Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Joan Coromines, primer per l'esquerra, amb uns amics. Montserrat, 15 de juny de 1922.
Arxiu Fundació Pere Coromines
l'OnCat en rectificaria alguna de les
propostes), posen en un mateix sac
-només amb determinada precisió
tipogràfica- els noms atribuïbles als
diversos substrats preromans, molt
diferents entre si (cèltics, púnics,
ibèrics, bascos o bascoides...), però
és un fet que la distribució geogràfica
que apunten (així com la que
apunten els altres mapes pel que fa
als arabismes, els germanismes,
etc.) coincideix amb la doctrina explicada
i aplicada per l'autor tot al
llarg de la seua obra, de manera que
aquests mapes i llistes, a desgrat de
la seua aparença autònoma, constitueixen
un veritable resum -que no
hem de retrobar ni tan sols a
l'OnCat- de la concepció corominiana
sobre la distribució zonal i
històrica dels diferents tipus de topònims
al nostre país.
Els articles en qüestió del volum I
dels ETC són la culminació i l'aprofundiment
en aquesta idea bàsica:
que a l'Alt Pirineu central degué subsistir
fins ben entrada l'edat mitjana
un parlar d'origen preromà, i concretament
de tipus basc o bascoide,
cosa que es demostra en bona mesura
a partir de l'extraordinari nombre
de noms de lloc d'aquesta mena
(molts d'explicables àdhuc a través
del basc actual; altres que necessiten
hipòtesis més delicades) que hi ha
en aquestes comarques, i que en
determinades zones (a les valls d'Àneu,
sense anar més lluny) constitueixen
fins i tot una majoria dins del
còmput total de topònims existents
(sobretot quant a toponímia major).
Aquesta idea, que ja és apuntada per
Coromines en un passatge (p. 28) del
primer article del volum (el més
general: "Introducció a l'estudi de la
toponímia catalana", p. 7-30) tot
vinculant-hi precisament els mapes
a què ens hem referit adés, es troba
desenvolupada en el tercer estudi
("Sobre els elements pre-romans del
domini català", p. 67-91), on la referència
pirinenca és constant, i sobretot
en el següent (ja un veritable clàssic
de la filologia del segle XX: "La
Survivance du Basque jusqu'au Bas
Moyen Age. Phénomènes de Bilingüisme
dans les Pyrénées Centrales",
p. 93-152, en què inclou noves llistes,
ara per valls, així com uns altres
dos mapes finals), on aqueix és el
tema central i gairebé monogràfic,
fins a adquirir el caràcter de teoria.
"^555-^ 52)
259
En l'apartat de documentació reproduïm
sengles fragments d'aquests
dos articles, bé que el segon estigui
en francès.
Pel que fa a la resta d'articles del
volum I dels ETC, ens interessa principalment
el cinquè ("Miscel·lània
de toponímia bascoide a Catalunya",
p. 153-217), atès que desenvolupa
encara la mateixa teoria del preromanisme
de tipus basc de les terres
pirinenques catalanes, si bé ara amb
un enfocament més de detall, agrupant
diversos noms de lloc que comparteixen
un mateix radical o un
mateix sufix, per tal d'explicar-los
conjuntament; i no resultarà ja sorprenent,
amb el que hem vist fins
aquí, que la major part dels casos escollits
pertanyi a aqueixa àrea geogràfica
(p. ex., esdevenen centre d'atenció
topònims com Sort i Suert,
Gerri, Nyer, Estavar, Isòvol, Iran, Irgo,
Orrit, etc., al costat d'altres de
més llunyans). Per contra, en l'únic
estudi del volum I que no hem esmentat
encara (el segon: "Noms de
lloc catalans d'origen germànic", p.
31-65) les referències pirinenques,
certament existents (i localizades
sobretot vers el Pirineu oriental: Ripollès,
etc.), són força més escadusseres
i, en conjunt, prou menys significatives
del que és en aquest territori
la presència del substrat bascoide.
En el volum II dels ETC (aparegut
el 1970), essent molt més variat de
contingut, el Pirineu hi és força
menys present: a desgrat d'alguna referència
aïllada en articles menors (p.
ex., sobre la persistència del terme
carant; cf. p. 207-215), l'únic estudi
centralment pirinenc és el primer, dedicat
a la "Toponímia d'Andorra" (p.
5-42; és reproducció d'un article publicat
el 1955 a París), si bé és clar
que també escau considerar pirinencs
els més septentrionals dels ca-
u
:D