Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

u
• Estat de la qüestió
Joan Coromines, com s'ha dit,
féu del Pirineu -del Pirineu sencer,
d'un cap a l'altre: del País Basc al
Vallespir, però amb el Pallars, la Vall
d'Aran, la Ribagorça i Andorra com
a centre no només geogràfic- un
dels seus motius de treball preferents
i, més encara, la clau d'alguna de les
seues hipòtesis més representatives.
Es pot dir que dins de la seua idea
global dels fenòmens lingüístics
-compresos sobretot en una perspectiva
històrica- el factor pirinenc
esdevingué fonamental a l'hora
d'encaixar les peces d'una composició
que, malgrat les crítiques parcials
que sense sortir d'una lògica científica
hagi pogut rebre per part d'altres
especialistes, resulta certament molt
coherent i manté al cap dels anys
una gran potència explicativa. Que
és al capdavall del que es tracta a
l'hora de bastir teories científiques
-sense tampoc perdre mai de vista,
però, que és tasca d'una generació
corregir i fins a cert punt contradir
allò que les precedents li han llegat.
Al llarg d'aquest apartat, doncs,
anirem resseguint alguns dels punts
de contacte més destacats entre la
realitat pirinenca i l'obra de Coromines,
ja sigui en el seu vessant toponímic
(sens dubte destacat) com en el
més genèricament lingüístic (diccionari
etimològic, estudis dialectals,
etc.). Tingui's present que en l'apartat
següent (Documents) es reprodueixen
alguns fragments d'aquestes
obres, i que en el següent i últim es
comenta de forma particular una
selecció de la bibliografia de Coromines
i sobre Coromines, que confiem
que ajudi a completar la visió
orientativa que aquestes pàgines
aspiren a tenir.
258
EI Pirineu en els estudis de toponímia
Al marge -o abans- de la tardana
aparició de \'Onomasticon Cataloniae,
Coromines ja publicà diverses
mostres de la seua decisiva contribució
en aquest camp a cavall entre la
lingüística, la història i la geografia.
Com és evident, la major part d'aquestes
aportacions, normalment en
forma d'articles especialitzats, es troben
aplegades -de fet, reproduïdesen
els dos volums dels seus Estudis
de toponímia catalana (ETC), i, pel
que fa a la temàtica pirinenca (abundant
i transcendental, com veurem),
sobretot en el primer, publicat el
1965.
Destaquen en aquest llibre miscel·lani
determinats articles -i sobretot
un d'ells, el central- dedicats
a la difícil qüestió dels elements preromans
en la toponímia catalana,
així com, al final del mateix volum,
unes fonamentals llistes i mapes on
l'autor agrupà els noms de lloc que
considerava originats en un mateix
estrat lingüístic. Així, un sol cop
d'ull al mapa I (noms preromans)
posa de manifest que els topònims
d'aquesta mena es concentren signi-
D'esquerra a dreta,
Maria, Carmela
(minyona), Celestina
Vigneaux, |úlia i |oan
Coromines.
Barcelona, 1914.
Arxiu Fundació Pere
Coromines
ficativament al nord de Catalunya, i
sobretot a la zona central del Pirineu
axial (Ribagorça, Pallars i Andorra),
fins al punt que li cal oferirne
una ampliació (secció A). En
aquests mapes, els topònims en
qüestió estan representats per xifres,
però precedint-los trobem lògicament
les corresponents llistes, on
l'evidència pren forma coneguda:
Aidí, Aixeus, Alendo, Alins, Alós,
Anàs, Aneu, Araós, Arate, Arcalís,
Areste, Arestui, Àreu, Arreu, Arròs,
Arrose, Àssua, Aurati, Aurós, Ausate,
Ausinsi, Baborte, Baén, Baiasca,
Balestui, Baró, Benante, Beraní,
Bernui, Berros, Besan, Bescarga,
Biscarbó, Boabi, Boldís, Borén...
-és només l'inici de la llista corresponent
al Pallars Sobirà (p. 222-
223), que inclou un centenar d'ítems,
els quals s'han de sumar als
del Pallars Jussà, la Ribagorça, Andorra,
la Cerdanya i, en menor
mesura, la resta de Catalunya i dels
Països Catalans fins a arribar a la xifra
de 555 noms (el darrer és Tagomago,
a Eivissa). Val a dir que
aquestes llistes, a banda de ser provisionals
(inclouen no poca quantitat
d'interrogants, i certament