer, el de la trobada d'enguany, en preparació: Crestes i crestons. Herba de Prat, La Vall dels
Nabius i Brufera d'estiu, obres que són la materialització dels deures complerts pels nostres visitants
amarats d'aires muntanyencs. Tots ells adornen un pictòric aparador de publicacions, un gran mostrari,
sens dubte, produït, des de fa quinze anys, pel Consell Cultural, per tal de dotar d'identitat
col·lectiva les dones i els homes que hi viuen i per proporcionar eines de coneixement de la nostra
realitat portes enfora. Tot plegat un fenomen singular tenint en compte que Aneu havia esdevingut
terra de guaret, pràcticament erma, d'ençà que Joaquim Morelló publicà La Vall d'Aneu l'any 1904.
Aquest mes de juny, la V Trobada, l'última, reunirà escriptors que tenen en comú el dialecte
occidental, des de l'Alacantí i l'Horta valenciana, passant per l'Urgell i la Segarra, recollint el Baix
Cinca fins a atènyer l'Alt Urgell i el Pallars.
Així, doncs, malgrat el valor literari per a Aneu i la importància cultural manifestada, les trobades
d'escriptors acabaran, posat altiu. No ha estat fàcil, com es pot imaginar, fer rodar aquesta aventura
literària durant cinc anys. Si bé ha comptat, sortosament, amb ajudes entusiastes, però foranes
(Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputació, Institució de les Lletres Catalanes, Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana, Fundació Guttmann...), l'escassa voluntat participativa dels
agents econòmics i de les institucions públiques aneuenques, receptores indiscutibles, al capdavall,
dels resultats i, per tant, aquelles que més haurien d'haver aixoplugat la iniciativa, obliga les trobades,
ara que tot rebrota, a un forçós període d'hivernació.
Tot amb tot, el Consell Cultural, la comissió organitzadora, els escriptors entonarem des de Mil
Potros, a la ratlla del cel, un entusiasta Gaudeamus igitur
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador: Joan Blanco i Barrilado.
Fotos: CCVÀ-Joan Blanco i Barrilado.
Equip de redacció: Pep Coll, Carme Font, Ester Isus,
Xavier Macià, Carme Mestre, Andreu Loncà,
Ramon Sístac. Albert Turull i Miquel Viladegut.
Producció gràfica: Raül Valls - Disseny: Anna Tor. Àrraco fa constar que ei contingut dek
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, ankks publicats reflecteix linicomenl /'opinió
DL: L-134-1990 • ISSN: I 130-5444 àe ilurs sotasignats.
Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu. ^'"b '" co//afaorocid de ia Ceneraíitat de Cataiunya
Carrer Major, 6 - 25580 Esterri d'Aneu. i 'o Fundació Pública Institut d'Estudis llerdencs
Tel. (973) 62 63 16 - Internet: vallsancu® millorsoft.es de la Diputació de Ueida.

«í·^l·í
Per Carme Mestre
Entrevista a Josep Bringué, el guardabosc de Tírvia
Pepe, el guardabosc de Tírvia, així és com el coneixem
a la comarca, és de casa Ramon de Farrera. Quan
va néixer, l'any 1928, la casa de la família era una de les
del lloc anomenat el Castell, a sobre del poble, fins que
van comprar-ne una al poble en la qual van posar un
bar i una botiga. "Ens hi vam estar fins que va venir la
guerra".
-Hi havia alguna altra botiga alpohle?
-Bé, hi havia una casa que feia d'hostal. El meu
pare feia de carter, a peu des de Llavorsí fins a Tírvia,
Farrera, Burg, Montesclado, Mallolís... molts pobles.
-Dius que us hi vau estar fins que va escktar k guerra.
Què vau fer aleshores?
-Jo tenia entre 8 i 9 anys. El meu pare va estar amb
els nacionals i, com que l'alcalde era republicà, va tenir
por i es va escapar. I nosaltres, la mare, la padrina, la
meua germana i jo, vam passar deu mesos a les bordes
de Conflent. Quan vam tornar a Farrera ens vam trobar
la casa buida, completament pelada. Vam haver de
començar per la forquilla i la cullera; no hi va quedar
res. Eren temps difícils. Vam passar la postguerra com
vam poder, anàvem a estudi... Hi havia mestre i mestra
a Farrera, aleshores!
-I el teu pare?
-Va tornar a agafar la cartería, però tenia un souet
molt miserable. I allà vam anar creixent com vam poder...
fins que vaig anar a la mili. En vaig fer 18 mesos.
Després em vaig haver de buscar alguna cosa perquè a
casa no hi havia gaire feina. Me'n vaig anar a fer de dependent
a Llavorsí durant dos anys, en un comerç, el de
Segalàs (cosins dels de Minguet d'ara). Però, al cap d'un
temps, em vaig dir que aquella vida no m'agradava gaire.
"Has de buscar-te alguna cosa millor". I va ser aleshores
que vaig anar per guardabosc. Tenia 25 o 26 anys.
-Ija coneixies la Maria, k teua dona?
-Sí, la coneixia de vista, però no hi havia pensat
mai, ni m'agradava tampoc.
-Dius que aleshores vas entrar al cos de guardaboscos.
Com hi vas accedir?
- Van convocar les places a oposició.
- Hi va haver molta competència?
-Érem trenta aspirants per tres places. No sé si vaig
PIDA

^
1^=^
tenir sort, o potser havia estudiat una mica més, i vaig
treure el número 1. La veritat és que era més fàcil que
ara. Em van donar la plaça de Farrera. Però a la primera
paga vaig estar a punt de plegar perquè pagaven 100
duros al mes, no res, una misèria. Va pujar un dia l'enginyer
i em va dir "tranquilo, ya te ganarás la vida
aquí". I així hem anat campant, anar millorant, fins
vora de 40 anys. Ara guanyen una bona pagueta els
guardes; s'ha arreglat molt.
-Ja n'hi havia de guardaboscos o es van crear per primera
vegada aleshores?
-No. El cos de guardaboscos és molt antic. Té més
de 100 anys. La plaça de Tírvia i Farrera va quedar
vacant i aleshores m'hi van posar a mi. Em va anar molt
bé, perquè vaig quedar-me a casa.
-Quina dedicació requeria la feina? Era dedicació
exclusiva?
-Teníem molta llibertat. El que passa és que treballàvem
d'una altra manera de com es treballa ara.
Així com ara fan un horari cada dia, cotxes amunt, cotxes
avall i a l'hora de plegar s'acaba, aleshores no mirà­
LA P I P I D A
vem mai l'hora de plegar. Arribava l'hivern i llavors
arribaven les vacances. Ningú no et demanava res, algun
paper de tant en tant i res més. Però a l'estiu anaves
amb la llengua al coll.
-En què consistia k teua feina?
-Vam agafar una època en què hi havia moltes tallades
d'arbres, molta fusta. Després de la guerra es va
tallar molta fusta.
-Per què?
-Doncs perquè s'havia de reconstruir Espanya.
-No pas per sanejar eh boscos.
-No, no. Necessitaven fusta. S'havia de reconstruir
el país. I tingues en compte que la fusta era molt més
cara aleshores que no pas ara, però molt més! S'havien
pagat subhastes a 1.000 pessetes dreta, quan ara es paga
a 3, 4 0 5.000 pessetes. O sigui que, en comparació
amb ara, era una bogeria. Quan hi havia la subhasta,
s'hi presentaven set o vuit rematants, amb els sobres lacrats
perquè ningú no pogués falsificar res. Avui dia la
meitat no la pots vendre perquè no hi ha competència.
Ha canviat molt. Bé, la nostra feina era controlar això i

^
les cubicacions. També la caça, les pastures... La guerra
més grossa la vaig tenir sempre amb les pastures, amb
els pagesos, perquè no en podia fer creure cap. Per excessos,
perquè l'un no volia pagar, l'altre una altra cosa,
i problemes amb l'ajuntament. Els disgustos més grossos
els vaig tenir amb ells. Eren els rebels més grans del
país. Un de Farrera em va fer sortir tots els cabells
blancs que tinc. Era un dels homes més rics d'aquí dalt
i arribava l'hora de pagar els drets de pastures i "no
vull pagar". Es que, és clar, l'ajuntament havia de cobrar
el que li cobraven de drets de caça i d'això i d'allò.
Però li vaig fer pagar quartos. Un any, et parlo a la ratlla
de quaranta anys enrere, va pagar 130.000 pessetes
en multes. Es molt desagradable haver de comportarte
així. Com que jo era del país, la gent em tenia més
confiança i es pensaven que podien abusar-ne. Però he
tingut sempre molt clara quina havia de ser la meua
manera d'actuar. Els primers que vaig denunciar van
ser els de Farrera, el meu poble. Un va pagar 2.000 pessetes,
un altre 3.000, i llavors van veure que amb mi no
es podia jugar i que s'havien de fer les coses com calia. I
així he anat lluitant fins ara. En el transcurs de tots
aquests anys hi ha hagut canvis enormes en tot, i penso
que he estat una persona que m'he sabut adaptar a
les noves situacions.
-Éreu dos cossos ben diferents?
-Completament. Jo era del cos del Distrito, que fa
trenta anys vam celebrar-ne el centenari. Quan es va
crear l'ICONA, es van fusionar. Llavors va ser quan
van començar a arribar diners. Ens vam dedicar a fer
treballs culturals, brigades de gent a netejar boscos, a
fer carreteres, i uns o altres eren els fiscalitzadors de tot
allò. Mira, la meitat de les pistes d'aquí dalt les vaig
marcar jo. Els enginyers venien a veure-les quan ja estaven
fetes.
-Hi havia camins previs que podien marcar el traçat
de les carreteres o no?
-El que hi havia era camins d'arrossegament, que
en dèiem.
-Tu et vas fixar en aquests camins per fer eh nous?
-No, perquè els camins d'arrossegament eren els
camins que havien fet els tiradors abans. Com que no
hi havia carreteres als boscos, la fusta es treia amb animals;
de vegades es tiraven dues hores arrossegant la
fusta. Llavors aquells boscos es van anar comunicant
amb carreteres. Aquests camins potser tenien un 70%
o un 50% de pendent, i una carretera s'ha de fer amb
un 8% o un 9%. Llavors havies d'anar estudiant el lloc
més pràctic i més fàcil, perquè si feies passar la carretera
cap a una penya, el pressupost es disparava. I jo m'hi
vaig dedicar molt, a aquesta feina. La veritat és que els
enginyers sempre em van tenir molta confiança, encara
me'n tenen, encara se'n recorden, de jo.
-La teva secció, quina zona agafava?
-Jo vaig estar molts anys a Farrera i a Tírvia. Era
-Parlant de canvis, com ha evolucionat k feina de
guardábase? Perquè ara em parles de després de la guerra, una de les zones amb més riquesa forestal que hi havia.
que U feina més grossa era controkr les tales... A mesura Bé, quan es va crear l'ICONA, resulta que van deixar a
que ha anat passant el temps, s'han modificat les tasques cada província deu guardes amb un organisme inde­
que teníeu assignades?
pendent. Van agafar els més joves, a la força, perquè no
-Sempre n'hi ha hagut, de tales. L'organisme era el hi volia anar ningú, i aquells només s'encarregaven, per
Distrito Forestal, que en deien. Després Franco va cre­ exemple, d'una finca en què s'hi volgués plantar clops
ar un altre organisme anomenat Patrimonio Forestal o tramitar quatre paperots, poca cosa més. A Alins, que
del Estado, que es va dedicar a comprar finques i bos­ n'hi havia un de jove, també el van posar en aquest
cos, fer consorcis amb els ajuntaments i plantar pins. grup i llavors em van encarregar tota la ribera d'Alins.
Allò ho feia l'estat. Ho comprava a pobles, finques sen­ Vaig estar cinc anys amb tot aquest atabalament. Em
ceres, i també a particulars. Aquella gent van navegar vaig fer un fart de pencar. Era pràcticament el 50% del
en una quantitat de milions bestial. L'any 72 o 73 van patrimoni forestal del partit de Sort. De vegades, a les
fer una fusió dels dos organismes. Ens van fer un vestit 2 del matí encara cubicava fusta o feia qualsevol altra
nou a tots.
feina, perquè alhora tallaven a Àreu, a Norís, a Alins, a
Araos, a Ainet, i ho havia de controlar tot. Van ser uns
anys d'abundància i hi havia molta feina.
-I per a U feina de cubicar, a l'estiu, devíeu agafar
gent per agilitar els treballs?
LA P I P I D A

-Sí. A tot arreu agafaven canalla, estudiants que es
volien treure uns diners a l'estiu, gent jove. Potser era
una mica imprudent. Els pagaves un bon jornal... Sort
en tenies, perquè de gent gran no en trobàvem. Ara ja
no es cubica; ara ho fan tot a pes.
-Com ho fan, a pes?
-Ara pesen la fusta. Per exemple, en una subhasta,
en cubiquen dos o tres camions, fan una densitat, i
amb la densitat saben els metres cúbics que hi ha. Ara
no trobarien ningú per cubicar.
-Voh dir?
-No hi vol treballar ningú. La canalla va abundant
de quartos, ara. Llavors hi havia més misèria. Els meus
fills hi van anar tots i un fart que se'n van fer. El Josep,
entre l'una cosa i l'altra, es va pagar la meitat dels estudis.
Sí, sí. Entre els jornals de l'estiu, després dos o tres
anys de vigilant d'incendis, es guanyava 150.000 pessetes
cada mes.
-I pel que fa a U caça, quina era k teva feina?
-Mira, a la caça, qui s'hi volia dedicar, s'hi dedicava.
Havíem de controlar-la, és clar que sí. De caçadors
LA P I P I D A
5 ^ ^
furtius sempre n'hi ha hagut, però hi havia una mica
més de temença. I pel que fa al cas de la pesca, per aquí
dalt tampoc no tenia gaires problemes. Bé, per la ribera
d'Alins venia algun francès, havia de demanar-los la
llicència, això sí.
-Però aquesta feina k feies des de sempre?
-Sí, sí. Caça i pesca. El Distrito depenia de la
Dirección General de Montes, Caza y Pesca Fluvial. I
ara continuen depenent d'Agricultura. Es parla de passar-ho
a Medi Ambient, però no sé com acabarà.
-El fet d'haver trebalkt molts anys de guarda, t'ha
permès viure canvis importants. Com ha evolucionat
aquesta feina amb el pas deh anys, després de k dictadura?
-Mira, als temps de la dictadura la gent estava molt
acollonida i era més fàcil de manar, aleshores. Potser
per això la gent respectava tothom. Nosaltres no és que
tinguéssim gaire autoritat, però també et tenien una
mica de "respecte". Amb ICONA ja es va començar a
notar un canvi del sistema, cap al 72 o 73. Van ser anys
de vaques grasses, hi havia molta feina. Ara, la Generalitat
no hi dedica gaire pressupost, als boscos.

^
-També hi deus haver trobat canvis en altres aspectes,
en kforma de treballar..
-Bé, el treball dels sindicats ha influït a l'hora de
tenir un horari i, en general, de millorar moltíssim les
condicions de la feina. Ara ho tenen molt bé.
Els canvis més importants han vingut amb la
Generalitat, que va heretar un lot de gent que teníem
mala premsa. ICONA es va fer mala premsa i, és clar,
tot el que va venir de l'ICONA a la Generalitat era mal
vist. Aleshores van crear un cos nou, que enguany celebren
els deu anys, els guardes forestals, les patrulles,
que deien. La Generalitat va crear el seu propi cos i
d'alguna manera van voler arraconar els altres. Però la
cosa no va anar tan bé com esperaven, perquè aquests
xicots, molt joves, amb molt bona voluntat i molt
capaços, no van tenir ningú que sabés manar, ningú
que els orientés bé. Tant va ser així que finalment ho
van haver d'ajuntar tot i tothom igual.
D'altra banda, quan van crear l'ICONA hi havia
guardes de diversa procedència: els que van venir del
Distrito, els que van venir del Patrimonio i els que va
crear l'ICONA mateix. El fet que n'hagi creat la Generalitat
fa que siguin quatre tipus diferents. Els que pertanyien
al Distrito eren funcionaris de l'estat. El Patrimonio
era un organisme autònom, i l'ICONA
també, o sigui que no eren funcionaris. L'avantatge que
tenien aquests era que estaven a la Seguretat Social i
nosaltres no, perquè els funcionaris de l'estat no teníem
Seguretat Social. Vam estar molts anys que no teníem
res, ens ho havíem de pagar nosaltres. I si estaves cinc
mesos de baixa, te n'anaves al carrer, no únicament
nosaltres, sinó quasi tots els funcionaris de l'estat. Llavors
van crear com una mútua per a nosaltres, MUFA-
CE, i des d'aleshores estem coberts. A l'hora de jubilar-se,
els que estan a la Seguretat Social cobren més
que nosaltres, perquè han cotitzat més. Mira, perquè
te'n facis una idea, tres guardes que portaven molts
menys anys de servei que jo cobren 20.000 pessetes
més que jo.
-Aleshores, quan es va fer un cos únic, tu amb quines
condicions hi vas passar?
-Abans de restablir-se la Generalitat, era el cap de
la zona. A la comarca aleshores érem dos: un a la zona
de Gerri, que era del Patrimonio, i l'altre a la zona
d'aquí, que pertanyia al Distrito. Llavors s'havia d'unificar
tota la comarca, amb un sol cap. En aquells
moments m'ho van oferir des de Lleida, però no ho
vaig acceptar. I van fer cap a Semino de Gerri. I quan
es va jubilar ell, em van demanar que ho fos jo. Vaig
acceptar i vaig fer aquesta feina durant tres anys, fins
que em va arribar l'edat de la jubilació, tot i que la feina
d'oficina no ha estat mai el que més m'agrada. Jo
sóc una persona que vol estar al bosc, anar a córrer.
Aquesta és una feina que m'ha agradat molt, perquè la
naturalesa cada dia té coses noves, i cada dia t'ensenya.
-Tu com veus avui dia els boscos?
-Si t'he de ser sincer, de fusta bona cada vegada en
queda menys, però de boscos cada dia n'hi ha més. En
el moment que l'home recula, el bosc torna a baixar. A
Montesclado hi ha fotografies de després de la guerra
on tot es veu ben pelat, i ara és tot bosc. Però a la part
de dalt, on hi ha la fusta bona, és on està més malament
i costa molt de venir. Es torna a regenerar però
potser hauran de passar 100 anys perquè hi torni a
haver bosc.
-Però el fet que no hi hagi tants aprofitaments de fusta
fa que ek arbres es facin més velh, i els arbres més vells
no deixen créixer els arbres nous.
-Els boscos de pi negre d'aquest país dataven de
160 o 170 anys, allò als anys seixanta. Llavors, com
que hi havia tanta demanda de fusta, els enginyers
van haver d'aplicar unes normes donades des de Madrid,
i als boscos de pi negre que tenien 160 anys o
més van decidir de treure'n els més grans i després els
altres. Però va resultar que tots eren de la mateixa edat,
encara que alguns havien quedat dominats perquè no
havien pogut pujar més.
L A

Al cap de dos o tres anys, a causa d'aquella primera
tala, s'enfonsava tot, ja que aquell pi, acostumat 160
anys a un ambient, acusava el sol perquè escalfava la
terra i, com que són arbres amb poca arrel, el vent també
els movia. Total, que es va quedar en un cementeri.
Si el bosc de pi negre és jove, es pot aclarir i no passa
res, però si és vell, no. Ara ja hi torna a haver pins. Però
sembrar, no s'hi ha sembrat mai. I com que els arbres
vells no fan bona llavor, fins que no en deixa anar un
de jove no comença la regeneració, i resulta un procés
llarg i difícil.
-Bé, i ara que estàs jubilat, et dediques a la cultura i
a L política.
-Ara no res. Saps què faig? El carallot. El que no
vol fer ningú, ho faig jo. Hi ha una associació de jubilats
de la qual em van fer secretari fa dos anys. Vaig presentar
la dimissió, però hi havia feines pendents i encara
continuo, però ara la tornaré a presentar. A
l'Associació per al Concurs de Pintura també hi sóc. A
la gent no li agrada gaire de treballar i sempre som els
mateixos. Després, a l'ajuntament també m'hi vaig
_^
ficar per això, no per cap interès meu. I aquí estem i
anirem tancant portes a poc a poc.
-Tambésabem de k teua faceta com a artesà.
-Pot ser que les primers bitlles fetes després de la
guerra per aquesta comarca les hagi fet jo, per a la canalla
de Tírvia. Vaig fer un joc de bitlles i un curret. No sé
si van jugar gaire. Les vaig fer aquí a l'hivern i així
m'entretenia. Aquí van fer un campionat els pobles de
Tírvia, Araós, Ainet i Areu. Llavors vaig començar a fer
curros i els regalava. Després vaig dir: "Potser que
cobrem alguna cosa". Però vaja, misèries. I ara resulta
que, de tant en tant, em demanen un joc de bitlles,
alguns de fora, de Barcelona, o d'Esterri, o d'Alins, fins
i tot de l'Ecomuseu de les valls d'Aneu.
-I de jugar, també hi has jugat?
-Sí, i tant. M'agrada. Arriba un diumenge i te'n vas
a passar l'estona.
-Fas alguna cosa més apart de jocs de bitlles?
-Sí, alguna escudella, algun saler, paners, beçulles...
Però sóc poc constant. Em falta un lloc per poder treballar.
^

L'ARNA
Per Ramon Baylina
Observador meteorològic
Meteosort o la sort de la meteo
Altocumulus lenticularis o ...pollastre a l'ast volant.
Quan l'any 1983 vaig poder escapar-me de Barcelona
per fer-me càrrec de l'Escola de caiac a Sort, el primer
pensament va ser intentar muntar una estació
meteorològica. Cal suposar que la passió per la muntanya
va lligada del tot als fenòmens atmosfèrics, i per
això sempre mires cap als núvols per esbrinar si plourà
o no. Aquesta curiositat pels fenòmens meteorològics
es feia palesa quan, amb la meva Vespino, sortia de
Barcelona cap al Montseny, a 1.700 m d'altitud, amb
la motxilla ben carregada de tot el necessari per passar
una nit al ras. L'endemà podia acompanyar "l'home del
Turó" perquè m'ensenyés el funcionament de tots els
aparells meteorològics que hi havia a l'observatori.
Aquestes experiències continuades em feien somiar a
poder disposar de tots aquells aparells meravellosos per
estudiar el clima.
L'oportunitat va arribar disset anys més tard, en ferme
càrrec de l'Escola de caiac. Des del primer dia, vaig
aconseguir un senzill abric termomètric amb un termòmetre
de màxima i mínima casolà i un pluviòmetre. La
L - A R N A

il·lusió era enorme i recordo que feia les gràfiques de
temperatures i pluviometria amb molta cura. Passava
tota aquesta informació a Saragossa. Moltes vegades
pujava al pic de l'Orri per "gaudir" de les tempestes, i
més d'una vegada havia de fugir esparverat pels
llamps...
Mesos de molta paciència... i per fi una trucada
inesperada de Saragossa en què em deien que em posarien
una estació meteorològica oficial, vist l'interès
demostrat. Aquesta trucada m'obria les portes del cel.
A partir d'aquell moment, la situació va canviar radicalment.
A poc a poc van anar arribant nous aparells i
s'anaven ampliant els paràmetres per registrar. Més
tard, l'indicatiu internacional Synop 08-110 confirmava
l'estació de Sort com una de les més importants de
tot el Pirineu i una de les més completes de l'estat
espanyol.
Després d'aquesta breu ressenya sobre una afecció
(o passió) per la meteorologia, passem a comentar, si
més no, el tipus de clima del Pallars Sobirà.
L'ARNA
Característiques del clima
El clima del Pallars Sobirà s'inscriu, a grans trets,
en el tipus de clima mediterrani d'alta muntanya, tot i
que en les parts més altes, per sobre dels 1.500 m, té les
característiques pròpies del clima alpí. Pel que fa a les
parts més baixes de la comarca, la falta de precipitacions
i la successió d'una estació calorosa i humida,
l'estiu, per una altra de freda i seca, l'hivern, són les
característiques fonamentals del clima. A les valls més
altes i a la muntanya, la quantitat de precipitacions és
superior i, el que és més important, es reparteixen uniformement
durant tot l'any, essent el contrast entre
estiu i hivern més fort, mentre que les estacions
intermèdies, la tardor i, sobretot la primavera, quasi
no existeixen.
Factors més importants del clima
Existeixen dos factors que s'han de tenir en compte
a l'hora d'interpretar els trets generals del clima de
muntanya. Un és la gran diferència altitudinal dins la

A
comarca, i, l'altre, la influència que té el relleu en els dimes
locals.
En el cas de la nostra comarca, la diferència d'altitud
supera els 2.600 m per al conjunt de la comarca, i
els 1.000 m entre un poble del fons de la vall i les muntanyes
que l'envolten. Això vol dir que, d'acord amb
l'altitud, la diferència de temperatura dins un mateix
terme pot ser molt gran.
En una comarca amb un relleu tan trencat com el
nostre i amb una aldtud sobre el nivell del mar tan considerable,
les hores d'insolació tenen una importància
cabdal per al clima, i la seva influència sobre l'agricultura
i l'hàbitat humà és enorme. En les valls transversals,
la insolació del fons de la vall és més perllongada, però
en canvi el contrast entre la solana i l'obaga és molt
marcat.
Els efectes de muntanya a Sort
L'aire que arriba a una serralada amb un determinat
contingut d'humitat i es veu impulsat a aixecar-se pel
vessant sobrevent es va refredant per l'ascensió adiabática'
a ras d' 1 °C per cada 100 m aproximadament, fins
que arriba el nivell de condensació del vapor d'aigua (i
normalment precipita). A partir d'aquest moment, el
gradient de disminució de la temperatura baixarà fins a
fer-se de 0,5° per 100 m, gràcies a l'alliberament de la
calor de condensació.
Si l'estratificació a la massa d'aire incident és prou
estable a sotavent de la serralada, l'aire baixa i, aleshores,
s'escalfa, també adiabàticament, i disminueix progressivament
el grau d'humitat. Aquest mecanisme
bàsic està relacionat amb una sèrie de fenòmens que es
poden englobar entre els anomenats "efectes de sotavent",
entre els quals: l'aire que descendeix alhora que
s'escalfa i perd humitat, de característiques tan diferents
respecte de la massa inicial que arriba a la "carena",
es pot manifestar com un vent amb ràfegues, sec,
càlid i persistent, elèctricament actiu a causa del fregament
anomenat "Fòen" (pren el nom de Fòen dels
Alps), que al Pallars Sobirà anomenen fogony. L'arribada
del fogony es posa de manifest per una marcada
pujada de la temperatura i per un descens de la humitat,
uns efectes, ambdós, que poden ser particularment
notables a l'hivern.
Poc estudiat a la península Ibèrica, l'efecte fogony
no és desconegut a Catalunya, i menys al Pirineu lleidatà.
Es pot donar en els dos sentits: al vessant nord
amb vent del sud i al vessant sud amb vent del nord. En
aquest últim cas, entre un costat i l'altre de la serralada,
s'han trobat diferències en la temperatura de l'aire de
més de 10 °C. La vall de la Noguera Pallaresa està oberta
de nord a sud, per tant els vents es veuen obligats a
prendre aquesta direcció. El vent del nord és molt sec i
la humitat de l'aire és extraordinàriament baixa; molts
dies, a Soft, el percentatge de la humitat és del 10% i
rarament del 5%.
L'observatori disposa de pàgina pròpia a Internet.
L'adreça és: http:// wTvw.svt.es/meteosort. En aquesta
pàgina es posen les dades diàries de Sort, la previsió del
temps per a les comarques pirinenques de Lleida, els
mapes de previsió del temps, gràfiques mensuals de
temperatures i pluviometria, etc. A
Glossari
AIRE: Barreja de gasos que constitueix l'atmosfera; aire humit; aire
amb vapor d'aigua; aire polar: aire fred format a les zones polars; aire
sec: aire sense, o amb molt poc, vapor d'aigua; aire tropical: aire càlid
format a les zones tropicals o equatorials.
ALTITUD: Altura sobre el nivell del mar.
ANTICICLÓ: Zona on la pressió atmosfèrica, reduïda a un mateix
nivell, és més alta que al seu voltant.
ATMOSFERA: Embolcall gasós de la Terra.
BAR: Unitat de pressió equivalent a un milió de dines/cm-. La pressió
atmosfèrica normal a nivell del mar és de 1013,25 mbar i la pressió
normal de Sort és de 936 mbar o Hpa.
BOIRA: Conjunt nombrós de gotetes d'aigua microscòpiques en sus­
pensió a l'atmosfera. La visibilitat és, llavors, disminuïda, inferior a 1
km. Quan la visibilitat, encara que disminuïda, és superior a 1 km, es
parla de boirina, broma, etc.
CALITJA: Lleu terbolesa de l'aire, per pols o partícules seques.
CALMA: Absència de vent.
CLIMA: Temps característic d'un lloc. Està definit pels valors mitjans
de les variables en aquest lloc.
DEPRESSIÓ: Reg ió on la pressió atmosfèrica és més baixa que al seu
voltant.
ESTABILITAT: Tendència de l'aire a tornar al seu nivell original
quan es desplaça verticalment.
FOGONY (FOEN): Efecte pel qual l'aire s'escalfa i perd humitat
quan, en pujar una muntanya i produir precipitacions, descendeix per
l'altra banda.
FRONT: Intersecció amb cl sòl d'una superfície que separa dues mas­
ses d'aire diferents. El front s'anomena càlid quan l'aire de darrere és
més càlid que el de davant i fred quan és més fred.
L'ARNA

•J'^i.ir'-.'^-^Mrta^.. .^^. . ¿gjg^
HUMITAT: Contingut de vapor d'aigua a Taire.
INESTABILITAT: Tendència de Taire a continuar el seu desplega­
ment quan és desplaçat verticalment del seu nivell.
INSOLACIÓ: Nombre d'hores que llueix el sol en un dia.
INVERSIÓ: Au gment de la temperatura de l'aire amb l'altura.
ISÒBARES: Línies d'igual valor de la temperatura
ISOHIPSES: Línies d'igual valor de l'altura d'una superfície de pres­
sió constant.
ISOTERMES: Línies d'igual valor de la temperatura.
LLAMP: Corrent elèctric, fort i breu, d'un núvol cap al sòl.
MESTRAL: Vent del NW.
METEOR; Mot d'origen grec que significa "suspès a Taire" i que
s'aplica per fer referència als fenòmens atmosfèrics en general {pluja,
neu, vent, etc.)
METEOROLOGIA: Ciència que estudia l'atmosfera.
NEBULOSITAT: Estat d'emboirament del cel.
NÚVOL: Conjunt visible de gotetes d'aigua microscòpiques format
per condensació del vapor d'aigua a l'atmosfera.
PLUJA: Precipitació líquida procedent dels núvols.
PONENT: Vent del W.
PORT: Vent del nord
RUIXAT: Pluja escadussera i de curta durada.
TEMPESTA: Conjunt de núvols que produeixen precipitacions amb
llamps i trons.
TRO: Soroll que segueix al llamp.
VENT: Moviment de l'aire
XÀFEC: Pluja de forta intensitat i curta durada.
L'ARNA
Aparells de l'observatori
A
Termòmetre de màxima / Termòmetre de mínima / Termòmetre de
mínima a terra / Termòmetres de subsòl / Evaporímetre / Sicròmetre /
Aspirosicròmetre / Higròmetre / Penell / Placa de neu / Anemòmetre
/ Anemocinemògraf / Anemòmetre de mà / Pluviòmetre / Pluviògraf /
Pluviòmetre de balancí / Heliògraf / Piranòmetre / Pirheliòmetre /
Baròmetre / Baròmetre de mercuri / Microbarògraf / Mànega cata-
vents / Unitat de control de pluja àcida / Unitat de control de l'ozó /
Estació meteorològica automàtica / Radiofacsímil (decodificació dels
mapes del temps) / Receptor de senyals dels satèl·lits meteorològics /
Estació de registres sísmics / Radiosondes meteorològiques.
1 Adiabática:
S'aplica a les transformacions a què està sotmesa una massa d'aire en
els seus ascensos o descensos en l'atmosfera, en els quals l'intercanvi de
calor amb les masses veïnes és mínim, ja que l'aire és un mal conduc­
tor de la calor; les variacions de temperatura d'una massa d'aire per
absorció o radiació calorífica són especialment fluixes a les capes altes
de l'atmosfera; les que de fet es produeixen al llarg dels trànsits de
l'esmentada massa, cal atribuiries a les seves variacions de volum i
pressió. L'aire sec, en pujar, troba una pressió més petita, amb la qual
cosa s'expansiona. En aquest treball gasta una part de la seva calor, i
d'aquesta manera disminueix la temperatura. Per tant, l'aire que puja
es refreda, mentre que, inversament, el que baixa es caldeja.

LO VISTAIRE
Josep Maria Madern
Josep Maria Madern (Cervera 1926) va cursar
estudis de Lletres a Barcelona i, més tard, va treballar
com a periodista a Radio Juventud, de Saragossa (en va
marxar per motius polítics, ja que era antifranquista), i
a Ràdio Lleida. En aquesta ciutat va crear el Teatre
Estudi, que va representar obres difícilment acceptables
per la censura -Tarragó i Cia.- i pel bisbe Del
Pino, ambdós notables franquistes i reaccionaris, a més
de representants d'una societat d'ulls apagats.
Aquesta oposició va induir J.M. Madern i esposa,
l'actriu Pilarín Minguell, a exiliar-se a París el 1957.
Josep María Madern, caricatura d'Alfonso Alarcón. Anys 1952-57.
De molt jove va escriure narracions curtes i obres
de teatre, publicades en diaris i revistes de Lleida i
representades per grups d'aficionats. A la capital francesa
va estrenar l'obra curta Confidencias, que va interessar
el director de les emissions en llengua castellana
de l'ORTE Va començar a treballar quasi immediatament
com a periodista.
J. M. Madern va compaginar la tasca professional
amb l'escriptura personal: l'obra El Rey Mudo va
obtenir el 1960 el Premi de l'Humor de València i va
ser presentada als Festivals d'Espanya (publicada per
LO VISTAIRE

^
Escelicer, el 1971). La novel·la Las noches de Julio va ser
prohibida per la censura quan Editorial Martos estava
disposada a publicar-la.
L'agost de 1975 va ser nomenat responsable del
servei informatiu en castellà de Radio France Internationale
(Ràdio París), una tasca apassionant durant els
anys que van precedir la mort del dictador. L'oposició
va passar pels micròfons de Ràdio París, davant J. M.
Madern.
El 1983 torna a Espanya i, en català, bandejanf
francès i castellà, llengües utilitzades fins aleshores, ha
publicat els llibres de narracions La Gàbia (Ed. 62,
1986) i L'intrús (Ed. 62, 1988), La pell de l'home, cent
contes, premi Marià Vayreda 1986 (Ed. El Pont de
Pedra, Girona, 1997) i la novel·la Els assassins ingenus,
(Plaza & Janés, 1987).
Després d'uns anys d'inactivitat, gairebé simultàniament,
Editorial Columna de Barcelona reedita La
pell de l'home i Pagès Editors publica Algun dia anirem
a Bombai (1996). L'any 1997, Pagès Editors publica la
novel·la La nit de la basarda i l'obra de teatre Els Ninots.
Editorial Columna de Barcelona acaba de treure
La veu de l'home, col·lecció d'aforismes populars, crítics
i paradoxals. Resta inèdit el llibre de contes curts L'escenari,
que sortirà aquest 1998.
Viatger de tot temps -l'acció de la primera part
à'Els assassins ingenus té lloc a Birmània- a la foto
pàg. 18 reposant en una excursió a l'Atlas marroquí
aquest hivern.
Els contes de La pell de l'home, molt breus, han
estat objecte d'un treball premiat per la Generalitat en
el concurs John McDowell per "l'adjectivació del text".
Altres contes han estat escenificats per grups de teatre.
El vent de la memòria
Capitoh del llibre del mateix títol, en preparació
Ronsard va escriure: "S'han de collir les roses
de la vida".
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després
que els segles siguin passats i tantes coses hagin
canviat al seu pas. Ignoro, d'altra part, si ara hi ha
tantes roses com a l'època en què el poeta escrivia els
seus delicats versos d'amor a la cort de la dama del seu
cor. Però això no té importància. Hi ha roses i, a més, el
nostre autor escrivia per imatges. Imatges, repeteixo.
S T A I R E
Còctel a Ràdio París. J. M. Madern amb Carlos Semprún, el
colombià Luis Gaitan i l'ales hores redactor, Mario Vargas Llosa.
Any 1962.
que tenen el mateix sentit. Això dit, jo sóc enamorat de
la rosa.
Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s'ha de
reconèixer tot el que ens ofereix, i és molt. Es pot donar
el nom de rosa als seus regals, i l'acte és d'una exquisida
bellesa. Però, atenció, s'ha de saber que tota rosa té espines,
noció que també es podria traduir per "tota joia
comporta una pena". Però Ronsard, sens dubte, no
pensava en les penes quan va donar aquesta lliçó de felicitat.
Així, doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat
d'aquesta vida, perquè no crec pas que ell pensés en
una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I
s'han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita
ferida que pot haver-hi darrere el regal.
Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat
coUir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat
amb plaer una rosa? Únicament els esperits ineptes,
aquells que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot
aquells que tenen els ulls tancats.
Per als altres, que no són esclaus de la neciesa i de la
ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada

^
Treball a domicili. Any 1960.
moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria
avorrit i fatigós, ja que cadascú té les roses que es mereix
i, a més, hi hauria el perill d'oblidar la vostra més
bella rosa, que solament us pertany a vosaltres i no serà
mai de ningú més.
Com vosaltres, jo n'he trobat en la meva vida i no
he vacil·lat a collir-les per fer d'aquesta vida un camí de
roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, ci­
tes silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar
el món. Fins i tot aquest món podrit m'ha donat minuts
de silenci que han desenquimerat el meu cor pertorbat
precisament per una espina que ha estat, en un
moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del
passatge d'un remolí de plaers prohibits.
Ho tinc decidit. Si trobo un ésser que estimo, pel
seu acontentament, li donaré una rosa amb un somriure
ple de gentilesa i generositat.
I si un dia el desesper m'entenebreix l'ànima, no
oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses
roses de somni.
"Holocaust! No s'hauria de permetre que una
sola paraula portés tants cors humans"
Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat
res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres
hauríem de saber i mai oblidar.
Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats -i
n'hi ha molts- del nazisme que continuen, malgrat l'evidència,
negant que milions d'innocents van ser perseguits,
maltractats, massacrats, de la manera més in-
Algun dia anirem
a Bombai ^
LO VISTAIRE

Descans a l'Atlas marroquí. Hivern 1997-98.
noble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què
és l'Holocaust.
És el sacrifici total. I no de caràcter religiós, aquest.
Res a veure amb les cruels cerimònies religioses de
temps passats. Les víctimes, d'altres races, no practicaven
la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria
sortida de la ment d'un monstre desequilibrat que va
arribar al poder gràcies a,complicitats encara no del tot
posades en relleu.
Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers
que van assassinar, amb el més gran menyspreu moral,
tot aquell que els semblava contrari a les seves idees
racistes. Es volia fer creure al poble, als pobles-ramat,
que fora d'ella cap raça no era pura i, per tant, digna de
tots els patiments.
Qui ha visitat els camps d'extermini (exterminar:
fer desaparèixer fins al darrer, cosa que va ser feta amb
rara perfecció) no podrà oblidar mai més que el Mal
pugui assolir proporcions tan gegantesques. I això va
tenir lloc a mitjans del nostre segle, un segle en què no
falten les paraules per lloar l'esclat dels pobles que
passen per civilitzats.
Parlar-ne més seria repetir-se menys lúcidament i
sense entrar en el fons de l'abisme, abisme en què es
van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o
LO V I S T A I R E
que van tancar els ulls per guanyar-hi quelcom: el
poder, els diners... o una falsa dignitat que, en veritat,
no van trobar. Sí, se n'ha de parlar sempre. Se n'ha de
parlar perquè l'arrel de l'Holocaust és sempre entre
nosaltres, per poc que observem dins aquest món cruel
i bàrbar.
El vent de la memòria, per mà de Pat Conroy, m'ha
obert encara més els ulls de l'Holocaust. Efectivament,
les víctimes immolades són tan nombroses que aquesta
sola paraula, per a tota l'ànima sensible o dotada d'un
mínim de sentit humà, no hauria de ser suficient per
portar el pes d'un acte de follia que ens refereix mortalment
pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridarlo,
com diu l'escriptor, podria anorrear el nostre cor. Es
massa feixuc el seu pes dins la Història o dins la
memòria dels homes de tots horitzons. Amb l'excepció,
és clar, d'aquells que arrangen la memòria segons les
seves necessitats i que tenen el cor adormit per sempre.
Que no veuen tampoc fets que s'assemblen al gran
Holocaust i que ens haurien d'omplir el cor d'angoixa i
de vergonya.
Jo dic: la història es repeteix una vegada i una altra,
però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats
per altres llums o per la foscor, per les tenebres de l'ànima,
prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament. ^
^

LA L L U C A N A
Text: Joan Peruga
Fotos: Isidoro Gallo
Andorra: La conjuntura incerta
"^^Vndorra
L'any 1891, l'enginyer Juan Avilés va emprendre un L'escenari del miracle és ben conegut per tothom.
viatge des de les valls d'Aneu fins a la República d'An­ Un territori de 468 km-, petit com el diorama d'un
dorra -el camí invers que faran aquestes planes que escric pessebre, format per sis parròquies (set des de l'any
des d'Andorra la Vella per a la rev'istz Árnica- i, en arribar 1978, amb la segregació d'Escaldes-Engordany de la
al petit país, va treure una conclusió apocalíptica: "Así parròquia d'Andorra la Vella) i sota la tutela de dos
que k alta Cataluña esté dotada de vías de comunicación, y coprínceps: el bisbe d'Urgell i el president de la Re­
üeguen ks adekntos en k industria y en k agricultura a hs pública Francesa. Una arruga de pedra incrustada entre
rincones de k montaña, apenas necesitarán ya de Andorra dos estats voraços, disposats a embocar-la per poc que
para nada, ni Andorra, con su pobreza, podrá comerciar con badin els seus indígenes. Això ha obligat els andorrans a
ellos; si entonces el valk persiste en su aiskmiento quedará estar sempre àgils i atents i els ha desenvolupat una
relegado en un espantoso atraso, y antes de un sigk habkr de capacitat sorprenent per a la diplomàcia i per mantenir
Andorra será b mismo que habkr ahora del centro de África l'equilibri entre França i el bisbe (habilitat que s'ha fet
(...) quedará despobkda, envuelta en ruina irremediable.". proverbial i ha donat lloc a l'expressió "fer-se l'an­
L'única solució que Aviles apuntava per evitar presagis dorrà", és a dir, no comprometre's mai en els afers difí­
tan funestos era que Andorra acceptés obrir-se al món, cils i esperar amb paciència oriental que les coses se so­
sortir de la seva closca i acabar integrant-se en un deis lucionin).
països veïns que, si els andorrans seguien la crida de la Tot va començar l'any 1278 amb el Pariatge entre
sang, de l'idioma i deis costums, no podria ser altre que el comte Roger Bernat III de Foix i el bisbe d'Urgell
Espanya.
Pere d'Urg, pel qual es repartien la sobirania indivisa de
Doncs bé, ja ha passat un segle i les prediccions les Valls d'Andorra: havia nascut el coprincipat. Al llarg
d'aquell viatger han anat a parar ben lluny de la diana: de segles, els senyors van atorgar als seus vassalls privile­
el Principat d'Andorra -fa temps que va perdre el títol gis per fer fires, comerciar amb el bestiar sense pagar
de República, que mai no va exercir- s'ha obert al món aranzels a les duanes, nomenar síndics i crear un Con­
com un estat reconegut internacionalment sense necessell de la Terra que dictava ordinacions sobre la terra
sitat de cedir gens de sobirania (o quasi gens) als seus més aviat escassa de les valls. L'agricultura era üna acti­
veïns; a mesura que la majoria de les valls dels Pirineus vitat penosa i poc rendible i, com que la major part del
s'han buidat, la població andorrana ha crescut de territori era de propietat comunal, el país vivia de la ra­
manera exponencial i ja resulta difícil encabir més gent maderia: a l'estiu es conllogaven els corrons als rama­
en aquest niu, on vivim atapeïts com les sardines en ders de la plana i a l'hivern es baixaven els ramats en
una tina; finalment, l'economia ha estat els darrers transhumància. Una petita indústria rural de fargues i
anys tan puixant i pròspera, que es pot parlar del gran paraires de llana complementava les tasques del camp.
miracle andorrà (i amb més propietat que a d'altres L'avantatge dels andorrans de poder fer contraban de
llocs, com la Vall d'Aran, perquè aquí tot s'ha fet sota la mules de manera quasi legal, gràcies a les franquícies
mirada complaent i amb la benedicció del bisbe de la duaneres concedides pels consenyors i guardades com
Seu, el nostre copríncep).
una relíquia en el famós armari de les sis claus (una per
LA LLUCANA

-fr o
cada parròquia), o la introducció del conreu del tabac
des del segle XVIII, no els havia fet gaire més rics que
els altres muntanyesos veïns (segons el Mingo, el mosso
conco à'El segle de la llum del Pep Coll, Andorra era
una vall tan apartada i pobra que Déu va anar a cagar-
hi després d'haver construït el món).
Ja està tot dit.
L'edat de l'or
Que Avilés tragués la impressió abans esmentada i
errés tant en els càlculs no és gens estrany. Fa tot just un
segle, Andorra estava immergida en la crisi que va posar
fi a aquesta economia tradicional compartida per totes
les valls de muntanya. Les fargues de ferro havien
tancat arruïnades per la nova indústria; el comerç i el
contraban de bestiar -pel qual els andorrans eren fa­
mosos a les fires d'Organyà i Salàs- trobaven serioses
dificultats; el tabac era encara un cultiu per a la sub­
sistència de les cases pobres i les alternatives en forma
de concessió de balnearis i casinos -tot copiant l'exem­
ple de Mònaco- s'havien frustrat. La població es des­
Estanys del Pla de Tingla.
LA L L U C A N A
,tA
plomava per sota dels cinc mil habitants, al mateix
ritme que anaven augmentant les colònies d'andorrans
emigrats a Besiers i a Barcelona.
La crisi es va perllongar fins ben entrat el segle XX i,
com va passar també en d'altres valls, la imatge literària
de la llum al final del túnel es va convertir en una reali­
tat quan, l'any 1929, el Consell General va fer una con­
cessió per explotar l'energia elèctrica a una companyia
anomenada FHASA. Presidia FHASA el financer
Miquel Mateu i Pla ~el Mateu deU ferros, primer alcalde
de la Barcelona de la postguerra- que, a canvi d'una
concessió generosa, es va comprometre a construir les
carreteres que havien de treure el país de l'aïllament.
Però aquí s'acaben les simetries amb els veïns, perquè a
la majoria de les valls pirinenques, un cop passat l'en­
renou de les obres, els treballadors van tornar a marxar
per les carreteres construïdes i la llum viatjava, a la velo­
citat que li és pròpia, cap a les fàbriques de la plana i les
ciutats. A Andorra, en canvi, alguns d'aquells obrers de
FHASA s'hi van quedar i després en vingueren molts
d'altres i el país es va anar transformant i carregant
-/tt .I»»..» .•^. ?> ' ,it

Pic de l'Estanyó.
d'energia fins a brillar com una brasa en la nit dels
Pirineus.
On va residir la diferència?
Andorra va rebre el premi a la seva tossuderia i ha­
bilitat per mantenir la independència política. Mentre
els estats centrals s'anaven cruspint els privilegis i els
drets dels pobles de muntanya sobre les pastures i
els boscos comunals i feien desaparèixer els consells
i els síndics, els andorrans plantaven cara als nous
temps i se servien del joc d'equilibri entre els dos
coprínceps per sobreviure. Sovint pensem en el coprin-
cipat andorrà com un fet únic i aïllat des del seu inici.
Però no ho va ser gens. Molts altres pariatges es van
signar als Pirineus. El fet excepcional és que hagi per­
durat fins a l'actualitat.
Mantenir-se com un país diferent i neutral, ins­
tal·lat sobre la línia de la frontera, li va permetre no
patir les conseqüències nefastes d'un llarg període de
desfetes que es va iniciar amb la Guerra Civil espanyola
i va continuar amb la Segona Guerra Mundial. Les
carreteres construïdes per FHASA ja havien insinuat
les grans possibilitats que atresorava un racó perdut a la
muntanya, sense gaires reglamentacions, on tot era ver­
ge i els projectes més agosarats semblaven possibles.
Les notícies sobre Andorra aparegudes a l'inici dels
anys trenta al periòdic El Cadí de la Seu parlaven d'una
societat en transformació: els matrimonis mixtos de
treballadors de FHASA amb andorranes treien la pols
als registres parroquials de casaments i naixements,
arribaven dos o tres autocars de turistes que "col·lapsa­
ven" el país els caps de setmana, s'iniciava la construc­
D
ció d'hotels i botigues (els monjos de Montserrat van
ser uns dels primers inversors, i ja se sap el bon nas del
clergat per als negocis), s'inaugurava el xalet refugi del
port d'Envalira, on uns quants francesos i catalans ago­
sarats practicaven un esport nou anomenat esquí... Allò
no era més que l'aperitiu. La Guerra Civil espanyola,
malgrat alguns problemes d'abastament resolts amb
rapidesa per la diplomàcia andorrana, i la Guerra
Mundial enviaven refugiats de tots els signes polítics i
econòmics i obrien nombrosos camins al comerç, més
o menys legal, dels productes més diversos.
El final de les guerres va suposar un breu parèntesi,
el temps necessari per veure que aquell era un camí
sense retorn, que s'havien posat les bases suficients
perquè no calgués tornar a pasturar vaques ni a baixar
mules a les fires. A partir de la dècada dels cinquanta,
va començar l'edat de l'or a la història d'Andorra. El
comerç s'adaptava amb una facilitat i una rapidesa inu­
sitades a les demandes del mercats dels nostres veïns i
dels gustos dels visitants (cada cop més nombrosos a
mesura que es popularitzava el Seat 600 i la setmana
anglesa): de les plomes Parker i les màquines Leica dels
anys quaranta es passava al Duralex i el niló dels anys
cinquanta; dels aparells electrònics i els perfums dels
setanta, als esports o les joies més recents. Sense cap
planificació -la Cambra de Comerç és una creació ben
recent-, i sempre acompanyat pel cor de laments sobre
la crisi i la pèrdua de clients que tant practiquen tots els
botiguers del món, la veritat és que el comerç ha arribat
fins a la dècada actual com el sector més fort de l'eco­
nomia andorrana, aquell que va convertir el país "en un
carrer allargat ple de botigues". Des de fa uns anys,
però, els planys semblen cada cop més sincers i el sector
hoteler, sobretot lligat al nou "or blanc", ha pres la ini­
ciativa. Abans venien compradors que, en alguna oca­
sió, pernoctaven; ara venen esquiadors o turistes que,
quasi sempre, compren.
Paral·lelament es va desenvolupar el sector de la
construcció. Calia cobrir la gran demanda interna
d'habitatges provocada pel creixement de la població i
les necessitats d'edificis per al comerç, l'hoteleria i el
sector públic. A més, es generava un mercat immobilia­
ri que apareixia com un refugi segur per als diners de la
burgesia de baix, la qual, mentre Franco agonitzava i els
LA LLUCANA

Coll d'Ordino.
¡ .
vents de la transició movien la fullaraca de la por, es
pensava que un dia arribarien els comunistes o els
socialistes de vestit de vellut al poder i ho repartirien
tot entre els pobres i els treballadors (la qual cosa s'ha
vist que estava molt lluny de convertir-se en realitat).
La premsa de l'època està farcida d'articles que presentaven
Andorra com una mena de Far-West on
tothom podia trobar una mina d'or {"En Andorra se
masca L· prosperidad económica", escrivia un periodista
l'any 1958). Hi ha també una curiosa anècdota sobre
els inicis de la banca al Principat. L'any 1945, assabentats
que el Consell General atorgava concessions a
andorrans per obrir bancs al país, van pujar uns financers
i uns militars del règim franquista. Després de fracassar
en les negociacions amb algun dels grans propietaris
del país, passejaven per la capital i van trobar-se
amb un guàrdia civil, de nom Agapito, dels que hi
havia aleshores a la vegueria episcopal. Li van explicar
el motiu del viatge, i ell, que s'acabava de casar amb la
filla d'un fuster, els va dir que potser el seu sogre podria
demanar la concessió del banc. Així va néixer la Banca
LA L L U C A N A
•o-
Sobanca, que anys després faria fallida (i gràcies a la
qual els altres bancs, que la van assumir, han tingut un
monopoli molt sucós que està a punt d'acabar-se). No
és més que una anècdota, ni tan sols sé si és certa -evidentment
ta banca andorrana ha nascut i ha crescut
protegida pels grans bancs dels països veïns-, però és
prou il·lustrativa de l'atmosfera d'una època d'enlluernadors
reflexos daurats.
Aquelles pluges... aquests llots
Però les pluges intenses i els aiguats desmesurats,
encara que siguin d'or, sempre acaben produint alguns
estralls.
La primera conseqüència del miracle econòmic andorrà
és ben evident als ulls dels visitants actuals. Des de
Sant Julià de Lòria fins a Encamp per un Valira, o fins a la
Massana i Ordino per l'altre, Andorra és ja una aglomeració
urbana quasi sense solució de continuïtat. El nucli
central constituït per Andorra la Vella-Escaldes (que concentra
un 60% de la població) s'ha convertit en una
petita ciutat que trasllada a l'alta muntanya tots els

D n D
inconvenients que pateixen les ciutats de creixement
ràpid: els problemes de mobilitat, l'escassetat de sòl i
l'encariment de la vida que comporta, els racons urbanísticament
abandonats, algunes deficiències de serveis... A
mesura que el fons de vall s'esgotava, el procés ha anat
pujant els vessants com ho feien les antigues feixes amb
què es guanyava terra a la muntanya per a la subsistència.
Cal enfilar-se molt amunt per escapar a l'asfalt i al
ciment, hàbilment dissimulats amb pedra artificial. La
llei que ha d'ordenar el territori dorm la son dels justos en
un calaix, mentre nous projectes de túnels, carreteres,
telefèrics, pistes d'esquí, urbanitzacions, aeroports...
omplen les taules dels despatxos oficials. Persisteix la idea
que la natura és un bé inesgotable, una mamella de la
qual sempre podem anat xuclant. I això passa malgrat
que ha donat mostra que, de vegades, pot ser més un brau
que una vaca pacífica. Els aiguats de 1982, l'esllavissada
d'una pedrera l'any 1987, l'allau d'Arinsal de l'hivern de
1996 o els rocs del solà d'Andorra la Vella que han entrat
en alguns edificis com uns inesperats convidats de pedra,
han estat sengles avisos mortals a la inconsciència d'envair
els cursos dels rius, les canals d'allau o la calma aparent de
les tarteres. La resposta de les administracions comunals o
del govern, però, no ha variat gens: construir murs i canalitzar
rius. En comptes d'adaptar-se a la natura, s'intenta
doblegar-la per servir-se'n.
Una altra conseqüència, no menys evident, ha estat
un creixement extraordinari de la població que s'ha
produït via immigració. L'any 1930, quan començaven
les obres de FHASA i venien els primers treballadors, la
població no arribava als 4.500 habitants. Durant l'època
que he anomenat l'edat de l'or, la població es va duplicar
Sant Romà de les Bons. Encamp.
cada deu anys. L'any passat, els residents a Andorra eren
més de 64.000. D'aquests, solament uns 19.000 són de
nacionalitat andorrana. Un fet extraordinari que no té,
segurament, parangó en cap altre país del món.
Davant d'un fenomen tan excepcional, s'han bastit
teories enfrontades. Les successives onades d'immigrants,
cada cop de procedència més llunyana, han
comportat una evident segmentació social, han posat
en perill la identitat pròpia dels andorrans en aportar
noves llengües, costums i tradicions... i ha calgut defensar-se
amb una política de clara restricció a l'accés a la
nacionalitat. L'altra visió assegura que aquestes restriccions
amaguen un interès per mantenir el poder econòmic
i polític en mans d'un determinat grup, i no pas
una veritable defensa d'identitat, és a dir, que la identitat
és utilitzada com a coartada. Es fàcil forjar argumentacions
a favor d'una o altra. Els immigrants, com
passa a tot arreu, han estat aquells que menys oportunitats
han tingut per explicar-se. Poc sabem de la frustració
que produeix, després de treballar molts anys en un
país, que en els moments decisius, quan els andorrans
es mudaven per anar a votar, et sentis exclòs i et creixi la
gueule de métèque que cantava el Georges Moustaki.
Sigui com sigui, la realitat és que, com diuen els
antropòlegs D. Comas i J. J. Pujadas (1997) en un
estudi sobre els canvis socials i econòmics, a Andorra hi
ha moltes Andorres. La divisió més clara és entre l'Andorra
dels andorrans i la dels estrangers. Però dins dels
andorrans hi ha profundes diferències entre els "andorrans
de soca", que s'han beneficiat amb més facilitat
dels canvis econòmics, i els de "primera generació" que
han de demostrar permanentment la seva andorranitat.
I a l'Andorra dels estrangers, les diferències es fan
encara més profundes per raó de la procedència i de la
motivació del viatge (poc tenen a veure el col·lectiu de
treballadors francesos d'alt nivell de qualificació amb
els portuguesos que han arribat a treballar al sector de
la construcció o del tabac).
És cert que s'ha progressat molt des del Codi de la
nacionalitat de l'any 1971, en què s'establien les diferències
d'andorrans de primera, segona i tercera generació
(que alguns confonien amb la qualitat de la carn,
com els vedells), des que els de primera generació havien
d'esperar als 28 anys per votar, des que les andor-
LA LLUCANA

D D D
ranes de primera no donaven la nacionalitat al seu
marit, etc. Actualment tots els andorrans tenen els
mateixos drets polítics i els fills d'estrangers nascuts al
país, que s'agrupaven sota la definició de "nats a Andorra",
una mena d'apàtrides, obtenen pel ius soli el
passaport en complir els divuit anys. Però la darrera
Llei de la nacionalitat, una de les primeres de l'Andorra
constitucional -segons la qual es necessiten encara
vint-i-cinc anys de residència per convertir-se en andorrà-
ha estat una oportunitat perduda per haver fet
un salt més generós en el camí de la integració.
Queden altres temes sobre les dificultats que pateix
aquesta comunitat d'al·luvió per vertebrar-se. Des dels
sectors del catalanisme veí -i d'alguns de l'interior,
constituïts pels vells refugiats o per immigrants joves
més aguerrits- s'insisteix en el problema de la llengua i
la cultura. No acaben d'entendre la tebior dels andorrans
de cara a la defensa de la llengua, que viu en dura
competència amb el castellà, el francès i el portuguès, i
la manca de definició sobre la cultura catalana (es produeixen
periòdiques afirmacions de cultura andorrana
o pirinenca per part d'alguns intel·lectuals o polítics del
país). Al marge que molts dels que han fet la formació a
l'escola francesa creuen fermament en la superioritat
d'aquesta cultura, una explicació cal buscar-la en el fet
que sempre hi ha hagut una preocupació de no barrejar-se
perillosament amb els cosins germans del sud. Al
llarg de la història, com més forta ha estat Catalunya,
més interès hi ha hagut per part dels andorrans d'evitar
certes confusions, d'afirmar la seva andorranitat. És
ben simptomàtic que el president Pujol, que volta cada
cap de setmana per totes les comarques de Catalunya, a
penes hagi pujat un parell de cops convidat a Andorra
en el llarg període al capdavant de la Generalitat.
Una previsió per al fiítur
A les portes d'un nou segle, i malgrat aquesta sensació
de comunitat desballestada, Andorra conserva encara
per a molts visitants tot l'encant d'un país mític on fer,
de tant en tant, una escapada. Ha esdevingut el mirall i el
miratge de moltes valls de la muntanya que llangueixen
adormides a les solanes o es debaten entre la vida i la
mort a causa de l'abandó dels seus habitants. És la destinació,
cada matí, d'una munió de treballadors fronterers
LA L L U C A N A
Camp de tabac. Sant Julià de Lòria.
que han convertit molts pobles de l'Alt Urgell i la Cerdanya
en ciutats dormitori o en hostals a la vora de la
carretera comarcal 1313. En el moment en què l'esquí
s'ha convertit en l'esport de moda, Andorra disposa de
les millors estacions del Pirineu i més de catorze milions
de turistes van passar per les seves fronteres el darrer any.
Hi ha algun motiu d'intranquil·litat?
I tant que sí. Signes evidents d'esgotament han
aparegut en sectors que fins ara havien funcionat com a
pilars de l'economia. El comerç ha perdut competitivitat
a mesura que baixava el diferencial dels preus amb
Espanya i França i es mantenien els alts costos dels lloguers
i del metre quadrat construït. El tabac, que ha
viscut els darrers anys un creixement espectacular (les
xifres de la importació de l'any 1997 van augmentar un
60%) i servia per maquillar les estadístiques d'importacions
i de font d'ingressos per equilibrar el darrer pressupost
nacional, passa la pitjor crisi des que al segle
XVIII alguns cultivadors eren enviats a les presons
d'Oran. Una situació provocada per les pressions dels
països de la Unió Europea, que veuen lesionades les
seves hisendes, i que ha acabat amb la frontera espanyola
militaritzada pels GAR (els guàrdies civils especialitzats
a impermeabilitzar fronteres). El taló d'Aquil·les
d'Andorra és, doncs, el mateix de sempre: la dependència
d'agents conjunturals que estan condicionats per les
economies veïnes, la mateixa conclusió a què va arribar
Josep M. Bricall quan va fer el primer gran treball sobre
l'economia del país cap a l'any 1975.
Si els mecanismes de l'economia interna han variat
poc, allò que ha canviat, i molt, és l'escenari exterior. Hi

N
Fira de bestiar. Canillo.
D
ha un nou marc econòmic que ens ha vingut imposat per
la Unió Europea, la futura moneda única i la globalització
dels mercats. Hi ha també un nou marc polític que ens
hem imposat nosaltres mateixos: la Constitució de 1993
(alguns diuen que també ens la van imposar des de fora),
que ens ha deixat sense el paraigua protector dels coprín-
ceps i ens ha fet responsables dels nostres actes. Noves
regles de joc en un món molt diferent del de fa unes
dècades. Des de tots els cantons s'està exigint als andor­
rans que es defineixin en aquest nou escenari. Han de
decidir sobre el model econòmic i el sistema impositiu
que caldrà adoptar, sobre la utilització del territori i els
límits a l'asfalt, sobre la situació dels treballadors estran­
gers i la immigració, sobre la llengua i la cultura... Però
costa definir-se quan la característica principal dels últims
anys, els millors econòmicament parlant, ha estat precisa­
ment la manca de definicions clares (seguir la vella norma
de fer-se l'andorrà). Sobretot perquè, en la majoria dels
casos, una definició comporta, per a uns determinats
grups que detenen el poder, abandonar vells privilegis i
fer polítiques restrictives: rebaixar la producció de tabac
als límits acceptables per al bon veïnatge amb els països de
la Unió, controlar el contraban, reservar espais naturals
per a les generacions futures, frenar l'especulació urbanís­
tica, obrir la participació política a més ciutadans... Algú
encara recorda que prendre la decisió de fer un ense­
nyament nacional -des del començament de segle aquest
tema estava solucionat pels països veïns i les escoles con-
gregacionals- va dur a la creació de l'Escola Andorrana,
que ara s'emporta un bon pessic del pressupost de l'estat.
Però no és solament la inèrcia del qui dia passa any
empeny o l'aferrar-se a uns privilegis ancestrals allò que
fa difícil prendre decisions, és que, a més, ara tot és molt
més complex. Si fa uns anys pensar a posar un banc li va
ser factible a l'Agapito perquè el seu sogre simplement
era andorrà, ara el sector de la banca i els fils que la
mouen són d'una complexitat tal que el fan inabastable
per a gairebé tots els ciutadans. Abans, el fet de disposar
d'un terreny ben situat, de prestar el nom a uns resi­
dents estrangers, d'aconseguir una llicència d'importa­
ció trucant a la porta de les vegueries, o de tenir una
mica d'empenta i iniciativa... era suficient per aconse­
guir obrir-se camí en aquest territori inexplorat. Fins i
tot el contraban estava a l'abast de qualsevol persona
capaç de passar uns paquets per la muntanya o fer un
doble fons al maleter d'un cotxe. Però ara s'ha tornat
empresa de gran volada i cada cop més està en mans de
grans xarxes internacionals.
En aquesta conjuntura incerta, una cosa no ha
canviat: el potencial d'aquest país és extraordinari.
Malgrat els esforços que hem fet per destruir-la, la
natura és ben generosa i, de moment, el canvi climàtic
encara permet que es produeixin algunes nevades que
complementen la neu artificial. A pesar de les cues que
suporten els nostres visitants, durant les quals murmu­
ren allò de "ja no val la pena pujar", l'escapada periòdi­
ca a Andorra ha quedat incrustada en els gens de mi­
lions d'espanyols i francesos. Els bancs actuals, i els que
s'instal·laran amb l'obertura del sector, tenen les caixes
ben plenes. La domiciliació d'empreses, les noves tec­
nologies que permeten el teletreball, el turisme de con­
gressos... Si amb tots aquests vímets no sabem fer un
bon cistell és que som maldestres.
L'enemic és a la panxa del cavall de Troia de la tossu­
deria de voler mantenir uns ritmes de creixement i de
guanys que ja pertanyen al passat, que no tornaran i que,
segurament, no és bo que tornin. Es temps de restaurar
les ferides al paisatge, de conservar el patrimoni, d'inte­
grar la gent vinguda de fora, de consolidar els clients i
d'ajustar-se als canvis sense fer fugides cap endavant.
Si som capaços de fer aquesta nova adaptació, estic
segur que la meva previsió serà molt més encertada que la
d'Avilés si dic que, d'aquí a un segle, Andorra exercirà en­
cara de locomotora per a les altres valls del Pirineu. •^"
LA LLUCANA

L A
Per Marcel·lí Pujol
O S Q U E R A
Lluny, però arrelats al Pallars Sobirà
Fa més de 175 anys que la congregació de germans maristes, fundada pel sacerdot francès Marcellin
Champagnat el 1817 a La Valia (Loira), ha estès els seus objectius d'educació cristiana de la joventut arreu. Avui,
Catalunya inclosa, són més de 55 els països on la congregació exerceix la seua tasca. Del Pallars Sobirà n'ha sortit
una bona colla de germans. Aquestes pàgines del germà de Gavàs Marcel·lí Pujol en donen testimoni.
Monestir de les Avellanes.
Tot el Pallars Sobirà, i en especial cada vall, té el seu
encant. És un paisatge excepcional, meravellós, admirable...;
és una de les zones més agrestes i belles de tot el
Pirinea. 1 és, potser també, el tram del Pirinea més despoblat,
incomunicat "encara", amb menys varietats de
mitjans materials per viure-hi amb relativa comoditat si
el comparem amb altres indrets de Catalunya.
Diverses causes han contribuït al despoblament del
Pallars Sobirà. Clima-orografia-manca d'escoles i
LA MOSQUERA
comunicacions-evolució ràpida de l'agricultura i ramaderia-falta
de mitjans econòmics per fer inversionspoca
o nul·la ajuda oficial...
El 1997, moltes coses han millorat. "L'Alt Palkrs es
converteix en font d'energia hidroelèctrica, en jardí de
belleses naturals, en museu d'art romànic, finalment, en
l'escenari apropiat per practicar els anomenats esports
d'aventura o per organitzar festivaü de rock multitudinaris".
(Pep Coll, Descobrir Catalunya, núm. 5). És

étlm
>tlomen
•iBttO
1- Josep Enric Ricart Jové Gavàs
2- Marcel·lí Pujol Saurat Gavàs
& 3- Joan Bringué Canal Espot
•I» 4- Gabriel Farré Cervós Unarre
5- Josep Peiró Llirbat Llavorre
6- Rafael Escolà Colomé Areu
7- Alfred Castells Farrando Espot
8- Tomàs García Andorrà Baiasca
9- Josep Ramonet Gallart Dorve
10- Josep Però Chamberch Llessui
II- Maneli Andreva Alegre Llessui
12- Ramon Rabasa Torrent Vilamur
13- Antoni Rey Aduà Estac
14- Josep Granja Bringueret Sort
Germans maristes de la província de Catalunya que viuen actualment, nascuts al Pallars Sobirà. La meitat són de les valls d'Aneu
o del seu entorn. Any 1997.
LA MOSQUERA

veritat. Sembla que quedi sorprès de l'èxode a les valls.
" Vet aquí la paradoxa del segle: a mesura que aquesta
nova imatge del Pirineu guanya adeptes, els pirinencs
abandonen les seves valls de sempre, donant lloc així a un
dels èxodes més impressionants de la Catalunya
moderna". Comparteixo el seu desig que el ''brancatge
fabulós de les valls de l'Alt Pallars continuï donant fruits
propis i no acabi convertint-se en una mena d'arbre de
Nadal: espurlent de llums, sobrecarregat de regals, pero
mort".
Viure dia a dia a l'Alt Pallars no és únicament el pai­
satge, la natura... Si els mitjans de subsistència per
viure d'una forma digna no hi són o no s'han trobat, la
gent marxa. Màxima antiga: Primum vivere, deindefilo­
sofare. Primer viure, després filosofar.
Crec que a la majoria dels pallaresos que van deixar
el seu poble, només la idea de marxar els va proporcio­
nar reflexió-dolor-sentiments contraposats-rumiar i,
per damunt de tot, "prendre" la decisió. Aquest grup
"que treu cap" a Árnica som germans maristes fills del
Pallars Sobirà i, alguns de les valls d'Aneu.
Nosaltres també vam deixar el "poble". Motius?
Múltiples. Uns quants, els mateixos que altres persones.
Estudiar al convent de les Avellanes o en altres llocs.
Molts no havíem sentit a parlar mai dels germans
maristes. Estudiar i comprovar si la manera de viure i la
dedicació que uns quants anys més endavant seria la
nostra professió i forma de vida era la que cada estudiant
lliurement volia acceptar. Anys de formació i estudi
propis de la joventut. Anys d'estudis de Magisteri-
Universitat. Anys de pràctiques fent de professor.
Ser germà marista no és "imposició". Es la decisió
lliure i voluntària del qui ho vol ser i l'acceptació de la
congregació marista segons les pròpies normes. Altres
persones del Pallars van entrar en seminaris maristes i
quan van veure que no era el seu destí van marxar. Ningú
no els va obligar i ningú no els va posar cap obstacle. A
aquests companys i amics que, per un o altre motiu, no
van continuar, els enviem una salutació, a ells i a la seva
família, i el desig que els anys viscuts entre nosaltres els
hagin ajudat en la vida.
Ser germà marista, d'una banda, és ser cristià com
qualsevol altra persona, però amb un compromís perso­
nal-institucional concret i més exigent. Es acceptar cada
LA MOSQUERA
germà i la comunitat. D'altra banda, és treballar per la
comunitat-institució. No tenim béns propis; són comu­
nitaris. No formem família individual-personal, però no
ens deslliguem de la família d'origen. La nostra dedica­
ció és educar i instruir nens i joves, i altres activitats que
no siguin fer classe. El treball del germà marista ha de
tenir l'interès de ser útil als altres i de comunicar a les
persones amb qui es relaciona que han de viure la vida
amb felicitat dintre d'un ideal cristià.
El fundador dels germans maristes (beat Marcel·lí
Champagnat) va fundar la congregació amb la finalitat
de formar bons ciutadans i pietosos cristians. Per seguir
Jesús en la congregació marista, hem renunciat a coses
temporals, però tenim la certesa de les paraules de Jesús a
Sant Pere: "Us asseguro que no hi ha ningú que hagi
deixat casa, o muller, o germans, o pares... a causa del
Regne de Déu, que no rebi molt més en el temps pre­
sent, i la vida eterna en el temps futur" (Lluc, 18/28.).
A més d'un pot sobtar, i es preguntarà: tants germans
maristes són del Pallars Sobirà? No hi ha davallada de
sacerdots i religiosos?... Sí. Ja fa una pila de dies, cada
poble de les valls d'Aneu tenia un sacerdot. Ara per ara,
un sacerdot per a tots els pobles de les valls. Els temps
sovint giren full.
La gent és creient, tradicional, bona. Al Pallars,
l'adveniment del romànic és un fenomen que es manté.
És l'arquitectura del món rural, de la gent del camp, de
la muntanya, que fins al moment es manifesta en multi­
tud d'ermites de les valls. Es un llenguatge religiós fet de
pedra com a expressió d'una forma de vida que parla per
la força de la seva expressió sense haver perdut l'íntim
esperit del seu significat. Esglesioles perdudes en els
replans de l'orografia i a les valls més recòndites. Són les
esplendors litúrgiques de les convivències monàstiques i
de les expansions religioses de la devoció popular, en una
vibració conjunta que manté el ferment de vitalitat espi­
ritual.
Nombroses famílies -per no dir totes- que van deixar
el seu poble, després d'esforços-adaptació a un altre lloc-
canvi de treball-sacrificis innombrables, han millorat. Si
els qui hi viuen el dia a dia no estalvien cap esforç per
mantenir i fer millores en les seves cases, als qui viuen
lluny del poble els alegra comprovar que les millores ser­
veixen d'estímul a tots.

-^ ''^^ ^^
De esquerra a dreta, Gabriel Farré, Josep Peiró, Josep E. Ricart, Antoni Rey, Marcel·lí Pujol, Josep Ramonet.
És agradós i digne d'agraïment a totes les persones i
entitats públiques i privades que han fet, fan i faran
perquè el Pallars Sobirà, i principalment les valls
d'Aneu, siguin conegudes, admirades i tinguin més
fortuna. Esmentar-los a tots seria interminable.
Felicito a tots en la persona de l'amic Ferran Relia, pre­
sident del Consell Cultural de les Valls d'Aneu.
En realitat, una de les primeres fonts econòmiques
del Pallars és el turisme. Aquest turisme ha de ser
inquiet. Cada poble que no doni la sensació d'abando­
nament, deshabitat, mort. Millorar i conservar el que
sigui possible. Molts pobles desvetllen els interessos
propis. Carrers, places, qualsevol element que pot des­
pertar interès. Noms, senyals... Revifament de tradi­
cions, romeries, aplecs.
Ramon Barnils {Descobrir Catalunya, núm. 5),
entre moltes idees, en té dues que m'han suscitat
interès. Primera, ''Son és un complet": ''Son es podria
convertir en un d'aquests indrets que obtenen l'admiració
generalitzada. Amb una mica de constància i de claredat
en eh objectius. Amb uns serveis mínims però reah. Fins i
tot amb persones destinades afer de guies als visitants.
Visites-excursions programades'. I, segona, "una mania
personal: l'ermita de Sant Beado. Sembla una cabana de
pagès... (descripció molt rtú...)...s'hi ha d'arribar per
un caminet de no res. Potser també per camí de carro
{no), però no cal..".
Quants Sant Beado existeixen al Pallars i no són
coneguts, o no s'hi pot arribar perquè no hi ha camí
indicador...?
La vall és la vida de cada dia i la muntanya és la con­
templació. Per veure la formosor de les valls s'han de
contemplar des dels cims. En veure-ho tot des de dalt
(del cel), cim privilegiat que cenyeix l'horitzó, perce­
bem la formosura de la vista aèria, relacionem les
parcel·les de la vida en el seu conjunt pictòric, assenya­
lem les direccions dels camins, comprenem les valls.
Fa més de cent anys que es demana el túnel de
Salau. En alguns indrets, no es podria enllaçar unes
valls amb d'altres amb camins transversalment? La gent
del pla i de la mar, per admirar i contemplar el paisatge,
vol un mínim de felicitat en el desplaçament.
Respectar la natura, però gaudir-ne. •#
LA MOSQUERA

á
FULLS DEL CONSELL
Les industries tradicionals de muntanya
Aquest dossier de les industries tradicionals de muntanya
s'engloba dins un corrent de pensament iniciat l'any
1919 i posat en marxa per Lenin en la fundació de l'Acadèmia
Nacional d'Història de la Cultura Material. Aquest
corrent pretenia estudiar els aspectes materials dels processos
històrics amb l'objectiu de mesurar les característiques
socials i econòmiques de la societat.
Aquest corrent s'ha anat consolidant al llarg dels anys
com una disciplina científica amb diferents branques, una
de les quals s'ha fet popular sota el nom ^arqueologia industrial.
Alhora, aquesta disciplina ha donat els seus fruits
en l'empremta social destinada a la conservació dels documents
"no escrits" del passat i que es poden observar en
nombrosos museus i col·leccions arreu d'Europa, i singularment
a Catalunya.
Retornant a l'objecte del nostre dossier, convé advertir
que la major part de les indústries que hi apareixen pertanyen
tecnològicament al substrat econòmic i manufacturer
català, que va esdevenir la força primigènia de la industrialització
a Catalunya, el punt inicial de la qual va ser la
fàbrica Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia, destinada
als filats i teixits de cotó i ubicada a Barcelona, que va iniciar
les seves activitats l'any 1833 i que es considera l'inici
de la indústria moderna a Catalunya. Aquest treball s'ha
elaborat amb dues fonts d'inici: el Diccionario geográfico
estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar,
dirigit per Pascual Madoz i datat l'any 1845, i la Geografía
de Catalunya, de Carreras Candi, datat l'any 1918. Mit­
© Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editor: Ramort Sorribes • Disseny: Raül Valls
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
jançant el buidatge d'aquestes dues fonts, contrastades
amb estudis sectorials específics, es pretén fer un breu recorregut
per les indústries tradicionals de les comarques
de muntanya, deixant la porta oberta a d'altres treballs
singulars de cadascuna de les activitats que es relacionen.
La societat de les comarques de muntanya en l'època a la
qual ens referim practica una economia de subsistència.
La migrada oferta de productes comporta una falta d'especialització
manufacturera i es comparteixen un bon
nombre d'activitats. Així, el teixidor és alhora pagès i els
guixaires practiquen la seva activitat per a ells mateixos i
els seus veïns. Els recursos naturals són aprofitats d'una
forma primària: l'aigua per a força motriu en rodes horitzontals
de poc rendiment, l'argila per a terrissa i teules, el
carbó s'extreu al bosc...
Cap a finals del segle passat, i a causa, en bona part,
de l'escassedat i la poca qualitat del carbó mineral, font
energètica de la tecnologia del vapor, els empresaris catalans
van girar la vista novament cap a les comarques muntanyenques,
on hi havia els recursos hídrics més importants.
L'aparició de les turbines hidràuliques, molt més
eficients que les antigues rodes, van encaminar importants
inversions econòmiques cap a les valls de les comarques de
muntanya i molt especialment al Berguedà, la Garrotxa i
el Ripollès.
Continua a h pagina 72
U N 65
/

^ , ^ < ^
^ ^ ^ "^ji^ ^_a^
• Estat de la qüestió
L'any 1920, Josep Gasset va decidir tancar les portes
de la seva fàbrica de Tírvia. L'empresa havia començat
la seva activitat feia ja 110 anys, l'any 1810. Enrere
quedaven els 5.000 quilograms anuals de llana tractada,
amb una facturació orientativa de 15.000 pessetes.
Aquell 1920, la vall es quedava només amb un establiment
similar, la fàbrica de Rialb. Cap al final de la
guerra civil, també tancaria aquesta darrera fàbrica.
Retornant als primers anys del segle passat, hi havia
a les comarques pirinenques una considerable activitat
comercial i manufacturera. Només en el sector
tèxtil, tenim notícies d'uns trenta-sis establiments pròpiament
fabrils, i això sense comptar les comarques del
Berguedà, la Garrotxa i el Ripollès, molt especialitzades
en aquest sector de producció. Tal vegada, l'aprofitament
sistemàtic dels rius Ter i Freser que s'esdevin­
^ - ^
^ ^
^
gué a l'entorn de l'any 1850 tingué alguna cosa a veure
amb el tancament d'algunes fàbriques ubicades en comarques
més aïllades com ara els dos Pallars, la Vall
d'Aran o l'Alta Ribagorça.
La tècnica d'aprofitament mecànic de la força de
l'aigua en el seu camí cap al pla no era pas una novetat
exclusiva de les antigues fàbriques de llana. Com a
indústria tradicional, ja s'aplicava a l'edat mitjana a les
fargues, i durant els segles XVII i XVIII ja era molt
desenvolupada en les serradores o en els nombrosíssims
molins fariners documentats en pràcticament tots els
nuclis o grups de nuclis pirinencs.
Les fargues, juntament amb els molins fariners, les
fàbriques de llana i les serradores hidràuliques, constitueixen
tal vegada les tres activitats industrials tradicionals
més genuïnes de les comarques de muntanya. Totes
tres activitats eren molt especialitzades i requerien
coneixements tecnològics destacables per l'època.
Fàbrica tèxtil de llanes d'Arsèguel, agost del 1988. Aspecte de la màquina embonadora (en primer terme) i de la repassadora.
Q^ 6 6 F U L L S D E L C O N S E L L

^ ^ 0 ^ * ^ ©
Aspecte del banc de la serradora d'Alós d'Isil.
Les antigues serradores hidràuliques constitueixen
en elles mateixes un curiós exemple de l'enginy i dels
coneixements tècnics de la societat rural muntanyenca.
Hi ha constància d'un bon nombre d'aquestes serrado­
res repartides al llarg del Pirineu. Tal vegada la major
concentració es va donar al Pallars Sobirà, on encara en
queden en bon estat de conservació i poden ser obser­
vades amb els seus antics mecanismes. Resulta especial­
ment sorprenent el mecanisme d'avanç automàtic dels
troncs, en certa manera similar als sistemes actuals.
Algunes d'aquestes serradores evolucionaren posterior­
ment cap al serratge mitjançant motor elèctric, com
ara la d'Isil, que es bastí amb capital italià.
Relacionats amb el món de la fusta, hi ha un bon
nombre d'oficis que molt sovint no arribaven a consti­
tuir una veritable indústria, com ara els oficis de fuster,
ebenista, cisteller, cadiraire, vimeter i culleraire. Els
primers són repartits per totes les valls pirinenques. La
indústria dels cuUeraires tingué una rellevància especial
a Tortellà, on va arribar a ocupar unes 300 persones.
La farina
En Josep Torrent de Rocabruna (el Ripollès) va de­
cidir plegar la seva activitat com a moliner l'any 1985.
Segons va dir: "No podia pagar les llicències exigibles
com a activitat industrial". Aquell any, l'administració
no en devia voler saber res de subtileses culturals i havia
decidit no eximir-lo de cap pagament impositiu.
El pas del blat per la màquina destriadora per tal
d'eliminar-ne les pedres i altres impureses, com a pro­
i© ^
^*iS
^(0 ^
^ ^ ©
cés previ a la seva introducció a les moles, i finalment el
destriament de la farina, era una activitat que requeria
molta cura i uns bons coneixements tecnològics. Tota
aquesta activitat que durant segles s'havia anat fent
amb recursos propis va desaparèixer i va donar pas a les
primeres farineres modernes, com ara la que es pot
visitar a la Pobla de Segur.
Justament és a la Pobla de Segur on la família Vila­
nova va engegar l'any 1886 una petita fàbrica de pastes:
fideus, pistons, macarrons i altres varietats derivades
d'aquestes. Aquesta havia estat tradicionalment una
activitat casolana en tot l'àmbit rural de Catalunya. Es
conegut que durant la guerra civil, davant el control
exercit sobre la farina, van proliferar els fideuers "il·le­
gals", que anaven per les cases de pagès amb la màquina
a l'esquena, com una motxilla, per fabricar els fideus.
Aquest aliment era molt apreciat perquè entre altres
virtuts podia ser conservat un llarg període de temps
sense cap atenció especial.
Sense deixar la comarca del Pallars Jussà, podem
endinsar-nos en una altra activitat manufacturera pre-
industrial com és la dels fabricants de ratafies i aiguar­
dents. Curiosament, el Diccionario... de Pascual Madoz
datat l'any 1845 fa esment del que sembla una im­
portant concentració d'aquesta manufactura a Tremp.
En aquest diccionari hi ha documentades tretze fàbri­
ques de ratafies i aiguardents en les deu comarques de
muntanya, de les quals sis són a Tremp i una a la Pobla.
Desconeixem l'existència d'estudis seriosos sobre l'a­
fecció a la beguda en aquesta comarca, encara que, sub­
tileses iròniques a part, la conca de Tremp era conegu­
da per tenir excel·lents vinyes i vins.
El ferro
U N
L'Antoni Palau va regentar fins a l'any 1976 la dar­
rera farga pirinenca. Aquesta farga, situada a Ripoll, ja
era documentada el segle XVIII i, malgrat que en els
seus inicis s'hi manufacturava ferro, va acabar manu­
facturant coure per a la confecció de perols.
A les deu comarques catalanes de muntanya hi ha
documentades fins a quaranta-una fargues, de les quals
un bon nombre encara funcionaven a principis del
segle XIX. Avui, totes elles han desaparegut. Al Pallars

^I&
' ^ ^ ^ ' 0 ^ = ^ !©
Aspecte exterior del molí d'en Sorolla, al Xerallo.
Sobirà n'hi ha cinc de documentades: la farga d'Alins,
la d'Escabié a Àreu, la de Romadriu, la de Llavorsí i la
d'Araós. Les dues concentracions més importats de
fargues eren a la Vallferrera i al Ripollès. Les fargues de
la Vallferrera van ser les últimes a tancar.
L'obtenció del ferro era un complex sistema manufacturer
en el qual intervenien nombroses persones i
oficis diferents. En primer lloc, calia que prop de la
farga hi hagués un mener ric en mena de ferro; a la
Vallferrera s'explotaren els meners de les muntanyes de
Virós i de la serra de Santa Magdalena. També calia un
territori ric en boscos, per tal que els carboners, mitjançant
la seva activitat de carboneig, poguessin subministrar
el combustible necessari. També calia un subministrament
abundant d'aigua per a la neteja de les
menes, per moure els malls i, singularment, per insuflar
aire al forn amb l'objectiu d'incrementar la temperatura
fins al punt de fusió del metall.
Es conegut que, per terme mitjà, una farga donava
feina a una cinquantena de persones: vuit menerons,
vuit carboners, vint traginers, un administrador i tretze
fargaires en dos torns. En cada torn hi havia, a més
d'un foguer, dos escolans i dos mallers.
Atesa la importància de les fargues, no és estrany
que apareguessin veritables indústries de transformació
d'aquest metall. El cas més conegut és a la comarca del
Ripollès, amb una veritable concentració metal·lúrgica
centrada molt especialment en la fabricació d'armes de
foc i claus. Més a prop de les nostres comarques va ser
famosa la indústria dels ganivetaires de Solsona, ja
© iO©
^*^' ^ ^ '
La farga Palau. La darrera farga d'aram de Catalunya, 1848-
1974.
documentada al segle XVII i que avui encara perdura,
això sí, modernitzada. Juntament amb aquestes dues
indústries, cal fer esment del bon nombre de tallers dedicats
a l'ofici de ferrer, que confeccionaven una gran
varietat d'estris metàl·lics tot sovint de considerable
vàlua artística: frontisses, picaportes, panys i forrellats,
baranes, llangardaixos... en són alguns exemples.
Altres activitats extractives de minerals metàl·lics
no constitueixen pròpiament una indústria tradicional
però cal fer-ne esment, ja que van influir en la cultura
industrial de les comarques de muntanya: així, a la Vall
d'Aran, als termes de Vilac, Bossòst i Canejan, es van
extreure a principis del segle actual menes de plom i de
zinc. A Vilaller (l'Alta Ribagorça), a Civís (l'Alt Urgell)
i a la Vall de Ribes -Queralbs i Ribes de Freser- també
es van extreure menes d'aquests minerals. Com a més
significatives, deixem constància de les mines de Liat,
descobertes el 1845 i que assoliren tanta importància
que fins i tot van arribar a encunyar moneda pròpia.
Com a continuació de les feines tradicionals del
carboneig obtingut a partir de la combustió parcial de
la fusta, aparegué l'explotació d'un altre recurs natural
abundant a les comarques pirinenques, encara que impulsat
per capital forà: el carbó mineral. Les comarques
de muntanya tenen delimitades set conques carboníferes:
la conca de Berga; la conca del Pont de Suert amb
afloraments explotats a Pessonada, Benes i Malpàs; la
conca de la Seu d'Urgell, amb explotacions a Coll de
Nargó, Arfa i Ribera d'Urgellet; la conca de Sant Joan
de les Abadesses; la conca de Tremp, amb explotacions
68 u N

5^
^ ^ '
^
^ ^
a Abella de la Conca i a Isona; la conca de la Pobla de
Segur, amb explotacions a Sossís, i la conca de la Cer­
danya, amb explotacions a Das, Sanavastre i Prats i
Bellver. Actualment, totes aquestes explotacions estan
tancades i en alguns casos s'ha intentat aprofitar les
escombreres.
Molt més autòctona és l'explotació de les sals de
brollador, l'exemple més representatiu del qual són les
salines de Gerri, ja documentades al segle XI. A més de
l'explotació de Gerri de la Sal, tenim notícies de les
salines de Cambrils i de la Pedra i la Coma, ambdues a
la comarca del Solsonès. També tenim notícies d'una
explotació salina a Gósol, encara que és documentat
que l'any 1907 ja no donaven gaire rendiment.
L'argila i el guix
Els treballs amb argila constitueixen molt proba­
blement la manufactura més antiga de les conegudes.
A muntanya, l'argila s'emprava a les teuleries, en la fa­
bricació de maons i en la manufactura d'estris i atuells
o terrisses. Les teuleries eren més pròpies de les comar­
ques més baixes i inicialment era una activitat casolana;
a la comarca de la Garrotxa, moltes cases de pagès te­
nien adossat un forn per fer la cuita de teules.
Existeixen referències de teuleries en gairebé totes
les comarques de muntanya: al Ripollès n'hi havia a
Llaers, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses; al Pallars
Jussà, a Salàs de Pallars; a la Ribagorça, al Pont de
Suert; a la Cerdanya n'hi havia a Isòvol i Puigcerdà, i a
la Garrotxa n'hi havia a Beguda, Castellar, Castellfollit,
Detall del rètol de la fàbrica de licors Solduga (la Pobla de
Segur).
^ ^
ÍS> ^
' ^ 5 ^ ^
o ^
^ ^
Sant Esteve d'en Bas, Mieres, les Planes d'Hostoles,
Sant Feliu de Pallerols i la Vall d'en Bac. Al Solsonès
n'hi havia a Solsona. La indústria de la terrissa tingué
també una notable presència a les comarques de mun­
tanya. Fou notòria la població de Gerri de la Sal com a
centre terrissaire, com també el poble de Rialb. Els
afloraments de calç i guix són també abundants a mun­
tanya. Sense arribar a constituir una veritable indústria,
fou una activitat que requeria ofici i coneixements. Ja
més recentment, les comarques de muntanya aportaren
els seus recursos per a la fabricació de ciment. Aquest
material aparegué cap a l'any 1860 i, segons Salvador
BatUorí, fou un garrotxí qui el va introduir a Catalu­
nya. L'any 1904 s'inaugurava la primera fàbrica de ci­
ment al Berguedà: Fàbrica de Clot del Moro, a Cas­
tellar de n'Hug. Més propera a les nostres comarques se
situa la fàbrica del Xerallo. Inaugurada l'any 1950, va
plegar el 1973.
• Les indústries tradicionals
del Pirineu
Un repàs a la gran varietat de les indústries tradi­
cionals constitueix una exemplificació de l'aprofita­
ment dels recursos naturals de l'entorn i alhora de la
satisfacció de les necessitats que no es podien rebre de
fora a causa del seu aïllament.
Els trets fonamentals de les indústries tradicionals
són, segons Jordi Maluquer:
Calders. Casa Pérez. Ripoll.
F U L L S D E L C O N S E L L 69

Casa Pérez, obrador d'aram. Ripoll.
• Escàs relleu de capital o recursos de caràcter piíblic.
• Utilització limitada de l'energia, restringida a l'obtinguda
per la força animal, de l'home o bé d'aprofitaments
rudimentaris de les fonts naturals.
• Reduïda mobilitat geogràfica dels factors de producció
i singularment del treball.
• Adaptació de la unitat de producció típica al quadre
de l'organització familiar i a la disponibilitat de
força de treball dins la família.
• Predomini de tècniques de producció manuals; en
conseqüència, les empreses obtenien una baixa productivitat.
• Grau d'especialització poc avançat. Es conj untaven
sovint treballs artesanals i els propis de l'agricultura.
• Indústries del sector de l'energia i l'aigua.
• Carboneig.
• Explotació de meners de carbó.
• Aprofitament mecànic de l'aigua.
• Aprofitament de la força del vent; molins de vent.
70
Fàbrica de ciment d'en Benet (Ripollès).
• Aprofitament solar, assecatge en general.
L'energia és imprescindible en qualsevol procés
industrial; en conseqüència, a muntanya, on els recursos
energètics són relativament abundants, s'ha aprofitat
aquest avantatge a bastament. Tal vegada ha estat
l'aigua el factor més emblemàtic com a font d'energia
mecànica: serradores, molins, fàbriques de llana, fargues...
i, més actualment, les centrals hidroelèctriques
són alguns dels exemples més coneguts. Molt menys
important ha estat l'aprofitament de l'aire, que s'ha
reduït, segons hem pogut constatar, a petits molins de
vent per extraure aigua de pous. Un altre factor energètic
ha estat el carbó en les seves dues vessants: carbó
vegetal i carbó mineral; l'extracció del primer constituí
en ell mateix un ofici més que no pas una indústria.
L'extracció del carbó s'ha fet històricament en les set
conques carboníferes de les comarques pirinenques,
aprofitat pel que fa a:
• Extracció de minerals. L'extracció del mineral del
ferro i el seu posterior tractament en la farga va constituir
a les comarques muntanyenques una activitat
industrial important. Hi ha documentades fargues des
de l'edat mitjana. Han estat documentades més de
quaranta fargues en les comarques de muntanya catalanes,
la major part de les quals són desaparegudes, fins i
tot els seus vestigis.
• Meners de ferro, fargues.
• Meners de coure, fargues de coure.
• Extracció de sals de brollador, salines.
• Indústries dels minerals no metàl·lics.
N

Relació d'activitats manufactureres i industrials classificades
Activitat classificada Manufactura tradicional vinculada
1. Energia i aigua
1100. Obtenció de combustibles sòlids, carbó
Carboneig, mines de mineral de carbó
1519. Producció i obtenció d'altres energies Aprofitament de l'energia mecànica de l'aigua, molins de vent, aprofitament solar (assecatge)
2100-2300 Extracció de minerals
2110. Extracció i preparació del mineral del ferro
Mines de mineral fèrric i fargues
2120. Extracció i preparació de minerals no fèrrics Mines de plom, zinc, coure... Fat;gues de coure
2332 Extracció de sals de brollador
2400 Indústries de minerals no metàl·lics
2410. Fabricació de productes de terra cuita
2420. Fabricació de ciment, calç i guix
Salines
Teuleries
Guixaires i calçiners
2430. Fabricació de materials de ciment, formigó i guix Cimenteres
2440. Indústries de la pedra natural
2470 Fabricació de productes ceràmics
2500. Indústria química
Picapedrers, lloseres...
Terrissaires
2540. Fabricació de productes farmacèutics Herbolaris, trementinaires
2550. Altres productes químics Perfumistes, fabricants de sabó, de pega
3000 Indústries transf. dels metalls
3120. Forja, estampat.. Ferrers
3160. Eines i articles de metall Armers, clavetaires, campaners, estisorers, ganivetaires
4100-4200 Alimentació i begudes
4110. Fabricació d'oli d'oliva Molins d'oli
4130. Sacrifici de bestiar i conserves Uonganissaires
4140. Indústries làcties
4170. Fabricació de productes de molinería
Formatges i mantegues
Molins de farina i trulls
4180. Pastes alimentícies i productes amilacis Pastes de sopa
4190. Indústries de pa, pastisseria i galetes
4240. Indústries d'alcohols etílics de fermentació
4250. Indústria vinícola
4280. Aigües minerals i begudes no alcohòliques
4300-4440 Tèxtil, cuir i calçat
4310. Indústries del cotó i les seves barreges
4320. Indústries de llana i les seves barreges
4340. Indústries de fibres dures
4390. Altres indústries tèxtils
4410. Adobament i acabat de cuir i similars
4420. Articles de cuir i similars
4540. Indústria de la pelleteria
4600. Fusta i suro
4610. Serratge i preparació ind. de la fusta
4650. Objectes diversos de fusta
4670. Articles de jonc, canya...
4680. Indústria del moble de fusta
4700. Paper, arts gràfiques i edició
4720. Fabricació de paper i cartró
Forns de pa, fabriques de pastes
Fàbriques de ratafies i aiguardents
Vinaters
Balnearis i ban/s
Paraires, teixidors i tintorers
Paraires, teixidors i tintorers
Teixidors de cànem i lli
Matalassers, barretinaires, fabricants d'indianes
Blanqueries
Guarnicioners, sabaters...
Pelleters
Serradores hidràuliques
Esclopers, culleraires...
Cistellaires
Ebenistes, fusters
Molins paperers
N 71

' Continuació de Upàgina 65
A més dels relativament abundants recursos hídrics,
altres raons que s'esmenten per justificar aquest moviment
són: l'escassa conflictivitat laboral, l'absència de cost
d'oportunitat pel que fa a la societat de muntanya, el preu
de la mà d'obra... Potser caldria afegir un motiu final, que
és l'existència d'un fons social tecnològic suportat per les
indústries tradicionals, un entramat lleuger però prou
sòlid, amb capacitat d'assumir les noves tecnologies de
producció que es començaven a imposar a les planes.
Jordi Maluquer sistematitza els trets fomentáis d'aquest
entramat preindustrial:
-Escàs relleu de capital fix o recursos de caràcter
públic al servei de l'economia: carreteres, transports...
-Utilització limitada de l'energia, restringida a l'obtinguda
per la força animal, de l'home o bé d'aprofitaments
rudimentaris de les fonts naturals.
-Reduïda mobilitat geogràfica dels factors de producció
i singularment del treball.
• Bibliografia comentada
• MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico estadístico-histórico
de España. Madrid 1845.
Voluminós recull estadístic i socioeconòmic de l'Espanya del
segle passat, ordenat per poblacions. Conté, a més, comentaris
descriptius interessants que donen pistes sobre el punt de vista
de la societat d'aleshores.
• Catalunya, L· fabrica d'Espanya. 1833-1936. Catàleg de l'exposició
del mateix nom amb guió i textos de Jordi Nadal i Jordi
Maluquer.
Aquest catàleg constitueix un important recull gràfic de la industrialització
a Catalunya. Conté textos rigorosos i alhora
entenedors d'aquest procés històric.
• VILA I DINARES, Pau, Assaig d'una localització de les indústries
antigues a Catalunya. Ed. Curial, 1987.
De caire descriptiu, fa un recompte no exhaustiu de les indústries
tradicionals a Catalunya, però aporta descripcions i apunts
històrics interessants.
• VIOLANT I SIMORRA, R. L'art popular a Catalunya. Edicions
62. Barcelona 1976.
La descripció que fa dels atuells i estris permet fer-se una idea
del grau tecnològic assolit per la societat rural catalana.
• GALLARDO, A. i RUBIÓ, S. La farga catalana. Barcelona
1930.
Constitueix el primer estudi científic de la tècnica de la farga
catalana. Punt de partida de la resta d'estudis del sector.
-Adaptació de la unitat de producció manual; com a
conseqüència, les empreses obtenien una baixa productivitat.
-Grau d'especialització poc avançat. Es conjuntaven
tot sovint treballs artesanals i els propis de l'agricultura.
Avui, aquest món preindustrial ha desaparegut o
gairebé desaparegut; en alguns casos, en queden vestigis
materials, però de la major part no en queden ni vestigis i
algunes manufactures s'han adaptat als nous temps i això,
molt sovint, a causa de l'absència d'altres alternatives
millors. De l'altra banda de la balança, un relatiu ressorgiment
econòmic centrat en bona part en l'activitat tun'sdca
fa que algunes d'aquestes activitats tradicionals tornin a
tenir un espai d'oportunitat. La forma, el fons i el moment
són el repte que es planteja als hereus de les valls
pirinenques i als seus representants al govern.
Ramon Sorribes
• MOLERÁ, Pere. La farga catalana. Editorial R. Dalmau.
Barcelona 1983.
Es descriu el procediment d'obtenció del ferro a les fargues
comparant-lo amb la tecnologia de la siderúrgia moderna.
• VIOLANT I SIMORRA, R. La indústria casolana del pa al
Palkrs Sobirà. Barcelona 1936.
Aquest curt estudi documenta molt acuradament la indústria
del pa a les valls del Pallars Sobirà. S'esmenten de forma precisa
els molins fariners, els forns i tota la tècnica i els protocols que
giren al volant d'aquest aliment.
• BOLÒS/NUET. Els molins fariners. Ed itorial Ketres. Barcelona
1983.
Estudi acurat del món dels molins fariners com un element
important de l'economia tradicional. Descripció de la seva
tipologia tècnica, de la seva evolució i de la seva desaparició
posterior.
• VIOLANT I SIMORRA, R. Elaboració del cànem i k llana al
Palkrs.
Estudi del sector tèxtil centrat al Pallars. Descriu els processos,
especialment els casolans, de l'ofici. Explica de forma entenedora
tot el procés de l'obtenció de la llana i del conreu del
cànem.
• I jornades sobre k protecció i la revalorització del patrimoni
industrial. Eusko Jaudaritza-Generalitat de Catalunya. Bilbao
1982.
Diferents monografies amb aspectes concrets dels esforços de
conservació i revalorització del patrimoni industrial: arquitectura,
museística, tècnica, història...
72 u N

LO ROVELL DE L'OU
Per Jordi Recasens i Roser Cristóbal
ETSEA, Universitat de Lleida - Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
Fotos: Jordi Recasens
El cultiu ecològic de plantes medicinals al Pirineu
Una alternativa de cultiu impulsada per un programa europeu Life Medi Ambient
A les comarques del Pirineu, la baixa rendibilitat
que s'obté actualment d'alguns terrenys fa necessària la
recerca d'alternatives als cultius tradicionals. Aquest fet
es veu agreujat, d'una banda, per la crisi del sector de la
llet, i, de l'altra, pels baixos preus de la fusta, font de
recursos que s'ha utilitzat tradicionalment davant les
crisis agrícoles. Un dels recursos que cada cop té més
demanda és el de les plantes aromàtiques i medicinals.
Existeix una gran diversitat d'espècies potencialment
interessants, i és precisament a les comarques del
Pirineu on en podem trobar més varietat en estat silvestre.
L'aprofitament de les plantes aromàtiques i medicinals
ha estat fms ara una activitat infravalorada o simplement
ignorada. L'explotació d'aquest recurs,
mitjançant el seu cultiu, necessita unes bases experimentals
que permetin fixar uns criteris de gestió amb
l'objectiu d'arribar a una explotació sostenible, és a dir,
en equilibri amb el medi en què es troben i que, a més,
pugui convertir-se en una alternativa rendible, sempre
que existeixi un assessorament tècnic per al seu aprofitament
correcte.
Els arguments a favor d'aquesta alternativa de cultiu
són diversos. En podem destacar dos: en primer
lloc, una demanda cada cop més elevada i creixent del
consum de productes amb components d'origen natural
en el món de la medicina, la dietètica, la perfumeria,
l'herboristeria, la cosmètica i l'alimentació. Aquesta
demanda creixent condueix a un increment en les necessitats
de matèries primeres que s'obtenen directament
de la transformació (més o menys elaborada) de
plantes aromàtiques i medicinals. Un segon argument
el constitueix el fet que una quantitat important del
material vegetal que actualment s'utilitza prové de la
LO ROVELL DE L'OU
Árnica (lKrn\ca montana).
recol·lecció de poblacions silvestres i sovint de països en
via de desenvolupament. Aquesta situació provoca una
inestabilitat constant de mercat i de preus, una falta
d'homogeneïtat en el material vegetal en detriment de
la qualitat en el contingut dels principis actius, una
dificultat de control de la qualitat del producte i, fins i
tot, el risc d'una sobreexplotació dels recursos naturals.

C3> C3 C3> C3> C3>
Riquesa dels Pallars en plantes aromàtiques
absinthium), i l'element boreoalpí, propi dels ambients
i medicinals
orogràfics més alts dels nostres Pirineus, sotmesos a
L'heterogeneïtat orogràfica i climàtica de les co­ fortes rigorositats durant l'hivern, es troba representat
marques del Pallars permet donar cabuda a una gran per plantes com el neret {Rhodondendron ferrugineum),
diversitat d'espècies vegetals. Els tres gran tipus d'ele­ l'àrnica {Árnica montana), la gençana {Gentiana lútea),
ments florístics presents a Catalunya es troben també la tora {Aconitum napellus subsp. vulgare) i la nabinera
representats en aquestes comarques. Així, l'element {Vaccinium myrtillus). A aquestes espècies en podem
mediterrani, afi' a les condicions de clima més sec i afegir d'altres de caràcter més cosmopolita i d'àmplia
calorós, és majoritari a les planes del Pallars Jussà i distribució per la comarca, com la dent de lleó -xi-
present també en alguns indrets del Sobirà. Es troba co'ies-{Taraxacum ojftcinalé). Tórdiga {Urtica dioica), la
representat, entre d'altres, per espècies com el romaní malva {Malva sylvestris) i l'orenga {Origanum vulgare).
(Rosmarínus ojftcinalis), el timó {Thymus vulgaris), L'aprofitament d'aquestes espècies a partir de la
l'espígol {Lavandub latifolid), la sajolida {Satureja fru- collita silvestre ha estat una tasca amb una llarga traditicosa)
i l'esparnallac {Santolina chamaecyparissus). ció als Pallars, tot i que ha estat sovint restringida a her­
L'element eurosiberià -propi de la muntanya mitjana bolaris autònoms o a veïns d'aquestes comarques que
plujosa- es troba representat per plantes com la valeria­ mantenien viva -i que mantenen encara- una ttadició
na {Valeriana ojftcinalis), la boixerola {Arctostaphylos familiar d'aprofitament de certes plantes amb aplicació
uva-urst), el boix {Buxus sempervirens), la cardiguera en la medicina popular. Podem afirmar que aquest ús
{Carlina acaulis suhsip. caulescens) i el donzell {Artemisia de les plantes aromàtiques i medicinals no ha acabat de
traspassar els llindars d'allò que podem anomenar
l'etnobotànica, ni d'entrar de ple en el camp de l'agricultura.
Aquesta riquesa en flora medicinal esdevé un
potencial molt valuós com a font de recursos alternatius
als cultius tradicionals. La demanda existent en els
mercats de principis actius d'espècies vegetals que, precisament,
són autòctones dels nostre Pirineu permet
nous plantejaments a l'hora d'establir un sector econòmic
amb futur.
Carlina (Carlina acaula).
El projecte europeu Life Medi Ambient sobre el
cultiu ecològic de plantes medicinals al Pirineu
Aquesta activitat possible de cultiu de plantes aromàtiques
i medicinals en comarques de muntanya
-que ja practiquen des de fa uns anys i amb força èxit
alguns agricultors a l'Alt Urgell- va impulsar la Unitat
de Promoció i Desenvolupament (UPD) de la Universitat
de Lleida -unitat en què també participa l'ajuntament
de la Seu d'Urgell-, a divulgar, conjuntament
amb el Consell Comarcal de l'Alt Urgell, l'oficina
comarcal del DARP, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i
alguns productors de plantes medicinals de la zona, la
viabilitat d'aquesta alternativa i a buscar un assessorament
tècnic per al seu bon aprofitament. Aquesta iniciativa
va traduir-se, a finals de l'any 1997, en un projecte
europeu Life Medi Ambient, accions demostratives,
que va ser concedit a la Universitat de Lleida en associació
amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. El
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3> C3> C3 C3>
Órdiga (Urtiga dioica).
projecte té un pressupost total de 44 milions de pessetes,
dels quals gairebé 22 són finançats per l'organisme
europeu i la resta són aportats -en personal i infraestructures-
pels estaments participants.
El projecte té dues vessants ben concretes: d'una
banda, demostrar la viabilitat del cultiu ecològic de
plantes medicinals en zones de muntanya i, de l'altra,
establir les pautes metodològiques per desenvolupar
una recol·lecció silvestre de plantes medicinals i aromàtiques
al Pirineu, sense perjudici per a les poblacions
vegetals seleccionades ni per al seu hàbitat. La vessant
agronómica del projecte es porta a terme, a partir de la
tardor del 1997, en els camps de diferents agricultors
de comarques del Pirineu. El projecte Life finança el
cost de la planta a cultivar en forma de llavor o esqueix
i l'assessorament tècnic d'altres productors experimentats,
i s'exigeix com a única condició que la producció
es regeixi per les normes establertes d'agricultura ecolò­
LO ROVELL DE L'OU
gica i que així l'avaluï i certifiqui la inspecció tècnica
del DARP de la Generalitat de Catalunya. Aquesta
activitat es desenvolupa al llarg dels anys 1997 i 1998 i
es posen en cultiu diferents espècies, unes a la tardor i
les altres a la primavera.
En el criteri de selecció de les espècies, s'ha donat
importància a diferents aspectes: a) el seu caràcter autòcton
-no en tots els casos-, b) la pròpia experiència
d'agricultors del territori en la viabilitat del cultiu en la
zona, i c) la demanda comercial del producte que es
pugui obtenir. Així, durant la tardor del 1997, s'han
establert les espècies següents en el conjunt de camps:
menta {Menthapiperita; Mentha sativa), tarongina
{Melissa ojficinalis), estragó {Artemisia dracunculus),
milfuUes {Achillea millefolium), fonoll (Foeniculum
vulgare), orenga {Origanum vulgare), timó {Thymus
vulgaris), sajolida {Satureja montana), espígol {Lavandula
sp. pi.), sàlvia (Salvia ojficinalis) i alfàbrega (Ocimum
basilicum). A més, a títol experimental, s'han
posat a prova perico {Hypericum perforatum), dent de
lleó (Taraxacum officinale), ulmària {Filipéndula
ulmaria), equinàcia {Echinacea purpurea, E. angustifolia
i E. pallida) i boixerola {Arctostaphylos uva-ursi).
L'altra vessant del projecte se centra a establir unes
pautes -a partir de treballs experimentals- per tal de
fer possible la recollida de plantes silvestres sense perjudici
de les poblacions ni dels seus hàbitats. Aquesta
activitat es desenvolupa en unes parcel·les forestals ubicades
dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró i centrat
inicialment en la boixerola {Arctostaphylos uva-ursi),
planta sobre la qual existeix una forta demanda de fulla
seca, gràcies a les seves propietats medicinals. Com a
complement a aquests treballs, el departament d'Hortofructicultura.
Botànica i Jardineria de la Universitat
de Lleida ha posat en marxa un projecte de recerca
sobre l'optimització del cultiu de la boixerola a partir
d'esqueixos de planta silvestre.
La tècnica de cultiu de les plantes aromàtiques
i medicinals
Ja hem comentat que no existeix tradició a les
comarques del Pirineu de cultiu de plantes medicinals.
La falta de precedents comporta serioses dificultats a
l'hora d'engegar una nova iniciativa. L'experiència acumulada
per part d'alguns productors a l'Alt Urgell
constitueix l'únic punt de partida, però, tot i el seu valor,
continua restringida a determinades espècies. Això

C3> C3> ^^-Vm-mml"^
Taula 1: Cost econòmic de l'establiment d'un cultiu a partir de plantació. (S'ha considerat un supòsit de 25.000 plantes/ha)
Material vegetal
(realitzat en viver i amb transport fins
a la plantació)
Plantació
a. espècie sense repicat
b. espècie amb repicat
c. espècie amb esqueix
a. plantadora normal de dos cossos
b. plantadora amb plàstic (1)
Assistència plantació
Total:
• En el cas més favorable que plantem una espècie sense repicat i amb plantadora de 2 cossos sense plàstic, el cost de plantació per ha és de 229.000 ptes. (2)
• Si plantem, amb plantadora normal de dos cossos, una espècie més delicada, que necessita més treball de viver, pot costar 329.000 ptes./ha (2)
• Si plantem una superfície amb planter fet d'esqueixos, ens pot costar fins a 684.000 ptes./ha (2)
1. En cas que es planti amb plàstic, cal afegir-hi el cost del plàstic, que depèn de les seves característiques. Pot ser d'unes 65.000 ptes./ha.
2. Aquest cost de plantació s'ha de repartir pels anys de producció, que poden ser des de 3 fins a 10, segons l'espècie.
Temps labor Preu unitari (ptes./unitat; ptes./hora) Preu total (ptes.)
8 hores/ha
20 hores/ha
comporta que s'hagi de provar encara l'adaptació al
cultiu de moltes altres plantes del Pirineu potencialment
interessants.
Les plantes aromàtiques i medicinals són, en
general, poc exigents quant a les necessitats de cultiu;
no obstant això, i malgrat que en la majoria de casos es
tracti de plantes plenament adaptades al sòl i al clima
del territori, és obvi que oferiran millors rendiments si
les condicions de tipus de substrat, orientació i
pendent els són favorables. A continuació, exposem
una sèrie d'aspectes tècnics sobre el cultiu, la
recol·lecció i l'assecatge de les plantes medicinals que,
sense ser generals per a totes les espècies potencialment
cultivables, sí que permeten establir unes pautes inicials
per possibilitar-ne el cultiu.
L'elecció de l'espècie
L'elecció de l'espècie és un punt clau en l'èxit de
l'explotació. Cal trobar el punt d'intersecció entre
necessitats de mercat, característiques dels nostres
camps de cultiu i necessitats de l'espècie, tant pel que fa
al cultiu com al seu processament posterior. D'entre les
plantes amb més demanda en el mercat actual assenya­
7
11
18-35
4.500
4.500
175.000
275.000
450.000-630000
36.000
90.000
3 jornades 6.000 18.000
lem la valeriana, el perico, el fonoll, l'equinàcia, el card
marià, la menta i la tarongina. En liltim terme, ha de
ser el mateix agricultor el qui, davant les seves possibilitats
de cultiu i manipulació, n'esculli unes o d'altres.
Plantació
Un cop escollides les espècies que encaixen dins les
nostres característiques, cal dissenyar la plantació tenint
en compte la capacitat de treball de què es disposa,
tant per al cultiu com per al processament, i tenir a
més, com a objectiu principal, l'aprofitament al màxim
d'aquests recursos, i per tant, plantar espècies que donin
una floració esglaonada en el temps.
La plantació es pot fer a la primavera o a la tardor,
però sempre caldrà fer unes feines prèvies de preparació
del terreny com són un subsolat, una llaurada, una
passada creuada de cultivador o grada, una aportació
de fems madurs (a raó de 20 t/ha) i, si cal, un despedregament
del terreny.
Segons les espècies, la implantació del cultiu es pot
fer per plantació o per sembra directa. En el cas de la
plantació, es fa amb planters que provenen de llavor o
d'esqueix de plantes mare, com ara la menta, la taron-
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3> C3> C3> C3>
Taula 2: Cost econòmic de l'establiment d'un cultiu a partir de sembra
Material vegetal
Sembra
Temps labor
Preu unitari Preu total (ptes.)
llavor certificada 700 ptes./kg 3.500 - 7.000
sembradora de cereals o de gira-sol 4 hores/ha 5.000 ptes./hora 20.000
Assistència a sembra 1/2 jornada 6.000 ptes./jornada 3.000
Total: Depèn del preu de la llavor. En el cas del fonoll, l'anís i el comí, per exemple, pot anar de les 26.500 ptes./ha fins a les 30.000
ptes./ha.
Segons {'espècie, la densitat de sembra és una o altra. Pot oscil·lar de 5 kg/ha fins a 10 kg/ha. La sembra directa es fa amb una sembradora de cereals o de gira-sol.
gina, l'espígol, la sàlvia, el perico, el timó, l'hisop o el
romaní; se sembren, en canvi, l'anís, el comí, el fonoll,
l'alfàbrega, la sajolida, el cascall i el card marià, entre
d'altres. Les plantacions es fan utilitzant una plantadora
d'hortícoles, de pinces o cilindres i, les sembres,
directes amb sembradores de cereals o de gira-sol. El
marc de plantació depèn de les dimensions de cada
planta i de la maquinària que hom preveu utilitzar. El
nombre de plantes per hectàrea se situa entre les
18.000 per a l'espígol o altres de dimensions similars,
fms a les 45.000 o més per a espècies com la sajolida o
Te de roca (Jasonia glutinosa).
LO ROVELL DE L'OU
el timó. El cost d'implantació amb preus de l'any 1998
queda resumit en les taules 1 i 2.
Labors culturals
Les labors culturals es limiten bàsicament a una, el
desherbatge o escarda de males herbes. El desherbatge
s'ha de fer entre les línies de cultiu i sobre la línia de
cultiu. Entre línies es pot fer de forma mecànica, mentre
que sobre la línia cal fer-lo manualment si es tracta
d'un cultiu ecològic. Durant el primer any de cultiu, la
dedicació a aquesta tasca és molt important, ja que

C3> C3> C3
Taula 3: Labors de manteniment
Labors
Escarda manual (sobre la línia):
a. 1 r any (4 vegades/any)
b. Resta d'anys (3 vegades/any)
Escarda mecànica (entre línies):
Temps labor Preu unitari (ptes./unitat; ptes./hora) Preu total (ptes.]
3,5 jornades/ha
2 jornades/ha
84.000
36.000
Tots els anys dues passades 2 hores/ha 2.500 10.000
Adobat orgànic:
Total:
A raó de 15.000 kg/ha de fems
compostats cada 2 anys
' a. Ir any: 99.625 ptes.
' b. resta d'anys: 51.625 ptes.
com a resultat del mateix desenvolupament del cultiu, i
sempre que el marc de plantació hagi estat l'adequat, el
volum de feina es redueix, el segon any, a la tercera
part. En general, es parla d'unes 110 hores de treball
manual durant el primer any i de 40 hores a partir del
segon. Per reduir les necessitats de mà d'obra durant el
primer any, es pot utilitzar plàstic sobre la línia de
cultiu. A més de mantenir el camp net d'herbes, cal fer
els corresponents adobats i mantenir en bon estat les
instal·lacions de reg. A la taula 3 queda recollit el cost
de manteniment anual aproximat d'aquest cultiu.
Recol·lecció
El cicle productiu varia segons les espècies escollides.
Pot ser de 3 anys, com en el cas de la menta o la
tarongina, o de 8-9 anys, com en el cas de la lavanda i
la sàlvia. En general, es pot dir que l'entrada en producció
de les espècies de cicle llarg és a partir del segon
any, mentre que en les de cicle més curt té lloc el
primer any de vegetació. Les espècies de cicle llarg
tenen la seva màxima productivitat a partir del tercer o
quart any i aquesta es manté durant dos o tres anys més
fins que torna a disminuir. En general es fa una collita
per any, però aquelles espècies de les quals s'aprofita la
fulla, com per exemple les mentes, es poden tallar dos o
tres cops l'any. El moment de recol·lecció ve fixat per la
part de la planta que es vulgui aprofitar (llavors, fulla,
1,5 pts/lcg 11.250
Neret {Rhododendron ferrugineum).
flor o arrel) i també segons l'espècie, però s'ha de tenir
en compte que el moment de collita és un factor clau
per aconseguir la qualitat i la riquesa en principis actius
desitjada.
Per fer la recol·lecció, existeixen en el mercat màquines
totalment dissenyades i ajustades a aquest tipus
de cultiu. En alguns casos s'aprofiten les mateixes recol·lectores
de cereals o segadores de farratge un cop
adaptades. Per a superfícies petites (com a màxim 2,5
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3>
ha) també es pot treballar amb motocultors, un cop
adaptats.
Rendiments
El material recol·lectat ha de passar per tot un procés
de manipulació o transformació posterior, ja sigui
d'assecatge o de destil·lació. Si se sotmet a assecatge, el
material vegetal recol·lectat minvarà en general un 30-
70% en pes, segons sigui fulla, flor, llavors o arrels. Pel
que fa a la destil·lació, l'oli essencial obtingut està directament
relacionat amb l'espècie. En ambdós casos,
però, el rendiment és resultat de les condicions a què ha
estat sotmès el cultiu. La taula 4 recull els rendiments
per espècie aproximats que es poden trobar a la bibliografia.
Els preus de mercat fluctuen segons la quantitat
de material vegetal que hi ha al mercat i també segons
la qualitat del material manipulat. S'ha d'afegir que els
productes ecològics tenen un preu molt més alt que no
pas el convencional, fet que li dóna un valor afegit.
Dins un espectre molt gran de qualitats, els preus
actuals al mercat espanyol oscil·len entre les 350-425
ptes./kg fins a les 500-600 ptes./kg de matèria seca provinent
de cultiu ecològic. Quant als preus dels olis
essencials, aquest son més difícils d'establir a causa de
Taula 4: Rendiments d'algunes espècies aromàtiques i i Tiedicinals
Nom de l'espècie
Plantació de tarongina (Melissa officinalis) a la Garrotxa.
Part comercial Producció planta Producció oli Època de
seca (t/ha) essencial (kg/ha) recol·lecció
Anís {Pimpinelk antsum) llavors 0,4-1,2 10-18 juliol
Anet {Anethum graveolens) llavors/fulles 0,7-1,0 15-20 juliol-agost
Fonoll {Poeniculum vulgaré) llavors/fulles 1,2-1,8 2,6-3,7 35-45 juny/set-oct
Hisop {Hyssopus officinalis) herba 4-5,5 40-50 juny-jul/set-oct
Lavanda [Lavanduk angustifolia) flor 2-3 20-30 agost
Menta {Mentha piperita) herba 2,5-4 20-40 maig/octubre
Sàlvia {Salvia officinalis) herba 3-4 35-40 maig-juny/set-oct
MilfuUes [Achillea millefolium) sumitat florida 2-4 juny/setembre
Estragó {Artemisia dracunculus) fulla 0,8-2,0 20-30 juny/setembre
Perico {Hypericum perforatum) sumitat florida 1,8-2,3 16 juliol-octubre
Timó (Thymus vulgaris) fulles/flors 0,8-2,0 20-25 maig-abril/setembre
Sajoiida {Satureja hortensis) fulla/herba 1,5-2 16-24 juny/juliol-agost
Tarongina {Melissa officinalis) herba 2-3 25-30 juny/setembre
Marduix {Origanum majorana) sumitat florida 1,8-2,0 16 juliol/octubre
Orenga (Origanum vulgare) sumitat florida 3-3,8 juliol/octubre
Valeriana (Valeriana officinalis) arrel 4,2 - 6,3 febrer/octubre
Mostassa blanca (Sinapis alba) llavors 0,8-1,5 9-20 juny
LO ROVELL DE L'OU

C3> ^•«N—w-w«^
Tarongina preparada per ser repicada al camp.
les fortes fluctuacions que mostren. Com a exemple, les
taules 5a i 5b presenten uns preus recollits en el mercat
francès l'any 1997.
La transformació del material vegetal
Com ja hem comentat, el procés de transformació
del material vegetal passa per un assecatge previ i per
una destil·lació posterior. L'objectiu de l'assecatge és
preservar el contingut de principis actius, mantenir el
color del material vegetal i evitar l'acció de microorganismes
que puguin provocar canvis fisicoquímics. Un
bon assecatge permetrà una bona conservació. Es considera
que una planta es troba en bones condicions
d'assecatge quan mostra, com a màxim, una humitat
del 10%. Les condicions d'assecatge depenen principalment
de les espècies que hom utilitzi. Per dimensionar
les instal·lacions de l'assecador, cal tenir present la
quantitat d'aigua que té l'òrgan vegetal a assecar i la
retenció que en fa, la temperatura màxima d'assecatge,
la humitat ambiental de l'aire que s'utilitzi i la quantitat
i el volum de matèria vegetal fresca que es vol assecar
en un període de temps determinat.
La destil·lació és el procés al qual se sotmet el material
vegetal per extraure'n els olis essencials que després
són utilitzats en el camp de la indústria de perfumeria.
C3>
C3>
.éáf ^>^ ' ^P"^
k.-'^^-^)
If.^>2'
Taula 5a: Preus de • plantes aromàtiques i medicinals en el
mercat francès (Font: Herbalia núm. 11, Ir trimestre 97)
Espècie Preus de mercat
Anís verd 10,2 FF/kg (12 FF/kg anís turc)
Bardana 18-20 FF/kg
Matricària 16,3 -17,3 FF/kg (d'Egipte)
Camamilla 100 FF/kg (70-80 FF/kg de Polònia)
Coriandre 5,5 - 5,8 FF/kg
Lavanda/Lavandí 350 FF/kg
Gençana 50 FF/kg
Menta piperita 9,2 FF/kg
Valeriana 30 - 35 FF/kg
Olis essencials Preus de mercat
Lavanda 350 FF/kg (lavanda de població)
200-220 FF/kg (Lavanda clonal)
Lavandí 70 FF/kg 350 FF/kg
Sàlvia romana 420 - 450 FF/kg
Hisop 350 - 400 FF/kg
FF: Francs francesos.
LO ROVELL Di L'OU

C3> C3> C3 C3>
Taula 5b: Preus d'olis essencials en el mercat francès (Font:
Bulletin d'information de l'ONIPPAM, octubre 97)
Olis essencials Preus de mercat
Gerani 1995: 115 $kg
1996:50$kg
1997:65$kg
Romaní 1997 set: 130-150 FF/kg
1997 oct: 100 FF/kg
Camamilla romana 1994-96:4.500-5000 FF/kg
1997: 2500 FF/kg
Hisop 1990: 2000 FF/kg
1997: 40-500 FF/kg
Lavandins 80 FF/kg
Lavanda (de població) 350 FF/kg
Lavanda (clonal) 220 FF/kg
$: Dòlars americans. FF : Francs francesos.
cosmètica o farmàcia. El sistema de destil·lació utilitzat
majoritàriament és per arrossegament de vapor d'aigua.
Aquest és un procés molt senzill que no necessita unes
instal·lacions gaire sofisticades i que té un rendiment
molt alt i dóna una qualitat d'essència molt bona. Les
quantitats d'essències obtingudes varien segons l'espècie
utilitzada, les condicions ambientals en què s'ha
cultivat i el moment del cicle productiu en què es troba
la planta. El dimensionament de la destil·ladora depèn
de la superfície dedicada a cada espècie i de la quantitat
de matèria fresca que cal destil·lar en moments punta.
Les perspectives de mercat de les plantes aromàtiques
i medicinals
Les plantes aromàtiques i medicinals tenen tres
grans destinacions o mercats majoritaris: la indústria
farmacèutica, la indústria agroalimentària i la indústria
de la perfumeria i cosmètica, a més d'un sector gens
menyspreable com és el de l'herboristeria i el de productes
per a la llar. Els darrers anys, l'increment de productes
d'origen natural ha estat espectacular i es preveu
que es mantingui en el futur, la qual cosa fa que la
investigació cap a fitofàrmacs o cosmètics naturals estigui
avançant amb molt bones expectatives.
Els laboratoris demanen matèria primera de qualitat
controlada i amb un subministrament constant.
Aquests fets esdevenen arguments de prou pes per
LO ROVELL DE L'OU
Herbes medicinals
introduir el cultiu de certes plantes a les comarques del
Pirineu i conrear aquelles espècies que tinguin una
demanda garantida.
Perspectives de futur
Les comarques del Pirineu tenen un enorme
potencial agroforestal pel que fa a la utilització de les
plantes medicinals. Partint d'aquest fet, ha d'existir un
compromís i una clara voluntat per part de tots els estaments
oficials i de tota la societat per impulsar iniciatives
com la que es pretén en el projecte Life que hem
detallat i que haurien d'estendre's, en el futur, no solament
a la pròpia activitat productiva, sinó també a la de
transformació, sense deixar de costat l'important paper
d'establir unes vies adequades de comercialització.
No cal demostrar l'increment de preu d'aquests
productes en el mercat actual, sempre que vinguin garantits
per un control de qualitat i avalats com a producte
ecològic, la qual cosa pot constituir un sector econòmic
amb futur i una alternativa a una agricultura poc
rendible en determinades zones del nostre Pirineu.

B E Ç U L L A
Per Joan Manel Bueno
Reflexions de final de mil·lenni: II. Educació sentimental
í t r sÁ j^
Fa tres mesos reflexionàvem sobre els pilars de la bona vida, o de la vida bona; al
capdavall, de la vida dotada de contingut ètic, és a dir, de valors que ens la fan preferible a
una altra. Comença l'article reproduint el punt en què vam acabar per recordar els interrogants
que ens plantejàvem, i prosseguim la nostra recerca.
'%\
hrv\COi\ii\/S-i'i 'rol;rA[ff)V,S'
^ Og/w/l/vAlSAlA/iA' !
•'•^•'' *.^Í:^ !:«fec-^ *k..'^^5' ÍÈU,'^
Triar, valorar, sentir que determinades accions estan
bé i que aquestes ens obliguen moralment... Heus
aquí el fonament de l'ètica, i de la bona vida. Ja heu vist
com he allunyat aquestes capacitats de l'àmbit del raonament
i les he acostades al del sentiment. Es comença,
doncs, a intuir, la fonamentació del meu rebuig a
parlar de veritats en el camp de l'acció. Si no hi ha veritats
però, no estem condemnats a admetre qualsevol
1^
conducta com a vàlida? I no esdevé aquesta qüestió
especialment important en el nostre temps de migracions
i coexistència de cultures?
Comencem a desfer el nus amb què tancàvem
l'anterior article i enunciem una primera tesi: la capacitat
de valorar és innata. No feu aquesta cara de sorpresa.
Ja sé que els nadons no estableixen sofisticats judicis
B E Ç U L L A

de valor sobre els drets humans i la solidaritat. No és
pas això el que vull dir. Quan dic innata em refereixo al
fet que és pròpia de la naturalesa humana, com ho és
parlar o riure, i que es manifestarà, com aquestes altres
qualitats, quan li arribi el seu moment en el desenvolupament
individual.
El que no és innat, i aquí és on per a molts comencen
els problemes, és el contingut concret amb què
s'omplirà aquesta capacitat (segona tesi, i molt important).
Aquest depèn en gran mesura de l'ambient, tal
com passa amb altres conductes molt més elementals
en tot el regne animal. Que potser no heu vist mai un
grup de pollets seguint entusiasmats el primer objecte
mòbil que han descobert en sortir de l'ou? La natura els
impulsa a adoptar com a mare aquesta figura, i aquesta
tendència és innata. Qui serà en concret l'agraciat amb
aquesta càrrega familiar no està escrit enlloc, depèn de
l'entorn, i val més que pareu compte si no voleu esdevenir
pares o mares de manera sobtada. Potser no és gaire
diferent la relació que s'estableix entre la disposició
humana a parlar i la fixació de les pautes fonètiques i
estructurals que determina el context.
B E Ç U L L A
C3-
Un toc d'atenció per a pares i educadors. Tal com
passa amb tota aquesta mena de conductes que tenen
una part innata i una d'adquirida, la nostra programació
natural estableix un període òptim durant el qual la
disposició natural està altament receptiva. Si aquest
termini no és aprofitat, mai no s'assolirà aquesta capacitat
de manera plenament satisfactòria. Ni el pollet no
establirà correctament els seus lligams afectius ni el nen
criat en un context mut no dominarà amb naturalitat la
llengua. Des de perspectives ben diferents, autors com
Freud o Kohlberg estudien els moments clau en el
desenvolupament dels patrons morals, el primer plantejant
la interiorització de models paterns en el moment
en què el nen ha d'assumir la impossibilitat d'enfrontarse
amb els progenitors, el segon aplicant el model de
Piaget i cercant l'ordre genètic del creixement moral.
Programació innata de la capacitat de sentir moralment,
però indeterminació del contingut. Em temo que
això comença a posar-se perillós. Si actuar bé és actuar
d'acord amb aquest sentiment d'obligació moral, però
el contingut d'aquest sentiment depèn fonamentalment
de l'entorn individual, és previsible que hi pugui haver

C3-
conflictes entre allò que jo percebo com a bé i allò que
la societat considera bé. Si algú se sent moralment satisfet
fent mal a algú, matant-lo fins i tot, en nom de
què li direm que allò que fa no està bé?
Què dirien els pares de la nostra civilització si aixequessin
el cap! M'imagino Sócrates enfurismat, ell que
defensava que la veritat moral era dins nostre, que tan
sols calia humilitat i un diàleg seriós per tal d'ajudar a
infantar la virtut interior, tal com sa mare (que era llevadora)
feia amb les criatures. O Plató, que va col·locar
aquestes veritats en un cel etern per tal que no es poguessin
corrompre amb el cos que tant menyspreava. O
aquells que van relatar en el llibre del Gènesi com Déu
insuflava l'ànima, a imatge i semblança seva, en aquella
forma de fang per tal que després Sócrates pogués exercitar
les seves arts. Per a tots ells, els valors són quelcom
objectiu, com la cadira de què parlàvem més amunt i
que puc mostrar a qui dubti de la seva existència. Ser
humà no és qualsevol cosa! No ens diferenciem de les
cabres exclusivament per la desitjada absència de banyes
ni per la posició bípeda, sinó per la presència interior
de determinats valors que ens hominitzen i ens humanitzen.
L'innatisme de la moralitat ja li va bé a la
tradició occidental, mentre no gosem dir que aquest
només afecta la disposició, i no el contingut. És clar!
Quin sentit tindria altrament l'apel·lació a la veu de la
consciència, més enllà de l'educació, dels interessos, de
les excuses? Adaptacions a l'entorn! Valga'm Déu on
anirem a parar!
En nom de què li direm que allò que fa està malament?
ens preguntàvem suara. Sovint s'ha defensat, en
la línia del paràgraf anterior, la distinció entre un bé
subjectiu i un bé objectiu. Seguir la veu de la consciència
és fonamental, cal ser fidels a allò que sentim com el
nostre deure (aquest és el bé subjectiu). Però tan important
com això és posar-ho tot per la nostra part per
tal d'educar correctament aquesta consciència i subministrar-li
els mitjans per valorar com a bé allò que realment
està bé (bé objectiu).
Cal reflexionar seriosament, cercar l'opinió de persones
assenyades i no renegar abans de començar dels
valors que ens ha llegat la tradició, que per alguna cosa
són l'herència deixada per tots els qui han anat obrint
camí fins a nosaltres. Aquesta distinció entre bé objectiu
i bé subjectiu ens permet diferenciar entre l'ignorant
i la mala persona, i fins i tot ens permet la possibilitat
de facilitar l'accés al cel de tants indígenes que
obren de bona fe, però errats, en no haver tingut ocasió
de descobrir el bon camí.
Aquest plantejament és sens dubte interessant i, a
més, força gratificant, especialment si tenim la sort de
pertànyer als escollits que senten i coneixen, preservats
de l'engany, allò que realment està bé. Durant molt de
temps, quan Occident només sabia d'Occident, no resultava
tan difícil com avui sentir-se posseïdor de la
veritat. A hores d'ara cal estar molt pagat d'un mateix
per mantenir aquestes certeses. Jo no puc demostrar
que el bé objectiu no existeix, ni que els preceptes de tal
o qual religió siguin falsos -me'n guardaré prou-, però
tampoc veig gens clara la seva existència, i el que observo
és la diversitat de continguts amb què s'omple la
nostra capacitat valorativa al llarg de la història, tant en
la nostra cultura com en tantes altres. Així les coses,
m'estimo més no encaparrar-me a defensar valors d'un
altre món i intentaré romandre en aquesta terra, que és
l'única que conec. Em temo molt que, des del que sa-
B E Ç U L L A

C3- C3' C3-
bem i sentim, i no des del que voldríem saber o sentir,
no podem afirmar que res estigui bé o malament en
sentit absolut i determinat d'antuvi, que els valors no
són substantius, sinó històrics i culturals, i que els humans
ens hem d'enfrontar sense crosses a la responsabilitat
de construir col·lectivament un món habitable.
Per a aquesta tasca no hi ha un bé preescrit, preestablert,
que puguem demostrar i exhibir com qui li diu
a un altre "mira, una taula", però disposem d'una eina,
d'unes disposicions que poden afavorir la nostra subsistència,
el nostre arrelament i la nostra convivència si
són administrades amb prudència. L'educació moral
acaba, doncs, des d'aquesta perspectiva, esdevenint
una educació sentimental. S'aprèn a valorar com s'aprèn
a estimar, I l'instrument d'aquest aprenentatge
no és la lògica sinó la retòrica, la persuasió i l'exemple.
Això és així tant si aquesta educació dels sentiments és
exercida sobre els nostres infants com si ho fem sobre
els adults que no hagin desenvolupat aquesta capacitat
valorativa (per més que resultarà difícil, tal com dèiem
que passava amb les persones que no han desenvolupat
el llenguatge a l'edat més propícia per fer-ho) o bé que
l'hagin omplert amb continguts incompatibles amb la
societat en què viuen.
Capacitat de valorar. Inserció en l'àmbit del sentiment.
Innatisme de la disposició. Indeterminació del
contingut. Educació sentimental. Es veu com és de
senzill l'esquema? I com de complicat?
Us anunciava al començament del primer dels articles
(recordeu, fa ja tres mesos) que la convicció que
un posseeix la veritat pot comportar perills. Quins serien
aquests hipotètics perills de quelcom amb tan bona
premsa com la veritat? Bàsicament un: la veritat és
excloent. Quan algú té la veritat, qui pensa diferent
necessàriament està equivocat.
Algú pot pensar que això no és cap perill, sinó
simplement una descripció lògicament indiscutible:
una cosa i la seva contrària no poden ser certes alhora.
Si davant meu hi ha un objecte, difícilment podem
discutir que, o bé és un conill, o bé no ho és. Precisament
contra aquests tipus de plantejament anava adreçada
la línia argumental de les pàgines anteriors. Un
conill i una afirmació moral no són realitats equiparables.
El conill és una realitat exterior a mi, l'afirmació
moral no. Aquesta última no descriu un objecte sinó
un sentiment. Des d'aquest punt de vista, es veu com
l'esquema lògic anterior no és aplicable, si més no tal
B E Ç U L L A
com s'havia aplicat. Certament puc dir que tinc un
sentiment moral donat, i qui digui que no el tinc està
equivocat, però no puc afirmar que el meu sentiment
sigui cert, precisament per això, perquè es tracta d'un
sentiment, i no d'un objecte.
Heus aquí la importància de les nostres reflexions
anteriors ancorant els valors en l'àmbit del sentiment.
Qui gosarà dir-li a un enamorat que el seu amor és fals,
per més que els nostres amors segueixin un altre rumb,
fins i tot si ens resulta inimaginable la possibilitat d'enamorar-nos
de l'objecte d'amor del nostre interlocutor?
En aquest context hem de situar la nostra reflexió
sobre els valors, tot evitant caure en el parany d'aquells
enamorats que desitgen que tothom comparteixi l'amor
per les seves veritats morals. El problema és que
no tan sols ho desitgen, sinó que, confonent sentiment
i raó, valor i veritat, es creuen en el dret, i fins i tot en el
deure, d'obrir els ulls als ignorants i d'imposar els
autèntics valors a aquells que no arribin a descobrir-los
de bon grat. "La veritat us farà lliures" diu l'evangeli de
sant Joan, però en nom d'aquesta veritat, i de tantes
altres, la mort i la tortura han trobat sovint el camí
adobat.

3- r3- C3 ( ^ C3
Flaubert, autor del llibre "Educació sentimental".
En la meva inicial declaració d'intencions no em
limitava a denunciar els perills de la defensa de veritats
morals, sinó que escrivia: "Ha arribat l'hora d'assumir...".
Amb referències a fogueres i a Inquisicions
potser no s'entén en quin sentit puc dir que justament
ara ha arribat l'hora, en quin sentit el nostre temps podria
considerar-se privilegiat a l'hora de fer la denúncia
dels perills de la veritat si aquests sempre han existit.
Dues raons se m'acuden per reivindicar la nostra reflexió.
La primera -que no és simplement una obvietatés
que nosaltres vivim ara i aquí, i que cadascú no pot
proposar més compromís que el que li correspon i li
resulta possible des del mirador que li ha tocat en el
camí dels humans. La segona és que avui la presència
de l'altre, d'aquell que sent i valora de manera diferent,
ja no és susceptible de ser considerada una desviació
extravagant. Avui l'altre no és un individu desequilibrat
o posseït pel diable, ni un extraterrestre, ni un
aborigen mític del qual hem sentit llegendes que expliquen
els conqueridors. L'altre, el diferent, existeix de
veritat, als carrers, a les places, als mercats, al metro. Ja
ha arribat l'hora, us deia. Ja no hi ha excuses: l'altre és
real, i té el mateix dret que jo a sentir, a valorar, a prefe­
rir. Potser sí que s'ha acabat això de ser el poble escollit.
I, si us plau, ni se us acudi suggerir que la superioritat
tecnològica i econòmica d'Occident reflecteix la superioritat
dels seus valors. La capacitat d'imposició no és
prova de possessió de la veritat. O potser no haurà servit
de res tot allò del començament de l'article anterior
sobre la distinció entre un bon cotxe i una vida bona?
Defensa del dret a la diferència. Algú pot pensar
que començo a esllavissar-me pel pendent de la incoherència.
Com puc defensar res, després de dir que els
valors són un sentiment i que cadascú té els seus (tan
determinats culturalment com vulgueu)? No estic
obligat a afirmar que tot s'hi val o, dit d'una altra manera,
que res no té valor?
De cap de les maneres. Negar la veritat dels valors
no és en absolut negar el seu valor. Que no fa estona
que parlem de valorar, de preferències, de capacitat
d'imaginar futurs alternatius i de triar-ne aquell que
millor ens sembli? Els valors ens fan humans, orienten
les nostres vides, i no en podem prescindir. Qui prescindeix
de la moral es troba desmoralitzat, desvitalitzat,
encongit, sense empenta ni horitzó. Cal valorar.
Ens cal valorar. Com sinó construirem un món més
humà?
Que em torno a contradir reivindicant un món
més humà com si jo posseís la veritat sobre allò que
convé als humans? Que al final sóc víctima del meu
propi entorn cultural? Ara sóc jo qui no entén aquell
que em voldria privar d'expressar el meu sentiment
moral. Saber que hom no pot parlar de veritats no
elimina el dret, fins i tot el deure, de manifestar la
pròpia posició, i aquesta exigència és tan important
com la capacitat de conviure amb la diferència. La reivindicació
malentesa de la tolerància condueix a l'indiferentisme,
al passotisme. En sentit contrari, la incapacitat
per acceptar l'existència real de l'altre, i el
tancament en la pròpia posició com l'única que té el
dret d'existir condueixen al fonamentalisme. Totes
dues actituds esdevenen fenòmens comuns en un món
d'incerteses que cada cop gira més ràpid, i cap a on? La
ignorància, però, no és mai un refugi recomanable.
Només coneixent el paper que juguen els valors en
les nostres vides podrem intentar navegar entre Caribdis
i Escil·la, entre el fonamentalisme prepotent i
l'actitud pusil·lànime incapaç de prendre partit.
Aquesta navegació, avui més que mai, esdevé imprescindible.
C3-
B E Ç U L L A

S A L I S P A S
Per Albert Algueró
Metge Diplomat de Sanitat
Les bones herbes
Aproximació a L·fitoteràpia
Des de les civilitzacions conegudes més antigues,
tots els pobles del món han emprat les plantes per curar
o guarir, i molts medicaments actuals són elaborats a
base d'extractes de plantes. Galè, gran metge de l'antiga
Grècia, afirmava: "El millor metge és la Natura" i calculava
que curava les tres quartes parts de totes les malalties.
A la Roma d'aquells temps, la medicina de Neró
considerava que existia una planta per a cada malaltia.
S A L I S P À S
És precisament en països capdavanters en la medicina
contemporània, com Alemanya, Holanda o els
Estats Units, on creix la curiositat científica per la fitoteràpia,
que es podria definir com la curació mitjançant
plantes, el mitjà de curació més antic i variat que es
coneix.
La fitoteràpia representa un tipus de medicina
natural. Existeixen una gran quantitat de coneixements

vS) v^
i tradicions que s'han anat transmetent i mantenint de
generació en generació des dels inicis de la humanitat
fins avui i que han provocat un autèntic boom, al costat
d'altres teràpies, mètodes o tècniques suposadament
curatius com la balneoterapia, la hidroterapia, la termoterapia,
el massatge terapèutic, la dietètica i l'homeopatia
(l'homeopatia, en general, consisteix a receptar
substàncies a vegades tòxiques, en petita quantitat, amb
la finalitat d'estimular el sistema immunològic de
l'organisme per poder vèncer la malaltia).
No deixa de ser curiós que en plena època dels
grans avenços científics i tecnològics, s'estigui vivint el
fenomen de redescobrir les propietats medicinals de les
plantes que, segons sembla, molts dels nostres avis
coneixien a la perfecció. També els animals ajudaren a
descobrir virtuts de les plantes medicinals; per exemple,
se sap que el camell que és mossegat per una serp
ingereix un tipus de planta de la zona per automedicar-
se; els cérvols mengen fulles de lis per entrar en calor i
tots els gossos i els gats mengen determinades herbes
quan es troben malament.
Les propietats medicinals de les plantes es deuen a
les substàncies químiques que contenen, anomenades
principis actius: els alcaloides, els glucòsids, els tanins,
les vitamines, els lípids, els sucres, les sals minerals, els
oligoelements, els mucílags, els àcids orgànics i altres
components no identificats. El contingut en principis
actius augmenta durant el creixement i disminueix
després de la floració, o sigui, quan les flors comencen
a assecar-se. En canvi, les plantes molt joves contenen
una gran quantitat d'aigua i pocs principis actius, per
la qual cosa la recol·lecció en el moment oportii té
summa importància per al procés de transformació i la
seva eficàcia terapèutica. D'altra banda, convé tenir en
compte que els principis actius identificats fins ara per
químics i farmacòlegs són, en general, fragmentaris i
S A L I S P À S

parcials del complex químic que contenen moltes
plantes.
La indústria quimicofarmacèutica crea i prepara
molts medicaments a partir de les plantes i fa molts
anys que aïlla i purifica gran quantitat de glucòsids i
alcaloides, molts d'ells de gran importància per a la
salut, com poden ser la cafeïna (cafè), la colxicina,
l'efedrina (efedràcia), la salicina (salze), la reserpina
[rauwolftd), etc.
Els químics orgànics han intentat copiar les molècules
naturals que contenen les plantes sintetitzant-les
en el laboratori, però les substàncies aconseguides
tenen propietats biològiques semblants, però no idèntiques.
Sembla que la combinació dels diferents constituents
químics de la planta completa potencia els
efectes dels anomenats principis actius.
Les accions dels productes químics en les plantes
són, en general, les mateixes que les dels nostres
moderns medicaments al·lopàtics, però molt menys
agressius per a l'organisme, i la seva acció curativa és un
tema molt complex i de gran profunditat. L'ús de les
plantes medicinals requereix, en general, gran cura en la
preparació i la dosificació (no hem d'oblidar que moltes
són tòxiques), cosa que no està a l'abast de la majoria de
la gent. La major part solament hauria d'administrar-se
amb prescripció del metge o del farmacèutic. Cal dir
també que moltes vegades existeixen grans dificultats
per confeccionar certes receptes fitoterapèutiques.
D'altra banda, no tot són "roses" per a les herbes
medicinals. En el prestigiós periòdic mèdic anglès The
Lancet, s'informava recentment dels estralls causats
entre nombroses dones belgues que van ingerir una
herba xinesa presumiblement aprimadora, que els va
provocar fallides hepàtiques irreversibles. També existeixen
en el nostre país denúncies per estafa contra
alguns preparats d'herbes comercialitzades per venedors
i àdhuc per empreses "pirates". Actualment, el
ministeri espanyol de Sanitat està preparant una normativa
estricta per al control i, si s'escau, la prohibició
de la venda i la difusió de plantes medicinals per part
de persones no autoritzades. Segons ha informat la
revista The Economist, l'OMS (Organització Mundial
de la Salut) proposa que totes les plantes medicinals
avalades per una experiència històrica d'innocuïtat
siguin de consum legal, excepte quan existeixen dades
científiques modernes que posin en qüestió la seva
seguretat.
S A L I S P À S
vS)
A poc a poc, la ciència va aconseguint establir
quines són les plantes medicinals eficaces en diversos
trastorns i també la seva capacitat o risc de produir
efectes secundaris o nocius. Actualment, no podem
confiar en les experiències adquirides i transmeses a
través de generacions. Moltes d'aquestes plantes, tot i
ser eficaces, igual que els medicaments en general, aplicades
incorrectament o preses en dosis excessives i en
períodes de temps massa llargs, poden resultar perjudicials.
Solament es poden considerar beneficioses les
plantes medicinals ben seleccionades, preparades d'una
manera adequada i ben dosificades.
No hem de confondre prendre un simple poliol o
una modesta til·la amb un tractament fitoterapèutic,
perquè un tractament fitoteràpic, com ja hem apuntat,
és una mescla curosament dosificada de diverses
plantes, les propietats de les quals es complementen i
fins i tot la seva acció es reforça mútuament. Les plantes
medicinals es preparen segons la consistència de la
planta (no són iguals les arrels o les escorces que les
fulles o les flors). Els mètodes més simples d'administració
són la infusió, la decocció i també la maceració.
Resumirem tota l'exposició en les conclusions
següents:
La fitoteràpia no ha de substituir la medicina convencional,
però pot i hauria de restringir i limitar el
consum excessiu que es fa de medicaments.
Si se segueix la pràctica de l'automedicació irracional,
en especial d'antibiòtics, pot arribar un dia que per
curar un lleuger constipat nasal, una simple nàusea o
un petit mal de cap, no podrem prescindir del metge o
del farmacèutic.
Cada dia s'estan creant nous medicaments, sobretot
antibiòtics, però aquests perden ràpidament la seva
eficàcia davant els bacteris i els virus. I això és degut,
precisament, al mal ús que se'n fa ja que provoca que
els gèrmens patògens no arribin a destruir-se i que es
tornin resistents i arribin fins i tot a ser immunes.
D'aquí es dedueix la conveniència de recórrer a la fitoteràpia
per tractar moltes patologies menors.
Ha estat la nostra intenció transmetre una informació
modesta, però objectiva, del que pot representar
la fitoteràpia, aproximar-nos al coneixement de les
"bones herbes", procurar despertar interès i contribuir
a buscar una harmonia total entre la medicina convencional
i la medicina natural.
Aquest seria el nostre desig... -«

..>íï»~.";-V ..- ,^^ TsSt
LA G R I P I A
Per Joan Blanco
• Viacrucis i processó dels jueus d'Esterri d'Aneu - 10 d'abril
Divendres Sant
Un nombrós públic va ser testimoni un any més de les celebracions
del Divendres Sant, primer seguint el Viacrucis, al matí, i, més tard,
a la nit, la processó, amb les desfilades dels jueus pels carrers
d'Esterri, en un dia plujós.
• Caramelles a Esterri d'Aneu - 12 d'abril. Pasqua de Resurrecció
Enguany s'han recuperat les caramelles, els càntics tradicionals del
Diumenge de Pasqua, que acompanyen la plega que obsequia amb
clavells els generosos, en el cercavila pels carrers del poble.
• Presentació dels Petits Quaderns del Consell - 18 d'abril
El Paller de Casa Gassia va acollir el dissabte 18 d'abril la presentació
de la nova col·lecció del Consell Cultural, els Petits Quaderns,
amb el primer volum que porta per títol El Català d'Aneu. Reflexions
a l'entorn dels dialectes contemporanis, del professor de la
Universitat de Lleida Ramon Sistac. L'acte va comptar amb la participació
d'alumnes d'ESO d'Esterri, que van llegir alguns fragments
literaris de diversos escriptors dels Països Catalans.
• Fira de Pasqueta a Esterri d'Aneu - 19 de d'abril
La primera fira comercial de l'any a Esterri va omplir de firandants
la plaça de l'Areny.
• Aplec de Santa Maria d'Aneu, diada de les valls - 1 de maig
L'església de Santa Maria d'Aneu, patrona de les valls, va reunir
novament els amics d'Àneu en l'aplec de germanor que cada primer
de maig se celebra als prats de l'entorn.
• Presentació del projecte Turístico-Patrimonial d'Alt Aneu - 23 de
maig
A València d'Aneu va tenir lloc la presentació del Projecte Turístico-
Patrimonial de l'Alt Aneu que pretén, tot aprofitant els recursos
naturals i culturals de la zona, dinamitzar econòmicament els
pobles del municipi. El projecte, elaborat conjuntament entre l'ajuntament
d'Alt Aneu i el Consell Cultural, amb la participació
dels establiments turístics, inclou una oferta de qualitat al visitant.
LA «Ri PI A

Xí^ -X5U x^
Mare de Déu de les Neus d'Arreu
LA C R i PI A
• Veïnats d'Esterri d'Aneu - Del 15 al 22 de juny
La celebració de la vuitena de corpus posa de festa els "barris"
d'Esterri, que animen amb xocolatades, vi cremat, jocs per a la canalla,
música i ball les tardes i els vespres de la vila.
• Dansàneu 98 - Juny-setembre
S'inicien un any més les activitats del programa Dansàneu amb
els tallers de dansa, actuacions musicals diverses i un conjunt
d'activitats de recuperació i dinamització de danses tradicionals
catalanes.
• Fira de Sant Joan - 20 de juny
Esterri d'Aneu celebrarà una nova edició de la fira comercial de
Sant Joan a la plaça de l'Areny i al Firal.
• Falles d'Isil - Nit del 23 de juny
La festa de les Falles d'Isil, l'única celebració de les terres de Lleida
declarada d'interès nacional, animarà la vetlla de Sant Joan i la
farà esdevenir la nit més màgica de l'any.
• V Trobada d'escriptors a les valls d'Aneu - 26, 27 i 28 de juny
La cinquena edició de les trobades d'escriptors, organitzades pel
Consell Cultural, comptarà amb l'assistència d'un nodrit grup
d'escriptors d'arreu dels Països Catalans que aproparan un cop
més la literatura a les nostres valls. Els actes públics, que inclouran
l'entrega del V Premi Árnica de Narrativa Breu, una taula
rodona i la presentació de diverses publicacions, tindran lloc al
Paller de Casa Gassia la tarda del dissabte 27.
• XI Trobada al port de Salau - 2 d'agojt
L'alt del port de Salau serà un any més el punt de reunió entre
occitans i catalans en la trobada de germanor que tindrà lloc el
primer diumenge d'agost.
• Aplec de la Mare de Déu de les Neus d'Arreu - 5 d'agost
La talla romànica de la Mare de Déu de les Neus presidirà l'aplec
tradicional que celebraran els veïns d'Arreu i Borén.

Jr "^
LO C O D E R
Per Miguel Viladegut
El català al segle XIX
Ja ho diu la contraportada del llibre:
El català al segle XIX de Pere
Anguera acaba allí on comença La
cultura del catalanisme de Joan-Lluís
Marfany, amb unes conclusions, però,
ben diferents. El llibre de Marfany,
polèmic, concloïa que 'V/ catalanisme
naixent és essencialment una ideologia de
cUsse mitjana", de dretes i conservadora,
doncs, i deixava oberts un seguit
d'interrogants sobre "/^ naturalesa
precisa de U reUció entre l'una [la ideologia]
/' l'altra [la burgesia]". A partir del 1889, els més
joves i dinàmics catalanistes, aprofitant conjunturalment
la crisi en què es debat Espanya arran del desastre
colonial, fan créixer i expandir el moviment catalanista
per gairebé tot Catalunya. La burgesia catalana -que al
segle XIX s'havia entusiasmat a construir la moderna
nació espanyola i havia relegat la llengua pròpia a
llengua subordinada-, ara, durant el primer terç del
XX, re-catalanitza -a més de re-inventar la llengua- de
forma creixent la vida col·lectiva.
Pere Anguera
EL CATALÀ
AL SEGLE XIX
DE LLENGUA DEL POBLE * LLENGUA NACIONAL
La conclusió de Pere Anguera és ben bé una altra,
possiblement igual de polèmica: el naixement del catalanisme
seria de signe més aviat esquerranós. Segons
Anguera, a finals del segle XIX, "tí/ tomb dels anys vuitanta",
alhora que es produeix la castellanització
d'importants sectors socials i arriben els primers fluxos
immigratoris espanyols, té lloc una '' creixent compenetració
social a favor del català", es consolida ''U presa de
consciència lingüística combativa [llengua de cultura, de
relació i amb voluntat de reconeixement polític] de
sectors igualment nombrosos i alhora repartits entre tots
els estaments de k societat". S'inaugura el segle XX amb
el català com a ''llengua del poble, però també de nou
[com a] llengua d'elitamb tots els ets i uts, malgrat Uper-
sistència de la seva exclusió dels usos oficials".
El llibre de Pere Anguera està
muntat a partir d'un gavadal de documents
i testimonis que, ells tots
sols, dibuixen perfectament la realitat
del català al segle XIX. Anguera els
articula i en trau conclusions. Del
conjunt de l'estudi se'n desprenen,
almenys, tres: a) que, al llarg del XIX,
hi ha un ús ininterromput del català
per part del poble, senzillament,
perquè aquest desconeix el castellà; b) que l'embolic
ideològic en matèria lingüística d'alguns prohoms acadèmics,
polítics, religiosos, etc., és considerable i que
l'ús del català que fan alguns poders fàctics -Església,
premsa, absolutistes i liberals- respon més aviat a
motius interessats -pragmàtics, doctrinals, comercials,
propagandístics- que no pas a motius ideològics o de
pur convenciment; i c) que les forces progressistes condueixen
el català cap al seu reconeixement oficial.
La fidelitat popular a l'ús de la llengua, l'orahtat
del català, recorre tot el segle XIX. Els catalans -sense
oblidar la noblesa, els capellans o els advocats- tenen,
aleshores, serioses dificultats per expressar-se en castellà
i, en el cas que es vegin forçats, o no, a utilitzar-lo,
l'esquitxen d'un fort accent català i de catalanades
monumentals. I si bé a partir de la fi de la primera carlinada,
a mitjan segle, el procés de castellanització va
prenent força, no es pot afirmar que aquesta sigui homogènia,
ni aleshores ni en els anys del canvi de segle,
en què amplis sectors socials, no necessàriament mancats
d'instrucció, presenten un ''escàs arrelament" del
castellà. Així les coses, no deixa de ser capciós i malintencionat
que Miquel Porta Perales, en el seu darrer
llibre Dues millor que una, afirmi que "la llengua caste-
L o C O D E R

llana o espanyoU ha estat i és també —al costat de la cata­ Tot i així, ja en la dècada dels setanta, trobem les prilana-
la llengua materna, natural, propia o comuna de meres declaracions, els primers discursos de polítics, en
Catalunya i els catalans. Una llengua, aquesta, que [...] què, ja fos de forma retòrica o per convicció, sovint
sempre ha estat coneguda i parlada peh catalans (és a din amb plantejaments tímids -pesava encara l'estigma
per molts cataUns tant de classe alta com de classe baixa), dels catalans com a poble vençut- es demana una nor­
amb independencia del fet que hagi estat o no imposada' malitat d'ús públic del català. L'any 1888 sembla ser un
[el subratllat és meu]. El català, a més, mantingué el any clau en aquesta reivindicació plena, ja que "elspro­
seu estatus de llengua única o primordial de relació pagandistes reivindicadors [progressistes] es multiplica­
força temps, fins i tot entre gent culta i estrangera. ren i el seu llenguatge es tornà més contundent, clar i
A part del fet evident que, en iniciar-se la segona agressiu": calia que el català fos present a l'ensenyament
meitat del segle XIX, la classe cultural dirigent menys­ elemental i superior i en l'administració de la justícia.
preés el català com a llengua de cultura i que, en la En definitiva, s'havia anat passant del català com a
dècada de 1890, l'alta burgesia barcelonina fes defecció
de l'idioma, Pere Anguera assenyala les dificultats,
encara en el darrer terç del segle passat, per escriure bé
llengua d'esma al català com a llengua oficial. U
el català -el seu aprenentatge era absent de l'ensenya­
S T 4
ment oficial- i la indefensió de l'idioma "f« no comptar
amb una autoritat académica, que en regulés la gramàti­
Per Miquel Viladegut
ca, ni amb cap autoritat política, que en garantís i
n'imposés el compliment de la normativa, ni tan sols que Pallars, Alta Ribagorça, Alt Urgell
n'assegurés la continuïtat d'ús". Per contra, Anguera
remarca la importància de la Restauració dels Jocs
• Ramon SISTAC, El Català d'Aneu. Reflexions a l'entorn dels dialectes
contemporanis, Esterri d'Aneu: Consell Cultural de les Valls
Florals (1859); l'èxit popular del teatre de Pitarra o del
cant coral (Clavé); l'aparició, a la dècada dels seixanta,
d'Àneul998.
de diferents veus que demanen amb urgència la fi de
• Jordi MIR, Apunts d'un ciutadà, Barcelona: Proa 1998.
l'anarquia gramatical i ortogràfica del català; la visió,
• Contes lluny de la vora del foc i altres narracions. Premi Vila de
als setanta, del sentiment de catalanitat lligat a la per-
Puigcerdà. Col. ex-libris. Tremp: (íarsineu Edicions 1998.
vivència de l'idioma, l'acceptació progressiva de la
• Josep PONTE / Niíria GARCIA, Tornada sentimental al meu
cultura en català i l'increment d'autors que es posen a
Pallars i altres narracions. Recull del Premi Anton Navarro 1997.
escriure amb voluntat literària. Aquest canvi de percep­ Col. ex-libris. Tremp: Garsineu Edicions 1998.
ció respecte al català, però, ''afectava i es referia bàsica­ • Josep M. CUENCA, Grimparies sobre rodes. Històries i anècdotes
ment als ciutadans, i de manera essencial als burgesos'. ciclistes pel Pirineu català i andorrà (1928-1997). Biblioteca
Pel que fa a la relació entre llengua i política, i tal
com ja havia conclòs el lingüista Miquel Pueyo a Tres
escoles per als catalans, Pere Anguera veu en "/^ modernització
centralitzadora i jacobina de l'Estat del XIX' la
causa per la qual el català va aculant ''cap a situacions
resistents". Qualsevol reivindicació plena de l'ús de
l'idioma -independentment de la qüestió literària, que
ja havia obtingut una normalització més o menys satisfactòria-
era incapaç de "doblegar la defecció lingüística
de les institucions polítiques catalanes. Els polítics oficialistes
obstruïren totes les iniciatives tendents a k recuperació
pública del català amb una obstinada constància".
LO C O D E R
Pirinenca. Tremp: Garsineu Edicions 1998.
• Joan OBIOLS, Esvorancs i llegendes de la muntanya. El Pirineu i Li
poesia de la història. Biblioteca Pirinenca. Tremp: Garsineu
Edicions 1998.
• Enric MOLINE, Els últims dos-cents anys del monestir de Gerri
(1631-1835). Col. Estudis. Tremp: Garsineu Edicions 1998.
• Elvira FARRÀS, Ribera amunt són ks boniques... Refranys i dites de
l'Alt Pirineu català. Col. la Cullereta. Tremp: Garsineu Edicions
• Jordi QUERA, Camí de tomada. Col. Cordada Literària. Tremp:
Garsineu Edicions 1998.

^
LO CODER LLIBRES
Per Andreu Loncà i Enric Pinol
El temps del color pàl·lid
Josep Anton Chauvell • Col·lecció Lo Marracó. Pagès Editors. Lleida, ¡998
Es un llibre de memòries infantils que sembla influït per a bé per l'obra de Mercè Ibarz Terra retirada. La coincidència del
mateix motiu argumental: l'autobús que surt de la vila cap a la capital, ho sembla indicar. El punt d'arrencada de les dues
obres és l'evocació de la memòria del tot personal i subjectiva. I a mi m'agraden molt aquests llibres de memòria personal
que emergeixen en una terra de frontera i d'una classe social -la pagesia-, que no escriu. Així, doncs, l'autobús de línia en
viatge cap a la capital portant un infant malalt és el punt de partida de l'evocació de la infantesa de l'escriptor, que es clou
de manera circular, en el retorn cap a la vila, després d'una llarga convalescència, saludat per un efusiu cor de canalla
amiga. El viatge reforça la pertinença de l'autor a la seva comunitat. El llibre de Chauvell és concèntric, el de Mercè Ibarz, excèntric, perquè no
es clou en el retorn sinó en la fugida. Chauvell evoca un temps deslluït, mancat de vivor, pàl·lid. Un temps de postguerra, pobre, on la guerra
era a tot arreu i alhora era un tabú, amb tele i futbolí a casa del rector, aventures pels afores de la vila i cinema de poble. El viatge cap a
l'exterior es torna un viatge iniciàtic cap al fons de si mateix. A l'hospital de la ciutat descobreix el món dolorós. També les diferències socials i
les arbitrarietats en forma d'una injecció donada sense cap ni centener. Aquestes descobertes són contrapuntades per l'evocació èpica i feliç de
tot d'episodis infantils innocents i enjogassats que cerquen la complicitat de la infantesa dels lectors. Josep A. Chauvell construeix llibres
acceptablement llegidors i agradables que sedueixen el lector amb una mescla de sinceritat innocent i simplicitat apassionada. A.L.
LA ILIADA
La Ilíada
Homer • Traducció de Manuel BaUsch * Editorial Proa. Barcelona, 1997
La recent nova traducció de La Ilíada de Manuel Balasch,escrita en un català net d'arcaismes provinents del llenguatge de
les Cròniques medievals, m'ha portat a l'època d'estudiant d'institut llegint, amb una professora apassionada pel món
clàssic, en aquella edició d'Austral, de lletra espessa, de paper d'ala de mosca, les aventures dels herois i els déus homèrics.
La nova traducció, feta en vers, té una bellesa i una claredat més que notables. Té relleu. Les notes, a més, són aclaridores
i permeten, sovint de manera inesperada, fer tot de reflexions tant sobre la moral homèrica com sobre la retòrica
homèrica, inclinada a seduir un públic amant de les passions extremes. La Ilíada ens posa en contacte amb un món
lluminós i arcaic en què la mort no hi és absent. Un món de suor, de polseguera, de tumult, d'eloqüència i d'habilitats
marcials. La guerra és un ofici i les dones, com l'or, són un botí. La responsabilitat moral i la negra culpa recau sobre els déus d'una cort celestial
especialment hilarant que es mira les batalles dels humans com un espectacle. Zeus, i Hera , la seva rondinaire muller, es passen mitja vida
discutint com un matrimoni exemplar. El trànsit des de l'Olimp cap al camp de batalla és constant. Moralment, els herois homèrics no volen ser
responsables de cap follia, ni es neguitegen per tenir una esclava dòcil. Esclaten en ira quan la perden, si de cas. I gaudeixen en el combat i, fins i
tot, en la lúgubre queixa. És un món primitiu en què la mort i les parques sotgen l'existència breu dels homes. Un món d'exèrcits tumultuosos,
de grans crits en el combat i de sang fosca que brolla. A.L.
El comediant de Perpinyà.
Jordi Tiñena • Edicions de L· Magrana. Barcelona, 1997
La qualitat més notable que trobo en aquesta novel·la és que, sense complexos, intenta construir una novelk d'aventures de
factura clàssica. En conseqüència, ens trobem amb una mena de relat trepidant que segresta el lector molt especialment fins a
la meitat de la novel·la, la part més reeixida. Ambientada a Perpinyà l'any 1659, quan per causa del Tractat del Pirineus,les
comarques de la Catalunya Nord han estat donades a França, presenta amb molta gràcia la vida i les vacil·lacions d'un tal
Joan Renard, que vol ser un gran autor teatral i té una companyia a Perpinyà que, si vol triomfat en la nova conjuntura, s'ha
de passar al francès. L'ambient de bohèmia del tal Renard és molt ben descrit i les lluites que es produeixen entre Josep "' '
Trobat, feroç representant de l'administració francesa, i els angelets que lluiten en contra són una mena d'actualització del
Robin Hood, però amb la derrota dels bons de la pel·lícula. En aquest sentit, la nostra èpica és de tirada masoquista. El que grinyola més és la
segona part, que no acaba prenent caire de versemblança. Escrita sota la suggestió de la vida i de les pel·lícules que s'han fet sobre Molière,i sobre les
relacions entre l'artista i el polític grimpador, pretén un estrany joc de mans -el tal Joan Renard seria l'autor de l'obra més famosa. El malalt
imaginari, fiírtada després per Moliere, que la faria cèlebre- que no acaba de ser convincent. Fet i fet, el comediant de Perpinyà no triomfa gens a la
cort parisenca perquè es pot deduir que ha traït el seu país i la seva llengua, ja que a la cort parisenca sempre tindrà accent meridional, sempre serà
un francès de segona fila i un comediant de segona. La novel·la d'aventures s'ha acabat en una lliçó de pertinença al país. A.L.
LO CODER
T

Les mil i una nits. Volum I
Editorial Proa. Barcelona, 1995
Aquest és un dels llibres que si he desperar a enllestir per poderlo comentar sortiria la ressenya que esteu llegint
d'aquí a més de mil nits. Quan estic acabant d'assaborir el primer volum m'arrisco, per força, a fer-vos un
LES MIL
comentari global. Ara que, ben pensat, hi ha poca cosa a dir. Quan es parla de clàssics, ja se sap. Les mil i una nits
1 UNA NITS
VOLUM 1
és, però, a més, un clàssic de clàssics. Repassant els contes que s'obren un dins de l'aitre, un s'adona que gran part
de la rondallística tradicional, i no tan tradicional, que coneixem hi té si més no un referent. Un exemple ha estat
descobrir que els fulls sucats amb verí que apareixen a El nom de k rosa d'Umberto Eco ja s'havien fet servir en un
d'aquests contes. A més, una obra d'aquesta magnitud permet donar cabuda a gairebé tot: un erotisme deliciós o
barroer, un humor fi o pel boc gros, l'amor i/o l'odi, l'èpica, la poesia, l'etcètera en tres volums ben enquadernats. Podríem parlar de la
traducció, doncs. Però un servidor és mal coneixedor de l'àrab, se'm faria molt costa amunt jutjar; de tota manera, m'ha semblat força
encertada. Comentar l'edició? Queda més que justificada amb el magnífic pròleg, que ens aclareix amb tots els ets i uts els perquè i els com.
Això sí, qualsevol aproximació de les que hagueu pogut llegir o veure en pel·lícules no hi té res a veure, no us confongueu. Em penso que
s'han oblidat d'esmentar massa sovint que aquesta és una de les grans obres de la literatura universal. Una bona oportunitat per descobrir que
part de la nostra cultura, almenys literària, prové no tan sols del nord de la Mediterrània, ara que tot és mediterrani. E.P.
Totalment indefens davant els hostils imperis alienígenes
Quim Monzó • Quaderns Crema. Barcelona. 1998
QUIM MONZÓ
DHL immoetms DAVAKT
DELS HOSTILS
IMPERIS ÁUENÍGENES
Sí, és possible. És possible llegir articles periodístics o d'opinió sense adormir-se. Fins i tot és possible esperar-los
amb delit. El darrer recull de Monzó no deixa de demostrar-ho. Com també demostra, un cop més, que és un dels
millors articulistes del país. Per això també treu un llibre on es recull el bo i millor de cinc anys i no l'obra
completa. Totalment indefens... però encara amb el neguit de revoltar-se i oferir batalla, ni que només sigui per allò
Í,ÍMÍ
de "caure amb dignitat" o "morir matant". Perquè en aquest recull se'ns apareix un Monzó més àcid que en llibres
anteriors. Alguns dels articles tenen una dosi de mala llet considerable. I no se'n salva ningú. Especial virulència
tenen els qui carreguen contra la política lingüística i els complexos del país. També sap explotar l'anècdota fins a
límits insospitats. A banda del somriure irònic que aconsegueix dibuixar-te, he arribat a riure a cor què vols llegint
alguns dels articles del llibre, com el que li dóna títol, o com "Comportament del passatger" i "El pollastre".
D'altra banda, com passa en altres reculls de Monzó, de vegades és difícil trobar-li el límit entre l'assaig i el gènere on tant ha excel·lit, la
narrativa breu, el conte. Un símptoma clar que la realitat supera la ficció. E.P.
•éí
Un bon error
Núria Perpinyà • Empúries. Barcelona, 1998
Hi ha el costum de pensar que tots els errors són de mena dolents o perjudicials. La genètica demostra que,
com aquell qui diu, som gràcies a aquests errors. La vida també. Tots els debuts, com el de Núria Perpinyà
amb la seua primera novel·la. Un bon error. Quan hom comença a llegir-la, s'adona que no està davant una
simple història d'intriga. La densitat de les reflexions que es planteja el protagonista no ens són gens alienes.
A partir d'aquí, les possibilitats que ens ofereix són moltes. Podem llegir una novel·la d'amor, o bé d'amistat,
o una novel·la d'intriga, o potser sobre el racisme o el viatge i la descoberta del món que fa el protagonista.
Joan Xammar és un jove estudiant de biologia que se'n va a Londres becat per investigar, però sobretot per
aprendre. Aquest jove lleidatà, però, investigarà i aprendrà d'ell mateix i de l'amistat amb Aleph Banneker,
amb qui establirà una relació que va de company d'habitació a l'amistat més profunda i sincera, si és que en realitat no hi ha més. Alhora es
veurà immers en una intriga que es resol molt brillantment i que serà el punt culminant del seu creixement vital. El llibre és exigent amb el
lector, demana uns quants fulls abans no et trobis totalment submergit en la novel·la de la manera que vol l'autora. No se m'espantin, això
no és sinònim de prosa dura i difícil. Hom es pot quedar donant voltes a un capítol o deixar que transcorri la narració. Per als menys
pacients, hi ha la promesa que el darrer terç del llibre té un crescendo incomparable, que et permet tancar el llibre i assaborir amb gust
aquells breus instants de silenci amb la mà sobre la contraportada. EP.
LO C O D E R

V E T DE PORT
Per Albert Villaró
Andreu de Magalona, bisbe i màrtir
Fra Andreu de Magalona
fou nomenat bisbe d'Urgell
cap a la fi del segle XVI. A
tothom li va sobtar el nome­
nament, perquè era més aviat
bonifaci, sense cap punta de
malícia, i pensaven que potser
no hauria anat malament que
ocupés la trona algú amb una
mica de sang a les venes, i no
pas un predicador tebi i, "se­
gons el parer de molts", una
mica beneit. Però no va ser
així. El dia que es va presentar
a la ciutat, calvalcant damunt
d'un ruquet blanc com una
volva de neu, l'acompanyava
una remor d'arpes dobles, i, si
travessaven algun tros enfan­
gat, no en quedava petja per­
ceptible.
De seguida es va escampar
la brama que era un sant en vida:
"Quina ànima més càndida, quanta bondat reflecteix
el seu rostre. Passa com un sospir, i deixa anar un alè de
roses i llessamí. De la seva boca només surten sàvies
paraules de consol i d'atenció. Només amb la seva presèn­
cia, les baralles a mort es transformen en abraçades frater­
nals, els renegaires parlen en vers i els adúlters esdevenen
castos esposos!"
Durant el seu pontificat, els canonges semblaven plà­
cides ovelletes, mentre que només un parell d'anys abans
s'haurien menjat una dotzena de prelats per esmorzar.
Arribaven malalts de totes bandes. Els qui podien superar
sense entrebancs les dificultats del viatge -més d'un i més
de dos pobres esguerrats
havien anat a espetegar al fons
de Segre, travessant el perillós
pas de Tres Ponts- trobaven
de seguida un alleujament
notable de les seves malalties,
i això si no es curaven del tot.
Ben aviat tot els murs fumats
de la catedral s'anaven
omplint de crosses i exvots de
tota mena, en mostra d'agraï­
ment perpetu.
Quan només feia uns
mesos que la fama creixent
del bisbe Andreu s'anava
escampant més enllà dels
vastos límits de la diòcesi, va
tenir lloc una reunió secreta al
convent de Sant Pere de
Galligans. El bisbe Bernat de
Barcelona hi va arribar vestit
d'empestat. Guillem Ramon
d'Elna, transformat en pagès
gras. L'arquebisbe Berenguer de Tarragona passava plau­
siblement per un soldat veterà, amb una cuirassa mig
rovellada i una pavesina escantellada. Pere Guillem de
Lleida, vestit de frare, fou l'últim a arribar. El bisbe
Geribert de Vic, malalt, va declinar l'assistència, però fou
substituït per un dels seus arxiprestes. Gelo de Roda. El
bisbe de la flamant diòcesi de Solsona, acabada tot just
de constituir, va excusar-se dient que no podia deixar les
seves ovelles esgarriades quan encara amb prou feines
havia pres possessió.
La reunió va començar, com era preceptiu, amb la
crítica als col·legues absents. Es va acordar, gairebé per
VENT DE PORT

unanimitat, que el bisbe de Vic patia un altre dels seus
espectaculars atacs de gota, i que el nou bisbe de Solsona
s'havia encantat fent un estat de comptes de les seves possessions
i revisant un per un tots els censáis que li devien.
Després d'aquesta distesa conversa, amanida amb tota
mena d'anècdotes i rialles, el bisbe d'Elna va cridar a
l'ordre:
"Amics, ens trobem aquí reunits per resoldre una
qüestió que ens cou. Si voleu, us en faig el resum. Fa mig
any, encara no, fra Andreu de Magalona ocupa l'il·lustre
setial de sant Just, sant Ermengol i sant Ot. En quatre
mesos, s'ha escampat per tota la província la fama de la
seva santedat, fent valer unes qualitats insòlites en un
prelat d'aquest segle. Si sembla un pare de l'església! I
nosaltres, mentrestant, veiem com a cada dia que passa
les respectives feligresies ens miren de través, receloses i
malfiades, i es pregunten, de vegades de viva veu, per què
no poden tenir elles un bisbe com l'Andreu d'Urgell.
Algun de nosaltres ja ha rebut alguna cantalada, i les
façanes de la catedral de Girona ja són plenes de missatges
que inciten a la revolta. S'acosten les processons de
Corpus, i no podem exposar-nos a un moviment de
queixa general que qui sap com acabaria. Estem d'acord,
no >"
Tots els integrants de la conferència van mostrar la
seva conformitat amb l'anàlisi, deixant anar uns sospirs
de preocupació. L'arquebisbe de Tarragona es va alçar:
"El que hem de fer és deixar de lamentar-nos i passar
a l'acció. Jo, modestament, hi he barrinat força i em
penso que ja tinc una solució. Es un jesuïta. El tinc esperant
a fora."
L'anunci de l'arquebisbe va fer saltar tots els concorrents.
Un jesuïta! La majoria encara no n'havia vist cap al
natural, però la seva fama arribava fins a tots els racons de
la cristiandat. Berenguer de Tarragona el va fer entrar. Era
VENT DE PORT
un home petit, d'ulls foscos i agullats, vestit de negre i
amb una barbeta punxeguda, amb un aire sinuós i
decidit. En deu minuts va exposar el seu pla, que va
deixar la clandestina conferència episcopal muda i amb
un pam de nas. Ei projecte fou aprovat per aclamació.
Després d'un bon dinar, la trobada es va dissoldre, entre
abraçades i els vots per celebrar properes reunions incògnites,
que tothom considerava la mar d'excitants i entretingudes.
El jesuïta es va plantar a la ciutat d'Urgell a la
setmana següent. Va sol·licitar tenir accés lliure als fons
de l'arxiu capitular i episcopal. Duia un munt de cartes
de recomanació i un matxo carregat de bibliografia auxiliar.
Es va tancar a la sala que feia d'arxiu. El jesuïta, però,
no sortia ni de dia ni de nit: li passaven una mica de
menjar un cop al dia i un criat s'emportava una gibrelleta
amb les minses deposicions que deixava. Deien que no
dormia pas, i que si ho feia, s'estirava a terra durant mitja
horeta i ja en tenia prou. Remenava les actes capitulars,
les vetustes llistes de bisbes, piles de donacions, testaments
i judicis, actes de consagració, processos i, de
passada, manuals notarials.
El sagristà, que l'espiava per una escletxa de la porta,
assegurava que mentre passava fulls amb una mà, com
qui fulleja, amb l'altra escrivia tan de pressa que semblava
endimoniat. Llegia en diagonal, i amb només una llambregada
ja sabia si d'aquell document en treuria alguna
cosa de profit.
En un mes va enllestir la feina. El dia set de juliol,
festivitat de sant Ermengol, es va presentar davant el
bisbe Andreu. Duia un llibre en vitel·la, redactat amb
una primorosa caligrafia d'estil francès. A la coberta, el
títol: Episcopologion Vrgellensem, sive rektio verapontificium
pmlatiumque SUÍS. El bisbe va rebre el manuscrit
amb gran emoció.

L'obra, a cop d'ull, semblava feta amb un rigor enorme,
amb un aparell crític de primera. Per fi algú omplia
una de les llacunes més punyents de la seva biblioteca
particular: una bona recopilació de biografies episcopals,
com les que tenien la majoria de diòcesis. Per fi, pensava
ei bisbe, podria emmirallar-se en la vida d'aquells sants
homes, començant per sant Ctesifont, passant per sant
Just, amb sant Ermengol i sant Ot, i tota la resta de
prelats que, tot i no haver estat distingits amb el benefici
de la santedat, segur que eren homes rectes i virtuosos,
plens de bondat, caritat, bons pensaments i encara
millors accions. Emocionat, va voler regraciar el jesuïta
amb una canongia. Sense canviar la seva expressió immutable,
va dir que no, que gràcies, que l'endemà l'esperaven
en una altra banda.
Havent sopat, el bisbe Andreu va entrar al seu gabinet,
disposat a delectar-se amb el producte de les investigacions
del jesuïta. Li va sobtar que l'obra no anés
signada. De fet, ni tan sols sabia el nom de l'autor. En fi,
tant se valia. Va començar a llegir.
El seu estat habitual de beatitud li va durar exactament
dues pàgines, just quan va descobrir, esgarrifat, que
el primer bisbe, sant Ctesifont, era arrià i va morir refermant
el seu error. Alarmat, va passar al següent, que era
Suitila. Aquest no tan sols també era arrià, sinó que deien
que les nits de lluna plena desapareixia i el trobaven,
l'endemà, al mig del bosc de Llobateres, nu i amb tant de
pèl al cos que, la primera vegada, el van confondre amb
un ós. El bisbe Sigeric menjava nens cada divendres, i
quan l'anaven a enterrar, van obrir el taüt i només hi van
trobar un tronc d'alzina. El bisbe Bernat es cremava cada
cop que tocava l'aigua beneïda. El bisbe Guillem de
Tavèrnoles fou conduït a Roma després d'un tèrbol afer
amb les monges d'Elins. Sunyer II, l'alquimista, va desaparèixer
per combustió espontània. Nicolau de Bergerac
tenia una mena d'harem amb més esclaus que el soldà
d'Alger. No se'n salvava ni un. Els que només eren falsificadors
de relíquies i prevaricadors eren els més normalets
de tots; els altres, d'heretges cap amunt.
No podia ser. El bisbe Andreu, amb els ulls sortits,
com més ftilles passava, més esgarrifat se sentia. Cada cas
anava acompanyat de les referències documentals precises.
Va córrer a comprovar alguna dada especialment
escandalosa. El jesuïta no tan sols havia treballat amb
molta rapidesa, sinó que havia deixat l'arxiu perfectament
ordenat. No li va costar gens de comprovar que tot
era rigorosament exacte.
Aquella mateixa nit va abandonar el palau. Va deixar
a mitges un parell de miracles que tenia emparaulats, va
abandonar el projecte de creació d'una causa pia per als
orfes de la diòcesi, va despenjar el pedrenyal que tenia per
defensar-se dels hugonots i va afegir-se a la colla del
Baltasar Coix, el bandoler més sanguinari i malèvol de la
muntanya, escindit dels Cadells d'Arsèguel. Junts van
escriure pàgines glorioses de la història del crim organitzat.
F^
©PUNT
C/Bisbe Messeguer, 11 25003 LLEIDA
TeL 26 48 88-Fax 26 83 75
n LLIBRERIA QUERA
Petnlxol,2-TeL318ü7 43
08002 BARCELONA
E-maih llibquera@seker.es
VENT DE PORT

CAP DE CASA
Alumnes i mestres de l'escola d'Escart, 1925. (Foto; CC^^- Fons Roya)
Alumnes i mestra de {'escola de Borén, 1958 aprox. (Foto. CCVAj
CAP DE CASA
^ ' ^ -«