Atles ocells nidificants Montseny - Institut Català d'Ornitologia

Figura 20. Localització del cotoliu en el mostratge de camp (esquerra) i model d’abundància (dreta). En
aquest model l’escala de color mostra la probabilitat d’aparició de l’espècie, entre 0 (rosa clar) i 1 (vermell
intens). AUC calibració: 0,956; AUC avaluació: 0,966.
Hàbitat
El cotoliu a Catalunya ocupa tot tipus de matollars, boscos clars, conreus arboris de secà i
conreus i prats, sempre que tinguin formacions forestals intercalades. Evita els cultius
intensius, les àrees fortament humanitzades i els boscos densos o excessivament continus.
Les densitats més altes es troben les formacions arbustives i herbàcies de muntanya
mitjana, seguits per la resta d’ambients muntans i els mosaics de agroforestals de la zona
submediterrània i mediterrània continental. Així mateix, esdevé una espècie molt abundant
a la majoria dels sectors cremats d’arreu de Catalunya. Preferentment, cria entre els 400 i els
2.000 m, si bé pot arribar fins als 2.300 m (Estrada et al. 2004).
Al Montseny el cotoliu s’ha localitzat bàsicament en els ambients que combinen masses
arbustives i àrees de prats o als llindars entre les superficies forestals i les planes agrícoles.
En aquest sentit habita els matollars i landes culminals del Matagalls, turó de l’Home i pla
de la Calma, i als mosaics de conreus i boscos muntans del vessant nordoccidental i de la
conca baixa de la Tordera. També apareix a la zona afectada per l’incendi de Gualba de
l’any 1994.
Alosa vulgar Alauda arvensis
Distribució
L’alosa vulgar a Catalunya en temporada de
nidificació es distribueix principalment per les
serres pirinenques i prepirinenques, des del
Ripollès fins a la Val d’Aran i la regió
submediterrània de les comarques de la
Catalunya central (Segarra, Solsonès, Anoia i
Conca de Barberà). Fora d’aquestes àrees
principals, l’espècie també és present a les
planes d’Osona, la Garrotxa i l’Alt Empordà i,
més esporàdicament, a la serralada Prelitoral,
Ports de Tortosa, depressió de l’Ebre, delta del Llobregat i, de forma puntual, al delta de
l’Ebre (Estrada et al. 2004).
23