Bielsa PDF

MOJÁCAR
I el seu Parador
Mojácar: Morería Blanca
D
“...A Occident ha sortit el sol del Califat
Que ha de brillar amb esplendor en els dos
Orients perquè espanti amb la llum les
Tenebres infidels...”.
Abderraman III
’homes paleolítics n’hi hagué, que se sàpiga, a Mazarrón, en un
emplaçament extraviat, remot i molt distant dels corredors
naturals de la zona. Allà, a la cova de l’Algarrobo, els primitius pobladors
deixaren gran quantitat de ferramentes molt miniaturitzades. Invita
l’arqueologia a imaginar una societat que es mou el menys possible, que
sobreviu del que té a prop, que planeja els seus primers passos i abandona
el poblat únicament quan l’estació ho exigeix.
Les terres d’aquesta costa del sud-est són tan extremes i inhòspites que el
neolític quasi hi passa de llarg. És ja la humanitat capaç de regar el cereal
quan, allà pel III mil·lenni a. de C, es deixen veure per Mojácar algunes
petites comunitats. Col·loquen el poblat en la part alta de la lloma de
Belmonte, aprofitant-se de les inundacions del riu Antas. El Mediterrani
arribarà més tard i no com a mitjà de vida, que això ja ho donaven la
pedra, la destral, la caça i després la terra i el blat, sinó com a Via Àpia
de la barreja de cultures, com a pol·linitzador de la civilització ibèrica. De
moment, els més vells pobladors d’Almeria empren metalls arenosos i
pedres per matar, esquarterar, rascar i moldre. Els objectes de coure són
rudimentaris: cisells, destrals planes, punyals i ganivets. No hi ha anells.
Les ceràmiques són llises; bols toscos, plats d’argiles roges i grogues.
Un mil·lenni i mig més tard l’anella trobada en els jaciments de l’Argar,
amarat en aquest mateix riu Antas, alerta del naixement d’una nova
civilització. Es tracta d’una veta diferent que han seguit els homes del
neolític en el seu desenvolupament, visiblement més avançada. Nia la seva
societat a altures de promontoris fortificats. La cultura argàrica suplanta
llavors la megalítica en aquesta regió. Un esdeveniment exclusiu i molt
circumscrit al sud-est andalús, que comprèn des del bronze mitjà fins a
un miler d’anys abans de Crist. Concretament, fins que, al contagi
Mediterrani, neix la nova societat ibèrica. Per tot Almeria són abundants
els jaciments argàrics i molt explícits. Immers en túniques violetes, el
pobletà argàric preferia treballar el camp que ocupar-se del ramat. Viu en
una comunitat àmplia, de diversos centenars de persones, segur rere les
muralles i l’alerta mirada dels sentinelles a les torres. Les cases són de
dues plantes, amb teulada plana d’argila, clars precedents de la casa de
Las Alpujarras.
Té a prop, l’argàric de llarga cabellera, la mina, de la qual extreu argent,
or i altres metalls com el bronze, el coure o el ferro amb què elabora, ara
sí, braçalets i anells, a més d’alabardes. A la mateixa urbs hi ha la
necròpolis. Allà, els més distingits socialment són enterrats en cistes o en
unes grans gerres. El fang ceràmic ha refinat la seva cocció i el seu
acabat. Bols parabòlics, gots de carena baixa, copes de peu alt, plats i
gerres, negres tots ells, suaus i d’un brunyit tan aplicat que es diria
metàl·lic. L’argent es prefereix a l’or al final del segon acte d’aquesta
civilització a què, sens dubte, acudiren gents de la Mediterrània oriental
atretes per les seves mines i les seves forges, de les quals saberen per les
destrals planes de tall corbat i pels braçalets d’arquers que ostenten
guerrers tornats d’ultramar.
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 1

Les immersions dels pobles del bronze en les cultures de la incipient i
sobirana civilització hel·lènica poden rastrejar-se en les formes
d’enterrament. Les pastes i els metalls d’aquesta civilització permeable van
quedant al substrat de la naixent civilització ibèrica. Els abundants
vestigis disseminats per tot Andalusia de grecs, cartaginesos i romans són
escassos en aquesta àrea d’Almeria. De la població romana hi ha
constància a Mojácar per una teuleria i un parell de viles agrícoles.
El que condiciona d’aquesta terra extrema, rica en subsòl, dessecada per
un sol de pocs amics, (el llangardaix, la figuera de moro i l’home arrecerat
en la cova) a la superfície, perdura inamovible al llarg de la història.
Hauran de transcórrer uns quants segles, dinou exactament, fins que la
mina que atragué grecs i fenicis i que féu prosperar argàrics i ibèrics,
recuperi el seu imperi perdut. La tercera conca de ferro més pròspera de la
província es troba a la població veïna a Mojácar de Bendar.
Al ras, l’aridesa supersahariana de la província d’Almeria, convertida en el
segle XX en escenari cinematogràfic i en museu en el XXI, concentra les
seves característiques més excel·lents al desert de Taberna: hostilitat física,
absència quasi total de vida, desolació blanca i grisa, encaixonant-se a les
rambles tel·lúriques. Heus ací l’horitzó estètic des del qual assumeix la
bellesa l’ànima d’Almeria.
No és gens estrany que fossin els àrabs els qui millor profit tragueren
d’aquest territori afí, dotant-lo de ciència i poesia. En l’extrem occidental
del món islàmic, Mojácar, la inexpugnable, recent nascut el segle VIII,
pertanyia a la cora de Tudmir. Fou lleial al califat de Damasc i, més tard,
a partir del 917, fidel al de Còrdova. És llavors la primitiva, la vella
població, un emplaçament fronterer que es defensa amb fortaleses, torres,
castells, que s’albira i no perd ull al mar. El desplaçament de la ciutat cap
a l’interior, iniciat en el segle XIII, és objecte de les més diverses
especulacions. Alguns historiadors veuen caure els carreus del fortí,
esfondrar-se els amagatalls infidels, fugir, ells mateixos, homes i dones de
fe errada, cap a l’interior, sacsejats per la terra que se’ls treu del damunt
esquerdant-se en un terratrèmol patrocinat pel Déu cristià. Altres
explicacions apunten a la recerca, per part de la seva població, d’un
assentament millor abrigat. Del que no hi ha dubte és que, a pesar de la
seva situació apartada, desplaçada de l’eix dels esdeveniments històrics,
Mojácar posseí un dels aljubs més importants del regne de Granada.
La bellesa, l’harmonia i la civilització són tot ressonàncies, repeticions,
efluvis sonors, lluminosos feixos que ondegen a l’aigua. L’aigua, que des de
sempre fou vida i abeurador de pobles, adquireix en la consciència àrab un
caràcter fundacional. La seva bona administració és garantia de salut. Si
els àrabs s’estableixen a Mojácar és perquè hi ha forma segura d’obtenir
bona aigua. La font de les 12 canelles i la figura, tan exalçada pels
romàntics, de la mojaquera, amb el càntir sobre el cap, són restes d’aquell
inveterat amor encalmat per l’aigua i el seu aixovar de flors. La
margarida, la murta, la camamilla en són algunes de les predilectes. “De
tots els temes poètics, la descripció dels jardins és tal vegada la més
familiar als escriptors musulmans d’Espanya”, diu Henri Pérès en el seu
llibre “Esplendor de Al-Andalus”. Una de les més belles comparacions és
aquella que descriu la violeta com a “ales de papallona tenyides amb
móres del jardí”.
Filósofs Esotérics
H
i hagué també a Almeria escola filosòfica, encapçalada per Ibn
Mararra, qui, partint de les doctrines d’Empèdocles, construí el
seu propi credo d’esoterisme islàmic, segons el qual l’ànima havia pres un
cos com a mitjà per a purificar una falta i, una vegada obtinguda la
redempció, reunir-se amb la matèria divina. Acusat d’ateisme i rodejat de
deixebles des de la primerenca joventut, vingué Ibn, fugit, a predicar per les
muntanyes d’Almeria fins al dia de la seva mort.
Filosofia, arquitectura, ciència, folklore... Fins i tot en la terra erma té
l’islam (un topònim o una figuera de moro) parentela. El seu llegat
desborda qualsevol inventari precipitat. Les pedres d’aljubs i alcassabes es
queden rígides quan les assenyalen com les restes de l’època prèvia a la
reconquesta. Perquè aquí, al sud, semblen canviar els pols de la brúixola i
invertir-se, o, si més no, multiplicar-se els sentits de la història en una
filigrana polisèmica. Això que els cristians ortodoxos i els historiadors antics
anomenaren croada i els musulmans d’avui, revolució, en aquesta latitud
andalusa s’ha considerat plana rivalitat pel mercat Mediterrani.
Des de dalt de la torre defensiva de Turre s’hauria de veure el camp de
Mojácar, qualladet de cultiu (blat, alfals, oliva, vinya). Els llauradors de
llavors, de l’etapa natzarena, arreglen els solcs i donen cabal a l’aigua
perquè no falti subministrament al gra. La sega i la recol·lecció transcorren
tranquil·les gràcies a la torre espanta-cristians que els oriünds de Mojácar
hagueren d’imposar allà, en mig del sembrat, per aturar els peus als de
Lorca. En aquests dies, els mossàrabs expulsats de Còrdova i Granada
vénen per aquí a formar les seves alqueries. S’estableixen a Cádima, ibera i
romana, i, més endavant, construeixen Santa Teresa i Cabrera. Algunes
cases de labors de l’època han sobreviscut a Las Alpujarras.
El 1488, els Reis Catòlics inviten els moros a anar-se’n a Àfrica, o, si més
no, a apartar-se de la costa de Mojácar per a reallotjar-se entre els
llauradors de terra endins. (És així com es forma l’aljama mudèjar de
Turre). Un alcaid desafia els Reis Catòlics i no acudeix a la rendició, a Vera.
Es tracta de l’alcaid de Mojácar. Donant mostres d’una elogiable prudència
política, els Reis opten pel diàleg i trien d’entre els seus lleials el més honest,
Garcilaso de la Vega, capità i poeta, que fins allà s’arriba al capdavant
d’una ambaixada. (D’altres fonts neguen que en aquesta època el poeta
hagués nascut).
El migdia fon els homes per les barbes. La galopada porta malparada la
comitiva. Corre el mes de juny, les temperatures són extremes. Calor seca.
L’aire no pestanyeja. Garcilaso es reconforta sota les canelles de la font
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 2

d’Alabez, famosa fins i tot a Granada.
–Heu de rendir-vos.
–Per què? Jo mai no vaig fer armes contra els cristians.
–Ho manen els Reis. No m’obligueu a sotmetre-us –constreny el poeta–. Em
sobren forces i l’empara del deure.
–Jo, abans de lliurar-me com un covard, sabré morir com un espanyol.
Commogut per les explicacions de l’islamita, el renaixentista l’accepta com a
germà, i li concedeix el permís de continuar llaurant (tal com es venia fent
des de feia set segles), la pàtria d’ambdós.
La convivència de moros i cristians supera, segons cronistes de Mojácar, fins
i tot les revoltes morisques del 1568, en què es negaren a expulsar-los una
vegada més. En aquella ocasió fou el marquès de Torralba.
La població passa a ser “la molt noble i molt lleial ciutat de Mojácar. Clau i
empara del Regne de Granada”, que resa en el seu escut, després de la
guerra de Las Alpujarras.
A partir d’aquest moment i fins al segle XVIII, en què la pirateria deixa de
fustigar les costes, Mojácar viu de defensar el litoral i dels conreus que,
seguint els ensenyaments àrabs, han anat guanyant a les serres de Cabrera,
fent feixes als vessants. Figueres, vinyes, oliveres i garrofers transfiguren les
llomes. Deixa de ser negoci la seda.
Masos, ermites i esglésies prosperen després dels anys negres que segueixen a
la invasió napoleònica amb el seu solc de fams canines i febre groga.
Mojácar aconsegueix el seu màxim demogràfic de 6.382 habitants el 1887,
gràcies al filó d’argent de la serra Almagrera i a la instal·lació d’un alt forn
de fosa de plom que es convertirà en el segon més productiu d’Espanya.
La resta és història contemporània que haurà d’anar corroborant el viatger
episòdicament als seus carrers, a la seva platja, en les arquitectures i en les
biografies dels seus habitants.
Modernitat I Traïdoria
N
asqué aquesta vila, la que avui coneixem, rica i pintoresca, molt
demandada pels viatgers, gràcies a dos rescats romàntics: el de
la mojaquera i el totèmic Índal. Aquells burgesos renegats,
primers viatgers de l’emoció, baixaren al moro i redescobriren Espanya en
la primera meitat del segle XIX. Esbalaïren les bugaderes de Mojácar els
romàntics, no perquè hi trobaren la iconografia andalusina de l’etern culte
a la fertilitat, sinó perquè els cridà l’atenció romàntica, subjugant totes les
seves exòtiques expectatives, la indumentària. Aquelles dones acudien
amb el càntir a la font cobertes de vels de cap a peus, costum que es
prolongà fins no molt menys de vint anys arrere. L’estampa, en
l’imaginari romàntic, atestat de guitarres, bandolers, arcs lobulats i
gelosies, confirmava el caràcter genuí del país i, en oposició a la
uniformitat de les modes burgeses, s’erigia en expressió viva de llibertat i
diferència.
També s’adonaren aquells viatgers estancats en l’exageració sentimental a
l’Índal, que, a les façanes emblanquinades de les cases, pintaven en ocre
els pobletans. L’estranya figura era coneguda entre els veïns com l’“home
de l’arc” i té l’original a la cova dels Letreros. L’arqueologia hi distingeix
la figura d’un déu que subjecta amb els braços oberts l’arc iris, protegint
els humans de diluvis. L’abast universal que de tota la província passà a
representar el prehistòric Prometeu fou tasca posterior, d’un grup de
pintors d’Almeria que utilitzaren el símbol com a ariet intel·lectual. El seu
Messies indiscutit fou Jesús de Perceval, que aconseguí que l’ideari estètic,
les pròpies teles i les del seu cenacle, foren reconeguts al Madrid de finals
dels 40.
Això fou possible gràcies a l’adhesió ideològica d’Eugeni d’Ors, qui,
encara que absent en les sessions infamades d’encensos d’Aràbia i vins de
l’estirp antiga de Las Alpujarras, celebrades a les nits de Mojácar,
patrocinà des de la seva Acadèmia Breu d’Art el moviment regional. A ell
devem la definició de l’Índal com a: “supervivència substantiva d’una
subhistòria translúcida a través de les veladures de la Història i els tons
brillants de la cultura".
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 3

Mojácar, això no obstant, està deserta encara. Les mines han tancat. La
població a penes se subjecta sobre les tres-centes ànimes. És llavors quan
sorgeix la figura proverbial del senyor Jacinto, pioner del boom turístic,
qui, des de l’alcaldia de la vila, emprèn la repoblació regalant solars a
tothom qui restauri cases i arribi amb el propòsit d’establir-s’hi i quedars’hi.
Artistes, periodistes, toreros, bohemis, pelegrinen fins allà seguits, al
cap de poc, de constructors i hotelers.
Parador De Mojácar
La Ciutat del Sol
L
’hoste del Parador repara immediatament en la modernitat de
l’edifici que l’allotja. Fou construït en plena efervescència
turística, quan el poble atragué cap a si els dissoluts, els lliurepensadors,
els audaços cercadors d’un paradís terrenal de llibertat.
Els amplis finestrals dels seus porxos i salons miren al Mediterrani. La
platja, a pesar de la massiva afluència estiuenca, gaudeix d’un acollidor
anonimat. El jardí, renovat i repoblat recentment, aporta aire fresc,
matins i vesprades, i corpulentes ombres en els migdies inclements.
Davant per davant es troben el mar i l’illa d’Alborán, de la qual sabrem
més tard. Ara, endinsem-nos a Mojácar.
Per visitar Mojácar cal emprendre la vila des del mirador de la plaça
Nueva. La vista sobre la vall ens dóna una perspectiva històrica del
primitiu emplaçament de Mojácar, la Vella. Cap amunt arrenca el pendent
del mirador del Castillo, que n’hi hagué un i de molt fort, com hi hagué
també muralles. Però és pels baixos que la ciutat s’escampa en blanc
laberint.
El carrer porta el nom de l’impulsor de la moderna metròpoli, l’alcalde
Jacinto, i va a parar a l’església de Santa Maria, fortalesa antiga. Al
davant mateix, ja la coneix el viatger, la mojaquera, ídol romàntic. Només
en queda una i és de pedra. La muralla esmentada –el que en queda– i el
cementiri àrab es troben baixant l’escala de pedra que surt de l’església...
A la plaça de la Vila fulgura el record indià per les branques del seu arbre
centenari. Aquí a prop tenia una de les seves entrades la ciutat. És aquest
arc de mig punt adornat amb l’escut de Mojácar. La plaça Flores, tot
seguit, és un d’aquests racons desbordants de tipisme. El raval jueu és
una de les alternatives de l’encreuament que des d’aquí es planteja al
viatger. Una altra forma de perdre’s és descendir cap al visible mar. És
obligada, tanmateix, la visita a la font pel pendent que porta el seu nom.
La font en qüestió fou remodelada al segle XX, però la seva aigua és la
mateixa, pura, divina. Potser tingui el viatger la fortuna de veure acostars’hi
alguna dona que conserva la tradició de la bugada. Si no és així,
consoli’s el viatger amb escoltar el cor de les seves canelles cantant a
dotze veus.
La Mar de Mars
E
ncastada als turons, Mojácar ha multiplicat la seva població, els
seus serveis i l’afluència turística sense detriment de l’entorn. El
litoral discorre lliure de construccions 12 quilòmetres. Fins al cap de Gata
el viatger, ansiós ja per donar-se un bany, té on triar. Hi ha platges
bullicioses, com La Rumania, de l’arena fina que resulta de la
desembocadura del riu Aguas, i d’altres de més intimes, com la de Las
Grantillas, apartada i amb l’agrest encant de la seva sorra roja; o el vast i
rocós arenal gris de la platja de Castillo de Macenas, a penes concorregut.
Mar endins, a quaranta milles nàutiques, es troba l’illa volcànica
d’Alborán. No és gran cosa, a penes fa 300 metres de base per 600 de
costat i una altura de 19 metres als seus llocs més elevats, però ha estat
objecte d’innumerables incursions. Pren el seu nom del pirata tunisenc Al-
Borany, que hi anà a fondejar el seu navili per a, des d’aquella posició,
realitzar millor l’assalt a la costa. Tota una flota, la dels aliats de
Barbarrroja, acabdillats per Alí Famet i composta ni més ni menys que per
16 vaixells. Recorregueren a l’illa com a emplaçament estratègic a la
batalla contra l’esquadra de galeres espanyoles sota el comandament de
Bernardino de Mendoza. Fins i tot al segle XX, a mitjan anys 60,
pretengueren pesquers russos fer-se amb l’illa. Aquesta és la raó per la
qual, de tant en tant, va a custodiar la plaça un destacament d’infanteria
de marina.
Al passeig marítim, o a les botigues dels carrers de Mojácar, s’haurà fixat el
viatger, sens dubte, en els collars i arracades de corall que són artesania
típica de la vila. Els fons abruptes del mar d’Alborán en són el lloc de
procedència. Des de fa poc més d’una dècada és Reserva Marina. És
possible de fer-hi, si el viatger és aficionat, submarinisme i certes
pràctiques de pesca. Tingui per segur, el foraster, que els coralls vermells,
si decideix guarnir-s’hi, hauran estat pescats legalment. La fascinació
sanguínia de la seva brillantor és quasi tan antiga com l’home: s’han trobat
ornaments de corall en tombes amb 25.000 anys d’antiguitat. Turcs, grecs,
romans i mandarins han distingit amb corall roig la seva principalitat i el
seu rang.
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 4

Fins On Índal Sosté L’arc
Iris
P
er l’est surt el sol de prendre el seu bany. En diuen la costa
càlida. La resta de punts cardinals ofereixen al turista, des de
Mojácar, abundants excursions. Les més sol·licitades són a l’oest: el desert
de Tavernes de l’espagueti western (per l’A7/E15 cap a Nijar) i al sud: el
cap de Gata.
L’únic desert d’Europa, amb una mitjana de 48 graus a l’estiu –a més del
Mini Hollywood i un Museu del Desert, de recent creació–, recompensa
l’arriscat aventurer que desafia la calor, i se li acosta, amb una bellesa
paisatgística mal sospitada, estranya i enlluernadora. Per bé que el viatger
n’esperi el contrari, és rica en vertebrats, com ara aus i rèptils, i allotja
espècies endèmiques insòlites, de floració voluptuosa al mig de la severitat
de rambles grises, o en afloraments aquàtics, en les escasses masses d’aigua
salina.
El cap de Gata, cèlebre i elogiat per qualsevol que l’hagi visitat, és l’altra
cara de la moneda: la gran llacuna que alleuja la set de la província i,
probablement, l’aiguamoll més rabiosament pròdig d’Andalusia. Set
sortides de l’Autovia de la Mediterrània donen accés al parc que
internament comunica amb totes les localitats limítrofes per una xarxa de
carreteres. A més de les seves aigües, fauna i flora, posseeix una franja
costanera que combina penya-segats, cales, arenals i esculls per a goig del
turista.
L’excursió que proposem passa per coves, no renuncia a paisatges d’aires
frescos, i fondeja en els venerats llocs on l’home de l’arc iris protegí la
nostra raça de les temperamentals escomeses celestials. El nord posseeix
atractius molt poderosos. La província de Múrcia és molt a prop.
Cuevas de Almanzora és el poble més assolellat de tot Espanya. La sequera
és un fet aclaparador. El seu pantà, que junt amb el de Beninar suma el
total d’aigua de la província, no té comportes superiors perquè el seu nivell
d’aigua mai no ha superat el 5% de la capacitat. El riu dóna el cognom al
poble i les coves, el nom. Diuen que a principis del segle XX encara
habitaven les coves 865 persones i que les veïnes cavernes de Calguerin
estaven poblades per unes altres 260 ànimes. És indispensable acostar-se a
veure-les. Cal tirar cap a Vera per l’Alp-118, i seguir, des d’allà, per l’A-
352. Una vegada al poble, qualsevol pobletà li dirà la millor manera
d’arribar a les coves. Una d’elles es pot visitar i fins i tot fa d’allotjament
rural, gràcies a l’apassionada iniciativa del seu propietari. El bon home
explica els orígens i la seva història in situ tan bé com un docte espeleòleg,
amb coneixement i passió.
Els seus primers habitants deixaren rastre fa 3000 anys. Pràcticament
ahir, si ho comparem amb els cavernícoles de la Zájara, situada a la
carretera de les Cuevas de Herrerías, (pròxima a l’encreuament de Las
Águilas), que se serviren del seu abric fa només setanta mil anys. Les de
l’Almanzora que el viatger explora foren, amb seguretat, emprades com a
habitatge pels àrabs, formant grups de considerable grandària. Després els
seguiren els cristians sense sostre, paios pobres i gitanos.
El poble es distingeix a simple i vista. El viatger ja coneix el camí. Val la
pena fer una ullada al seu edifici consistorial, neoclàssic, i realitzar la visita
completa al castell, fet reconstruir pel primer marquès dels Vélez, el senyor
Pedro Empanada, aprofitant l’obra àrab anterior. El seu estat de
conservació no pot ser millor. Alberga la biblioteca, el museu arqueològic i
un inesperat museu d’art contemporani; el de l’assagista i crític d’art
Antonio Manuel Campoy. La col·lecció, sorprenent, atresora més de
quatre-centes pintures de Tàpies, Solana, Picasso, Benjamín Palencia,
Clavé, Miró. I una important carpeta d’aiguaforts i gravats de Goya i
altres autors.
Nord endavant, el viatger pot passar el dia al parc natural de serra de
Maria Los Vélez, edèn de més de 22.000 hectàrees, del qual fou oriünd
Índal. Des de Vélez Rubio, accedim per la N342. Una geografia nova,
verdejada, sacseja immediatament el foraster. Al d’Almeria s’uneixen
vents murcians i escarafalls manxecs. És la latitud complexa d’aquesta
muntanya. Existeixen formes molt antagòniques d’abordar-la, unes més
actives que d’altres; per les sendes o pels barrancs. Les subtileses del seu
ecosistema es contemplen únicament si es miren sense pressa.
Inhali, el viatger, aquest aire de pins i romaní. Perfumen els llindars del
dia l’espígol; del capvespre, el marduix. Per milers han de comptar-se les
espècies de la seva fauna. El relleu canvia els tons, aguditza, en ascendir,
l’instint. El savinar s’arma en el més difícil. Es forma el bosc de troncs
tornats sobre si, en contorsió gregària, com tenint cura, els uns, que els
altres no perdin el ramat. Allà situa el poeta d’Almeria Julio Alfredo Egea
la llegenda de tradició pastoral que té per protagonista el fill d’un cavaller
del seguici del Marquès i una morisca que vivia a les proximitats del
castell. “Una nit de lluna clara, un cop alçat el pont llevadís del castell i
adormit el poble, fugiren serra amunt els amants, en el millor cavall del
pare del donzell. S’embullaren pel laberint del bosc fins a l’alt savinar i
sota un gran arbre... Entre joies i llàgrimes celebraren litúrgies de l’amor...
Un llit de mates oloroses, del qual es desprenien onades d’aroma a gran
distància, els atragué. Només trobaren aquell altar d’amor sota l’arbre i el
mocador de tul de la morisca enredat a les seves branques... No pogueren
atrapar el cavall que, en boig galop, creuava la serra llançant renills
planyívols... I els enamorats?...” –Es pregunta nostàlgic l’escriptor, i amb
igual nostàlgia respon–: “No té final cert la llegenda truncada.”
Per tornar al Parador l’itinerari més directe és: Vélez Rubio, Puerto
Lumbreras, Huércal Overa per l’A7/E15, fins a Los Gallardos i, d’allà,
per l’E150 fins a Mojácar.
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 5

Fa Comí en Caminar
L
a d’Almeria és una cuina mediterrània que fa ús del mar, de la
terra àrida i de l’horta. Als seus plats, com als seus terrenys, el
buf àrab alça aromes d’espècies, dolços intensos i el to oriental
de la seva cultura. L’aïllament territorial de la província es reflecteix
també als plats, en què rares vegades, referint-nos sempre a la cuina
tradicional, intervenen productes d’altres llocs.
Famosíssims a tot el país són el pimentón, que és, com ja sabrà el
viatger, en realitat un plat de patates amb pebre vermell i tomàquet (que
pren el seu gust característic del comí), les gachas i les migas. En general
agraden molt les sopes, les olles, les ensalades i les paelles, molt diferents
de les valencianes.
Aquí a Mojácar es degusta el peix fresc, el marisc i les faves. Els molls
amb all blanc són aliment superior. Els peixos arrebossats són regats pel
brou d’ametlles i adornats amb ou ratllat. Hi ha gambes, gambetes,
cloïsses… Però aquí fan furor els calamars i els jurelillos a la moruna,
raptant novament el comensal amb les aromes del comí i una mica de
cúrcuma. Pop, rap i verat abunden en aquesta costa i donen peu a no
poques delicioses receptes.
La fugida de tot artifici és pauta comuna a la major part de les
especialitats del lloc. En són exemples el fumet o brou de peix, les pelotas,
o l’all colorao. No ha de deixar de tastar el visitant la crema mojaquera,
ni els gurullos, encara més petits que les croquetes, ni les tarbinas, que
són una varietat de gachas, de vegades espessides amb llet, avivades amb
grans de matalafuga, i que solen servir-se en companyia de rostes.
Quant al vi, si es vol d’Almeria, cal demanar el de Laujar de Andarax,
que és un rosat fort o, els menys afeccionats, el lleuger ezurraqueí,
elaborat amb el raïm blanc de Las Alpujarras.
De les postres, recomanar el pa de figues, els soplillos i el flam de
castanyes i la torta de chicharrones. El gelat de figues de moro amb
amanida de fruites no té rival.
És impossible abandonar el report gastronòmic d’Almeria sense
esmentar, com a tapa reina, els michirones, que aboquen una taula
d’embotits (botifarra, bisbe, pernil i xoriço) en un olla de faves amb ceba.
LA RECEPTA SECRETA
AMANIDA BONICA
La melva és un peix de la família de la tonyina, del color de l’acer i
ratllat. Viu a l’Atlàntic. Algunes dones del litoral de Mojácar preparen una
amanida que alleuja el final de la llarga jornada estival, quan, de pur
cansament, no vénen de gust sinó plats freds. Els seus ingredients són: 300
grams de melva en oli d’oliva, cinc tomàquets durs i rojos, cinc pebrots de
morro de bou, la mateixa quantitat de tomàquets d’amanida, dos grans
d’all picats i dues cebes petites.
La gràcia de l’amanida està a saltar els alls una mica abans d’afegir-hi
els tomàquets i els pebrots ben nets i pelats. Es presenta sense “guisar”,
amb la ceba a la juliana, i la melva al damunt. Hi ha qui l’adorna amb
olives i hi ha qui ho
Parador de Mojácar
Playa de Mojácar. 04638 Mojácar (Almería)
Tel.: 950 47 82 50 - Fax: 950 47 81 83
e-mail: mojacar@parador.es
Central de Reserves
Requena, 3. 28013 Madrid (España)
Tel.: 902 54 79 79 - Fax: 902 52 54 32
www.parador.es / e-mail: reservas@parador.es
Textos: Juan G. D’Atri y Miguel García Sánchez Dibujos: Fernando Aznar
MOJÁCAR I EL SEU PARADOR 6