Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

o
68
íisiMáiiliriiíil
La Paeria de Lleida custodia els "llibres de crims".
El qui fou cronista oficial de la
capital segrianenca durant molts
anys, l'historiador Josep Lladonosa i
Pujol, es va ocupar sovint d'aquests
llibres de crims amb vista a reconstruir,
per mitjà de la informació que
ens proporcionen, la història dels
seus habitants. Va ser justament
quan vaig llegir les obres de
Lladonosa' que se'm va despertar la
curiositat per saber més coses d'aquells
nostres avantpassats que
havien viscut durant els segles xv i
XVI. Tot i que la meua dèria tenia
com a punt de partida el vessant
filològic, tan aviat com vaig
començar a remenar manuscrits^ es
va fer palesa la riquesa soterrada en
aquells paperets -els més antics
menjats pels cores-, que depassava
les meues expectatives. Tot d'una,
em trobava davant uns documents
que, a falta de ginys magnetofón ics,
permetien a qui els llegís fer-se una
idea bastant aproximada de com
parlaven, com vivien, quines eren
les regles morals i ètiques per les
quals es regien els nostres predecessors.
Exhumar uns textos no literaris'
que t'obliguen a barallar-t'hi per
extraure'n allò que t'interessa -quina
era la llengua emprada en aquell
temps en una situació comunicativa
poc 0 molt espontània, indiscutiblement
inusual per a l'acusat- no és
feina fàcil. Com que es tracta de
processos polifònics, recullen la veu
de gent molt diversa, ja que la capital
del Segrià, des del segle xiv i fins
al XVII, centralitzava les causes criminals:
la cúria local tenia jurisdicció
sobre les vegueries de Lleida i de
Pallars.'' Això ens permet observar
els discursos tant dels habitants de
Lleida com dels testimonis d'altres
llocs vinguts a la capital per declarar-hi.
Cal remarcar la riquesa de registres
que presenten aquests textos, en
les diverses parts de l'enquesta:'
col·loquial, jurídic, administratiu,
amb un grau de formalitat major o
menor -tot i que l'àmbit lingüístic
d'un judici ja és, ell mateix, formal-,
i segons que la informació es faci en
estil directe o indirecte; i la riquesa
de modalitats textuals, no gens
corrent en altres menes de discurs:
són alhora narratius, expositius, instructius,
argumentatius, descriptius.
Els límits entre el registre jurídic i
l'administratiu són imprecisos, però
tots dos comparteixen trets que permeten
oposar-los al col·loquial: formals,
estereotipats, freds, força
impermeables a les variacions que
proporcionen dinamisme a un sistema
lingüístic. La llengua d'ús és el
català combinat amb el llatí, aquest
darrer present sobretot quan s'inicien
els interrogatoris (Interrogatus
dixit...), quan s'acaben i se'n llegeix
el contingut a l'interessat (Fuitsibi
lectum et perseveravit) o bé després
de dictar-se sentència {Lata fuit dicta
ser^^er^tia...).
Pel que fa al registre col·loquial,
el mode o canal és escrit i, per tant,
les definicions teòriques que s'han
fet d'aquesta modalitat de la llengua
no són prou adequades quan ens
enfrontem amb els judicis.
Primerament, l'oralitat és mediatitzada
per l'escriptura; segonament,
un acte inquisitiu és formal per
naturalesa: els testimonis que hi
declaren no ho fan per gust, sinó per
pressions socials indefugibles. Amb
aquest parell d'exemples hom es pot
adonar com n'és de difícil arribar a
esbrinar les marques, els fragments
d'oralitat pura que s'escolen a través
dels escrivans, sobretot en les causes
reportades en estil indirecte. És
aquí on has d'exercitar al màxim