Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

dels topònims sinó dels elements lingüís­
tics tractats al llarg d'aquesta petita gran
obra. El millor que se'n pot dir, tants anys
després (i sobretot amb l'aparició, entre­
tant, de l'Onomasticon), és que aquests
dos volumets mereixen ser més coneguts
i, sobretot, més llegits del que solen ser­
bo fins i tot entre alguns especialistes.
COROMINES, )OAN. Lleures i converses d'un
filòleg. Barcelona: Club Editor, 1971.
Volum singular, que ha tingut més difusió
que les altres obres secundàries de Co­
romines aquí comentades (se n'han arri­
bat a fer quatre edicions) gràcies segu­
rament a la seua inclusió dins d'una
popular (als anys 70) col·lecció del Club
Editor de )oan Sales, qui en signa el prò­
leg. Es tracta d'un llibre dens (gairebé 450
pàgines de lletra excessivament petita, i
format mitjà), on Coromines encabí tot
d'articles i estudis sobre qüestions lingüís­
tiques, principalment gramaticals (desta­
quen, a la primera part, titulada global­
ment "Converses filològiques" -amb una
clara al·lusió al mestre Fabra-, les famo­
ses "Nou converses sobre per i per a")
però també de tipus històric: la segona
part ("Lleures d'un filòleg") conté tant
l'estudi de noves lleis fonètiques com l'e­
dició de les llegendes rimades de la Bíblia
de Sevilla i de les Vides de sants rossello­
neses, 0 el conegut article que confronta
l'estil de Joanot Martorell i el de Martí
)oan de Calba, els dos autors del Tirant lo
Blanc, mirant d'establir conclusions sobre
les parts que els corresponen.
COROMINES, )OAN. Entre dos llenguatges.
Barcelona: Curial, 1976-1977.
Obra miscel·lània, com les dues ante­
riors, en aquest cas en tres volums (de
petit format), on predomina l'aportació en
el camp de la lingüística històrica (per
exemple, en el volum primer hi ha, entre
altres articles, l'edició crítica de les Ho­
milies d'Organyà), però on destaquen
també els estudis d'etimologia lèxica
(sobretot al volum tercer) o els dedicats a
la descripció d'un parlar dialectal (com
l'article sobre el parlar de Cardós i Vall
Perrera o la introducció a l'estudi de l'a­
ranès a què ens hem referit al llarg d'a­
quest dossier), sense oblidar un parell de
contribucions -com les dues darreres, al
volum segon- a l'àmbit de la toponomás­
tica, elaborades amb posterioritat a la
publicació dels Estudis de toponímia ca­
talana: sobre els noms de lloc d'origen
berber i sobre la toponímia antiga de l'al­
ta vall de Camprodon, també comentat
anteriorment.
COROMINES, JOAN. Diccionari etimològic i
complementari de la llengua catala­
na. Barcelona: Curial / La Caixa,
1980-2001.
Obra magna no només dins de la produc­
ció del seu autor, sinó en el conjunt de la
lingüística catalana (i la romànica) de tots
els temps, aquest diccionari en deu
volums començà a publicar-se el 1980 i
arribà al volum novè, que completava les
lletres V-Z, el 1991 (les mateixes dates, ca­
sualment, d'inici i d'acabament del Dic­
cionario crítico etimológico castellano e
hispánico, no menys transcendental en el
seu camp, que Coromines elaborà junt
amb José Antonio Pascual, i que fou editat
per Gredos, igual que ho havia estat un
primer Diccionario crítico etimológico de
la lengua castellana, en quatre volums,
dels anys 1954-1957), El volum desè del
DECat, publicat deu anys després, conté
tan sols una cinquantena de pàgines
redactades per Coromines (el "Suple­
ment" als articles dels volums anteriors
que tingué temps de confegir mentre ja
treballava en l'OnCat), i doncs la seua ma­
jor part està ocupada per l'índex de mots
tractats en l'obra, a cura de Joan Ferrer,
losep Ferrer i Joan Pujadas. L'objectiu del
diccionari Coromines, com se'l coneix
habitualment, és doble, tal com s'expressa
en el mateix títol: d'una banda esbrinar i
explicar l'etimologia dels mots, cosa que
l'autor (o en determinat cas algun dels
seus col·laboradors, especialment Joseph
Gulsoy) fa agrupant-los en famílies lèxi­
ques, i amb tota mena de detalls i no
poques marrades vers l'anècdota perso­
nal, que l'han fet famós i fins i tot popular;
i d'altra banda -vessant que no sempre es
té prou en compte- complementar (amb
noves entrades, noves accepcions, rectifi­
cacions i matisos de tota mena) la lexico­
grafia catalana anterior, i en especial les
dues obres de referència inexcusable, que
són el diccionari Fabra pel que fa a la nor­
mativa, i el diccionari Alcover-Moll (el no
oéQ
"^fi-^
menys magne DCVB) pel que fa als aspec­
tes històrics i dialectals, entre altres. Val a
dir que en el seu dia (1990) es vengué
com un virtual volum desè del DECat el
(discutit) llibre del mateix Coromines El
parlar de la Vall d'Aran, car en tenia el
mateix format i enquadernació (si bé no
pas la numeració), però és clar que aques­
ta confusió ha quedat definitivament des­
feta amb la publicació recent del veritable
volum X del diccionari. Aquesta obra,
diguem-ho per acabar, ha estat la base
principal per a almenys dos altres diccio­
naris etimològics manuals o en un sol
volum, dels anys 1996 i 1999, deguts res­
pectivament a Jordi Bruguera (Ed.
Enciclopèdia Catalana) i a Josep Moran i
Joan Anton Rabella (Ed. 62).
COROMINES, JOAN. Onomasticon Ca-
taloniae. Els noms de lloc i noms de
persona de totes les terres de llengua
catalana. Barcelona: Curial / La Caixa,
1989-1997.
Obra esperadíssima, concebuda abans de
la guerra i anunciada internacionalment a
la dècada dels 50, l'OnCat havia d'inclou­
re tots els noms de lloc i de persona dels
països de parla catalana (i àdhuc del
Pirineu aragonès), si bé a l'hora de la veri­
tat, a causa de l'avançadíssima edat en
què Coromines pogué posar-se a redactar
els seus articles, se centra gairebé exclush
vament en la toponímia, i encara, per una
raó 0 altra, deixa de recollir o de tractar un
considerable nombre de noms de lloc.
Però malgrat els seus buits i alguns desen­
certs que les generacions posteriors hau­
ran d'anar suplint, aquesta obra suposa un
pas de gegant en l'estudi de la nostra topo­
nímia, i si bé resol molts dubtes i, per tant,
tanca molts camins incerts, la veritat és
que també permet d'obrir una infinitat de
noves línies de recerca: però res en aquest
camp ja no podrà fer-se d'ara endavant
sense tenir en compte aquest monument
inigualable. Val a dir que, per raons simi­
lars a les abans exposades, el pla d'edició
de l'obra sofrí una dràstica reconversió
després del primer volum: aquest, elabo­
rat en col·laboració amb Josep Mascaró
Passarius, era dedicat en exclusiva a la
toponímia antiga de les Illes Balears, i el
pla previst consistia a anar publicant
volums monogràfics per àrees geogràfi-
u