Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

en compte el que digué Lucia, la
vident de Fàtima, quan parlava del
"gran senyal que Déu us dóna segons
el qual s'apressa a castigar el
món pels seus pecats, per mitjà de la
guerra, la fam, la persecució de
l'Església i del Sant Pare". Es va dir
que podia haver estat una aurora
boreal, però ella ha escrit sobre això
en un dels seus quaderns: "Jo no ho
sé, però em sembla que si ho examinessin
bé, reconeixerien que, vistes
les circumstàncies en què aquella
llum aparegué, no era ni podia ser
una aurora boreal. Pero sigui el que
vulguin. Déu se'n serví per fer-me
entendre que la seua justícia estava
a punt de descarregar el cop..."
La veritat és que la Segona Guerra
Mundial, la de 1939-1945, començaria
poc després, el setembre
del 39.1 havia dit també que "Nostra
Senyora enviarà al món un càstig
com no se n'ha vist d'igual, i abans
que a d'altres països, a Espanya..."
(Vegeu C. Barthas, La Verge de
Fàtima, Rialp / Madrid, 1988, p.
548-549)
Entrada dels nacionals
A més, tot d'una -l'abril del 38-
ens vam trobar que les tropes fran­
quistes, en una ràpida ofensiva, van
ocupar la part de l'Aragó que encara
no tenien, i després Lleida, i van
pujar per la carretera de Balaguer a
la frontera francesa, i per les riberes
de la Noguera Ribagorçana i de la
Noguera Pallaresa, i van entrar a la
Vall d'Aran pel port de la Bonaigua;
ocuparen algunes posicions estratè­
giques a les altures, a l'altre costat
del riu, per dominar la carretera.
Els qui havien hagut de fugir al
principi de la guerra van tornar. Es
va restablir el culte a l'esglesiola de
la Guingueta. També la meua mare,
junt amb els fonaments del catecis­
me, em va ensenyar a ajudar a missa,
i així vaig poder prestar aquest
servei al capellà que l'atenia. No sé
si, adonant-se'n o no, ella estava
posant les bases de la formació que
necessitava per ser un dia sacerdot.
A l'escola, tot igual, llevat del dictat
i la lectura en català, que van haver
de quedar oblidats.
Per desgràcia per a aquella comarca,
el front s'^hi va estar uns mesos
-amb els greus inconvenients
que això comportà-, fins que els soldats
de Franco -després d'arribar al
Mediterrani, a Vinaròs, i conquistar
Castelló de la Plana, i en acabar-se,
més endavant, la batalla de l'Ebre,
de manera favorable als nacionalsdes
de Lleida van avançar cap a
l'Urgell i en direcció a Barcelona, on
van entrar el gener del 39.
La part dolorosa va ser, per als
qui havien tingut una actuació destacada
en el període que es cloïa, la
decisió de marxar a l'estranger
-concretament a França-, i per als
qui s'havien quedat, les conseqüències
de les mesures que, per fer
mantenir l'ordre públic, havien
adoptat les autoritats militars, per­
Festa major d'Esterri d'Àneu. Sardanes a la placeta Agustí. (8-9-1943)
què en moltes coses s'exigia, per
dissort, a la població civil una disciplina
fèrria, cosa no infreqüent en
una situació de guerra: quan hi havia
algun atemptat o explosió, encara
que no hagués produït cap
mort, s'aplicaven de vegades unes
mesures dràstiques, com la de delmar
tot un poble, i afusellar aquells
a qui tocava, de vegades pel sol fet
de tenir antecedents d'esquerra,
segons el que constava en els informes
que havien anat acumulant,
amb les declaracions i els interrogatoris
fets aquí i allà. Altres eren
desterrats.
A l'anomenat Moliner de la
Guingueta -ho era de noms i de fets,
ja que tenia un molí- el van afusellar,
sense instrucció de causa, perquè
li van trobar un explosiu que,
com a professional, tenia -i afegimhi
també que, com a pescador furtiu-,
sense cap propòsit criminal. Al
seu fill, quan es va tornar a incorporar
a la classe, li havia caigut, materialment,
tot el cabell. Va ser una
cosa molt trista.
A Escaló, que tenia en aquella
època uns 150 habitants, en van ser
4S