Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

dels principals noms de lloc de la
vall, mitjançant sengles articles monogràfics,
generalment breus. No hi
ha cap mena d'introducció, i ni tan
sols la indicació dels criteris emprats,
sinó que la p. 1 del BISO, XII
comença explicant el topònim Abellers,
i s'arriba fins a la p. 20 (Cuina),
on s'interromp de sobte una successió
estrictament alfabètica, que no es
reprendrà fins al BISO, XIV (també p.
1, amb La Guinsa), i en aquest cas
fins a acabar a la p. 23 (Tuca) amb un
mapa croquis de la part septentrional
de la vall de Boi, on aquesta confronta
amb Aran, Aneu i la Vall Fosca.
És notòria també en aquesta
zona, no cal dir-ho, la presència d'ètims
preromans, i per tant esdevé especialment
interessant, al costat de
certs noms romànics arcaïtzants (Estanyofinestro,
etc.), l'estudi de determinats
topònims bascos o bascoides
(incloent part dels més coneguts:
Taüll, Erill, etc.), si bé cal notar que
són força significatius els casos deixats
enlaire (p. ex., Durro), així com
el fet que algun d'ells (com Erill
mateix) no fóra redactat per Coromines
en l'OnCat, sinó pel seu col·laborador
Xavier Terrado, especialista
en l'àrea ribagorçana -i qui, per cert,
ha publicat recentment pel seu
compte el llibre Els noms de lloc de
la Vall de 8o; (Lleida, 2002), com
una continuació explícita de l'obra
corominiana.
El Pirineu en els estudis de descripció
i investigació lingüística
Deixant ja de banda la toponímia
(a la qual lògicament tornarem
en parlar més endavant de l'OnCat),
i deixant també de banda provisionalment
el DECat (al qual ens referirem
també en l'epígraf següent, en
tant que obra major), allí on més
al·lusions hi ha al Pirineu dins l'obra
de Coromines, i on més sistemàtiques
són, és a la part de la seua producció
destinada a la descripció lingüística,
sobretot quan aquesta
descripció pren un enfocament històric
0 dialectal. Aquest és el cas de
determinats articles aplegats dins del
volum II del recull Entre dos llenguatges
(el mateix on trobàvem l'estudi
sobre la toponímia de l'alta vall
de Camprodon); mentre que en altres
publicacions en què preval la
descripció sincrònica o gramatical
només podem trobar el Pirineu, si de
cas, com una al·lusió puntual a
propòsit de determinat mot o fenomen
-per exemple, quan a l'article
de Lleures i converses d'un filòleg
(1971) sobre "Alguns termes topogràfics"
se centra en un moment donat
a comentar el cas del substantiu
coma, i per cert també amb implicacions
toponímiques (fragment que
reproduïm a l'apartat següent del
dossier).
Sens dubte el principal article de
Coromines sobre descripció lingüís­
tica d'una zona del Pirineu és, almenys
dins l'àmbit del català, el
dedicat a "El parlar de Cardós i Vall
Ferrera" (EDL, II, p. 29-67), que correspon
a un text original de 1936,
elaborat al seu torn a partir de materials
recollits mitjançant enquestes
en el període 1932-1934. El nostre
autor, per tant, dugué a terme aquest
estudi durant els seus anys de joventut
-igual que el dedicat a l'aranès, a
què després ens referirem, i que per
cert es troba a l'obertura del mateix
llibre, precedint l'article que ara ens
ocupa-. Això no obstant, el podem
considerar un exemple paradigmàtic
de com els profunds coneixements i
la viva intuïció de Coromines es
combinaven per donar lloc a una esplèndida
publicació científica, on la
dissecció de l'especialista s'anivella
amb la presentació entenedora per a
un públic més ampli, i on, d'altra
banda, la descripció gramatical d'un
determinat parlar local (fonètica,
morfologia, sintaxi, lèxic..., sense
oblidar un breu apartat per a "Fenò-
Coromines amb un
personatge enquesfal
per a la recollida de
materials toponímics.
Arcavell, 1 de maig
de 1936.
Arxiu Fundació Pere
Coromines
u