Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

u
nès", cosa que l'autor exemplifica
amb diversos testimonis, entre ells el
de la forma babòi a "Barraves i
Benasc" (DECat I, 1a21-30). Ni tan
sols en el pòstum volum X no es deixa
de banda aquest territori, ja sigui
a propòsit de la presència d'estela en
la toponímia del Pirineu oriental (cf.
el mapa de la p. 20, degut a un amic
gironès), ja sigui com a repensament
d'un particular terme aneuenc, fanoc
(extret del vocabulari de Celestino
Pol i del Diccionari Aguiló}, que
al seu moment mereixia tan sols una
breu al·lusió sense article propi (cf.
DECat III, 878a47-48) però que ara,
amb entrada de suplement pròpia,
dóna peu per a una proposta lèxica i
alhora per a una de les marrades en
forma d'invectiva que tant plaïen al
nostre etimòleg: "fanoc, -oca, més
que 'persona limfàtica' (V. d'Àneu i
DAg.) és un excel·lent terme (tan útil
en un país com el nostre, on aquest
repugnant coleòpter humà fa tants
estralls, més encara que el dels cafards
francesos eficaçment debel·lats
des de Rabelais, Cyrano i els enciclopedistes),
per nomenar els beatons,
fanàtics i esmocaciris [...]"
(DECat X,22a32-38).
S'obri per on es vulgui el diccionari,
a part de tenir la distracció assegurada
-i, si es vol, una dosi de
saviesa filològica literalment esglaiadora-,
us serà pràcticament impossible
no trobar-vos el Pirineu a cada
pas. Fins i tot en articles aparentment
tan asèptics com podrien ser-ho els
dedicats a un adverbi: vegeu el fragment
sobre dins reproduït com a
breu mostra en l'apartat de documents
d'aquest dossier. I, no cal dirho,
la presència pirinenca senyoreja
en articles l'entrada dels quals correspon
a un mot reconegudament
adscrit al dialecte pallares: vegeu carant,
orc, orxegar; tot i que, atesa
3264
'^X^ D ( ^
l'estructura en grans articles d'aquesta
obra, és més freqüent haver
de recercar dins seu la corresponent
subentrada o una simple referència:
llúpia, bordaler, potxó, tringola, llenasca,
llucana, volter, estarna són
mots que es troben satisfactòriament
explicats, però no pas amb entrada
pròpia, i ni tan sols sempre dins de
l'article genèric on en principi hom
esperaria localitzar-los. Així és el
DECat: una obra magna, a voltes
desconcertant, però globalment insuperable,
i que en la distància curta
encara guanya més d'atractiu.
Pel que fa a \'Onomasticon, la
tasca de comentari, si la preteníem
exhaustiva o mínimament completa,
esdevé tan ingent i doncs aquí
impossible com ho és la referida al
DECat. Potser amb un atenuant: en
la mesura que les noves generacions
d'investigadors vagin completant inventaris
toponímics integrals de zones
concretes (i alguna en tenim ja:
pensem en l'esmentada labor de Ter­
rado a l'àrea de la Ribagorça, o pensem
en el nostre inventari Toponímic
de les Valls d'Àneu, ja efectuat als
anys 90 i a hores d'ara en fase de
publicació), en la mesura, doncs,
que anem tenint unes llistes completes
i fiables de la toponímia del
Pirineu, llavors podrem contrastar
aquestes dades amb les de l'OnCat, i
així es posaran en relleu les inevitables,
segures mancances de l'obra
de Coromines, però també -i sobretot-
les enormes virtuts de la seua
aportació. Tantes pàgines resoltes
-moltes ja definitivament-, tantes
altres de segurament encaminades,
tantes d'almenys suggerides...!
De fet, les aproximacions efectuades
fins ara permeten d'afirmar
que, pel que fa a la toponímia menor,
l'índex de presència en l'OnCat
dels noms propis pirinencs és força
superior al de la major part del domini
lingüístic, cosa que s'explica no
només pel profund coneixement
personal que Coromines tenia d'a-
^
Baixant del cim
de Subenuix, encordat
amb R. Vila.
Pic de Subenuix,
21 de juliol de 1969.
Dr. Pere Gabanó/
Amu fotogràfic
Centre Excursionista
de Catalunya