Atles ocells nidificants Montseny - Institut Català d'Ornitologia

L’abellerol ha estat localitzat només en quatre punts diferents al llarg de l’estudi de camp,
però un d’ells, a l’interior del massís,
correspon a exemplars en migració i, en
conseqüència, no s’ha representat al
mapa corresponent (Figura 14). La resta
de localitats es troben ben bé als límits
del parc natural, en concret als municipis
d’Aiguafreda, Cànoves i Samalús i
Gualba. La població esmentada per
Ribas (2000) del sector selvatà del baix
Montseny (riera d’Arbúcies i zones
properes), no ha estat detectada.
Figura 14. Localització de l’abellerol al mostratge de camp.
Hàbitat
L’abellerol és una espècie típicament associada als ambients mediterranis i termòfils. Ocupa
tota mena d’àrees obertes amb conreus de secà, brolles, garrigues i zones de caràcter
estèpic. Les densitats mitjanes màximes es detecten en els conreus més típicament
mediterranis i defuig les zones estrictament forestals i els conreus arboris amb un alt
recobriment com les grans plantacions de fruiters. Per al seu establiment requereix la
presència de marges amb terrenys sorrencs o de textura tova perquè els ocells puguin
excavar els seus nius. Per això resulten ideals les zones amb talussos fluvials,
embassaments, rieres, marges de camins i carreteres, rambles, graveres i tallats de guix. La
major part de les poblacions es troben en un gradient altitudinal que no sobrepassa els 600
m, encara que s’han trobat parelles reproductores en localitats del Pirineu fins als 1.300 m
(Estrada et al. 2004).
Al Parc Natural del Montseny l’abellerol ha estat localitzat en zones de contacte entre el
bosc (pinedes, suredes o alzinars) i els conreus de les planes adjacents.
Puput Upupa epops
Distribució
La puput és un nidificant comú a Catalunya on
només és completament absent a les zones més
altes del Pirineu. La major probabilitat d’aparició
es dona a les planes centrals en les comarques del
Segrià, la Noguera, les Garrigues, la Segarra, el
Solsonès, l’Osona i la Garrotxa, així com al litoral,
sobretot a l’Empordà, el Tarragonès, el Baix
Camp, el Baix Ebre i el Montsià. Disminueix
notablement a les zones de muntanya mitjana, i es
fa molt rara a l’alta muntanya (Estrada et al. 2004).
17