Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Ha costat sortir del silenci. I ha
costat també en la nostra propia realitat.
Les dones catalanes havíem
aconseguit uns quants avenços, tímids
però avenços, durant la República,
però el franquisme ben aviat
es va encarregar d'abolir-los tots i de
fer un gran retrocés. Pilar Primo de
Rivera, cap de la Sección Femenina
del Movimiento, resumia en un discurs
el que van ser lleis, decrets i
obligacions:
"Queridas camaradas: Tenemos
que tener detrás de nosotras toda la
fuerza y decisión del hombre para
sentirnos más seguras, y a cambio de
esto nosotras les ofrecemos ¡a ab­
negación de nuestros servicios y el
no ser nunca motivo de discordia.
Que éste es el papel de la mujer en
la vida. El armonizar voluntades y el
dejarse guiar por la voluntad más
fuerte y la sabiduría del hombre.
Porqué, queridas camaradas, las mujeres
nunca descubren nada: les falta
desde luego el talento creador, reservado
por Dios para inteligencias
varoniles; nosotras no podemos hacer
nada más que interpretar mejor o
peor lo que los hombres han hecho."
La dictadura ho tenia molt clar i
ho predicava: les dones no tenen intel·ligència,
si volen estudiar pateixen
i el seu paper en la vida és ser
mares i esposes, submises i abnegades.
Aquest va ser el paper de les
dones catalanes durant anys i panys
(penseu que, per exemple, l'esmentada
Sección Femenina va ser la
representant, l'única representant
oficial de l'Estat espanyol a la Conferència
sobre les dones de les Nacions
Unides l'any 1975!).
Durant tots aquests anys el franquisme
va seguir l'eslògan nazi de
Kinder, Küche, /C/rc/ie (nens, cuina i
església), que podríem traduir, en la
lengua del imperio, hablando en
cristiano tal com era manat, en Casa,
Cocina y Calceta. I no és una
broma. Perqué no va ser tan sois un
eslògan, sinó que aquesta ideologia
es va traduir en lleis: la dona perdia
les propietats, no era hereva, no podia
anar pel món sense home, no
podria treballar ni cobrar sense el
permís del pare o del marit, fins als
21 anys no obtenia la majoria d'edat
i, fins als 25 (els homes això no) no
era lliure per abandonar el domicili
patern, era discriminada i equiparada,
en alguns articles del codi civil,
als menors, els bojos i els sordmuts.
De fet, la dona era menor d'edat, ja
que no podia prendre decisions, no
gaudia d'economia pròpia i necessitava
l'autorització del marit. I, encara,
hi hauríem d'afegir l'obligació
del Servicio Social (les famoses i sovint
inútils canastillas, puericultura...),
instaurat fins ben entrats els
anys setanta i indispensable, per
exemple, per obtenir un passaport o
cursar estudis a la universitat.
Les dones catalanes hem hagut
de superar totes aquestes traves, totes
aquestes imposicions i repressions
que ens convertien en unes
ciutadanes de segona, que no ens
deixaven decidir per nosaltres mateixes.
Com a catalans i com a catalanes,
això ja ens és conegut; em refereixo
a l'àmbit polític, a escala
d'Estat. La comparació entre Espanya
i Catalunya, les seues relacions,
és molt semblant a la comparació
entre les relacions d'homes i dones.
Els estats nació, com Espanya, homogeneïtzadors,
mantenen un tracte
paternalista i feminitzen les nacionalitats
com Catalunya. L'Estat
nació creu que els pobles són un
subjecte passiu que necessita ser
guiat, que és incapaç d'autogovernar-se.
Recordeu la imatge més repetida
per caricaturizar durant la
darrera legislació el pacte entre el
PP i CiU a Madrid: el pacte era representat
(dibuixat i sobretot escenificat
al guinyol) com un casament.
El nuvi, és clar, era el PP (Aznar) i la
núvia, capriciosa i voluble, era CiU
(Pujol). Les relacions són unes relacions
de poder, com ho han estat, i
ho són encara, les relacions entre
homes i dones. No són relacions
d'equilibri, malgrat que la lluita vagi
per aquí. Però el procés és lent.
Són molts segles de mantenir
una situació que costa canviar d'un
P3
•