Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

mens no catalans en la toponímia")
pren sense que hi representi una
càrrega feixuga l'orientació històrica,
és a dir, etimològica en relació
amb el referent llatí (o d'altra mena,
quan escau) i amb l'evolució que
cada element ha sofert des d'aquesta
base llunyana. En definitiva, es tracta
d'un treball molt valuós per si mateix,
però més i tot en considerar-se
que encetà una tradició encara no
prou fressada de descripció sistemàtica
-i rigorosa en allò que ha de tenir
de tècnic-, d'un parlar pirinenc
tan característic com el d'aquestes
valls pallareses.
Pel que fa al parlar de la vall d'Aran,
ja hem comentat que és l'objecte
del primer article d'EDL, II ("Introducció
a l'estudi de l'aranès", p. 5-
28), però fóra injust limitar l'aportació
corominiana en aquest camp a
aquest text concret, ja que, d'una
banda, l'autor ja va dedicar a aquest
tema la seua tesi doctoral (Madrid,
1928), per a la qual havia estat recollint
materials a Aran des de 1924, i
que editaria el 1931 a Barcelona
(Vocabulari aranès); amb tot, després
d'aquesta data continuaria encara
durant anys aplegant dades sobre l'aranès,
i bé es pot dir que, junt amb
l'etimologia i la gramàtica catalanes,
i sens dubte la toponímia, aquesta
fou una de les qüestions predilectes
de Coromines, d'aquelles que ocupen
la vida sencera. En efecte, destaca
el fet que no solament la tesi doctoral
s'hi centrés, sinó que, durant el
procés inicial de recollida de dades,
fos ja "Etimologies araneses" el primer
article filològic publicat pel jove
Joan Coromines, l'any 1925! -i per
l'altre cap del temps, l'any 1990, en
plena vellesa, i quan era a punt d'enllestir
el DECat, editaria a la fi (amb
un format similar al d'aquest diccionari)
la versió definitiva de l'estudi
262
^5)2-^ ^
que, de fet, tenia ja al cap (i en notes)
als anys 30 i que anunciava en l'article
d'EDL als 70: f/par/ar de/a Va//
d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis
lexicals sobre el gascó-. Sap greu,
doncs, que, havent dedicat a l'aranès
almenys 65 anys de la seua vida,
aquesta darrera obra fos rebuda per
part dels especialistes amb un cert recel,
el qual -diguem-ho ja- no estava
motivat per ridícules comparacions
personals (tothom sabia que Coromines
era Coromines: un i inimitable),
ni menys encara per cap greu deficència
de la gramàtica i del lèxic que
l'obra conté (no faltaria sinó!), sinó,
paradoxalment, per una qüestió de
cronologia: en el fons, l'aranès estudiat
per Coromines era essencialment
el dels anys 20-30, i algun dels
elements descrits (en un llibre tanmateix
de 1990) feia estrany als investigadors
del moment; a més a més, i
seguint justament un ús concebut en
aquella època, Coromines s'entestava
en determinades grafies que no lligaven
amb la normativa ortogràfica
aprovada per a l'aranès almenys
d'ençà 1982 per una comissió oficial,
i hom considerà que un savi del
prestigi de Coromines feia un flac favor
als intents de normativització de
l'aranès amb una actitud merament
personal... Sigui com sigui, el llibre
El parlar de la Vall d'Aran és la culminació
de tota una vida consagrada
també a l'aranès, i es pot considerar
malgrat tot que constitueix una aportació
cabdal -i per tant digna d'una
major reivindicació- per conèixer a
fons aquest parlar occità. En aquest
context, doncs, l'article introductori
d'EDL significar almenys un útil resum
no només dels trets bàsics de l'aranès
en tant que sistema lingüístic,
sinó també del coneixement profund
d'aquest parlar per part de Coromines,
a més d'un mitjà per donar a
conèixer la realitat lingüística de la
vall en un moment en què les noves
aportacions dels anys 80-90 tot just
s'havien de començar a gestar, i les
pioneres del primer terç de segle
(escasses: Santaló, Condò, Schàdel,
el primer Coromines) estaven parcialment
0 completament superades,
i en tot cas resultaven ja massa llunyanes
i difícils de consultar.
I encara en el mateix volum
d'EDL trobem uns altres dos articles,
entre els menors o marcadament reservats
a especialistes, el paràmetre
geogràfic dels quals remet al Pirineu:
d'una banda, "Una inscripció en
Coromines amb en Tusquet fent enquestes toponímiques, aixoplugats en una cova. Llessui, agost de 1963.
Arxiu Fundació Pere Coromines