Atles ocells nidificants Montseny - Institut Català d'Ornitologia

Figura 35. Localització de la merla al mostratge de camp.
Hàbitat
La merla és una espècie generalista que ocupa una gran quantitat d’ambients extremament
diversos. Així la podem trobar des d’ambients arbustius com màquies i garrigues, fins a
boscos perennifolis o caducifolisde tota mena, com serien suredes, alzinars, pinedes,
fagedes o rouredes. També es troba en vorades de conreus i fruiterars, així com en parcs i
jardins urbans. Es manté fins i tot en suredes i matollars afectats per incendis un any
després del foc. Evita, però, les formacions vegetals que contenen una baixa cobertura
arbòria o arbustiva, com ara els prats alpins, els penya-segats, les zones estèpiques, els
conreus herbacis extensius, les platges, els canyissars i les formacions halòfiles litorals. La
distribució altitudinal va des del nivell del mar fins als 2.300 m, amb una màxima freqüència
d’aparició entre els 400 i els 1.800 m (Estrada et al. 2004).
De manera consistent amb la ubiqüitat que mostra en el conjunt de Catalunya, la merla al
Montseny ha estat detectada en la pràctica totalitat dels hàbitats del parc, fins i tot en els
matollars i prats culminals,
Tord comú Turdus philomelos
Distribució
Com a reproductor, el tord comú es troba de forma
regular pel nord i l’est del país, i més irregularment,
en alguns sectors muntanyencs de la meitat sud de
Catalunya (serra del Montsià, Ports de Beseit, serres
de Boix i Cardó, Prades i Montsant) i de ponent
(trams baixos dels rius Segre i Cinca), així com en
un tram baix del riu Ebre (Vinallop). Resulta
totalment absent del delta de l’Ebre i de la franja
litoral meridional, així com de la major part de la
plana de Lleida i la vall de l’Ebre. Les majors abundàncies es donen a l’àrea compresa entre
l’est del Berguedà i l’oest de l’Alt Empordà i de la Selva, per bé que esdevé molt abundant a
la Val d’Aran (Estrada et al. 2004).
El tord comú és un ocell relativament comú a la meitat nord del Montseny i bastant més
escàs a la meitat sud. És més freqüent a les valls (Santa Fe, riera d’Arbúcies, riera Major,
Avencó, Martinet, etc.) i més escàs a les zones elevades (Figura 36).
39