Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

canvis, en més d'una ocasió -cf.
ibid., p. 231-248, però també Àlbum
loan Coromines, p. 53-176); i d'altra
banda, com a complement i en part
sistematització d'un dels elements
constants d'aquesta dinàmica biografia,
"La llarga llista de les mil excursions",
d'Àlvar Maduell (en
aquest cas publicat només -que sapiguem-
a \'Àlbum, p. 283-353).
Aquest darrer article, que Maduell
obre amb un interessant estudi on
comenta de forma molt il·lustrativa
aspectes de l'activitat de Coromines,
com ara el seu mètode d'enquesta o
la seua meticulositat a preparar l'horari
de les sortides, es complementa
-fins a ocupar-ne la major part- amb
allò que prefigura el títol: una veritable
llista amb la indicació ordenada
de la data i el lloc principal de cada
excursió, i que per cert no en conté
pas m/7, sinó 1.332 (!). Sabem així
que Coromines començà a anotar
les seues sortides des de l'any 1923
(Vallfornès, el 14 d'octubre), i que
ho continuaria fent, sense exceptuar
pas la seua etapa americana (Argentina
1939-1945; EUA 1946-1952
-si més no pel que fa a les excursions),
fins al 1979: "Aiguadassí, des
d'Aigüestortes" (Pirineu, doncs...).
I'l d'agost d'aquest any, és la darrera
anotada en alguna de les sis llistes
manuscrites a partir de les quals
Maduell confegeix la llista global.
Consultant aquesta llista, no cal
dir-ho, trobem el Pirineu com un objectiu
constant de les excursions de
Coromines: tant del jove de preguerra
que ja el 1926 encadenava en una
setmana el pic de Midi de Bigorra i el
Montardo d'Aran (exc. 70-71), o que
el 1930 feia cap a Montgarri i pujava
l'endemà mateix el pic de Ratera
(exc. 121-122), com del professor
americà que el setembre de 1952, al
cap de quatre mesos de la primera
tornada temporal, enfilava en sis dies
el pic Negre d'Envalira, el pic de
Covil, Ràmio i Engolasters (exc. 436-
439), sense que puguem oblidar pas
el filòleg consagrat, d'edat ja provecta,
que el setembre de 1976, en tornar
a pujar el Montardo (exc. 1.250)
anota el mot jubileu per commemorar
el mig segle d'aquella primera
ascensió... La llista de les excursions,
doncs, és riquíssima, i el seu
resseguiment detallat, contrastant
dates i rutes, permet fer-se una bona
idea de l'estretíssim contacte de
Coromines amb el territori, sense el
qual certament una gran part de la
seua obra semblaria inexplicable.
No havent de distreure'ns de l'orientació
pirinenca -tanmateix una de
les seues preferides, insistim-hi-,
treurem a col·lació encara algunes
altres sortides (normalment no puntuals
sinó en cadena) que ajuden a
situar l'origen de molts de detalls que
podem llegir al DECat o l'OnCat; per
**v^>^o\
exemple, el juliol de 1932 fa cap a
Sant Maurici i el pic de Peguera (i un
mes abans al Canigó; exc. 165-168);
el 1933 a molts indrets d'Aran, entre
ells Marimanya (exc. 191-201); el
1934, en pocs dies, a la Pica d'Estats
i el Portarró d'Espot (exc. 223-224);
el 1953 fa un periple ribagorçà per
Taüll, l'estany Negre de Caldes, Aigüestortes,
Irgo, Llesp i Riumalo (exc.
447-455); i més a ponent, vers el
Turbó i Espès, amb volta fins a Erill-
Castell,el 1957 (exc. 579-601);
Baén, Peramea, Burgo i Norís, entre
altres, foren visitats el 1958 (exc.
633-641); etc. Pel que fa a les valls
d'Àneu, hi féu cap el 1963 (exc. 839-
843), mentre que se centraria en l'alt
Aragó durant els anys 1965 i 1966
(cf. exc. 923-961)...
Arribats en aquest punt de detall,
però, convé tirar enrere, i confrontar
la llista d'excursions (que, tot i dirnos
molt, ens deixa amb un regust de
cosa només entrevista) amb les
D'esquerra a dreta, |oan Coromines, Ignasi Amalol i )oan Palomera. Estany del Port de Peguera, 2 d'agost
de 1933. Pere Arnaht/Centre Excursionista de CMlunya
'\fL!^ ©
u