Descarregar article (PDF) - Fundació Catalana Síndrome de Down

SD
18 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24
Original
Factors que influeixen en el desenvolupament motor
dels nens amb síndrome de Down*
Inmaculada Riquelme Agulló 1 , Beatriz Manzanal González 2
1 Escola d’Infermeria i Fisioteràpia. Universitat de les Illes Balears.
2 Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç del Maresme.
Correspondència:
Inmaculada Riquelme Agulló.
Escola d’Infermeria i Fisioteràpia.
Universitat de les Illes Balears.
Edifici Beatriz de Pinós.
Ctra. Valldemossa km 7,5
07122 Palma de Mallorca
Article rebut: 12.05.06
Resum
El desenvolupament psicomotor en els nens amb
síndrome de Down (SD) es troba afectat tant des del
punt de vista motor com des del punt de vista psíquic.
L’aspecte motor del nen amb SD es caracteritza per un
retard en la consecució dels ítems de desenvolupament
de la motricitat gruixuda que apareixen en nens sense
cap patologia, durant el primer any de vida, com ara
l’adquisició de la bipedestació, la sedestació, el gateig,
l’abast, el volteig i la marxa. Hi apareixen a més a més
alteracions de la motricitat fina, el control motor visual,
la velocitat, la força muscular i l’equilibri, tant estàtic
com dinàmic.
El desenvolupament motor es veu dificultat en
gran part per la hipotonia i la laxitud lligamentosa i per
problemes constitucionals, com ara la poca llargària
dels membres superiors i dels membres inferiors en relació
amb el tronc. Una altra causa de retard en l’adquisició
de fites motrius poden ser els problemes mèdics
que solen associar-se a la síndrome, com ara problemes
cardíacs, gàstrics o intestinals, afeccions respiratòries de
vies altes i infeccions del conducte auditiu.
Les persones amb SD presenten sovint alteracions
en les estructures de l’aparell locomotor per culpa
d’una associació d’hipotonia muscular i laxitud lligamentosa,
més o menys pronunciades. La inestabilitat
articular presenta un augment, ja que la funció de contenció
dels teixits tous articulars es veu disminuïda, la
qual cosa fa que les articulacions sotmeses a una càrrega
més contínua (malucs, genolls, peus) o a una gran
mobilitat (articulació atlantoaxial) siguin les més afectades.
Paraules clau: Desenvolupament. Desordres psicomotors.
Hipotonia. Laxitud. Síndrome de Down.
Factors influencing the motor development in ch i ldren
with Down syndrome.
Abstract
The psychomotor development in children with
Down syndrome is affected by the physical and in the
psychical point of view. The motor development in a
child with Down syndrome is defined by a delay in the
attainment of the gross motility items, developed in
non-impaired children, during the first year, such as the
acquisition of standing, sitting, crawling, reaching, rolling
and walking. Furthermore, alterations in fine motility,
visual motor control, speed, muscular strength
and static and dynamic balance can appear.
Motor development is hindered to a large extent by
* Treball presentat com a comunicació oral a:
– VI Simpòsium Internacional sobre l’Especificitat en la Síndrome de Down, Palma de Mallorca. Febrer de 2005.
– I Congrés de Fisioteràpia Pediàtrica, Madrid. Octubre de 2005.

SD
2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 19
hypotonic and ligament laxity and by constitutional
problems like the small length of upper and lower
limbs in relation with the trunk. Another reason for the
delayed acquisition of motor items can be the medical
problems related to the syndrome, such as cardiac, stomach,
intestinal and respiratory problems and infections
in the auditory canal.
Frequently, people with Down syndrome show alteration
in their locomotor system due to an association
between muscular hypotonic and joint laxity. This is
the reason why the joint instability is increased, since
the function of the soft joint tissues is decreased. This
causes the joints which undergo a more continuous
load (hips, knees, feet) or a great mobility (atlas-axis
joint) to be more affected.
Key wo r d s : Development. Down syndrome. Hypotonia.
Joint instability. Psychomotor disorders.
1. Introducció
El desenvolupament motor, una de les àrees del desenvolupament
humà més fàcilment observable des
dels primers dies de vida, necessita de l’harmonia dels
aspectes estructurals, mèdics, cognitius, educatius,
emocionals, etc. Una motricitat adequada no només
significa una bona funcionalitat, sinó que també implica
uns patrons de moviment adients.
En el treball amb les persones amb síndrome de
Down (SD), a diferència d’altres discapacitats, no només
cal buscar que adquireixin una activitat motriu
funcional, sinó també que aquesta sigui el més correcta
possible, ja que moltes d’elles presenten patrons compensatoris;
per exemple, agafar un objecte del terra bloquejant
els genolls en extensió, o pujar i baixar escales
necessitant d’un punt de suport. La majoria de les persones
amb SD es caracteritzen per la manca de destresa
en el moviment degut a la presència més o menys important
d’hipotonia, laxitud lligamentosa i dèficit de
coordinació i equilibri. Això fa que es moguin d’una
manera diferent.
El desenvolupament motor no és un procés estàtic,
amb un principi i un fi, ni es dóna a una edat determinada,
que sol associar-se a la infància. Segons A. Escribá
(2002), el desenvolupament implica tota aquella
capacitat que s’aprèn de nou i que permet a la persona
realitzar accions que abans no realitzava. És a dir,
també pot tenir lloc en edats avançades (1).
El desenvolupament motor no depèn només de factors
biològics. Segons la teoria, la conducta motriu
d’una persona ve determinada per un conjunt de sistemes
que interactuen dinàmicament per produir el moviment.
Aquest conjunt de sistemes, entre els quals hi
ha el sistema nerviós central, el sistema musculosquelètic,
la motivació, el nivell d’alerta, el creixement
del cos, la força muscular, la percepció, la cognició,
l’entorn, etc., s’autoorganitzen per produir el moviment
i el desenvolupament motor del nen (2).
També cal tenir presents les característiques de l’aprenentatge
motor dels nens amb SD que, amb subtils
matisos, són comunes a l’aprenentatge de tots els nens:
– Aprenen quan estan motivats i desitgen aprendre
(joc, interès, etc.). Sense motivació, el moviment no
s’integra tan fàcilment com quan es fa per iniciativa
pròpia. Per al nen, la recompensa ha de ser més gran
que l’esforç que suposa moure’s.
– Aprenen millor i més ràpid quan es reforça positivament
tot el que poden fer.
– Aprenen a esforçar-se si reben ajuda de les persones
que els envolten i dels recursos necessaris per facilitar
l’activitat motriu.
– Aprenen quan la dificultat que cal superar augmenta
de forma progressiva, al mateix ritme que els
seus aprenentatges. Tendeixen a adoptar conductes d’evitació
davant de reptes nous o amb aprenentatges per
sobre del seu nivell.
– Aprenen més fàcilment en situacions significatives
per ells (la casa, el parc, la guarderia, etc.).
– Aprenen a un ritme que varia de manera individual
i que és més lent que el de la resta de la població.
Fins i tot pot variar entre diferents etapes d’un mateix
nen.
– Aprenen millor per imitació (informació visual) i
en situacions que impliquin relació social (germans,
companys de guarderia, pares, etc.). Prefereixen la interacció
social a la manipulació d’objectes.
– Aprenen quan els donen temps suficient de reacció
(els cal més temps que a altres nens).
– Aprenen, entre altres processos, per error-correcció-repetició.
Cal facilitar espais i moments per tal que
el propi nen experimenti de manera autònoma els seus
aprenentatges i els vagi modelant i integrant de forma
espontània.
– Aprenen quan la comunicació amb el seu entorn
és adequada. El nen ha d’entendre el que li demanen.
Si es tracta d’una tasca que no es correspon amb el seu
nivell de comprensió, és freqüent que el nen es bloquegi
o reaccioni amb conductes de rebuig envers les
propostes; intentar guiar-lo s’interpretarà com una inv
a s i ó .
També és necessari fer l’esforç de comprendre’l i
respectar les seves decisions. Els nens amb SD solen
trigar més a parlar que a entendre allò que els diuen. El
fet que vulguin expressar-se i no siguin interpretats correctament
pot crear sensació d’impotència. Ser compresos
fa que es trobin millor amb ells mateixos i que
tinguin conductes més adients. Al joc motor, això es
manifesta quan expressen moltes vegades «no més»,
«una altra cosa», «sí», «ajuda’m», etc.

SD
20 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24
2. Desenvolupament motor
condicionat per les característiques
de la síndrome de Down
El desenvolupament de la motricitat gruixuda en els
nens amb SD també rep la influència de factors estructurals
que són característics de la síndrome: les característiques
cerebrals, les alteracions musculesquelètiques
i els problemes mèdics.
2.1. Alteracions cerebrals
La presència d’informació genètica d’un cromosoma
21 extra (o part d’ell) condiciona la tendència cap
a una expressió patològica en la funció i l’estructura cerebral
de les persones amb SD. Amb tot, aquesta informació
també està regulada per la resta de gens de l’individu,
i això fa que la variabilitat que s’observa entre
les persones amb SD sigui notable. Al mateix temps, el
cervell no és una estructura fixa i immutable sinó eminentment
plàstica; per això, l’ambient i la intervenció
influeixen de manera decisiva sobre el desenvolupament
de l’individu.
En la SD, la reducció en la diferenciació i maduració
del cervell del sistema nerviós central, associada
amb una lleu displàsia cortical, dóna com a resultat un
nombre inferior de neurones, sinaptogènesi anormal i
desenvolupament cerebral retardat (3).
L’excés de càrrega gènica produeix un desequilibri
difús i generalitzat al cervell de les persones amb SD.
S’hi observen les següents alteracions:
– Pes i volum cerebral inferior que sol anar acompanyat
d’una reducció del perímetre cranial.
– Densitat neuronal disminuïda (escorça cerebral,
hipocamp, cerebel, tronc cerebral).
– Alteració de l’estructura i del nombre d’espines
dendrítiques.
– Densitat sinàptica menor, amb una morfologia característica
i una disminució del nombre de neurotransmissors.
– Retard en la mielinització.
Totes aquestes alteracions inicials modifiquen la capacitat
de transmetre informació, un fet que repercuteix
directament en l’acoblament posterior de circuits i connexions
neuronals, fins i tot en les àrees que per sí soles
no haurien estat primàriament afectades per l’alteració
genètica (4).
Aquesta configuració particular del cervell fa que
les persones amb síndrome de Down siguin més lentes
per captar, processar, interpretar i elaborar la informació,
sent aquesta una de les causes de la lentitud en el
desenvolupament motor i cognitiu d’acord amb l’opinió
de diversos autors (1). Presenten dificultats pel que
fa a l’organització de l’atenció, la memòria, l’abstracció
i la deducció.
Les característiques motrius dels nens amb SD estan
determinades per les alteracions en diverses estructures
cerebrals, entre elles, el mesencèfal i el cerebel, que determinen
les característiques del to muscular, l’equilibri
i la coordinació.
L’alteració del mesencèfal en la primera infància
disminueix l’estat d’alerta. La hipotonia, l’escassa reactivitat
als estímuls, la dificultat per dirigir la mirada
als estímuls i per interactuar amb altres mirades, la
manca de destresa i l’escassa resposta motora, la manca
d’iniciativa de cerca són factors que potser provenen de
la menor participació dels sistemes neurals associats al
mesencèfal. Tot això influeix en l’entrada d’una informació
tan important durant els primers mesos.
El cerebel interfereix en l’execució fina i ajustada
dels moviments corporals. Integra la informació propioceptiva
i les sensacions cinestèsiques per realitzar bé els
moviments. Influeix sobre el to que han de desenvolupar
els diferents grups musculars, contribueix a mantenir
l’equilibri i ajuda a realitzar patrons de moviment, sobretot
com més ràpids, consecutius i simultanis siguin.
Sembla doncs necessari per a l’aprenentatge i la memòria
de seqüències motrius prèviament programades.
L’escorça prefrontal interfereix en la presa de decisions
i en la iniciació de les accions, processos que per
la seva banda necessiten de la integració i processament
de la informació. L’hipocamp està relacionat amb
la memòria, amb la retenció i la integració d’informació
en la memòria a llarg termini.
El sistema nerviós central de les persones amb SD
experimenta un envelliment precoç i afegeix així noves
alteracions cerebrals a les que ja hi havia. Existeix una
desacceleració del creixement del perímetre cranial durant
la primera infància que dóna com a resultat una
microcefàlia (5).
2.2. Alteracions del sistema musculesquelètic
2.2.1. Hipotonia i laxitud lligamentosa
La hipotonia en les persones amb SD és d’origen
central. Aquesta hipotonia fa que els músculs no exerceixin
la força de contenció suficient sobre les estructures
articulars. A la laxitud que presenten els teixits
lligamentosos i de la càpsula articular s’afegeix una
mobilitat articular augmentada a la majoria de les articulacions,
que molt sovint resulten inestables (Figura
1). Aquest fet incrementa la dificultat per aconseguir
un bon equilibri i una bona coordinació de movim
e n t s .
Als casos amb defecte cardíac greu, la hipotonia és
més gran, per la qual cosa el retard en el desenvolupament
motor d’aquests nens serà més gran en comparació
amb els nens amb SD sense cardiopatia (5).

SD
2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 21
Figura 1. Nena de 10 anys en posició de rotació externa i abducció de malucs
que demostra una gran hipermobilitat articular.
2.2.2. Força muscular
Tant la hipotonia muscular com la manca d’entrenament
(hàbits sedentaris, passivitat) produeixen una fatiga
muscular que pot interpretar-se com una manca de
força, tot i que, en aquest aspecte, hi ha una gran variabilitat.
2.2.3. Dimensions corporals
Com que presenten proporcions dels ossos llargs disminuïdes,
els nens amb SD tenen una mitjana d’alçada
sensiblement inferior a la del seu grup d’edat. La raó és
la poca llargària de les seves cames; en sedestació, presenten
una alçada normal, ja que la major part del dèficit
d’alçada es produeix abans de la pubertat.
Aquestes proporcions corporals de la SD han de tenir-se
en compte pels seus possibles efectes negatius
sobre la força, la postura, la locomoció i la manipulació
(6).
2.3. Aspectes mèdics
Les persones amb SD tenen tendència a presentar
problemes mèdics que interfereixen en el seu desenvolupament.
Per això no tenen les capacitats òptimes per
estar alerta i reaccionar positivament davant del seu en-
torn. Si a aquesta situació s’afegeix que parteixen d’un
nivell d’activitat baix, sobretot en els primers anys, poden
passar llargues temporades durant les quals la pràctica
motriu disminueix i semblen estancades en les seves
adquisicions.
Entre aquestes alteracions mèdiques més freqüents
trobem les cardiopaties, els problemes respiratoris, les
discapacitats visuals i auditives, els problemes digestius
i hormonals, i l’epilèpsia.
2.3.1. Problemes cardíacs
Les malformacions cardíaques afecten un 40% de
les persones amb SD. És molt important detectar-les
com més aviat millor i actuar en conseqüència, amb
tractament mèdic o quirúrgic, que millorarà substancialment
la seva qualitat de vida.
Els problemes cardíacs limiten o condicionen molt
directament el rendiment motor de les persones amb
SD. Aquests alteracions provoquen un esgotament precoç,
raó per la qual la realització d’esforços físics està
molt limitada o contraindicada.
Els primers mesos, quan en molts casos els bebès
amb SD encara estan pendents d’una intervenció quirúrgica
o d’estabilitzar la seva situació amb l’administració
de medicaments, els esforços motors han de ser
molt suaus i amb moltes pauses per no provocar estats
de crisi, però no s’han de deixar de fer. En el lactant
cardiòpata se solen presentar com a característiques
més significatives la dificultat per a l’alimentació, una
disminució del creixement, dispnea, cianosi, fatigabilitat
i sudoració.
Si el problema persisteix en edats molt avançades,
és fàcil que es continuï observant esgotament. Això implica
una dificultat en l’execució d’activitats que requereixen
un esforç cardiovascular important.
2.3.2. Problemes respiratoris
Freqüentment, els problemes respiratoris en la SD
estan relacionats amb les complicacions cardíaques,
immunològiques o neurològiques, i sovint són secundaris
a la disfunció de més d’un sistema.
L’estructura anatòmica de les vies respiratòries superiors
i la hipotonia que presenten les persones amb
SD les predisposen a problemes de permeabilitat de les
vies aèries. Aquests processos s’incrementen en la primera
infància, quan els nens comencen l’escolarització,
pel contacte més freqüent amb gèrmens i per l’estat encara
immadur de les estructures pulmonars i del sistema
immunitari. Solen ser la causa principal de les visites
d’urgència i d’ingressos a centres hospitalaris
quan són petits. Són freqüents les infeccions de l’oïda
mitjana i l’acumulació de secrecions. Una altra disfunció
que es pot presentar és l’apnea obstructiva del son.
El reduït espai de la cavitat bucal, juntament amb

SD
22 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24
una possible macroglòssia i els problemes de mucositat
de les vies aèries superiors, acostumen a generar una
respiració oral molt difícil de reeducar i que pot augmentar
la propensió a problemes de vies aèries respiratòries
inferiors.
Tots aquests processos patològics (bronquitis, bronquiolitis,
pneumònies) fan que el nen es trobi poc actiu
i en certs casos amb indicació de repòs absolut.
2.3.3. Problemes visuals i auditius
Els problemes auditius i visuals tenen una gran incidència
en les persones amb SD. Si les estructures que
faciliten la captura d’informació no presenten les condicions
òptimes, la recepció d’estímuls de l’entorn estarà
distorsionada i les reaccions de resposta no seran
les més adients; en conseqüència, el desenvolupament
es veurà alterat. Per tant, és important rebre una atenció
primerenca i periòdica tant de la vista com de l’audició.
Els problemes oculars més freqüents en la SD són:
errors de refracció (65–70%), estrabisme, nistagme,
blefaroconjuntivitis, cataractes, queratocon, hipoplàsia
del nervi òptic i patologia retinal.
Pel que fa a la capacitat auditiva, sol ser inferior a la
normal, amb un alt percentatge d’hipoacúsia. Els problemes
d’audició poden influir en la capacitat d’estructuració
espaitemporal (1).
2.3.4. Problemes gastrointestinals i desequilibris hormonals
Del 10 al 12% dels bebès amb SD presenten trastorns
i malformacions de l’aparell digestiu o obstruccions
intestinals que requereixen una intervenció quirúrgica
durant els primers dies de vida. Els problemes
gastrointestinals es manifesten en el moment del naixement,
amb símptomes com alimentació deficient, vòmit,
abdomen dilatat o absència de defecacions.
En el camp hormonal, és freqüent l’afectació de la
glàndula tiroide. Es presenta sobretot l’hipotiroïdisme,
que té com a símptomes nivells d’energia reduïts, retard
en el desenvolupament físic i mental, engruiximent
de la pell, estrenyiment i son.
Els nens amb SD neixen amb un pes mitjà i el mantenen
durant la seva infància, però després d’aquesta
etapa és normal l’augment de pes i apareix una certa
tendència al sobrepès i fins i tot l’obesitat. La vida sedentària
i la nutrició incorrecta són els factors que més
hi predisposen, llevat dels possibles problemes mèdics
(cardiopaties, hipotiroïdisme, hipotonia muscular) (Figura
2).
2.3.5. Epilèpsia
L’epilèpsia presenta una incidència entre els nens
amb SD de 2-15%, més alta que en la població general,
però més baixa que en altres síndromes amb retard
mental. Destaca l’elevada freqüència de les crisis d’inici
en els primers anys de vida, en un 82% dels casos
abans dels 5 anys. Les causes d’aquesta epilèpsia són la
pròpia alteració del desenvolupament cerebral, els accidents
cerebrovasculars secundaris a cardiopatia i les
asfíxies perinatals (5).
Retard del desenvolupament motor
Els nens que tenen la SD assoleixen, tot i que amb
retard, les mateixes fites motrius que un nen sense la
síndrome. Generalment, les fites que arriben més tard
són aquelles que exigeixen un alt nivell de coordinació
i en les quals intervenen transferències de pes (rastreig,
caminar autònomament, etc.).
A les taules I, II i III es mostren dades de diferents
fonts bibliogràfiques (1, 7, 8) sobre el desenvolupament
psicomotor a les primeres etapes evolutives de
nens «normals» i de nens amb SD. Analitzant les dades
podem observar la gran variabilitat i amplitud en els
períodes d’adquisició de les fites motrius, la qual cosa
dificulta establir pronòstics en el desenvolupament. La
figura 3 compara les dades de l’edat mitjana d’adquisició
dels principals ítems en nens amb SD, recollits dels
tres autors de les taules anteriors. Caldria fer una reco-
Figura 2. Adolescent amb sobrepès realitzant activitat física dirigida.

SD
2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 23
Taula I.
Edat d’adquisició de fites psicomotrius
segons Escribá, 2001 (1).
Conducta
Síndrome de Down
(mesos)
Població general
(mesos)
Mitjana Interval Mitjana Interval
Somriure 2 1-3 1 1-3
Donar-se la volta 6 2-12 5 2-10
Seure 9 6-18 7 5-9
Arrossegar-se 11 7-21 8 6-11
Gatejar
Mantenir-se
13 8-25 10 7-13
dret 10 10-32 11 8-16
Caminar 20 12-45 13 8-18
Conducta
Taula II.
Edat d’adquisició de fites motrius
segons Candel, 2003 (7).
Edat mitjana
d’adquisició en SD
(mesos)
Taula III.
Edat d’adquisició de fites motrius en la SD
segons Winders, 1997.
Interval
en SD
Control cefàlic en pron 2,7 1-90
Control cefàlic en
posició vertical 4,4 3-14
Voltejos 8,0 4-13
Reacció de suport lateral 8,2 6-12
Sedestació sense suport 9,7 7-17
Bipedestació sense suport 13,3 8-24
Rastreig 13,6 7-24
De quatre grapes 17,7 9-36
Marxa autònoma 24,1 16-39
Conducta Mitjana en mesos
Volteig de supí a pron 7
Volteig de pron a supí 6
Sedestació 11
Pivotar en pron 360º 10
Manté quadrupèdia 14
Seure pel lateral 17
Rastreig 14
De quatre grapes 17
Marxa autònoma 26
llida de dades que abastés una mostra de població àmplia,
fent servir els mateixos criteris pels diferents professionals.
Entre les fites motrius, l’adquisició de la marxa és
una de les més importants. El retard en aquesta adquisició
afecta altres dimensions del nen, com la cognitiva
i la social, ja que desplaçar-se de forma independent és
Figura 3. Comparació de dades sobre l’adquisició de fites motrius.
més que la possibilitat de deambular: el nen madura
l’aprenentatge d’aspectes psicomotors com la distància,
la profunditat, la localització d’objectes a l’espai, l’esquema
corporal, etc. La marxa és una fita important per
a l’autosuficiència d’una persona, per la qual cosa la
seva adquisició redueix l’ansietat en el si de la família
(8).
El desenvolupament motor pot ser retardat pels problemes
mèdics, estructurals i neurològics abans esmentats.
Entre ells, la hipotonia és el principal obstacle en el
desenvolupament motor del nen amb SD. La hipotonia
inicial del bebè amb SD persistirà al llarg de tota la vida,
encara que pot millorar amb el creixement. La seva distribució
a l’organisme depèn de cada nen i afectarà principalment
les funcions de l’àrea on predomini. Així, si
afecta sobretot els membres superiors, el nen tindrà problemes
en la reptació i per incorporar-se fins a la bipedestació;
si afecta principalment els músculs del tronc,
el nen tindrà més dificultats en el gateig i l’equilibri en
bipedestació. El nen sol evitar aquestes activitats que li
resulten més difícils.
En el camp estructural, uns membres curts amb relació
a la llargària del tronc provocaran dificultats per
recolzar els braços en sedestació o enfilar-se per escales
o mobles (11) (Figura 4).
Tots aquests factors han de ser tinguts en compte
tant per la família com pels professionals que tracten el
nen. El seu coneixement determinarà una elecció més
precisa i raonada de la manera d’ajudar-lo en l’execució
dels moviments. El moviment li permetrà explorar i
relacionar-se amb el món, un aspecte fonamental per al
desenvolupament psicològic, ja que hi ha una relació
molt íntima entre el desenvolupament físic i el psíquic.
Bibliografia
1. Escribá A. Síndrome de Down, Propuestas de intervención.
Madrid: Gimno; 2002.

SD
24 REVISTA MÈDICA INTERNACIONAL SOBRE LA SÍNDROME DE DOWN 2006: vol. 10, núm. 2, pp. 18-24
Figura 4. Sedestació amb extremitats inferiors en abducció. Extremitats
superiors curtes.
02. Macías L. Desarrollo motor y aprendizaje del movimiento,
Conceptos contemporáneos. En: Macías
L, Fagoaga J. Fisioterapia en Pediatría. Madrid:
McGraw-Hill Interamericana; 2003. p. 1-29.
03. Wisniewski K, Kida E y Brown WT. Repercusión
de las Anormalidades Genéticas del Síndrome de
Down sobre la Estructura y Función Cerebral. En:
Rondal J, Perera J, Nadel L, Comblain A. Síndrome
de Down: perspectivas psicológica, psicobiológica
y socio-educacional. Madrid: Ministerio de Trabajo
y Asuntos Sociales; 1997.
04. Flórez J, Troncoso MV. Síndrome de Down y Educación.
Santander: Fundación Síndrome de Down
de Cantabria; 1991.
05. Gassió R. Trastornos neurológicos y el niño con
síndrome de Down. En: Corretger JM, Serés A,
Casaldàliga J, Trias K, (eds). Síndrome de Down.
Aspectos médicos actuales. Barcelona: Masson y
Fundació Catalana Síndrome de Down; 2005. p.
70-82.
06. Burns Y, Gunn P. El síndrome de Down, Estimulación
y actividad motora. Barcelona: Herder;
1995.
07. Candel I. Atención Temprana, niños con síndrome
de Down y otros problemas del desarrollo. Madrid:
FEIDS; 2003.
08. Winders P. Gross Motor Skills in children with
Down Syndrome. Bethesda U.S.A.: Woodbine
House; 1997.
09. Pueschel SM, Pueschel JK. Síndrome de Down.
Problemática biomédica. Barcelona, Masson-Salvat
Medicina, 1994.
10. Póo P, Gassió R, Desarrollo motor en niños con síndrome
de Down, SD-DS Revista Médica Internacional
sobre el síndrome de Down, 2000; 4: 34-40.
11. Ulrich DA, Ulrich BD, Angulo-Kinzler R, Yun J.
Treadmill training of infants with Down syndrome:
evidence-based developmental outcomes. Pediatrics
2001; 108: e84.