Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

D'esquerra a dreta, Ramon d'Alòs-Moner, |oan Coromines, L. d'Alòs-Moner, Pau Vila, Hilde Stein
d'Aramon, Josep Maria Casacuberta, M. d'Alòs-Moner, Pompeu Fabra i Ramon Aramon. Pirineu,
febrer de 1935. Arxiu Fundació Pere Coromines
SOS tractats dins del següent ("Els
noms dels municipis de la Catalunya
aragonesa", p. 43-141; original de
1959), molt extens i organitzat en forma
d'entrades monogràfiques, prefigurant
el que seria en aquest ordre
rOnCat. Pel que fa a la toponímia
andorrana, Coromines estructurà
aquest article, que podem considerar
un model de descripció d'una àrea
geogràfica concreta, en trenta-tres
epígrafs: els primers són una introducció
històrica i geogràfica a la realitat
andorrana, i els darrers adquireixen
l'aire de conclusions, amb
consideracions de tipus metodològic
vàlides no només per a aquest cas,
sinó amb caràcter general (requisits
per a una correcta interpretació de la
toponímia, malfiança de les formes
consignades als mapes, etc.), però la
resta d'epígrafs estan destinats a un
recorregut alhora amè i aprofundit en
els diferents tipus de noms de lloc
presents al petit Principat. Així,
Coromines se centra primer en la singular
sèrie de casos que duen aglutinada
l'antiga preposició En-, després
en les terminacions característiques
260
(com la bascoide -erri/ -arri), més enllà
en les diferents significacions (aspecte
del terreny, vegetació, animals,
pasturatge, edificacions...) i encara
al capdavall en els successius estrats
etnogràfics (noms preromans, llatins,
romànics, etc.), els quals li donen
peu per insistir sobretot en la teoria
de la intensa presència de noms bascos
0 bascoides en aquest territori,
així com en el caràcter arcaic de la
seua toponímia d'arrel llatina. De la
suma de tot plegat sorgeix, en fi, un
dibuix complet i altament il·lustrador
del panorama toponímic d'Andorra,
que és com dir una explicació integrada
dels fets lingüístics, geogràfics,
històrics i socials que configuren
aquest país pirinenc.
Un altre article sobre toponímia
d'una contrada pirinenca (en aquest
cas oriental) es troba ja no als ETC
sinó a l'altra publicació miscel·lània
de Coromines en aquella època: ens
referim a Entre dos llenguatges
(EDL), i en concret a l'estudi "Toponímia
antiga de l'alta vall de Camprodon",
publicat en el volum II d'aquest
recull (any 1976), i que seria
l'aprofundiment en els principals
noms de lloc documentats per Ramon
Amigó i Mn. Julià Pasqual a
partir del seu treball de camp i d'arxiu,
el qual no s'editaria en forma de
llibre fins al 1979 (R. Amigó, Toponímia
del terme municipal de Vilallonga
de Ter; Fundació Salvador Vives
Casajuana), però que Coromines ja
pogué conèixer en fase d'esborrany,
fins al punt que es dóna una curiosa
reciprocitat d'al·lusions entre l'inventari
d'aquests erudits i l'estudi
etimològic parcial de Coromines,
que ara ens ocupa. El savi de Pineda,
doncs, dedicà bones pàgines a
aquest corpus toponímic, i ho féu,
tot explicitant d'entrada els criteris
de selecció dels casos que tractaria
(en resum: els més interessants i difícils;
cf. p. 68-69), a través de dos
grans capítols: el primer dedicat a
"relíquies pre-romanes" (p. 69-96) i
el segon a determinats casos d'origen
romànic però tanmateix obscurs
quant a llur explicació lingüística
(p. 96-131).
Una darrera contribució bàsica,
abans de l'OnCat, a l'estudi monogràfic
d'una zona del Pirineu (i ara
sí que del central) fou l'estudi "Toponímia
de la vall de Boi", aparegut
en dues fases en els núms. xii i xiv (de
juny i desembre de 1983, respectivament)
del Butlletí interior de la Societat
d'Onomàstica (BISO), i que
constitueix l'única publicació de Coromines
en aquest butlletí: cosa aparentment
contradictòria, però no tant
si hom té en compte la indissimulada
animadversió que mantingué
amb l'ànima de la Societat d'Onomàstica,
Enric Moreu-Rey (Barcelona,
1917-1992). Sigui com sigui, Coromines,
bon coneixedor d'una zona
on participà en nombroses excursions
i on arribà a estiuejar alguns
anys, confegí un estudi etimològic