Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

%
basc ribagorçà del segle I, amb dos
ideogrames" (p. 132-141); i d'altra
banda, molt més extens, però ja més
col·lateralment pirinenc, "Els ploms
sorotàptics d'Arles" (p. 142-216). Un
i altre tenen elements en comú: el fet
de partir de sengles descobertes
epigràfiques d'època imperial romana,
respectivament a l'Alta Ribargorça
(pas de la Croqueta) i al Vallespir
(els Banys d'Arles); el fet que aquestes
descobertes van tenir lloc vers
mitjan segle xix, però que no havien
estat completament ni correctament
desxifrades pels investigadors que
s'hi havien acostat; i, sobretot, el fet
que la causa fonamental d'aquesta
incògnita sigui, segons Coromines,
que la llengua de les inscripcions no
correspongui senzillament al llatí de
l'època, sinó que hi intervenen amb
importància variable determinats
trets lingüístics preromans -de tipus
basc en el cas ribagorçà, i en el cas
vallespirenc de tipus indoeuropeu (i
més concretament sorotàptic l'estrat
que pot dir-se que deu a Coromines
•:íl
Durant la recollida
de materials toponí­
mics i antroponímics.
El Cavaller de Vidrà,
13 de març de 1969.
Arxiu Fundació Pere
Coromines
la seua paternitat)-. La qual cosa lliga
a la perfecció amb la distribució
de les àrees d'influència dels diferents
substrats, segons el nostre autor
havia anat considerant a través de
moltes altres investigacions (i potser
fóra hora, doncs, d'almenys esmentar
un altre recull sobre aquesta i altres
matèries que Corominas va publicar
en castellà a Gredos, en dos
volums: Tópica Hespérica. Estudios
sobre los antiguos dialectos, el substrato
y la toponimia romances, de
1972).
El Pirineu en les "obres majors" de
Coromines
És impossible, per raons evidents
d'espai i proporció, que en un dos­
sier de les dimensions del present s'a-
nalitizin amb el detall adequat les in­
comptables al·lusions al Pirineu -un
mot, una accepció, un topònim...-
que apareixen en les dues obres prin­
cipals de Coromines: el Diccionari
etimològic (DECat) i \'Onomasticon
(OnCat). Però sí que, tot remetent a
l'apartat final per al comentari de
determinats factors bibliogràfics de
caràcter general, podem oferir un
petit tast de casos representatius i,
d'altra banda, podem assenyalar
alguna característica constant: per
exemple, l'especial decantament
vers l'element pirinenc que Coromines
demostra tot al llarg d'aquestes
obres, el qual, segons creiem, és
degut no solament a la intensa relació
personal de l'autor amb aquestes
terres (excursions tant muntanyenques
com filològiques, períodes de
vacances tant de jove com de gran,
vincles d'amistat...), sinó també
-una cosa porta l'altra- a la importància
que aviat prengué el Pirineu
en algun dels motius centrals de la
seua obra. Recordem-ne el primer article
i la tesi, de tema aranès, però recordem-ne
també -els hem comentat
al llarg dels epígrafs anteriors- els
estudis sobre dialectes i sobre toponímia
pirinencs, els quals tenen valor
no només per si mateixos (que ja és
molt) sinó, significativament, com a
peces bàsiques d'un sistema composicional
-el de la llengua catalana, o
l'occitana en el cas de l'aranès- o
fins i tot d'una teoria en el seu temps
innovadora i encara avui crucial per
interpretar la nostra història lingüística
-ens referim, és clar, a la de la subsistència
del basc al Pirineu central
fins a l'edat mitjana.
No hi ha article gros del DECat
que no dediqui un paràgraf o almenys
un moment a indicar què es
fa d'aquell mot o d'aquell significat
en terres pirinenques, especialment
vers el Pallars, la Ribagorça o l'àrea
de llengua aragonesa veïna. I això ja
des de la primera pàgina del diccionari,
on, després del telegràfic article
dedicat a la preposició a, trobem
l'entrada ababol 'rosella', que és
"mot local de l'extrem Oest, i arago-
u